David Triomfant Simfonia
L’any 1716 fou per Vivaldi una data d’excepció. El venecià en l’ardor de la joventut, compositor de música instrumental, lírica i sagrada, que omplia les funcions de professor a l’Hospital de la Pietat, i les d’empresari d’òpera, havia triomfat en tots els fronts. A l’èxit estrepitós de la seva òpera “Constanza Triomfante”, representada a primers d’any al teatre S. Moise, havien succeït, la publicació a Amsterdam, les sonates del seu opus 5 després de la promoció al càrrec de “Maestro de’ Concerti” a la Pietà. Entre ells mesos d’abril i desembre, l’estança a Venècia del príncep elector del de Saxe, acompanyat dels millors músics de la cort de Dresden, li havia obert les portes i les proteccions de “La Florence de l’Elbe”… i com si aquests èxits i aquests honors no havien estat pas suficients sadollat l’insaciable “Sacerdot Ros”, les espectaculars victòries del alliats cristians, sobre l’armada Turca a meitat de l’estiu havien conduit a la Pietat a passar-li la comanda del seu gran Oratori “Juditha”. El 1716, l’any decididament beneït, s’havia acabat a la tardor pel seu triomf de l’òpera “Arsilda Regina di ponto”, sobre l’escenari del seu teatre predilecte, el S. Angelo de Venècia.
El mes de gener de 1717, la representació sobre la mateix escenari de “L’incoronazione di Dario”, el seu nou drama per música, devia ser l’apoteosi, entre aquesta lluna de mel entre el músic i la seva ciutat natal. Però aquest coronament Venecià, escapa per poc al desastre…..
Els desenganys de Penèlope.
La temporada de carnaval començada el 28 de desembre de 1716 al St Angelo havia estat mal lligada. El teatre dirigit oficialment per l’empresari Ramponi, però sens dubte sotamà de Vivaldi, havia obert les seves portes amb “Penèlope de la casta” de Fortunato Chelleri.La carrera d’aquesta òpera devia ser tan curta com rocambolesca, perquè només em dues representacions l’espectacle s’havia interromput, en la més total de les confusions, Cheleri, deixant el seu clavecí en plena representació, no sense confiscar tot l’original de la seva partitura, i els cantaires van refusar continuar cantant a causa de no haver estat pagats!. D’ençà del 31 de desembre, el representant del Consell del 10, invità als cantaires a continuar cantant durant tota la durada del carnaval, malgrat que segrest de les partitures s’havia imposat…, i el 5 de gener la justícia sotmetia a Chelleri, ha restituir la seva partitura.
Només l’ èxit que assolí “Arsilda” un mes més tard i els ingressos que l’obra havia generat permetien a aquest fracàs artístic i a l’ensems financer no acabar en una derrota consumada. Per altra banda “Arsilda” revisada per Vivaldi , va reemplaçar Penèlope”, en espera de “L’incoronacione de Dario” estigués preparada per representar-la.
Aquest episodi ple d’ubiquïtat devia donar lloc a una picaresca sàtira anònima, publicada el febrer de 1717, fent burla en un florilegi d’epigrames pel futur i els seus actors. Diverses estrofes del pamflet eren consagrades a Vivaldi, quina represa d’Arsilda era comparada a “una sopa reescalfada” i quina situació era evocada amb humor, interrogant-se sobre el punt de saber si el compositor-empresari, havia “guanyat prou diners per anar-se’n a sopar…..
Però més enllà d’aquests trets burlescos i per doble sentit el libel feia sobretot homenatge al talent, la perícia fer del “Capellà Ros” proclamant.” però és un gran violinista, que fa miracles amb les seves cordes, el què vol dir donarà a tots una lliçó”.
Efectivament, la lliçó fou donada a partir del 23 de gener de 1727 amb “l’Incoronazione de Dario” portada finalment a l’escenari sense cap destorb. Un avís del mateix dia anunciava el naixement d’aquesta nova òpera, precisant que hom hi van veure per l’ocasió” gran quantitat de màscares i de grans faustes hàbits. En la seva edició del 23 de gener, el diari “Pallade Veneta” deia” la creació amb magnificència del nou drama del cèlebre compositor de música”, així com que designava amb gran reverència el llibret imprès.
Homenatge i provocació.
La juguesca era audaç, perquè escollint de posar música al llibret de “L’incoronacione di Dario”, Vivaldi havia decidit tornar a posar al dia una obra dramàtiques passada de moda. El texte era de feia trenta-i tres anys del poeta Adriano Morselli, reflectia, en efecte, un estil i una estètica obsoleta en ple triomf de l’Arcàdia.
Més enllà de les consideracions econòmiques, que havien sostingut aquesta tria, Vivaldi havia estat seduït sens dubte, per la riquesa d’aquest llibret típic del vell teatre venecià, que oferia a la seva inspiració un marc d’intrigues i fantasies del tot propicies en aquest drama pseudo-històric situat a la Pèrsia després de la mort de Cyrus i, Morselli s’havia proposat traçar un esbos inextricable ,d’accions paral·leles, quina revisió vivaldiana devia conservar bé, més que la simple trama. Més enllà de la intriga, en tota la seva complexitat ,és, en efecte, la conservació de l’equilibre incert dels caràcters oscil·lant entre seriós i còmic i el manteniment de llargues escenes recitades, alimentant el desenvolupament dramàtic sense introduir “l’ària de capo”, que Vivaldi conserva fidel a l’original i rendia així un vibrant homenatge a l’antic model del teatre venecià.
És doncs molt probable, que els posseïdors de la “reforma arcadiana” estiguessin indignats examinant el llibret proposat al públic de St Angelo: el manteniment dels vuit personatges creats pel poeta i les dues figures mitològiques representades per l’ombra de Cyrus i L’Oracle d’Apol·lo. La profusió d’àries i de conjunta de formes diverses oposades a l’hegemonia de “l’ària da capo”, la presència de moltes àries a l’inici de l’escena i la incursió de passatges en “airoso” en un llibret pletòric, ric de de més de cinquanta escenes, il·lustraven, en efecte una revolta estilística, quasi ostentosa a la consideració dels nous dogmes.
L’alquimista i el dramaturg
Cap pessimisme sotjava, per tant a Vivaldi i la música de “Lincoronazione di Dario” devia encarregar-se d’afalagar les seves noves intencions.
De fet des de la “Simfonia”, model d’obertura d òpera vivaldiana amb la seva vigorosa marxa harmònica a l’uníson del seu andante evanescent, s’afirma amb brillantor la potència del ritme i de la inspiració melòdica de músic. Des de l’alçada del teló amb l’acompanyament “Figlie,tergete i lumi” la força de la seva inspiració dramàtica s’imposa en una escena memorable consagrada a l’aparició de l’ombra de Cyrus per sobre de les seves filles adormides.
L’acció, des eguida compromesa, progressa llavors sense relaxament a través del laberint dramatúrgic i estructural del llibret, del tendre duo inicial dels dos orfes afligits “Cessil il pianto”, el duo jubilatori de Statira i Dario, “Pur t’abbraccio”, puntuant dins la joia de l’himeneu una tragicomèdia conduïda a un ritme panteixant tot el llarg d’aquest periple dramàtic, Vivaldi haurà un cop més afirmar la singularitat del seu del seu llenguatge teatral, explorant unes fórmules fins aleshores exposades respectant les experiències ja conduïdes multiplicant les innovacions o els riscos com a la “Cantata de Niceno”, cant d’amor dedicat pel vell filòsof a la princesa Statira i entonat amb tota ingenuïtat per aquest darrer, en una deliciosa escena semi dramàtica. Moment d’una rara intensitat, per la què Vivaldi convoca la càlida sonoritat de la viola a l’anglesa que envolupa el cant de la seva viola misteriosa.
És per altra banda, un cop més en el terreny de l’orquestració, en que Vivaldi es distingeix en “L’Incoronacione de Dario”, imposant-se amb una subtilesa sempre més marcada com un alquimista dels colors i dels sons, el compositor de concerts no està mai lluny, com ho testimonia l’ària de Statira “Sento frà ramo e ramo”, veritable peça concertant, en la qual l’embolic virtuós del violí i el violoncel evoca els concerts per dos solistes escrit pel músic per aquestos instruments. És igualment Vivaldi, el concertista qui domina en la rutilant “ària a Due d’Oronte i Arpago en l’obertura de l’acte III “Col splendor del sacro Alloro” introduïda per un autèntic “tutti” del concert per a trompeta i cordes o en l’ària de Niceno “Quale all’onte” , que tanca el primer acte, en la qual el compositor convoca dos oboès per figurar les ràfegues del vent sobre les muntanyes. Però com en Arsilda, l’alquimista, no té cap necessitat d’un exercit d’instrumentistes per aplicar les seves meravelloses fórmules. Així, en la insòlita “Non lusinghi il core amante” de Niceno. un fagot i un violí (l’ancestre del contrabaix) li basten, la sonoritat lunar de l’instrument amb llengüeta projectant un estrany clar-obscur sobre aquest saborós monòleg d’amant de l’intermezzo. Els mitjans requerits són encara més simples en l’admirable “Se palpitare in sen” cantat per la princesa Statira al moment que ella declara el seu ingenu amor per Dario.
En aquesta ària d’una gràcia immaterial, els violins en sordina doblats per les flautes de bec dibuixen amb una dolçor infinita delicades espirals etèries figurant les púdiques palpitacions del cor amorós. Vivaldi fa uns climes evanescents amb una extraordinària economia de medis: aquí està l’omissió del baix tradicional en profit d’un “Basseto” aeri confiat a les violes, que desenvolupa el cant d’un teixit net, bressolant delicadament les emocions evocades o sentides dels protagonistes “Placami la bell”; “Non mi lusing”. Allí l’encant reposa sobre les veus úniques, com el trio d’invocació al Sol “Lampa eterna”, sorprenent madrigal de catorze mides on el contrapunt elegíac de les veus d’Otone, Arpago i Dano es desplega sobri el discret acompanyament del baix continu..
Per Vivaldi, quest refinament estètic, no seria no obstant un altre en si mateix: axioma capital d’aquest teatre en desenvolupament, aquesta matèria delitosa, que fascina a l’orella i transforma els sentits, que no s’aïlla pas en una funció decorativa. L’alquímia vivaldiana està al servei del drama, que incita a què ella s’aproximi a fer viure fins els seus menors replecs. La trastornadora súplica adreçada als astres per Arpago a l’ària “V’ubbidisco amate stelle” un dels cims expressius de l’obra, la queixa vibrant d’Alinda encadenada a l’ària ” A me ceppi”, sublim adagio sostingut per l’acompanyament nu del baix continu., o el virulent encantament d’Argene, vençuda i proscrita, en el “presto” frenètic “Ferri, ceppi, sangue”, s’endinsent així al més profund dels sentiments humans. Vivaldi fa palpable el sofriment d’Arpago, a través dels cromatismes punyent, restitueix a la perfecció la sufocació d’Alinda a través d’un cant sil·làbic entretallat de pauses, evocant la ranera d’un ferit el buf trencat; fa rebentar la ràbia d’Argene i materialitza el seu enuig pueril desencadenant una garlanda de dobles corxeres sobre un acompanyament destacat del baix continu.
Cada detall psicològic i cada dada cromàtica són així minuciosament analitzades pel compositor. La música de Vivaldi, formidable teatre viu, es fonamenta en els sentiments expressats del poema. Drama i música no lluiten més, la seva fusió està consumada.
Camí de Màntua
Amb aquest fascinant Dario, el restabliment del compositor- empresari a l’escenari del St Angelo, fou considerat sota el signe de l’èxit financier, també del complement artístic. Doble èxit, que fou sens dubte, l’origen de la difusió de molts extractes de l’obre a l’estranger i de la possible represa l’any següent a Venècia. Una hipòtesi reforçada per la presencia en les col·leccions de músiques manuscrites de la Biblioteca Nacional Francesa d’una versió de l’ària d’Argene “Fermo scoglio in mezzo al mare”, diferent del text literari de la versió turinense.
Una altra hipòtesi és encara més possible: l’èxit de l’òpera fou sens dubte per Vivaldi l’origen d’una volta més gran en la seva carrera musical. Entre els espectadors de “L’incoronacione di Dario” al St, Angelo durant l’hivern de 1727, figurava de manera notable Philipp von Hesse-Darmstadt, governador austriac de Màntua, invitat pel seu tutor Antonio Ferdinando Gonzaga, duc de Guastalla, al què havia estat dedicat el llibret de l’òpera. Un any més tard, Vivaldi entrava al servei del Landgrave a Màntua, com a mestre de música de capella. El triomf de Dario havia obert la ruta de Màntua a l’ infatigable capellà ros, en els passos de Monteverdi i Caldara. Havia d’escriure una de les pàgines més glorioses de la seva biografia.
Frédéric Delaméa Novembre del 2013.
Sinopsi.
A la mort de Cirus, Rei dels Perses, van ser tres els pretendents a la successió.. Dario de convicció noble, estava sostingut pels Satrapes, Oronte, home jove estimat pel poble i Arpago capità de l’exèrcit. Per evitar enfrontar-se i continuant així la sang, Dario proposà, que la corona es vinculés a aquell que arribés a casar-se amb Statira, filla primogènita de Cirus. Dario esperant aconseguir la victòria, segur d’obtenir el suport d’Argene, germana de Statira, però aquesta, enamorada del jove aspirant al tron, esperonada per l’ambició i aprofitant-se de la simplicitat de la seva germana gran, posa tot el seu empeny, per fer encallar el projecte. No obstant, disposat a franquejar tots els obstacles, Dario fou finalment coronat amb Statira, i Argene desemmasquerada, fou severament castigada.
Acte primer
Escena primera
Una cambra al palau, amb dos llits, adormides Statira i Argene,i l’ombra de Cirus que parla.
Recitatiu acompanyat
Ombra de Cirus.
Filles meves, eixugueu les vostres llàgrimes, ja heu plorat prou després del meu funeral:
Un breu sospir, un gemec, un sanglot.
En els drames és humà, més l’excés de dolor és insensat,
Jo, el cap aureolat de pura llum, trepitjo els astres, però vosaltres,
Alegreu-vos de la meva joia, i que les tristes llàgrimes fugin dels vostres ulls.
(L’ombra desapareix)
Escena segona
Statira i Argene es desperten astorades, després Niceno
Recitatiu
Statira
Cel, que he vist?
Argene
Què he vist?
Niceno
Statira? Argene?
Statira
Arribes en un bon moment.
Niceno
Què és el què et trastorna?
Statira
Escoltar el meu pare…. Ai las! quin terror! m’impedeix parlar
Niceno
(Com em plau aquesta simplicitat)
Argene
T’explicaré el meu somni:
El meu pare se m’ ha aparegut, endemig dels núvols,
El gest senzill i la mirada lluminosa.
Statira
No ha estat pas un somni, sinó el nostre pare en persona,
Reconeixent la majestat del seu front.
Niceno
(Quina ingenuïtat)
Argene
Ara interpreta aquest somni
Niceno
Asserenem-vos, el vostre pare, que ha deixat aquesta terra,
Viu ara entre les estrelles, i al seu costat ha rebut el seu tron.
Argene
Llavors deixem de plorar i somiem de nou
Statira
El què mai el sol pugui fer per vosaltres, testimoni de dies tristos.
Duo
Argene Statira
Que cessin las llàgrimes i que les rialles aclareixin de nou els nostres ulls.
Que Apol·lo vingui a apaivagar els dies tristos i ombrívols.
Escena tercera
Flora, dama de companyia i confident de les princeses. Statira Argene.
Recitatiu
Flora
Dario, desitja una audiència amb vosaltres.
Statira
Que entri.
Argene
Al noble Persa, no es pot refusar l’entrada.
Flora
Me n’hi vaig de seguida a introduir-lo
(Se’n va)
Niceno
Espereu, i no obriu pas tan fàcilment la porta a altri,
Perquè allí i sojorna una bellesa estrangera i pura per millers.
Els amants són temptats pels furts.
Statira
Amagaré les joies.
Niceno
No és pas aquesta la seva finalitat, sinó la de robar sentiments
(Estimada ingenuïtat, com em plau)
(Sen va)
Escena quarta
Dario, Statira, Argene i Flora
Recitatiu
Dario a Statira
Dario, s’inclina davant la suprema hereva, del gran Monarca Cirus
Argene
(Quina aparença divina)
Dario (a Argene)
A tu també t’honoro, a tu que la noble estirp,
Secundes també el mèrits
(Statira es queda astorada i Argene també.)
Argene
No dius res?
Statira
A què?
Argene
No ho veus?
Statira
Bé, doncs respon-li.
Argene
El teu noble aspecte, il·lustre Persa, en l’adversitat,
Has tingut l’esperança de reconfortar-nos.
(Aquesta gentil semblança inflama el meu cor).
Dario
Ric de botins de guerra i aureolat de victòries,
Cirus sojorna a partir d’ara, prop dels déus suprems;
Espero poder (encara que Arpago i Oronte m’ho disputen) prendre el gloriós ceptre,
I si tu no t’hi oposes, t’accepto com esposa, del meu imperi i del meu llit.
Argene
(Quina estranya gelosia puny el meu pit)
Statira
(Què vol dir? Respon per mi Argene.
(Statira se’n va)
Flora
(Quina follia furiosa!)
Dario
Per què se’n va?
Argene
Jo parlaré per ella.
Dario
Fa molt de temps que estic ple d’ardor pels seus ulls.
Argene
(El meu cor s’ofereix en silenci)
Dario
Sovint, he escrit sobre el paper, paraules d’amor,
I de vegades, vessat llàgrimes i sospirs.
Argene
Però per què ,no t’estima?
A què ve sofrir inútils martiris?
Dario
Si és veritat que la pietat estimula les grans ànimes,
Tu que pots, vine a ajudar-me.
Argene
(Déu meu!)
Vaig a emprar-me-li.
(Ai las, com n’és d’encantador als meus ulls, si pogués el voldria per mi)
Ària
Dario
El plaer del meu amor, serà del teu amor un do,
Si un dia soc feliç, consolaràs un cor amant,
Atès que et plau estimar una bondat que t’ha ferit,
(Se’n va)
Escena cinquena
Argene plora
Recitatiu
Argene
(Déu meu em sento morir)
Flora
Aquest home és digne del ceptre.
Argene
Té una presencia reial
Flora
I una mirada greu.
Argene
Les seves maneres són dolces, sé bé de què es tracte.
Flora
La seva cara és encantadora i noble el seu pas.
Argene
(Déu meu, em sento morir)
Flora
(S’ha enamorat de Dario)
Argene
(Obtindrà Dario a Statira?)
(Statira sostindrà, els destins dels vassalls? i jo seré rebutjada. Estaré sotmesa a l’Imperi, d’una reina imbecil? Ah no, això mai.)
Flora
Què tem?
Argene
Per pujar al tron, per casar-me amb Dario, estic disposada a trair la meva germana, imposaré les lleis de la natura i del cel)
Seguiu-me Flora, perquè et vull veure prop meu.
Flora
(Presumeixo un gran embolic)
Ària
Argene
En un instant el meu cor, esdevé presoner d’un bell rostre,
Sé que l’amor procura turments, però no sense plaers.
(Argene se’n va)
Escena sisena
Mentre que Flora vol seguir a Argene, apareix Statira l’atura.
Recitatiu
Statira
Flora
Flora
Senyora.
Statira
Ho has sentit?
Flora
El què?
Statira
Dario m’ha escollit per compartir el seu llit i el seu imperi.
Flora
Ho he sentit.
Statira
Expliquem el què pensa.
Flora
(Que n’és de beneita aquesta dona)
Dario vol que siguis la seva esposa.
Statira
Ha escollit bé, però diguem en què consisteix,
L’ació honesta i digna d’una esposa?
Flora
La modèstia t’ho ensenyarà.
Statira
No, no ho vull saber el què el meu reial espera de mi.
Flora
Ell t’ho dirà
Statira
Doncs em crec el què em dius.
Flora
Esperarà que portis sempre la reial diadema,
Statira
I per fer què?
Flora
Perquè la teva cara inspiri motius, un sentiment de respecte amorós.
Statira
I què més?
Flora
Perquè ofereixis als teus servents gràcies i ofrenes.
Statira
He d’acomplir tots aquests deures?, Continua,
Flora
Per la resta és necessari un amor recíproc,
Perquè els dos cors vostres en formin un de sol.
Statira
N’hi ha prou amb això, bé no comprenc els teus propòsits,
Espero poder comprendre de seguida.
Flora
(No sé pas dir fins a quin punt n’és de ximple)
Ària
Statira
Al meu pit tinc un cert dolor que fereix el meu cor.
La pau estimada, si això és un engany, per trair l’amor, em desplau molt.
Escena setena
Flora sola
Recitatiu
Flora
He de seguir a Argene, però Statira em reté amb la seva manera ingènua d’expressar-se,
I després de tota una jove donzella, que no compren res de l’amor,
Perd la seva pau i la llibertat.
(Flora se’n va)
Escena vuitena
Una cort un baldaquí a un costat amb l’estàtua de Ciro amb corona. Arpago seguit dels seus soldats.
Recitatiu
Arpago
Escolteu, Perses, el destí m’ha donat la sort de ser l’espòs de Statira.
L’exèrcit està de part meva, de freqüents ofrenes, el poble d’abundants collites, cadascun fruirà de calma i de descans,
Ho afirmo i ho juro,
Però no és pas l’estàtua i la corona de Ciro que ens ha deixat?
Jo la prenc i sobre el meu cap la diposito.
(Pren la corona i al moment de col·locar-la al seu cap, sorgeix Oronte i l’hi retira.)
Escena novena Oronte envoltat pel mateix poble.
Recitatiu
Oronte
Soc jo qui ha nascut amb els honors d’un d’un noble llinatge,
Qui ha de cobrir-se les espatlles amb la capa reial i cobrir-se el cap amb la brillant corona.
Arpago
Que aquesta espasa respongui a aquestes pretensions inútils,
Perquè és necessari castigar la temeritat.
Oronte
Que a les amenaces estúpides, respon la meva,
Arpago
Doncs, sense esperar més, agafa la teva espasa,
T’espero aquí amb tota franquesa.
Oronte
N’estic dispost, i accepto aquest gran repte
(Es baten, els soldats per un costat el poble a l’altre, incitant el combat)
Escena desena Apareix Dario i s’interposa entre Oronte i Arpago.
Dario
Soldats, pareu!
Per les vostres discòrdies, injuries i perilloses per la pàtria afligida,
D’afegir al seu dolor, un dolor més gran encara,
Per què doncs tan cruelment vesseu la sang del poble?
Anem doncs a una millor causa, guardeu les espases,
I que una més bella acció, el vostre valor sigui consagrat.
Oronte
Tot està previst perquè jo regni.
Arpago
És legítim que pugui esperar al tron.
Dario
Deposeu les vostres armes, i que la pietat s’oposi a la còlera
Oronte
Que hom doni el ceptre.
Arpago
Tinc una raó més justa per pretendre’l.
Dario
Entre vosaltres, ben envoltat pels més grans Satrapes
Aspiro als honors més grans.
Oronte
Llavors seran les armes qui ho decidiran.
Dario
Ai las, seria el més just, per estalviar la sang dels perses innocents.
Arpago
La raó està en les armes.
Dario
Deixeu sacrificar es víctimes al sol i implorem en principi a cel,
Doncs aquell que serà més digne de de casar-se amb a filla primogènita,
De difunt Ciro, es veurà dotat de reialme.
Arpago
Jo no m’hi oposo pas.
Dario
Deixeu la vostre espasa, als déus de tron, presteu jurament davant la noble estàtua de Ciro,
Amb la fia primogènita del difunt Ciro,
I si nosaltres estem apegats per l’amistat, e país serà durador
Oronte i Arpago
Heu-nos aquí disposats.
(Dipositen les espases als peus de l’ estàtua de Ciro i es donen la mà per prestar jurament)
Ària
Arpago
Coronat amb verd llorer, la nova Aurora em veurà,
Regnar amb porpra, i als braços d’aquella que adoro,
Reposaré amb joia
(Arpago se’n va)
Escena onzena
Oronte i Dario
Recitatiu
Dario
Com s’equivoca aquest home, no mereix pas,
Que sobre el llit d’un rei, el seu front resplendeixi amb llum reial.
Ària
Dario
Qui es vanta del seu coratge, fa palesa la seva baixesa.
Jo que tinc vergonya, espero que només un amor reial em conduirà al tron.
(Se’n va)
Escena dotzena
Oronte i Alinda
Recitatiu
Oronte
Estúpides pretensions, Statira serà meva.
Dario i Arpago, amb les seves falses esperances,
Seran refusats, però aquí ve Alinda, fugim d’aquesta inoportuna,
(Es disposa a partir, però Alinda el reté)
Alinda
Espera.
Oronte
He d’anar-me’n. Deixem
Alinda
Déu meu!
Oronte
Dons parla, Què vols?
Alinda
El què jo vull traïdor?, no tens por dels meus retrets, de veure la teva cara enrojolar de vergonya?
Has traït a una princesa reial, aquí has jurat fidelitat.
Et segueixo des del reialme dels Medes, i arribo aquí per veure’t castigat,
I encara goses demanar-me que és el què vull?
Oronte
Et comprenc, si abans vaig estimar-te, el meu cor crema,
Ara amb un amor nou.
Alinda
La teva boca de perjur, expressa doncs la indigna traïció?
Oronte
Si he traït el teu amor, un reialme n’és la causa.
Ària
Oronte
Deixa’m en pau, no em turmentis més amb la fidelitat.
Perquè és endebades que reclamis la constància del meu cor.
Res per un reialme, no sé que fer,
Et sembla indigne, que manqui els meus deures.
(se’n va)
Escena tretzena
Alinda sola
Recitatiu
Alinda
Així el traïdor em menysprea?, no sent per mi mateixa una ombra de pietat, fidelitat i amor?
He de sofrir-ho?
La reina dels Medes ha de patir sense venjança un greuge tan gran?
Ai las, no, correu, però què?
Aturat cor meu, les santes lleis que l’honestedat prescriu,
Refusen tal venjança.
He vingut per donar suport a la meva amiga Argene,
Que m’ho demana, pobre sexe, la virtut es pesada, con ella és aspre vers els nostres amors.
Les lleis de l’honestedat, sou cruels.
Ària
Alinda
Si hom pogués estimar, no més que sospirant,
L’amor seria ben dolç.
Però per preservar el seu honor,
Convé sofrir un gran martiri.
(Alinda se’n va)
Escena catorzena
Apartament de Niceno amb llibres, instruments de química, matemàtiques i de música. Niceno sol, assegut davant d’una petita taula, tractant de compondre una cantata amb un violoncel i després Statira.
Recitatiu
Niceno
Què pot la nostra ànima de cara al potent amor?
Jo que nits senceres he cremat i glaçat sobre les més doctes obres,
Suara, esclau de l’amor, he de sofrir el meu destí sense gosar revelar-li a Statira.
Ai las, quantes vegades he confiat la flama del meu foc interior,
Expressat en dolços poemes, en harmonioses notes,
Amb la fi de revelar el meu turment,
Quan la formosa atreta pel meu cant ve sovint a mi.
Però el temor d’un amor no compartit m’ha detingut.
No em queda res més que la dissortada felicitat de recordar-me el meu destí i la meva dissort.
Tal és l’únic plaer d’un amor secret, d’oir un altre cop la pena,
I afegir la pena al cor.
Però si l’ardor és amor i deure de callar-se tocant la música, s’alegra el nostre esperit.
(Es posa a tocar.)
Statira
(Niceno toca, vaig a acompanyar-lo cantant)
(Es retira)
Ària
Statira
Gaudeix doncs del teu plaer, perquè jo m’alegro del teu goig
Escena quinzena
Statira i Niceno
Recitatiu
Niceno
Princesa (Quina visió)
Statira
Continua, no estiguis torbat, si tu vols cantaré.
Niceno
(Ja és temps de revelar el meu amor pels meus poemes)
Si et convé agafa aquests versos harmoniosos, i observa atentament el què expressen.
Cantata
Cremo. Amant silenciós i el meu ardor no puc amagar més,
Però no goso revelar-li, cap raig apareix,
De la meva flama secreta, per la meva mirada circumspecta, per la meva boca silenciosa,
Reprimeixo el foc, i torna a enviar-lo al meu cor.
Pobre de mi, què va a passar?.
Plorar per qui no creu en tu, sofrir per qui us ignora.
L’amor no coneix pas un dolor tan gran,
Ària
Statira
Adorar una bellesa, que sedueix, i amagar del cor la tornes el més gran dels martiris.
Qui no revela el seu turment, viu feliç en el seu dolor,
I no mereix de gaudir.
Recitatiu
Statira
Així parlava…. però qui parla així?
Niceno
El meu cor dissortat.
Statira
Pot el cor doncs parlar sense boca?
Niceno
(Ai las,quin dolor tan gran estimar a qui no us entén.)
Statira
Però tu, que et vantes de ser tan savi, diguem:
El destí d’una esposa és ser feliç o bé funest?
Vinga doncs estimat Niceno, parla.
Niceno
Llavors escolta: aquests bells llavis, aquests ulls, aquest pit formós,
De carn esplendorosa, no seran pas els teus, sinó els del teu marit.
Statira
Ara ho comprenc, Dario vol casar-se amb mi,
Per apartar-me de qui és meu,
Però per la meva part estic advertida.
Vinga estimat Niceno, abandona els teus estudis,
Perquè vull et vull sempre al meu costat.
Niceno
La teva veu és encisadora, que pot captivar-me on ella vol.
(La meva ànima no pot ja resistir més)
Ària
Statira
Si el meu espòs vol raptar-me, els meus ulls, la meva boca, el meu pit, el meu cor,
Es tracta, llavors d’una traïdoria amorosa,
I no és digne de ser el meu espòs,
Ni la constància en l’amor, ni l’esperança d’una recompensa,
No em poden robar el meu descans
(Statira se’n va)
Escena setzena
Niceno i Argene
Recitatiu
Argene
Niceno, soc aquí, per revelar-te el què penso.
Niceno
T’escolto.
Argene
Vaig néixer després de Statira, destinada a la glòria,
Però jo encarno un astre molt més gloriós,
He decidit robar-li a la meva germana la seva prerrogativa,
Per medi de les armes i dels llorers, i pujar amb Dario al tron.
Niceno
És un desig ben noble.
Argene
Tu, que m’ets fidel, imagina en mi la trampa i l’audàcia,
A la meva germana, que Dario, fa de forma semblant amb ella,
Les noces de l’Hymeneu, però de tu només vull silenci i fidelitat.
Niceno
T’obeiré de seguida les teves ordres,
(Això no pot pas ser negatiu al meu ardor)
Argene
Una bona recompensa t’espera, si tu pots ajudar-me en el meu desig.
Ària
Argene
Passions del meu cor, no us condemno pas,
Si tu em vols culpable, però d’amor, es necessita una trampa per l’Imperi i l’amor,
L’Imperi i l’amor són la pau del cor,
La passió que tiranitza el meu cor,
Absol la traïció de tor remordiment.
Si en el tron un estimat espòs encara en gaudeix.
(Argene se’n va)
Escena dissetena
Niceno sol
Recitatiu
Niceno
L’ambició d’Argene i simplicitat d’esperit de Statira,
Poden molt bé ser una gran ajuda a aquest pensament,
Que consumeix el més profund del meu cor.
Ària
Niceno
Tal com una feble planta. que hom veu voleiar,
Agitada pel vent sobre la muntanya.
Igualment la meva ànima s’agita en el meu cor.
L’esperança em fa viure i m’eleva, però la por em fa caure a terra,
I Impedeix gaudir del repòs.