Hèrcules HWV 60 
Òpera en tres actes
Llibret Thomas Broughton
GIDON SAKS Baix baríton (Hèrcules)
ANNE- SOFIE VON OTTER Mezzosoprano ( Dejanira)
RICHARD CROFT Tenor ( Hyllus)
LYNNE DAWSON Soprano ( Iole)
DAVID DANIELS Contratenor ( Lichas)
MARCOS PUJOL Baix-Baríton (Sacerdot de Júpiter)
COR DE MUSICIENS DU LOUVRE
LES MUSICIENS DU LOUVRE
Director MARC MINKOWSKI
La carrera de Händel a Londres durant el 1730 va ser dominada per la competència d’una òpera italiana rival. Aquesta fase sembla haver acabat en els anys 1741-43, quan Händel va donar l’última de les seves pròpies actuacions d’òpera italiana i, després de la seva visita a Dublín, va establir una nova base per a la seva carrera en obres en anglès del tipus oratori. No obstant això, potser ha trobat els efectes de la competència dels partidaris òpera londinencs fins i tot més preocupants durant el període següent. La seva primera temporada en el nou patró, al Covent Garden Theatre durant la Quaresma 1743, va estar marcat per l’èxit del seu nou oratori Samson, L’avaluació per part de l’escriptor d’Horace Walpple de la situació espontània (en carta privada) és significativa. Comença: “Händel ha establert un oratori contra les òperes i ho aconsegueix”. La companyia d’òpera italiana al Teatre del King‘s, Haymarket, escenari de molts dels antics triomfs d’Händel, va ser gestionat per patrons aristocràtics determinats, i la supervivència de les seves actuacions era, com sempre amb gènere a Londres, molt precària, financerament i artísticament: no podien permetre’s cap mena de competició que pogués desgastar els seus subscriptors i el públic.
Sembla que les coses han empitjorat a l’estiu de 1743. Händel sembla indicar que estarà disposat a compondre una o dues obres per a la companyia d’òpera italiana, però després va canviar d’opinió. Tot i que potser va col·laborar fins al punt que un dels seus vells títols de l’òpera estiguessin disponibles per a la seva temporada vinent, sembla que s’ha establert una atmosfera d’hostilitat bastant allunyada. Pitjor encara, a la següent temporada de Quaresma de Händel al Covent Garden, el seu repertori de grans obres noves va emparellar l’oratori bíblic Joseph and Brethren amb un treball secular Semele, basat en un drama teatral de William Congreve des de principis de segle. Tot i que Semele es va interpretar en anglès i “After the Maneron of Oratorio“, el tema era clarament teatral-Charles Jennens, amic i llibretista de Händel, el va descriure com una “òpera baudy”i probablement hauria estat considerat com un repte per l’empresa d’òpera italiana, que a la primavera de 1744 estava en el punt de col·lapse.
Quan aquesta companyia es va trobar incapaç de procedir amb cap actuació en la temporada de 1744-45, Händel es va traslladar físicament al seu territori fent-se càrrec del King‘s Theatre per a les seves actuacions oratorians, en preparació, va compondre dues grans partitures a l’estiu de 1744, un cop més un tema bíblic amb un secular Belzhazzar i Hèrcules. A l’autògraf d’Hèrcules va enregistrar el progrés de la composició que va començar a redactar la partitura el 19 de juliol de 1744, completant les tres parts successives el 30 de juliol,11 d’agost i el 127 d’agost, acabant la música quatre dies després. El treball va ser de 250 pàgines.
Els plans de Händel per a la seva temporada al King‘s Theatre eren ambiciosos. Al Covent Garden del 1743 i del 1744 només ha actuat durant el període quaresmal, començant cada vegada amb una subscripció de sis prestacions i després oferint sis actuacions més quan s’hagi assegurat l’ajut. Ara anunciava una subscripció de 24 anys, començant a la tardor de 1744 i continuant fins a la primavera de 1745. El moment de la temporada era comparable a l’habitual de les companyies d’òpera de Londres, que sovint donaria 50 o més representacions durant el seu període. Händel preveia posar només la meitat d’aquest nombre, però sense saber si Londres donaria suport a una sèrie de més d’una dotzena d’actuacions d’oratori anglès, i durant una temporada més llarga del que era costums de treballs d’aquest tipus. Tot i que va reunir suficients subscripcions que li permetessin començar, aviat va tenir problemes. La seva idea inicial va ser començar les actuacions tots els dissabtes, però es va demostrar poc pràctic.
Durant Novembre i Desembre va donar només quatre actuacions, dos de Deborah i Semele, després, seguint una pràctica teatral comuna a Londres, van presentar noves obres a principis del nou any, la primera actuació d’Hèrcules es va anunciar el 5 de gener de 1745. Aleshores, Händel havia revisat la partitura per tal d’ampliar i adaptar el paper de Lichas (originalment una petita part de tenor) per a la famosa cantant Susanna Gibbert, que ja havia interpretat papers en diversos oratoris anteriors de Händel. La resta de personal també van tenir associacions amb el compositor: el baix Henry Reinhold (Hèrcules) i la soprano francesa, Elisabeth Duparc coneguda com a “Francesina” (Iole) i el tenor John Beard (Hyllus) que en el transcurs del seu temps va aparèixer en més obres del compositor que cap altre cantant. Només el paper de Dejanira, sens dubte el més important d’Hèrcules, va ser creat per la senyoreta Robinson, que aquella temporada col·laborava amb Händel per primera vegada.
Segurament, Hèrcules, no va donar diners a l’empresa de Händel, com Charles Jennens, que probablement era el millor llibretista de Händel (que li va proporcionar els textos de, Saul, Messiah i Belshazzar), va informar en una carta el 21 de febrer):
Händel mai havia tingut tan poc èxit…… Durant els dos últims anys, havia realitzat Oratorios al Coven Garden només els dimecres i els divendres de Quaresma, quan no hi havia públic. Els seus guanys eren considerables, 2100 lliures a l’any i 1600 l’altre en dotze concerts. Amb aquest èxit, l’Opera Italiana va caure, pren l’Opera-Hause al Haymarket per a aquesta temporada amb el lloguer de 400 lliures i compra un orgue nou i en comptes d’un Oratori compon una òpera anglesa anomenada Hèrcules. És la que ell interpretava els dissabtes en el decurs dels “Concerts, Assemblys, Drums, Routs, Hurricanes, & all the madness of Town Diversions”. La seva òpera, per falta de les principals veus italianes, Acció, Vestits, Escenes i Danses, que havíem de treure a la nostra empresa i evitar que l’Undertaker perdés més de 3 o 4 mil lliures, hi havia una mitja entrada la primera nit. L’avaluació de Jennens ara es pot complementar amb un informe testimonial de la primera nit d’Hèrcules en si mateixa, a partir d’una carta descoberta recentment escrita el 8 de gener pel quart comte de Shaftesbury al seu cosí James Harris. Shaftesbury descriu una crisi dels últims minuts entre els cantants, que van contribuir a la decepció de l’actuació a la qual van assistir, i revela que el “partit d’òpera” va minar activament la temporada de teatre de Händel, tot i que no oferien actuacions pròpies, allunyant el públic a altres espectacles londinencs.Resum de l’acció.Tot i que descriu el final (sobre el darrer dia) de la vida d’Hèrcules, el drama musical de Händel suposa que ja es coneixen certs esdeveniments anteriors. Fill de Júpiter (Zeus) i d’Acmene , l’esposa d’Amphitryon, Hèrcules havia maridat a Mégara que l’hi havia donat molts fills. Junon (Héra) el castiga de bogeria-sens dubte per venjar-se de la infidelitat de Júpiter- tant com que mata els seus propis fills, i així pot ser que a Mégara. A l’expiació del seu crim, l’oracle de Delfos li ordena posar-se al servei del Rei Eurysthee; ha de prendre un cert nombre de tasques que hom bateja com “Els dotze treballs”. En el segon d’ells mata l’Hydre de Lerne, un monstre amb molts caps i l’esventra per recollir la sang-un verí mortal-que impregna la punta de les seves fletxes. Després d’haver acabat els seus treballs, Hèrcules decideix tornar-se a casar i pren part en un concurs de tir a l’arc per conquerir la mà de Iole, filla del rei d’Echalie, Eurytos, i guanya el concurs, però Eurytos refusa donar-li la seva filla, tement un nou accés de follia de l’heroi. Hèrcules acaba casant-se amb Dejanire, filla del rei de Calydon. (Enee; li dóna molts fills, un d’ells Hyllus. Després de matar accidentalment al majordom d’Enee, Hèrcules fou obligat d’abandonar Calydon amb Dejanire i de refugiar-se prop de Ceyx, rei de Trachis. En el decurs del seu viatge, degueren travessar el riu Evénos, i Hèrcules confia a Dejanire al centaure Nessus, que servia de passador..Nessus intenta violar-la i Hèrcules intervé, travessant-li una de les fletxes enverinades amb sang d’Hydre. El centaure, al moment de morir, es confia a Dejanire i va afirmar que una roba mullada a la seva sang tindria l’efecte d’un filtre. A Trachis, Hèrcules aixeca un exèrcit per venjar-se del rei Eurytos, que mata amb tots els seus fills; d’Echalie envia Iole i els altres presoners a Trachis.L’acció se situa a Trachis, en Thessàlia.
Acte primer
Un apartament al palau reial. Dejanire deplora la llarga absència d’Hèrcules. Apareix Hyllus, que aporta sinistres noves: en una profecia inspirada per un sacrifici solemne, el sacerdot prediu la mort d’Hèrcules i va veure unes flames brostar de la cimera del mont Deta. Dejanire té por de trobar Hèrcules només a l’ombra dels camps Elysees; no obstant Hyllus està decidit a recórrer el món sencer per retrobar el seu pare. Quan es disposa a partir, Lichas anuncia que Hèrcules retorna d’Echalie amb un seguici de presoner entre els quals la princesa Iole. Una plaça davant el Palau. Hom condueix Iole i les verges que l’acompanyen. Una marxa anuncia l’arribada d’Hèrcules, qui declara que ara la fúria de Juno ja s’ha apaivagat i que desitja reposar dels seus treballs a Trachis. Concedeix a Iole llibertat de moviments a l’interior de Trachis, però ella està aclaparada per la mort del seu pare. El cor s’uneix a Hèrcules per celebrar el seu retorn a Trachis al costat de Dejanire , “de la guerra de l’amor”, mentre Iole plora la seva llibertat perduda.
Acte segon
Un apartament.
Iole pensa en la seva ruïna que li sembla més gran d’ençà que és princesa. Apareix Dejanire, boja de gelosia, persuadida de què Hèrcules l’ha enganyada amb Iole. Veient Iole desconcertada per aquesta idea, Dejanire li recorda que Hèrcules havia combatut fa temps per conquerir la seva mà. Però Iole afirma que la campanya d’Hèrcules havia estat per ambició, que no pas per l’amor ferit i invita a Dejanire a desconfiar de la gelosia. Arriba Lichas; Dejanire repeteix les acusacions contra Hèrcules, que ell imputa també a la gelosia. Un cop han marxat Dejanire i Lichas, Hyllus rendeix visita a Iole, de qui està enamorat però que ella l’ha rebutjat. Continua no manifestant cap simpatia pel fill de l’home que ha devastat el seu país. i s’astora que ell s’abandoni a les febleses de l’amor. Però Hyllus, amb el suport del cor proclama el poder universal “del Déu juganer dels ardors amorosos “Un altre apartament Dejanire li retreu al seu espòs d’haver cedit a la temptació d’una jove captiva. El valent heroi que l’odi de Juno no havia aconseguit sotmetre! Hércules li replica que ella s’ha deixat enganyar pels rumors, que les seves sospites no tenen fonament, atès que ell va assistir als “ritus solemnes per celebrar la seva victòria”. Dejanire no es creu les protestes d’innocència del marit i recorda sovint el vestit banyat de sang de Nessus. Ella recomana que Hèrcules el porti: així guanyarà de nou el seu amor. Ordena a Lichas que vagi al temple a donar-li la túnica a Hèrcules en testimoni de reconciliació. Apareix Iole; Dejanire s’excusa davant d’ella d’haver cedit a la gelosia, Iole li desitja que trobi la joia de nou amb Hèrcules i plora la seva dissort. Dejanire li promet d’intervenir amb Hèrcules amb la finalitat que recuperi la llibertat i el seu poder reial. Després prega a Júpiter que el seu arbitri li permeti recuperar el seu espòs.
Acte tercer
Lichas explica al poble de Trachis els esdeveniments tràgics en què ha estat testimoni al temple. Hèrcules assistint al sacrifici cerimonial, en veure la túnica de Dejanire se la posa. Aleshores l’escalfor de les flames de les golfes ha fet fondre el verí d’Hydre contingut en la sang de Nessus. El verí ha penetrat en el seu cos, i està abatut intentant en debades d’arrancar el vestit de la seva cara. La mort del venjador del món deixa el camp lliure als tirans. Es lamenta el cor.
El temple de Júpiter
En la seva agonia Hèrcules acusa a Dejanire i demana a Hyllus de portar el seu cos al cim del mont Deta perquè sigui cremat en una foguera funerària. Hyllus espera que la nova de la mort d’Hèrcules no arribi massa ràpid a Echalie
El palau
Dejanire horroritzada per haver estat l’instrument de la venjança de Nessus, crida a les fúries que vinguin a turmentar la seva ànima culpable. Quan arriba Iole, Dejanire comença a imputar-li la falta, però de seguida compren que només ella ha estat la causa de tot; Iole, malgrat els seus propis turments comparteix les dissorts dels que l’han capturat. El sacerdot de Júpiter entre i anuncia que Hèrcules ha estat elevat al tron de Júpiter. Els roures sagrats han revelat que la part immortal D’Hèrcules serà transportat per una àguila a la foguera funerària del Mont Olympe. És més el sacerdot anuncia a Iole que el seu destí és casar-se amb Hyllus. Els dos joves uneixen doncs el seu destí i el sacerdot entona una lloança, el cor recupera per l’heroi la pau i la llibertat.
Acte Primer
Obertura
Minuet
Escena primera
Un apartament al Palau Reial de Trachis, a Tessàlia.
Recitatiu acompanyat
Lichas
Veieu amb quina tristesa, amb quin abatiment,
La princesa plorant s’abandona a la pena!
Ella plora de l’alabada al cap vespre,
Des de les tenebres de la nit a les primeres vermellors de l’aurora,
Sense certesa de la sort d’Alcide (És el nom primitiu d’Hèrcules que significa “El fort”)
Inconsolable per la seva absència, és lamenta.
Ària
Que cessi oh destí, la teva imparable fúria,
Preserva, oh gran Júpiter la vida de l’heroi!
Corona de glòria les seves gestes, i que les ofereixi a la seva afligida esposa.
Recitatiu acompanyat
Dejanire
Hèrcules, per què estàs lluny de mi?
Retorna, retorna, el meu heroi, als meus braços!
Ai las Déus! com de cruels són els dolors de l’absència a qui estima ta tendrament com jo!
Ària
El món, quan el dia ha acabat el seu curs,
Plora amb l’ombra del sol absent:
Igualment, privat de l’estimada llum que escalfava el meu cor i alegrava la meva vida,
Deploro en les més espesses tenebres de la pena,
L’absència del valerós heroi.
Recitatiu
Lichas
Princesa, consolat i espera: les hores properes poden retornar-lo,
Als teus braços impacients d’abraçar-lo.
Dejanire
Oh no, Impossible! mai retornarà!
Lichas
Impacient per conèixer la sort del meu pare,
He ordenat als sacerdots per un sacrifici solemne,
Sondejar la voluntat del cel , la fumera s’eleva sobre l’altell
La sang de la víctima immolada vessa-i de sobte una magnífica llum il·lumina el recinte sagrat-
El sacerdot reconeix en un feliç presagi,
La presència de Déu, quan de sobte el temple tremola, la llum desapareix,
I una obscuritat més profunda que la que a mitja nit envaeix els llocs.
Lichas
Quin horror!
Hyllus
Finalment l’august sacerdot, habitat per la divinitat,
Tinguè aquestes paraules profètiques:
Ària
“Sento el Déu, infla el meu pit!
L’esdevenidor es revela als meus ulls:
Veig el valerós heroi que jeu sense vida,
I unes flames baixen del cim de l’Deta.
Recitatiu
Ell parla. Després el foc sagrat l’abandona, i perdent el coneixement,
El profeta s’enfonsa.
Dejanire
Llavors estic perduda! Quin terrible oracle!
El dolor esmicola amb el seu pes la meva ànima turmentada,
I no trigarà a engolir-me en el reialme de la mort.
Allí retrobaré el meu Hèrcules, el veuré brandir la seva llança el seu arc rebel,
O contar les seves gestes a l’assemblea de les ombres.
Ària
Allí reposant sota la murta ombrosa,
Al costat dels rierols que serpentegen a través de L’Elissi,
Gaudirem en la més tendre unió l’eternitat de la beatitud i de l’amor.
Recitatiu
Hyllus
No desesperis! que l’esperança naixent suspèn l’excés de pena,
Fins que jo estigui segur del destí del meu pare estimat,
Demà a la sortida del sol veuràs el teu Hyllus posar-se en camí,
I piadosament recórrer el món a la recerca del seu pare.
Si encara és viu el retornaré a tu, sinó moriré en l’empresa.
Ària
Allí on els rius del Nord es congelen,
Allí on els més ardents raigs del sol dessequen les platges de Líbia,
Allí, conduit per l’honor, l’amor i el deure
Portaré atrevit els meves petjades.
Cor
Ai las pietat filial! Ai las generós amor!
Ves, ardent jove, posa el teu valor a prova!
Que la gloria immortal t’espera, i que el cel compassiu t’assisteixi!
Escena tercera
Recitatiu
Lichas
Desterreu els vostres temors! El fill diví d’Alemène és viu,
I retorna vencedor d’Echalihe, va saquejar i arrabassat.
Dejanire
Ai las, noticies noves!, benvingudes com l’albada,
Pel món nocturn, o com una onada, per la terra seca!
Lluny de mi presagis mentiders, lluny de mi tota angoixa!
Ària
Aneu-vos-se’n temors, fugiu,
Com els núvols davant el sol del matí!
El meu heroi entra coronat de llorers,
El cel es deixa entendrir, el destí es mostra consentidor,
La joia que m’envaeix amansa les meves penes,
I les ànsies d’alegria aixequen la meva ànima.
Recitatiu
Lichas
El seguici del captius tacats de sang per les ferides,
I doblegats sota les cadenes, segueix al conqueridor,
No obstant això, embellint la pompa de la victòria,
L’esplèndida Iole, princesa d’Echalie,
La seva bellesa de captiva es suma al joiós triomf.
Hyllus
La meva ànima s’agita per la dissortada princesa,
I la meva fe la deslliuraria de les cadenes,
Però diguem, el seu pare l’altiu rei Eurytos……
Lichas
Va morir en un singular combat per l’espasa d’Hèrcules.
Dejanire
No em diguis res més, marxa ràpid a acollir el teu senyor.
Lichas
La tristesa més profunda donà pas ràpid a l’alegria!
Ària
Les hores que riuen, un feliç acompanyament,
Sobre unes ales de seda,
Porten de nou els moment de plaer.
Cor
Que ningú es desesperi, igualment el reconfort tardí,
El cel ens pot robar el fuet del destí.
(Marxen)
Escena quarta
Una plaça davant del palau. Iole i les verges d’Echalie, captives.
Marche
Hèrcules arriba amb el seu seguici.
Recitatiu
Hèrcules
Gràcies siguin donades als poders des de dalt, però sobretot a tu,
Pare del déus, quins flancs immortals m’han engendrat!
Els meus treballs s’han acabat,
La fúria de Juno s’ha apaivagat.
Amb plaer, malgrat el repòs, passo revista als meus èxits.
La caiguda d’Echale s’aplega als meus títols,
I marca l’apogeu de la meva glòria.
(Mirant a Iole)
Bella princesa, eixuga els teus plors! Oblida les cadenes.
Tu ets lliure a Trachis com a Echalie.
Iole
Perdoneu-me generós vencedor,
No puc reprimir un sospir pel meu pare, pels meus amics i pel meu país.
No puc, no obstant oblidar que tot això és el què vaig estimar.
Ària
El meu pare! Ai las! em sembla veure l’espasa infligir la ferida mortal:
Sagna, es desploma, agonitzant i mor,
Mossegant la pols del sol enrogit,
Reposa en pau, ombra estimada,
Lleugera sigui la terra que et cobreix!
El pietós record de la teva filla conserva vives totes les virtuts.
(Ioles i les Echanlienes se’n van)
Escena cinquena
Recitatiu
Hèrcules
Adéu doncs a les armes! A partir d’ara, el temps em portarà lentament a l’edat madura!
De la guerra volo a l’amor, oblidaré les meves preocupacions,
Amb la tendre abraçada de l’estimada Dajanire.
Ària
El Déu dels combats, deixant el sagnant camp de batalla,
Abandona la javelina i l’espasa resplendents, ara ja inútils,
I del tot sotmès a l’encís de la bellesa conqueridora,
S’abandona a l’amor en el braços de Cythere.
Recitatiu
Iole
Ai , las, com l’esperança afalagadora és ràpida a oferir la seva comoditat!
En debades esperances!-adeu per sempre més,
Joies somrients i plaers innocents!
De la jovenesa i la llibertat, aconsegueix-me la memòria.
Ària
Filla dels déus, esplèndida llibertat!
Amb tu regnen mil gràcies,
Mils plaers forment el teu seguici,
I et saluden, Deessa, de les més encisadores .
Però, per desgràcia! heu pres el vostre vol,
Les gràcies que envolten el vostre tron,
I tots els plaers deixats amb vosaltres,
Van desaparèixer de la meva vista.
Cor
Coroneu amb gran pompa aquest dia de festa.
Que triomfi la més viva alegria!
Que s’enlairi l’encens sobre els altells de la gratitud.
Que les joves incitin a la gent gran,
A entrar en la dansa, mentre que la música,
de la seva sonora veu, canti la nostra joia.
Acte segon
Simfonia
Escena primera
Un apartament
Recitatiu
Iole
Per què vaig néixer princesa, ser elevada al cim, per caure més baix encara?
Si els déus haguessin fet de mi l’humil propietària d’una caseta,
Hauria estat feliç.
Ària
Sigui beneïda aquella jove noia,
Que viu satisfeta en una humil cabana,
Lluny de les ciutats, fa pasturar els seus ramats amb joves camperols,
A les planures verdes a prop dels rierols,
I que és estimada per cada pastor;
Humil, però feliç , en aquest modest estat.
Ella està a cobert dels mals que sotgen a una princesa.
(Entra Dejanire)
Escena segona
Recitatiu
Dejanire
(A part)
Ha de ser així. la fama diu ben alt el meu error,
I cada un proclama la infidelitat d’Alcide;
L’amor, la gelosia i la fúria em treuen la raó.
Iole
Quines preocupacions, quines inquietuds agiten de manera injusta,
La feliç esposa del fill de Júpiter?
Dejanire
Quin insult! jo era feliç, en efecte,
Sense la fatal aparició de la teva bellesa!.
Ària
Quan la bellesa porta,
El dolor de la bella desperta en nosaltres la passió.
Amor banya les seves fletxes en les seves llàgrimes.
Recitatiu
Iole
D’on ve aquesta injusta sospita?
Dejanire
És la fama de la teva bellesa, m’han dit,
Qui va portar Alcide a la cort d’Echalie,
Et va veure, et volgué i va demanar al teu pare:
La seva sol·licitud va ser rebutjada, es venja arrabassant l’última ciutat,
I s’emportà el botí,
Però el ric preu pel qual ell va llità i conquerí
Eres tu, Iole.
Iole
Ai las, no! fou l’ambició
I no l’amor rebutjat, que va abatre Echalie,
I que feu de la dissortada Iole una captiva,
Uns rumors amagant-se a fora de la veritat,
Les més negres mentides han abusat de les teves orelles,
És una història inventada, però et conjuro,
Per la calma del teu esperit,¡Guardat de la gelosia!.
Ària
Ai las! Penseu en els mals que pateixen les persones geloses,
Adeu a la pau, adeu a l’amor i són reemplaçades per un turment sense fi.
El pit s’eleva infiltrat de verí,
I s’insta-la en una incessant discòrdia,
Allí on devia regnar la harmonia.
Recitatiu
Dejanire
(Sortint)
No hi ha cap dubte que Hèrcules és infidel.
(Entre Lichas)
Escena tercera
Lichas
El meu diví senyor?
Dejanire
És un traïdor, Lichas ha traït l’honor, a l’amor i a Dejanire.
Lichas
Alcide infidel? és impossible.
Dejanire
Lichas
Vet aquí la teva obra, maleïda gelosia!
Cor
Gelosia! plaga infernal,
Tirania del cor humà!
Agafes els més petits pretextes per apressar el teu cap abominable,!
Unes foteses tan lleugeres com l’aire,
Et semblen les proves més sòlides!
(Lichas se’n va)
Escena quarta
Recitatiu
Hyllus
(Entrant)
Ella coneix la meva passió i m’ha sentit declarar la meva flama,
Però sorda a la meva tendre demanda,
Refusa l’amor que li ofereixo.
Vieu-la, hom diria la bella Diana envoltada de les seves nimfes.
Iole
Endevino prou bé, jove príncep,
La raó que que condueix les teves passes,
Per què expressar una demanda que jo no sabria escoltar?.
L’amor no pot habitar aquest cor dissortat.,
On s’ubiquen la pena i els seu fosc seguici.
Hyllus
La mà del temps que ho subministra tot,
Podria perseguir aquests intrusos negres del seu cau,
I deixar la morada celestial del teu cor,
Serena i lliure per acollir un hoste més dolç.
Iole
Creus que aquesta Iole pugui estimar mai al fill d’Hèrcules,
L’heroi pel qui ella fou desposseïda del seu país, del seu pare, de la llibertat ,
Impossible!
Hyllus
Veig els motius que aniquilen les meves esperances naixents,
Permet-me no obstant, encisadora nena, de contemplar aquests estimats atractius,
Que encanten la meva ànima,
I, si més no, d’entreveure el cel que no puc obtenir.
Iole
És aquest, aquí, el fill d’Hèrcules!
Famós pels seus treballs i valents fets d’armes
Simfonia
Escena primera
Recitatiu
Lichas
Fils de Trachis, ploreu el vostre valent heroi,
Que ha escapat dels perills mortals de l’enemic,
Per acabar sense glòria de la mà d’una dona.
Primer Tachinià
Ai las! lúgubres noves!
Lichas
L’heroi estava dempeus, preparat pel sacrifici:
Fastuosos ornaments decoraven el temple- llavors unes mans dissortades,
Li portaven, de part de Dejanire, un vestit preciós palesant la seva reconciliació.
Amb un somriure traint la seva joia creixent.
Alcide deixà caure damunt les seves amples espatlles el pèrfid regal.
I llavors que les flames de l’altell començaven a escalfar els seus membres,
El maleït vestit enganxat a la seva pell,
Expandí pel seu cos un subtil verí.
Patint l’angoixa, d’un únic impuls del seu cos torturat,
Es va estirar sobre el sol sagnat,
Intenta arrancar la túnica fatal-,
Però amb ella arrenca la seva carn en sang mutilada.
I les voltes del temple retornen els seus horribles crits.
Ària
Ai las, espectacle d’angoixa única!
Ai las, sol de glòria caigut tan baix!
Quin llenguatge sabria expressar el vostre dolor?
Valent, dissortat heroi, a déu!
Cor
D’ara en davant els tirans no temeran més
Trepitjar els peus dels esclaus vençuts.
Unes horribles criatures nascudes de monstres,
Turmentaran de nou el món dolent!
Tot el temor d’un càstig va desaparèixer:
El venjador del món ja no hi és!!
Escena segona
(El Temple de Júpiter)
Recitatiu acompanyat
Hèrcules
Oh Júpiter quin país és aquest de clima terrible,
On Febus envia els seus dards rabiosos?
Em cremo, em cremo, un foc infernal em consumeix i em moro!
Teniu-me en compte, oh poders compassius!!
Jo rabio, amb dolors més negres que que Styx;
Corrent per les meves venes enfebrades,
Talment com un foc líquid, amb subtil verí ansiós.
Bóres, envia el teu vent i fes-lo bramar en el meu pit!
Neptú, vessa dins meu totes les ones de l’oceà,
I refreda la meva sang en ebullició!
Recitatiu
Hyllus
Poderós Júpiter, apaivaga el meu sofriment!
Hèrcules
És per això que he suportat uns innombrables treballs?
Ai las, Juno i Eutitee, us perdono!
La vostre més negre malícia no és pitjor que la de Djanire,
Falsa, cruel, traïdora Dejanire!
Maleït vestit que s’arrapa als meus flancs trencats,
I absorbeix la meva sang i la meva vida!
Hyllus
Ai las, pare meu!
Hèrcules
Fill meu, escolta la veu del teu pare morint-se,
En tant que viu, portem a dalt L’Etat,
Allí al cim d’aquesta muntanya coronada de núvols,
Abatut el majestuós roure i el xiprer enlairat,
Fes-ne una pila, una foguera funerària i posa-m’hi a dalt,
Després encén-la perquè pugui pujar amb les flames a reunir-me amb el déus!
Hyllus
Gloriós pensament! digne del fill de Júpiter!
Hèrcules
El meu patiment augmenta….. de presa fill meu,
Portem als lloc de la mort gloriosa.
Hyllus
Vet aquí l’heroi caigut!
Ària
Que el rumor no s’espargeixi per la nova,
Sota els murs de l’orgullosa Echalie conquerida!
Perquè l’enemic derrotat aixecaria el cap,
I triomfaria en el moment que cau el vencedor.
(Prenem Hèrcules)
Escena tercera
El palau.
Recitatiu acompanyat
Dejanire
On fugiu? on amagar aquest cap culpable?.
Ai las fatal error de l’amor equivocat!
Ai las cruel Nessus, com t’has venjat!
Que sóc miserable! És per mi que mor Alcide!
Són les seves mans impies que, abans d’hora han enviat
El meu senyor al regne de les ombres,
Que vingui la follia!
Encadeneu-me fúries als vostres grillons de ferro,
I que el vostres alacrans fuetegin la meva ombra culpable!
Veieu, veieu les aquí! Veieu aquí a Alecto amb les seves serps,
La ferotge Mégère i el negre Tisiphone!
Veieu les espantoses germanes,
Quina funesta presència infecta els núvols!
Vegeu les serps que porten com a fuets!!
Quins udols destrossen les meves torturades orelles!
Amagueu-me de la seva odiosa vista!
Ombres benvingudes de les més negra de les nits!
Ai las, el culpable que persegueixen les fúries, no deixen cap respir a l’esperit!
Escena quarta
Recitatiu
Dejanire
Vet aquí la bellesa que és la causa d’aquesta dissort!
Fuig de la meva vista bruixa detestada!,
Fuig abans que la meva fúria sense fre s’abati damunt teu,
Et destrossi i et dispersi a tots els vents del cel!
Ai las, deliro! la encisadora criatura és innocent,
I només jo sóc la causa de tot.
Iole
Tot i que privada de la mà d’Hèrcules de tota joia,
De l’amor d’un pare, del meus país natal,
I de l’estimada llibertat, no puc més que apiadar-me,
De tota la dissort que cau sobre aquesta família.
Ària
El meu pit s’omple d’una tendre dissort
I a la vista de la dissort humana,
Sent angoixa i compassió, així on colpeix el cruel destí.
Escena cinquena
Recitatiu
El sacerdot de Júpiter
Alegret princesa doncs la mà guiadora del cel,
Ha elevat Alcide fins al tron de Júpiter.
Dejanire
Parla, prelat! Que signifiquen aquestes paraules fosques i misterioses?
Que ha mort, i per aquesta mà funesta, ai las,
El meu cor destrossat ho en divina, segur.
El sacerdot
Porte-per ordre d’ell mateix- ai cim d’Deta,
Estès damunt la foguera funerària a l’heroi caigut
Les flames crepitants a l’entorn de la seva despulla.
Quan una àliga travessant els núvols,
Dirigeix els seu vol ràpidament vers la foguera,
La sobrevola un instant, i després a tot vol guanya altre cop el cel.
Astorats consultem el bosc sagrat, on per la veu dels roures,
L’oracle revela la voluntat de Júpiter.
El tot poderós proclama la sort del seu fill:
“La part mortal serà consumida per les flames”
“La part immortal portada a l’Olimp i serà a l’assemblea de les divinitats”
Ària
Lichas
Ell que ha recorregut l’Atles fou conduit al cel,
I veu ara la terra des d’alt:
En les morades il·luminades dels déus, els seus semblants, el nou hoste,
Dels déus llavis veu un nèctar vivificador,
I pren part en el festí ambrosíac.
Recitatiu
Dejanire
Les paraules són massa febles per descriure les passions
Que lluiten en el meu cor:
Pena, astorament, joia fuetegen el meu cor i exciten la meva ànima.
El sacerdot
(A Iole)
Del teu destí, il·lustre princesa, Júpiter en té cura,
Perquè ha decretat: “Que el l’himeneu coroni les més pures joies de l’amor,
La princesa d’Echalie i el fill d’Hèrcules”
Hyllus
Quina serà la meva alegria si l’encisadora Iole,
Consentí acceptar el regal del cel!
Iole
El què ordeni Júpiter, pot Iole oposar-se?
Duo
Iole
Ai las príncep, de qui tors admirem les virtuts,
Havent Júpiter descartat tots els obstacles,
El meu cor vençut no vol, ho sento,
Més que coronar una flama aprovada pel cel.
Hyllus
Ai las, princesa, quins nobles atractius,
Inflamen el meu cor més que l’ambició,
Que la meva joia és gran per omplir-te,
A la vegada per l’amor i pel tron!
Iole
No m’afligeix fins ara, quan veig tota la felicitat revinguda en tu!
Hyllus
Soc feliç! quan trobo tots els bens de la terra reunits en tu!
Recitatiu
El sacerdot
Fill de la llibertat, canteu ara i per sempre,
Amb alegres accents, l’heroi immortal,
Quina virtut s’eleva a les morades estelades!
Cor
Ell mereix les vostres lloances de reconeixement,
El cant immortal de la llibertat li retorna!
Aterrada pel seu nom, l’opressió foragita la llum,
I l’esclavatge amaga la seva mirada en la nit profunda,
Mentre que els feliços pobles deuen el seu exemple
Els beneficis que prodiguen la pau i la llibertat.