Anàlisi crítica ( Fabio Biondi)
Dos fenòmens importants han permès reconstruir quasi integralment l’òpera Ercole de Vivaldi: d’una part complet utilitzat per les representacions al teatre Capranica de Roma el 1723, d’altra part, la quasi totalitat de les àries ha estat preservada en diversos fons de la Biblioteca de París. Umster i Turin; havem consultat igualment altre fons on s’hi conserven nombroses àries que han servit per fer un bon treball de reconstrucció i d’anàlisi. Alguns manuscrits han estat fragmentari, m’han obligat a fer un treball de reconstrucció presentat aquí amb detall. Els mètodes de treball empleats per Vivaldi en el terreny de l’òpera són avui coneguts: quan la distància geogràfica entre les ciutats on donava les seves òperes li permetia, no vacil·lava en prendre el material composat per les temporades precedents. En el cas d’Ercole sul Termodonte,Vivaldi manlleva principalment de les partitures següents: Arsilda, regina di Ponto,Venècia 1716,Tito Manlio, Màntua 1719 i a Roma 1720, Armida al campo d’Egitto, Venècia 1718, La candace Màntua 1720,Orlando finto Pazzo Venécia 1714, Ottone in villa Vicenza 1713, Tenzzone Màntua 1719 i Artabano, rei dei parti Venècia 1718 per un total de vuit àries identificades com unes parodies, és a dir, unes adaptacions basades vers la similitud del textos.
Acte primer Obertura La simfonia d’Ercole es conserva a parís en companyia de sis àries completes directament relacionades amb representacions romanes. Aquesta obertura és la mateixa que la d’Armida una òpera de la que Vivaldi ha tret moltíssim per la composició d’Ercole.
Oh figlia di giove – Cor El cor Oh figlia di giove porta indicació: colla d’amazones caçadores amb corna i gossos de caça. Com que la música d’aquesta important primera escena no s’ha conservat, jo he pres el material del tercer moviment de la simfonia introductiva i li he afegit una part de dos corns i el cor femení. Els corns són tractats en homofonia i el cor de manera quasi purament harmònica perquè la intervenció envers el material original resulti discreta.
Dea di Delo Antiope Aquesta ària ens ha arribat en forma no orquestrada (una part instrumental, la part vocal i la baix cantant) en el famós manuscrit Arie del Capranica 1723 de Munster, que ha permès la reconstrucció gairebé integral de l’òpera. Aquest tros és de fet una arietta, és a dir, que no adopta la forma tradicional en A-B-A. Reconstruir les parts que manquen s’ha comprovat menys complex del que era previst, atès que la música és evidentment la mateixa de l’ària D’improvviso riede il riso de Tito Manlio Màntua 1719, la nostra orquestració preveu, no només les cordes, sinó dos corns i dos oboès.
Sereno il cielo Antipode, Martesia Es tracte d’una parodia del duetto Gia il prato de l¡ òpera Arsilda de la que havem conservat l’orquestració original (cordes i flautes)
Con aspetto lusighieo Antiope Aquesta ària es conserva en forma completa a París.
Certo pensier Martesia Hi han dues versions d’aquesta ària: una de no orquestrada (la part musical, la vocal, i la baix cantant) en el manuscrit de Munster, i la versió completa Certo timor en Candace I:1:3 conservada a Turí. Naturalment havem completat l’orquestració a partir del manuscrit de Turí. Amb el coneixement que es tracta de la versió original utilitzada per Ercole a Roma.
Simfonia: Sonnerie de trompettes La reconstrucció d’aquest interludi instrumental no ha estat pas fàcil, no disposant de cap tros equivalent al que referir-se, la temptació de suprimir-lo era gran, però el seu paper és important envers el pla dramatúrgic, atès que serveix de comentari del desembarcament de les naus d’Ercole a les ribes de Temiscira, i eliminar-lo hauria malmès la bona comprensió de l’acció. He decidit doncs reescriure aquest interludi a partir d’un material original de Vivaldi (provinent de concerts conservats a la biblioteca de Dresde) susceptible de donar un idea coherent de l’estil que caracteritza els escassos trossos d’aquest gènere en les altres òperes de Vivaldi.
Vedrà l’empia Ercole Aquesta ària figura en els manuscrits de Munster sota la forma d’incompleta que ja coneixem (una part instrumental, la part vocal i la baix cantant). Però comporta la menció tutti unisoni que caracteritza les nombroses “àries de Vivaldi”, el què ens ha permès conservar l’essencial de l’estructura duplicant simplement els violins, dos oboès en les tutti i unint els “altos” als “baixos”. Per la orquestració hem guardat l’esperit que hom tracta d’una parodia de l’ària Vedrà Roma, en Tito Manlio (1:13)R. Quella beltà Alceste Aquesta ària també prové del preciós llegat de Munster. Sobre la base de documents precisos sabem que Vivaldi era a Roma durant les temporades de 1723-24 en tant que compositor i virtuós; alimentava una passió igual pel violí com per la viola d’amor, i és probable que hagués amb aquests dos instruments. Atès el caràcter extàtic i somiador d’aquesta ària, he decidit confiar la part instrumental a la viola d’amor, instrument ja utilitzat sobre aquesta forma a Tito Manlio imaginant que el mestre havia pogut interpretar ell mateix la seva composició. La tonalitat i l’escriptura valoren la bona barreja dels timbres en aquesta pàgina patètica i a l’ensems melancòlica.
Un certo nonso che Ippolita Aquesta ària preservada a la partitura d’Arsilda Regina de Ponto, però hem decidit no integrar-la a la reconstrucció amb el propòsit de no desequilibrar els papers, beneficiant-se els papers ja Ippolita d’un elevat nombre d’àries.
Occhio, che il sol rimira Teseo Aquesta ària d’una extraordinària bellesa ha estat sortosament preservada al manuscrit de Munster. Allí, encara ha estat necessari la part dels segons violins i violes. L’estructura del tros suggereix una escriptura més contrapuntística que a la major part de les àries de Vivaldi, la qual ha pogut realitzar-se gràcies al caràcter dialèctic del tema. Quin ritme punxegut invita constantment a intercalar les frases.
A un cor generoso Orizia Ària perduda
Non saria pena la mia Ippolita Es tracte d’una parodia de l’ària Tu sei dell’alma mia en La verita in cimento. Com per Con aspetto lusinghiero. Aquesta es confirma per la presència de la mateixa ària sota una forma incompleta en el manuscrit de Munster.
Un sguardo, un vezzo, un riso Martesia Aquesta arietta provinent del manuscrit de Munster. La seva estructura i grafisme m’han fet pensar que la forma com ens ha arribat (part vocal i baix continu) podria ser la forma original. Alguns manuscrits contemporanis d’Ercole proven que, tot i que llavors en declivi, la tradició de l’ària acompanyada del solo continu, sobrevivia encara a Roma. Sento con qual diletto Alceste Ària conservada a la biblioteca de parís, es tracta d’una variant de l’ària Nasce dai tuoi deletti de Armida al campo d’Egitto
Lascia di sospirar Telamone Conservada en forma reduïda a Munster, però suprimida en la present edició.
Bataille sur le pont Instrumental. Com per la sonniere de trompettes, he decidit conservar aquest tros per raons dramatúrgiques. M’ha semblat pertinent reprendre el primer moviment de simfonia Riom 135, al qual he afegit uns timbals, com suggereix el text del llibret: Es segueix la batalla sobre el pont al so de trompetes, timbales i tambors.
Acte segon Onde chiare che sussurrate Ippolita
Aquesta ària es conserva en la seva forma completa a la biblioteca de París i no ha necessitat cap intervenció.
Bel piacer ch’è la vendetta Antiope
L’ària figura en forma reduïda al manuscrit de Munster. És una variant de l’ària Se correndo in seno al mare de Armida al casmpo d’Egitto que ens ha permès reconstruir la versió completa per Ercole.
Da due venti Ippolita
Ària conservada en forma completa a la biblioteca de París
Viva Orizia Cor
Cor reconstruït a partir del tercer moviment de la simfonia Riom Anh 93.
Torno al campo Orizia
Ària perduda
Si, bel volto Ipolitta
Encara hi ha dues versions d’aquesta ària: la de Munster, en forma incompleta que ja coneixem, i la completa, conservada a Turi, provinent de La Candance, amb exactament el mateix text!. La segona versió té un paper fonamental per la reconstrucció d’Ercole. No obstant, la versió de Munster tot i ser més curta que la de Candance jo la he triat per conjugar la brevetat de la versió alemanya i l’orquestració de la segona.
Se ingrata sera Teseo
Vivaldi fa aquí quelcom poc habitual atès que reprèn una ària composada en origen no d’una òpera sinó d’una serenata: la cantata de noces La Gloria ed Mineneu Riom 687 aquest manllevament s’explica per la gran semblança entre el dos textos.
Se lliberata mi rendi Orizia
Totes les àries d’aquest personatge, cantades pel castrat Giovanni Dreyer en ocasió de la primera sessió romana, dissortadament s’han perdut. Atesa la importància del personatge d’Orizia en el drama, no podíem imaginar donar-hi menys que dues àries. En el cas present per raons dramatúrgiques, m’ha semblat assenyat reemplaçar l’ària perduda per l’ària Se al giorno vi chiudete, composada del pastitx Tito Manlio el qual hi va participar Vivaldi justament a Roma (Teatre della Pace 1720) amb altres compositors. La música i la mètrica d’aquesta ària corresponen de manera ideal al text de l’ària perduda.
Tender lacci Telamone
Aquesta ària figura als manuscrits de Munster sota la forma incompleta (en tres parts) que ja coneixem. Es tracta manifestament d’una copia de l’ària Tender lacci envers un text similar a Armida al campo d’Egitto (111:8), la qual ha resolt totes les qüestions orquestrals. Uns timbals s’han afegit per sostenir els dos cors presents a la partitura original.
No, non diari cosi Ercole
Ària conservada completa a la biblioteca de París
Io sembro appunto Alceste
Composada inicialment per Ottone in villa,aquesta ària era vertades “caball de batalla” de Vivaldi, que la repeteix sovint amb el mateix text en diferents òperes. Un cop més, el manuscrit conservat de Munster és incomplet, però hi ha tantes versions d’aquesta ària, que no ha estar pas difícil de completar.
Ei nel volto Martesia
D’aquesta ària no existeix més que una versió extremadament simplificada (veus i baix) conservada a Munster. Hem decidit no reconstruir més que algunes, no totes (només la part de baix cantat a sobreviscut) sobre la base cantada del principi de l’obra.
Scorre il fiume mormorado Teseo
Conservada en la seva totalitat a la biblioteca de París.
Acte tercer
Se provasti la mia fede Telamone
És una ària perduda.
Non fia della vittoria Ercole
Conservada íntegrament a la biblioteca de París
Qual dispersa tortorella Teseo
Es conserva incompleta a Munster, però hom suprimeix a la present edició per evitar una desproporció massa gran en la distribució del material entre els diferents personatges.
Sol perché t’amo Alceste
Ària perduda
Se ben sente Martesia
Conservada integralment a la biblioteca de París
Caderó, ma sopra il vinto Orizia
Ària perduda. Sempre per raons dramatúrgiques, hom reemplaça aquí per l’ària Cada pur sul capo audace composada per Artabano i conservada a la biblioteca de Skara.
Amato ben Ippolita
És un dels textos que Vivaldi va utilitzar més sovint en les seves àries amoroses. Col·loquem aquí la versió original destinada a Ercole i conservada a París
Ti sento, si sento Teseo
Ni ha com a mínim sis versions deferent d’aquesta ària. És el mateix títol que Amato ben, un vertader èxit entre les àries de Vivaldi. La versió incompleta de Munster (que compren únicament la part vocal i el baix) ens ha servit de referència. De tota manera sembla que, per les representacions d’Ercole a Roma, Vivaldi, va inspirar-se en la versió composta per Teuzzone (1:14)
Spera, bell’idol mio Alceste, Martesia
L’única versió d’aquest duet prové del manuscrit de Munster. Indicat ària a due, compren una part instrumental, dues veus i baix continu, partint del fet que les parts vocals són tractades de manera essencial homòfona (en la introducció i la reposició, hem escollit doblar els violins pels oboès, i el baix per la viola, així que hi ha diversos exemples en els trossos d’aquest gènere Vivaldià.
Scenderò, volerò, griderò Antiope
El manuscrit de Munster conserva una versió d’aquesta ària per a veu i baix continu amb introducció instrumental. Es tracte d’una adaptació de l’ària Anderò, volerò, griderò, composada originàriament per Orlando finto pazzo (111:12) i represa més tard a Teuzzone, que es conserva a la biblioteca de Turi.
Coronatemi le chiome Ercole
Aquesta ària no s’ha conservat, ens em trobat sense cap recurs per la darrera ària de la nostra obra. El miracle s’ha produït quan entre els fragments del pastitx Tito Manlio donat a Roma el 1720, havem trobat una ària quin caràcter, vocalitzat i heroisme eren perfectes per la situació.
Cor final: Cinzia e Giove
És amb el cor final de Tito Manlio (Roma 1720) que s’acaba el nostre drama musical. Si no es distingeix pas per l’amplitud de la seva respiració, aquesta pàgina és nogensmenys més treballada que nombroses venecianes homòlogues, d’escriptura sovint molt rudimentària. Hom subratlla la presència original dels timbals en la partitura.
Els recitatius
No hi ha cap material vers els recitatius, cosa gens sorprenent atès que no s’ha conservat ni una sola Còpia original de les representacions romanes. La presència de les àries de Ercole a les biblioteques d’Europa ens informa vers l’imminent èxit d’aquesta òpera i ha estat una llàstima presentar-la només com un successió d’àries sense fer una reconstrucció integral.
Coneixem molt bé la manera com Vivaldi composava els recitatius. Sabem també que no tots els compositors estaven d’acord com era necessari unir-los. En una època que una òpera no passava mai d’una temporada, no és pas sorprenent que l’atenció donada a l’escriptura dels recitatius fos sovint secundària.
Per tant, en la correspondència amb el marqués Bentivoglio (1739) Vivaldi, parla de la importància dels recitatius, de la cura que ell tenia en escriure el seus, i igualment com els aplaudiments que aquests podien provocar entre el públic….
Aquests elements m’han submergit en la perplexitat vers el camí a seguir per remeiar la absència dels recitatius.
En principi, una mica en l’esperit dels arqueòlegs del segle 19, he fullejat la producció de Vivladi a la recerca de recitatius adaptats al nostre llibret, però el meu esforç ha estat mal recompensat…
Si era possible aplicar alguns passatges al nou text, la qüestió residia en: L’apropiació d’un material també diferent. És legítim?
Finalment, m’ha semblat que la millor solució era conèixer els “mètodes” de composició de Vivaldi,i cercar la forma ‘aplicar-los (amb tota la modèstia i respecta degut al compositor)
Espero que no se’m jutjarà de presumptuós per haver així reescrit els recitatius, aquell que estima i coneix un estil haurà potser sabut,, sinó reproduir, si més no evocar-lo amb l’entusiasme que tenia per a ell.
Fabio Biondi 2010