FRANZ PETER SCHUBER Lieder D 126

D 126 Szene aus ‘Faust

En do major

Indicació de temps.- Sehr langsam

Llibretista.- Johann Wolfgang von Goethe

Per a veu i piano

Szene aus ‘Faust

Dom. Amt, Orgel und Gesang. Gretchen unter vielem Volke. Böser Geist introspectiva Gretchen.

Böser Geist:
Wie anders, Gretchen, war dir’s,
Als du noch voll Unschuld
Hier zum Altar trat’st,
Aus dem vergriffnen Büchelchen
Gebete lalltest,
Halb Kinderspiele,
Halb Gott im Herzen!
Gretchen!
Wo steht dein Kopf?
In deinem Herzen
Welche Missetat?
Bet’st du für deiner Mutter Seele, die
Durch dich zur langen, langen Pein hinüberschlief?
Auf deiner Schwelle wessen Blut?
Und unter deinem Herzen
Regt sich’s nicht quillend schon?
Und ängstigt dich und sich
Mit ahndungsvoller Gegenwart?

Gretchen:
eh! eh!
Wär ich der Gedanken los,
Die mir herüber und hinüber gehen
Wider mich!

Chor:
Dies irae, dies illa,
Solvet saeclum in favilla.

Böser Geist:
Grimm fasst dich,
Die Posaune tönt!
Die Gräber beben,
Und dein Herz,
Aus Aschenruh
Zu Flammenqualen
Wieder aufgeschreckt,
Bebt auf!

Gretchen:
Wär ich hier weg!
Mir ist, als ob die Orgel mir
Den Atem versetzte,
Gesang mein Herz
Im Tiefsten löste.

Cor:
Judex ergo, cum sedebit,
Quidquid latet adparebit,
Nil inultum remanebit.

Gretchen:
Mir wird so bang!
Die Mauerpfeiler
Befangen mich,
Das Gewölbe
Drängt mich, Luft!

Böser Geist:
Verbirg dich, Sünd und Schande
Bleibt nicht verborgen!
Luft! Licht!
Wehe dir!

Chor:
Quid sum miser tunc dicturus?
Quem patronum rogaturus?
Cum vix justus assegut segur.

Böser Geist:
Ihr Antlitz wenden
Verklärte von dir ab.
Die Hände dir zu reichen,
Schaudert’s den Reinen,
Weh!

Chor:
Quid sum miser tunc dicturus?
Quem patronum rogaturus?

(Sie fällt a Ohnmacht)

Escena de “Faust”
Catedral. Servei, Orgue i Cant. Gretchen entre un gran grup de persones. Esperit maligne darrere de Gretchen.

Esperit malvat:
Que diferent era per a tu, Gretchen,
Quan encara estaves plena d’innocència
I et vas acostar a l’altar per aquí
Aferrat-te al teu llibret i va murmurar oracions: mig joc infantil,
Meitat sostenint Déu en el teu cor!
Gretchen!
En què estàs pensant?
En el teu cor,
Quin crim és aquest?
Estàs resant per l’ànima de la teva mare, que,
Per culpa teva, ha patit un llarg i llarg dolor i ha mort?
Al teu llindar, de qui és aquesta sang?
I amagat dins del teu cor
No hi ha ja alguna cosa que brolla,
Que et molesta (i a si mateix)
Amb un pressentiment immediat?

Gretchen:
Aaah! Aaah!
Si pogués desfer-me d’aquests pensaments
Que continuen venint i entrant en mi
Una vegada i una altra!

Cor
El dia de la ira, aquell dia,
El món s’afluixa i es torna a cendres.

Esperit maligne: la ira t’ha apoderat!
Sona la trompeta!
Les tombes tremolen!
I el teu cor, que ja no descansa en la cendra,
S’ha entrat en turments ardents –
S’ha despertat de nou i tremola!

Gretchen:
Si jo estigués lluny d’aquí!
És com si l’orgue m’estigués
Privant d’alè o com si
El cant em prengués el cor
I l’alliberés a l’infern.

Cor
Per tant, quan el jutge prengui el seu seient,
Tot allò que s’hagi amagat apareixerà,
I res quedarà impune.

Gretchen:
Quina ansiós em sento!
Les columnes de la paret m’estan atrapant!
La volta em pressiona! Aire!

Esperit maligne:
Amaga’t! El pecat i la vergonya
No poden romandre amagats.
Aire? Llum?
Ho has tingut.

Cor
Aleshores, què dirà un pobre desgraciat com jo
Quan l’advocat l’interroga?
És difícil fins i tot per als justos estar lliures de cures.

Esperit maligne:
Estan girant la cara –
Els sants s’estan allunyant de tu.
Estenent les seves mans cap a tu –
No, els purs estan horroritzats d’arribar-hi.
Ai!

Cor
Aleshores, què dirà un pobre desgraciat com jo
Quan l’advocat l’interroga?

(Ella cau inconscient)

D 134 Ballade

Any 1814

En sol menor

Indicació de temps.- Mässig gerschwind

Llibretista.- Joseph Kenner

Per veu i piano

Ballade

Ein Fräulein schaut vom hohen Turm
Das weite Meer so bang;
Zum trauerschweren Zitherschlag
Hallt düster ihr Gesang;
“Mich halten Schloß und Riegel fest,
Mein Retter weilt so lang.”

Sei wohl getrost, du edle Maid!
Schau, hinterm Kreidenstein
Treibt in der Buchtung Dunkelheit
Ein Kriegesboot herein:
Der Aarenbusch, der Rosenschild,
Das ist der Retter dein!
Schon ruft des Hunen Horn
Zum Streit hinab zum Muschelrain.

“Willkommen, schmucker Knabe, mir,
Bist du zu Stelle kommen?
Gar bald vom schwarzen Schilde dir
Hau’ ich die goldnen Blumen.
Die achtzehn Blumen blutbetaut,
Les’ deine königliche Braut
Auf aus dem Sand der Wogen.
Nur flink die Wehr gezogen!”

Zum Turm auf schallt das Schwertgeklirr!
Wie harrt die Braut so bang!
Der Kampf dröhnt laut durchs Waldrevier,
So heftig und so lang.
Und endlich, endlich deucht es ihr,
Erstirbt der Hiebe Klang.

Es kracht das Schloß, die Tür klafft auf,
Die ihren sieht sie wieder;
Sie eilt im atemlosen Lauf
Zum Muschelplane nieder.
Da liegt der Peiniger zerschellt,
Doch weh, dicht neben nieder,
Ach! decken’s blutbespritzte Feld
Des Retters blasse Glieder.

Still sammelt sie die Rosen auf
In ihren keuschen Schoß
Und bettet ihren Lieben drauf;
Ein Tränchen stiehlt sich los
Und taut die breiten Wunden an
Und sagt: ich, ich hab’ das getan!

Da fraß es einen Schandgesell
Des Raubes im Gemüt,
Daß die, die seinen Herrn verdarb,
Frei nach der Heimat zieht.
Vom Busch, wo er verkrochen lag
In wilder Todeslust,
Pfeift schnell sein Bolzen durch die Luft,
In ihre keusche Brust.

Da ward ihr wohl im Brautgemach,
Im Kiesgrund, still und klein;
Sie senkten sie dem Lieben nach,
Dort unter einem Stein,
Den ihr von Disteln überweht,
Noch nächst des Turmes Trümmern seht.

Balada

Des d’una alta torre una donzella esguardava
L’ample mar amb ansietat;
Als acords feixucs i tristos de la cítara,
Ressonava afligit el seu cant;
“Pany i clau m’empresonen,
El meu salvador s’atarda tant.”

Tingues confiança, tu noble donzella!
Guaita, darrere el rocam de greda,
En la foscor de la badia,
S’apropa un vaixell de guerra:
La ploma d’àguila, l’escut amb les roses, és el teu salvador!
El corn de l’heroi ja crida a batalla,
A baix, a la platja plena de petxines.

“Benvingut, formós donzell, és per mi
Que has vingut a aquest indret?
Ben aviat, del teu negre escut
Extrauré les flors daurades.
Les divuit flors, de sang tacades,
La teva núvia reial les recollirà
De la sorra, prop de les onades.
Endavant, desembeina prest l’arma!”

El dringar de les espases arriba fins a la torre!
La promesa espera plena d’ànsia!
El combat retruny a través del bosc,
Tant violent i llarg.
A ella li sembla inacabable
Fins que cessa el so dels batzacs.

El pany es trenca i s’obre la porta,
Ella torna a veure els seus;
S’apressa a baixar panteixant
Vers la platja de les petxines.
Allà jau el seu torturador destrossat,
Però ai las! Al seu costat el camp
Esquitxat de sang està cobert
Per els pàl·lids membres del salvador.

En silenci, ella recull les roses a la seva casta falda
I hi posa al damunt el seu estimat;
Una petita llàgrima s’escapa
I humiteja l’extensa feridaI i ella diu: jo, això ho he fet jo!

Però llavors un maligne còmplice del rapte
És corsecat per el pensament
Que ella, la que destruí el seu senyor,
Pugui tornar lliure al seu país.
Des dels matolls on ell s’havia amagat
Pres d’un ferotge delit sanguinari,
Xiula veloç la seva fletxa per l’aire
I colpeja el cast pit de la donzella.

Ella es trobà bé a la cambra nupcial
Bastida en un terreny de còdols, silent i petita,
Allà la posaren amb el seu estimat, dessota una pedra que,
Coberta de cards, es pot veure encara
Al costat de la torre en ruïnes.

D 138 Op. 5 núm. 1 Rastlose Liebe

Any 1815

En mi major

Llibretista.- Johann Wolfgang von Goethe

Per a veu i piano

Rastlose Liebe

Dem Schnee, dem Regen,
Dem Wind entgegen,
Im Dampf der Klüfte,
Durch Nebeldüfte,
Immer zu! Immer zu!
Ohne Rast und Ruh!

Lieber durch Leiden
Möcht’ ich mich schlagen,
Als so viel Freuden
Des Lebens ertragen.
Alle das Neigen
Von Herzen zu Herzen,
Ach wie so eigen
Schaffet das Schmerzen!

Wie soll ich fliehen?
Wälderwärts ziehen?
Alles vergebens!
Krone des Lebens,
Glück ohne Ruh,
Liebe, bist du!

Amor inquiet

La neu, la pluja, contra el vent,
En el vapor dels buits,
A través de les olors de la boira,
Sempre tancat! Sempre tancat!
Sense descans i pau!

Millor a través del patiment
Si em vull pegar,
Que tantes alegries
Per aguantar la vida.
Tota la inclinació
De cor a cor,
Oh, que especial
Crea dolor!

Com se suposa que he d’escapar?
Mou cap als boscos?
Tot en va! corona de vida,
Felicitat sense pau,
Aixó ets amor

 D 141 Der Mondabend Op. posth. 131 núm. 1

Any 1815

En la major

Indicació de temps.- Lieblich, etwas geschwind “Preciós, una mica ràpid”

Llibretista.- Johann Gottfried Kumpf

Der Mondabend

Per a veu i piano

Rein und freundlich lacht der Himmel
Nieder auf die dunkle Erde;
Tausend goldne Augen blinken
Lieblich in die Brust der Menschen,
Und des Mondes lichte Scheibe
Segelt heiter durch die Bläue.

Auf den goldnen Strahlen zittern
Süßer Wehmuth Silbertropfen,
Dringen sanft mit leisem Hauche
In das stille Herz voll Liebe,
Und befeuchten mir das Auge
Mit der Sehnsucht zartem Thaue.

Funkelnd prangt der Stern des Abends
In den lichtbesäten Räumen,
Spielt mit seinem Demantblitzen
Durch der Lichte Duftgewebe,
Und viel’ holde Engelsknaben
Streuen Lilien um die Sterne.

Schön und hehr ist wohl der Himmel
In des Abends Wunderglanze;
Aber meines Lebens Sterne
Wohnen in dem kleinsten Kreise:
In das Auge meiner Silli

El vespre a la llum de la lluna

Pur i benèvol somriu el cel
Cap baix, vers la terra ombrívola;
Milers d’ulls daurats resplendeixen
Gentilment vers el cor dels humans,
I el disc lluminós de la lluna
Navega serenament a través de l’atzur.

Damunt els raigs daurats titil·len
Gotes d’argent d’una dolça melangia
Que, amb un hàlit lleuger, penetren
Dins del cor silenciós i ple d’amor,
I m’humitegen els ulls
Amb la tendra rosada de l’anhel.

Centellejant, brilla l’estrella del vespre
Al firmament sembrat de llums,
Amb el seu llampegueig adamantí,
Juga amb el calitjós vel de la llum,
I nombrosos angelets encisadors
Escampen lliris al voltant de les estrelles.

Bell i sublim és veritablement el cel
En la meravellosa resplendor del vespre;
Però les estrelles de la meva vida
Habiten en el més petit dels cercles:
Als ulls de la meva Silli
És on resten embruixades.

D 142 Geistes-Gruß

 

1816 (1a i 2a versions)
1820 o 1821(?) (3a versió)
1821 (4a versió)
1821-23 (5a versió)
1815 o 1816 (6a versió)
Categories de gènere Lieder; Cançons; Per a veu, piano; [4 més…]

Versiò 1816

Llibretista.- Johann Wolfgang von Goethe

Geistes-Gruß
Hoch auf dem alten Turme steht
Des Helden edler Geist,
Der, wie das Schiff vorübergeht,
Es wohl zu fahren heißt.

“Sieh, diese Senne war so hard,
Dies Herz so fest und wild,
Die Knochen voll von Rittermark,
Der Becher angefüllt;

Mein halbes Leben stürmt’ ich fort,
Verdehnt’ die Hälft’ in Ruh,
Und du, du Menschenschifflein dort,
Fahr immer, immer zu.”

Salutació de l’esperit
A dalt de l’antiga torre s’alça
El noble esperit d’un heroi que, veient passar un vaixell,
Li desitja bon viatge.

“Mira, aquests nervis solien ser tan forts,
Aquest cor tan ferm i ferotge,
Aquests ossos estaven plens de moll de cavaller,
El meu vas de precipitats estava ple de gom a gom;

Em vaig passar la meitat de la meva vida avançant
I l’altra meitat estirant-me i descansant,
I tu, petit vaixell humà d’allà,
Segueix endavant, segueix endavant!”

D 144 Romanze

Any 18816

Indicaciò de temps.- En silenci, a poc a poc (Ruhig, langsam)

Llibretista.- Friedrich Leopold zu Stolberg-Stolberg

Per a veu i piano

Romanze

In der Väter Hallen ruhte
Ritter Rudolfs Heldenarm,
Rudolfs, den die Schlacht erfreute,
Rudolfs, welchen Frankreich scheute
Und der Sarazenen Schwarm.

Er, der letzte seines Stammes,
Weinte seiner Söhne Fall:
Zwischen Moosbewachsnen Mauern
Tönte seiner Klage Trauern
In der Zellen Wiederhall.

Romaça

A les estances dels avantpassats
Es troba l’heroica armadura del cavaller Rudolf,
De Rudolf, que gaudia de les batalles,
De Rudolf, a qui França temia
I l’host dels sarraïns.

Ell, el darrer de la seva nissaga,
Plorà la mort dels seus fills:
Entre les muralles cobertes de molsa,
Ressonava el seu plany d’aflicció
I l’eco el repetia a les cel·les.

D 149  “Der Sänger”

Any 1815

En re major

Indicació de temps.- Allegro-Moderato

Llibretista.-Johann Wolfgang von Goethe

Per a veu i piano

Der Sänger

“Was hör’ ich draußen vor dem Tor,
Was auf der Brücke schallen?
Laß den Gesang vor unserm Ohr
Im Saale widerhallen!”
Der König sprach’s, der Page lief,
Der Page kam, der König rief:
“Laßt mir herein den Alten!”

“Gegrüßet seid mir, edle Herrn,
Gegrüßt ihr schönen Damen!
Welch’ reicher Himmel! Stern bei Stern!
Wer kennet ihre Namen?
Im Saal voll Pracht und Herrlichkeit
Schließt, Augen, euch, hier ist nicht Zeit,
Sich staunend zu ergötzen.”

Der Sänger drückt’ die Augen ein
Und schlug in vollen Tönen:
Die Ritter schauten mutig drein,
Und in den Schoß die Schönen.
Der König, dem das Lied gefiel,
Ließ, ihn zu lohnen für sein Spiel,
Eine goldne Kette holen.

“Die goldne Kette gib mir nicht,
Die Kette gib den Rittern,
Vor deren kühnem Angesicht
Der Feinde Lanzen splittern.
Gib sie dem Kanzler, den du hast,
Und laß ihn noch die goldne Last
Zu andern Lasten tragen.

“Ich singe, wie der Vogel singt,
Der in den Zweigen wohnet;
Das Lied, das aus der Kehle dringt,
Ist Lohn, der reichlich lohnet.
Doch darf ich bitten, bitt’ ich eins:
Laß mir den besten Becher Weins
In purem Golde reichen.”

Er setzt’ ihn an, er trank ihn aus:
“O Trank voll süßer Labe!
O, wohl dem hochbeglückten Haus,
Wo das ist kleine Gabe!
Ergeht’s euch wohl, so denkt an mich
Und danket Gott so warm, als ich
Für diesen Trunk euch danke.

El cantant

“Què sento fora de la porta,
Quins ressons al pont?
Deixeu el cant davant les nostres orelles
Ressò a la sala!”
El rei va parlar, el patge va córrer,
Va arribar el patge, el rei va cridar:
“Deixa’m entrar el vell!”

“Salve, nobles senyors,
Salutacions dones precioses!
Quin cel ric! Estrella a estrella!
Qui sap els seus noms?
A la sala plena d’esplendor i glòria
Tanca els ulls, aquí no hi ha temps,
Per delectar-se amb la sorpresa”.

El cantant va arrufar els ulls
I batre a ple to:
Els cavallers semblaven valents,
I a la falda les guapes.
El rei a qui li agradava la cançó
Que sigui recompensat pel seu joc,
Aconsegueix una cadena d’or.

“No em dones la cadena d’or,
Dóna la cadena als cavallers,
Davant la seva cara atrevida
Les llances de l’enemic es trenquen.
Doneu-los al canceller que teniu,
I deixa-li la càrrega daurada
Per portar altres càrregues.

“Canto com canta l’ocell,
Qui habita a les branques;
La cançó que surt de la gola
És un sou que val molt la pena.
Però puc preguntar, pregunto una cosa:
Deixa’m la millor copa de vi
Ric en or pur”.

Se la va posar, se la va beure:
“Oh beguda plena de quall dolç!
Oh, bé a la casa molt feliç,
On és aquest petit regal!
Si estàs bé, pensa en mi
I gràcies a Déu tan cordialment com jo
Gràcies per aquesta beguda.