L’Oracolo in Messina.
Cd Naïve OP 30392
Tenor Magnus Staveland
Mezzosoprano Ann Hallrnberg
Mezzosoprano Vivica Genaux
Mezzosoprano Romina Basso
S0prano Julia Lezhneva
Mezzosoprano Franzisca Gottwald
Contratenor Xavier Sabata
Europa Galante
Director i violí Fabio Biondi
En el decurs del carnaval de 1734, el compositor Geminiani Giacomeli, un del més brillants representants de l’escola Napolitana, havia representat al “Teatro St. Giovanni Grisostomo de Venècia la seva òpera “La merope”, sobre un llibret del poeta Apostolo Zeno. Quatre anys més tard, Vivaldi proposava al públic del Teatre St. Angelo de Venècia una versió d’aquest drama sota el títol de “L’Oracolo in Messina”.
L’èxit d’aquesta òpera, però sens dubte igualment la qualitat de l’antic Poeta Cesareo, del llibretista de “La Merope” decidint Vivaldi a portar la seva partitura a Viena l’any 1740 i elaborar-la per presentar-la a l’escenari del “Käntnertortheater” de la ciutat imperial.
Tot i que la partitura original de 1738, hi ha la de la versió finalment representada a Viena el 1742. No ens ha arribat, la confrontació dels llibrets de les dues produccions, permet mesurar l’amplada de la revisió efectuada per Vivaldi a Viena. Si el llibret vienès respecta en les seves grans línies el llibret venecià, per l’afegit de tres ballets i de set noves àries, no obstant que quatre àries de la versió original són suprimides. De manera més anecdòtica el personatge d’Argia canvia de nom pel d’Elmira.
Segons tota versemblança, la versió vienesa constituïa un “pasticcio”), comprenent al costat de les àries de Vivaldi, copiades d’altres compositors. Per altra banda és probable que la versió de Viena hagi comportat ella mateixa unes àries de la “Merode” de Giacomelli. Representada novament en la versió vienesa.
Amb el fi de respectar l’esperit que havia presidit d’aquesta partitura, la present reconstrucció, fundat sobre la versió del llibret vienès, mescla en les àries de Vivaldi (notablement aquestes còpies pel mateix compositor a les seves òperes anteriors per inserir a “L’Oracolo”) a més de “Merope” de Giacomelli, quina partitura ha completat el conjunt dels recitatius.
Fabio Biondi i Federic Delaméa, 2012.
Sinopsi
Cresphonte, el rei Messenia i dos dels seus fills han estat traïdorament assassinats per Alexandre, el guàrdia de cops de Medore, l’esposa de Cresphonte; el seu fill més jove, Epitide, escapat de la massacre, enviat per la seva mare a Etòlia, ha crescut a la cort del rei Tiden on s’enamora de la filla del rei Elmira. L’assassí ha obtingut sobre l’ordre de Polyphonte, que té el poder absolut i entén legitimar-lo esposant-lo amb la reina vídua. Ha exigit un retard de deu anys abans de tornar-se a casar.
Acte primer
L’opera començà el dia que la demora exigida per la Reina i on Epitide, el fill de Merope que ha crescut a Etòlia, retorna a Messenia sota el nom de Clèon, per reprendre la possessió del tron. Només un enviat etòlia, Lisisque, coneix la seva vertadera identitat i els projectes de venjança.
A la seva arribada, Epitide, és testimoni d’una escena de culte en honor d’ Hèracles, en el decurs de la qual els messeniens preguen per ser alliberats d’un senglar salvatge que arrabassa des de fa temps, el camps del país. El tirà Polyphonte surt del temple i demana al cap del consell, Trasidème, fer la lectura de l’Oracle: La Messina serà avui alliberada de dos monstres; un serà vençut pel valor, l’altre per la fúria i el vencedor es casarà amb una esclava de sang reial. De cara al poc entusiasme dels messenians, Epitide es proposa a anar a combatre el senglar i salvar el poble de Messina.
Lisisque es presenta davant Polyphonte i exigeix el nom del rei Tideu, la restitució d’Elmira, que Polyphonte l’havia fet raptar amb la fi de poder-la canviar per Epitide. Lisisque explica que això no serà possible perquè Epitide es mor.
Mérope envia a Trasimédes a la recerca del seu guàrdia d’Anaxandre, que ha desaparegut i ella vol saber qui ha manat els assassinats reials. Poliphonte explica a Elmira que els déus li han promès a l’estranger, si és vencedor del senglar, però Elmira està fermament determinada a ser fidel a Epitide. Merope testimonia a Polyphonte tot l’odi que l’inspira, perquè ella el creu responsable de la mort del seu espòs e dels seus fills; clama malediccions sobre el seu casament imminent. El tirà fa sortir aleshores a Anaxandre del seu amagatall i la càrrega de calumniar Merope acusant-la dels assassinats. Després envia a Cleon a combatre el senglar; el jove heroi espera que totes les seves empreses tindran èxit.
Acte segon
Epitide ha vençut el senglar, en tant que “Leon” rebutja l’abraçada del tirà, però bessa la mà dreta de Merope. Diu que una promesa feta a Epidite quan moria, que li confiava igualment les joies precioses a tornar a la cort. Merope posa en dubte les paraules de Cleon, acusa a l’estranger d’haver robat les joies i l’acusa de ser l’assassí dels seus fills. Polyphone defensa al jove heroi i li promet la mà de l’esclava reial. Cleon està boig d’alegria quan Lisisque li diu que l’esclava és la seva estimada princesa etoliana, Elmira.
Merope interrogava al seu antic guàrdia , que no vol declarar qui li va donar l’ordre de matar, si no és davant d’un tribunal públic. Merope demana llavors a Trasimede de convocar el poble. Durant aquest temps, Elmira ha sabut el rumor de què la mort d’Epitide era falsa, es troben i es posen d’acord en mantenir secreta la vertadera identitat del jove.
Davant el tribunal Polyphoe fingeix hipòcritament deixar la responsabilitat del judici al poble, i Anaxandre obeint les instruccions del tirà, acusa a Merope. La reina està desesperada, només Epitide gosa criticar aquest veredicte precipitat..
Anaxandre fa saber a Polyphone que Cleon és en realitat Epitide. Polyphonte dona lliure curs a la seves fúries, mentre que Anaxandre es consola de ser un traïdor, pensant que la grandesa dels seus crims els valora una fama eterna.
Acte tercer
Polyphone declara pèrfidament a Elmira, que coneix la vertadera identitat de Cleon, però li demana de no revelar a Merope, sota pena que la reina assassina no mati al seu darrer fill. Polyphonte ha de mantenir Anaxandre en silenci: el fa lligar a un arbre i ordena als seus arques de perforar-lo de fletxes. Traït pel seu amo, Anaxandre revela una part de la veritat a Lisisque, que el deslliga i el va conduir secretament al palau.
Merope llegeix una carta en la qual Polyphonte acusa Cleon de la mort d’Epitide i l’ofereix a la venjança de la reina. Ella convoca Cleon a la seva cambra, després d’haver encarregat a Trasimede de matar-lo quan surti. Durant la conversa, la reina la reina amenaça a Cleon d’una mort imminent i refusa creure’l quan li diu que és en realitat el seu fill. Epitide fa venir a Elmira perquè concreti, però ella creient salvar així aquell que estima nega conèixer-lo.
Desesperat Epitide abandona l’apartament de la reina; les dues dones llavors es donen comte que Merope ha ordenat involuntàriament la mort del seu propi fill. Polyphonte que entre en aquell moment impedeix a Merope cruelment anular l’ordre donada a Trasimede, en la desesperança Merope invoca la mort.
La darrera escena es representa dins d’una sala amb una cortina tensa. Polyphone explica a Merope, que aquesta cortina amaga les despulles d’Epitide a la qual la mateixa reina serà aviat encadenada abans de morir. Triomfant Polyphone tira de la cortina, però es troba de cara amb Epiton viu.; Lisisque informat per Anaxandre, ha impedit a Trasimede de matar-lo. Epitide condemna a Polyphonte a mort, envia a Anaxande a l’exili i celebra amb la seva mare i la seva promesa la confirmació de l’Oracle.
Bernard Drobig.
Acte primer
Escena primera
Una plaça pública a Messenia amb un tron. Més lluny es veu el temple tancat, que s’obre més tard, amb una estàtua d’Heracles coronat d’àlbers i un altell al centre..
Epitede sol
Aquesta és Messenia. Aquí la pàtria del dissortat Apitide. Aquí Cresfonte, el meu il·lustre pare,
Donà les lleis i aquí vaig néixer jo. Aquest és el meu palau, i els seus famosos habitants, aquestos camps fèrtils són meus.
Ai las! records! ai las! grandesa mal honorable! errant, pobre i desarmat, us veig de nou,
I entre tants vassalls no n’hi ha cap que m’honori com el seu rei,
Ni un que vessi una llàgrima per la meva dissort.
Però és per castigar aquell qui m’ha privat del meu tron,
Que tu n’has atret, o déu; donem suport a la meva audàcia en aquesta gran empresa.
Escena segona
Trasimede i el cor de Messenians portant rams d’àlbers i corones. Epitede s’oculta
Cor
Oferim messians, sospirs i pregaries.
Epitede
Qui és aquesta gent? quin ritual els aplega entorn del tron i l’altell sagrat?
Trasimede i el cor
Esperem que el cel irritat al final s’apaivagarà i sentirà els nostres vots.
Cor
Oferim messians, sospirs i pregàries.
Epitide
Senyor, tu de qui el ric abric i la noble mirada,
Indiquen l’alt rang i la rondat el cor,
Diguem per què Messenia fa aquests crits i gemecs?
Per què aquesta gent venen i supliquen oferint rams verds, cremen encens i envien sospirs vers el cel!
Trasimede
Un ferotge senglar arrabassa els nostres camps.
Epitide
Un sol monstre fa tremolar Messenia?
Trasimede
Que pot el nostre coratge contra els déus?
Diverses vegades ha deixat la seva cruel dent, ha dispersat les nostres tropes armades.
No ens queda cap esperança que el cel, és a ell a qui s’adrecen les pregàries del poble.
Epitide
Doncs que….
Trasimede
El temple s’obre (la gran porta del temple s’obre).
El rei, messians, el rei!. A les armes de presa l’amor i la fidelitat us criden a les armes!
Escena tercera
Polyphone surt del temple amb el seu seguici i va asseure al seu tron. Trasimedes, Epitide es mantenen a distància.
Polyphone
Pobles, el cel està cansat de veure-nos plorar: accepta el nostres sacrificis,
La flama i l’examen de les vísceres han aportat feliços presagis.
Què demanar més?. El déu apaivagat ha parlat clarament.
Trasimede, llegeix aquí l’Oracle expressant la voluntat del cel.
I que el reialme respiri finalment, oblidant els dolors passats.
(Li dona la resposta de l’Oracle a Trasimede que la llegeix)
Trasimede
” La Messenia alberga dos monstres. Tots dos moriran avui, l’un víctima del coratge. l’altre de la fúria. Que els nusos sagrats del casament uneixin de seguida l’ il-lustre esclava als peus de l’alliberador”.
Polypheme
Meu sentit, que aquell que posseeixi un esperit guerrer i un braç poderós vagi ara a combatre i vèncer.
(S’alça i davalla del tron)
Epitide
Ai las senyor, si la valentia i el coratge manquen a Messenia, jo, tal com em veus, jove i sol, i sense armes,
Gosaré intentar l’aventura. Ordeneu conduir-me allí on el senglar salvatge s’alimenta de mil carnatges.
Polyphonte
Escorteu-lo fins el temple, després conduir-lo fins els meus apartaments.
Home de pro, si el teu acte respon a la teva paraula, tu obtindràs avui el triomf i la teva recompensa.
Epitide
No cerco recompenses, vull salvar un poble i porto amb mi l’esperança d’un reialme.
Trasimede
Pot sé un dia Grècia va veure així al jove Hèracles.
Epitide
Importa poc el meu coratge, que la sort m’acompanyi;
Quan el braç és fort l’ànima no coneix pas la por.
El monstre salvatge serà el trofeu de la meva fúria,
I gràcies al meu coratge tot un reialme tindrà la pau.
(surt)
Escena quarta
Polyphontei Trasimede.
Polyphonte
Em sembla veure a Lisisque avançar cap a nosaltres.
Trasimede
Ben cert, és ell, sovint l’ha vist el nostre palau com ambaixador del rei Tideu.
Polyphonte
Vaig a rebre’l. Tu ves davant la reina i digui-li que el dia fixat per les nostre noces,
Finalment ha arribat. La cruel demora imposada per ella expira avui.
Que encengui des d’avui les torxes promeses a l’Himeneu.
Trasimede
Jo obeeixo. (Pateix en silenci i callo)
(surt)
Escena cinquena
Polyphone i Lisisque seguits d’etoliens
Lisisque
Polypheme tu que regnes sobre el noble reialme de Messenia,
El rei Tideu, gloriós monarca de la poderosa Etolia, m’envia com ambaixador, aquí està la carta, el casc d’hospitalitat i el segell que tu coneixes.
(Presenta a Polyphone les cartes d’acreditació)
Es lamenta, que il·legalment i contra els nostres pactes de mútua pau,
Tu hagis fet segrestar la seva filla Elmira.
Aquesta greu ofensa ha ferit profundament el seu cor de rei i de pare:
Que el seu dolor li sigui donada la compensació.
Que Elmira li sigui retornada o cobrirà els camps de Messenia de soldats i d’armes,
I els pobles innocents pagaran el preu d’un acte injust.
Polyphonte
Si el rei Tideu pensa enganyar-me o intimidar-me, s’equivoca.
Que trií el què li convingui: la pau o la guerra.
Lisisque
Com la funesta nova no ha arribat aquí?
Messenia ignora el què ja sap tota Grècia?
Polyphonte
Doncs què?
Lisisque
La mort del dissortat Epitide.
Polyphonte
Déus! teniu vos altres llamps? voleu més dolors, una altra sang?
Aquí està la meva. Dissortat reialme! príncep dissortat!
(Si Epitide és mort, soc feliç)
Lisisque
Just dolor!
Polyphonte
Calleu tan cruel nova mentre que no sigui confirmada.
Tu roman al meu palau.
Lisisque
De moment, que decideixes a propòsit d’Elmira?
Polyphonte
No escolto pas el furor, no prometo la venjança.
(Fingeixo el dolor, la còlera, però estic content).
A l’innocent traït, un rei promet el terrible carnatge dels seus infames traïdors.
(A partir d’ara el reialme és meu i tinc el tron assegurat)
(surt)
Escena sisena
Lisique sol.
No ens deixem seduir per un dolor fingit o si més no sospitós.
Merope, Polyphonte, tots temen que una innocent astúcia salvi Epitide i el reposi al tron.
Però, per què encara no l’he vist?. M’ha precedit, quin destí lluny de Messenia i de mi?
Protegiu aquesta ànima reial, déus!
Fins que no s’ha vist el tirà cedir la seva plaça i l’hereu combatut pujar al mateix tron,
Sento el meu cor sense vida i no sabré respirar.
Quant que tarda, déus!, el moment tan esperat que podré veure el meu desig acomplit.
(Surt)
Escena setena
Un lloc retirat amb una porta secreta.
Merope (sola)
Ha arribat el dia, que pota la meva dissort a acomplir-se,
Era poc, ai las fortuna, d’haver-me retirat, no dic pas el regne, sinó el meu espòs i els meus fills barbarament assassinats.
Era poc tenir a l’exili el meu estimat Epitede, el meu únic consol.
Era poc també que la messenia, em proclami esposa infidel, mare indigna.
El monstre més execrable del món i del meu espòs.
Vols veure’m dins del llit de Polyphonte, vols que ho consenti,
Els deu anys que jo exigia per casar-me s’han acabat.
Ai las dia, lleis i juraments, noces!
Polyphonte! Déus contraris!, mals rigorosos, sense pietat, qui són els meus!.
Escena vuitena
Trasimede, Merope.
Trasimede
Reina sàpigues com pateixo d’imaginar-te l’esposa d’un altre,
Però si en la teva dissort tu no tens cap altre recurs que la mort,
Ves, que que l feliç Polyphonte t’aculli i regna amb ell.
Merope
Regnar amb Polyphonte? és Trasimede qui m’ho aconsella?
És aquesta la fidelitat que tan sovint m’has jurat?
Trasimede
Ai las! que puc fer?
Merope
Si tens pietat de mi, si l’il·lustre record del nostre bon rei assassinat t’és estimat encara,
Corre a cercar l’Anaxandre. Cerqui arreu i que aquest traïdor sigui arrestat, encadenat i conduït davant meu.,
És l’únic remei que et demano, ves-hi, i que la teva glòria sigui la de tornar-me la vida i la innocència.
(Trasimede surt)
(S’ha ometit l’escena 9)Cerque’l
Escena decena
Elmira, Polyphonte amb guàrdia i Merope.
Polyphonte
Rebutjaràs l’espòs que el cel et dona?
Elmira
El meu espòs ja l’he escollit; l’amor l’aplaudeix, el meu pare l’aprova i Elmira l’adora.
Polyphonte
Però el destí s’imposa.
Elmira
Qui el coneix?
Polyphonte
Ha parlat clarament.
Elmira
No hi ha rei ni déu que pugui oposar-se a la meva lliure voluntat.
Digui-li amor, digui-li orgull, soc Elmira, regna, i estimo aquí jo vull.
Si els meus plors i els meus sospirs et fan creure la meva feblesa,
Sàpigues que no temo la mort, el meu cor està tan ple de vigor, que jo no sabria tolerar veure’l mai sotmès.
(Surt)
Escena onzena
Merope i Polyphonte
Poliphonte
Que el déus tinguin cura del cor d’Elmira, és de tu bella reina que et demano comptes.
Per la teva llei em pertany, penyora de la fe que tu m’has jurat, premi de la constància que t’he guardat.
Merope
Polyphonte, Merope va a parlar-te sincerament; t’odio tant com es pot odiar, un assassí, un monstre, un parricida.
Polyphonte
Merope m’odia fins aquest punt? en què t’he ofès?
Merope
Tu m’ho demanes?, que el remordiment et contesti,
O ja has anat tan lluny en el crim, que t’ho digui la sang dels meus fills assassinats i del meu espòs traït.
Polyphonte
Si traït, però per qui? em ruboritzo de retreure’t un crim que cobreix el teu nom d’un oprobi fatal,
Però el pèrfid Anaxandre era el teu servent.
Merope
Digues més aviat l’infame ministre dels teus projectes, i d’un orgull cec que t’ha posat damunt d’un tron que no és el teu.RRRR
Polyphone
Et comprenc: Polyphone regna, i perquè regni, Merope el defuig amb odi i horror.
Merope
No odio la teva reialesa, tu em coneixes malament, l meu odi és més legítim. Prou: el culpable Anaxandre encara viu, em queda un fill, ell és encara un Júpiter per mi.
Polyphonte
I davant de Júpiter, tu seràs la meva esposa.
Merope
Però sàpigues com seré, sàpigues quina esposa trobaràs en mi.
Vosaltres, terribles, implacables fúries de l’infern. i tu discordi funest i sanguinari, odi, mort i fúria,
Us invoco a tots a presidir les meves noces.
Enceneu les torxes sacrílegues sobre el llit profanat,
Sembreu-lo de serps i d’escorpins en lloc de flors.
Fins que pàl·lid e exsangüe, el cap degollat per la meva cura,
El cruel tirà dormi, el seu darrer somni en la nit eterna.
Bàrbar, traïdor,
Porta el teu amor i la teva fe lluny del meu cor.
Tu em demanes amor?, contempla els meus mals, són la teva imatge, infame tirà.
El meu pit no alimenta per tu més que odi, furor i verí, el premi de la teva traïdoria.
(Surt)
Escena dotzena
Polyphonte i Anaxandre
Polyphonte
Deixeu-me guàrdies
(Els guàrdies surten e ell es tanca a l’interior)
La porta està tancada (agafa una clau i obre una porta secreta)
Vas a veure, dona ingrata el què pot ser una ofensa sobre el cor d’un rei.
(De cara a la porta)
Anaxandre!
Anaxandre (Surtin del quarter)
La veu del meu amo acaba de colpejar la meva orella.
Polyphonte
Abandona el teu amagatall, per tornar a veure la llum del dia l’abraçada del teu rei! (l’abraça)
Anaxandre
Quina oredre reial he d’obeir? vols que torni al palau d’Etolia per matar Epitide, poc ben guardats als braços de Tideu? estic a punt.
Polyphonte
El dissortat ja és mort, sense que nosaltres no en tinguem cap culpa.
El què et demano és una cosa més fàcil, ves fins al mont Ithome, i sofreix que Messenia et vegi tornar encadenat.
Acusa a la reina de la mort dels seus fills i del seu espòs i de la mà reial de Polyphonte, espera llavors un alt rang, tresors, i si tu ho vols una part del tron. Tot és per tu.
Anaxandre
Si això pot servir a la teva causa i ajudar a salvar-nos, acusaré a Merope.
Polyphonte
Estimat Anaxandre, suport fidel de la meva grandesa, et dono el ceptre i el regne.
(Anaxandre surt)
Escena tretzena
Polyphonte, Epitide
Polyphonte (obrint la porta)
Guàrdies, porteu-me l’estranger! les meves esperances reials recauen totalment en la fidelitat.
D’Anaxandre els daus estan tirats.
Epitide
Espero amb impaciència, senyor, el moment que em veurà alliberar el reialme, del seus mals.
(Polyponte surt)
Escena catorzena
Epitede sol
Elmira, estimada meva, on ets? qui t’amaga dels meus ulls?,
Con en seria de dolç sospirar d’amor haver de plorar i sentir trencar-se l seu cor,
És una bàrbara duresa que em causa sinó pena.
L’amant que creu delectar-se d’un plaer sense dolor,
És que no veu el seu error, o sigui que no sap que fer semblant a estimar.