“Quina pèrdua per la música” s’exclama Mozart al moment de la desaparició del seu amic Johann Christian Bach. L’epitafi signat d’una mà tan prestigiosa testimonia el renom de què gaudia el darrer fill del “cantor de Leipzig”, quan la malaltia se l’endugué prematurament a Londres l’1 de gener de 1782.
No obstant havia necessitat temps a aquell que encara avui dia l’anomena “El Bach de Milà” o “El Bah de Londres”. Per forjar-se un prenom a l’ombra potent del seu pare i dels seus germans grans. Temps i valor , atès que és el preu d’una sèrie de ruptures amb les més fortes tradicions familiars que ell volia imposar el seu geni singular a l’Europa musical del seu temps: nascut d’una família sedentària durant la seva vida travessà l’Europa . Format a l’austera escola de la polifonia germànica, es forjà un estil realment peninsular. Membre d’una línia protestant es convertí al catolicisme. Fill i germà de músics que no van compassà mai cap òpera, ell consagrà la seva vida al “Drama per música”. Per tant tot el llarg de la seva carrera el fill de Johann Sebastian Bach no repudia mai les seves profundes arrels, ans el contrari, amb un talent únic sabia maridar en les seves obres la cultura que li venia del pare i l’embriaguesa pel cant que li havia inculcat la seva estada a Itàlia, aplegant com diria Charles Burney “L’escola napolitana en les seves cantilenes i la ciència del seu pare en les harmonies”
El darrer dels onze xicots del “cantor” i el divuitè d’una barrila de vint germans, Johann Christian Bach ve néixer a Leipzig el 9 de setembre de 1735. La seva educació musical debuta des de la precoç revelació dels seus talents que va rebre probablement des de l’edat de nou anys quan va rebre les primers llisons de clavecí. Al decés del seu pare, quan tenia 15 anys, prengué el camí cap a Berlín per trobar-se amb el primogènit Carl Philipp Emanuel Bach, clavecinista del rei Frederic II, qui gaudia a la cort prussiana d’una sòlida posició i una reputació com a pedagog i instrumentista, una doble qualitat que devia obrir al seu germà les portes al món musical berlinès, oferint-li un marc ideal per acabar la seva formació.
El sojorn berlinès devia ser pel jove orfe l’ocasió del seu rencontre decisiu amb el món de l’òpera al Opernhaus d’Unter den Linden, Johann Christian descobrí, en efecte, un dels millors escenaris d’Europa i les obres de Carl Heinrich Graun, de Hasse ou d’Agri cola foren les primeres claus que obriren a l’adolescent encara impregnat de la seva severa formació luterana, les portes màgiques del drama per música italià. Aquesta descoberta devia determinà la resta de la seva existència i el “Voyage d’Italie” s’imposarà ràpidament a ell com una necessitat imperiosa.RRR
Des de 1756, on es troba a Milà al servei del compte Agostino Litta, on dirigeix l’orquestra i ànima les recreacions musicals. És probablement en aquesta època que compongué les primeres obres sacres que intervé la seva conversió al catolicisme. Paral·lelament prosseguí la seva formació sota l’atenta direcció del Pare Martini.
Però les sirenes de l’òpera continuen cantant a les orelles de l’aprenent polifonista, quines activitats paral·lels cada cop més nombroses l’atrauen vers el Teatro Regio de Milà. És no obstant a Torí que va crear el desembre de 1760 la seva primera òpera “Artaserse“. En acabar el primer acte el compositor que tenia llavors 25 anys, va donar una lliçó als més grans compositors lírics proposant una posada en música de l’ària “Vo solcando un mar crudele” amb aquesta ària “di tempesta”, Bach exhibí una seguretat i un “savoir fer” impressionant, esculpint una descripció simfònica magistral dels elements desencadenants, dominats per una línia vocal audaç. El talent singular de Johann Christian en troba matèria per il·lustrar-se en tor un altre registre en “L’obertura de l’acte tercer gràcies a la cavatina “Perché taeda e mai la morte” Cançó trista, suau, aquest “larghetto” envoltat d’un halo de flautes i cordes, era abans de tot l’ocasió pel compositor de desenvolupar una de les seves melodies inquieta’ns d’on tindrà des d’ara el secret.
Aquest primer èxit ben aviat seguit d’un doble triomf a Nàpols, obrirà a Johann Christian les portes del teatre Haymarket a Londres. La capital Britànica, on el viatger sembla que va establir-se temporalment a l’estiu de 1762, s’hi quedarà fins a la seva mort. La seva primera òpera londinenca “Orione” donada el 19 de febrer de 1763, serà extremament aplaudida pel públic nombrós segons Charles Burney.
Paral·lelament aquest primer èxit anglès, el nou heroi feia publicar a Londres el seu primer recull de músiques instrumentals dedicat a la seva compatriota la reina Sophie Charlotte, d’on esdevingué ràpidament “Mestre de música”. Les seves funcions li valdrien per un lloc preferent durant la visita de Mozart a Londres el 1764-65. Ell contraurà amb el fenomen vienès una relació afectuosa i li prodigarà unes lliçons que és revelaran determinants en la formació de l’alumne, més que per la reputació del mestre. És en aquesta mateixa època que Johann Christian amb el seu amic gambista Carl Friedrich Abel, la fructuosa col·laboració que donarà naixement als famosos “Bach and Abel’s Concerts”, els primers concerts per subscripció de l’història musical.
El 16 de gener de 1765 a desgrat de les càbales ordides pel clan italià, Johan Christian presentava al públic de Haymarket “Adriano in Siria“, sobre un llibret de Metastasio, il·lustrant la voluntat del compositor d’enamorar els seus adversaris adoptant ostensiblement el gust italià. Allò va ser sens dubte una de les causes del fracàs d’aquesta òpera que malgrat l’entusiasme d’Horace Walpole qui va jutjar de prodigiosa la representació, trobà una acollida reticent. L’obra fou sobretot eclipsada per Manzuoli, cantant “vedette” de la nova companyia, quina veu de soprano, era la més potent i voluminosa sentida a Londres, després de Farinelli i rebé del públic una acollida propera al deliri. Un cop esfumat el clamor del públic pel cantant, moltes àries d’Adriano que el públic hi posava mala cara al moment de la seva creació coneixeran aleshores un franc èxit atestant igualment una alta qualitat musical.
Això es manifesta en unes àries compostes per Manzuoli, notablement la sumptuosa “Cara, dolce fiamma” feta a mida per permetre al castrat exhibir tots els recursos de la seva paleta expressiva. i notablement llegendària “mezza di voce” sobre la qual iniciava aquest “largo de bravoure“. Aureolada en una orquestració luxuriant, ,als accents de simfonia concertant, aquesta ària marejadora fou talment agradable per Mozart qui compongué per la seva part vocal i emballestaments. Però la riquesa musical i i potència dramàtica de l’escriptura de Jean Christian en “Adriano” s’expressaven el mateix en les àries dels altres personatges, tal com “Tutti nemici“, cantat aquesta vegada pel castrat Ferdinando Tenducci, amb el càrrec de paper principal. En aquesta ària paroxística, on el furor paralitza les expansions virtuoses, el compositor confia l’expressió dels sentiments d’Adriano a una línia vocal tensa , sil·làbica i tremolosa. El fill del “Cantor” posava aquí la seva ciència harmònica al servei del drama realçant de color i de contrast inesperat l’esquema convencional de ” l’ària di furore”
LA CLEMENZA DI SCIPIONE
El guerrer combat sobre el camp de batalla
En mig de les proves de la guerra;
Va a cercar els llorers
Amb el centelleig de les espases
I se’n corona el front
Després de retornar al repòs
En un tranquil refugi,
Dedica a la fi els seus pensaments
Al sentiment amorós
Després de retornar al repòs
En un tranquil refugi,
Dedica a la fi els seus pensaments
Al sentiment amorós
ARTASESE
Per què la mort tarda,
Llavors que posa un final al martiri?
Morir és un turment
Per aquell que viu en benestar.
SENTIMI, NON PARTIR
Escoltem, no marxis pas,
Per tot el que per tu és més sagrat al cel,
o més estimat a la terra,
Per tendir ell mateix a l’amor
Que ens lliga, atura’t.
Perdona al meu pare o, almenys
Si desitges venjar-te, obre el meu pit.
Qui de nosaltres podria veure, sense plorar,
Una verge pura caure morta
Al peu de l’olfes?
I quin cor despietat no s’emociona
Davant tant horror? Antigona esposa meva.
Ai las!, agafa millors consells
Prop del cel, no taca pas la teva blanca mà
En la sang, una sang innocent.
Ai las! , com voldria...tu ets coronada.
(Assistiu-me, assistiu-me, vosaltres oh deus)
A la meva estimada, a ells que adoro,
Demano en debades la pietat.
I per tant sé que el meu tresor
No té pas un cor tan cruel.
Tomba els ulls, sembla trastornada
I no sap que resoldre.
Per què doncs tanta crueltat
Envers aquesta ànima abandonada?
Antigona, esposa meva, estimada meva
Ai las, agafa els millors consells prop del cel.
Antigona, esposa meva, el meu tresor,
Sé molt bé que la meva estimada adorada
No té pas un cor tan cruel.
ORFEO I EURIDICE
Accepto la vostra llei, oh deus!
Llei cruel i ingrata
Però, acceptant-la
El meu cor tremola.
Estimat amor, tu ets la dolça fama
De la meva ànima;
Jo seré sempre constant
En els meus sentiments.
Tranquil·litza el teu bon cor;
La sort ja està repartida
Amb el seu llarg rigor.
Tots, enemics i culpables,
Heu de tremolar, pèrfids, o sabeu
I encara m’ultratgeu!
Quina cruel dominació
Exerceixen sobre la meva ànima
La indignació, el remordiment interior
L’amor i la gelosia?
L’avern no té fúries
Per destrossar-me el cor.
Pèrfid Cartismandua!
Dissortat Carttaco, Pàtria afligida
Ploro per la teva sort, no sobre la meva.
Ets oprimida per la meva caiguda!
Vet aquí que està perduda,
La pena que em costes i la teva sang
Inunda els camps!
Els teus guerrers són desapareguts
Les teves verges, les teves esposes encadenades!
El ferro i el foc secunden la fúria de la tirànica Roma!
I el més gran dolor, que és incomparable, cel!
És saber que la misèria universal li manca un consol a tot aquest dolor!
ARTASESE
No, la sort no té més dissorts per mi.
Tot en un dia, les aprovo Déu meu!
Perdo el meu amic, la meva germana m’ultratja,
El meu pare m’acusa, la meva estimada plora,
I és necessari que jo calli,
I no puc parlar on es troba.
On es troba una ànima que sigui turmentada igual que la meva?
Però, just cel, pietat,
Si la teva fúria, al meu perjudici, va fins aquí,
Com pretens de mi massa constància.
Vaig per una mar cruel,
Sense veles ni cordatges,
L’ona tremola, i el cel s’ennuvola,
El vent s’aixeca i l’habilitat em manca;
Estic molest de seguir, la voluntat de la fortuna.
Dissortat. En aquest estat estic abandonat per tots:
Només la meva innocència m’acompanya,
EBBEN SI VADA
Anem doncs, que triomfi la raó,
Caieu a terra gloriosos trofeus,
Infames despulles de l’amor ,
Que l’Àsia pàl·lida,
Que tremoli davant la meva espasa,
I que per sort meva, les roses i les murtres,
Cedeixin a la fi el lloc als llorers
Però això fes culpable a Rinaldo,
D’una infàmia.
Deixeu-la, oh déu meu!
Deixeu-la en aquest estat, on jo em perdo;
Torna almenys vers mi estimada,
Una mirada de pietat. si no d’amor.
Abans que jo me’n vagi lluny de tu,
Abans que no em mati el meu cruel dolor.
Et deixo i no saps si aquest adéu serà el darrer,
Ai las, cor meu, qui sap si et tornaré a veure!
Ja vinc, ai las cel, quin dolor.
He de partir? Respecto l’ordre en silenci,
Però pensa que quan el torrent es fa estret,
S’inunda la riba, escumant i fent remolins,
Porta al seu pas,
L’esperança dels solcs de mil vaquers.
Si tu menystens la pau,
Si estimes la guerra,
Veuràs sobre les terres,
Retornar el que es fa present al torrent.
Que ferotge, i arremolinant-se,
Porta al seu pas l’esperança dels solcs de mil vaquers
Un cap més aviat massís, un físic fort… el nas prominent, les galtes carnoses, el mentó sortint, els llavis definits. Té una cara masculina, dura i forta, la cara d’un home que defensa els seus drets. És una cara inflexible: no la mirada d’un fanàtic, però sí la d’algú decidit a sortir amb la seva.