La Fida Ninfa Riom 714 Cd Naïve OP30410
Òpera en tres actes
Es va estrenar durant el carnaval de 1732 a Verona al Teatre Filharmònic. El llibretista de text es de Francesco Scipione Maffei. L’obra va ser composta per celebrar l’obertura del teatre, que s’havia ajornat durant dos anys.
En 1730, la ciutat de Verona va ser envoltada de tropes militars, estrangeres, i es va decidir mantenir el teatre tancat i no té una gala d’obertura fins desprès de que les tropes estrangeres havien abandonat la zona. La producció de l’estrena va ser espectacular i va incloure els ballets elaborats per Andrea Cattani un famós mestre de ballet de Polònia, així com sumptuosos conjunts per Francesco Bibiena. La Fida Ninfa és una òpera de Vivaldi inusual, ja que té moltes àries que es troben en les formes no de capo. A la dècada de 1730 la majoria de les òperes van ser construïdes a partir de recitatius i a gran escala desenvolupant oficialment àries de capo. Hi ha diverses formes binàries en aquesta òpera i molt abreujada i alterada a capo, estructures que estan adaptades al drama. Hi ha també diversos conjunts vocals importants que també és inusual en una òpera seriosa. Altres àries importants són “Oime Dite” en la qual l’expressió, la melodia afectiva en la veu és acompanyada només pel continu. Aquí la sola línia melòdica és molt important i plena de cromatisme extrem que expressa la aflicció, el patiment i l’angoixa de Morasto. Una de les àries d’Oralto és una ària a l’ uníson, i les característiques de la veu de baix, cantant el mateix paper que la línia inferior del continu- Altre de les seves àries és una ària de trompeta per escrit amb clau del triomf, en re major, i trompetes i tambors en l’acompanyament. A gran escala de conjunts de a prop els actes, i servir com a clímax de l’acció. Al final del primer acte hi ha un trio vocal important, mentre que el segon acte acaba amb un cor de quatre parts complementat per trompetes, tambors i cordes amb intervenció de les seccions de només d’alguns dels personatges. Al final de l’òpera és també llarg i complicat. Conté una simfonia instrumental de cordes i trompes anomenat “Tempesta di Mare” que representa una tempesta de la mar.
El sacerdot, la Ninfa i el Marqués
A principis de 1732, alguns moviments sísmics de curta durada, i la feble amplitud foren sentides.El fred no fou pas massa rigorós i el nou teatre del’ Acadèmia era obert, i es va poder aprecià durant el carnaval dos drames musicals.
És en els termes del bolletí meteorològics que una crònica manuscrita de les “Coses i fets esdevinguts a Verona entre 1731 i 1734” evoca la creació a l’escenari del “Nuovo Teatro Filarmonico” de la ciutat, el 6 de gener de 1732, de la “Fida Ninfa” de Vivaldi i del “Gianguir” de geminiano Giacomelli.La nova òpera vivaldiana proclamava un esdeveniment gran per Verona que inaugurava amb el seu nou teatre, edifici amb grans despeses sobre la planificació del famós arquitecte Bibiena, i quina obertura era impacientment esperada. Vivaldi per la seva part prosseguia amb el seu prestigiós compromís una marca de reconquesta de les escenes italianes encetada el mes de maig de 1731 a Pavia, al terme de més de dos-cents anys d’absència dels teatres de la Península.
Els jardins de Sémiramide
Verona, ciutat de més de 50.00 ànimes, era llavors la segona ciutat de Venècia. El president de Brosses, que visità desprès de st anys de la creació de “La Fida Ninfa” en feu en les seves “Cartes d’Itàlia” una descripció precisa, permetin imaginar tal com ella s’oferí als ulls de Vivaldi, el 1732. Lovée autor de l’Adige apercebent-se de “força lluny, de manera que hom creia situada als peus dels Alps, tot i que n’estava a una bona distància”. Verona aparegué al viatger francès com una vasta aglomeració, gairebé desmesurada en les seves proporcions, amb “unes rus amples com en són de llargues en altres llocs, i moltes places buides, en cadascuna de les quals es construïa una forta honesta aldea”, Del cor de la ciutat, l’única que era animada, Brosses lliurarà un quadre agradable, poc allunyat de l’espectacle que ofereix encara avui “la piazza Bra o la Piazza delle Erbe”; un centre on les cases són les unes damunt les altres(…) tenint a totes les finestres grans balconades de ferro protuberants que, cobertes de parres i carregades de planxes amb grans pots de flors o de tarongers, fan que hom passegi constantment en els jardins de “Semiramis”. Una nova Babilònia on qui passa es troba d’ara endavant en perill, segons Brosses de veure’s a la més petita ventada, amb mitja dotzena d’aquests pots al cap”.
Montesquiu que havia travessat Verona alguns anys abans de la creació de “La Fida Ninfa” havia fet un retrat més aviat fosc de la ciutat, recordant menys les seves singularitats arquitectòniques que dels seus sinistres “bravi” i d’una ciutat on les “bastonades es donant (…) familiarment com les barretades”. N’és doncs menys astorador que en un entorn semblant Vivaldi, esdevingut empresari d’òpera a Verona, s’armés de prudència i s’envoltés de sòlides proteccions.
El “Desgavell dels academics”
Verona havia entrat molt aviat a la carrera lírica que havia agitat la Itàlia del “seicento”, obrin el del 1651 un teatre públic d’òpera. Ràpidament, la ciutat havia adquirit una sòlida reputació en el món del drama musical, acollint no menys de vuitanta obres fins a 1715, data en la qual el seu principal teatre, “El Capitano”, molt vell i amenaçat de caure en runes tancava les seves portes. Fou llavors que La Acadèmia Filharmònica decidí comprometre’s a edificar el sumptuós Teatre al qual ella ella devia donar el seu nom.
Institució venerable, reunint ela més grans esperits de la ciutat, la Acadèmia feia prova per la circumstància d’una ambició remarcable ben allunyada de la imatge caricaturesca que devia oferir d’ella les “Cartes de Charles de Brosse) –aquest últim, evocant una Acadèmia (que) s’assembla molt rarament”, escarnia els membres d’aquesta “Èlite” “sabia tocar el “borbitus, el “sistre”, la cítara, però com d’altres acadèmics no feia res del que devien fer. Abans d’ell, és l’arquitectura i organització de l’Acadèmia més que l’activitat dels acadèmics, que Montesquiu s’havia burlat, en uns termes més picants encara “hi ha una Acadèmia de Verona un conjunt de coses força singular”, confiava el jurista Francès en les notes de viatge. “Allà hi ha una Acadèmia de belles lletres; una per muntar a cavall, una altra on si representa òpera; una sala on les dames fan conversa; una altra on s’assaja filosofia, en fi, aquesta casa és un veritable desgavell…. El claustre tenia el dret a la mateixa atenció que l’interior del palau, atès que Montesquiu hi veia un altre “poti-poti”, amb la muralla del cor (…) tota feta de pedres antigues amb les seves inscripcions, que no tenen cap relació les unes amb les altres més que la que el paleta els hi ha donat.
És al cor d’aquest mosaic d’arquitecte que hom feia veure el teatre “efectiu”, per prendre l’expressió de Brosses. Una òpera que segons aquest últim “no s’acomoda com el de Màntua”, tot i sent “més bo d’ara endavant que cap altre de França, el teatre dels Acadèmics era sobretot en el terme de dotze anys d’inactivitat lírica a Verona, aquell que el públic n’esperava amb impaciència l’obertura, considerant que retornaria a ciutat l’alt rang que havia tingut durant més de mig segle a la vida lírica d’Itàlia.
Il Teatro dei sig. Marchese Scipione Maffel
És veritat que la paciència dels veronesos havia estat posada a una ruda prova entre el tancament el 1715 del teatre Capitano i la inauguració del Nuovo Teatro Filharmònica amb la “Fida Ninfa” desprès que els treballs havien durat més de dotze anys, havien arribat a la fi al seu termini, els horrors dels cànters, havien cedit el lloc a les complicacions polítiques i a la primavera de 1730, obscures intrigues polític-comercials havien portat els inquisidors de Venècia a rebutjat la inauguració del Teatre, prohibint la representació d’una primera versió de “La Fida Ninfa” posada en música pel florentí Giovanni Maria Orlandini..El mes de novembre de 1731, el poder venecià era sempre revingut sobre la seva prohibició i els acadèmics de Verona havien llançat de seguida amb urgència els preparatius d’aquella temporada tan esperada. El 12 de novembre de 1731, una carta del compte Rambaldi, acadèmic eminent adreçada al compte bolonyès Pepoli marcava el començament dels preparatius. Rambaldi volia intervenir amb el príncep napolità de la Torrella, amb el propòsit que autoritzés el seu protegit, el castrat Francesco Bilanzoni a cantar en una opereta en el curs d’aquesta temporada inaugural. Bilanzoni, jove i brillant soprano que acabava de fer-se notar a Venècia, era llavors una de les estrelles ascendents del cant modern. Capritxós i infatuat com la majoria dels seus confrares, ell declinà sempre la invitació a despit de les atractives ofertes que li van fer.
Vivaldi per la seva part, acceptà sense dubtar aquesta comanda rebuda amb urgència, malgrat tenir una agenda lírica ja força carregada. Compromès en la reconquesta dels escenaris italians, el “sacerdot roig” no podia en efecte, rebutjar el caràcter prometedor d’una prestigiosa invitació. Els acadèmics per la seva banda no podien més que alegrar-se,, en un tal context de presa inaugural, d’obtenir la col•laboració del més fecund i ràpid dels compositors venecians.
La “Fida Ninfa”, l’obra escollida per celebrar la inauguració del nou teatre, havia estat escrita prop de trenta anys abans del Marqués Maffel. El 1714 aquest l’havia dedicat a l’Emperador d’Àustria Carles VI una primera versió titulada “Sciro fuor di Sciro”, i al 1730, el títol definitiu havia estat publicat en la seva gran obra. ” Il Teatro del sig. Marchese Scipione Maffei, cioé la tragèdia, la comèdia i el drama, esdevenint així públicament una obra mestra de la seva producció poètica-dramàtica, al costat de la tragèdia “Merope” i de la comèdia ”Le Cerimonie”.. Acadèmic, poeta, arqueòleg i dramaturg, nascut d’una de les més grans famílies veroneses quin sumptuós palau encara avui s’obre a la Piazza Delle Erbe.
Francesco Scipione Maffei, era igualment un ordenador de les cerimònies inaugurals del nou teatre, en les quals, havia ell invertit sumes colossals, ell devia així exercir un gelós control sobre la posada en música de la seva bucòlica “Fida Ninfa”
L’estro Dramàtic
Aquesta delicada miniatura pastoral amb pretensions dramàtiques limitades no oferia a Vivaldi més que sòcol d’inspiració ben modesta. Per tant, el context d’inspiració de l’obra, la riquesa de l’orquestra veronesa i el renom de molts dels cantants contractats deurien de conduir el compositor a consagra-hi una cura especial a l’elaboració de la seva partitura i donar així naixement a una de les més belles obres líriques. Al llarg dels seus tres actes, el poder de la inspiració vivaldiana s’imposa en efecte en una successió magnífica d’àries “da capo” que testimonien la plena maduresa del seu autor. Poderosa, bigarrada, en perpetua renovació la ploma de Vivaldi hi transfigura els codis i clixés on sobreïx el llibret de Maffei. Un exemple centellejant d’aquesta alquímia és atapeït, entre altres, pe l’ària “Qual serpe tortuosa”, que vol el pastor Osmino comparar les delícies de l’amor a l’estreta de la serp entorn de l’arbre. Darrera la metàfora Bíblique (ben convencional) Vivaldi escollí l’ocasió d’una pintura descriptiva de les més aconseguides, confiant en l’evocació del recaragolament de la serp sobre el tronc a un trepidant “allegro molto”, en sol major, que la pulsació convulsiva dels violins en trios figura en una meravellosa poesia les volutes dibuixades pel llest rèptil.
De manera més poc habitual, és igualment a través d’una successió de conjunts (un duo, un trio, un quartet i varies breus seccions corals) que Vivaldi afirma l’excepcional nivell artístic de la seva obra. Ho testimonial inoblidable trio amb que acaba el primer acte,”S’eglin è ver che la sua rota”, al curs del qual el pastor Narete, pare de les Ninfes Licori i Elpina, invita a les seves filles a invocar el retorn de la “Fortuna”, Vivaldi ofereix aquí una il•lustració magistral del seu geni musical i dramàtic en un conjunt reposant sobre un contrapunt triple. L’hàbil conjunt dels tres motius expressats en la cançó inicial dona lloc a una sorprenent roda de la Fortuna, quin moviment giratori és materialitzat a la perfecció. Tot el llarg d’aquests tercet, l’entrellaç de les veus es nodreix d’entrades successives o d’intervencions conjuntes sobre motius variats, culminant amb el patètic uníson final que precedeix la represa “da capo”. Al costat d’aquestes poderoses peces vocals, entrelligades per un recitatiu d’una intensitat expressiva típicament vivaldiana. L’obre compta igualment amb tres belles simfonies, en les quals el compositor de música instrumental exhibeix la seva subtil paleta. Entre aquestes peces per orquestra, una Brunzent “Tempesta di mare” per cordes i cors obre l’escena final del tercer acta, consagrada a l’aparició de Juno i Eolo, vertadera apoteosi de l’obra.
Vocalment, “La Fida Ninfa” s’imposa sense resposta com una de les partitures més temibles de Vivaldi, quines exigències tècniques aprovaren passablement els cantants contractats, si hom creu la crònica contemporània. Rivalitzant en virtuosisme, les àries de Licori i i de Morasto, respectivament, interpretades el 1732 per la soprano Giovanna Gasperini i pel castrat soprano Giuseppe Valentini, marquen l’apogeu de la vocalia vivaldiana. Les veus greus, representades pels papers principals d’Oralto (baix) i de Naret (tenor), respectivament creades a Verona per Francesco Venturini i Ottavio Sinco, es beneficien per igual tractament amb unes àries d’antologia entre les quals” l’ària de bravura” d’Oralto que obre el primer acte, “Chi dal cielo o dalla sorte”, orquestrada per cordes, trompeta i timbals, o l’emocionant ària de Narete al segon acte “Deh, ti piega”, florien les àries vivaldianes pel tenor.. En aquesta joia de la vocalia barroca, Vivaldi traduí amb una intensitat confusa la imploració desbarrada del pastor als deus del seu opressor, recorrin a un motiu sincopat incansablement repetit pels violins mentre que la veu escandeix la seva pregària en temps d’adagio, desprès es trenca en vocalitzacions brusques, punyents sanglots ornant els mots clau “lamenti i pianto”.
L’èxit retrobat per aquesta resplendent “Fida Ninfa” davant un vast públic de visitants estrangers, devia permetre a Vivaldi nuar amb el nou teatre dels Acadèmics de fruitoses relacions. D’ençà de la temporada de carnaval del 1734, el nom de “Petro Rosso” aparegué així en filigrana darrera les produccions veroneses, notablement aquella de “ L’Arsace de Giacomelli”, en la qual Anna Girò, la fidel protegida, interpretava varies àries del seu mentor.. A comptar de la temporada següent, les relacions de Vivaldi i de Verona van institucionalitzar amb les edicions dels Acadèmics de confiar-li les funcions d’empresari del seu teatre filharmònic dues noves obres, “Bajazet i Adelaide”.
Dos anys més tard, en aquest mateix teatre cèlebre del seu “Charme et magnificence. Vicaldi volia el se “Catone in Utica”, portada als núvols en presencia del príncep-elector Carles Albert de Baviera. Gràcies a la “Fida Ninfa” el vell Vivaldi, quan Charles de Brosses devia sorprendre’s anys més tard que ell no sigui “també més estimat, com mereixia” a Venècia havia trobat a la cuitat de Dante un dels darrers refugis.
Sinopsi
L’acció té lloc a l’illa de Naxos, feu del pirata Oralto. Dos germans, Osmio i Tirsi, raptat un desprès de l’altre de jovenets, viuen ignorant el seu parentiu. El primer rebatejat Morasto pels seus raptors, ha estat escollit com a lloctinent d’Orasto, el segon, rebatejat Osmio porta una vida de captiu llibertí. El primer acte comença quan Oralto torna d’una expedició a Scyros, l’illa natal dels dos joves, en condueix tres nous captius, el pastor Narete i les seves dues filles, Licori i Elpina. Licori, abans promesa de Osmino (suara Morasto) resta fidel al seu amant perdut.
Acte primer
Desprès que Oralto li ha explicat la seva nova captura, Morasto (en realitat Osmino) decideix anar a la recerca de les tres víctimes del pirata, esperant així tenir noticies dels seus pares i de Licori. Osmino (en realitat Tirs) apareix després de la seva sortida en companyia d’ Elpina, que no oculta pas la seva atracció pel jove. Aquest s’interessa no obstant per Licori que, cortejada per Oralto, es refugia a l’interior del bosc de Naxos, on ella deixa lliure curs al seu desesper. Morasto, que sorprèn la Ninfa en companyia del seu pare, no és reconegut per ella. Ell aconsegueix tanmateix obtenir d’Elpina noves dels seus pares, i s’assabenta que el seu germà cabaler ha estat també raptat. L’acció prossegueix en el fons per les maniobres seductores d’Osmina, multiplicant sense avenços prop Licori, i d’Oralto , fermament decidit a obtenir els favors de la Ninfa.
L’acte s’acaba quan Narete ha descobert al bosc els noms de Licori i Osmino gravats en els troncs d’uns arbres. El pastor i les seves filles hi veuen un signe d’un retorn de la Fortuna i invoquen a a Junon, la seva protectora tutelar.
Acte segon
Licori, que encara no ha reconegut Morasco, li confia que el seu cor resta fidel al seu amant desaparegut. Elpina, després d’haver aclaparat Osmio per la seva gelosia, creu reconèixer en ell l’antic promès de Licori. Persuadida d’haver així descobert l’origen d’unes inscripcions marcades al bosc, se’n va a anunciar als seus la gran noticia. Licori convençuda de retrobar el seu amant perdut, cau als braços d’Osmino, que no la desenganya. Morasto assisteix desesperat a la retrobada dels amants. L’acte conclou amb una abraçada amorosa del barallats.
Acte tercer
Oralto decidit a vendre els captius al Sultà d’Egipte, intenta amb un últim encarament amb Licori arrencar la seva submissió. La Ninfa el rebutja un cop més i fuig. El pirata, apressat a fer-se a la mar, confia la guàrdia de la seva víctima a Morasto. Ple de noblesa i abnegació, l’amant traït decideix aprofitar l’ocasió per organitzar la fugida de la seva estimada; del seus cap a Scyros. Però abans de la sortida, Oralto exigeix tornar a veure Licori. Narete li diu que la dissortada s’ha llençat al mar i el pirata jura venjar-se sobre els seus parents quan torni.Oralto marxa, Licori que només estava amagada es llença als braços del seu pare. Morasto revela a la Ninfa que ell és Osmio, al qual al qual ella havia jurat fidelitat, i anuncia que alliberarà ela captius, però que ell no tornarà mai més a Scyros. Licori afirma afirma que ha estat per fidelitat que ha cedit als als moviments avançats del fals Osmio. Narete compren en aquests moments que el fals Osmio no és cap altre que Tirsi, el germà de Morastro i cadascú s’alegra de la retrobada felicitat.
Mentre que tots s’apresten a fugir de Naxos, una terrible tempesta s’apropa. Juno, invocada per sotmetre els elements hostils, pareix i demana a Eolo que calmi els seus vents, el Déu dels vents promet assegurar un retorn en pau i Sctros dels captius. Juno, agraint Eolo, prediu que els amors dels seus protegits, seran cantats un dia en una noble i nova “escena musical” d’Itàlia.
Soprano SANDRINE PIAU
Soprano VERÓNICA CANGEMI
Contralt MARIA- NICOLE LEMIEUX
Baix LORENZO RAGAZZO
Contratenor PHILIPPE JAROUSSKY
Tenor TOPI LEHTIPUU
Contralt SARA MINGARDO
Baix -Baríton CHRISTIAN SENN
ENSAMBLE MATHEUS
Director JEAN CHRISTOPHE SPINOSI