Bajazet
Drama musical en tres actes Cd Virgin Classics4 5645459
Un “pasticcio” o imitació és una obra que reutilitza la música ja escrita, pel mateix compositor, d’un altre.
Händel, i d’altres recorren sovint al procediment al segle XVIII per tenir unes demores altrament impossibles o per posar música a un llibret ja utilitzat per un altre compositor viu. Al segle XIX, llavors que la l’originalitat esdevenia una virtut preciosa, la imitació va caure en desús, tot i que dit mètode hagués sobreviscut amb Rossini, que tornava a
amprar simfonies o àries virtuoses. Pocs compositors han concebut un “pasticcio” tan original i aconseguit com Vivaldi en la seva versió del “Bajazet” d’Agostino Piovene, composat el 1735 per la temporada del carnaval de Verona. (L’òpera estava legalment “Tamerlano” després del seu altre personatge central, però el títol Bajazet el permet distingir més clarament del cèlebre “Tamerlano” de Händel i Haydn de 1724)
La història és la del captiveri de Bajazet (el sultà turc Bayezid I vençut a Ankara pel guerrer mongol Tamerlan. El llibret de Piovene, fonamentat lliurament sobre la història, però inspirat més aviat en una peça 1675 d’un francès, Jaques Pradon,, pren partit pels turcs, Fa notar la noblesa de Bajazet en tant que heroi enganyat que es suïcida, i el sofriment de la seva filla Asteria, apressada en un triangle amorós quasi Händelià, amb dos enemics, Andronis i Tamerlan.
Vivaldi conegué l’èxit com empresari d’òpera tant com a compositor. Per a ell, i sens dubte, pels seus contemporanis, el conflicte turc-mongol del llibret de Piovene., evoca un paral·lel amb la guerra cultural que llavors estava en boga entre les òperes de Venècia- la ciutat del compositor- i Nàpols. (aquesta guerra musical basculava a l’època a favor de Nàpols, on hi treballaven el llibretista Metastasi, els castrats estrelles, Farinelli, Cafarelli i uns compositors com Johann Adolf Hasse). Vivaldi intentà utilitzar la música pròpies òperes- L’Olimpiada, Giustino, Farnace,- Semiramide, Montezuma” pels bons personatges turcs; els seus aliats- és a dir, per Bajazet, Asteir i Idaspe, , l’amic de l’estimada Asteria, Andrònic.
Els mongols i els seus aliats dolents, devien cantar les seves àries amb la música d’altres compositors no venecians.
Però la regla no era pas inflexible. L’editorial escollida de Vivaldi no comprenia més de sis àries de “Siroe, re di Persia” del compositor favorit dels venecians, Hasse, quina “Vedeste mai sul prato” el va confiar a Temerlano, però era un colega musical prou agraït per permetre a Asteria i Andrònico cantar de vegades també de Hasse. Trià curiosament endemés dos trossos de valor ben coneguts per Irene, la promesa de Tamerlanor: “Sposa son diprezzata” de Francesco Gasparini i “Quel gurriero in campo armato” de Ricardo Broschi. Aquest últim es diverteix, sens dubte escrivint l’adaptació d’una ària fortament associada a Farinelli- més ràpida i ricament adornades- un espessiment de semi corxeres insensates i salts molt perillosos, recitant un recent comentarista.
Una altra característica marcada de “Bejazet”-encara força excepcional és un “pasticcio”- És el control que va tenir Vivaldi sobre el conjunt de la partitura. Les còpies són escrupolosament treballades sobre el plant tant de la música con del text: aquí no hi ha salts estranys en les imatges o en l’estil que trastorna la concentració del drama. No solament Vivaldi va escriure tots els recitatius d’enllaç, sinó que els investí d’una energia i riqueses considerables. És en aquests moments com quan “Bajazet”, rebutja la clemència dels seus vencedors al principi de l’acte primer on parla tristament d’amor i de mort amb la seva filla Asteria, a l’acte tercer, on es sent com Vivaldi s’interessava pels personatges d’aquest drama.
Traduït Per Dennis Collins.
Tamerlane ILDELBRANDO DAVID DANIELS– Contratenor
Bajazet ILDELBRANDO – Baríton
Asteria MARIJANA MIJANOVIC– Mezzosoprano
Andronicus ELINA GARANCA – Mezzosoprano
Irene VIVICA GENAUX -Mezzosoprano
Idaspe PATRIZIA CIOFIC– Soprano
EUROPA GALANTE
Director FABIO BIONDI