Música vocal per a veu sola i piano
Morts beuen les aigües de Leteo
D 1a “Somni de vida”
Any 1810
En do menor
Indicació de temps.- Adagio, en do menor/si bemoll major
Per a baix amb piano
Llibretista.- Gabriele von Baumberg
Període Romàntic
Somni de vida
Jo estava assegut a l’atri d’un temple
Al bosc de les Muses, envoltat per una cascada
Sota la suau llum del capvespre
Cap brisa bufava, i el sol acomiadant-se
Daurava els cansats salzes ploraners.
Vaig estar reflexionant molt temps, tranquil·lament
El cap recolzat sobre la meva ma dreta
Pondera el futur i el passat, i vaig veure
Sobre un turó, proper al, tron dels déus
L’estança de la sagrada estirp
De cantors antics i moderns
En les cançons del qual es delecta la posteritat.
Morts, desatesos i llargament oblidats
Lluny, en les profundes tenebres de la vall
Els ídols de la seva època
En la gegantina ombra de l’oblit
I lentament des d’aquella fosca vall
Aixecant-se del pútrid tiberi d’herois
Una ombrívola forma va arribar lliscant
I vagament em va oferir
En un calze engalanat amb garlandes de roselles
! L’oblit de la font de Leteo!
Leteo.- A la mitologia grega es uns dels rius de l’Hades.
Beure de les seves aigües provoca un oblit.
Alguns grecs antics creien que es feia beure d’aquest riu a les ànimes abans de reencarnar,
De manera que no recordessin les seves vides passades.
Sorprès, volgué preguntar a l’aparició:
Aquesta beguda amb serà profitosa?
Però ja s’havia esvaït: ho vaig notar amb ràbia continguda
Perquè no podia renunciar els meus desitjos
Llavors va arriba en alegre dansa, amb passos
Com a lleuger zèfir
Un petit geni saltironant
I va cridar fent-me escarafalls “Vine amb mi”.
Allunya de tu la por als capvespres,
Ells enfosqueixen fins i tot la brillantor del sol de la veritat!
Vine amb mi! Et portaré a aquell bosquet de llorers
On ningú no consagrat hi ha penetrat.
Una fresca i bella corona de poeta
Floreix allí per tu frondosament amb brillantor primaveral
Envoltada de rams de murtra;
I dit això, s’avançà ràpidament.
Ple de confiança, segui el jove encisador,
Feliç en la meva dolça il·lusió
Regnava ara un solemne silenci
En tot el bosc. El premi llargament desitjat,
El veia rutilant sobre un fons d’envolupants ombres
I em vaig deturar, perduda tota sensació plaent.
“Pren-la, digué, és voluntat d’Apol·lo”
“Pren aquesta daurada lira!”
“Ella té el poder en les hores de melangia”
Amb els seus màgics tons de guarir totes les ferides
Que la mala sort i la follia t’infligiren
Amb acords tendrament tranquil·litzadors
Ressona de sur a nord
I ultrapassa el ràpid córrer del temps
Enorgulleix-te, enorgulleix-te de la teva possessió! I pensa:
De totes les coses que els Déus concedirien als mortals,
Aquest és el regal més estimat!
I tu no vas a profanar-lo
No familiaritzat encara totalment amb el seu immens poder,
Vaig cantar en primer lloc només cançonetes
I l’eco ressonà fort i ple d’alegria.
.D 5 Hagars Klage: Hier am Hugel heissen Sanders/El lament d’Agar
/
Any composició 1811
Any publicació 1894
En do menor
Indicació de temps.- Largo en do menor
Llibretista.- Clemens August Schücking
Període Romàntic
Per a veu i piano
Agars Klage
Hier am Hügel heißen Sandes
In der menschenlosen Wüste ,
Sitz ich, und mir gegenüber
Liegt mein sterbend Kind,
Lechzt nach einem Tropfen Wasser,
Lechzt und ringt schon mit dem Tode,
Weint, und blikt mit stieren Augen
Mich bedrängte Mutter an.
Du mustst sterben, armes Würmchen,
Ach, nicht eine eine Träne
Hab ich in den trocknen Augen,
Wo ich dich mit stillen kann.
Ha! säh ich eine Löwenmutter,
Ich wollte mit ihr kämpfen,
Um das Eiter kämpfen
Dass ich löschte deinem Durst.
Könnt’ ich aus dem dürren Sande
Nur ein Tröpfchen Wasser saugen!
Aber ach! so must du sterben,
Und ich muss dich sterben sehn!
Kaum ein schwacher Strahl des Lebens
Dämmert auf der bleichen Wange,
Dämmert in den mattten Augen,
Deine Brust erhebt sich kaum.
Hier am Busen komm und welke!
Kömmt ein Mensch dann durch die Wüste,
So wird er in den Sand uns scharren,
Sagen: das ist Weib und Kind.
Nein ich will mich von dir wenden,
Dass ich dich nicht sterben seh
Und im Taumel der Verzweiflung
Murre wider Gott!
Ferne von dir will ich gehen,
Und ein rührend Klaglied singen,
Dass du noch im Todeskampfe
Tröstung einer Stimme hörst.
Noch zum letztem Klaggebete
Öfn’ ich meine dürren Lippen,
Und dann schließ ich sie auf immer,
Und dann komme bald, o Tod.
Jehovà! blick’ auf uns herab!
Erbarme dich des Knaben!
Enviar aus einem Taugewölke
Labung uns herab.
Ist er nicht von Abrams Samen?
Ach er weinte Freudentränen,
Als ich ihm dies Kind geboren,
Und nun wird er ihm zum Fluch!
Rette deines Lieblings Samen,
Selbst sein Vater bat um Segen,
Und du sprachst: Es komme Segen
Über dieses Kindes Haupt!
Hab ich wider dich gesündigt,
Ha! tan treffe mich die Rache!
Aber, ach! was tat der Knabe,
Dass er mit mir leiden muss?
Wär ich doch in Sir gestorben,
Als ich in der Wüste irrte,
Und das Kind noch ungeboren
Unter meinem Herzen lag;
Nein, da kam ein holder Fremdling,
Hieß mich rück zu Abram gehen,
Und des Mannes Haus betreten,
Der uns grausam itzt verstiess.
War der Fremdling nicht ein Engel?
Denn er sprach mit holder Miene:
Ismael wird groß auf Erden,
Und sein Samen zahlreich sein.
Nur liegen wir und welken,
Unsre Leichen werden modern
Wie die Leichen der Verfluchten,
Die der Erde Schoß nicht birgt.
Schrei zum Himmel, armer Knabe,
Öffne deine welken Lippen!
Gott, sein Herr, verschmäh das Flehen
Des unschuld’gen Knaben nicht.
El lament d’Agar
Aquí, en un turó de sorra calenta,
Al desert desert, m’assec, i davant meu
Hi ha el meu nen moribund.
Amb set d’una gota d’aigua.
Sedegat i ja lluitant amb la mort
Plora i mira amb els ulls buits
A mi, la seva mare turmentada.
Has de morir pobre petit àcar.
No tinc ni una sola llàgrima als ulls secs amb què et pugui alleujar.
Oh, si hagués de veure una mare lleona
Voldria lluitar amb ella
I lluitar per arribar a la ubre
Per tal d’apagar la vostra set.
Si pogués, d’aquesta sorra seca,
Xuclar una petita gota d’aigua!
Però oh, has de morir
I jo t’he de veure morir.
Amb prou feines hi ha un tènue raig de vida
Que s’aixeca a la galta pàl·lida
O que s’aixeca als ulls avorrits.
El teu pit gairebé no es mou.
Vine al meu pit i marceix!
Si un home vingués per aquest desert,
Ens posaria en una tomba poc profunda
I diria: “Això és una dona i un nen”.
No, m’allunyaré de tu
Perquè no et vegi morir
I en un frenesí de desesperació
Murmurar contra Déu.
M’allunyaré molt de tu
I cantaré una commovedora cançó de lament
Perquè fins i tot en la teva lluita de mort
Escoltis el consol d’una veu.
És només per a les pregàries finals de lament
Que obro els meus llavis resecats
I després els tancaré per sempre,
I després vindrà ràpidament, la mort.
Jehovà! Mira’ns amb descens.
Tingues pietat del noi.
D’un núvol de rosada envieu-
Nos un refrigeri.
No és ell de la descendència d’Abram?
Oh , va plorar llàgrimes d’alegria
Quan li vaig parir aquest nen
I ara el tracta com un maleït!
Salva la llavor del teu estimat
Fins i tot el seu pare va demanar una benedicció
I tu vas dir: “Que vinguin les benediccions
Sobre el cap d’aquest nen”.
Si he pecat contra tu,
Pots colpejar-me amb la teva venjança.
Però, oh, què va fer el noi?
Això vol dir que ha de patir amb mi?
Si només hagués mort a Síria
Quan vagava pel desert
I el nen, encara no nascut,
Estigués estirat sota el meu cor.
No. Va venir un simpàtic desconegut i
Em va trucar a Abram i em va dir
Que entrés a casa de l’home
Que ara ens ha expulsat cruelment.
El foraster no era un àngel?
Perquè va dir amb una bona expressió:
“Ismael serà gran a la terra
I la seva descendència serà nombrosa”.
Només estem estirats i esvaint-nos;
Els nostres cadàvers es podriran
Com els cadàvers dels maleïts
Que no s’amaguen al ventre de la terra.
Crida al cel, pobre nen!
Obre els teus llavis marcits.
Déu, el seu Senyor, no menyspreeu les súpliques
Del nen innocent.
D 6 Der Eichwald brauset/El plany de la donzella
Any composició 1811-1821
Any publicació .-Publicat per primer cop el 1894 en la “Gesamtausgabe”
Indicació de temps.- Allegro agitato, en re menor
Llibretista.- Friedrich von Schiller.
Període Romàntic
Per a veu i piano
Der Eichwald brauset
Der Eichwald braust, die Wolken ziehn,
Das Mägdlein sitzt an Ufers Grün,
Es bricht sich die Welle mit Macht, mit Macht,
Und sie seufzt hinaus in die finstre Nacht,
Das Auge vom Weinen getrübt.
“Das Herz ist gestorben, die Welt ist leer,
Und weiter gibt sie dem Wunsche nichts mehr.
Du Heilige rufe dein Kind zurück,
Ich habe genossen das irdische Glück,
Ich habe gelebt und geliebet!”
Es rinnet der Tränen vergeblicher Lauf,
Die Klage sie wecket die Toten nicht auf,
Doch nenne, was tröstet und heilet die Brust
Nach der süßen Liebe verschwund’ner Lust,
Ich, die himmlische, wills nicht versagen.
“Laß rinnen der Tränen vergeblichen Lauf,
Es wecke die Klage den Toten nicht auf,
Das süßeste Glück für die trauernde Brust,
Nach der schönen Liebe verschwundener Lust,
Sind der Liebe Schmerzen und Klagen.”
El plany de la donzella
La roureda brama, els núvols passen,
Una donzella està asseguda a la verda riba
Les ones trenquen amb força, amb força
I ella es plany tota la nit
Amb els ulls encegats pels plors
“El meu cor està mort, el mon es buit
I no desitjo ja res més,
Verge Santa, porta de retorn el teu nen,
Jo he assaborit la felicitat terrenal,
He viscut i he estimat.”
Corren les llàgrimes inútilment el seu curs
Els seus planys no poden despertar els morts;
Però aquestes paraules, com consolen i guareixen el cor
Desprès que els dolços plaers de l’amor s’han esvaït;
Jo, la verge celestial, no vull rebutjar-les.
“Deixa córrer les llàgrimes el seu debades curs,
Els planys no poden despertar els morts!
Per un cor afligit, la dolça felicitat,
Desprès que el plaer del bell amor ha desaparegut,
Son les penes i els planys de l’amor”
7 Leichenfantasie: Mit erstorbnem Scheinen steht der Mond/ Una fantasia de cadàver
Any composició 1811
Any publicació per primera vegada 1894 a la Gesamtausgabe.
En re menor
Indicació de temps.- Adagio
Llibretista.- Friedrich von Schiller
Text escrit el 1780. Publicat per primera vegada el 1782.
Període Romàntic
Per a veu i piano
Eine Leichenfantasie
Mit erstorbnem Scheinen
Steht der Mond auf totenstillen Hainen,
Seufzend streicht der Nachtgeist durch die Luft –
Nebelwolken trauern.
Sterne trauern
Bleich herab, wie Lampen in der Gruft.
Gleich Gespenstern, stumm und hohl und hager,
Zieht in schwarzem Totenpompe dort
Ein Gewimmel nach dem Leichenlager
Unterm Schauerflor der Grabnacht fort.
Zitternd an der Krücke,
Wer mit düsterm, rückgesunknem Blicke,
Ausgegossen in ein heulend Ach,
Schwer geneckt vom eisernen Geschicke,
Schwankt dem stummgetragnen Sarge nach?
Floß és “Vater” von des Jünglings Lippe?
Nasse Schauer schauern fürchterlich
Durch sein gramgeschmolzenes Gerippe,
Seine Silberhaare bäumen sich. –
Aufgerissen seine Feuerwunde!
Durch die Seele Höllenschmerz!
»Vater« floss es von des Jünglings Munde,
»Sohn« gelispelt hat das Vaterherz.
Eiskalt, eiskalt liegt er hier im Tuche,
Und dein Traum so golden einst, so süß!
Süß und golden, Vater, dir zum Fluche!
Eiskalt, eiskalt liegt er hier im Tuche,
Deine Wonne und dein Paradies!
Mild, wie umweht von Elysiums Lüften,
Wie aus Auroras Umarmung geschlüpft,
Himmlisch umgürtet, mit rosigten Düften,
Florens Sohn über das Blumenfeld hüpft.
Flog er einher auf den lachenden Wiesen,
Nachgespiegelt von silberner Flauta.
Wollustflammen entsprühten den Küssen,
Jagten die Mädchen in liebende Glut.
Mutig sprang er im Gewühle der Menschen,
Wie auf Gebirgen ein jugendlich Reh.
Himmelum flog er a schweifenden Wünschen,
Hoch wie der Adler in wolkigter Höh.
Stolz wie die Rosse sich sträuben und schäumen,
Werfen im Sturme die Mähne umher,
Königlich wider den Zügel sich bäumen,
Trat er vor Sklaven und Fürsten daher.
Heiter wie Frühlingstag schwand ihm das Leben,
Floh ihm vorüber in Hesperus Glanz,
Klagen ertränkt’ er im Golde der Reben,
Schmerzen verhüpft’ er im wirbelnden Tanz.
Welten schliefen im herrlichen Jungen,
Ha! wenn er einsten zum Manne gereift –
Freue dich, Vater, im herrlichen Jungen,
Wenn einst die schlafenden Keime gereift.
Nein doch, Vater – Horch! die Kirchhoftüre brauset,
Und die eh’rnen Angel klirren auf –
Wie’s hinein ins Grabgewölbe grauset!
Nein doch, lass den Tsränen ihren Lauf!
Geh, du Holder, geh im Pfade der Sonne
Freudig weiter der Vollendung zu,
Lösche nun den edlen Durst nach Wonne,
Gramentbundner, a Walhallas Ruh.
Wiedersehn – himmlischer Gedanke!
Wiedersehn dort an Edens Tor!
Horch! der Sarg versinkt mit dumpfigem Geschwanke,
Wimmernd schnurrt das Totenseil empor!
Da wir trunken um einander rollten,
Lippen schwiegen, und das Auge sprach –
Haltet! Haltet! da wir boshaft grollten –
Aber Tränen stürzten wärmer nach – –
Mit erstorbnem Scheinen
Steht der Mond auf totenstillen Hainen,
Seufzend streicht der Nachtgeist durch die Luft –
Nebelwolken trauern.
Sterne trauern
Bleich herab, wie Lampen in der Gruft.
Dumpfig Schollert’s überm Sarg zum Hügel.
O um Erdballs Schätze nur noch einen Blick!
Starr und ewig schließt des Grabes Riegel,
Dumpfer, dumpfer schollert’s überm Sarg zum Hügel,
Nimmer gibt das Grab zurück.
Una fantasia de cadàver
Amb la seva llum moribunda
La lluna s’aixeca sobre els boscos mortífers tranquils
L’esperit de la nit sospira per l’aire,
Núvols de boira ploren,
Estrelles ploren
Enviant una llum pàl·lida, com llums en una volta.
Com fantasmes, silenciosos, buits i prims,
Hi ha una processó, en negre vestimenta fúnebre;
Un grup de dolents segueix el taüt
Sota el vel temible de la nit d’enterrament.
Allà, tremolant, amb un bastó,
Qui és aquell, amb una mirada ombrívola i enfonsada,
Com si s’aboqués en un udol de dolor
O fos assetjat pel destí de ferro,
Qui trontolla darrere del cos en silenci?
Va ser ‘Pare’ el que va fluir dels llavis joves?
L’esgarrifança humida envia tremolors terribles
A través dels seus ossos, ja plens de dolor,
I els seus cabells platejats s’aixequen.
La seva ferida ardent ha estat arrencada
Pel dolor infernal de la seva ànima.
“Pare” va sortir de la boca del jove.
‘Fill’ va xiuxiuejar el cor del pare.
Gelat, ell es troba aquí gelat al sudari,
I el teu somni, abans tan daurat, tan dolç,
Dolç i daurat, pare, ara és la teva maledicció.
Gelat, ell està estirat aquí gelat al sudari
La teva felicitat i el paradís.
Suaument, com avençat per les brises de l’Elisi,
Com si s’hagués escapat de l’abraçada de l’Aurora,
Encintat d’una manera celestial amb l’olor de les roses,
El fill de Flora va saltar sobre el camp de flors,
Va volar sobre els prats somrients
Mirall en la riuada de plata. .
Les flames del desig brillaven dels seus petons
Mentre perseguia les noies amb un resplendor amorós.
Va saltar valentament entre la multitud de la humanitat,
Com un cérvol jove a les muntanyes ,
Va volar al voltant del cel amb desitjos variats
Alt com l’àguila a les altures ennuvolades,
Estava orgullós com els cavalls que escumaven i s’aixecaven
Llançant les seves crineres a la tempesta. ;
Resistent reialment a les regnes
Va trepitjar davant esclaus i prínceps.
Brillant com un dia de primavera, la vida se li va esvair,
Va sobrevolar-lo mentre Hesperus mirava.
Va ofegar els seus laments en l’or de la vinya;
Va saltar el dolor en la dansa remolinada.
Mons dormien en la magnífica joventut.
Oh! Si només hagués crescut fins a la maduresa.
Gaudeix, pare, de la magnífica joventut
Un cop ha madurat la llavor adormida.
Però no, pare, escolta! La porta del cementiri cruixen
I les frontisses de ferro tremolen;
Què terrorífic és a la volta del sepulcre!
Però no, deixa que les llàgrimes segueixin el seu curs.
Va, bonica, segueix la pista del sol
Alegrement cap a la realització.
Ara pots saciar la teva noble set de felicitat,
Alliberat del dolor, a la calma de Walhalla.
Ens tornarem a trobar – pensament celestial.
Ens tornarem a trobar allà a la porta de l’Edèn.
Escolta! El taüt s’enfonsa amb un balanceig amortiguat,
Les cordes s’enfonsen amb un gemec.
Quan estàvem borratxos i rodem junts.
Els nostres llavis no deien res, però els nostres ulls parlaven:
‘Para, para’t!’ quan teníem disputes desagradables,
Però les nostres llàgrimes van caure més càlides després.
Amb la seva llum moribunda
La lluna s’aixeca sobre els boscos mortífers tranquils
L’esperit de la nit sospira per l’aire,
Núvols de boira ploren,
Estrelles ploren
Enviant una llum pàl·lida, com llums en una volta.
Hi ha un so apagat quan es forma un túmul sobre el taüt;
Oh per només una visió més del tresor de la terra!
Els cargols de la tomba estan tancats fort per sempre
Més apagat: el so és més apagat a mesura que el túmul s’aixeca sobre el taüt.
La tomba no retornarà mai el que se li ha donat.
D 10 Der Vatermörder/El parricida
Any composició 1811 desembre.
Any publicació 26 de desembre de 1811. Publicat per primera vegada el 1894 a la Gesamtausgabe.
En do menor
Indicació de temps.- Allegro con moto
Llibretista.- Gottlieb Conrad Pfeffel
Període Romàntic
Per a veu i piano
Der Vatermörder
.Ein Vater starb von Sohnes Hand.
Kein Wolf, kein Tyger, nein!
Der Mensch, der Thiere Fürst, erfand
Den Vatermord allein.
Der Thäter floh, um dem Gericht
Sein Opfer zu entziehn,
In einen Wald; doch konnt’ er nicht
Den innern Richter fliehn.
Verzehrt, und hager, stumm und bleich,
Mit Lumpen angethan,
Dem Dämon der Verzweiflung gleich,
Traf ihn ein Häscher an.
Voll Grimm zerstörte der Barbar
Ein Nest mit einem Stein,
Und mordete die kleine Schaar
Der armen Vögelein.
Halt ein! rief ihm der Scherge zu,
Verruchter Schadenfroh!
Mit welchem Rechte marterst du
Die frommen Thierchen so?
Was fromm, sprach jener, den die Wuth
Kaum hörbar stammeln ließ;
Ich that es, weil die Höllenbrut
Mich Vatermörder hieß.
Der Mann beschaut ihn; seine That
Verräth sein irrer Blick.
Er faßt den Mörder, und das Rad
Bestraft sein Bubenstück.
Du, heiliges Gewissen, bist
Der Tugend letzter Freund.
Ein schreckliches Triumphlied ist
Dein Donner ihrem Feind.
El parricida
Un pare va morir a mans del seu fill.
No fou un llop ni un tigre, no;
Només un home, el príncep de les besties,
Inventà el parricidi, només ell.
L’autor va fugir, i el tribunal
Volgué sostraure la seva presa,
Però ni en un bosc, no pot
Escapar del seu jutge interior.
Consumit i amagrit, silenciós i pàl·lid,
Vestit amb parracs
Igual que un dimoni desesperat
El trobà l’agutzil.
Ple de fúria, el barbar destrossava
Un niu amb una pedra
I matava la petita ramada
De pobres ocellets.
Ei, aturat! – Li cridà l’esbirro-
Maleit brivall,
Amb quin dret tortures
Aquestes profitoses criatures?
Quin Profit?, digué aquell amb un balbuceig
Furiós, difícilment audible
Ho vaig fer perquè aquest gastament del diable
“Em digué parricida”
L’home el contempla, el seu crim
El delata la seva mirada foravial.
Apresa l’assassí i la roda
Castiga l’infame.
Tu, sagrada consciència, ets
Fins al final amiga de la virtut;
Un esfereïdor cant triomfalista
El teu raig contra el seu enemic.
D 15 Der Geistertanz/ La dansa dels esperits
Any composició 1812
Publicat per primer cop el 1895 a Gesamtausgabe.
Son dos fragments completats per Reinhard van Hooricky.
En do menor
Indicació de temps.- Allegro
Llibretista.- Friedrich von Matthisson
Període Romàntic
Per a veu i piano
Der Geistertanz
Die bretterne Kammer
Der Todten erbebt,
Wenn zwölfmal den Hammer
Die Mitternacht hebt.
Rasch tanzen um Gräber
Und morsches Gebein
Wir luftigen Schweber
Den sausenden Reihn.
Was winseln die Hunde
Beim schlafenden Herrn?
Sie wittern die Runde
Der Geister von fern.
Die Raben entflattern
Der wüsten Abtei,
Und fliehn an den Gattern
Des Kirchhofs vorbei.
Wir gaukeln, wir scherzen
Hinab und empor,
Gleich irrenden Kerzen
Im dunstigen Moor.
O Herz! dessen Zauber
Zur Marter uns ward,
Du ruhst nun, in tauber
Verdumpfung, erstarrt.
La dansa dels esperits
La cambra de taulons de fusta
Dels morts tremola,
Quan mitjanit aixeca
El martell dotze vegades.
Rabents, dansem a l’entorn de les tombes
I dels ossos corcats,
Nosaltres, els que suren a l’aire,
En una rotllana brunzent.
Per què udolen els gossos
Al costat de llurs amos que dormen?
Ells flairen de lluny
El cercle dels esperits.
Els corbs s’envolen
De l’abadia abandonada
I fugen passant per les reixes
Del cementiri.
Voletegem, fent gatzara,
Amunt i avall,
Com ciris errants
En un aiguamoll bromós.
Oh cor! El teu encant
Fou el nostre martiri,
Tu ara reposes rígid
En una sorda letargia.
Profundament, amagares dins
La lúgubre cambra el nostre dolor;
Nosaltres, feliços, et xiuxiuegem
Alegrament: Adéu!
D 17 Quell’innocente Figlio (Ària Dell’angelo)
Data : Tardor de 1812. Publicat per primer cop per Adolf Robitschek de Viena en el llibre de Alfred Orel “ Der junge Schubert”, però només la línia melòdica. L’acompanyament de piano és degut a Reinhard van Hoorickx.
Llibretista.- Pietro Metastasio
Període romàntic
Per a soprano (No.1), 2 sopranos (No.2) soprano, alto, tenor (Nos.3, 5, 7) soprano, alto, tenor, bass (Nos.4, 6, 8, 9)
Quell’innocente Figlio
Quell’ innocente fill
Quell’innocente figlio,
Dono del Ciel sì raro,
Quel figlio a te sì caro,
Quello vuol Dio da te.
Vuol che rimanga esangue
Sotto al paterno ciglio;
Vuol che ne sparga il sangue
Chi vita già gli diè.
Aquell innocent fill (Ària de l’ Àngel)
Aquell innocent fill,
Do del cel tan rar,
Aquell fill per tu tan estimat,
! Aquell vol Déu de tu!
Vol que sigui ferit
Davant de l’ull patern;
Vol que vessi la seva sang
Qui abans vida li donà
D 23 Op. posth. 131 núm. 3″Klaglied”/Elegia
Any composició 1812
Any publicació
En sol menor
Indicació de temps.- A poc a poc, amb expressió.(Langsam, mit Ausdruck)
Llibretista.- Friedrich Rochlitz
Per a veu i piano
“Klaglied” 
Meine Ruh’ ist dahin,
Meine Freud’ ist entflohn;
In dem Flüstern der Lüfte,
In dem Rauschen des Bachs,
Hör’ ich bebend nur Klageton.
Seinem schmeichelnden Wort
Und dem Druck seiner Hand,
Seinem heißen Verlangen,
Seinem glühenden Kuß –
Weh mir, daß ich nicht widerstand!
Wenn ich von fern Ihn seh,
Will ich ihn zu mir ziehn;
Kaum entdeckt mich sein Auge,
Kaum tritt näher er mir,
Möcht’ ich gern in mein Grab entfliehn
Elegia
La meva pau ha marxat,
La meva joia s’ha envolat;
En el xiuxiueig de l’aire,
En el mormol del rierol,
Hi sento només vibrar un so planyívol.
Els seus mots afalagadors
I l’estreta de la seva mà,
El seu fervent desig,
El seu bes ardent,
Ai de mi, que no vaig poder resistir!
Quan el veig de lluny
El vull atraure cap a mi;
Tan bon punt m’albiren els seus ulls,
Tan bon punt se m’apropa,
De bon grat fugiria a la meva tomba.
D 30 Der Jüngling am Bache/La joventut a la riera
Any composició 1812
Any publicació 1894
En fa major
Indicació de temps.- Allegretto
Llibretista.- Friedrich Schiller 
Períoide Romàntic
Per a veu i piano
Der Jüngling am Bache
An der Quelle saß der Knabe,
Blumen wand er sich zum Kranz,
Und er sah sie fortgerissen,
Treiben in der Wellen Tanz.
Und so fliehen meine Tage
Wie die Quelle rastlos hin,
Und so bleichet meine Jugend,
Wie die Kränze schnell verblühn.
Fraget nicht, warum ich traure
In des Lebens Blütenzeit!
Alles freuet sich und hoffet,
Wenn der Frühling sich erneut.
Aber diese tausend Stimmen
Der erwachenden Natur
Wecken in dem tiefen Busen
Mir den schweren Kummer nur.
Was soll mir die Freude frommen,
Die der schöne Lenz mir beut?
Eine nur ist’s, die ich suche,
Sie ist nah und ewig weit.
Sehnend breit ich meine Arme
Nach dem teuren Schattenbild,
Ach ich kann es nicht erreichen,
Und das Herz ist ungestillt.
Komm herab, du schöne Holde,
Und verlass dein stolzes Schloss.
Blumen, die der Lenz geboren,
Streu ich dir in deinen Schoß.
Horch! der Hain erschallt von Liedern,
Und die Quelle rieselt klar,
Raum ist in der kleinsten Hütte
Für ein glücklich liebend Paar.
La joventut a la riera
El nen es va asseure a la primavera,
Va retorçar flors en una corona,
I la va veure emportada,
Ballant a la deriva entre les ones.
I així els meus dies passen volant
Com la primavera inquieta,
I així la meva joventut pal·lideix,
Com s’esvaeixen les corones ràpidament.
No em preguntis per què estic dol
En l’època de floració de la vida!
Tothom s’alegra i espera
Quan torna la primavera.
Però aquestes mil veus
De la natura desperta
Despertar en el si profund
Només el gran dolor per a mi.
De què em serveix l’alegria?
Quina és la bella primavera per a mi?
Només hi ha una cosa que estic buscant,
Ella és a prop i eternament lluny.
Vaig estendre els braços amb enyorança
Després de la silueta estimada,
Oh, no puc arribar-hi,
I el cor no està satisfet.
Baixa, bella bella,
I deixa el teu orgullós castell.
Flors nascudes de la primavera,
T’escamparé a la falda.
Escolta! el bosc ressona de cançons,
I la font surt clara,
Hi ha espai a la barraca més petita
Per a una parella feliç.
D 39 Lebenstraum/Somni de vida
Any composició 1810?
Any publicació 1969
En do major
Esbós
Llibretista.- Gabriele von Baumberg
Període Romàntic
Per a veu i piano
Lebenstraum
Ich saß an einer Tempelhalle
Am Musenhain, umrauscht vom nahen Wasserfalle,
Im sanften Abendschein.
Kein Lüftchen wehte; und die Sonn’ im Scheiden
Vergüldete die matten Trauerweiden.
Still sinnend saß ich lange, lange da,
Das Haupt gestützt auf meine Rechte.
Ich dachte Zukunft und Vergangenheit, und sah
Auf einem Berg, dem Thron der Götter nah,
Den Aufenthalt vom heiligen Geschlechte,
Der Sänger alt’ und neuer Zeit,
An deren Liede sich die Nachwelt noch erfreut.
Tot, unbemerkt, und längst vergessen schliefen
Fern in des Tales dunkeln Tiefen
Die Götzen ihrer Zeit,
Im Riesenschatten der Vergänglichkeit.
Und langsam schwebend kam aus jenem dunkeln Tale,
Entstiegen einem morschen Heldenmahle,
Jetzt eine düstere Gestalt daher,
Und bot (in dem sie ungefähr vorüberzog)
In einer mohnbekränzten Schale
Aus Lethes Quelle mir Vergessenheit!
Betroffen, wollt ich die Erscheinung fragen:
Was dieser Trank mir nützen soll?
Doch schon war sie entflohn: ich sah’s mit stillem Groll,
Denn meinen Wünschen konnt’ ich nicht entsagen.
Da kam in frohem Tanz, mit zephyrleichtem Schritt,
Ein kleiner Genius gesprungen
Und winkt und rief mir zu: Komm mit,
Entreisse dich den bangen Dämmerungen
Sie trüben selbst der Wahrheit Sonnenschein!
Komm mit! Ich führe dich in jenen Lorbeerhain,
Wohin kein Ungeweihter je gedrungen.
Ein unverwelklich schöner Dichterkranz
Blüht dort für Dich im heitern Frühlingsglanz
Mit einem Myrtenzweig umschlungen.
Er sprach’s, und ging mir schnell voran.
Ich folgte, voll Vertrauen, dem holden Jungen,
Beglückt in meinem süßen Wahn.
Es herrschte jetzt die feierlichste Stille
Im ganzen Hain. Das langersehnte Ziel,
Hellschimmernd sah ich’s schon in ferner Schattenhülle
Und stand, verloren ganz im Lustgefühl.
“Nimm” (sprach er jetzt) “es ist Apollons Wille.
Nimm hin dies goldne Saitenspiel!
Es hat die Kraft in schwermutsvollen Stunden
Durch seinen Zauberton zu heilen all’ die Wunden,
Die Mißgesschick und fremder Wahn dir schlug.”
Mit zärtlich rührenden Akkorden,
Tönt es vom Süd bis zum Norden,
Und übereilt der Zeiten schnellen Flug
Sei stolz, sei stolz auf dein Besitz! Und denke:
“Von Allem, was die Götter sterblichen verleihen,
Ist dies das höchste der Geschenke!”
Und Du wirst es nicht entweihen.
Noch nicht vertraut mit ihrer ganzen Macht,
Sang ich zuerst nur kleine Lieder;
Und Echo hallte laut und fröhlich wieder.
Somni de vida
Jo seia al pòrtic d’un temple al bosc de les Muses,
Envoltat per la fressa d’un saltant d’aigua proper,
En la llum suau del capvespre.
No bufava cap oreig i el sol, a la posta,
Daurava els desmais esllanguits.
Vaig seure allà molt de temps, pensant en silenci,
Amb el cap recolzat a la meva mà dreta.
Pensava en el passat i el futur i vaig veure,
Damunt d’una muntanya, prop del tron dels déus,
La residència d’una sagrada nissaga
De cantaires d’èpoques antigues i més recents,
Que, de llurs cants, la posteritat encara en gaudeix.
Morts, inapercebuts, i de fa temps oblidats,
Lluny, a l’ombrívola fondària de la vall,
Dormen els ídols del seu temps,
En l’ombra gegantina de l’efímer.
I surant lentament d’aquella fosca vall,
Eixint d’un caduc festí d’herois,
Aparegué una tètrica figura
I m’oferí (com ella passava ben a prop),
En un calze engarlandat amb roselles,
De la font del Lete, l’oblit!
Perplex, volia preguntar a l’aparició
De què em podria servir aquella beguda,
Però ella ja s’havia esvanit: ho vaig veure amb silent rancor
Car no podia renunciar als meus desigs.
Llavors, en una joiosa dansa, amb passos lleugers com el zèfir,
Vingué saltant un petit geni
I fent senyals em cridà: vine amb mi,
Marxa d’aquest neguitós foscant
Que àdhuc enfosqueix la llum del sol de la veritat!
Vine amb mi! Et portaré a aquell bosc de llorers
On cap dels no iniciats ha mai penetrat.
Una immarcescible, formosa garlanda de poeta
Floreix allà, en el joiós esclat de la primavera,
Entrellaçada amb una branca de murtra.
Ell parlava i caminava de pressa al meu davant.
Jo el vaig seguir confiant plenament en aquell amable jovencell,
Feliç en la meva dolça il·lusió.
El més solemne silenci regnava ara
A tot el boscatge. L’objectiu tant de temps desitjat,
Brillant lluminós, el podia veure ja en el llunyà embolcall d’ombres
I vaig restar, perdut del tot, en una sensació de goig.
“Pren·la” (ell digué ara) “És la voluntat d’Apol·lo.
Accepta aquesta lira d’or!
Ella té el poder, en hores plenes de melangia,
Amb els seus sons màgics, de guarir totes les ferides
Que la dissort i la follia d’altri t’han infligit.
Amb tendres i commovedors acords
Ella ressona del sud al nord,
I ultrapassa el ràpid vol del temps,
Estigues orgullós, orgullós de posseir-la i pensa:
De tot el que els déus concedeixen als mortals,
Aquest és el regal més preuat!
I no el profanaràs pas.”
Encara no familiaritzat amb tot el seu poder,
De primer, vaig cantar només petites cançons
I l’eco les féu ressonar fort i joiosament.