Acte tercer
Escena Primera
Suburbis de Témiscire destruïts pels grecs per las màquines de guerra. Hècules i Telamon
Telamon
Dissortat. On fugir ara? en quin antre
Profund puc amagar-me? i com escapar
A la fúria d’Hèrcules?
Orizia m’ha enganyat, Teseu no torna.
Hèrcules
Aturat!
Telamon
Senyor….
Hèrcules
Calla mentider;
Abaixa la teva espasa, la meva ha menyspreat
L’espasa d’un traïdor.
Telamon
Per què tu em dius traïdor?
Hèrcules
Diguem, no has donat
A Orizia la seva llibertat?
Telamon
Jo no ho nego pas,
Però si tu vols sentir
Del meu cor sincer…
Hèrcules
Ja n’hi ha prou!
Que ell esperi el seu proper càstig.
Escena segona
Teseu i els mateixos
Teseu
Teseu, als teus peus
Et demana perdó per Telamon
Hèrcules
Teseu en llibertat? jo somio? on em trobo?
Teseu
No somies pas ,no, soc lliure, i aquesta llibertat li dec a Telamon
Hèrcules
A Telamon?
Teseu
Deslliurant Orizia
M’ha arrabassat del captiveri.
Hèrcules
He estat injust amb tu,
Telamon, ho confesso;
Deslliurant Teseu, tu has alliberat Hèrcules també
Alabo la raó i condemno la meva fúria.
Escena tercera
Hèrcules i Teseu
Teseu
Senyor, pel rapte de la seva filla,
Antiope havia jurat
Matar a la deessa triforme
Un noble grec amb les seves pròpies mans.
La destral era ja damunt del meu cap,
Quan Amor feu néixer
La compassió en el cor
D’Hipolita; ella corregué al temple
I impedí l’execució.
Hèrcules
Aquest acte generós
Li val a Hipolita l’amistat d’Hèrcules
Així com la seva compassió
Millor, jo no seré més
L’enemic d’Antiope, si ella amb dona
Les armes que Eurysthée li demana
L’ombra d’una crueltat
Mai podrà enfosquir
El preu d’una victòria.
En tinc prou i ella serà meva.
Escena quarta
Alcestes i Martesia
Martesia
Ai Alcestes! Hèrcules
Està doncs enutjat
Amb Témiscire?
Que la nostra ciutat l’ha ofès?
Alcestes
És Orizia la causa
D’un tal enuig, quan ella prengué foc
A les nostres naus.
La meva còlera guerrera encasta l’amor:
Si tu vols que jo sigui més digne de tu
Estima la meva glòria,
Deixem estimar-la amb el mateix sentiment
I deixa que sigui ella la teva rival en el meu cor.
Martesia
Bé que encara que sigui la causa de tots els meus turments,
He de confessar, Oh déus!
Que el meu cor no sabria odiar aquest tirà.
Be que ella senti cremar les seves ales,
L’amorosa papallona
No sabria fugir
D’aquesta flama.
Va i ve torna i s’hi posa,
Sense pau ni repòs
Si és lluny d’aquesta llum
Que l’atrau i la mata.
Escena cinquena
Sala reial a prop del jardí, amb una estàtua de Diana, Oritzia, Hipolita, Antiope
Orizia
Estem perdudes, oh reina Témiscire es rendeix al
Príncep grec, i el nostre reina capitula.
Hipolita
Tu no veus bé, germana meva, t’obstines
A cultivar el teu orgull?
Quina pèrdua esculls tu:
La de les armes o la del tron?
Antiope
Si Oritzia m’ho aconsella, jo rendeixo les armes.
Oritzia
El meu consell és morir combatent.
Jo cauré, però vull i espero
Que damunt del meu cos vençut
Caigui també aquell del vencedor
Malgrat una sort funesta,
Cap coratge podrà mai
Vantar-se d’haver-me vençut.
Escena sisena
Telamon amb uns soldats després Teseu i Hipolita
Telamon
Rendeix-te o ets morta!
Hipolita
Jo espero, vendre cara a cara la meva vida!
Telamon
Tu la defens en debades,
Teseu entra
Telamon, detura la teva espasa,
I tu bella meva, donem la teva
Que jo et protegiré de tot ultratge humiliant.
Hipolita
Jo te la rendeixo, senyor
Telamon
Mentre que tu la desarmes,
Jo dirigiré l’exèrcit a un altre lloc. (se’n va)
Teseu
Hipolita, aquí està l’espasa
Que tu m’has donat; jo te la torno;
L’he presa per salvar-te
Però si amb això t’he ofès
Et demano humilment perdó.
Hipolita
Senyor, jo soc la teva servidora.
Teseu
Ha, diguem sobretot
Que he de fer
Per provar-te la meva fidelitat,
Que desitges de mi?
Hipolita
El favor de la meva germana Antiope
Et demano que influeixis sobre Hèrcules.
Teseu
T’ho asseguro
Però ara cal que Antiope
Rendeixi les seves armes als peus d’Hèrcules vencedor.
Hipolita
Estimat meu,
Ets la meva esperança
I el meu plaer
I jo sento que la meva ànima
Demana gaudir
D’aquesta esperança que em queda.
Teseu
Si, ves i guarda l’esperança, bella meva.
Espera perquè jo espero també,
Un cop la tempesta hagi passat,
Tornar a veure els meus estels
En els teus ulls límpids
Jo sento si, jo sento
Que tu bategues dins el meu cor.
Oh! bella esperança.
Tu dius al meu cor afligit
“Guarda l’esperança perquè
El teu martiri acabarà
Com un llampec”.
Escena setena
Alceste i Martesia amb uns guàrdies
Alceste
Martesia, tu aquí?
Martesia
Per la meva dissort.
Aquells que han estat escollits per guardar-me
M’han conduït dins la ciutat assetjada
Perquè pugi admirar la funesta massacre
De la meva pàtria i del meu regne.
Alcestes
Retia d’ara en davant tota la por del teu cor;
No estaràs més presonera,
Perquè jo li dono entera llibertat.
Uneix-te a ta mare
Digues-li que no rebutgi donar a Hèrcules
Les armes demanades per Eurysthée
Així ella viurà i regnarà.
Martesia
M’ho pots assegurar?
Alcester
Conec bé el cor d’Hèrcules,
Pots fer-me confiança
Espera, estimada meva
Espera, i tingues confiança en mi,
Jo sabré morir amb tu
No pas viure sense tu.
Martesia
Espero, perquè ho desitjo
I això em fa esperar una recompensa:
Però encara no sé, amor meu
Si l’home té paraula.
Escena vuitena
El palau reial de cara al temple, on es veu aparèixer Diana sobre el seu globus lunar, Antiope sola, desprès Martesia.
Antiope
La meva il·lustre espasa reial, funesta causa
De tots els meus turments.
Atès que me de separar-me de tu
Jo vull fer-ho per zel i no per pietat.
(La deessa penja el cinturó i l’espasa d’un braç de la deessa)
Vull morir com la reina que soc.
Filla meva, jo moro, el meu cor et diu adeu.
(Ella vol ferir-se amb una daga)
Martesia entra
Ah mare! detura aquest cop fatal!
Antiope
Martesia, filla meva, oh cel!
Somio o estic desperta?
Martesia
Hèrcules no et té odi ni còlera;
Només et demana les armes
Per donar-les-hi a Eurysthée
Antiope
Deixem capbussar aquesta daga al meu pit,
Jo t’ensenyaré que morint amb valor,
Podràs esborrar la vergonya d’una sort injusta.
Martesia
Aturat
Antiope
No, deixem!
Jo corro a demanar pietat als inferns!
Baixaré, volaré, cridaré
Sobre les ribes del Styx. de Léthé,
Evocant la fúria i la venjança
De Mégère i d’Alecto en el meu cor.
Destí cruel, apaga la teva set
Amb la meva sang, perquè ja m’espera l’infern,
Nova fúria del seu horror cec.
Escena novena
Oritzia sola, la seva espasa trencada a la mà
Ah! sort injusta! Ah astres massa cruels!
Però que veig jo? una espasa, aquí?
Pot ser me la dones tu, perquè
Jo reprengui el combat? La reconec
És l’espasa fatal de la meva germana.
A ella li ha reportat les més grans victòries;
Jo no goso esperar. Però gracies a aquesta arma
No moriré sense honor.
Escena desena
Hèrcules amb uns soldats, Alcestes, Telamon i Orizia
Hèrcules
Coroneu el meu cap,
Amb verds llorers, ja he vençut
I domat les dones cruels i altives
Que sembraven el terror a l’Assia.
El lleó de Némée, l’hidra de Lerne
I el senglar d’ Eurymanthe
No havien donat al meu valor
Un mèrit tan gran.
Orizia
Tu no les has vençut a totes,
En tant que Orizia esta viva, espasa en mà.
Hèrcules
Cedeix, no a mi,
Sinó a la meva bona fortuna, no et demano res;
No pretenc treure’t
Ni la llibertat, ni el reialme, perquè he vingut aquí
êr arrabassar l’espasa d’Antiopoe i el cinturó,
I res més.
Escena onzena
Antiope, Martesia i els mateixos
Antiope
Però la requesta és endebades,
Perquè les meves armes les he dedicat a aquesta divinitat;
Si tu les vols , les has de prendre a Diana.
Hèrcules
Així menysprees tu la meva victòria?
Antiope
Tu no podràs dominar Antiope,
Antiope sap morir i el destí podrà
Llevar-li el regne i la vida,
Però no la llibertat, ni la mort.
Hèrcules
Sodats, aquí!
Antiope
En darrere, o enfonso
Aquesta daga a la meva sang.
Martesia
Oh! deturat!
Darrera escena
Teseu, Hipolita i tots els altres.
Teseu
Senyor, mira als teus peus,
La bella Hipolita que
Per tota la seva pietat, implora la teva gràcia.
Hipolita
Invencible Hèrcules, el teu valor està unit
Al destí, i tu has triomfat!
Demostra’ns que ara ja en tens prou amb el teu triomf
Hèrcules
Hipolita, el teu amor,
La teva compassió, gràcies a les quals
Teseu encara és viu.
Han vençut el meu enuig.
Per tu jo restauro el teu regne i Témiscire
Us ho dono tot, no demano les vostres armes.
Orizia
Hèrcules, ara tu triomfes, has vençut!
Aquí tens el cinturó, jo te’l dono;
Ara no temo més
La còlera dels déus, si jo t’ho dono
Perquè tu també ets un déu.
Antiope
Llavors jo m’inclino
Davant la voluntat del destí
Hèrcules
Teseu, agafa la mà d’Hipolita
I Martesia dona la teva a Alcestes
Aquestes noces, tan joioses, i estimades al vostre cor,
Tindran per testimonis Diana i Júpiter,
L’Amor i el Destí.
Cor
Diana i Júpiter, l’amor i el destí
Han format
Un nus tan magnífic:
Que tot el món
De les ribes més fredes a les més càlides
En gaudeixi i se’n alegri
Visca, visca.