El Clave ben temperat, Llibre I
BWV 859
Any 1722
En clau de fa sostingut menor
Indicació de temps.- Preludi i Fuga
Per a teclat
En aquest Preludi i Fuga l’enginyós Bach demostra les diferents maneres en què pot representar aquest personatge meravellós i ombrívol. En el Preludi, opta per utilitzar el mínim de mitjans. El tema es basa en només quatre notes i la peça està gairebé completament construïda com una invenció de dues parts. I és precisament en aquesta senzillesa on es revela el mestre.
BWV 860
Any 1722
En clau de sol major
Indicació de temps.- Preludi i Fuga
Per a teclat
BWV 861
Any 1722
En clau de sol menor
Indicació de temps.-Preludi i Fuga
Per a teclat
BWV 862
Any 1722
En clau de la bemoll major
Indicació de temps.- Preludi i Fuga
Per a teclat
Aquest preludi en la bemoll major s’obre amb un sol radiant que domina tota la peça.
El 1779, Georg Joseph Vogler va afirmar succintament que la bemoll major suggereix “una idea negra”, i Christian Schubart va escriure uns anys més tard sobre “la clau de la tomba: la mort, la tomba, la mortalitat, el judici i l’eternitat pertanyen al seu abast”. .
BWV 863
Any 1722
En clau de sol sostingut menor
Indicació de temps.- Preludi i Fuga
Per a teclat
BWV 864
Any 1722
En clau de la menor
Indicació de temps.-Preludi i Fuga
Per a teclat
En aquest sorprenent duo, Bach -que sovint és tan estricte- mostra una cara diferent de si mateix
Preludi i fuga són una parella pràcticament inseparable, sobretot en el cas de Bach. Però aquí, en el fons del primer llibre del Wohltemperirte Clavier, sorgeix un duet diferent. Aquest preludi és en realitat una fuga també, i una de tres parts per començar. La fuga “real” s’adhereix a les regles, però segueix sent un veritable trencaclosques, tanmateix. La clara fuga com a preludi, en canvi, fa trampes una mica introduint el tema i el contratema alhora. Mitjançant aquesta combinació, Bach subratlla el caràcter ambigu de la tonalitat de la major
BWV 865
Any 1722
En clau de la menor
Indicació de temps.-Preludi i Fuga
Per a teclat
“Una fuga llarga i elaborada, interessant en la seva construcció, però potser no una de les més belles”, és com Ebenzer Prout (1835-1909) va descriure aquesta fuga en la menor al seu llibre sobre el Wohltemperirte Clavier de Bach de 1910. Comentaris tan contundents estaven aparentment de moda a el temps. També descriu la inversió del tema de la fuga com “una mica desagradable”. Coneixem la peça d’una font tardana, però probablement és molt més antiga i, per tant, escrita per un jove Bach.
BWV 866
Any 1722
En clau de si bemoll major
Indicació de temps.- Preludi i Fuga
Per a teclat
En el barroc, la tonalitat de si bemoll major s’associava amb qualitats grandioses i elevades, així com amb qualitats modestes i fins i tot fosques i melancolies. Com és habitual, els autors no estan d’acord en el tema. Aquí, Bach opta clarament pel costat una mica més lleuger del si bemoll major. Aquest Preludi i fuga en si bemoll major és una de les peces més curtes i menys complicades incloses en el Wohltemperirte Clavier .
BWV 867
Any 1722
En clau de si bemoll major
Indicació de temps.- Preludi i Fuga
Per a teclat
BWV 868
Any 1722
En clau de si major
Indicació de temps.-Preludi i Fuga
Per a teclat
La senzillesa regna, fins i tot amb cinc sostinguts a la tonalitat
Durant segles, la música instrumental amb molts accidents en la tonalitat (“tecles negres”) va ser força poc freqüent. Abans de l’arribada del modern sistema d’afinació compromès, conegut com a “temprament igual”, on en realitat tot està lleugerament fora de to, les tecles menys habituals com el si major sonaven emocionants, atrevides o fins i tot desafinades. No obstant això, Bach devia trobar un camí intermedi acceptable per fer que les 24 tecles del Wohltemperirte Clavier sonessin agradables.
BWV 869
Any 1722
En clau de si menor
Indicacióde temps.- Preludi i Fuga
Per a teclat
Bach completa el cercle amb malenconia
Bach ja havia posat a prova els seus alumnes 23 vegades. Només queda una clau més i el cercle d’invents contrapuntístics sense precedents seria complet. Què faria Bach, ara que havia arribat a les darreres peces? Es superaria a si mateix combinant encara més tècniques o acabaria amb simplicitat i conquerir així el cor de l’oient?
Bach va aconseguir fer les dues coses, és clar, tot i que l’enginy tècnic d’aquest Preludi i fuga en si menor és una mica menys evident. Ambdues peces estan tan perfectament proporcionades que Bach pràcticament renuncia a qualsevol truc per augmentar la tensió.
El Preludi és un model de sonata per a trio. Per sobre d’un baix que progressa amb calma, dues parts superiors es barregen íntimament. Cinc compassos abans del final arriba la sorpresa d’un ‘Trugschluss’ , un final gairebé, però no del tot. I com que això ja ens ha enganyat, Bach deixa que el baix introdueixi l’acord final real mig compàs “massa aviat”.
La fuga, que és la més llarga de tot el Wohltemperirte Clavier (Clau ben temperat), és de construcció notablement austera. El tema, en canvi, utilitza tots els tons de l’octava –de manera extravagant i ostentosa– com si Bach volgués subratllar una vegada més el punt de la col·lecció. La música és commovedora, però no sense esforç, ja que només hi ha uns quants interludis per trencar el cromatisme difícil d’entendre. El biògraf de Bach, Spitta, va escriure que aquesta música commovedora “va fer que l’expressió del dolor fos gairebé insuportable”. I de fet, tot i que Bach realment no tenia cap opció, la tonalitat de si menor sí que representava la malenconia en el barroc.
La música no és per a les orelles, sinó per al cor i l’ànima
Johann Sebastian Bach