Giove in Argo HWV A 14
Llibret Antonio Maria Lucchini
Òpera en tres actes
Anicio Zorzi Giustiniani Tenor – Aretes (Giove)
Ann Hallenberg – Mezzosoprano Iside (Isis)
Vito Priante Baix – Erasto (Osiris)
Theodora Baka Mezzosoprano (Diana)
Karina Gauvin Soprano (Calisto)
Johannes Weisser Baríton (Licaone)
IL COMPLESSO BAROCCO
Director ALAN CURTIS
El retorn de Giove in Argo
“Pasticcio” és un tipus d’òpera del segle XVIII: en què els temes preexistents, generalment portats pels cantants participants a l’espectacle, eren inserits en un vell llibret i adornats per nous recitatius per un compositor complaent. La silueta digna de Falstaff que enarborava Händel al final de la seva vida, sembla indicar que rendia honor al pasticcio culinaris. Per en contra de què sovint s’ha informat, ell no ha mai compost obres escèniques amb trossos de diversa procedència. Durant els seus anys londinencs Hándel adaptà i feu executar diverses òperes d’altres autors, inserint a l’obra algunes àries agafades del repertori dels cantaires, unes obres que poden qualificar-se simplement arranjaments. Però els seus vertaders “Pasticcios” foren compilats principalment d’obres que el mateix havia compost, i era ell, més que els interpretes que jugava el paper principal en la tria de les peces a incloure en l’organització general, és trobem tres òperes d’aquest tipus en la producció de Händel: Oreste (1734), Alessandro Severo (1738) I Giove in Argo (1739), aquesta darrera també amb el nom en anglès Jupiter in Argo. Si en el cas d’Oreste i Alessandro Severo les partitures de l’orquestra original han estat preservades, no disposem per Giove més que el llibret imprès i alguns fragments de manuscrits corresponents. De fa temps es va concloure que l’òpera no podia ser reconstruïda de manera plaent: els recitatius “Secco” dels actes segon i tercer són pràcticament inexistents i el que és més greu, dues de les àries indicades en el llibret havien desaparegut del tot. L’any 2000 es van descobrir aquestes àries al Museu Fitzwilliam de Cambridge. No són pas de Händel sinó d’un compositor italià quelcom més jove que ell: Francesco Araja nascut el 1709. Ham una mica d’imaginació era doncs possible a partir d’ara establir una edició acadèmica de “Giove in Argo” i emprendre certa tasca per l’edició completa de les obres completes de Händel (Hallische Händel-Ausgabe) en 2002.
Giove in Argo s’inscriu en la fase final de la carrera de Händel com a compositor d’òperes italianes. Després de quatre temporades s’amarga rivalitat que havien perjudicat tant a Händel, que a l’Òpera de Nobility, les dues companyies s’associaren per la temporada de 1737-38 sota la direcció de John Jacob Heidegger, que va mantenir l’arrendament del King‘s Theatre sur Haymarker. Malgrat noves òperes per Hándel i dos altres compositors residents, Giovanni Battista Pescetti i Francesco Maria Veracini, l’acollida fou tèbia i Heidegger no pogué reunir prou subscriptors per finançar una temporada d’òpera l’any següent. Händel considerava doncs una temporada feta exclusivament d’obres en anglès no posades en escena, “Saul” que acabava de compondre obrint la sèrie el 16 de Gener de 1739. Però es troba ben aviat desafiat per una companyia que proposava òperes italianes al teatre de John Rich al Covent Garden, on ell mateix havia dirigit les seves pròpies obre el 1734/37. Segons totes les aparences, aquesta companya havia estat posada en peu de guerra l’endemà per Charles Sackville, comte de Middlesex, qui acabava de tornar d’Itàlia seguit de la seva amant Lucia Panichi, una cantant mediocre anomenada sense cap justificació “La moscovita”. El primer espectacle presentat per Middlesex el 10 de Mars fou “Angelica e Medoro de Pescetti, amb l’inevitable Moscovita com a prima dona i dos cantants reclutats principalment a la tropa de Handel. El caràcter hostil de l’empresa no feia dubtar: “Angelica e Medoro” era donada el dissabte, dia en què Händel donava els seus oratoris, i la quarta i última representació fou programada el dimecres 11 d’abril, data de la segona representació del nou oratori de Händel “Isreal in Egypt”
El territori de Händel era un cop més envaït pels “vàndals” i el respongué immediatament, fent conèixer la seva intenció de presentar també les òperes italianes quan els teatres tornarien a obrir es portes després de Pasqua. Per llançar el seu contraatac compongué “Giove in Argo” aquest llibret d’Antonio Maria Lucchini havia estat musicat el 1717 per Antonio Lotti a Dresden. Händel havia probablement vist i sentit aquesta òpera durant la seva llarga estada a Dresden el 1719, atès que l’obra havia format part- al mateix títol que el “Teofante” de Lotti, quan Händel reprengué més tard el llibret per compondre Otone !723- unes sumptuoses festivitats a l’entorn del casament del príncep-elector Friedrich August amb Maria Josepha, filla del difunt Emperador Joseph Primer. En tot cas Händel coneixia segurament un de les àries de “Giove” de Lotti, atès que les cità en una versió de 1720 del seu oratori “Esther i en “Muzi Scevola“, una òpera que col·laborà per la Royal Academy (1721). Per Le Giove de Londres, la idea inicial sembla haver estat de reunir una distribució essencialment anglesa recuperant certs cantaires que havien anat a la companyia de Middlesex. Però quan ja havia compost la meitat de la partitura, Hándel canvià de sobte d’opinió perquè una família de músics italians havien desembarcat inesperadament a Londres el 17 d’abril. Es tractava del violinista Giovanni Piantanida (que fou immediatament convidat a fer un concert en “Saul“), de la seva esposa cantant Constanza Posterla, i la seva filla, la també cantant, però quasi totalment desposseïda d’experiència escènica. El públic anglès era molt aficionat als nous cantaires sobretot si venien d’Itàlia i Hándel contractà immediatament la mare i la filla per “Giove“, tot i saber que li seria necessari trobar un equilibri entre les exigències de la Posterla, i les de la seva prima dona habitual, Elisabeth Dupare dita la “Francesina“.
Händel acabà la partitura el 24 d’abril de 1739 i la primera representació tingué lloc el primer de maig al King’s Theatre. El llibret imprès no cita cap cantant, però es pot suposar que la distribució era com segueix:
Arete (tenor) John Beard
Iside ( soprano) Posterla
Erasto (baix) William Savage
Calisto (soprano) Francesina
Liacone (baix) Thomas Reinhold