D 255 Der Rattenfänger/El atrapa rates
Any de composició 1815
Any de publicació 1850
En clau de sol major
Indicació de temps.- Una mica ràpid (Etwas geschwind)
Lletrista.-Johann Wolfgang von Goethe
Període .- Romàntic
Per a veu i piano
Der Rattenfänger
Ich bin der euch wohlbekannte Sänger
Der vielgereiste Rattenfänger
Den diese altberühmte Stadt
Gewiss besonders nötig hat
Und wären’s Ratten noch so viele
Und wären Wiesel mit im Spiele
Von allen säubr’ ich diesen Ort
Sie müssen miteinander fort
Dann ist der gutgelaunte Sänger
Mitunter auch ein Kinderfänger
Der selbst die wildesten bezwingt
Wenn er die goldnen Märchen singt
Und wären Knaben noch so trutzig
Und wären Mädchen noch so stutzig
In meine Saiten greif ich ein
Sie müssen alle hinterdrein
Dann ist der vielgewandte Sänger
Gelegentlich ein Mädchenfänger
In keinem Städtchen langt er an
Wo er’s nicht mancher angetan
Und wären Mädchen noch so blöde
Und wären Weiber noch so spröde
Doch allen wird so liebebang
Bei Zaubersaiten und Gesang
Sie müssen miteinander fort
Sie müssen alle hinterdrein
Bei Zaubersaiten und Gesang
El atrapa rates
Soc aquell cantant conegut,
El capturador de rates molt viatjat,
Que aquesta ciutat fa molt de temps
Necessita especialment, sens dubte.
I per moltes rates que hi hagués,
I fins i tot si hi hagués mostres,
Ho netejaria tot d’aquest lloc,
S’han d’anar, tots junts.
A més de ser un cantant feliç,
També és un captador de nens al mateix temps,
Que fins i tot pot dominar el més salvatge d’ells si canta contes daurats.
I per més desafiants que siguin els nois,
I per més sospitosos que siguin les noies els agafo a les meves cordes,
Tots han de venir un darrere l’altre.
A més, aquesta cantant molt hàbil també és
Ocasionalment una captadora de noies;
No hi ha cap ciutat on hagi aparegut
Sense apel·lar a uns quants.
I per ximples que siguin les noies,
I per molt reticents que siguin les dones casades,
Totes es tornen tan enamorades
Quan escolten les cordes i el cant màgics.
D 256 Der Schatzgräber/El cercador de tresors
Any composició 1815
Any publicació 1887
En clau de sol menor
Indicació de temps.-Moderat (Mässig)
Llibretista.- Johann Wolfgang von Goethe
Període Romàntic
Per a veu i piano
Der Schatzgräber
Arm am Beutel, krank am Herzen
Schleppt’ ich meine langen Tage.
Armuth ist die größte Plage,
Reichthum ist das höchste Gut!
Und zu enden meine Schmerzen
Ging ich, einen Schatz zu graben.
“Meine Seele sollst du haben!”
Schrieb ich hin mit eignem Blut.
Und so zog ich Kreis’ um Kreise,
Stellte wunderbare Flammen,
Kraut und Knochenwerk zusammen;
Die Beschwörung war vollbracht.
Und auf die gelernte Weise
Grub ich nach dem alten Schatze
Auf dem angezeigten Platze;
Schwarz und stürmisch war die Nacht.
Und ich sah ein Licht von weiten,
Und es kam gleich einem Sterne
Hinten aus der fernsten Ferne,
Eben als es zwölfe schlug.
Und da galt kein Vorbereiten,
Heller ward’s mit einemmale
Von dem Glanz der vollen Schale,
Die ein schöner Knabe trug.
Holde Augen sah ich blinken
Unter dichtem Blumenkranze;
In des Trankes Himmelsglanze
Trat er in den Kreis herein.
Und er hieß mich freundlich trinken;
Und ich dacht’: es kann der Knabe
Mit der schönen lichten Gabe
Wahrlich nicht der Böse sein.
“Trinke Muth des reinen Lebens!
Dann verstehst du die Belehrung,
Kommst mit ängstlicher Beschwörung
Nicht zurück an diesen Ort.
Grabe hier nicht mehr vergebens!
Tages Arbeit, Abends Gäste,
Saure Wochen, Frohe Feste!
Sei dein künftig Zauberwort.”
El cercador de tresors
Amb la butxaca buida i el cor malalt,
Anava empenyent els meus llargs dies.
La pobresa és la més gran desgràcia, la riquesa, el bé més preuat!
I per posar fi a les meves penes, me’n vaig anar a cercar un tresor.
“Et dono a canvi la meva ànima!”
Vaig escriure amb la meva pròpia sang.
I així em vaig posar a traçar cercles i més cercles,
Vaig encendre prodigiosos focs amb herbes i ossos màgics;
l’encanteri es va realitzar.
I amb el procediment après,
Vaig excavar cercant el vell tresor en el lloc indicat;
La nit era negre i tempestuosa.
Llavors vaig veure una llum a la llunyania
Que semblava com la d’una estrella des de l’espai més remot,
Just quan tocaven a mitjanit.
I, tot d’una, sense cap prevenció, esdevingué més clara,
Era la llum d’una copa plena que portava un formós noiet.
Vaig veure resplendir un ulls encisadors
Sota una espessa corona de flors;
Amb l’esclat d’aquella libació celestial,
El noiet penetrà dins del meu cercle.
Amablement em demanà de beure;
Jo vaig pensar: veritablement aquest noi,
Amb la seva bonica, lluminosa ofrena,
No pot ser cap criatura maligna.
“Beu el coratge de l’autèntica vida!
I així entendràs la meva ensenyança, amb paorosos encanteris
No tornis mai a aquest indret.
No excavis més endebades!
Treballar de dia, visites al vespre,
Setmanes penoses, alegres festes!
Que aquestes siguin, des d’ara, les teves paraules màgiques.
D 257 Op. 3 núm. 3 Heidenröslein/Petita rosa silvestre
Any composició 1815
Any publicació 1821
En clau de sol major
Indicació de temps.-Preciós (Lieblich)
Llibretista.- Johann Wolfgang von Goethe
Període Romàntic
Per a veu i piano
Heidenröslein
Sah ein Knab’ ein Röslein stehn,
Röslein auf der Heiden,
War so jung und morgenschön,
Lief er schnell, es nah zu sehn,
Sah’s mit vielen Freuden.
Röslein, Röslein, Röslein rot,
Röslein auf der Heiden.
Knabe sprach: Ich breche dich,
Röslein auf der Heiden!
Röslein sprach: Ich steche dich,
Daß du ewig denkst an mich,
Und ich will’s nicht leiden.
Röslein, Röslein, Röslein rot,
Röslein auf der Heiden.
Und der wilde Knabe brach
‘s Röslein auf der Heiden;
Röslein wehrte sich und stach,
Half ihm doch kein Weh und Ach,
Mußt es eben leiden.
Röslein, Röslein, Röslein rot,
Röslein auf der Heiden.
Petita rosa silvestre
Un nen va veure una petita rosa silvestre
Una petita rosa en un erial
Era jove i bella com el matí
I va córrer per veure-la de prop
I la va mirar amb gran alegria
Petita rosa, rosilla, vermella rosa
Petita rosa en un erial.
El nen va dir: t’agafaré,
Petita rosa en un erial!
Va dir la rosa: et punxaré
Perquè sempre te’n recordis de mi
Doncs no vull patir.
Petita rosa, rosilla, vermella rosa,
Petita rosa en un erial.
Però el revoltós nen va agafar
La petita rosa de l’erial
La petita rosa es va defensar i el va punxar
De res li van servir lloa ais i gemecs
I es va veure obligada a patir
Petita rosa, rosilla, vermella rosa,
Petita rosa en un erial
D 258 Bundeslied/Cançó de germanor
Any composició 1815
Any publicació 1887
En clau de si bemoll major
Indicació de temps.-Moderat (Mässig)
Llibretista.-Johann Wolfgang von Goethe
Període Romàntic
Per a veu i piano
Bundeslied
In allen guten Stunden,
Erhöht von Lieb’ und Wein,
Soll dieses Lied verbunden
Von uns gesungen sein!
Uns hält der Gott zusammen,
Der uns hierher gebracht.
Erneuert unsre Flammen,
Er hat sie angefacht.
So glühet fröhlich heute,
Seid recht von Herzen eins!
Auf, trinkt erneuter Freude
Dies Glas des echten Weins!
Auf, in der holden Stunde
Stoßt an, und küsset treu,
Bei jedem neuen Bunde,
Die alten wieder neu!
Wer lebt in unserm Kreise,
Und lebt nicht selig drin?
Genießt die freie Weise
Und treuen Brudersinn!
So bleibt durch alle Zeiten
Herz Herzen zugekehrt;
Von keinen Kleinigkeiten
Wird unser Bund gestört.
Uns hat ein Gott gesegnet
Mit freiem Lebensblick,
Und alles, was begegnet,
Erneuert unser Glück.
Durch Grillen nicht gedränget,
Verknickt sich keine Lust;
Durch Zieren nicht geenget,
Schlägt freier unsre Brust.
Mit jedem Schritt wird weiter
Die rasche Lebensbahn,
Und heiter, immer heiter
Steigt unser Blick hinan.
Uns wird es nimmer bange,
Wenn alles steigt und fällt,
Und bleiben lange, lange!
Auf ewig so gesellt.
Cançó de germanor
En tots els bons moments, exalçats per el vi i l’amor,
Que aquest cant que ens uneix sigui cantat per nosaltres!
Déu ens manté units i ell és qui ens ha portat aquí.
Aviva la nostra flama que ell mateix encengué.
I així crema avui joiosa, restem units de tot cor!
Vinga! Beveu amb renovada alegria
Aquesta copa de vi excel·lent!
Vinga! En aquesta hora encisera,
Brindeu i abraceu-vos fidelment, amb cada nou aplec
Renovellem els precedents!
Qui és el que pertany a la nostra pinya
I no és feliç de ser-hi?
Gaudiu de les lliures maneres i de la fidel germanor!
Així roman, a través dels temps, cada cor bolcat als altres cors;
Que cap fotesa trenqui la nostra aliança.
Un déu ens ha beneït
Amb una visió liberal de la vida
I tot el que ens ve a l’encontre
Renova la nostra benaurança.
Empès per cap antull no es malmet el nostre delit;
Sense l’estretor dels honors batega lliure el nostre cor.
Amb cada pas avança el ràpid camí de la vida
I serè, sempre serè, s’enlaira el nostre esguard.
Mai estarem neguitosos quan tot s’aixeca i després cau,
Restarem per llarg, llarg temps, units per sempre més.
D 259 An den Mond/A la lluna
Any composició 1815
Any publicació 1850
En clau de mi bemoll major
Indicació de temps.- Bastant lent (Ziemlich langsam)
Llibretista.-Johann Wolfgang von Goethe
Període romàntic
Per a veu i piano
An den Mond
Füllest wieder Busch und Tal
Still mit Nebelglanz,
Lösest endlich auch einmal
Meine Seele ganz.
Breitest über mein Gefild
Lindernd deinen Blick,
Wie des Freundes Auge mild
Über mein Geschick.
Jeden Nachklang fühlt mein Herz
Froh und trüber Zeit,
Wandle zwischen Freud und Schmerz
In der Einsamkeit.
Fließe, fließe, lieber Fluß!
Nimmer werd ich froh;
So verrauschte Scherz und Kuß,
Und die Treue so.
Ich besaß es doch einmal,
Was so köstlich ist!
Daß man doch zu seiner Qual
Nimmer es vergißt.
Rausche, Fluß, das Tal entlang,
Ohne Rast und Ruh,
Rausche, flüstre meinem Sang
Melodien zu,
Wenn du in der Winternacht
Wütend überschwillst,
Oder um die Frühlingspracht
Junger Knospen quillst.
Selig, wer sich vor der Welt
Ohne Haß verschließt,
Einen Freund am Busen hält
Und mit dem genießt,
Was, von Menschen nicht gewußt
Oder nicht bedacht,
Durch das Labyrinth der Brust
Wandelt in der Nacht
A la lluna
Omple de nou la malesa i les valls,
En silenci, amb el teu boirós esclat,
I finalment, una vegada més,
Allibera del tot la meva ànima.
Escampa sobre el meu terrer
El teu apaivagant esguard,
Com els ulls clements de l’amic, sobre el meu destí.
Cada ressò emplena el meu cor
Del temps joiós i trist,
Camino entre la joia i el dolor en la solitud.
Corre, corre, riu estimat!
Mai més tornaré a estar alegre;
Quan s’han esvanit rialles i besades i àdhuc la fidelitat.
Vaig posseir una vegada el que és tan valuós!
El que per al propi turment no es pot mai oblidar.
Fresseja, oh riu, al llarg de la vall, sense pausa ni repòs,
Fresseja, tot xiuxiuejant melodies al meu cant,
Quan tu a les nits d’hivern
Creixes amb desmesura
O quan, a l’esplendor de la primavera, fas brotar joves poncelles.
Benaurat aquell que del món es reclou sense rancúnia,
Que estreny al seu cor un amic i amb ell gaudeix,
Del que els humans no han sabut
O ni tan sols han considerat,
El que a través del laberint del cor vagareja per la nit.
D 260 Op. posth. 115 núm. 2 Wonne der Wehmut/Goig de la melangia
Any composició 1815
Any publicació 1829
En clau de do major
Indicació de temps.-Una mica ràpid (Etwas gerschwind)
Llibretista.- Johann Wolfgang von Goethe
Període Romàntic
Per a veu i piano
Wonne der Wehmut
Trocknet nicht, trocknet nicht,
Tränen der ewigen Liebe!
Ach, nur dem halbgetrockneten Auge
Wie öde, wie tot die Welt ihm erscheint!
Trocknet nicht, trocknet nicht,
Tränen unglücklicher Liebe!
Goig de la melangia
No us assequeu, no us assequeu,
llàgrimes de l’amor etern!
Ai! Com, a uns ulls mig secs,
El món sembla desolat i mort!
No us assequeu, no us assequeu,
Llàgrimes de l’amor dissortat!
D 261 Wer kauft Liebesgötter?/Qui compra déus d’amor?
Any composició 1815
Any publicació 1850
En clau de do major
Indicació de temps.-Moderat dolç (Mässig lieblich)
Llibretista.- Johann Wolfgang von Goethe
Període Romàntic
Per a veu i piano
Wer kauft Liebesgötter?
Von allen schönen Waren,
Zum Markte hergefahren,
Wird keine mehr behagen
Als die wir euch getragen
Aus fernen Ländern bringen.
O höret was wir singen!
Und seht die schönen Vögel,
Sie stehen zum Verkauf.
Zuerst beseht den großen,
Den lustigen, den losen!
Er hüpfet leicht und munter
Von Baum und Busch herunter;
Gleich ist er wieder droben.
Wir wollen ihn nicht loben.
O seht den muntern Vogel!
Er steht hier zum Verkauf.
Betrachtet nun den kleinen,
Er will bedächtig scheinen,
Und doch ist er der Lose,
So gut als wie der große;
Er zeiget meist im Stillen
Den allerbesten Willen.
Der lose kleine Vogel,
Er steht hier zum Verkauf.
O seht das kleine Täubchen,
Das liebe Turtelweibchen!
Die Mädchen sind so zierlich,
Verständig und manierlich;
Sie mag sich gerne putzen
Und eure Liebe nutzen.
Der kleine, zarte Vogel,
Er steht hier zum Verkauf.
Wir wollen sie nicht loben,
Sie stehn zu allen Proben.
Sie lieben sich das Neue;
Doch über ihre Treue
Verlangt nicht Brief und Siegel;
Sie haben alle Flügel.
Wie artig sind die Vögel.
Wie reizend ist der Kauf!
Qui compra déus d’amor?
De totes les mercaderies que han estat portades al mercat,
Cap serà més plaent que les que us hem fet arribar de països estrangers.
Oh, escolteu el que cantem!
I mireu els bonics ocells, estan per vendre.
Primer, mireu el més gran, el graciós, el movedís!
Saltironeja lleuger i eixerit;
Baixa de l’arbre al matoll i tot seguit torna a ser a dalt.
No el volem pas lloar.
Oh, mireu l’ocell eixerit!
Està per vendre.
Mireu ara el més petit, vol semblar prudent
I per tant és bellugadís, tant o més que el gran;
Sovint ell mostra quiet la més bona voluntat.
El petit ocell belluguet, està aquí per vendre.
Oh, mireu la petita coloma,
la graciosa tórtora femella!
Les fembres són tan xamoses, assenyades i ben educades;
A ella li agrada polir-se i aprofitar el vostre amor.
El tendre petit ocell, està aquí per vendre.
No els volem pas lloar, prests per a qualsevol prova.
Els agrada tot el que és nou;
Però pel que fa a llur fidelitat, no demaneu garanties; tots ells tenen ales.
Que bon minyons són els ocells. Que plaent és comprar!
D 262 Die Fröhlichkeit/Ser alegre
Any composició
Any publicació 1895
En clau de mi major
Indicació de temps.-Animat (Lebhaft)
Llibretista.-Martin Joseph Prandstätter
Període Romàntic
Per a veu i piano
Die Fröhlichkeit
Wess’ Adern leichtes Blut durchspringt,
Der ist ein reicher Mann;
Auch keine goldne Ketten zwingt
Ihm Furcht und Hofnung an.
Denn Fröhlichkeit geleitet ihn
Bis an ein sanftes Grab
Wohl durch ein langes Leben hin
An ihrem Zauberstab.
Mit allen Menschen ausgesöhnt,
Liebt er als Brüder sie:
Der Rache helle Flamme brennt
In seinem Herzen nie.
Denn Freundschaft ist’s, die das umflicht
Mit Armen ohne Zahl:
Drum hasst er seine Feinde nicht
Und kennt sie nicht einmal.
Wohin sein muntrer Blick sich kehrt,
Ist alles schön und gut,
Ist alles hell und liebenswert
Und fröhlich wie sein Mut.
Für ihn nur wird bei Sonnenschein
Die Welt zum Paradies,
Ist klar der Bach, die Quelle rein
Und ihr Gemurmel süß.
In ewig wechselnder Gestalt
Labt ihn die Blumenflur,
Und nur für ihn wird nimmer alt
Die heilige Natur.
Drum wär ich reich wie Krösus war,
Und mächtig oben drein,
Und wären Klumpen Goldes gar,
So groß wie Berge, mein;
Und wär ich noch von allem Herr,
Was von der Nordsee an
Bis tief hinab ans Schwarze Meer
Je Menschenaugen sahn;
Und hätte frohes Mutes nicht,
So senkt´ ich trüb den Blick;
Ich dünkte mir ein armer Wicht
Und spräche zu dem Glück:
O Göttin, ist mein Wohl dir lieb,
So höre mich! nimm hier
Zurück dies alles, aber gib
Mir leichtes Blut dafür!
Denn Fröhlichkeit macht reich und frei,
Und nur der seltne Mann
Ist glüklich, sei er, wer er sei,
Der sie erhalten kann.
Ser alegre
Qualsevol a qui la sang flueix lleugerament per les seves venes, és un home ric;
Tampoc no hi ha cap cadena d’or que el pressioni amb por o esperança.
Perquè l’alegria el dirigeix cap a una tomba tranquil·la
Durant tota una llarga vida fent servir la seva vareta màgica.
Reconciliat amb tots els homes, els estima com a germans:
La flama brillant de la venjança
Mai crema al seu cor.
Perquè és l’amistat la que els uneix amb innombrables braços:
Per tant, no odia els seus enemics, ni tan sols en coneix cap.
Allà on giri la seva mirada feliç.
Tot és bonic i bo;
Tot és brillant i amable
I alegre, com el seu tarannà.
Per a ell només el sol és suficient per convertir
El món en el paradís,
El rierol és clar, la primavera és pura
I el seu balbuceig és dolç.
En formes sempre canviants
Els camps plens de flors el refresquen,
I només per a ell no hi ha envelliment per a la Santa naturalesa.
Així doncs, si jo fos tan ric com Creso i poderós per arrencar
I si tingués en la meva possessió pepitas d’or
Que fossin grans com muntanyes;
I encara que jo fos el Senyor de tot
Allò que es podia veure s’estenia des del mar del Nord fins al mar Negre
Per ulls humans;
I si no tingués una disposició alegre
Les coses semblarien desolades i els meus ulls estarien abatuts;
Em consideraria un pobre gespa i parlaria, dient al Destí:
Oh deessa! si et preocupes pel meu benestar, escolta’m! Torna-ho tot
Tot, però dóna’m sang Llum a canvi!
Perquè l’alegria ens fa rics i lliures,
I és realment un home rar
Que té prou sort, sigui qui sigui, per poder aguantar-hi.
D 263 Cora an die Sonne/Cora al sol
Any de composició 1815
Any publicació 1848
En clau de mi bemoll major
Indicació de temps.-A poc a poc, amb expressió (Langsam, mit Ausdruck)
Llibretista.-Gabriele von Baumberg
Període Romàntic
Per a veu i piano
Cora an die Sonne
Nach so vielen trüben Tagen
Send’ uns wiederum einmal,
Mitleidsvoll für unsre Klagen,
Einen sanften milden Strahl.
Liebe Sonne! trink den Regen,
Der herab zu stürzen dräut,
Deine Strahlen sind uns Segen,
Deine Blicke – Seligkeit.
Schein’, ach, scheine, liebe Sonne!
Jede Freude dank’ ich dir;
Alle Geists- und Herzenswonne,
Licht und Wärme kommt von dir.
Cora al sol
Després de tants dies encapotats,envia’ns un altre cop,
Per compassió als nostres planys, un raig dolç i clement.
Estimat sol! Beu-te la pluja que amenaça de caure,
Els teus raigs són una benedicció per a nosaltres,
El teu esguard – benaurança.
Brilla, ai, brilla, estimat sol!
Et dono gràcies per totes les joies;
Tot el goig del cor i l’esperit,
Llum i escalfor vénen de tu.
D 264 Der Morgenkuß/El petó del matí
Any composició 1815 Any publicació primera versió 1872- Any publicació segona versió 1850
En clau de mi bemoll major primera versió-En clau de do major segona versió
Indicació de temps.-Lentament (Langsam)
Llibretista.-Gabriele von Baumberg
Període Romàntic
Per a veu i piano
Der Morgenkuß
Durch eine ganze Nacht sich nah zu sein,
So Hand in Hand, so Arm im Arme weilen,
So viel empfinden, ohne mitzuteilen,
Ist eine wonnevolle Pein!
So immer Seelenblick im Seelenblick
Auch den geheimsten Wunsch des Herzens sehen,
So wenig sprechen, und sich doch verstehen –
Ist hohes martervolles Glück!
Zum Lohn für die im Zwang verschwundne Zeit
Dann bei dem Morgenstrahl, warm, mit Entzücken
Sich Mund an Mund und Herz an Herz sich drücken,
O dies ist – Engelseligkeit!
El petó del matí
Estar a prop l’un de l’altre durant tota una nit,
De la mà així, estar braç a braç,
Sentir tant sense compartir-ho
És una agonia feliç.
Mirar-se sempre així en l’ànima
I veure també els desitjos més secrets del cor,
Parlar tan poc i tanmateix entendre’s és un gran plaer, ple de martiri.
En pagament del temps que ens hem vist obligats a perdre
Llavors ve, amb els primers raigs del matí, càlid, amb delit,
La pressió de boca a boca i de cor a cor –
Oh això és – la felicitat dels àngels!
D 265 Abendständchen/Serenata de capvespre.
Any composició 1815
Any publicació 1895
En clau de si bemoll major
Indicació de temps.- Suau (Sanft)
Llibretista.- Gabriele von Baumberg
Període Romàntic
Per a veu i piano
Abendständchen
Sey sanft, wie ihre Seele,
Und heiter, wie ihr Blick,
O Abend! und vermähle
Mit seltner Treu das Glück.
Wenn alles schläft, und trübe
Die stille Lampe scheint,
Nur hoffnungslose Liebe
Noch helle Thränen weint:
Will ich, laß mir’s gelingen!
Zu ihrem Fenster gehn,
Ein Lied von Liebe singen;
Und schmachtend nach ihr sehn.
Vielleicht, daß Klagetöne
Von meinem Saitenspiel
Mehr wirken auf die Schöne,
Mehr reizen ihr Gefühl;
Vielleicht daß meine Saiten
Und meine Phantasie’n
Ein Herz zur Liebe leiten,
Das unempfindlich schien.
Wenn sie, im sanften Schlummer
Durch Lieder gern gestört,
Halbträumend meinen Kummer
Und meine Leiden hört;
Dann bang, und immer bänger,
Von ihrem Lager steigt,
Und was er litt, ihr Sänger,
Sich selber überzeugt:
Dann leucht’ aus deiner Höhe
Herab, geliebter Mond!
Daß ich die Thräne sehe,
Die meinen Schmerz belohnt.
Serenata de capvespre.
Sigues dolç, com la seva ànima, i clar com el seu esguard,
Oh capvespre! I enllaça
La benaurança amb la rara fidelitat.
Quan tot dorm, i somorta brilla la tranquil·la llàntia,
Tan sols l’amor sense esperança plora encara a llàgrima viva:
Voldria, deixa’m aconseguir-ho!
Anar a la seva finestra,
Cantar una cançó d’amor i, delejant, esguardar-la.
Qui sap si la tonada planyívola de les meves cordes
Tindrà més efecte en l’estimada,
Estimularà més els seus sentiments;
Qui sap si les meves cordes i la meva fantasia
Conduiran vers l’amor un cor que sembla insensible.
Quan a ella, en un son lleuger,
De bon grat, els meus cants destorbin,
Mig en somnis, sentirà la meva pena i el meu dolor;
Llavors neguitosa, i sempre més neguitosa,
Es llevarà del seu llit i ella mateixa entendrà
Com pateix el seu cantor:
Llavors, des de la teva alçaria, resplendeix estimada lluna!
Per tal que vegi les llàgrimes que recompensaran el meu dolor.
D 266 Morgenlied/Cançó del matí
Any composició 1815
Any publicació 1895
En clau de fa major
Indicació de temps.- Preciós (Lieblich)
Llibretista.- Friedrich Leopold zu Stolberg-Stolberg
Període Romàntic
Per a veu i piano
Morgenlied
Willkommen, rothes Morgenlicht!
Es grüßet dich mein Geist,
Der durch des Schlafes Hülle bricht,
Und seinen Schöpfer preis’t.
Willkommen, goldner Morgenstrahl,
Der schon den Berg begrüßt,
Und bald im stillen Quellenthal
Die kleine Blume küßt!
O Sonne, sei mir Gottes Bild,
Der täglich dich erneut,
Der immer hehr, und immer mild,
Die ganze Welt erfreut.
Und dann zur Tagesarbeit, frisch,
Sein Segen leuchtet hell!
Der Herr bereitet unsern Tisch.
Uns quillt der Freude Quell!
Cançó del matí
Benvinguda, llum rogenca del matí!
El meu esperit et saluda,
Tot sortint de l’embolcall del somni
I lloant el seu Creador.
Benvingut, raig daurat del matí,
Que saluda ja la muntanya
I que aviat, a la vall de les fonts, besarà les petites flors!
Oh sol, sigues per a mi la imatge de Déu que cada dia ens renova,
Que sempre sublim i sempre benigne, alegra el món sencer.
I llavors, per al treball del dia, renovellats,
Que la teva benedicció ens il·lumini!
El Senyor para la nostra taula.
Per a nosaltres brolla la font de la joia!