El Rei Arthur Cd Erato 4509-98535-2
La música del rei Artur
Purcell ha composat la musica de quatre semi-òperes o òperes dramàtiques, segons el terme que hauria empleat Dryden. Totes foren produïdes durant el cinc últims anys de la seva vida, que van veure a Purcell abandonar bruscament la seva carrera de músic de cort refinat a la d’home de teatre, esgotador, però cada cop amb més renom. Ell no escriu pas vertaderes òperes, les quals no susciten cap interés estètic ni comercial a Londres, però es consagra a uns espectacles que fan crida a tots els medis i en el què l’èxit està assegurat al preu d’una col·laboració efímera entre compositor, dramaturg, i productor, coreògraf, actors, cantaires, dansaires i condició indispensable decoradors i maquinistes.
L’element espectacle, més que cap altre, i compresa la musica, és la clau de la semi-òpera “King Arthur” no és pas cap excepció a la regla.
Pel fet que eren tan cares i complicades d’escenificar, les semi-òperes imposaven severs constrenyiments al compositor; la seva musica a vegades devia ser “tirada pels cabells” i introduïda de manera inversemblant en unes escenes de màgia, de somni, o baix el més tènue dels pretextes. És doncs tan més remarcable que les semi-òperes de Purcell siguin tan diferents les unes de les altres “Dioclesian” any 1690 inspirada de “TheProphetess” de Massiger i Fletcher” és una tragicomèdia romana, quina partitura, és necessari reconèixer-ho, no va del tot d’acord amb el text cínic i extremadament divertit de la peça. “Dioclesian” conté alguns troços on l’orquestració és enginyosa i brillant, una melodia immortal “What schall I do “ i la cèlebre Mascarada, divertiment pastoral, completen en si mateix, que sovint ha estat pres en concert, sol, a principis del segle XVIII. “The Fairy Queen (1692), ” revisada el 1693
està treta del “Somni d’una nit d’estiu” i hàbilment retallada i adaptada per col·locar-la als cinc enlluernadors Mascarades de Purcell. Però no si constata gaire esforç d’integració de la música i la dansa en la peça, llevat pot ser sobre un pla metafísic, i Purcell va optar prudentment d’abstenir-se de posar en música el text original de Shakespeare. “The Indian Queen” 1695 és una altra adaptació de la tragèdia en dístics rimats de 1663. La partitura te certament les més belles melodies del teatre de Purcell( “What flatt’ring noise is this? “You twice the hundred deities” “I attempt from love’s sickness to fly”), però estan dissortadament imbricades en una peça talment artificial que, avui dia, és impossible fer-ho llevat, potser dins d’una producció de gran pressupost.
“King Arthur” és l’única semi-òpera de Purcell que no ha estat adaptada d’una peça més antiga, com ho explica James Winn. Ha estat concebuda des del principi sota la forma de semi-òpera, potser sense preocupació de complaure al francòfil Carles II. King Arthur és també aquella de les obres de Purcell que manlleva més a la tragèdia musical francesa notablement a la comèdia-ballet de Moliere i a la tragèdia en música, de Quinault i Lully.
Vist el tema molt britànic i la introducció de melodies, com “Fairest Isle” i “Saint george, the patron of our isle”, aquesta conclusió amb la musica francesa resulta més aviat còmica. És per tant inspirant-se amb joia en la dramatúrgia musical francesa, que Purcell ha fet de “King Arthur” la millor i més escènica de les seves semi-òperes. Deuria de figurar al repertori de tota l’òpera disposada a muntar altres obres, tals com la “Flauta encantada i Fidelio, on la musica combina amb diàleg parlat.
És per temptejos successius que Purcell i Dryden han descobert aquesta bona fórmula on paraules i música es fonen en un tot. La seva precedent obra conjunta, “Amphitryon” 1960, és una peça magnífica (que deu també molt a Moliere) en la que la música s’hi va posar el darrer minut. Purcell doncs no pogué gairebé influenciar ni acolorir l’obra dramàtica, encara que Druden hagi estat abastament per aquesta música per proclamar-la igualment de no importa quin compositor estranger, per desprès recompondre Kinr Arthur, que no havia estat pas representada a l’escena. Dryden havia estat també impressionat per “Dioclesian”, igual si no es pot avui dia veure més que com un èxit estimatiu.
Pourcell evidentment va aprendre de la seva primera experiència que no tot el que és grandiós és sempre el millor, que la música dramàtica ha de concentrar-se sobre uns personatges més bé que en els esdeveniments que la música pot de vegades pot servir per fer avançar la intriga. Malgrat el seu tema heroic, les baralles i festes reials, la música de King Arthur és molt més intimista, més subtil i menys sorollosa que la de “Dioclesian”. És també més remarcable. Entre les seves precedents composicions per l’escena, només “Dido i Eneas” arriba a la riquesa melòdica de King Arthur, i això és potser l’única cosa que tenien en comú les dues obres.
La música de la majoria de les semi-òperes es concentra en quatre o cinc episodis musicals o carets- en general un per acte. Abans Dryden no en volia menys de vuit pel King Arthur, un altre signe de influencia francesa.
Cada episodi té un contingut i una funció dramàtica diferents: Cadascun és conduït per una imatge visual o per un joc de escena espectacular: 1) la processó dels Saxons i els sacrificis, Acte 1; 2) la batalla, entre bastidors amb els bretons al final de l’acte primer; 3) la temptativa de Grimbald de portar els bretons a la mort, acte II; 4) El divertiment pastoral per Emmeline, igualment a l’acte III; 5) Emmeline recobrant la la vista, acteIII; 6) l’escena de Froid al final de l’acte III; 7) La temptació d’Arthur. al principi, envoltat de sirenes nues, desprès de nimfes i de silvans (Divinitats de boscs) acteIV; 8)La màscara de Britania, acte V. Aquest assortiment de disbarats no tindria lloc en una pantomima anglesa moderna. Purcell li contesta component un conjunt de trossos, extremadament diferents cada un dels quals te simes no una melodia o un efecte musical remarcable. Cappla intel·lectual aparent no relliga els conjunts. Llevat potser, d’una certa reticència a fer més del què fa falta, a diferència d’alguns passatges “The Fairy Queen” (l’escena del poeta embriagat) i de “The indian Queen” (“by the croak of theing of toad)
King Arthur està més bé imprés de dignitat, els sues grans efectes sent temperats pel subtil refinament de la música.
L’escena musical menys marcada per la influència francesa és el sacrifici, a l’acte 1r. Havent assistit a una representació de King Arthur el 1736, el poeta Thomas Gray descrivia aquesta escena “com de la veritable música d’església”; recorda efectivament un motet en vers per la solemnitat del seu to i de la seva construcció. Únicament el recitatiu per a soprano “The lot is cast, and Tanfan pleas’d” no hauria pas estat el seu lloc a la “Chapelle Royale”, a menys segurament, d’imaginar aquesta ària cantada per un xicot i no per una dona. El designi de Pucell, es rebel·la quan aquest motet va seguit immediatament de la bacanal pagana (“I call you all to Woden’s hall”).
La batalla (“Come if you dare, our trumpets sound”) és a desig marcial, però Purcell li posa música al vers “The double, double beat of the thund, rinf¡g drum” d’una manera tan enveladora que el mateix tambor, no te necessitat d’afirmar la seva presència, a diferència del que passa quan Händel, més tard tractava el mateix tema en “Alexander’s Feast” de Dryden. Aquesta ària amb cor comença com un “Rondó” amb la frase d’obertura que serveix de resposta, però Purcell abandona aviat la forma a la francesa per fer progressar l’acció.
L’escena de l’acte II, on els esperits enemics Philidel i Grimbald intenten de conduir i extraviar els soldats d’Arthur que persegueixen els saxons derrotats, és única en el seu gènere, entre les semi-òperes de Purcell. Aquí música, diàleg parlat, jocs d’escena es combinen per fer anar es soldats d’un costat a l’altre de l’escenari. Aquesta exuberància concreta anuncia l’òpera còmica de finals del segle XVIII. És ben malaguanyat que Purcell no hagi pogut reproduir aquesta experiència en les seves dues semi-òperes següents, que tenien més aviat tendència a dissociar la música del diàleg.
El caràcter francès, latent en la partitures s’esdevé manifest en l’escena pastoral del final de l’acte II “How blest are shepherds” és un minuet cantat, suaument i extremadament nostàlgic; va seguit d’una gavota “Shepherd, shepherd, leave decoying” (que comença al primer temps de la mesura i no al tercer). El cor que condueix aquesta escena està ell mateix impregnat de dansa francesa.
No hi ha res de notòriament francès en la música estranya i sorprenentment original de Génie du Froid a l’acte III, sinó la idea ella mateixa. La imatge d’una terra glaçada i d’unes plantes panteixants de la seva població tremolant està manllevada de l’opera de Lully “Isis” de 1677. Purcell ha escrit unes simes sinuoses sobre dels trèmolos repetits de les parts vocals i l’orquestra però n ha donat pas indicacions precises sobre la manera com necessitava executar aquests passos.. Les harmonies sent de naturalesa a donar esgarrifances, les línies sinuoses semblen gairabé supèrflues. La múrria resposta de Cupidon “Thou doting fool” un altre minuet cantat i la dansa molt explicita del Poble del Fred ens porten més directament al món de la tragèdia musical francesa. La gran “Cercavila” de l’ acte IV (“How happy the kover”) és un homenatge evident a Lully. La majoria d’òperes d’aquest últim comporten si més no una llarga escena (al principi del quart acte) enterament sobre la repetició d’una línia melòdica a la base o d’una sèrie d’acords. Sense relació directa amb l’acció, aquestes xacones, així com les anomenava Lully, estan compostes d’una sèrie calidoscòpica de danses entretallades amb cobles cantades pels solistes i els cors rematant un apogeu grandiós, on es conjuguen dels forces dels cantaires i dansaires.
Purcell ha modificat aquesta formula al King Arthur: la seva cercavila té un lligam directe amb el recitatiu, atès que Nimfes i Silvans que la canten i la ballen tendeix a portar l’heroi a una trampa, la seva música és hipnòtica i embruixadora, però també conté una velada amenaça de mort. Respectant el moviment dramàtic, Purcell evita donar la impressió d’un final grandiós o d’un “crescendo” de l’acció: el darrer cor és breu i de pura forma com si Nimfes i Silvabs estigueren desanimats quan comprenen que Arthur té un temple més dur. Es tracta d’un dels moviments més llargs que va escriure Purcell i l’equilibri entra la inspiració purament musical i la necessitat de fer avançar el recitatiu està admirablement respectat.
Com fa observar James Winn, Dryden perd el control de la intriga en el curs del darrer acte. La Màscara de Britannia és un munt desbaratat de cobles a la glòria de l’amor, de la Bretanya i del caràcter britànic, “You say tis love” no és tanmateix de ploma de Druden, sinó d’un cert “Mr.Howe”. Els musicòlegs han discutit llarg temps sobre aquesta màscara: és sincerament patriòtica, o està inspirada per un cinisme amarg? S’hi pot descobrir una intenció musical, de manera política oculta?. Pot explicar-se com una imitació d’un espectacle per la festa de Maire? Si empenyen les coses lluny, Dryden sembla trair el seu públic, Purcell se’n guarda bé. Tota la lògica, tota la coherència necessàries a aquesta màscara, recauen sobre la música. Cada tros és una joia que contrasta vivament amb el següent. En la “Ye blust’ ring brethen” Aeolus, un baríton, apaivaga la tempesta de manera evocadora: Purcell empreu aquí la seva forma favorita d’ària en dues parts, passant majestuosament d’una tonalitat major a la menor corresponent. La simfonia per a tres violins interpretada mentre que Britannia es fa veure a l’illa imita el més recent estil italià.
“Round thy coast” i “For folded flocks” són unes melodies en part cantades, hàbilment cisellades, que convindrien potser a un recital per a coneixedors més que per l’escena. “You hay it is mow’d” coneguda en temps de Purcell com l’ària”Pudding and Dumpling”, les paraules del tercer vers és de tota evidència un parpelleig d’ulls als bevedors inveterats de cervesa, però l’harmonització d’aquesta ària de beure és enginyosa.
De ridícul al sublim, arribem a “Fairest Isle”, una altra cançó en forma de minuet que comença pel ritme de dansa francesa característica, negre-mínima-mínima negra, no penso pas que Pucell hagués posat alguna ironia per emmotllar aquest himne en honor de la Bretanya en un motlle estranger. Ell assimilava més no imitar els estils i necessitava veure en la seva justa mesura la seva deute envers els famosos mestres italians i el seu suposat menyspreu per el cantó “bufo” i lleuger dels compositors francesos. Certament, s’inspira en els seus predecessors i contemporanis, però ell roman com a compositor notable i més original de finals del segle XVII
Argument
Acte 1º
Ària.- Conduits pel Rei Arhtur, els Bretons, amb el suport del Mag Merlin, han rebutjat els saxons fins a Kent. El dia de Sant Jordi, els esperaren pel combat final. El Rei Arthur S’acomiada de la seva promesa Emmelina, cega. Durant aquest temps, el rei saxó Oswald, amb el suport del mag Osmon i de l’esperit malèfic Grimbald, es prepara per la batalla fent sacrificis d’animals i humans perquè els seus deus Woden, Thor i Freya, els siguin propicis.
La batalla la guanyaren els bretons, que celebraren la seva victòria amb un cant triomfal.
Acte 2º
L’esperit Philidel; no volen servir els poders infernals, ha fugit del servei d’Osmond per assegurar la seva vida. Merlin sentint Philidel lamentar-se en el camp de batalla, li ofereix l’ocasió de fer les seves arts protegint els bretons contra les forces del mal. Grimbald, disfressat de pastor, intenta extraviar els Bretons perseguint a Oswald escapolint-se, però Philidel és allí. Grimbald, vençut desapareix en un llampec. Philidel i els esperits condueixen als Bretons a un lloc segur.
Durant aquest temps Emmeline, esperant el retorn d’Arthur al camp bretó, es diverteix amb pastors i pastoretes. Oswald i Guillamar rapten a Emmeline i Matilda. Arthur demana a Oswald que li torni Emmelinne i partir-se el seu regne. Oswald si nega. Arthur crida a les armes.
Acte 3º
Els Bretons intenten socórrer Emmeline per la força, però són víctimes dels sortilegis de d’Osmond. Apareix Merlin, encara no ha comprés la naturalesa del sortilegi llançat per Osmond. Tot el què pot fer de moment és travessar el bosc màgic per anar a curar la ceguesa d’Emmeline.
Arthur desitja acompanyar-lo! Vol que la primera mirada d’Emmelina sigui per a ell. Durant aquest temps Philidel aconsegueix immobilitzar a Grimbald; Merlin i Arthur arriben i l’esperit condueix al rei cap Emmeline, a la qual li retorna la vista.
Però Philidel i Arthur són incapaços d’alliberara-la i es baten en retirada, quan arriba Osmond, aquest havent empresonat a Oswald, intenta conquerir Emmeline, que espantada per la seva aparició està gelada, d’horror. Ell proba de bades de guanyar els seus favors mostrant-li una màscara representant el poder que té l’amor de desglaçar els pobles gelats. La decoració evoca un paisatge d’hivern en un indret glaçat.
Entreacte
Acte 4º
Merlin condueix Arthur al bosc encantat i el posa en guàrdia contra els seus perills. Dues sirenes sorgeixen llavors d’un rierol.
Arthur resistint la temptació segueix el seu camí. Nimfes i Silvans intenten de nou seduir-lo.
Arthur encuny al tronc d’un arbre la seva espasa que és posa a sagnar i plànyer-se,
Arthur creient reconèixer la veu de Emmeline, vol salvar-la, però Philidel i entra: era Grimbald qui el volia enganyar.
Acte 5º
Els bretons aconsegueixen en acabat prendre el castell d’Oswald
Osmond deslliure a Oswald perquè es bati en dol contra el rei Arthur, que sortirà vencedor del combat.
Arthur i Emmeline estan ara junts.
Osmon és portat a una torrassa. En quan Oswald, hom li preguen d’unir-se als bretons per mirar una mascarada posada en escena per Merlin i destinada a celebrar “la riquesa”, els amors i les glòries que seran les de les illes quan saxons i bretons formaran un sol poble. Hom assisteix llavors una tempesta sobre l’oceà Britànic. Eolo damunt d’un núvol canta !Oh vosaltres germans impetuosos.
La decoració representa ara una mar de calma; hi sorgeix una illa, al tron Britània, uns pescadors als seus peus. Hom celebren els recursos naturals
De Bretanya! Els peixos, els corders, les seves collites.
Simfonia.
Desprès entra Venus, seguida d’una parella de joves amants.
La part de d’alt del decorat s’obre per deixar aparèixer els futurs herois de Bretanya.
L’honor i el cor canten. Música marcial i trompetes.
Arthur jura ser el valerós ancestre dels Bretons que han de venir.
Soprano VÉRONIQUE GENS
Soprano CLARON McFADDEN
Soprano SANDRINE PIAU
Soprano SUSANNAH WATERS
Tenor MARK PADMORE
Tenor IAIN PATON
Baix JONATHAN BEST
Baix PETTER ISALOMAA
Baix FRANÇOIS BAZOLA
LES ARTS FLORISSANTS
Director WILLIAM CHRISTIE