La Fida Ninfa Riom 714 Cd Naïve OP30410
Òpera en tres actes Es va estrenar durant el carnaval de 1732 a Verona al Teatre Filharmònic. El llibretista de text es de Francesco Scipione Maffei. L’obra va ser composta per celebrar l’obertura del teatre, que s’havia ajornat durant dos anys.
En 1730, la ciutat de Verona va ser envoltada de tropes militars, estrangeres, i es va decidir mantenir el teatre tancat i no té una gala d’obertura fins desprès de que les tropes estrangeres havien abandonat la zona. La producció de l’estrena va ser espectacular i va incloure els ballets elaborats per Andrea Cattani un famós mestre de ballet de Polònia, així com sumptuosos conjunts per Francesco Bibiena. La Fida Ninfa és una òpera de Vivaldi inusual, ja que té moltes àries que es troben en les formes no de capo. A la dècada de 1730 la majoria de les òperes van ser construïdes a partir de recitatius i a gran escala desenvolupant oficialment àries de capo. Hi ha diverses formes binàries en aquesta òpera i molt abreujada i alterada a capo, estructures que estan adaptades al drama. Hi ha també diversos conjunts vocals importants que també és inusual en una òpera seriosa. Altres àries importants són “Oime Dite” en la qual l’expressió, la melodia afectiva en la veu és acompanyada només pel continu. Aquí la sola línia melòdica és molt important i plena de cromatisme extrem que expressa la aflicció, el patiment i l’angoixa de Morasto. Una de les àries d’Oralto és una ària a l’ uníson, i les característiques de la veu de baix, cantant el mateix paper que la línia inferior del continu- Altre de les seves àries és una ària de trompeta per escrit amb clau del triomf, en re major, i trompetes i tambors en l’acompanyament. A gran escala de conjunts d’a prop els actes, i servir com a clímax de l’acció. Al final del primer acte hi ha un trio vocal important, mentre que el segon acte acaba amb un cor de quatre parts complementat per trompetes, tambors i cordes amb intervenció de les seccions de només d’alguns dels personatges. Al final de l’òpera és també llarg i complicat. Conté una simfonia instrumental de cordes i trompes anomenat “Tempesta di Mare” que representa una tempesta de la mar. El sacerdot, la Ninfa i el Marqués
A principis de 1732, alguns moviments sísmics de curta durada, i la feble amplitud foren sentides. El fred no fou pas massa rigorós i el nou teatre del’ Acadèmiaera obert, i es va poder aprecià durant el carnaval dos drames musicals.
És en els termes del bolletí meteorològics que una crònica manuscrita de les “Coses i fets esdevinguts a Verona entre 1731 i 1734” evoca la creació a l’escenari del “Nuovo Teatro Filarmonico” de la ciutat, el 6 de gener de 1732, de la “Fida Ninfa” de Vivaldi i del “Gianguir” de geminiano Giacomelli.La nova òpera vivaldiana proclamava un esdeveniment gran per Verona que inaugurava amb el seu nou teatre, edifici amb grans despeses sobre la planificació del famós arquitecte Bibiena, i quina obertura era impacientment esperada. Vivaldi per la seva part prosseguia amb el seu prestigiós compromís una marca de reconquesta de les escenes italianes encetada el mes de maig de 1731 a Pavia, al terme de més de dos-cents anys d’absència dels teatres de la Península.
Els jardins de Sémiramide
Verona, ciutat de més de 50.00 ànimes, era llavors la segona ciutat de Venècia. El president de Brosses, que visità desprès de st anys de la creació de “La Fida Ninfa” en feu en les seves “Cartes d’Itàlia” una descripció precisa, permetin imaginar tal com ella s’oferí als ulls de Vivaldi, el 1732. Lovée autor de l’Adige apercevint-se de “força lluny, de manera que hom creia situada als peus dels Alps, tot i que n’estava a una bona distància”. Verona aparegué al viatger francès com una vasta aglomeració, gairebé desmesurada en les seves proporcions, amb “unes rus amples com en són de llargues en altres llocs, i moltes places buides, en cadascuna de les quals es construïa una forta honesta aldea”, Del cor de la ciutat, l’única que era animada, Brosses lliurarà un quadre agradable, poc allunyat de l’espectacle que ofereix encara avui “la piazza Bra o la Piazza delle Erbe”; un centre on les cases són les unes damunt les altres(…) tenint a totes les finestres grans balconades de ferro protuberants que, cobertes de parres i carregades de planxes amb grans pots de flors o de tarongers, fan que hom passegi constantment en els jardins de “Semiramis”. Una nova Babilònia on qui passa es troba d’ara endavant en perill, segons Brosses de veure’s a la més petita ventada, amb mitja dotzena d’aquests pots al cap”.
Montesquiu que havia travessat Verona alguns anys abans de la creació de “La Fida Ninfa” havia fet un retrat més aviat fosc de la ciutat, recordant menys les seves singularitats arquitectòniques que dels seus sinistres “bravi” i d’una ciutat on les “bastonades es donant (…) familiarment com les barretades”. N’és doncs menys astorador que en un entorn semblant Vivaldi, esdevingut empresari d’òpera a Verona, s’armés de prudència i s’envoltés de sòlides proteccions.
El “Desgavell dels academics”
Verona havia entrat molt aviat a la carrera lírica que havia agitat l’Itàlia del “seicento”, obrin el de d’el 1651 un teatre públic d’òpera. Ràpidament, la ciutat havia adquirit una sòlida reputació en el món del drama musical, acollint no menys de vuitanta obres fins a 1715, data en la qual el seu principal teatre, “El Capitano”, molt vell i amenaçat de caure en runes tancava les seves portes. Fou llavors que La Acadèmia Filharmònica decidí comprometre’s a edificar el sumptuós Teatro al qual ella ella devia donar el seu nom.
Institució venerable, reunint ela més grans esperits de la ciutat, la Acadèmia feia prova per la circumstància d’una ambició remarcable ben allunyada de la imatge caricaturesca que devia oferir d’ella les “Cartes de Charles de Brosse) –aquest últim, evocant una Acadèmia (que) s’assembla molt rarament”, escarnia els membres d’aquesta “Èlite” “sabia tocar el “borbitus, el “sistre”, la cítara, però com d’altres acadèmics no feia res del que devien fer. Abans d’ell, és l’arquitectura i organització de l’Acadèmia més que l’activitat dels acadèmics, que Montesquiu s’havia burlat, en uns termes més picants encara “hi ha una Acadèmia de Verona un conjunt de coses força singular”, confiava el jurista Francès en les notes de viatge. “Allà hi ha una Acadèmia de belles lletres; una per muntar a cavall, una altra on si representa òpera; una sala on les dames fan conversa; una altra on s’assaja filosofia, en fi, aquesta casa és un veritable desgavell…. El claustre tenia el dret a la mateixa atenció que l’interior del palau, atès que Montesquiu hi veia un altre “poti-poti”, amb la muralla del cor (…) tota feta de pedres antigues amb les seves inscripcions, que no tenen cap relació les unes amb les altres més que la que el paleta els hi ha donat.
És al cor d’aquest mosaic d’arquitecte que hom feia veure el teatre “efectiu”, per prendre l’expressió de Brosses. Una òpera que segons aquest últim “no s’acomoda com el de Màntua”, tot i sent “més bo d’ara endavant que cap altre de França, el teatre dels Acadèmics era sobretot en el terme de dotze anys d’inactivitat lírica a Verona, aquell que el públic n’esperava amb impaciència l’obertura, considerant que retornaria a ciutat l’alt rang que havia tingut durant més de mig segle a la vida lírica d’Itàlia.
Il Teatro dei sig.Marchese Scipione Maffel
És veritat que la paciència dels veronesos havia estat posada a una ruda prova entre el tancament el 1715 del teatre Capitano i la inauguració del NuovoTeatro Filarmònica amb la “Fida Ninfa” desprès que els treballs havien durat més de dotze anys, havien arribat a la fi al seu termini, els horrors dels cànters, havien cedit el lloc a les complicacions polítiques i a la primavera de 1730, obscures intrigues polític-comercials havien portat els inquisidors de Venècia a rebutjat la inauguració del Teatre, prohibint la representació d’una primera versió de “La Fida Ninfa” posada en música pel florentí Giovanni Maria Orlandini..
El mes de novembre de 1731, el poder venecià era sempre revingut sobre la seva prohibició i els acadèmics de Verona havien llançat de seguida amb urgència els preparatius d’aquella temporada tan esperada. El 12 de novembre de 1731, una carta del compte Rambaldi, acadèmic eminent adreçada al compte bolonyès Pepoli marcava el començament dels preparatius. Rambaldi volia intervenir amb el príncep napolità de la Torrella, amb el propòsit que autoritzés el seu protegit, el castrat Francesco Bilanzoni a cantar en una opereta en el curs d’aquesta temporada inaugural. Bilanzoni, jove i brillant soprano que acabava de fer-se notar a Venècia, era llavors una de les estrelles ascendents del cant modern. Capritxós i infatuat com la majoria dels seus confrares, ell declinà sempre la invitació a despit de les atractives ofertes que li van fer.
Vivaldi per la seva part, acceptà sense dubtar aquesta comanda rebuda amb urgència, malgrat tenir una agenda lírica ja força carregada. Compromès en la reconquesta dels escenaris italians, el “sacerdot roig” no podia en efecte, rebutjar el caràcter prometedor d’una prestigiosa invitació. Els acadèmics per la seva banda no podien més que alegrar-se,, en un tal context de presa inaugural, d’obtenir la col·laboració del més fecund i ràpid dels compositors venecians.
La “Fida Ninfa”, l’obra escollida per celebrar la inauguració del nou teatre, havia estat escrita prop de trenta anys abans del Marqués Maffel. El 1714 aquest l’havia dedicat a l’Emperador d’Àustria Carles VI una primera versió titulada “Sciro fuor di Sciro”, i al 1730, el títol definitiu havia estat publicat en la seva gran obra. ” Il Teatro del sig. Marchese Scipione Maffei, cioé la tragèdia, la comèdia i el drama, esdevenint així públicament una obra mestra de la seva producció poètica-dramàtica, al costat de la tragèdia “Merope” i de la comèdia ”Le Cerimonie”.. Acadèmic, poeta, arqueòleg i dramaturg, nascut d’una de les més grans famílies veroneses quin sumptuós palau encara avui s’obre a la Piazza Delle Erbe.
Francesco Scipione Maffei, era igualment un ordenador de les cerimònies inaugurals del nou teatre, en les quals, havia ell invertit sumes colossals, ell devia així exercir un gelós control sobre la posada en música de la seva bucòlica “Fida Ninfa”
L’estro Dramàtic
Aquesta delicada miniatura pastoral amb pretensions dramàtiques limitades no oferia a Vivaldi més que sòcol d’inspiració ben modesta. Per tant, el context d’inspiració de l’obra, la riquesa de l’orquestra veronesa i el renom de molts dels cantants contractats deurien de conduir el compositor a consagra-hi una cura especial a l’elaboració de la seva partitura i donar així naixement a una de les més belles obres líriques.
Al llarg dels seus tres actes, el poder de la inspiració vivaldiana s’imposa en efecte en una successió magnífica d’àries “da capo” que testimonien la plena maduresa del seu autor. Poderosa, bigarrada, en perpetua renovació la ploma de Vivaldi hi transfigura els codis i clixés on sobreïx el llibret de Maffei. Un exemple centellejant d’aquesta alquímia és atapeït, entre altres, pe l’ària “Qual serpe tortuosa”, que vol el pastor Osmino comparar les delícies de l’amor a l’estreta de la serp entorn de l’arbre. Darrera la metàfora Bíbliques (ben convencional) Vivaldi escollí l’ocasió d’una pintura descriptiva de les més aconseguides, confiant en l’evocació del recaragolament de la serp sobre el tronc a un trepidant “allegro molto”, en sol major, que la pulsació convulsiva dels violins en trios figura en una meravellosa poesia les volutes dibuixades pel llest rèptil.
De manera més poc habitual, és igualment a través d’una successió de conjunts (un duo, un trio, un quartet i varies breus seccions corals) que Vivaldi afirma l’excepcional nivell artístic de la seva obra. Ho testimonia
L’inoblidable trio amb que acaba el primer acte,”S’eglin è ver che la sua rota”, al curs del qual el pastor Narete, pare de les Ninfes Licori i Elpina, invita a les seves filles a invocar el retorn de la “Fortuna”, Vivaldi ofereix
Aquí una il·lustració magistral del seu geni musical i dramàtic en un conjunt reposant sobre un contrapunt triple. L’hàbil conjunt dels tres motius expressats en la cançó inicial dona lloc a una sorprenent roda de la Fortuna, quin moviment giratori és materialitzat a la perfecció. Tot el llarg d’aquets tercet, l’entrellaça de les veus es nodreix d’entrades successives o d’intervencions conjuntes sobre motius variats, culminant amb el patètic uníson final que precedeix la represa “da capo”. Al costat d’aquestes poderoses peces vocals, entrelligades per un recitatiu d’una intensitat expressiva típicament vivaldiana. L’obre compta igualment amb tres belles simfonies, en les quals el compositor de música instrumental exhibeix la seva subtil paleta. Entre aquestes peces per orquestra, una Brunzent “Tempesta di mare” per cordes i cors obre l’escena final del tercer acta, consagrada a l’aparició de Juno i Eolo, vertadera apoteosi d l’obra.
Vocalment, “La Fida Ninfa” s’imposa sense resposta com una de les partitures més temibles de Vivaldi, quines exigències tècniques aprovaren passablement els cantants contractats, si hom creu la crònica contemporània. Rivalitsant en virtuosisme, les àries de Licori i i de Morasto, respectivament, interpretades el 1732 per la soprano Giovanna Gasperini i pel castrat soprano Giuseppe Valentini, marquen l’apogeu de la vocalidat vivaldiana. Les veus greus, representades pels papers principals d’Oralto (baix) i de Naret (tenor), respectivament creades a Verona per Francesco Venturini i Ottavio Sinco, es beneficien per igual tractament amb unes àries d’antologia entre les quals” l’ària de bravura” d’Oralto que obre el primer acte, “Chi dal cielo o dalla sorte”, orquestrada per cordes, trompeta i timbals, o l’emocionant ària de Narete al segon acte “Deh, ti piega”, florien les àries vivaldianes pel tenor.. En aquesta joia de la vocalidat barroca, Vivaldi traduí amb una intensitat confusa la imploració esquinçada del pastor als deus del seu opressor, recorrin a un motiu sincopat incansablement repetit pels violins mentre que la veu escandeix la seva pregària en temps d’adagio, desprès es trenca en vocalitzacions brusques, punyents sanglots ornant els mots clau “lamenti i pianto”.
L’èxit retrobat per aquesta resplendent “Fida Ninfa” davant un vast públic de visitants estrangers, devia permetre a Vivaldi nuar amb el nou teatre dels Acadèmics de fruitoses relacions. D’ençà de la temporada de carnaval del 1734, el nom de “Petro Rosso” aparegué així en filigrana darrera les produccions veroneses, notablement aquella de “ L’Arsace de Giacomelli”, en la qual Anna Girò, la fidel protegida, interpretava varies àries del seu mentor.. A comptar de la temporada següent, les relacions de Vivaldi i de Verona van institucionalitzar amb les edicions dels Acadèmics de confiar-li les funcions d’empresari del seu teatre filharmònic dues noves obres, “Bajazet i Adelaide”.
Dos anys més tard, en aquest mateix teatre cèlebre del seu “Charme et magnificence. Vicaldi volia el se “Catone in Utica”, portada als núvols en presencia del príncep-elector Carles Albert de Baviera. Gràcies a la “Fida Ninfa” el vell Vivaldi, quan Charles de Brosses devia sorprendre’s anys més tard que ell no sigui “també més estimat, com mereixia” a Venècia havia trobat a la cuitat de Dante un dels darrers refugis.
Frédérich Delaméa maig 2008
Sinopsi
L’acció té lloc a l’illa de Naxos, feu del pirata Oralto. Dos germans, Osmio i Tirsi, raptat un desprès de l’altre de jovenets, viuen ignorant el seu parentiu. El primer rebatejat Morasto pels seus raptors, ha estat escollit com a lloctinent d’Orasto, el segon, rebatejat Osmio porta una vida de captiu llibertí. El primer acte comença quan Oralto torna d’una expedició a Scyros, l’illa natal dels dos joves, en condueix tres nous captius, el pastor Narete i les seves dues filles, Licori i Elpina. Licori, abans promesa de Osmino (suara Morasto) resta fidel al seu amant perdut.
Acte primer
Desprès que Oralto li ha explicat la seva nova captura, Morasto (en realitat Osmino) decideix anar a la recerca de les tres víctimes del pirata, esperant així tenir noticies dels seus pares i de Licori. Osmino (en realitat Tirs) apareix després de la seva sortida en companyia d’ Elpina, que no oculta pas la seva atracció pel jove. Aquest s’interessa no obstant per Licori que, cortejada per Oralto, es refugia a l’interior del bosc de Naxos, on ella deixa lliure curs al seu desesper. Morasto, que sorprèn la Ninfa en companyia del seu pare, no és reconegut per ella. Ell aconsegueix tanmateix obtenir d’Elpina noves dels seus pares, i s’entera que el seu germà cabaler ha estat també raptat. L’acció prossegueix en el fons per les maniobres seductores d’Osmina, multiplicant sense avenços prop Licori, i d’Oralto , fermament decidit a obtenir els favors de la Ninfa.
L’acte s’acaba quan Narete ha descobert al bosc els noms de Licori i Osmino gravats en els troncs d’uns arbres. El pastor i les seves filles hi veuen un signe d’un retorn de la Fortuna i invoquen a a Junon,la seva protectora tutelar.
Acte segon
Licori, que encara no ha reconegut Morasco, li confia que el seu cor resta fidel al seu amant desaparegut. Elpina, després d’haver aclaparat Osmio per la seva gelosia, creu reconèixer en ell l’antic promès de Licori. Persuadida d’haver així descobert l’origen d’unes inscripcions marcades al bosc, se’n va a anunciar als seus la gran noticia. Licori convençuda de retrobar el seu amant perdut, cau als braços d’Osmino, que no la desenganya. Morasto assisteix desesperat a la retrobada dels amants. L’acte conclou amb una abraçada amorosa del barallats.
Acte tercer
Oralto decidit a vendre els captius al Sultà d’Egipte, intenta amb un últim encarament amb Licori arrencar la seva submissió. La Ninfa el rebutja un cop més i fuig. El pirata, apressat a fer-se a la mar, confia la guàrdia de la seva víctima a Morasto. Ple de noblesa i abnegació, l’amant traït decideix aprofitar l’ocasió per organitzar la fugida de la seva estimada; del seus cap a Scyros. Però abans de la sortida, Oralto exigeix tornar a veure Licori. Narete li diu que la dissortada s’ha llençat al mar i el pirata jura venjar-se sobre els seus parents quan torni. Oralto marxa, Licori que només estava amagada es llença als braços del seu pare. Morasto revela a la Ninfa que ell és Osmio, al qual al qual ella havia jurat fidelitat, i anuncia que alliberarà ela captius, però que ell no tornarà mai més a Scyros. Licori afirma afirma que ha estat per fidelitat que ha cedit als als moviments avançats del fals Osmio. Narete compren en aquests moments que el fals Osmio no és cap altre que Tirsi, el germà de Morastro i cadascú s’alegra de la retrobada felicitat.
Mentre que tots s’apresten a fugir de Naxos, una terrible tempesta s’apropa. Juno, invocada per sotmetre els elements hostils, pareix i demana a Eolo que calmi els seus vents, el Déu dels vents promet assegurar un retorn en pau i Sctros dels captius. Juno, agraint Eolo, prediu que els amors dels seus protegits, seran cantats un dia en una noble i nova “Escena musical” d’Itàlia.
Soprano SANDRINE PIAU
Soprano VERÓNICA CANGEMI
Contralt MARIA- NICOLE LEMIEUX
Baix LORENZO RAGAZZO
Contratenor PHILIPPE JAROUSSKY
Tenor TOPI LEHTIPUU
Contralt SARA MINGARDO
Baix -Baríton CHRISTIAN SENN
ENSAMBLE MATHEUS
Director JEAN CHRISTOPHE SPINOSI
ACTE PRIMER
ESCENA PRIMERA
Altures boscoses, d’on s’apercep sobre un costat el Palau d’Oralto Morasto
Recitatiu
Morasto
Quines gràcies, senyor, i quins agraïments
Dignes d’un gran mèrit.
Puc donar-me a tu com un present?
En un instant tu canvies el meu destí;
D’esclau que jo era, que encara en soc
Tu m’has fet ministre i m’ofereixes la teva confiança.
Que diré jo?. Aquest braç que no té cap valor,
Lliure per la teva bondat,
Sempre per defensar-te
S’armarà ple de valentia
Serà la teva vida el fidel guardià.
Oralto
Tu ho saps bé Morasto:
Des del dia a Tràcia, que vaig esdevindre el teu amo,
Sempre d’un ull amic jo t’he considerat,
Necessito ara un company fidel
Per regnar en part, omplir certs deures.
És tot el què he triat, deslliurat des d’ara
I lliure de tots els lligams, vull que els meus favors
Siguin les teves úniques traves
Però quan sigui l’hora del combat
Que la teva fidelitat, i el teu valor siguin iguals.
Morasto
Per mi no serà cosa fàcil
D’imitar la teva valentia i de secundar-la
Tu regnes en aquesta illa i només el teu braç
En tot l’Egeu imposa el terror.
Mai la teva flota retorna sense un gran botí,
I sempre el triomf al triomf succeeix.
Oralto
No obstant de tot el més fascinat botí,
En vaig fer l’altre dia la conquesta.
Amb el pare, dues filles, joves i belles.
Morasto
A quin indret?
Vas fer tan rara presa?
Oralto
A Scyros http://en.wikipedia.org/wiki/Skyros
Morastro
A Scyros?
Oralto
Les veuràs aviat; només a elles
De la primogènita
Satisfent els desitjos,
Del recinte guardat he permès que surtin,
Per anar-se’n a passejar entre ribes i roques.
Però creuràs que aquesta
Pels trets del meu cor a sabut venjar-se?
Però el combat t’espera: Somia no trair
Ni l’ orgull i les meves esperances:
El que hom pot adquirir
Per la força i l’audàcia ens pertany.
Oralto
Qui el cel o de la sort
No ha pas rebut la grandesa en part,
Que sigui gran pel seu valor.
El món sencer pertany al més fort:
Què pot fer una ànima vil?
La pobresa és filla de la por.
ESCENA SEGONA
Recitatiu
Morasto
Estimada Scyros, motiu dels meus sospirs
Oh pàtria molt estimada, serà encara necessari
Que siguis en mans d’un bàrbar lladre?
Però per què tardar més temps
Que aquesta gent em demani això?
De noves dels meus pares
I de la meva estimada, alguna novetat?
Tant és de veritat com de les meves afliccions
No ha sabut esborrar aquest cor
L’amor que m’oprimia en la meva joventut.
Que veig sempre dos grans prodigis
De constància i de fermesa,
En el meu cruel destí i el meu amor.
Ària
Morasto
Dolça flama que brilla al meu pit,
Si la sort ha pogut canviar
El meu nom i el meu estat
No ha pogut canviar el meu cor
A errar el meu peu fou obligat
Però el meu pensament tant mateix fidel
En tu gravat sempre és fixat.
ESCENA TERCERA
Elpina i Osmino.
Recitatiu
Elpina
El què jo dic és veritat.
No he vist mai en els meus boscos natals
Un pastor tan encantador com tu.
Osmino
El què jo dic, t’ho juro:
En tots els indrets on he estat tant de temps,
No he vist mai una nimfa tan encisadora com tu.
Elpina
Però pot ser que t’equivoquis?
Osmino
Pots tu pensar?
No presumeixo d’altre premi
Que una boca sincera i un cor sense desviament
Això que jo dic és veritat.
Elpina
Em pots creure,
Quan vas sortir de la presó
Vas córrer per alliberar-me
Sento que el meu cor queia en l’esclavatge
Cruel llibertador!
Tu m’encadenes llavors, creient alliberar-me
Osmino
Estimades paraules,
De tal dolçor omplen tot el meu ésser
Que oblido tots els meus turments suportats.
Elpina
Per tu jo he posat un termini a aquestes amargues llàgrimes
Que sempre sadollaven al meu pit
D’ençà que aquest cruel pirata ens raptà
Osmio
Intento alleugerir així els meus turments.
Però la seva encisadora germana
No hom la pot estimar en broma
Tant és ells amable com bella.
Duet
Elpina
Diguem pastor…
Osmio
Diguem, nimfa…
Elpina
Si jo et dono el meu cor…
Osmino
Si a tu l’amor em lliga..
Elpina i Osmino
Quin premi puc esperar dels meus turments?
Elpina
Jo no demano res més.
Osmino
No desitjo res més.
Elpina
Si jo et dono la meva ànima..
Osmio
Si jo et serveixo i t’estimo.
Elpina i Osmio
Que troben en el teu cor l’amor i la fidelitat.
ESCENA QUARTA
Lycoris, Narete
Ària
Lycoris
Boscos antics, selves solitàries
Diguem heu vist mai
Una ànima més trista que la meva?
Oh, refugi dels infeliços
Roca funesta, flancs escarpats
Viure aquí no és viure
Recitatiu
Lycoris
És aquí doncs la joia que el destí
M’ha reservat en la flor de la meva edat?
Narete
Filla meva, no t’abandonis
A un dolor semblant
Per qué serveix, ai, plorar sense parar?
El cruel Oralto, diguem, t’ha causat altres turments?
Lycoris
Jo no n’he rebut pas, però la seva ànima bàrbara
Fa que tingui por.
Temo, oh pare, el seu amor més que el seu odi.
Narete
Resisteix i esforçat de no irritar-lo.
La fúria sempre creix més
A mesura que hom la provoca.
Lycoris
D’aquest desgraciat lladre…
Narete
Et prego estiguis callada, filla meva
Perquè veig arribar un d’ells.
ESCENA CINQUENA
Els mateixos, Morasto
Recitatiu
Morasto
Aquí finalment, cel!
Puc jo creure (Els meus ulls déus!)
No és aquí Narete
No és pas Lycoris qui jo veig? si, és ella
Narete
Qui és aquest home que ens observa així?
Morasto
És ella segurament. Si els meus ulls m’enganyen
El meu cor no sabria confondre’s
Parlaré jo o m’he de callar?
Narete
Ens segueix, anem-nos-en Lycoris des de fa temps
Escapem-nos d’aquest obstacle.
Morasto
Així la meva estimada,
Que de tornar a veure l’esperança m’havia pres
Doncs tantes vegades sobre el tronc d’aquests faigs
He gravat el dolç nom, es troba doncs aquí?
Si la seva alçada és més alta, si els anys l’han canviat,
Reconec bé els trets de la seva mirada.
Sota aquest hàbit bàrbar, amb, sobre els meus llavis,
Aquest espès esbarzer, i canviat sota l’efecte
D’un clima estrany i mals innombrables
Ningú podria reconèixer-me:
Però cel! retrobar-la en aquest funest estat
És aquests un regal o la crueltat de la sort?
ESCENA SISENA
Morasto i Elpina
Recitatiu
Elpina
Com voldria demanar a aquest home
Que serà de nosaltres!
Morasto
Estimada filleta, que tens por?
No em rebutgis
La gràcia de canviar unes paraules amb tu.
Elpina
El meu pare em defensa
De parlar als soldats
Morasto
No ho dubtis, vaig ser sempre amic
Del poble de Scyros
On havent fondejat a les seves platges
He vist regnar l’amor i la cortesia.
D’Alceo i de Silvia llavors en vaig tenir coneixement
Diguem, estan encara vius?
Elpina
Si, per plorar i queixar-se només
Morasto
El meu cor es trenca!
Elpina
Tenien dos fills; privats; de tots dos
Odien la vida.
Morasto
De tots dos?
Elpina
El primogènit, de nom Osmin
Un infant formós que de comú acord
Fou destinat a la meva germana, a Lemus
On havien anat pels jocs solemnes,
Fou raptat pels soldats de Tràcia.
Morasto
Funesta aventura, de mi massa coneguda!
Elpina
El segon, que gairebé donava passes incertes a terra
Hom diu que se’l van endur els llops,
Com l’havien deixat sense guardians
No se’n va trobar res, sinó entre la sang
Un vestit destrossat
Als llocs on la selva i la riba s’uneixen.
Morasto
Dissortades famílies!
No puc retenir més temps
Els meus plors, es necessari que m’allunyi.
ESCENA SETENA
Elpina
Recitatiu
Vet aquí que se’n va sense un adeu!
Però on és el meu pastor?
No sabré ser feliç lluny d’ell.
No va parlar a ningú més que a ell.
Ària
Elpina
Brases encisadores
Del neu bé partiu a la recerca,
I torneu a dir-me on es troba.
Contemplar-lo és una cosa dolça
Perquè les seues galtes són com les roses
El seu cap és ros i els seus peus lleugers.
ESCENA VUITENA
Osmio, Lycoris
Recitatiu
Osmio
Un inflexible cor
A trets tan encisadors no sabria convenir
Si tu no vols que t’estimi
Llavors amaga aquests ulls
I si per alguna novetat
L’amor per tu no és vergonya i pecat,
T’acuso a tu, i la teva mirada.
No castiguis doncs a un altre d’un crim que és el teu.
Lycoris
No has comprés res? des de la meva més jove edat
L’amor més odiós: la sort despietada
Així decideixo, apaivaga el teu ardor
I parla d’una altre cosa, o ves-te’n d’aquí
Osmio
Jo no soc tan audaç
Com per implorar el teu amor.
Però unes converses gentils, un amable entreteniment,
No ofèn gens la indiferència.
ESCENA NOVENA
Osmio, Lycoris i Alpina
Recitatiu
Elpina
Aquí esta finalment, però de que parla?
Lycoris
En un estat tant miserable
Com tens tu el cor de divagar així?
Si alguna raó et queda,
Pensa en la teva llibertat, i pensa en la teva salvació.
Elpina
Gentil pastor, diguem,
Que li deies a Lycoris
Osmio
Bella nimfa, deixem, t’ho prego
Perquè altres preocupacions m’oprimeixen.
I creus tu doncs que la salvació comuna m’és indiferent?
Sàpigues de mi que amb el ministre Oralto
Una estreta amistat mi uneix
I sàpigues també que ell serveix al pirata,
No deixaré de posar-lo a prova.
Lycoris
L’empresa serà en efecte d’un home savi.
Elpina
Escoltem, no veig pas
Que tu parlis a Lycoris
Sento un turment que m’afligeix
I no sé què és.
Però, hom diria que una mà tota freda
Estreny el meu cor.
Parlem en altres llocs.
Osmino
Vine i jo et seguiré. No obstant, diguem:
Quan un a si mateix es manté fidel,
Per què doncs afligir-se? Un home franc i feliç,
Es juga el seu destí,
I sempre està prest a prendre l’aventura.
Permet-me esperar una sort millor,
Quan el poder només dels teus ulls adorables
Els més tendres pensaments habiten en el meu pit,
Elpina
És així doncs com te cura de mi? el traïdor!
El conec, i el deixo i me’n vaïg
I quan de parlar-me, en tingui el desig,
Per venjar-me, mai el voldré sentir!
Lycoris
Treu-te del teu esperit pensaments tan banals.
Osmino
No. Vosaltres, Lycoris, no sou àrbitres dels nostres cors.
Ària
Lycoris
Una ànima afligida per una sort cruel
S’imagina en debades apaivagar els seus mals
Gràcies a l’amor, que no és més que un mal més gran
Dels teus desitjos és necessari tenir-ne fre.
I si tu no ets un boig, castiga els teus turments
Amb l’aparició del teu peu i no la del cor.
ESCENA DESENA
Oralto, Morasto
Recitatiu
Oralto
Escolta Morasto: ves a trobar aquesta noia
I digues-li que a la meva clemència
Ella respon malament
Digui-li que m’ha ofès
Fugint de mi sempre, que cavi de to
I que no tingui a costa meva aquesta llibertat
Que intenta només de mi
Digui-li que de sofrir no en tinc costum,
I que al cap i a la fi sempre l’orgull és inútil
Amb qui pot tot el que vol.
Morasto
Jo obeiré senyor, perdona no obstant
Les grolleres maneres d’una senzilla pastora,
No et mostris sorprès
Que criada al bosc, en té la rudesa.
Oralto
La tractaré doncs com una bèstia salvatge!
Morasto
Però per amansir-la necessites més dolçor.
Oralto
El què la dolçor no pugui, la força ho obtindrà.
Morasto
L’amor llavors no seria més que crueltat.
Oralto
Però una crueltat que li esdevindrà estimada.
Morasto
La ràbia i el dolor li faran rendir-se,
I tu mateix et privaràs d’aquest bé
Del que volies gaudir.
Oralto
No me’n burlo pas dels teus consells,
Calla!
El teu paper és el de servir i no de raonar.
Ària
Oralto
Un cor intractable i que rebutja, sovint no obeeix.
Que a un caprici i no a la virtut
Rebutja l’un per donar a l’altre
Qui, més hàbil
Sap obtenir sense demanar.
ESCENA ONZENA
Morasto
Recitatiu
Morasto
En un cor vil. Amor
No és pas amor sinó furor,
Però dono gràcies al cel que per ordre d’Orato
Sense donar-li cap sospita,
Estigui d’acord de parlar a la nimfa que jo adoro.
I veure si al seu cor l’amor viu encara.
Però, per què esperar?
Sé massa bé que al vent
Prenen el vol les passions des nostres anys tendres
I es veu rarament que una dona
Més tard dels seus amors de joventut en conservi la memòria
Ària
Morasto
Diguem, amor
En aquest cor, viu encara el meu nom?
N’espero massa, de les meves cruels dissorts
Un pensament per mi seria un preu massa dolç.
ESCENA DOTZENA
Narete, Licoris,Elpina
Recitatiu
Narete
Vine a prop meu, filla meva, necessito explicar-te
Un prodigi sorprenent:
He vist al fons d’aquest bosc
Uns arbres amb unes paraules escrites al tronc,
I les he llegit apropant-me
De Lycoris i Osmio
Els noms gravats i enllaçats
Lycoris
Que estàs dient?
Elpina
Però, com pot ser?
Lycoris
I qui les va fer gravar?
Elpina
Quina mà podria haver-les gravat?
Narete
El nom de Scyros. Scyros sobre mil troncs
Present a les mirades.
Elpina
Un altre infeliç
De les nostre ribes, pot ser,
Fou conduït aqui per caure ferir per les espases.
Lycoris
El mateix Osmio, pot ser,
Portat captiu pels Tracis,
I va romandre aquí algun temps
Narete
D’aquest vell bosc, august i inviolat,
Dryades pietoses, i vosaltres esperits amics,
A vosaltres toca acomplir aquests propicis presagis.
Lycoris
Sobre l’escorça grava aquests senyals
Atès que tu has enllaçat aquests noms
Enllaça també els cossos, perquè aquest és el teu poder.
Narete
Aneu filles meves. Per Juno sobirana
Que tot el temps ens protegeix.
A fi que els nostres desitjos es digni garantir,
Feu cremar l’encens i enviar les vostres pregàries.
Trio
Lycoris,Elpina, Narete
Si és veritat que la fortuna
Sempre va voltejar la seva roda
No pot ser que segueixi parada sobre les nostres dissorts
Ja és temps doncs que canvi
Aquest destí que, contra nosaltres
Des de ja tant de temps
Ens ha oprimit tant.