BELSSASAR (Baltasar) Oratori HWV 61
Llibret Charles Jennens
Belssasar, rei de Babilònia (Tenor)
Nitocris, mare de Belssazar (Soprano)
Cyrus, príncep de Pèrsia (Contralt)
Daniel, un profeta jueu (Alt)
Gobrias, un noble assiri, es va revoltar contra Cir (Baix)
Arioch, un senyor babilònic (Tenor)
Messenger (Baix)
Homes savis
Cor de jueus
Cor de babilonis
Cor de medes i perses
El cinquè capítol del llibre de Daniel, Belshazzar (Baltasar), rei de Babilònia, profana els vasos sagrats rituals dels jueus presoners utilitzant-los per un banquet, una mà humana va escriure llavors als murs els mots arameus: “Mené mené teqèl oupharsin“, que el profeta Daniel interpreta de seguida com la predicció de la seva caiguda: els dies de Belshazzar (Baltasar) estan comptats, Déu l’ha pesat a la balança i l’ha trobat massa lleuger, el seu regne serà dividit. L’aparició de la mà i, del costat del rei i dels seus invitats, el canvi de la situació- es passa abruptament dels plaers del festí al terror- són presentats a la Bíblia amb una força dramàtica que no podia més que inspirar a Händel i el seu agut sentit del drama. I feu efectivament d’aquest moment la clau d’un dels punts culminants del seu oratori Belshazzar (Baltasar) : entre les bromes de Balthasar (Baltasar) a la consideració del Déu dels jueus en el recitatiu “Where is the God of Judah‘s boasted powr? i la crida al suport del cor, no hi ha més que tres compassos, però quins compassos! Sense el suport del baix continu, els violins a l’uníson repeteixen unes corxeres esquitxades de silencis i en cromatisme ascendent, il·lustració plàstica de les lletres apareixent en el mur. El crit de terror de Belshazzar (Baltasar), en contrapunt, no pot reflectir aquesta línia: és indefens. La reducció radical de la formació musical en aquest indret, la fragmentació del discurs són tantes condicions que engendren el què Silke Leopold ha dit “la subjectivitat opressiva” d’aquest passatge. Aquest, situat gairebé a la meitat del segon acte, serveix de suport al drama personal de Belshazzar(Baltasar) i canvia doncs de valor qualitatiu.. En relació amb el llibre de Daniel, on la història d’aquest rei no és més que un episodi secundari. Aquí, és un drama que tracta de l’orgull i de la caiguda, del crim i del càstig, doncs el personatge titular es posa en paral·lel amb altres sobirans Händelians problemàtics com Saul i Athalia.
Com en el cas de Saül, el text es deu al ric gentilhome Charles Jennens. Es pot admirar el talent amb el qual el poeta amateur ha aconseguit fer un llibret per l’oratori, un dels més dramàtics de Händel, a partir dels passatges sobretot més aviat secs del llibre de Daniel. És veritat que Jennens tenia altres fonts a la seva disposició: ell lliga el tema de Belshazzar (Baltasar) amb les profecies en relació amb Cyrus d’Isaïes (Is 45,16, 44, 28) i les de Jeremies, sobre el destí dels jueus a Babilònia (Jer 29, 13- 14). Ell dibuixa la història de Gobrias, de la pèrdua del seu fill i del setge de Babilònia del “Kryptopaïdeia” de Xenophon, pren en préstec els personatges de Nitocris en les Històries d’Herodote. Jennens arriba a integrar tots aquests personatges en un marc de retrats extremadament ben equilibrats: hi trobem tres pobles (Jueus, Babilònics, Perses) amb els seus protagonistes (Daniel, Baltasar, Cyrus) però també amb Gobrias i Nitocris, dues personalitats que trenquen aquest tríptic amb una gran eficàcia dramàtica: d’una part el babilònic, que per odi a Baltasar, va permetre als Perses de conquerir la ciutat assetjada, d’altra part la Reina mare, que intenta en debades de fer sortir el seu fill de l’atzucac i esdevé en el context de l’oratori una mena de Cassandra, : ella preveu el final tràgic de Baltasar, i, per tant, el fa inevitable.
Quasi es pot dir, de fet, que ell marxa perdent: el paper principal, no apareix fins més tard al primer acte, és a dir en un moment on la formació de combat dels seus adversaris està formada des de fa temps. I al tercer acte, és musicalment més a baix, atès que no se li dona una greu i única ària. La densitat i l’equilibri del llibret són remarcables perquè l’autor estava pressionat pel temps. Händel havia llogat el King‘s Theatre, al Haymarket de Londres, per tota la temporada de 1744-45, i havia contractat cantants il·lustres i havia fet prometre a Jennens d’entregar-li un nou text de l’oratori. La seva correspondència de la primavera i l’estiu de 1744 palesa que Jennens anava amb retard per lliurar el text. El treball de composició comença el 23 d’agost de 1744, i des del 3 de setembre havia acabat el primer acte, després el segon el 10 de setembre-llavors que Händel no coneixia encara el text del tercer acte. El 13 de setembre, les lloances següents encoratjaven a Jennens, “vostre excel·lent oratori m’ha omplert de joia m’ha encoratjat a composar i encara amb té molt ocupat”. És veritablement una obra noble, grandiosa i que se’n surt de l’ordinari, i m’ha donat l’ocasió de realitzar, a més de nombrosos grans cors, moltes obres particulars. Us prego cordialment de fer-me ràpidament l’honor del tercer acte, que espero amb impaciència. Händel pogué acabar Belshazzar (Baltasar) l’octubre.
“De nombrosos grans cors” i de “diverses idees molt particulars” per comprendre l’obra, serà naturalment portat a deixar-de guiar per aquests termes. Belshazzar (Baltasar) forma part dels oratoris més plens de cors: els tres actors dels pobles van demanar brillar dignament en la música, i Händel desenvolupà una expressió diferent per cada poble present. Els Perses es distingeixen per un cant molt ric en coloracions plenes de virtuosisme, sobre un llenç polifònic força fluix. Ells irradien confiança a aquells que estan segurs de la seva victòria, tenim l’efecte sorpresa d’un sòl estrangeria Els seus cors són del resta els únics a prendre pel seu compte- a l’ocasió- la solemnitat de trompetes i timbals. Un dels clímaxs de Belshazzar (Baltasar) es troba a l’imponent bloc coral de l’inici del segon acte, la primera part (“See, see, see“) per la qual Händel ha reprès un dels seus nombrosos duos de cambra italians, és una il·lustració sonora impressionant de l’Eufrates que es retira- les entrades vocals, amb les seves figuracions en forma d’ones, ells mateixos es superposen com les ones-i simultàniament, la satisfacció relacionada amb aquest esdeveniment. Els cors dels jueus, en canvi, tenen una tendència a un arcaisme cerimonial i ardent, una intensitat harmònica i un contrapunt dens, i renuncien totalment a l’exuberància de les “coloratures“. “Recall. oh king“, a sis veus, n’és el millor exemple. En “By slow degrees” Händel utilitza una escriptura arcaica d’estil motet, que dona pràcticament a cada part del text un motiu, treballat en imitació. Finalment els cors del Babilonians es caracteritzant per un estil primitiu, uns efectes exòtics en els encadenaments harmònics, tenim l’efecte sorpresa d’un sòl estranger a la tonalitat en un cor burlesc del primer acte (“Behold, behold“) colpegen tant com els unísons massius i corejats com una cançó de carrer pel cor de burlesc “Ye tutelar Gods” al segon acte. Però aquestes diferències no tenen més que un valor relatiu, i s’esborren cada cop més quan arriba la fi de l’oratori: podem imaginar els dos últims cors- “Tell it out among the heathen” et “Amen”- cantats per tres pobles units per la pau. Aquests cors transcendeixen, de fet l’acció dramàtica i anticipen sobre els elogis de la comunitat cristiana assegurant la intersecció de Déu en la història dels homes. No es tracta pas aquí només composicions originals, sinó de la remodelació de peces dels “Chandos anthems“, escrits el 1717-1718. L’expressió i els mitjans instrumentals (ni timbales ni trompetes) semblen a primera vista insatisfactoris per un final per un final triomfant. No oblidem pas no obstant que el procediment de anti- apoteòsic és molt corrent en els oratoris de Händel-el mateix Messies no acaba pas amb l’al·leluia.
El to dels pobles correspon el dels seus protagonistes. L’heroisme jovenívol de Cyrus s’expressa en uns temes potents i lapidaris, en coloracions riques. Si Belshazzar (Baltasar) també es deixa anar en coloratures a la seva cançó a beure “Let festal joy“, aquests compleixen una intenció molt diferent: la seva senzillesa ( repeticions i marxes d’harmonia) traeix un rei ja begut. Aquesta actitud està en total contrast amb la fe pacífica del profeta, la magnífica escena del primer acte és una de les pàgines més boniques de la partitura. Händel no es conformava a compondre un “número”: l’aparició de Daniel s’estén per tota una ària-recitatiu-ària, gairebé una cantata completa. L’ample tema de la primera ària “Oh sacred oracles of truth” que s’expandeix frase per frase amb una majestat tranquil·la malgrat la riquesa de l’articulació harmònica, és entre les més fortes inspiracions melòdiques de Händel. Però el retrat de Nitocris és sens dubte musicalment el més potent: mare confusa entre dos situacions doncs ella ha pres consciència del deure i de l’amor del seu fill. “El seu caràcter expressa amb un to unit, impermeable als esdeveniments exteriors” (Leopold). Amb una excepció, ella canta en temps lents i tons menors, i totes aquestes melodies són de mesura ternària, que no té cap relació- com és el cas del seu fill- amb la lleugeresa de la dansa. “Regard, ohson, my flowing tears“, per exemple, és una siciliana melancòlica, o la sisena napolitana-l’emblema del dol per excel·lència en l’harmonia barroca- apareix en el preludi orquestral. El terreny sobre el qual es desenvolupa, vers el final del primer acte, el duo entre mare i fill, (“On dearer than my life“, andante, a 4/4) és un desconegut per a tots dos-Belshazzar (Baltasar) ni tan sols agafa el tema del ritornello quan canta la seva primera frase. El fracàs d’aquest intent de diàleg es suggereix així directament en l’àmbit musical.
En Belshazzar (Baltasar) són poques les àries “da capo”. Händel ha trencat constantment aquest motlle en favor de la veritat psicològica i dramàtica. La primera ària de Gobrias (“Oprest with neverceasing grief“) n’és un excel·lent exemple- i certament entre les “idees molt particulars” de Händel: es tractava de desprendre dels sentiments de la tristesa i de l’esperit de venjança. En una ària “da capo”, la part mitjana estava dedicada a la venjança, i la tristesa estaria reservada a la part “di capo”. Però Händel compon en dues parts, amb un desig de venjança que apareix com la conseqüència de pèrdua i pena. Renuncia al principi, aleshores sacrosant de la unitat privilegiant la veritat, la plausibilitat de la situació, De la mateixa amanera, la juxtaposició convencional entre el recitatiu, escena, ària (o airòs), en Belshazzar (Baltasar), rendeix a disgregar-se. Així per exemple, Daniel comença la seva resposta a Belshazzar (Baltasar), que li ordena d’interpretar el què està escrit al mur, per una ària (“No! To thyself thy trifels be“) escrit al mur, per una ària (“No! To thyself thy trifels be“) però que comença sense acompanyament com un recitatiu-quina línia és de seguida reinterpretada com a tema d’ària. Entre les idees molt particulars”, és necessari al cap i a la fi mencionar la invasió del drama sobre l’obertura, quin “fugato” animat és interromput moltes vegades per unes aturades sobre acords: anticipació, a l’evidència de l’escena essencial del “mené tegel“.
El 23 de març de 1745, Belshazzar (Baltasar) es va crear al King’s Theatre- en unes condicions musicals no massa dolentes, després els comentaris, davant una sala quasi buida. Igualment pel seguiment Belshazzar (Baltasar), mai esdevingué popular: Händel no la repetí més que dues vegades, i encara als segles XVIII i XIX, l’obra tingué més èxits en els països de llengua alemanya que a Anglaterra, i ha estat necessari esperar aquest quinze o els vint anys darrers, amb el renaixement dels oratoris de Händel per què Belshazzar (Baltasar) comença tímidament a ocupar el seu lloc en la cultura general.
Es tracta de facto d’una òpera sagrada, però a causa de la prohibició de les trames bíbliques a l’escenari a Anglaterra en aquella època, s’havia de compondre en forma d’oratori, és a dir, per a una representació no escènica. Per a aquesta obra Händel va triar un dels temes més apassionants de la història mundial i religiosa: la caiguda de Babilònia i l’alliberament del poble jueu.
Acte primer
Escena primera
El Palau de Babilonia
Acompanyat
Nitrocris
Va, estat fluctuant de l’imperi humà!
Primer, petit i feble, amb prou feines aixeca el cap,
Amb prou feines estenent els seus braços infantils indefensos,
Implora protecció als estats veïns,
Que l’alleten per fer-los mal. De seguida, lluita
Pel poder i la riquesa, i rebutja l’oposició.
Arribat a la plena maduresa, s’agafa
Al seu abast, sobrepassa tots els límits,
Roba, arrasa i malbarata el món espantat.
Finalment, envellit i inflat fins a un gran volum,
El monstre en les seves entranyes adequades alimenta
L’orgull, el luxe, la corrupció, la perfidia,
La contenció, les malalties caigudes d’un estat,
Que s’aprofiten dels seus éssers vitals. De la seva debilitat
Un altre avantatge de poder creixent agafa,
(partida desigual!) Capes amb cops repetits
El seu tronc envellit malalt: assenteix, es trontolla,
Cau, ai, per no aixecar-se mai més!
L’estat vencedor, sobre les seves ruïnes aixecades,
Corre la mateixa ronda obscura de grandesa imaginada,
Troba el mateix fi cert.
Nitrocris
Tu, Déu altíssim, i tu sol,
Immutable per sempre,
S’estén el teu tron per l’espai sense límits,
Per tota l’eternitat el teu regnat.
Com res als teus ulls
Apareix l’home rèptil,
Però s’imaginava genial;
Qui pot afectar la teva força?
Al cel o a la terra, qui s’atreveix
A disputar el teu poder? —La teva voluntat és el destí.
Tu, Déu altíssim.
Recitatiu
Nitrocris
El destí de Babilònia, em temo, és a prop.
He intentat evitar-ho; petita la meva habilitat,
Si el profeta hebreu no hagués
Recolzat els meus passos febles amb el seu consell. Mira, d’on ve:
La saviesa i la bondat al seu davant, serè
I conspicu, asseguts entronitzats.
Entra Daniel
Oh, molt estimat
De Déu i dels homes! Digues, hi ha alguna cosa que pugui salvar
Aquest estat d’enfonsament?
Daniel
Gran Reina, no és per a l’home
Que s’inquiri en els consells de l’omnisciència.
Però tu has complert el teu deure, jo el meu.
No queda més que sotmetre’s a allò que
Déu, només savi i just, ordena.
Ària
Daniel
No et lamentis així, oh reina, en va!
La part de la virtut és renunciar
A totes les coses a la voluntat divina,
Ni dels seus justos decrets es queixen.
Els pecats de Babilònia insinuen el seu destí;
Però la virtut encara dóna aquest consol,
A la terra troba un refugi segur,
O beneïda al cel per sempre.
No lamentes així. . . Da capo
Escena segona
El campament de Cir davant de Babilònia. Una vista de la ciutat, amb el riu Eufrates que la travessa. Cir, Gòbries, medes i perses.
Cor de Babilonis
Recitatiu
Gòbries
Que riguin, de la poca fam, segurs,
En botigues abundants durant més de vint anys;
De tot assalt segur en portes de llautó,
I parets estupendes; al fons de l’Eufrates
Encara més segur.
Que venjaré els teus mals sobre el cap
D’aquest rei inhumà.
Acompanyat
Gòbries
Oh, memòria!
Encara amarg a la meva ànima! Em sembla que veig
El meu fill, el millor, el més preciós de la humanitat,
L’amor i el deure filial del qual per sobre de tots els fills
Em van fer feliç per sobre de tots els altres pares,
El veig sense alè als peus del tirà,
Víctima de la seva enveja.
Ària
Gròbies
Oprimit amb un dolor incessant,
Arrossego una vida dolorosa i cansada;
De tot allò que va fer dolça la vida desproveït,
No en queda cap esperança, sinó venjança.
Ària
Cyrus
Asseca aquestes llàgrimes inútils,
Afanya la teva justa venjança a accelerar;
Dispararé les teves pors ombrívoles,
L’esperança naixent triomfarà aviat.
Recitatiu
Cir
Consol: encara que el tirà sembli segur.
Dins d’aquells murs, tinc una estratagema,
Inspirat pel Cel (els somnis baixen sovint del Cel)
Desconcertarà totes les seves forces; tan forta que la meva ment
Suporta la impressió, no ho puc pensar menys.
Acompanyat
Cirus
Va pensar, com a la vora de l’Eufrates profund
Girant en la meva ment ansiosa
La nostra ardua empresa, una veu divina,
Pronunciada amb un tro, fins al fons semblava
Perforar la profunditat del riu. Les altes torres
D’aquella ciutat orgullosa, tremolant, inclinaven el cap,
Com besarien la terra. “Tu profund”, va dir,
“Sigues sec”. No més; però a l’instant de la paraula,
El rierol va abandonar la seva riba, i al cap d’un moment
Va deixar el seu llit suprimit. Em vaig quedar meravellat:
L’horror, fins aleshores desconegut, em va aixecar els cabells
I em va congelar la llengua. La veu va renovar-se:
“Cir, segueix i venceu: sóc jo qui t’he criat,
Guiaré el teu camí. Construeix la meva ciutat,
I sense rescat allibera els meus captius”.
Recitatiu
Cir
Digues-me, Gòbries, no
Flueix aquest Eufrates pel mig de Babilònia?
Gobries
Ho fa.
Cir
I t’he sentit dir que a l’oest
Un llac monstruós s’estenia per tots els costats,
Quatre-cents estades, mentre es feien les ribes,
Va rebre el riu esgotat?
Gobrias
És molt cert.
Cir
¿No podríem, doncs, ara,
Pel mateix mitjà, eixugar l’Eufrates,
I marxar pel seu canal cap a la ciutat?
Gòbries
Suposem que això s’ha fet: tanmateix les portes de bronze,
Que de la ciutat al riu porten,
Ens barraran el pas, sempre tancades de nit,
Quan hem de fer l’intent. Si podríem suposar
Que Aquelles portes no es tanquessin, podríem pujar
Amb facilitat a la ciutat.
Cir
No vas dir
Que aquesta és la festa per consagrar Sesach?
I que els babilonis passen la nit
En festes d’embriaguesa i en desordres?
Gòbries
Ho fan; i és religió per beure
En aquesta ocasió.
A qui he agafat la mà dreta, per sotmetre
Els pobles davant seu: aniré davant teu,
Per deslligar els lloms forts dels reis poderosos, per
Endreçar els llocs tortuosos, per trencar-los. trosseja
Les portes de llautó massís, i tallades a trossos
Les barres de ferro, per amor del meu servent,
Israel, el meu escollit. Encara que no em coneixies,
T’he posat sobrenom: t’he cenyit,
Que des de la pujada fins al Sol ponint
Les nacions poden confessar: “Jo sóc el Senyor,
No hi ha cap altre, no hi ha Déu fora de mi.
Compliràs el meu plaer, a Jerusalem
Dient: “Seràs edificat; i al temple,
Els teus fonaments destrossats”. tornar a posar-se”.
(Després d’Isaïes 45:1-6; 44:28)
Cor
Canteu, oh cels, perquè el Senyor ho ha fet!
Terra, des del teu centre crida!
Esclateu, muntanyes, en cant d’alegria,
Ai las bosc, i cada arbre que hi ha, perquè el Senyor ho ha fet!
Jahveh ha redimit Jacob,
I s’ha glorificat a ell mateix a Israel.
Aleluia! Amén, aleluia!
Escena quarta
El Palau, Belssasar, Nitocris, babilonis i jueus.
Ària
Belssasar
Que regni l’alegria festiva triomfant,
Alegre que tot cor, aparegui a cada cara!
Lliure el vi, ni flueix en va;
Cura de corrosió de la mosca llunyana.
Cada mà la campana melodiosa aixeca,
Cada veu exulta en l’elogi de Sesach;
Que desaparegui l’ordre! Només la llibertat,
La llibertat sense límits coronarà la nit.
Deixeu alegria festiva. . .Da capo
Recitatiu
Belssasar
Per a vosaltres, amics meus, els nobles de la meva cort,
He preparat un banquet magnífic,
Digne de vosaltres i de mi. Que assisteixin totes les meves dones
I concubines. La nostra mare reial.
Nitrocris
T’he d’impedir, fill. Qui pot suportar
La llicència desenfrenada d’aquest festival,
Maltractat pels llicenciosos, la llibertat?
On no hi ha res més que l’excés esgarrifós,
El riure sorollós idiota, la broma obscena,
La burla de la burla i la baralla de mitjanit borratxos.
La meva ànima torna a començar amb tanta brutalitat,
Afirmant l’imperi de la raó.
Ària
Nitrocris
Els honors frondosos del camp,
Davant el vent furiós que condueix,
En vertiginosa dissipació volar.
Al soroll i la bogeria forçat a cedir,
Les idees justes surten de la ment,
I es perden en la confusió salvatge.
Els honors frondosos. . .da capo
Recitatiu
Belssasar
És el costum, puc dir, la llei,
Fixada per una llarga prescripció.
(Mirant al seu voltant i espiant els jueus)
Aquests jueus captius!
Què fan aquí? Baixen les nostres alegries,
I envegen la llibertat que no poden tastar.
Tanmateix, alguna cosa la vostra nació perversa i capriciosa
Aportarà a la nostra alegria. Porta aquells vaixells,
Aquells vaixells costosos que el meu avi victoriós
Va agafar del temple de Jerusalem,
I al temple de Bel els va guardar,
Però no els vam fer: – és adequat que fossin nosaltres.
I que el seu Déu, el poder del qual es va trobar massa feble
Per salvar el seu poble, serveixi als vencedors
D’ell i d’ells. Ens delectarem amb les seves copes:
Els seus materials rics i la seva mà d’obra escollida
Augmentaran l’esplendor de la nostra festa.
I mentre bevem, lloarem els déus del nostre país,
A qui devem el premi.
Nitocris
Oh, sacrilegi,
Profanació inaudita!
Cor de jueus
Recorda, oh rei, la teva ordre temerària!
Ni la prostituta amb mà impía
Per fer servir viles les coses santes
Del gran Jehovà, rei de reis.
El teu avi va tremolar davant el seu nom,
I va condemnar a la mort qui s’atrevia a blasfemar;
Perquè ell, com nosaltres, el seu poder ho havia provat,
El va confessar en totes les seves maneres,
El va confessar capaç d’abaixar
Els fills dels homes que caminen amb orgull.
Recitatiu
Nitocris
Et diuen veritat; ni podeu aprendre
(tot i que la facilitat i el plaer us han engrescat a tots)
Coses fetes a la vista del públic. No repetiré
El forn setuplement calent, per aquell Déu
A qui desafies, va fer als seus fidels servidors
Un passeig d’esbarjo; ni el rei,
Amb tot el seu orgull, va expulsar del seu tron,
I des del primer dels homes, en pensament un déu,
Reduït a un rang brutal: tot això, i més,
Tu no ho saps tan bé com jo, i no s’ha de tenir en compte.
Fora Belssazar ! Aleshores, la meva mare s’ha convertit
A la superstició jueva? Reina apostata!
Aquests contes ociosos bé podrien convertir-se en l’adormiment
D’un vell paralític, però no una reina com tu,
A la flor de la vida, per la saviesa molt famosa.
Cap a la festa! Perdo el meu temps massa temps
En disputa frívola, temps, degut al dret
Al plaer i als déus.
Duet
Nitocris
Ai las, més estimat que la meva vida, no!
No profanis, fill meu,
Amb ritus impius el nom de Jehovà.
Recordeu el que ha fet el seu braç,
La terra no conté la meitat de la seva fama:
Recordeu-vos, i la seva venjança tem!
Belssazar
Ai las reina, no tinguis aquest tema odiós!
No us uniu al vostre fill
Amb esclaus captius, enemics del vostre país.
Recordeu el que han fet els nostres déus
A aquells que es van atrevir a oposar-se.
Recordeu, i la seva por de venjança.
Nitocris
Ai las! Aleshores, he de veure el meu fill
De cap enlloc per a la destrucció segura?
Belssazar
No a la destrucció, sinó a la delectació,
Vola, i un cop més convido
A regnar amb mi aquesta nit feliç.
Nitocris
Oh més estimat que la meva vida. . .da capo
Surten individualment
Cor de jueus
Amb un lent descens la ira de Déu puja fins a la seva alçada meridiana;
Allà la misericòrdia suspèn durant molt de temps el terrible forrellat,
Abans que l’home ofengui molest;
Llarg pacient per al penediment, espera, reticent a destruir.
Al final el miserable, obstinat creixent,
Enamorat, fa
Tota seva la ruïna;
I cada pas que fa,
Sobre el seu cap devot
Precipita el tro.
Acte segon
Escena primera
Sense la ciutat, el riu gairebé buit. Cir i cor de perses i medes.
Cor de perses i medes
Mira, des del seu lloc l’Eufrates vola,
El rierol retira la seva onada guardià,
Sense tanca la reina de la ciutat menteix!
Semi-cor
Per què, riu infidel, deixes
El teu càrrec a les armes hostils una presa,
Exposa les vides que has de salvar,
Prepara el camí del ferotge invasor,
I, com un home fals, traeix la teva confiança?
Semi-cor
Eufrates ha complert la seva tasca,
Però al decret diví ha de cedir.
Mentre regnava Babel, reina de les ciutats,
El diluvi va ser ordenat el seu guardià;
Ara el poder superior dóna lloc,
I però la condemna del Cel obeeix.
Cor complet
De les coses de la terra, l’home orgullós ha de posseir,
La falsedat es troba només en l’home.
Recitatiu
Cyrus
Ja veus, amics meus, un camí cap a la ciutat
Està obert. Entrem sense por, sabent
Que els que hem de fer front són els mateixos.
Ja hem vençut, enfortits llavors
Amb l’ajuda de grans i nombrosos aliats,
Desperts i sobris, classificats en justa disposició;
Ara tots adormits, o borratxos, en el millor dels casos desordenats:
Un estat d’impotència! Pitjor encara, quan escoltaran,
Estem dintre dels seus murs.
Ària
Cir
S’ha sorprès de trobar l’enemic tant a prop,
Quan el somni i el vi els seus sentits s’ofeguen,
Tots els cors es desmaiaran i es fondran de por,
Totes les mans s’ennerviran cauen dèbilment.
Inútil el valor de l’heroi és inútil,
Inútil el consell dels savis.
Em va sorprendre trobar. . . da capo
Cor de perses i medes
A les armes, a les armes, no més demores!
Déu i Cir obren el camí.
Escena segona
Una sala de banquets, adornada amb les imatges dels déus babilònics. Belssasar, les seves dones, concubines i senyors, bevent dels vasos del temple jueu i cantant les lloances dels seus déus.
Cor de babilonis
Vós, déus tutelars del nostre imperi, mireu cap avall,
I mireu quins rics trofeus corona la vostra victòria.
Que els nostres regals generosos, que la nostra gratitud aixeca,
Vi, or, notes alegres, paguin els nostres tributs d’elogi.
Sesach, aquesta nit és sobretot teva,
Amable donant del vi escumós!
Ària
Belssasar
Que la copa profunda confessi la teva lloança,
Els teus regals el beneeixi!
Els teus dons, de tots els déus atorguen,
Milloren amb l’ús i creixen més dolços.
Un altre bol! Aquest vi generós,
Exalta l’humà a divinar.
Acompanyat
Belssasar
On és el poder gloriós del Déu de Judà?
Que reclami la seva magnificència perduda,
Que faci valer els seus drets, proveïts dels nostres per llarga possessió,
Ique reivindiqui el seu honor ferit! —Ah!
Mentre va a beure, apareix una mà escrivint a la paret al seu damunt: el veu, es pal·lideix de por, deixa caure el bol de vi, es torna a caure al seu seient, tremolant de cap a peus, i els genolls xoquen contra ell. un altre.
Babilònics
Ajudeu, ajudeu el rei! Es desmaia, es mor!
Quin dimoni envejós fa volar les nostres alegries
I es converteix en dolor?
Mira amunt, oh rei! Parla, anima els teus amics!
Digues, per què la nostra alegria s’acaba així de sobte,
I el cercle gai plora?
Belssasar
Mira! A veure allà!
Assenyalant la mà a la paret, la qual, mentre la miren amb sorpresa, acaba l’escriptura i s’esvaeix.
Babilònics
Oh, terrible signe portentós! Però mira, s’ha anat,
I deixa enrere tipus desconeguts,
Potser algun sever decret del destí,
Gran amb la ruïna del nostre estat!
Quin Déu, o home semblant a Déu, pot explicar
El sentit d’aquest misteriós encanteri?
Recitatiu
Belssasar
Crida a tots els meus savis, bruixots, caldeus,
Astròlegs, mags, endevins:
Potser poden desplegar les paraules místiques,
Dissipar els nostres dubtes i alleujar-nos de les nostres pors.
Simfonia
Entren els Mags de Babilònia.
Recitatiu
Belssasar
Savis, benvinguts sempre al vostre rei,
Benvinguts ara, ja que més necessiteu! Oh, ministre
A la meva ment malalta, la medicina del teu art.
Qui llegeixi i interpreti aquest escrit,
Una esplèndida túnica de color porpra flueix darrere seu,
Una cadena d’or el seu coll honorable agrairà,
I en el regne governarà el tercer.
Mags
Ai las, una tasca massa dura que el rei imposa,
Llegir els personatges que mai hem après!
Cor de babilonis
Ai las, misèria! Oh terror, dolor sense esperança!
Ni Déu ni l’home ofereixen alleujament!
Qui pot revelar aquest misteri,
Quan tots els nostres savis endevins fracassen?
Entra Nitocris.
Recitatiu
Nitocris
Oh rei, viu per sempre!
Que el teu cor no perdi el seu coratge habitual,
Ni que el teu rostre es canviï amb por,
Encara que tots els teus savis et faltin, al regne
Hi ha un home, entre els captius jueus,
En qui resideix l’Esperit Sant de Déu,
I en els dies del teu avi Nabucodonosor,
Es va trobar en ell saviesa, com la de Déu,
Amb la qual podia interpretar somnis místics,
Explicar frases dures, dissoldre tots els dubtes:
Daniel, el seu nom natiu, però pel rei
Nam’d Beltshasar. Que se’l cridi ara,
Ell llegirà l’escrit i l’interpretarà.
Entra Daniel.
Belssasar
Ets tu aquell Daniel dels jueus captius?
He sentit parlar de tu.
Que puguis trobar interpretacions profundes,
I dissoldre els dubtes nusos. Si pots llegir
Aquest escrit i explicar, una túnica porpra
Adorna el teu cos, una cadena d’or el teu coll,
I en el regne dominaràs el tercer.
Ària
Daniel
No, per a tu mateix siguin les teves bagatelas,
O prengues les teves riques recompenses qui vulgui!
Aquestes escombraries tan brillants no m’afecten a mi,
La intenció de coses més importants encara.
Acompanyat
Daniel
No obstant això, per obeir el seu manament espantós,
Que ara reivindica el seu honor,
Llegiré aquest oracle, i tu,
Però a costa teva, ho entendràs.
Tu, oh rei,
T’has aixecat contra el Senyor del cel,
Els vaixells del qual t’han portat davant teu,
I tu, els teus senyors, les teves dones i concubines,
N’hi has begut vi! Has elogiat els déus
De l’or i de la plata, del llautó, del ferro, de la fusta i de la pedra,
Que ni veuen, ni escolten, ni res no veuen!
Però Aquell, el Déu amb les mans que sosté la teva vida,
I en l’alta disposició del qual estan tots els teus camins,
Tu no l’has glorificat, sinó que l’has blasfemat.
D’ell va ser enviada la mà, segons el seu nomenament.
Aquestes paraules estaven escrites:
MENE, MENE, TEKEL, UPHARSIN, que així interpreto.
MENE: el Déu que has deshonrat,
ha comptat els dies del teu regnat i l’ha acabat.
TEKEL: tu a la balança estàs pesat, i et trobes mancat.
PERES: el teu regne està dividit, i donat als medes i als perses.
Recitatiu
Nitocris
Oh, sentència massa severa, però massa segura,
Tret que el penediment pugui revertir la fatalitat!
Ària
Nitocris
Mira, fill, les meves llàgrimes,
Proves d’amor matern!
Mira’t a tu mateix; per curar les teves pors,
Mira el Déu de dalt.
El penediment trobarà la misericòrdia,
Però la ira persegueix la ment obstinada.
Mira, oh fill. . . da capo
Sortida
Escena tercera
Cir, Gòbriesi cor de Perses i Medes, dins de la ciutat
Ària
Cir
Déu de la veritat, guia fidel,
Bé has guardat la teva paraula!
Les onades profundes al meu acostament s’apaigen,
Els portals descarats s’obren de bat a bat,
Contents de rebre el seu senyor.
Les nacions hostils s’escamparen,
Ni la meva presència s’atreveix a quedar-se.
Allà on vaig, la victòria segura
M’assisteix, perquè Déu sempre és a prop,
I Ell em prepara el camí.
Recitatiu
Cir
Tu, Gòbrias, condueix directament al palau,
Perquè coneixes millor el camí. Aquest ramat de festa
No pot oposar-se al nostre pas; aquells que ho farien,
Cauen víctimes fàcils. Per la resta, volen,
O ens prenen pels seus amics, i clamen
D’alegria tambaleant. Serem els seus amics i ens sumem al crit.
No busco cap enemic excepte el tirà;
Quan és assassinat, la nostra tasca s’ha acabat.
Dignes amics meus, no taquem les nostres espases
Amb matança innecessària! Començo ja
A comptar aquest poble meu, jo mateix el seu pastor,
L’ofici del qual és alimentar-lo i protegir-lo,
No destruir-lo.
Cor
Oh príncep gloriós, tres vegades feliços han
Nascut per gaudir del teu futur domini!
Per a tots com tu eren ceptres donats,
Els reis eren com déus i la terra com el cel.
La subjecció lliure, sense força, demostraria que
L’obediència és fill de l’amor;
Les gerres de la nació aviat cessarien,
La dolça llibertat, la pau beatífica
Allargarien el seu regnat de costa a costa,
I la guerra i l’esclavitud ja no existirien.
Acte tercer
Escena primera
El Palau, Nitocris, Daniel, jueus
Ària
Nitocris
Les esperances i les pors alternatives distreuen la meva ment,
La meva ànima cansada no pot trobar descans.
La meva fantasía ocupada presenta ara
Una escena graciosa: el meu fill es penedeix
I Déu recorda la seva perdició.
Ara, per a la falsa vergonya, abandona les seves pors,
El fals coratge pren, i s’atreveix amb bogeria
A reprendre la seva festa impía.
Aleshores ressonen els braços i els gemecs moribunds,
I rierols de sang brollen al voltant.
Les esperances i les pors alternatives distreuen la meva ment,
La meva ànima cansada no pot trobar descans.
Recitatiu
Espero que Nitocris Fain. Segurament no pot ser.
Daniel
Oh, que no podria! Però si puc jutjar
El futur pel passat, seria un afalagament inútil
Oferir-vos l’esperança de la seva conversió.
Ària
Daniel
Pot l’Ethiop negre canviar la seva pell,
Perdre les seves taques natives el lleopard?
Llavors que el cor obduït en el pecat
Es faci suau, es penedeixi i la virtut esculli!
Amenaces o consells, però moure el menyspreu,
I els signes i les meravelles brillen en va.
Can el negre. . . da capo
Entre Arioch
Recitatiu
Nitocris
Les meves esperances reviuen, aquí ve Arioch! Amb això,
Les festes s’han trencat. Digues, Arioch,
On és el rei?
Arioch
Entra un missatger
Missatger
Tot s’ha perdut, ha arribat el destí de Babilònia!
Cyrus és aquí, fins i tot dins del palau!
Nitocris
Cyrus, impossible!
Missatger
És massa cert;
Un tumult escoltat a fora, les portes obertes,
Revelada una escena espantosa: els guàrdies sobrepoderats
Per nombres molt superiors, van caure davant d’ells
Amb una dèbil resistència. L’enemic victoriós
Tan bon punt va veure les portes obertes de bat a bat,
Però es va precipitar de seguida i va aconseguir una entrada fàcil.
Cor de jueus
Bel s’inclina, Nebo s’inclina!
Com es pren Sesach,
I com es sorprèn la lloança de tota la terra!
El teu consell es manté, Senyor,
I fas tot el teu plaer!
Escena segona
Belssasar, els seus senyors i altres babilonis, amb les espases desenfundades
Ària
Belssasar
Et dono les gràcies, Sesach! El teu dolç
Poder em fa a mi mateix la restauració.
El teu suc abundant que inspira el cor
Tot el meu coratge perdut es renova.
Em sonrojo de pensar que tinc por de les ombres.
Cyrus, vinga, ara estic preparat!
Surten per trobar-se amb Cyrus
Una simfonia marcial
(Durant la qual se suposa una batalla, en la qual Belssasar i els seus assistens son assassinats)
Escena tercera
Cyrus, Gòbrias i Cor
Ària
Gòbries
Per poder ser immortal es deuen els meus primers agraïments;
El meu proper, gran Cir, deixa’m pagar-te,
El braç del qual va abatre aquest impío rei,
La font amarga de tots els meus dolors.
Les llàgrimes, segur, em serviran tota la vida,
Ara ploro, però ploro d’alegria.
Recitatiu
Cir
Sigui la teva cura, bon Gòbrias, descobrir
La reina i aquell gran jueu, del qual m’has parlat.
Guardeu-los amb seguretat aquí; si els toca mal,
Em penediré i maleiré la meva victòria
Sortida de Gòbrias
Ària
Cyrus
Guerra destructiva, els teus límits coneixen;
Aquí, mort tirà, s’acaben els teus terrors.
Només per als tirans sóc un enemic,
Per a la virtut i els seus amics, un amic.
Guerra destructiva. . . da capo
Torna a entrar Gòbries, amb Nitocris, Daniel i jueus
Duet
Nitocris
Gran vencedor, als teus peus m’inclino,
No més reina, la teva vassall!
La meva gent sobra! Perdoneu les meves pors,
Ploro un fill, complau les meves llàgrimes,
La natura irresistible els fa fluir.
Cyrus
Aixeca’t, reina virtuosa, composta la teva ment,
Dóna por i dolor al vent.
La teva gent està segura si ho vol;
Sigues encara reina, encara mare,
Trobaràs un fill a Cir.
Recitatiu
Cyrus a Daniel
Digues, venerable profeta, hi ha alguna cosa
En el poder de Cir amb què et pugui oblidar
A tu o al teu poble?
Daniel
Oh príncep victoriós,
El Déu d’Israel, Senyor del cel i de la terra,
Molt abans del teu naixement, et va predir pel teu nom,
I va mostrar les teves conquestes! És a ell que li deus,
A ell els has d’atribuir. Llegiu aquestes línies,
La gran predicció que ja
En part heu complert, i, confiem, aviat
Complirà la resta.
Soli & Cor
Digueu-ho entre els pagans:
Que el Senyor és Rei.
Acompanyat
Cir
Sí, reconstruiré la teva ciutat, Déu d’Israel!
Alliberaré els teus captius, no per preu,
No per recompensa, sinó per complir el teu plaer.
Així, postrat, confesso: Tu ets el Senyor,
No hi ha cap altre, no hi ha Déu fora de tu.
Tu condescendeixes a anomenar-me el teu pastor,
I pasturaré el teu ramat. A mi m’has donat
Els regnes de la terra; i permetré que
El teu regne quedi en ruines, el teu poble escollit
A l’exili i la captivitat vaga?
Lluny de Cir, tanta ingratitud!
Escolteu, poble sant! Escolteu, elegits de Déu!
El Déu d’Israel (només ell és Déu)
M’ha encarregat de reconstruir la seva casa i la seva ciutat,
I deixar marxar el seu poble captiu exiliat.
Amb transport obeeixo! Sigueu lliures, captius,
I torneu en pau a la vostra terra natal.
Tu, Jerusalem, seràs reconstruït;
Oh Temple, els teus fonaments seran posats.
No gràcies a mi; a Déu retorneu les vostres gràcies,
Com jo faig el meu! Tots estem a la seva bondat
En deute profunda, a Ell sigui tota la lloança.
Soli & Chorus
Daniel
Et magnificaré, oh Déu meu rei!
I lloaré el teu nom per sempre i per sempre.
Daniel, Nitocris
La meva boca dirà la lloança del Senyor,
I que tota carn doni gràcies
Al seu sant nom per sempre i per sempre.
Cor
Amen.