Il Floridante HWV 14
Any 1721
Drama musical en tres actes per a solistes
Soprano.- Timante- Rossane contralt original
Mezzosoprano.- Floridante
Contralt.- Elmira
Baix.- Oronte- Coralbo
Orquestra.- Dues flautes, dos oboès, dos fagots, dues trompes, dues trompetes, tres violins, viola i baix continu.
Llibret.- Paolo Antonio Rolli sobre l’argument d’un llibret de Francesco Silvani
MARIJANA MIJANOVIC Floridante (Contralt)
VITO PRIANTE Oronte (Baríton)
JOYCE DiDONATO Elmira (Mezzosoprano)
SHARON ROSTORF-ZAMIR Rossane (Soprano)
ROBERTA INVERNIZZI Timante (Soprano)
RICCARDO NOVARO Coralbo (Baríton)
IL COMPLESSO BAROCCO
Director ALAN CURTIS
La major part de les òperes de Händel van ser objecte de repeticions en els anys que van seguir a la seva primera representació. Com que les companyies de cantaires canvia d’una temporada a l’altre, el compositor havia d’adaptar cada cop les seves obres a les noves distribucions. Els llibrets que reeditaven regularment a la intenció del públic i les partitures que Händel utilitzava per dirigir les representacions ens informen sobre les diferents versions d’una mateixa obra. Tractant-se de Floridante, sabem que el compositor l’ha donat en quatre versions diferents. És no obstant versemblant que cap d’aquests muntatges no representen la seva versió ideal, perquè un canvi de distribució fet abans de la primera representació trastornà la seva concepció inicial. Per explicar vers el que podria ser la versió ideal, és necessari ficar-se breument en la gènesi de l’obra. A l’època en què Floridante va fer-se, entre 1721-1722, Händel era el compositor titular d’un teatre de l’òpera londinenca que, sota l’ambiciós nom de Royal Academy of Music, s’havia fixat l’objectiu d’oferir unes representacions exemplars del nou tipus d’òpera italiana, “El drama per música”, contractant els millors cantants d’Itàlia. Sota el patronatge del Rei George primer, que ja ho havia estat quan ell era el príncep Elector de Hanovre aquest teatre semblava prometre una brillant carrera al compositor. Però la fortuna va deixar ràpidament de somriure-li el 1720, les seves condicions de treball es deterioraren, un primer obstacle sobre la seva ruta fou el reclutament per l’acadèmia d’un segon compositor, Giovanni Bononcini, que tenia l’avantatge de venir del país natal de l’òpera.
Durant la temporada 1721-1722, Bononcini va compondre dues òperes que foren interpretades trenta-dues vegades, mentre que l’única òpera de Händel “Floridante” fou representada només set vegades. No només les petites àries melòdiques i imponents de Bononcini corresponien més al gust del públic que la música de Händel, però l’italià fou sens dubte afavorit per la direcció de l’Acadèmia sobre la qual la noblesa conservadora tenia llavors més influència que el Rei.
El que complica encara la tasca de Händel, és que degué separar-se del seu llibretista habitual, Nicola Haym, i treballar amb el secretari italià de l’Acadèmia, Paolo Antonio Rolli. Aquest no pretenia fer adaptacions de texts existents, ell es considerava un poeta. Prengué l’acció de “Floridante” d’un antic llibret venecià i no repetí cap vers de l’original. Sens dubte tenia l’ambició d’escriure’n de millors- potser era massa nou-doncs li mancava alguna cosa més important per un llibretista d’òpera, l’instint del teatre. Hom ignora amb quina mesura Händel millora el text de Rolli, el que és cert, és que el compositor havia treballat millor amb Haym i que va repetir més tard la col·laboració amb aquest. No obstant el pitjor encara havia de venir cap a mig octubre de 1721, llavors que l’òpera estava ja mig composta, la nova va ser a Londres on quan Margherita Durastanti, que havia d’encarnar el rol d’Elmira, estava malalta. Era fora de qüestió que ella vingué de Itàlia per la temporada que s’havia d’iniciar. Händel coneixia aquesta soprano de feia temps i l’apreciava i l’havia contractat com a “Prima Dona”.
Va interrompre la composició de Floridante fins que els directors de l’Acadèmia haguessin reaccionat a aquesta nova situació. Fou decidit que la contralt Anastasia Robinson “seconda dona” que estava prevista pel paper de Rossane, prendria el rol interpretant Elmira. Com a catòlica, i sobretot com a amistançada del comte de Peterborough-dins de la fracció Bononcini, que feia la llei a l’Acadèmia i que comptava majoritàriament en els seus rangs amb la noblesa catòlica. El segon rol femení fou confiat a la soprano Maddalena Salvai.
Era necessari que Händel veies fins a on volia anar en l’adaptació de la seva partitura en la nova distribució. Havia ja hagut d’acceptar a Rolli, i el seu text, però fins a on s’havia de sotmetre al gust canviant del públic i als desitjos, tant com a les necessitats dels seus cantants? Encara la gènesi de Floridante, ens dóna una vegada mes la resposta. De bon principi necessitava fer front al desafiament de Bononcini, que obtenia llavors més èxit que Händel. En el seu elogi de Floridante, el gran musicòleg anglès de segle XVIII Charles Burney lloant les “magnífiques àries lentes” que eren de fet, una especialitat de Bononcini. Segons Burney, Händel prova amb aquesta òpera que podia ultrapassar a l’Itàlia en el seu propi terreny. De fet Floridante conté més àries d’aquesta mena que les altres òperes de Händel, però això es deu sobretot al contingut del treball; : a la parella heroica Floridant/Elmira hi ha un parell d’amants, Timante/Rossane, que el compositor caracteritza confiant-los unes àries de factura lleugera, melodioses o dansades. Tenint també en compte les dades amoroses del llibret, Händel satisfà així el gust del públic, el que no l’impedeix pas fer servir sent fidel a les seves exigències de qualitat com ho fa palès en el tractament de rol de Floridante i sobretot d’Elmira.
Per comprendre millor el que importava a Händel en Floridante, n’hi ha prou en observar les correccions que ha operat en la seva partitura després que els papers femenins foren redistribuïts. Elmira, qui inicialment havia estat pensat per una soprano, devia ara ser cantat per una contralt i mentre que el paper de contralt de Rossane seria interpretat per una soprano. El problema no és pas resoldre una simple transposició d’una tonalitat en una altre. Per Maddalena Salvai l’intèrpret de Rossane, Händel canviava en profunditat dues de les tres àries ja compostes i reemplaçà la tercera. Fent això, no tingué només en compte els punts forts i els punts febles de les seves cantants, però també dels seus caràcters respectius en l’escena sisena del primer acte “E un sospir che vien dal core” previst per Anastasia Robinson una ària de gènere senzill i patètic amb la qual ella savia fer un gran efecte (aquest mateix tipus d’ària li havia permès d’arribar en el rol de la modesta i pacient Griselda escrita per Bononcini intencionadament per a ella). Per Maddalena Händel compongué en canvi un número ple de coqueteria sobre un nou text “Sospiro , e vero”. Aquest tipus de canvis era moneda corrent al segle XVIII en la jerarquia del teatre d’òpera, els cantaires venien abans que els compositors. En aquest ca, els canvis aportats al rol de Rossane foren tot un benefici per l’obra.
Tractant-se del rol d’Elmira, Händel adoptà una actitud completament diferent. Dos dels tres números que ell ja havia escrit per aquest personatge entren a la categoria d’àries ràpides i dramàtiques realçades de tornades contrastants que Burney jutjava de “característiques del Hándel encès de flames”. Aquestes àries on la veu no és sostinguda per cap instrument i ha de rivalitzar amb l’orquestra, Margherita Durastanti la cantava amb airositat, però no convenien a Anastasia Robinson: no solament la seva veu era més greu sinó menys extensa i menys àgil. És sorprenent constatar que Händel no ho tingué en compte i no reemplaça cap de les tres àries. Si havia seguit les pràctiques a l’ús de l’època. Ha via per exemple, de pregar al seu llibretista d’escriure un nou text per l’ària de Rossane “E un sospir” a fi d’integrar al rol d’Elmira aquest tros fet a mida per Anastasia Robinson. Aquesta absència de revisió mostra fins a quin punt Händel es prestava a fer concessions.
Això palesa també la importància que donava al rol de’Elmira. En el seu text, Rolli havia deixat el personatge en relleu desmarcant-lo de Floridante. En el curs d’una escena que no és pas dependent del llibret venecià, que serví de punt de partida a Rolli, Floridante baix les ordres d’Oronte, implora a la seva promesa de cedir a les propostes del seu sogre, l’únic mitjà per salvar la seva pròpia vida i la corona reial que de dret li pertoca. Floridante afegeix que està disposat en el seu lloc. Però Elmira detesta massa al tirà Oronte per pagar aquest preu. Incapaç d’apreciar la generositat i l’abnegació de Floridante, ella interromp amb fermesa i li demana si t’encara “una ànima reial”. Dels dos personatges herois , ella és la més forta i la més conseqüent. Händel ha escrit per Elmira unes àries a 4/4, sovint articulades amb trets molt forts per furiosos de dobles corxeres, mentre que per les àries de Floridante es distingeixen del seu compàs ternari o les seves localitzacions fluides en tresets. El primer acte ofereix sens dubte l’exemple més fort d’aquest contrast, quan els dos personatges tracten l’un després de l’altre l’ordre d’Oronte i la perspectiva de la seva separació. Elmira jura “que he de veure que les estrelles cauen al mar” per tres vegades, la ira de la jove dona esclata a l’uníson amb l’orquestra…. Després dona lloc a uns sentiments més tendres amb un acompanyament pianissimo de les cordes agudes i del violí solista, “abans que jo abandoni el meu estimat Floridante, per contra tot i que ell deu sofrir la pèrdua del comandament de les tropes perses, es consola amb la idea que Elmira li sigui encara fidel en l’adversitat i expressa la seva satisfacció amb un ritme d’ària de 3/8.
Evidentment, Händel no estava disposat a sacrificar la concepció heroica del personatge d’Elmira sota elm simple pretext que l’intèrpret no tenia els mitjans, però havia de tenir en compte almenys la tessitura vocal de Robinson. Traslladar les àries no era suficient, era necessari tallar aquí i allà passatges sencers. El duet entre Elmira i Floridante, al final del primer acte, ha sofert particularment aquests talls. Hándel no ha pogut traslladar més que un semi to vers el baix, perquè si no hauria estat massa greu per l’intèrpret de Floridante. Les nombroses correccions que ell ha anotat en les seves partitures palesen fins a quin punt el treball d’adaptació del rol d’Elmira fou penós. D’altra banda, per la primera edició publicada poc després de la seva creació, ell fa una excepció i escollí la versió original del duet, com si hagués desitjat prendre unes distàncies en relació als compromisos que ell havia estat forçat a fer per la representació.
Acte primer
L’òpera comença alegrement al moment que Elmira i Rossane, la seva germana, van a acollir a Floridante que acaba d’aconseguir una victòria naval sobre Tyr, victòria quina recompensa és la mà d’Elmira. Rossana sap que Timante, que ella mai no el va conèixer, està desaparegut, espera que no està mort i que aquest amor triomfarà i els unirà.
Floridante entra triomfant i proclama que l’amor d’Elmira és més gran que tota la recompensa que ell podria rebre per la seva victòria. Ell confia a Rossane el captiu Glicon (que no és altre que Timante disfressat) després d’haver celebrat la seva valentia al combat. Apareix un sàtrapa persa, Coralbo, que porta a Floridante un missatge d’Oronte ordenant-li d’abdicar del comandament i abandonar el país. Rossana va tot seguit a trobar Oronte i li suplica de fer-se enrere sobre la seva decisió, o si més no de parlar amb Floridante; el tirà accepta, però subratlla que el casament de l’heroi amb la seva filla Elmira ha estat anul·lat per raons d’estat.
Rossane troba llavors a Glicon que li diu que el seu Timante ben estimat no només ha aconseguit fugir de la batalla sense dificultats, però que abans d’això li ha revelat el seu amor immortal per Rossana.
Floridante compareix davant Oronte. Aquest confirma el seu decret de desterrament i està sord a les súpliques de l’heroi així com les d’Elmira, després informa Floridante que un vaixell el conduirà a l’exili. Però abans de la seva marxa Floridante i Elmira no poden més que lamentar-se de la seva dissort, jurant que la separació els farà a tots dos morir de tristesa i pena.
Acte segon
En els seus apartaments Rossane confia a Glicon el seu temor que Timante no hagi sobreviscut a la batalla. Ell li assegura que el príncep és viu i que tanmateix es troba a la ciutat disfressat i ben segur, com a prova Glicon li ensenya un retrat de Timante, i després la deixa sola, donant-li l’ocasió de realitzar, per la seva felicitat, que aquest retrat és del presoner. Mentrestant Floridante s’ha disfressat de moro captiu i projecta evadir-se amb Elmira i també Rossane I Timante. Però Elmira és retinguda per Oronte que li declara el seu amor i pretén casar-se amb ella. La jove està horroritzada, i el seu horror no disminueix quan ell li declara que no és la seva filla sinó la de l’ ancià rei Nino. Condemnant el comportament d’Oronte, ella l’acusa de ser un “monstre i no un rei.Els presoners es preparen per evadir-se quan són sorpresos per Oronte: aquest crida als guàrdies i fa arrestar a Floridante disfressat, que li expliqui que ell és un simple esclau encarregat per Floridante de portar-li Elmira. S’emporten a Floridante encadenat, Després Oronte deixa escollir a Elmira, esdevenir la seva reina o morir.
Acte tercer
Rossane intenta ajudar a Elmira, assegurant-li que si elles no són de veritat germanes estan unides per l’amor per sempre. Coralbo, que assisteix a l’escena descobreix així la veritable identitat d’Elmira i l’ revela que l’amor del poble per la seva família no s’ha pas afeblit, pot ser regnarà encara li diu. Apareix Oronte que anuncia a Elmira que el moro ha entregat el seu darrer sospir-una informació tan clara com l’aigua que fa desmaiar la jove. Oronte llavors que portin Floridante i li diu mentre que Elmira esta encara inconscient, que l’ha de persuadir que accepti Oronte per marit sinó haurà de morir. Ell se’n va i quan Elmira torna en si, Floridante intenta convèncer-la, però en debades ella prefereix afrontar la mort amb ell.
El mira, que ignora que Rossane i Timante organitzen una revolta en contra d’Oronte va a trobar Floridante, empresonat de nou, amb una copa de verí: el tirà exigeix a ella que li administri a l’heroi; lluny d’obeir aquesta ordre, mentre ella s’apresta a beure-se-la quan Oronte li pren la copa de les mans. És llavors el torn de Floridante que esta disposat a beure’s la cops de verí però és interromput per la arribada de Timante i Coralbo que arresten Oronte i proclamen Elmira reina de Pèrsia.
Els nous sobirans, Elmira i Floridante es juren fidelitat mútua i prometen un govern just pera tots. Per l’ordre terminant de Rossane, Elmira (que ha reprès el seu nom d’Elisa) acorda el perdó d’Oronte. Després Floridante anuncia les noces de Rossane i Timante que aniran a regnar a Tyr. Floridante confessa a Elmira, que més que ser rei s’alegra de se el seu espòs, mentre que la nova reina declara una jornada de joia general a tota Pèrsia.