Tito Manlio
Drama musical amb tres actes
Montova,Teatro Arciducale Any 1719
Libreto de Matteo Noris
Amb instruments originals
Baix SERGIO FORESTI Tito Manlio Cònsul Romà
Soprano ELISABETH SCHOLL Manlio El seu Fill
Soprano NIKY KENNEDY Lucio Amant de Vitellia
Mezzosoprano ROSA DOMINGUEZ Vitella filla de Tito Manlio Amant de Geminio
Mezzosoprano LUCIA SCIANNIMANICO Servilia Germana de Geminio destinada a esposa de Manlio
Contralt THIERRY GREGOIRE Decio Capità de les falanges
Tenor DAVIDE LIVERMORE Geminio Capità,dels llatins i Amant de Vitellia
Baríton BRUNO TADDIA Lindo criat de Vitellia
Soldats, Gent, Cavallers Romans, Oficials, Lictors, Falanges.
MODO ANTIQUO
Director FEDERICO MARIA SARDELLI
Am motiu de l’estada d’Antonio Vivaldi a Màntua i de la representació de Tito Manlio, un dels quatre drames musicals, que Antonio Vivaldi a presentat a Màntua, quan es troba al servei del governador, representant de la corona d’Hausburg , Philipp von Hessen-Darmstadt.
Tito Manlio és un dramma per musica en tres actes amb música d’Antonio Vivaldi i llibret en italià de Matteo Noris, escrita amb motiu de les celebracions del matrimoni del governador imperial de Màntua, Felip de Hesse-Darmstadt amb Eleonora de Guastalla, vídua del Gran Duc de Toscana
Poc desprès de la seva arribada a la ciutat, don Antonio participa en la direcció artística i financera de l’únic edifici apropiat per la representació d’òperes, el seu sentit de l’ iniciativa li va molt a propòsit. Al teatre Arciducale, també anomenat “Il Comico”, ell posa en escena una represa de la seva peça “Armida”. L’òpera representada poc abans a Venècia, al Saint Moisé, durant la temporada de carnaval, roman en cartell fins el maig de 1718. És un gran èxit pels virtuosos, la música i l’orquestra tan harmoniosa.
Segons, tota probabilitat es tracta d’una tria subordinada al temps disponible, que no permetia la realització d’una producció d’òpera totalment nova. La decisió d’escenificar un espectacle copiat d’un entorn teatral exterior correspon als costums locals.. En l’organització de la propera temporada, els directors del teatre de L’Arxiduc, tenien el costum de deixar en el seu famós repertori, que apreciaven els teatres més cèlebres de la República Veneciana.
Aquesta tendència, no es va afeblir, més quan Carles VI decideix deslliurar el comte Wirmondt de les seves funcions d’administrador Municipal i reemplaçar-lo pel governador Philipp von Hessen Darmstadt. Ell arriba a Mántua passant per la porta Mulina “Sota la fanfàrria de l’artilleria i els sons de totes les campanes”.
Tot i què el nomenament d’un nou governador s’expandeix ja el 21 de setembre el 1714, es veu obligat a fer una quarantena a Verona, on pateix una malaltia contagiosa, que manté tota Alemanya en suspensió.
Quan arriba a la ciutat vers les vint-i-dues hores de dissabte 29 de desembre, les representacions inaugurals del carnaval ja han començat, pel manament del Príncep Darmstadt, ès sotmet la temporada teatral següent de manera immediata, per la qual està prevista una represa del peces “Ercolo sur Termodonte” de Giacomo Rampini i “Atioco” de Francesco Gasparini.
El fet que l’òpera de Gasparini composada a la tardor de 1705, per S. Cassiano figura al cartell del teatre és un testimoni eloqüent de la longevitat metamòrfica que certs repertoris dominants, aconseguir al si dels medis de producció perifèrics al nord de la quasi illa. La noció de concurrència, no juga aquí més que un paper menor, i unes condicions gairebé ideals regnen pel seu seguiment. Baix alguns aspectes, la familiaritat del públic de Màntua, amb aquest gènere de llenguatge musical venecià, representa un factor ambiental, que determina el treball de Vivaldi. En conseqüència no és contrari a cap concessió, de gust o d’estil.
És més podem suposar, que la freqüentació habitual d’un autor tal com Gasparini-que ja havia estat mestre del cor de l’Ospedale de la Pietà a Venècia-més enllà de la disponibilitat d’una companyia instrumental de primera categoria (la Capella Archiducale, altrament anomenada “Capella regia” (orquestra Archiducal), ha contribuït a introduir Vivaldi a la cort de Langrave”.
Per altra part, sota la influència de la cort i del seus costums particulars, la tradició teatral arrela a poc a poc a Màntua. Això repercuteix igualment sobre el treball del compositor. Aquesta força motriu devia ser evident quan es consagra a la preparació de “Tito Manlio”. Es tracta de la segona òpera d’una temporada teatral començada del tot normal. Aquí es sotmet fortament a les situacions, que no paren de canviar, que coneix la vida de la cort a finals de 1718.
Poc abans de la representació de “Teuzzone”, interpretada per primera vegada, tal com era previst, el 26 de desembre és anunciat el casament del príncep amb Lionora Gonzaga de Guastalla.
En la crònica general de la ciutat de Màntua Federigo Amade, relata generosament aquesta circumstància, no deixant ni el menor detall: la nit de Nadal, amb motiu d’un sopar solemne el governador, Príncep Philipp von Darmstadt anuncia el seu casament amb la princesa Lionora Gonzaga, viuda Toscana, quin retrat, tenint en compte les circumstàncies, ha estat exposat a la sala de les audiències, on el Príncep rep els vots de felicitat de tota la noblesa i a la nit següent, un drama musical és interpretat per primer cop al teatre, dedicat a la jove promesa, i a la qual el seu promès li regala vestits i joies de gran valor.
Una correspondència provinent de Florència i publicada el 21 de Gener de 1719, en un diari local, informava sobre els preparatius de les noces.
El matrimoni entra s’Altesa la princesa electora amb s’Altesa el príncep Philipp de Darmstadt, governador de Màntua, que envia el marqués Antonio della Valle per felicitar a la núvia i donar-li les joies enviades pel Príncep, és doncs publicada….
Una setmana més tard les negociacions arriben a terme i la futura casada rebé les felicitacions del gran duc Cosimo III, el senyor marquès della Valle, en la seva qualitat d’enviat de s’Altesa el príncep Darmstadt, per donar la demanda de casament, ha d’anar per Màntua i acompanyat ahir a s’Altesa el gran Duc a una gala a la que ha participat el conjunt de la cort, amb la finalitat de relatar la seva visita a s’Altesa la princesa Elonora Gonzaga di Toscana.
Mentre els diplomàtics es dediquen a perfeccionar els detalls de les noces, Vivaldi s’encarrega de la representació de Teuzzone. En aquella data probablement composa el segon melodrama de la temporada.
El casament del Príncep confereix, de totes maneres a aquesta temporada força ordinària, una nota solemne, la futura esposa, es esperada a la ciutat d’un moment a l’altre, el compositor no té més, que alguns dies per presentar a la cort una representació adaptada a les circumstàncies.
El què no és gens menys, que simple, perquè la partitura ha de ser canviada totalment, com alternativa, a les modificacions indispensables no estan acabades. Vivaldi es decideix sense cap dubte per la segona possibilitat, perquè l’ordre definitiu de Tito Manlio és el resultat d’un profund treball de revisió. Aquí es basa en el model d’una versió que correspon en molts punts a la versió del llibret utilitzat per Carlo Francesco Pollarolo el 1697 per la primera de Fiorintina, és molt probable que la insistència amb la qual Matteo Noris, representava el caràcter heroic del mateix nom-que prenia a posta les seves distàncies en relació als prototips-eròtic-sentimentals a l’ús el segle XVII tardà- haurà estat considerat com poc adient per celebrar la solemne ocasió.
Per contra, la solució de continuïtat obtinguda gràcies a la vitalització d’una força còmica descartada del llibret original, així que la nova reconsideració de la contribució dramàtica i musical reservada als papers dels amants corresponen millor als objectius elogiosos i idèntics d’un melodrama redactat com a regal pompós de casament.
Trobant-se la menció, sota la forma d’inscripció sobre la pàgina de títol de l’edició original indicant com temps de redacció de la partitura, només cinc dies, i sovint citada amb la fi de testificar la facilitat de creació de Vivaldi, es mereix veritablement a aquest procés de composició i no la composició de l’obra integral.
Malgrat tot, les curoses preparacions i la intervenció del compositor són anihilades per un “cop de Teatre”, també tan imprevist com inesperat.
La confecció dels uniformes engalanats de faixes argentades, la decoració de les peces, els llits de noces sumptuoses per acollir aquesta princesa i nombrosos membres de la seva família, que havien viatjat de Florència a Màntua en calessa i amb tot el seu equipatge, en tot el seu apogeu. Igualment el repàs a l’abadia de St. Benedetto a Polirone, on són perfectament atesos, ja està tot preparat. De tota manera tot és en debades. La núvia no ve. La raó, n’és l’obstinació sobrevinguda entre les corts de la Toscana i la de Guastalla. No havent estat el casament com era previst. El Príncep de Darmstadt, volia que li foren tornats els magnífics regals fets fins aleshores a la núvia.
No podem més, que imaginar-nos la sorpresa i les trifulgues del Príncep i el seu entorn. Tot i què el casament no hagués tingut lloc, Tito Manlio es representa igualment, pot ser suposant que els ajornaments serien de naturalesa efímera o el casament solament ajornat, atès que a la pàgina del títol del llibret imprès per la següent temporada de carnaval, dedica sempre l’0bra a Eleonore, promesa de sa majestat el Príncep. L’èxit de Vivaldi a Màntua esperant el seu apogeu el 1719, la seva carrera pren un gir amarg. L’any següent, però el seu monopoli, que li permetia ocupar-se tant de l’aspecte artístic com de l’organització de la temporada. El seu lloc el limita llavors a rebre el generós salari de cap de l’orquestra i de donar al teatre la partitura de la Candace. Es tracta d’un únic melodrama representat en el decurs d’una temporada atípica. El dol pronunciat la regió d’Habsbourg després de la mort de la mare de l’Emperador, té en efecte una parada provisoria del conjunt de les activitats teatrals i musicals. El 16 de març té lloc a la Bassilica Santa Bàrbara, en el marc de la missa pontifícia ordinària de l’abat i amb presència del Príncep Governador. La cerimònia de l’enterrament solemne per la salvació de l’ànima de Lionnora Maddalena Teresa de Nurremberg. La vídua de l’Emperador Carles VI traspassada el 19 de Gener a les 5, hora alemanya a Viena.
És poc després d’aquell moment que Vivaldi se’n va de la ciutat per tornar de la ciutat per tornar a la seva pàtria. En la seva maleta, hi porta una carta de recomanació signada pel seu protector i dirigida a l’ambaixador Imperial de Venècia, Giovan Battista Colloredo. És possible, que el compositor hagi escollit aquesta ocasió per renunciar a aquesta activitat, que havia perdut molt de la seva atracció inicial, que l’havia dut a la cort de Langrave. El seu allunyament, pot ser per un medi per l’administració, de rescindir un contracte tan car com improductiu.
Sigui com sigui, Don Antonio continuava gaudint de la protecció del Príncep de Darmstadt, i els dos anys passats a Màtua han marcat l’inici d’una amistat, que havia de durar deu anys, amb algunes interrupcions, Durant aquesta època va administrat els teatres de Màntua, les partitures d’alguns dels seus millors melodrames, tal com “L’Arbabano, Semiramide i Farnace”.
La intriga
Primer acte
El cònsol romà Titus Manlius, prega als déus de donar-li suport en el seu combat contra la rebel·lió dels llatins, que exigeixen el dret a intervenir en el senat. Ell jura de vessar la seva sang en ofrena. El seu fill Manlius, el centurió Decius i el mateix Latin Lucius, segueixen el seu exemple, i Servillia, la promesa de Manlius i germana de del cap dels llatins, rebutgen, no obstant, prendre part en el jurament, Titus posa a Vitelia en residència vigilada, allunya de Roma Servilla i envia a Manlius a reconèixer el camp de l’enemic. Ell li recorda no obstant, que no pot sota cap pretexte entrar en acció en una batalla. Lucius, té vergonya d’haver traït el seu poble a causa del seu amor secret, per Vitelia.
Decius li amaga, que ell també està enamorat de Vitelia, entremig Vitelia envia al seu servent Lindus a demanar ajuda a Geminius el cap dels llatins, que és en secret el seu promès. Ella en passa de les amenaces brutals del seu pare. Lucius li declara el seu amor i ella fingeix de plegar-se per amor, a les exigències del seu pare.
En el camp dels llatins Geminius rebutja abandonar el combat contra Roma per salvar Vitelia. Quan Manlius arriba, el provoca a batre’s en duel. Servilla evita, que justament els dos homes s’enfrontin. Persuadeix a Geminus de posar fi a la rebel·lió a casar-se amb Vitelia a poc després d’anar-se’n Geminius reprèn les provocacions. Manlius el mata.
Acte segon
Al palau del Cònsol. Lucius prega a Titus li concedeixi la vida i la mà de Vitelia.
Llavors que Servilia conte que la revolta dels llatins s’ha acabat. Manlius aporta la nova de la mort de Germinius. Titus, està furiós perquè el seu fin hagi contradit les seves ordres i l’amenaça amb un càstig molt sever. Vitelia també exigeix venjança per la mort del seu estimat. Manlius és encadenat i emportat. Titus lluita amb si mateix, no pot decidir-se a donar l’ordre d’execució del seu propi fill. Decius el prevé que l’exercit es revelarà, si fa executar al seu fill. Servilia demana el perdó mentre que, Vitelia exigeix l’execució del seu germà. Titus dona a Lucius l’ordre d’execució. Aquest últim davant de Vitelia, oscil·la cada cop més entre l’amor i el fàstic.
Acte tercer.
Servilia visita a Manlius a la presó i li assegura el seu amor. Més tard sorprèn la conversa en el decurs de la qual, Lucius nou cap dels llatins, promet evitar l’execució de Manlius atacant Roma. Manlius rebutja aquesta decisió i Servilia no aconsegueix fer-li canviar la decisió. Mentre tant, Vitelia exigeix de Lucius el cap del seu germà com a prova d’amor. Manlius diu adeu al seu pare i li demana d’ocupar-se de Servilia. Servilia fora de si, desitja també la mort. Manlius està disposat a morir, és llavors, que un tumult revolta la ciutat, el centurió Decius cenyeix el cap de Manlius amb la corona de llorer de l’exèrcit. Titus cedeix a la voluntat dels soldats. Vitelia accepta casar-se amb Lucius, perquè ell ha acabat amb la revolta dels llatins. Manlius és festejat a Roma com un heroi.