Hèrcules,Alcestes, després Martesia amb uns guàrdies.
Acte segon
Escena primera
Les terrasses que condueixen al fort reial. Hipolita, després Antiope
Hipolita
Ones clares que remoregeu,
Petits rierols que murmuren,
Consoleu el meu desig.
Dieu al menys al meu ídol,
La meva pena i el meu amor,
Estima, contesta el rierol,
Estima, contesta la tórtora
Estima respon l’oreneta.
Vine, oh vine, ben estimat meu,
Que el meu cor ple de passió
T’espera ja, i et crida a cada moment
Com va ser-me fatal
La pietat d’aquell que m’arrabassà de les urpes
D’aquest cruel, d’aquest os horrible.
Ha, si pogués estar present als meus ulls
Com n’estarà al meu esperit
Antiope
Germana meva, el cel i els déus
Són darrere nosaltres en la batalla;
Orizia retorna cap a nosaltres triomfant.
Hopolita
El cel somriu
Per les causes més justes
Antiope
Però jo sospiro pel lliurament de la meva filla,
I llavors en la comuna alegria,
Només jo tinc el dolor.
Vaig a trobar la meva germana,
Escolliré de seguida entre els presoners
Aquell que serà la millor víctima del meu furor.
Hipolita
Oh! déus, feu que no triï aquell
Que la meva ànima adora
Antiope
La venjança és formosa
Quan dona consol a un noble cor.
Quan es pot rentar l’ofensa
Per una altra ofensa.
Una ànima que crema amb una justa còlera
Espera només amb raó
Apaivagar el seu furor
Rebent la sang de l’enemic.
Hipolita
El meu cor amorós palpita de por,
Perquè voldria tornar a veure el seu ben estimat,
Però no el voldria veure encadenat.
A la mar trasbalsada per dues tempestes
S’assembla el meu pobre cor;
El verí de la tempesta
És l’esperança de l’amor
Però sospirant, vaig cercar
Allò que tem més
Un cor patidor
Sota el turment de dos tirans
Esperança i temor.
Escena segona
Una plaça davant del palau reial. Orizia arriba amb el carro triomfal precedit d’esclaus grecs, entre ells Teseo. Antiope i Hipolita baixen al palau per retrobar Orizia que baixa del carro mentre el cor entona el cant següent.
Cor
Visca Orizia, visca Orizia, visca
Orizia
Germanes meves, Orizia porta als vostres peus
Aquests presoners enemics
Hipolita
Que veig jo? és ell? oh astres injustos!
Teseo
Jo us abraço, oh les meves cadenes.
Ai gràcies a tu puc tornar a veure la meva estimada.
Hipolita
Entre tots aquests enemics,
Concedeix-me només aquest presoner
Orizia
És teu
Antiope
Aturat! escolta:
Jo volia també demanar-te
Aquest presoner, per apaivagar el meu dolor
I satisfer una promesa a la deessa triforme.
Orizia
Per vosaltres el fruit
De la meva victòria, per a mi la gloria!
Escena tercera
Antiope, Hipolita, Teseo amb altres esclaus i uns guàrdies.
Antiope
Hola! dobleu les cordes
Que lliguen el presoner.
Hipolita
Hola! deslligueu les cordes
Que subjecten els seus peus.
Antiope
Porteu-lo a executar!
Hipolita
Que hom el deixi lliure!
Antiope
Amb quina audàcia
S’oposa Hipolita a la meva ordre?
Hipolita
Amb la de la reina.
Antiope
Només jo dicto les lleis
En aquest tron. (Se’n va)
Hipolita
Jo també mano aquí (amb ràbia)
Príncep, tu presoner? (amb tendresa)
Teseo
Bella meva, tu em veus més
Com un trofeu d’amor ans que de Mart;
Jo m’he construït voluntàriament presoner
Per donar la vida el meu cor
Que, lluny de tu, estava prop de la mort.
Hipolita
No, va Teseo, et reserva una sort millor la vida;
Reprèn la teva llibertat.
Teseo
Quina tirania!
Em demanes d’anar a morir.
Hipolita
Refuses doncs el do de la llibertat?
Teseo
Ah, això no és pas un do
Atès que dona la mort al meu cor
Jo se que lluny de tu el meu cor amorós
No sabria viure ni trobar la pau
Però tu, per què no m’estimes?
Hipolita
Si bella cara, jo t’adoro,
Si, bells ulls, per tu moro
I mai us abandonaria, (ella se’n va)
Escena quarta
Teseo (sol)
Oh, veus suaus!
Oh paraules agradables!
Quin dolç reconfort
Rep de tu el meu esperit lànguid,
Si el formós sol que jo adoro
Em fa sentir que crema
Amb el mateix ardor que el meu.
Si una nit de temps dolent
Fa marcir la flor
A la seva tija,
A l’albada espera
Renéixer més bella.
Si un fred glacial
Fa glaçar l’onada,
El rierol espera
Mullar encara les ribes,
Un cop fos
La gebre que el retén.
Escena cinquena
Campament de l’exèrcit grec, a l’en vistes de la ciutat Hèrcules agitat, Telamone, soldats d’Hèrcules de Telamon, després Alcestes brandint l’espasa d’Orizia.
Hèrcules
Teseu presoner?
L’ànima, el cor d’Hèrcules?
Quina fortalesa, quins baluards,
Quin abisme em separa
Del meu amic?
Telamone
Hèrcules…..
Hèrcules
Telamon.Que hom porti el meu amic, no vull cap altra cosa.
Telamone
Senyor et cedeixo
Tots els meus drets sobre la meva presonera.
Hèrcules
Que vols dir?
Telamone
Torna Martesia a Antiope,
I tu obtindràs Teseu.
Alcestes (entrant)
Tornar Martesia a qui?
Alcestes, senyor, Alcestes, te la demana
Alcestes que ha conduit a tu
La cruel Orizia encadenada.
Hèrcules
Orizia presonera?
Telamon
(Oh sort injusta, que m’és hostil i favorable al meu rival!)
Hèrcules
Alcestes, jo sabré recompensar
El teu valor, la teca fidelitat,
I el teu mèrit.
Alcestes
Vaig a anunciar a Martesia
Aquesta gran nova.
Escena sisena
Telamon i Orizia
Telamon
Ho has escoltat Orizia? Hèrcules
M’ha escollit per guardar-te.
Orizia
El meu cor sap suportar el sofriment;
Atès que la tirania
Et dona un poder sobre mi;
Jo seré més dissortada però no menys forta.
Telamon
No, dona generosa, tors els ultratges
Serien una injustícia de cara al teu valor;
Jo vull encadenar el teu cor i deslliurar el teu peu.
Orizia
Que n’ets d’indigne;
Seduir el cor d’ Orizia
Amb un sentiment, vil i temerari?
Telamon
No jo no soc culpable
De demanar el teu amor,
Jo et donaré la llibertat, si tu em promets
D’alliberar Teseo i retornar-nos-el.
Orizia
Si és això tot el que demanes,
Jo t’ho prometo, et juro,
Orizia retornarà a les seves cadenes
Si ella no dona a Teseu la llibertat.
Si tu em dones la llibertat,
Jo no seré pas ingrata,
Desfaré els seus lligams
Per redimir-me
Però jo vull de seguida que tu sàpigues,
Tu i els herois que t’acompanyen
Que el meu cor pot ser a la vegada
Amable i venjar-se (ella se’n va)
Telamon
Així jo faré de manera que Alcestes
Sigui enganyat i que vegi
La avantatge que me pres sobre la meva presonera.
Ha cregut posar-me uns paranys
Al meu valor i al meu amor.
Però no ha estat sinó pel seu odi
I el seu tort que ha tibat aquesta xarxa.
Amic ingrat amant pèrfida,
Ell s’apercebrà que l’error
Del seu desig injust
Serà la causa del seu turment.
Escena Setena
Hèrcules,Alcestes, després Martesia amb uns guàrdies.
Hèrcules
Has fet bé Alcestes
Alcestes
I jo et prometo
D’obrar encara més, a condició de que Martesia
Sigui la recompensa del meu treball.
Hèrcules
Tu no tens rival,
Martesia doncs és teva.
Martesia
A ell? Per que?
Hèrcules
Per oferir-te El seu cor, les noces, el tron.
Martesia
Les teves noces?
Alcestes
Si!
Martesia
Que significa això?
Hèrcules
Tu seràs la seva esposa.
Martesia
Esposa? que vol dir això
Martesia
Què? canviar els nostres cors?
Viure amb el teu cor i jo amb el teu?
Alcestes
Has vist tu una ingènua tan bella?
Hercules
Jo no he trobat
Entre tantes dones belles, una bellesa més ingènua.
No, tu parlaràs altrament
Creu-me formosa meva,
Quan tu sabràs que és
Donar un cor per rebre’n un altre.
I tu ho sabràs el dia
Allò que el teu cor voldrà de tu.
Aquell que t’ha donat amb el seu cor,
La fidelitat i l’amor.
Escena vuitena
Martesia, Alcestes i uns soldats.
Alcestes
Bella meva, el tron d’Esparta
És tan menyspreable que mereix el teu rebuig
Mentre jo te’l presento com ofrena?
Martesia
Però per fer-me reina
Tu vols que jo esdevingui la teva esclava
I que jo canviï el meu cor contra el teu?
Alcestes
Tu no comprens pas; Amor
Fa aquest canvi
Que uneix les ànimes fins la mort.
Martesia
Si és així, jo seré menys reticent
A esdevenir la teva esposa.
Alcestes
Seràs tu doncs meva?
Martesia
Qui ho sap? el meu cor
No s’hi oposa gens.
Alcestes
T’agraeixo, amor
La meva bellesa, no ha traït la meva esperança,
Perquè espero, si però temo també i no se gens
Si la teva constància és igual a la teva bellesa.
Jo m’assemblo aquell ocellet
Que no aconsegueix escapar
De la xarxa que el te presoner
En mig de les branques
I quan se’n deslliure, tot sol, pren el vol,
Encara tímid, no sap on anar
Trasbalsat pel risc incorregut.
Escena novena
Martesia, Telamon i uns guàrdies.
Telamon
A desgrat de la sort,
Si és favorable al meu rival, jo espero encara
Martesia, que tu seràs la meva esposa.
Martesia
I Telamon encara vol
Casar-se amb mi? i com, oh cel, podré jo
Partir el meu cor i oferir-lo a dos homes.
Telamon
Qui és l’altre que pretén obtenir-lo?
Martesia
Alceste, i si jo li dono el meu cor,
Ell em farà reina d’Esparta.
Telamon
El tron d’Ítaca no és menys preciós:
Tu regnaràs amb mi, feliç i joiosa.
Martesia
El vostre valor i el vostre mèrit són d’igual valor,
Però. atès que no m’està permès
De prendre’n dos, Alcestes em plau més que tu.
Te a la seva mirada un no sé que
Que m’ha seduït i em plau més que tu.
M’atrau i jo l’admiro,
Però jo sospiro
I no sabria dir per què.
Escena desena
Temple rodó consagrat a Diana, amb l’estàtua en mig de la deessa: Un braser de tres peus i torxes en comptes de làmpades. Teseu és conduit per les sacerdotesses amazones i per les ministres del temple que porten unes urnes, unes essències, unes safates, uns gabinets, unes destrals i unes plateres amb una corona d’hisop i de Xipre. Després arriba Antiope amb els seus guàrdies.
Teseu
Si al menys poguéssiu estar presents,
En aquests darrers moments per dir-me adeu
Ulls estimats que sou causa de la meva mort.
Antiope
Ministres sagrades, permeteu-me
Suara acomplir aquest acte pietós.
Teseu
És així com tu recompenses la meva pietat?
Soc jo qui, allí al bosc
He salvat Hipolita
De les urpes d’una bestia espantosa.
Antiope
Que sento! quins sentiments contraris
S’enfronten al meu cor?
Oh vots, oh gratitud, oh venjança
Oh jurament, oh filla meva!
Anem embeneu aquests ulls i cenyiu
El seu front amb Xipre
(hom embena els ulls de Teseu, hom col·loca sobre el front la corona de Xipre i la corona d’hisop sobre la da la reina)
Teseu pateix en pau d’ara en davant, serà necessari
Que t’agenollis i baixis el cap.
Teseu
Oh cruel amor!
On m’has conduit?
Escena onzena
Els mateixos, Hipolita amb una espasa a la mà, amb nombrosos guerrers que arriben i fan fugir les guàrdies de Orizia amb altres guerreres.
Hipolita
Reten aquest cop funest,
Germana cruel, o seràs morta.
Teseu
Oh déus!
El meu amor acudeix a punt
Per socórrer-me!
Antiope
Germana injusta i cruel,
Ets tu qui m’ha traït ara?
Hipolita
No, no soc jo qui t’ha traït;
Salvant aquest príncep, jo salvo Martesia,
I salvo també a Orizia, que presonera,
Esdevé exposada al cruel enuig dels grecs.
Orizia (entra)
Que hom li dona la llibertat
Hipolita
Cels.
Antiope
Que veig?
Així tu m’has enganyat!
Orizia
Ella no t’ha enganyat; si tu em veus lliure,
És gràcies a la bondat de príncep Telamon;
Teseu, retorna amb els teus.
Teseu
(Oh, ingrata llibertat, que em separa de la meva estimada)
Escena dotzena
Teseu sol
Oh estimades cadenes!
Perquè m’arrabasseu d’aquests lligams,
Uns lligams que tenien empresonats els meus peus,
Però m’oferien l’alegria als meus ulls
A prop d’aquells de la meva adorada.
El riu flueix murmurant,
Xocant amb les roques i trencant les onades,
Però ell abraça les ribes
I alegrament va capa la mar.
El meu cor es divertia
I corrent davant del perill,
Perquè la vista d’aquests bonics ulls
Val per tota la vida i tota la llibertat.