La història del caçador Adonis l’explica el poeta romà Ovidi, en les seves metamorfosi. Adonis inspira d’amor a Venus i la deessa de la bellesa fou tan presa del bell mortal que ella passà més temps a la terra que no pas als cels. Tot i que Venus intenta dissuadir-lo d’enfrontar-se a les besties perilloses. Adonis anà a caçar un monstruós senglar i fou mortalment ferit. Venus per les seves llàgrimes transforma la sang del seu amant en una flor del mateix color. La immortalitat fou així concedida a Adonis en forma de petites anemones primaverals amb una vida també tan curta com la del dissortat jove; una flor tan fràgil que el vent dispersa els pètals de la seva efímera bellesa. Si la metamorfosi marca el final de la història de Venus i Adonis, és la cacera que constitueix la trama. És així com la caça i la seva sortida mortal, s’afirma com un tema que domina el mite i travessa les nombroses versions literàries que s’han donat. En poesia els amors de Venus i Adonis troben un terreny fèrtil amb els paral·lels que ofereix la caça i l’amor: el vocabulari de l’art cinegètic pot aplicar-se a la relació amorosa, i la història de la mare de l’amor i del bell caçador redobla les ocasions per tals al·legories. En pintura, la trobada dels dos amants i la mort del caçador són entre els episodis més representats, un sobre el to galant, i l’altre sobre el motiu funerari. A l’escena, poesia i pintura fan del mite una tragèdia amorosa dins d’un decorat pastoral on la caça retroba el seu marc natural.
El 1683, els amors e la deessa de la bellesa, i del dissortat caçador són escollits per John Blow per composar la seva òpera Venus i Adonis. La més antiga partitura manuscrita titulada l’obra “Una màscara pel divertiment de Rei”. Tot i que la forma de Mascara” es refereix a la manera antiga dels espectacles anglesos que els diàlegs parlats eren interromputs per cants i danses, el text de Venus i Adonis està musicat des del principi fins l’acabament. Perquè aquesta denominació de mascarada es refereix sobre tot al context reial de la primera representació, més que a la forma poètica del text i el tractament musical. Com la polèmica de la paternitat del llibret és encara subjecta a especulacions, i que només es tracta d’una sola obra lírica de John Blow, el fet que l’obra fos representada, o si més no escrita per un espectacle destinat a Carles II rei d’Anglaterra queda el principal punt d’accés per intentar comprendre’n el sentit. Tota obra composada per un públic particular conté en causes, sinó en efectes, un cert nombre de components pròpies al grup social a qui està destinada. En les obres composades pel poder reial, dramàtiques o líriques, la paraula i la imatge es carreguen de sentit al·legòric que la presencia del rei fa llegibles. Aquest us nascut a Itàlia s’havia erigit en sistema estètic a la cort de França pel ballet reial, espectacle prefigurava la tragèdia en música. Carles II i el seu jove germà, el duc d’York, futur Jaume II havien al principi de la guerra civil anglesa vençut en l’exili a França, tenien l’experiència del ballet de la cort francesa, amb la seva complexa retòrica escènica, que mirava essencialment de glorificar el Rei Sol, llavors el seu zenit. Si els dos prínceps anglesos eren dos bons dansaires havien tingut com a mestre de dansa un professor francès, sembla que Carles s’acontentava en el paper d’espectador i deixà al seu germà el paper de dansaire. Entre els nombrosos ballets que el duc de York prengué part és el “Ballet reial de la nit” que presenta nombroses relacions entre Venus i Adonis.
Tota la joventut masculina de la cort de França sembla haver dansat el “Ballet reial de la nit”, aquest espectacle extraordinari que va dansar-se la vesprada del 23 al matí fins el 24 de febrer de 1653 al palau del Louvre. Entre els anglesos invitats a participar-hi, altesa reial senyor duc d’ York aparegué al principi com “Amorós adolorat” després com a “Geni de l’honor”. Els versos de Benserade que acompanyaven la primera entrada fan clarament referència al seu exili, després al seu lloc prop de Llui XIV el Sol, a la darrera entrada del ballet, al seu rang i a la proximitat de la seva relació de cosinatge amb el rei de França, en “El ballet reial de la nit”, figura a la quarta entrada de la primera part: sis caçadors “sonants del seu cors” i un “Valet de Limier amb una deixada de gossos”, tornen de la seva jornada de caça i evoquen en vers converses de la història de Venus i Adonis.