El capvespre venecià de Vivaldi
Creada el 27 de gener 1736 al Teatre S. Angelo de Venècia. “Rosmina fedele”, constitueix la partitura lírica més tardana de Vivaldi, arribada a nosaltres tres anys després de la seva mort a Viena, anuncia el final d’una de les carreres líriques més fecundes de la història musical.
Entre “Ottone in villa” primera òpera de Vivaldi representada a Vicence el 1713 i “Rosmira fedele”, el prolífic venecià haurà fet un centenar obres originals i adaptacions mesclades. Xifra impressionant, però que no hauria de sorprendre en un país, llavors pres d’un vertader frenesí líric, vivint tot l’any al ritme d’inacabables temporades d’òpera, i atraient als seus nombrosos teatres la bogeria dels visitants estrangers amants per aquest Edèn vocal.
Venècia la napolitana
En arribant el capvespre d’aquesta rica carrera, “Rosmira Fedele” anuncia igualment la ruptura artística definitiva de Vivaldi amb la seva ciutat natal. D’ençà dels primers assajos en el gènere líric, el compositor havia tingut amb els teatres de la Sereníssima unes relacions tumultuoses. Artista novell i trastornat, empresari navegant al marge dels cercles oficials. Vivaldi havia adquirit des de 1714 un estatus d’irreductible marginal, ostensiblement desdenyat pels teatres patricis, però sòlidament implantat sobre els escenaris més modestos del Teatre St Angelo. Tota la seva llarga carrera lírica, sembrada de violentes ruptures i fugitives reconciliacions amb Venècia, els èxits de Vivaldi devien fer empal·lidir els seus rivals de St Giovanni Grisostomo o de St Cassiano teatres costosos i molt sovint deficitaris, que haurien de sofrir més d’una vegada la concurrència de Vivaldi.
Per tant aquests teatres de l’aristocràcia veneciana es decideixen obrir a Vivaldi, obrir les portes dels seus prestigiosos recintes, preferint lliurar-se en cos i ànima a la moda napolitana, que al tombant dels anys 1720-1730 arrencaven amb una Venècia lírica en marxa vers el seu declivi.
En efecte en aquesta època de la “sereníssima” devia perdre definitivament l’estat de de primera plaça lírica italiana, europea, que ell havia adquirit i després conservat des de prop d’un segle.
Després de conquerir la resta de la península, la ferotge competència de Nàpols, aguditzada per una serie de factors artístics, polítics i econòmics, imposava la seva llei als teatres de la ciutat.
A partir de 1720, el nou cant vingut del sud caracteritzat per un alleugeriment de l’estructura orquestral i un hipertròfia de les parts vocals sacsejava irremeiablement una Venècia en plena interrogació de la seva identitat lírica enfonsada d’ una temptativa de modernització dels seus models.
L’encís de la llengua napolitana per les melodies suaus, amb ritmes debilitats, temàtiques, esllanguides i la vocalització, farta d’una rabiosa seducció, havia de conquerir sense gaires problemes la presa afeblida i gairebé consentida, que havia esdevingut en alguns anys la capital de l’òpera. Després d’alguns anys de tanteig artístic, Venècia, la frívola s’oferia així en algunes temporades temporades de borratxera de la moda del “Partenon”, encarnada per grup de brillants compositors i de castrats d’excepció, formats en els prestigiosos conservatoris napolitans. El cant dramàtic cultivat a la llacuna des de més d’un segle, cedia la plaça a l’espectacular cant acrobàtic, posant així l’art al diapasó de la política i de l’economia, sobre el camí de la decadència.
Perquè, si el geni dels compositors napolitans no podien sinó seduir, l’art s’evaporava en les pirotècnies de Farinelli “És veritat que l’agilitat de la seva veu és sorprenent i que ell reparteix en un to de quatre parts, sorprèn més del que toca”, escrivia així el 1728 l’Abad Antonio Conti, observador carismàtic de la artística veneciana. Venècia capital de l’art del cant es movia a poc a poc amb gran mercat del comerç de la veu, concretant una evolució de tots els punts previsibles. L’entusiasme fanàtic de la ciutat per la vocalització napolitana i els seus prodigiosos campions testimonien abans que res aquesta “laxitud dels plaers” evocada per Conti, per caracteritzar l’ànima veneciana, anima assedegada de canvis i de novetats antídots efímers a la seva incurable melancolia. Alguns anys més tard és per aquest mateix sentiment que el President de Brosses explicarà la desafecció dels venecians a la vista de Vivaldi, en aquesta ciutat on “tot està de moda i tota la música del any precedent ja està obsoleta”
Vivaldi, compositor i empresari
Mentre que els teatres més anomenats de la ciutat donaven l’esquena als models locals i renunciaven a defensar la seva identitat artística preferint arruïnar-se en boges despeses de decorats, de vestuari i castrats, Vivaldi prosseguia amb Venècia un concubinatge artístic més liberal. Travessant la península per produir-hi les seves pròpies obres i d’altres compositors, sempre minuciosament adaptades o revisades pels seus propòsits. No tornava més a la llacuna, sinó per una oportunitat atractiva o una proposició de avantatges sàviament sospesades. Deixant les obres de Hasse, Giacomelli, Leo, Araya, Poropora o Lampugnani, mestres napolitans, d’origen o d’adopció monopolitzar els escenaris venecians, Vivaldi confirmava la seva antiga implantació, en els escenaris de terra ferma a Verona, a Lluca i a Florència. La primavera d 1737 es trobava al Teatre Filharmònic de Verona on el seu “Catone en Utica” tenia una acollides triomfal.. A la mateixa època establia estretes relacions amb Ferrare, residència del seu protector, el marquès de Bentivoglio. Per tant malgrat la primera temporada fortament aconseguida en el decurs del carnaval de 1737. Les esperances ferraries de Vivaldi havien de trescar-se, fracàs a la tardor de la tardor de l’any següent.
En plens preparatius de la nova temporada de carnaval, el cardenal Tommaso Ruff0, primer Arquebisbe de Ferrara i delegat del Papa, prohibia al compositor entrar a la ciutat per muntar les seves òperes pel motiu que a desgrat del seu estat clerical, no celebrava la missa, i havia sobretot l’amistat de la cantant Anna Giro. Immers en un oceà de dissorts, i amenaçat de fallida de comptes dels contractes que pesaven sobre ell, el compositor es trobava bruscament coaccionat a renunciar al seu projecte de la temporada Ferrara amb orgull confiar a un altre, més que ell la responsabilitat d’una tal empresa.
La composició després de “Rosmira fedele” apareix avui com a conseqüència directa d’aquest fracàs a Ferrara. Des del 30 de Novembre de 1737, llavors que la decisió del Legat es feia irrevocable, Vivaldi organitzava de presa la sessió d’òpera a St Angelo, amb una companyia corresponen a la prevista per Ferrara. La “prima dona” de la seva temporada veneciana era l’inqüestionable Anna Giro, mentre que el director del ballet Francesco Catenella, era el mateix al qual Vivaldi havia inicialment confiat el càrrec de regular el ballet de Ferrara.
La dramatització també ràpida d’una temporada d’òpera que havia de comportar tres obres diferents “L’oracolo in Messenia, Rosmina Fedele i Amida al campo d’Egitto” imposava en demés l’acomiadament de l’empresari Cesare Garganti i la seva companyia instal·lada al St. Angelo després de la temporada de tardor, testimoni de la influència considerable, que conservava encara Vivaldi en el seu antic feu. Un mes, dia dia, després d’haver trencat amb Ferrara, el compositor empresari havia transferit tots els seus compromisos a Venècia i adaptat el context local els elements de la seva programació.
L’al·legoria de la fidelitat.
Amb la tria de “La Partenope”, llibret escrit el 1699 pel cèlebre Silcio Stampiglia (1667-1725) Vivaldi celebrava de manera inesperada aquest retorn venecià inopinat. El 1738 l’obre havia conegut en efecte una llarga carrera, que s’apropava el seu final. Però escollir aquest llibret passablement ja no de moda, en un període on les obres de Metastasio imposaven una uniformitat de la llengua dramàtica en tots els escenaris d’Europa, permetia un cop més al compositor il·lustrar la seva posició original a la mirada del pensament místic dominant. Li permetia igualment afirmar la seva ferotge independència davant dels dogmes de la reforma arcadiana i de l’imperialisme de Metastasio. Una independència que Stampiglia mateix havia afirmat a la mirada dels seus companys de l’Arcadia, preservant en el si dels seus drames uns elements còmics, que Zeno i els deus successors havien volgut alliberar del drama per música.
Més enllà d’aquesta motivació purament artística, és possible descriure en aquesta tria, una motivació més simbòlica del compositor. “Partenope” obra al·legòrica, havia estat escrita per Stampiglia en plena preparació de la guerra de successió d’Espanya, quan totes les corts d’Europa s’oposaven després de les negociacions si jugava la sort del regne de Nàpols. Explicant la història de la fundadora mítica, festejada per diversos pretendents a la vegada el poeta pintava amb ironia la situació de Nàpols, assaltada per les pretensions conjuntes i rivals del Borbó d’Habsbourg i de Wittelsbach. Després de quaranta anys més tard, quan Nàpols havia conquerit la Venècia teatral, Vivaldi sembla haver volgut adaptar l’al·legoria a l’actualitat artística de la seva ciutat natal. Per una revisió del llibret i un canvi de títol de l’obra posant en primer lloc la “Rosmira fedele” més que la voluble “Partenope”, el compositor podria haver escollit d’oferir a aquesta Venècia frívola, que s’abandona a efímers cortesans, una oda sobre el triomf de la Fidelitat.
Acte primer
Escena Primera
Una plaça al costat del port noblement decorat amb un tron, una estàtua d’Apol·lo a un costat un altell, un foc cremant, el poble i el seguici. Partenope en el tron, Arsace, Armindo
Cor
Visca Partenope, visca, tan esplendorosa com el sol que ella adora.
Partenope
D’ençà dels alts murs d’aquesta activa ciutat,
Que jo he erigit, ai las, déu lluminós, tingues cura de la meva reial filla,
Que suscita meravella al mar i a la terra la seva esplèndida creació,
Partenope li dona el seu nom.
Cor
Que l’aurora fecundi les seves ribes,
I què les muses els cantin i escriguin poemes,
Llarga vida a Partenope! a l’entorn de l’estàtua d’Apol·lo.
Escena Segona
Rosmira vestida com un príncep armeni, desembarca amb el seu seguici i els precedents.
Armindo
Arsace.
Arsace
Armindo
Armindo
Mira
Arsace
Què es el què veig?
Armindo
Mira, la meva reina!
Partenope (a Rosmira)
Hola, què vols? Qui ets?
Rosmira
(He de fingir, ai las déus assistiu-me)
Generosa reina, des de terres armènies,
El príncep Eurimene s’inclina davant teu.
Partenope
Alçat i digues el què desitges.
Rosmira (Arsace està aquí, el rumor no s’ha equivocat)
Amb moltes veles d’element pèrfid,
Les grans ones s’eleven, quan descarrega una forta tempesta.
Qui com ells estaven carregats de riqueses,
Per part meva, al final he engolit tots els meus vaixells,
Una impietosa tempesta em deixa sobre la platja,
Escolto la veu ferotge i vinc a tu, tan noble i tan bella.
Partenope
Eurimene, que vols?
Rosmira
Socors i ajuda a la meva angoixa,
Que per salvar la meva vida,
He abandonat les riqueses i uns bens preciosos,
Tot a l’avidesa insaciable de la mar.
Partenope
Príncep, quin home notable, tinc pietat de la teva dissort,
La teva pèrdua em toca, i al meu mèrit m’empenyo,
A donar en el meu reialme, la plaça que li convé.
Escena Tercera
Ormonte amb una missatgera i els mateixos.
Ormonte
Reina, amb tropes atapeïdes el poble de Cumes,
Omple els turons i la plana.
Partenope
Has entès quelcom?
Ormonte
Només, que Emilio, el seu cap i guia desitja parlar-te,
I envia aquest missatger del seu campament.
Armindo (A Partenope que queda preocupada)
Què penses?
Arsace
No temo res.
Rosmira
Recoda, que Eurimene és al teu costat.
Partenope (al missatger que de seguida se’n va)
Escena Novena
Arsace
Amable Rosmina, bella font de la meva ferida.,
O la meva Partenope, font per tant encisadora,
De la meva segona i dolça ferida.
Ha de sofrir: si Rosmira no venia a presentar la cara davant meu,
A tu solament seré fidel,
L’oreneta, que torna cap a nosaltres, recorre les ribes,
La veu a penes i se’n torna al riu, que ha abandonat.
És veritat que ha travessat la mar,
Però d’Egipte, havent-lo deixat darrera d’ella,
El seu niu no ha oblidat.
Escena Desena
Ersilla i Emilio
Ersilla
Distingeixo del meu estimat els signes.
Amant silenciosa i desconeguda, Emilio (Arriba)
Emilio (a part)
Pel bell objecte que desitjo, estrelles propicies.
Ersilla
Invoques pel teu desig, un destí propici, i després cruel.
Emilio
Què dius?. qui ests?, quina crueltat.
Ersilla
Amorosa en silenci, crema per tu una noble filla,
T’ho vinc a revelar.
Emilio
Calla! estalvia-li l’afront del meu rebuig.
Ersilla
Igual a qui et demana pietat i que espera aquesta recompensa?
Recorde’m ingrat.
Emilio
No et veig, i no conec l’amor. (Surt)
Ersilla
Dissortada Ersilla; , sort cruel, com vol que trobi un cor, que no coneix l’amor,
Destí opressor. treu-me la vida o aquest sofriment.
Tenir una ànima
I trobar un insensible
Com a individu estimat.
És un dolor que sobrepassa,
Totes les altres.
Per tant, a les penes seré feliç,
L’individu estimat em diu un dia
“L’amor és massa ingrat per Ersilla”
Escena Onzena
Peça reial amb tron. Partenope, Ormonte, Emilio, Rosmira, Armindo i la guàrdia.
Partenope
Que Emilio s’avanci (Ella munta al tron ajudada per Ormonte)
Ormonte
Està aquí no gaire lluny esperant,
(Es dirigeix vers Emilio)
Emilio
Reina als teus peus,
Es dirà que vinc com enemic, o sinó com amant.
Partenope
No em sembla pas un vertader amant,
Tu que vens a envoltar-me d’esquadrons i armes.
Emilio
Si tu vols, Partenope, pots tenir individus els meus guerrers.
Penelope
Com?
Emilio
Acord en mi, el teu llit i el tron,
I dels meus homes tu seràs la Reina.
Armindo
(Ai las, quina proposta)
Rosmira
(Pel cap baix a Arsace)
Has sentit?
Arsace (Pel cap baix a Rosmira)
A mi no em plau, que ella pertanyi a Emilio.
Rosmira (en veu alta)
Pobre Arsace!
Partenope
I quan a tu l’amor t’ha inflat el cor?
Emilio
Des del dia, que el meu peu s’ha posat en aquesta terra,
T’he vist sense deixar-me veure,
Després em consumeixo, i moltes vegades tinc sospirs.
Armido
(Si cedeix, jo moro)
Rosmira (a part amb Arsace)
Tu sospires?
Arsace
No.
Rosmira
Tinc pietat de tu.
Partenope
Mentrestant aquesta antiga flama,
Per demanar-me pietat, vens com enemic?
Armindo
Dolç menyspreu!
Rosmira
(A part amb Arsace)
Arsace tingues valor.
Arsace
Llavors no em turmentis més.
Rosmira
Això no s’ha acabat.
Emilio
Si et plau donar-me la mà com esposa, llavors no més guerra, l’amistat i la pau.
Partenope
Demanes el casament amb les armes?
Veus l’amor mentre vens a provocar-me
Fuig de la meva còlera
Tots
A les armes, a les armes!
Emilio
Em sento veritablement insultat a la fúria,
En tot el meu esser, per innombrables veus, que excitaven al combat.
Què fer? anem-hi, i que el meu valor inalterable,
Tanqui el meu cor, tinc l’hàbit de triomfar,
Em sento veritablement etc……
Escena Dotzena
Partenope, Arsace, Rosmira, Armindo i Ormonte
Partenope
Tu seràs, Arsace, el primer cap del meu exèrcit.
Armindo
Potser la meva valentia al combat no val més, que la seva?
Ormonte
Potser no tinc un coratge igual en el seu en el cor?
Rosmira
Potser, perquè no coneixes el meu mèrit.
Em creus poc combatiu en terreny obert?
Arsace
Juro, com reclamo una tan gran acció i un coratge invencible.
Rosmira
Quin coratge? tu saps per tant, que detecto uns signes de flaquesa a la teva cara.
Partenope
Ets molt imprudent Eurimine.
Armindo
(I Arsace el tolera?)
Ormonte
(Ofès, no contesta)
Partenope
Davant Partenope…..
Arsace
Refrena la teva còlera, la seva joventut excusa la vivesa.
Rosmira
Excusar tu, el meu ardor, i acusar-me d’imprudent i lleugera?
Partenope
Ja en tinc prou, vull que el príncep de Corint,
Tingui el comandament general dels meus exèrcits.
Armindo
El meu nom anirà doncs a la batalla d’incògnit?
Ormonte
La meva espasa.
Rosmira
I oblidat en mig dels altres, jo hauria de tenir l’espasa i la llança.
Armindo
Per quina raó?
Rosmira
És injust.
Partenope (Baixa del tron)
Prou d’aquesta discussió, deixeu ara mateix de rivalitzar i escolteu,
Amazona guerrera, que cadascun dels meus exèrcits,
Perquè reunits, l’honor esperonat és millor pel vostre combat.
Jo seré el cap i vosaltres els meus campions..
(Surt)
Ormonte
D’un exemple tan rar, sento més sòlida la meva bravesa.
La flama és bella i excita l’honor cap el cor,
I només l’honor pot inspirar de l’amor el meu cor.
Destí, tu pots guiar sobre les passes dels herois,
Les nostres petjades cap a la victòria.
Escena Tretzena
Rosmira, Arsace i Armindo
Arsace
Eurimene a la batalla, vols venir? (Déus no li permeteu)
Rosmira
Porser, que jo com una dona feble, no hauria de tenir el cor trencat a l’ús de les armes.
Arsace
No puc dir-ho, et demano si tu pots combatre. (I jo he de callar-me)
Rosmira
La glòria, i l’honor refermen el meu cor,
En el conflicte que ha de venir,
Un per ser digne i l’altre perquè l’estimo,
Partenope tu ho saps molt bé,
En la teva presència he revelat el meu dolor.
Armindo
Ja per a ella l’amor et fa sofrir?
Rosmira
La seva fletxa m’ha tocat, no ho nego pas.
Armino (Baix per a Rosmira)
Aliat poc segur.
Arsace
A tant tendre edat es pot tenir cor, però no pas encara força.
Doncs tu prens un gran, voleu en la primavera de la vida,
Sentir-te immortal en la guerra.
Rosmira (li gira l’esquena)
Que tremoli el feble.
Arsace
Menysprees els meus advertiments,
Però et protegiré en mig de la batalla.
(Surt)
Escena Catorzena
Rosmira i Armindo
Armindo
He de compadir-me de tu, et confio la meva pena,
Després pèrfidament, et fas el meu rival en amor?
Rosmira
No et compadeixis. El meu interès fingeixo estimar Penelope,
Per desviar de la seva ment Arsace.
Armindo
I si el teu gentil semblant agradés a Partenope?
Rosmira
Te l’enviaria a tu.
Armindo
I si et volgués per espòs?
Rosmira
No podrà
Armindo
Potser amb una altra, has d’entregar els lligams de l’himeneu?
Rosmira
Fes-me confiança i no cerquis més lluny
(Armindo surt)
Escena Quinzena
Rosmira
Rosmira
Medito sempre contra l’infidel Arsace amb noves ofenses,
I la tendresa i la crueltat em mouen pena d’amor i de còlera.
Tan aviat amenaço, tan aviat sospiro.
La meva ànima amant, que pateix per ell voldria burlar-se’n,
El meu menyspreu denuncia el meu amor,
Amants fidels, la vostra flama a descobrir el què calleu,
Una pal·lidesa de sobte basta,
La vostra cara que s’enrojola, una mirada un sospir,
Basta tant poc, per descobrir el vostre secret,
Per què perdre la pau amagant el vostre sofriment?