Tamerlano HWV 18
Any 1724
Drama musical en tres actes per a solistes
Soprano.- S.Asteria-Irene
Mezzosoprano.- Andronico
Contralt.- Tamerlano
Tenor.- Bajazet
Baix- Leone
Orquestra.- Dues flautes, dues flautes travesseres, dos oboès, fagot, dues trompes, dos violins, viola i baix continu.
Llibret.- Niccolo Francesco Haym, sobre un llibret d’Agostino Piovene
Timur-i-Leng (“Timur el coix”) Va ser un guardià dels tropes tàrtars nascuts el 1336 que a l’edat de 35 anys esdevingué un sobirà poderós havent fet de Samarkande la seva capital. Quan es va formar una aliança islàmica contra ell el 1400, primer va atacar saquejant primer Alep, Damasc i Bagdad. Dos anys més tard va abatre als turcs a Ancyre (avui Ankara) i feu presoner l’Emperador otomà Bayacid (Bajazet). Aquesta victòria alleujà Europa de l’amenaça Otomana durant mig segle, com quan “Tamerlano” desaparegué el 1405 en ocasió en ocasió de preparar una expedició a Xina. Tres cronistes del segle XVII han escrit la historia de Tamerlano: Michael Ducas, Georgios Phranztes i Laonicus Chalcocondylas, tots van descriure la seva implacable comportament cap al seu captivador Bajazet . Ducas informa que Tamerlano havia tractat l’emperador otomà vençut amb cortesia, però Phranztes conta que el captiu havia estat transportat en una cadira de ferro i mort després de vuit mesos de captiveri, mentre que Chalcocondylas declara que Bejazet estava encadenat i que la seva esposa estava obligada a servir a Tamerlano quan menjava. Tots tres no obstant relaten que Bejazet era fermament conscient orgullós de la superioritat de la seva línia noble en comparació amb els orígens camperols del seu conquistador: és important conèixer aquest aspecte per comprendre l’arrogància que el caracteritza en l’òpera de Händel. Un altre autor, Andrea Combini, conta que Tamerlano utilitzava Bajazet com un tamboret i que ell el col·locava sot la taula a l’hora de menjar.
La peça de Christopher Marlowe “Tamburlaine the Great” (1587) fou la primera obra literària a tractar aquest personatge. El públic londinec de l’època de Händel coneixien no obstant amb certesa el subjecte per la peça de Nicholas Rowe, Tamerlano (1701) que des de 1716 es tocava generalment cada any el 4 i 5 de novembre per commemorar l’aniversari de Guillaume III d’Anglaterra (aquesta arribada havia significat la revolució gloriosa i la deposició del rei catòlic Jaques III. En la peça de Rowe, Tamerlane representa la virtut (el públic estava doncs disposat a comparar-lo al protestant Guillaume d’Orange), mentre que l’irracional i versàtil Bajacet representa el vici (com el tirà catòlic estranger LLuis XIV). És possible que la data de la creació de l’òpera de Händel, el 31 d’octubre de 1724 fos escollida deliberadament per precedir immediatament l’obre de Rowe en dos teatres diferents, el 4 de novembre, encara que no hi hagi un paral·lel concret el contingut de la peça i el de l’òpera. En la sisena òpera de Händel per la Royal Academy of Music, sembla que els dos emperadors són caracteritzats de manera del tot oposats; hom sent simpatia per Bajazet quan ell mor després de haver-se pres el verí. Es pot també interpretar el Tamerlano de Händel com vencedor magnànim intentant de governar amb justícia, que no és pas certament inclinat a la tirania ni al furor com el seu presoner capriciós al comportament auto-destructiu.
La versió de la història sobre quina es basa l’òpera de Händel és una “tragèdia per música” italiana escrita pel poeta Agostino Piovene. Aquest havia ja escrit el llibret per Francesco Gasparini i tocava en públic al teatre S. Cassiano de Venècia el 1711. Piovene era un aristòcrata venecià i un membre de la societat musical més cèlebre de la ciutat, l’acadèmia filharmònica, i ell escollia generalment els personatges clàssics pels seus llibrets. Des de llavors Tamerlano és força inhabitual en aquest sentit on ell relata esdeveniments més recents. Piovene havia estat atret pel subjecte llegint la versió contada pel dramaturg francès Jacques Padron en la seva tragèdia “Tamerlano, ou la Mort de Bajazet” (1675). Padron, un imitador de Racine, inventà la major part dels fets que hom troba en l’òpera de Händel. La filla de Bajazet Asterie (Asteria) i el príncep grec Andronique (Andronico) estan secretament enamorats l’un de l’altre. No obstant Andronique va lluitar en la batalla d’Angora com l’aliat de Tamerlano, que intentava reconquerir Constantinopla (quin tron havia estat usurpat pel seu germà, un aliat de Bejazet). Andronique es troba doncs en una situació impossible: d’una part és aliat de Tamerlano políticament, però per altre ha estat bé a la seva xicota Asterie i el seu proper sogre Bajazet. Per complicar les coses Tamerlano li ha promès casar-lo amb Araxide princesa de Trébizonde (que no apareix pas en la peça), però ell està enamorat d’Aterie, sense saber que ella estima també a Andronique. El captiu rebel Bajazet aconsegueix finalment accedir al desig que tenia sovint de suïcidar-se bevent verí. Tamerlano està consternat, revisa la seva decisió de casar-lo amb Anraxide i Andronique i Asterie es reuneixen.
Piovene ha reutilitzat la trama de Pradon, però té l’acció a Prusa (avui Bursa) ha creat un paper important per la princesa de Trebizonde (reconeguda Irene) i inventat una escena a la sala del tron on Asteria semble casar-se amb Temerlano amb la finalitat d’intentar apunyalar-lo. El llibret de Piovene fou considerablement treballat per Händel pel secretari del Royal Academy of Music, Nicola Francesco Haym, violoncel·l ista especialitzat en el baix continu, Haym nascut a Roma i era igualment compositor, antiquari i home de lletres, ell és qui adapta la major part dels llibrets de les òperes de Händel, de “Teseo” (1713) , “Tolomeo” (1728) i és molt possible que hagi igualment abans de morir (1729), treballant en diversos altres treballs que Händel va musicà al principi dels anys 1730. El públic londinenc no era pas massa afeccionat a les subtileses poètiques i no tenia pas oïda gaire bé per la riquesa dels llargs recitatius, preferia sentir els cantaires interpretant àries, Haym era particularment hàbil en fer més petits els recitatius per satisfer així els gustos del públic local, sense perjudicar en absolut la coherència dramàtica de l’òpera ni a la correcta caracterització dels personatges. Era també un autor del tot capaç, i la primera versió completa del Tamerlano de Händel comporta més d’una dotzena de nous texts d’àries desconegudes en tota altra font anterior.
Händel es posà a compondre Tamerlano el 3 de juliol de 1724. El paper principal fou atribuït al castrat Andrea Pacini, el personatge d’Andronico al castrat Senesino (la vedet de la companyia era la més apte per el paper de l’amant), el d’Arteria a la soprano Francesca Cuzzoni i el de Leone al baix Giuseppe Maria Boschi. Quan Händel acabà, signa i data el seu autògraf vint dies més tard, l’òpera semblava estar a punt, de tota manera fou sotmesa a profundes transformacions abans de “la premiere”. El paper d’Irene conegut d’origen per una soprano, va ser modificat per una contralt, Anna Dotti, però la raó principal de les modificacions arribà a Londres el 12 de setembre pel tenor Francesco Borosini, compromès a Venècia per cantar Bejazet: Händel havia escrit la part de Bejazet sense haver sentit mai cantar a Borosini, i va comprovar que s’havia equivocat ben poc sobre la tessitura de l’artista. Era necessari doncs transposar i reescriure la part de Bejazet per un registrament una mica més greu. Per altra banda, Händel aportà encara altres canvis radicals a la partitura, pel desig de millorar certs aspectes tals com l’equilibri estructural, la caracterització i l’impacte musical. .
Borosini havia ja cantat el paper de Bajazet en la segona adaptació musical de Gasparini, “Il Bajazet, Dramma per música” de Reggio Emilia el 1719. En aquesta ocasió el llibret de Piovene havia estat revisat radicalment per un grup d’autors, i comporta que el suport d’una emocionant escena de la mort de l’Emperador Otoman havia estat una idea de Borosini. Cinc anys més tard, quan ell va anar a Londres el tenor italià aportà certament amb ell una partitura manuscrita i el llibre imprès d’aquesta versió. És molt probable que les hagués mostrat a Händel qui s’hauria adonat que aquest model proporcionava un millor text dramàtic per als moments crucials, del principi al final de l’òpera. El primer esbós de Händel seguia la versió veneciana de Piovene (1711) on el suïcidi de Bajazet no té pas lloc a l’escenari i és descrit par Leone, però després d’haver descobert la versió aportada per Gasparini, Händel decidí escriure una magnífica seqüència amb uns recitatius acompanyats i breus passatges en estil ària que evoquen la tendresa de Bajazet morint davant la seva filla, acompanyada amb malèvols sarcasmes i un desig de venjança cara a cara amb el seu enemic. Sens dubte, l’obstinació provocadora del Bajazet i el seu desig furiós de morir apareix ja molt clarament abans en l’òpera “Forte e lito” en la primera escena, i “Empiro per farti guerra” en l’acte III escena 8) mentre que el seu amor paternal per Asteria és l’únic tret que compensa la seva durada. Però aquestes característiques són encara intensificades en l’escena del suïcidi, una de les escenes més notables pel seu dramatisme en la història del drama musical del segle XVIII.
Les revisions complexes a les quals Händel va sotmetre Tamerlano són la prova irrefutable que aplicant-se amb zel a crear una obre intensament dramàtica, Ell prepara almenys quatre versions diferents de l’acte I escena primera, abans d’obtenir un resultat que semblés perfecte, i la darrera versió porta poca semblança amb la primera. El primer esbós de l’acte II s’acaba amb el soliloqui d’Asteria “Cor di Padre” expressant la seva angoixa de perdre a l’ensems el pare i l’amant a causa de Tamerlano i l’acte III s’obria en un pacte de suïcidi entre Asteria i Bajazet, que culminava amb l’ària “Su la sponda del pigro Lete” (on Bajazet s’imaginava la seva reunió amb el més enllà). Händel jutjà que el punt culminant de les emocions de Bajazet havia de reservar-se a l’apogeu del últim acte i que la primera ària de l’acte III havia de ser cantada sobretot per Asteria. Després d’haver assajat diverses idees Händel desplaçà judiciosament el “Cor di Padre” premonitori a l’inici de l’acte III i el reemplaçà al final de l’acte Ii per una nova ària, “Se potessi un di placere”. L’última versió de Händel és de lluny la millor solució: el breu moment del triomf moral d’Asteria sobre Tamerlano en l’escena de la sala del tron queda millor per l’optimisme (fals) de “”Se potessi un di placere” i acaba l’acte del mig en un to menys dramàtic, mentre que el “Cor di Padre” negre i angoixant descriu Asteria després que ella ha tingut un temps de reflexió suficient per comprendre millor la seva situació: aquesta ària crea l’atmosfera apropiada per un tercer acte lacònic destinat a acabar-se amb una tragèdia. Tant si Händel era un compositor prolífic i ràpid, l’escriptura de Tamerlano , no va anar sense penes, va fer esforços considerables per compondre música magnífica per als esborranys intermedis de les seves escenes, però de seguida, abreviar-los sense pietat (i amb raó), suprimir-los o reemplaçar-los per obtenir un suport més apropiat més encara al context dramàtic. A l’origen, ‘òpera de Händel va continuar després de la mort del Bajazet per una recitatiu acompanyat per instruments de percussió i una ària eloqüent per Asteria (“Mirami: io quella son….Padre amato, in me riposa”), diversos recitatius en els quals cadascun s’esforça (de manera poc plausible) de ser alegres, i un duo per Andronico i Tamerlano (“Coronato di gigli”, l’únic duo escrit per Händel per a dos castrats). Händel inquiet perquè aquesta quantitat de música al final de l’òpera pot danyar l’efecte de l’apogeu anterior, opta per passar paraules directament de Bajazet agonitzant, a un cor final, particularment introspectiu, vers un recitatiu que no és allà per la forma, i en el qual Tamerlano, horroritzat pel que acaba de passar, intenta arreglar la situació per a tots els altres.
Les últimes solucions de Händel són les més convincents, per tant, és més sorprenent constatar que els intèrprets moderns desitgin fer confiança a l’instint d’aquest gènere de drama musical. Tamerlano és extensament reconegut com una de les més grans obres mestres de l’època seriosa barroca, però tots els enregistraments anteriors intentaven vagament afegir funcions interessants que havien estat rebutjades par Händel, no va seguir les directrius del final de l’acte II al principi de l’acte III, on han efectuat talls perjudicials. És sorprenent que aquest enregistrament sigui el primer a adherir a la versió refinada revisada per Händel per la primera de la sèries de nou interpretacions de l’òpera al King’s Theatre du Haymarket, entre el 31 d’octubre i el 28 de novembre de 1724. Tres representacions suplementàries foren donades fins al final de la temporada el maig de 1725, després l’única represa completa de Tamerlano va ser per una sèrie de tres representacions el novembre de 1731. En aquesta ocasió Händel aportà poques modificacions inserint-li l’ària de Leone “Nel mondo e nell’abisso” (en el seu origen de Ricardo Primo”) pel baix Montagna.