Combatimento di Tancredi e Clorida
TorcuatoTasso
Tancredi creient-se que Clorinda era un home,
Vol batre amb ella amb armes a la mà.
Envoltat el cim de la muntanya,
Ella es dirigeix cap a una altre porta que és difosa a franquejar.
Ell la segueix, impetuós, molt abans
D’atansar-la, ell sent el so de les seves armes,
Es tomba i crida: Oh, tu que em persegueixes
Amb tant, que vols? contesta: la guerra i la mort.
Guerra i mort tindrà, digué ella, jo no rebutjo
Donar-te-les, si les cerques i les esperes.
I Tancredi, en veure que el seu enemic esta en peus,
No vol tenir avantatge i baixa del seu cavall,
Empunyen l’un i l’altre el ferro agut
I esmolen l’orgull, encenen la ira,
I van un vers l’altre amb passes tocatardanes i lentes
Com dos braus gelosos i pel furor encesos.
Nit tu que en les profundes i fosques tenebres
Has amagat en l’oblit, has enfonsat un fet tan il·lustre,
Digne d’un sol clar digne d’un ampla
Teatre, seria no obstant aquest acte tan memorable,
Permet que surti de l’ombra per transmetre’l
I que es faci la llum per les generacions futures.
Que visqui la seva fama i que l’alt record
De la seva acció gloriosa resplendeixi per sempre.
No volen esquivar, ni parar i baldament recular,
Sinó colpejant cadascun sense cap prudència
No donen cops fingint, sinó amb tota la força i no pocs,
L’ombra, el furor exclouen tota mena d’art en la lluita.
Escolteu de les espases l’horrible so
Del ferro xocant contra el ferro, però cap cedeix terreny,
Sempre ferm el el peu i la mà sempre amb moviment,
Cap cop tallant cau debades, cap cop de punta toca a l’aire.
La vergonya excita la ira creant el desig e la venjança,
I la venjança desprès reanima la vergonya;
Per això sempre fereixen, sempre amb impaciència
Un nou motiu s’hi afegeix i es crea una nafra nova.
Mentre passa el temps, la lluita es torn més ferotge i ja no serveix l’espasa:
Es colpejant amb l’empunyadura, desencadenats i cruels,
Xoquen amb els seus elms i els escuts.
Tres cops el cavaller prem a la guerra
Amb els seus forts braços, i tres vegades
D’aquests nusos tenaços ella se’n deslliura,
Nusos d’enemic fer i no nusos d’amant,
Agafen de nou les espases, l’un i l’altre
Es tenyeixen amb molta sang, i esgotats i sense alè,
Aquest i aquell finalment s’allunyen
I desprès del llarg esforç descansen.
L’un i l’altre es miren, i els seus cossos exsangües
Es repenjant amb tot el pes sobre el pom de les seves espases
Ja de la darrera estrella el raig s’esllangueix
Sobre el foc de l’albada encès a l’orient.
Tancredi veu la gran quantitat de sang
Vesada pel seu enemic mentre ell no es sent tan ferit.
Gaudeix d’això i s’enorgulleix. oh! que insensata
La ment que glorifica tota Àurea de fortuna
Miserable, per què aquesta alegria?
Oh, que tristes gestes, que infeliç victòria.
Els teus ulls podran (si segueixes vivint)
Cada gota d’aquesta sang amb un mar de llàgrimes,
Així, callant-se i mirant-se aquests ensangonats guerrers
Aturen algun temps la lluita.
Trenca el silenci al final Tancredi i diu.
Perquè cada un sàpigues el nom de l’altre.
La nostra dissort és gran, doncs malgrat de palesar
Tant valor, el silenci tot ho recobriria.
Però, doncs que una sort adversa ens nega
Les lloances i els testimonis que aquesta gesta mereix,
Et prego (si en la lluita caben els precs)
Em revelis el teu nom i el teu naixement,
Així podré saber, vençut o vencedor,
Qui em fa l’honor de donar-me mort o victòria.
Respon la ferotge: en debades demanes
El que jo no acostumo a concedir a un enemic.
Però sigui jo qui sigui, tens davant teu
A un dels que cremaren la gran torre.
Flameja d’ira en Tancredi en escoltar aquestes paraules:
En mala hora has parlat,
I les teves paraules tant com el teu silenci atien
Bàrbar groller, la meva sed de venjança.
Retorna la ira als seus cors i els arrossega,
Malgrat les seves febles forces, a lluitar amb feresa.
L’art de les armes s’esllangueix, i ja la força mor,
En aquesta lluita, on en canvi, regna el furor.
Oh! quina sagnant i espaiosa obertura
Fa una espasa, ferint arreu
La carn de l’altre i la vida no surt
Només perquè la ira la manté unida al pit.
Però ja ha arribat l’hora fatal
En la que la vida de Clorianda ha arribat al seu final.
Prem el ferro en la bella sina i la punta
S’enfonsa bevent amb avidesa la sang;
I el vestit brodat d’or,
Que cobreix amb tendresa els delicats pits
S’omple d’un riu calent, ella ja sent morir
I el peu s’afebleix i s’esllangueix.
Persegueix ella la seva victòria i amenaça
A la pobre verge ferida.
Ella, mentre cau, amb veu moribunda,
Pronuncia les seves darreres paraules;
Paraules que li són dictades per un esperit nou,
Esperit de fe, d’esperança, de caritat:
Virtuts que Déu l’infon i si li fou, rebel
En vida, es torna amb la mort la seva serventa.
Amic, has vençut i et perdono… perdona tu també
No al cos que no tem ja res,
Sinó l’ànima, si; T’ho prego, resa per ella
I donem el baptisme perquè siguin esborrats tots els meus pecats.
En aquesta veu esllangueixo ressona
Un no sé que tan trist i suau
Que s’entendreix el seu cor, i tota ira minva,
I a desgrat seu, els seus ulls s’omplen de llàgrimes.
No molt lluny d’aquí, del si d’un món
Surt, mormolejant, un rierol.
Ell es precipita i omple el seu elm amb aigua de la font,
I torna tristament per acomplir el pietós i gran ofici.
Sent com la seva mà tremola, mentre descobreix i despulla,
El front encara desconegut.
La veu, la reconeix, i es queda sense veu
Ni moviment. Ai! visió funesta! ai reconeixement fatal!
Ell no mort encara, doncs s’acull
A totes les seves forces i les encomana al seu cor,
I controlant el seu gran dolor, dona
Amb l’aigua, la vida a la que va matar amb el ferro.
En oir les paraules sagrades que ell pronuncia,
Transfigurada per l’alegria ella somriu,
I en el moment de morir, feliç i serena,
Sembla dir: S’obre el cel, me’n vaig en pau.