Alessandro HWV 21
Any 1726
Drama musical en tres actes per a solistes.
Soprano.- Rossane- Lisaura
Mezzosoprano .- Alessandro
KARINA GAUVIN Soprano
JULIA LEZHNEVA Soprano
XAVIER SABATA Contratenor
JUAN SANCHO Tenor
IN-SUNG SIM Baix
VASILY KHOROSHEV Contratenor
MAX EMANUEL CENCIC Contratenor
Cor SATB
THE CITY OF ATHENS CHOIR
ARMONIA ATENEA
Director GEORGE PETROU
Orquestra.- Dues flautes, dos oboès, fagot, dues trompes, dues trompetes, tres violins, viola , violoncel i baix continu.
Llibret.- Paolo Antonio Rolli , sobre un llibret d’Ortensio Mauro
Alessandro.
En 1726 quan va escriure Alessandro, Händel era ja des de feia una quinzena d’anys un element ineludible del món líric londinenc. Havia arribat a la Gran Bretanya el 1710 després d’haver passat 4 anys a Itàlia on havia begut de les fonts de l’òpera italiana contemporània i la composada “Agripina”a Venècia el 1709, obre mestre del gènere. A Londres no tardà a composà l’esplèndida “Rinaldo” primera òpera italiana composta a la capital del Regne Unit “al King’s Theatre de Haymarket” el 24 de febrer de 1711; molts anys havien per tant passat abans que no li fos possible crear una companyia permanent per posar en escena unes òperes italianes a les sessions regulars i ben plenes.
Aquesta companyia inicial inèdita feta el 1719 comença a conduir les seves activitats l’any següent sota el nom de “Royal Academy of music”, produint entorn de 50 vetllades per any al King’s Theatre, davant un públic d’abonats i d’espectadors ocasionals. Händel n’era el director musical, però l’acadèmia tenia també altres compositors perquè escriguessin noves partitures. Interpretava igualment obres extretes del repertori italià vigent en versions arranjades- així com volia el costum de l’època- en funció dels cantants contractats i les condicions d’execució tal o tal sala.
El finançament d’una tan vasta empresa era no gens menys difícil d’assegurar. Produir una òpera d’un nivell òptim s’esdevenia terriblement car, sobretot a causa del segell dels intèrprets internacionals que els melòmans londinencs volien sentir i que Händel exigia per les seves òperes. La bona marxa de les operacions depenia igualment de l’acollida reservada al públic, no només a l’obra donada sinó també als cantaires contractats per l’ocasió-cadascun d’ells tenia els seus admiradors i menyspreadors-. Ja a l’època , una distribució d’alta volada comportant un o dos cantaires famosos i disposats a incitar als espectadors d’òpera potencials a abonar-se o a comprar les entrades omplint de nou així a omplir el teatre i les caixes de direcció.
Hom ignora si és Händel qui tingué l’idea d’incorporar una segona soprano a la campanya 1725-26, però ell aprovà aquesta proposta i compondre en conseqüència. Als noms il·lustres del castrat Senesino i de la soprano italiana Francesca Cuzzoni s’afegí una altre soprano Faustina Bordoni, quina arribada i gestos anaven a fer colar la tinta i suscitar moltes preses de posició subjectives entre els espectadors de Händel i tots aquells que s’interessaven en el univers competitiu dels teatres londinencs.
L’òpera concebuda per posar en valor la rivalitat vocal de dues sopranos (que serien rivals amoroses en la intriga) fou Alessandro, quina creació degué ser rebutjada a causa del retard que tingué Faustina Bordoni per arribar a Anglaterra. Mentre tant Händel s’apressa a composar una novetat:”Scipione” per apaivagar els impacients. Alessandro per fi es va preparar el 5 de maig de 1726 poc abans de cloure’s l’estació. L’òpera tingué un franc èxit amb un total de tretze representacions i hauria encara estat prolongat si Senesio, qui tenia el rol de Alessandro el Gran, no hagués caigut malalt. Händel repetí la seva òpera amb noves representacions el 1728 i 1732. Hambourg (1726) i Braunschweig (1728) representaren un nou refregit. Händel havent refusat a compondre òperes italianes el 1741, l’obre i el seu motiu eran prou admirats perquè uns empresaris lírics fessin figurar unes pàgines de Alessandro, en unes versions per altra banda molt revisades, tocades sota el títol de de “Rossane” en ocasió de les sessions londinenques de 1743-1744 i 1747-1748. Al nostre temps, quan les òperes de Händel han reprès el seu lloc al si del repertori de nombrosos teatres lírics.
Per tant posseeix nombrosos atractius immediats, perquè l’heroi ha quedat en la memòria col·lectiva. Les òperes serioses posaven sovint a l’escenari uns personatges històrics plens de virtuts o de vicis (de vegades una mescla dels dos com en aquest cas), quins actes podien ser interpretats pels espectadors d’ales-hores com uns models a seguir o uns exemples a no imitar en certs casos particulars s’arriba igualment a fer referència a personatges contemporanis, principalment de monarques o els seus progenitors, o encara dels íntims o coneguts de les testes coronades. L’òpera seriosa italiana ofereix al seu públic una tribuna per debatre les qualitats o defectes dels governants i de la saviesa. Alessandro ho és un simple homenatge a Alexandre el gran, conté una critica, si més no parcial de la idea de l’individu tot poderós que pot mostrar-se innoble o irresolut sense que fins i tot hom li manqui el respecte o li disputin les seves prerrogatives de dirigent. Lluny d’afeblir l’òpera, aquests elements ofereixen a l’espectador una experiència més complexa i digne de reflexió que hauria pogut ser una aproximació purament afalagadora.
Ben entès, la intenció de Händel no era pas la de donar una llisó de història (no més que Shakespeare en les seves peces històriques) sinó una bona part de les peripècies de l’obra són el reflexa exacte del que les històries antigues i sobre tot de Plutarque , que ens relaten el motiu del conqueridor Macedoni i la seva existència.
Si molts dels incidents citats en l’òpera són corroborats pels texts clàssics d’altres són una ficció. Lisaura no ha existit, ni el rei indi Taxile, qui ha sostingut les campanyes d’Alexandre a la seva regió, ni Alexandre n’era l’amant, per altra banda nombrosos comentadors moderns creuen que aquest últim era gai.
El vertader Alexandre el Gran va néixer a Macedònia l’any 356 avant de Crist i es va extingir a Babilònia a l’edat de trenta-dos anys. Durant la seva curta vida, conquerí vastes extensions d’Europa, Àsia i Àfrica creant un gran imperi: és cèlebre per no haver perdut mai cap batalla.
En el decurs d’una de les seves campanyes es casà amb Roxane filla d’Oxyartes, un cap de Bactria (Avui al nord d’Afganistan). El Clitos històric fou el més proper a Alexandre i li salva la vida a la batalla Granicus el 334 abans de Crist, però el seu cap el matà sis anys més tard en una querella d’embriacs. En efecte, els accessos de ràbia d’Alexandre eren llegendaris. Una de les seves dissensions era el fet que Alexandre havia adoptat el costum persa forçant els subalterns a prosternar-se davant el seu cap, cosa que no venia de gust als seus companys grecs del conqueridor; però de seguida sembla que Alexandre va renunciar a aquesta pràctica. Durant algun temps volgué ser reconegut d’origen diví, no com el fill de Philippe de Macedonia sinó de Júpiter ( El qual el llibret fa referència de manera anacrònica sota el nom de Júpiter Ammon, només utilitzat després que el romans haguessin conquerit Egipte), una vegada encara, aquesta actitud es prestava a controvèrsia, òbviament entre aquells que donaven suport a Alexandre. Hom descriu també un dels aspectes més positius del seu caràcter notablement el seu valor sense falles, fins i tot arribant de vegades a la imprudència.
Al segle XVIII una gran majoria de gent considerava Alexandre com el més gran dels herois el més noble dels homes. Els espectadors londinencs amb cultura de l’època coneixien perfectament el personatge i els seus èxits a través dels llibres escolars, però també pels quadres, dibuixos, peces i òperes; es trobava d’altra banda el protagonista en una òpera un cop més de Händel “Poro” (1731). En un “Palmarès de la Gloria” dirigida el 1709 pels lectors de la influent revista “Tatler”, Alexandre es situa sense discussió en el primer lloc.
En el decurs dels darrers decennis, el públic modern ha pogut descobrir nombroses versions històriques i literàries de la vida de l’heroi, coronades -des del punt de vista del seu atractiu popular en tot cas- del film de Oliver Stone (2004) on Colin Farrell encarna a Alexandre, Rosario Dawson , Roxane, Gary Strech Clitus i Garret Lombard Leonato, personatge que intervé també en l’òpera de Händel.
Ben entès, els cantaires dels quals disposava Händel han influït sobre l’estil de la seva escriptura per els diferents rols. Coneixia la major part d’ells. Encarnant Alexandre el castrat italià Francesco Bernardi , era un actor passable, però un cantant magnífic, universalment conegut amb el nom de Senesino, perquè va néixer a Siena, va ser contractat per Händel en un viatge a Dresde per formar la primera Royal Academy of Music el 1719. Es quedà a Londres durant setze sessions i creà disset rols del compositor, igualment acabà disgustant-se amb ell i reunir les files de la companyia rival “L’Òpera de la Noblesse”. Particularment admirat en el rols heroics. Posseïa un equipatge tècnic extraordinari i era capaç de cantar passatges ràpids i complexos amb una facilitat confusa.
Francesca Cuzzoni (1696-1778), qui cantava Lisaura, era un altre pilar de la companyia de Händel. Després de produir-se amb èxit a Itàlia durant una desena d’anys, efectua el seu debut londinenc el 1723 i es manté a la Royal Academy fins la seva dissolució el 1729 creant nous rols handelians; també s’afegí a la concurrència al si de l’Òpera de la Noblesse. Com la trobava extraordinàriament emotiva en les àries lentes, igualment si a l’exemple de Senesino, sabia quan era necessari lliurar-se a brillants acrobàcies vocals amb uns aguts consumats. També constituïa un triomf apreciable i havia conquerit tot un grup de fervents admiradors.
Faustina Bordini (1697-1781) era desconeguda al públic londinenc, quan arribà més tard del previst per participar a la creació d’Alessandro encarnant Roxane. Desprès del seu període londinenc on participa en tres òperes de Händel rivalitzant sovint amb Cuzzoni, a l’ensems en el terreny teatral i vocal, torna a Itàlia i es casa amb el compositor Johann Adolph Hasse i continua treballant en òperes durant vint anys. Era una mezzosoprano molt bonica i millor actriu que Francesca Cuzzoni; Des d’un punt de vista estrictament vocal eren igualment perfectes i el seu nivell excepcional.
Els altres intèrprets d’Alessandro eren: el castrat alto Antonio Baldi (Taxile), la contralt Anna Dotti (Cleon) i el tenor Luigi Antinori (Leonato) que havia participat a Scipione en el decurs de la mateixa sessió, i el baix Giuseppe Boschi (Clitus) que havia cantat en totes les produccions de la Royal Academy des de 1720 satisfet d’haver interpretat tretze obres de Händel.
Sigui con sigui nombrosos espectadors varen assistir a l’enfrontament de la Cuzzoni i de la Bordoni i no foren segurament decebuts. Els respecta fou preservat duran una sèrie de representacions. Més tard atiades pels seus fans respectius, la rivalitat entre elles dues anava creixent provocant a la sala sorolloses manifestacions en favor o en contra de cadascuna d’elles. La premsa publicà una segona declaració de reconciliació entre les dues dames el desembre de 1726, però la calma va ser de curta durada. Tot seguit un accident sobrevingut durant una representació “D’Astianatte” de Bononcini el juny de 1727 e la que assistia la Princesa Carolina de Gales, esclatà un motí tumultuós i segons certs testimonis les dues artistes es pegaren cops i estirades de cabells. Els periodistes i els detractors de l’òpera italiana en feren les seves delícies i la sessió fou brutalment interrompuda. No obstant els ànims s’apaivagaren abastament perquè les dues cantaires continuessin actuant juntes en aquesta ocasió en “Alessandro”.
Acte Primer
La història s’inicia a les ribes del Ganges, sots les muralles de la ciutat de la ciutat índia D’Oxydraque que Alessandro i el seu exèrcit estan a punt d’assetjar. Recordant els seus enemics que és fill de Júpiter, el conqueridor grec utilitza una màquina d’assalt per escalar els murs i entrar a la ciutat. Els defensors d’Oxydraque rebutgen els assaltants. Leonato, un general macedoni aplega les tropes gregues i assalten la muralla per descobrir Alessandro dempeus sobre les despulles dels seus enemics massacrats; i foragiten la resta de defensors.
Leonato felicita al seu cap però el posa en guàrdia pel seu comportament massa temerari: si fos mort les conseqüències serien terribles pel món civilitzat. Alessandro replica que la seva natura ès còrrer riscos; aquell qui cau conquerint mort honorablement.-
Mentre que l’exèrcit cercava la ciutat, la princesa persa Roxane i la princesa scythes surten cadascuna del seu pavelló respectiu situats a bona distància de les muralles.. Totes dues enamorades d’Alessandro estan dessolades de veure com posa la seva vida amb perill. Apareix el rei indi Taxile encantat d’anunciar la victòria d’Alessandro. La gelosia que Lisaura provoca en Roxane li malbarata el plaer d’estimar. De igual manera esta contrariada per la presència de la seva rival i jura suplantar-la per obtenir la mà d’Alessandro. Taxille medita sobre l’ambigüitat dels sentiments envers Alessandro a qui deu el seu tron però li disputa el cor de Lisaura.
Damunt la bretxa de la muralla Alessandro festejà la seva victòria amb els seus generals. Cleon dona gràcies a Júpiter, Ammon, pare d’Alessandro. Aquest elogia la seva estimada Roxane, cosa que disgusta a Lisaura, desprès adressa la mateixa cortesia a aquesta última, suscitant la còlera de Roxane que marxa. Alessandro segueix les passes de la princesa ultratjada deixant Lisaura deplorar la seva inconstància. Durant aquest temps Roxane es lamenta de la seva sort, Alessandro va a reconfortar-la i li torna a dir el seu amor, igualment si la princesa segueix amb el dubta en quant a les seves vertaderes intencions.
Clitus tanteja els seus companys sobre la seva lleialtat envers Alessandro; Cleon també esta enamorat de Roxane però sense l’esperança de ser estimat per ella i esta gelós del seu cap. Leonato professa la fondària de la seva amistat per Clitus. Estant sol, aquest últim refusa un cop més adorar Alessandro com un déu. Tots s’apleguen al temple de Júpiter-Ammon. Alessandro els invita venerar el deu pare diví. Taxile i Cleon reconeixen el naixement diví d’Alessandro, peró Clitus s’hi resisteix, Alessandro el força a postergar-se i després el destitueix. Cleitus jura venjar-se. Roxane i Lisaura intenten calmar Alessandro, interessant-lo en les coses del amor, ell es deixa distreu-re, però sense jurar, lliurant-se de seguida a noves proeses guerreres.
Acte Segon
A l’ombra d’un jardí Roxane medita sobre la seves incertituds: Alessandro l’estima de veritat? acaba per calmar-se. Trobant-se adormida Alessandro voldria abraçar-la. Apareix Roxane i assisteix a l’escena. . Però incomoda a Alessandro, es dona la volta per tranquil·litzar a la intrusa mentre que Roxane es desperta. i els observa fingint dormir. Espetega, Lisaura repeteix a Alessandro les paraules dolces que ha murmurat a Roxane io surt. Ell torna amb els seus impulsis vers Roxane, que li recorda els ànims que ha donat a Lisaura. Després es retira..
Per la seva banda Lisaura es lamenta de la gelosia i els turments que el seu amor per Alesandro lo ocasionen. Taxile la troba, li professa un amor sincer, afirmant que es a Roxane qui Alessandro estima de veritat. Malgrat això, Lisaura no pot impedir estimar-lo.
Ben decidida a renunciar a Alessandro, Roxane es contenta en poder entre-tenir-se amb ell. Li reclama la seva llibertat. Tement perdre-la accepta a contracor de lliberar-la. Ella el fa enrabiar dient-li que els ocells retornen sovint a la seva gàbia voluntàriament, quan són els favorits del seu amo. Quedant-se sol Alessandro reconeix que no estima pas de veritat Lisaura.
Aquesta arriba molt contenta perquè ha sentit dir que Roxane se’n va sens dubte a al seu país. Alessandro anuncia a Lisaura que ha decidit marxar per noves conquestes i renuncia del tot a l’amor. Malgrat això la princesa estima que la seva sort per seduir-lo és més forte que mai.
A la sala del tron Alessandro decreta que va repartir el reialmes que ha conquerit. Clitus regnarà a la India. Clitus refusa aquest do si li arriba del fill de Júpiter, si no pas que de Philipe de Macedònia.
Furiós Alessandro brandeix una llança per enderrocar-lo, però Taxile s’interposa. Sovint el baldaquí del tron cau- obre de conspiradors desconeguts. Alessandro fa arrestar a Clitus. Proclamant la seva indefectible lleialtat es queixa de la manera que l’han tractat. Cleon el condueix, mentre que Taxile marxa per aplegar les tropes darrera d’Alessandro.
Roxane entre plorant, creu que Alessandro ha mort en el atemptat i defalleix, però torna en si. Es troba de cara amb Alessandro ben viu i li declara la seva passió. Leonato entre a la sala anunciant una rebel·lió. Alessandro surt de seguida. Roxane reafirma el seu amor per ell i poc l’importa que sigui fidel o no.
Acte tercer.
Engarjolat en una torre Clitus s’afligeix en veure la seva lleialtat vers Alessandro tant mal recompensada. Cleon li aconsella d’anar a prosternar-se davant el seu comandant, però Clitus no es digna a contestar-li. Leonato sorgeix amb homes armats deslliura Clitus i engarjola Cleon en el seu lloc. Leonato i Clitus foragitats i decidits a desfiar Alessandro. Llavors els partidaris de Cleon retornen i enderroquen la porta de la garjola per deslliurar-lo, com ell espera que Alessandro es vengui de Clitus i Leonato., Cleon compte guanyar el favor del seu cap.
n jardí Roxane proposa a Lisaura posar fi a la seva rivalitat, la més constant de les dues serà forçosament la que se l’emportarà. Lisaura defensarà la seva pròpia causa mentre que Roxane es sent predisposada per una renovada confiança.
Lisaura decideix preguntar a Alessandro sobre les seves intencions envers ella, exigeix una resposta clara. Alessandro li contesta que el seu lleial Taxile està enamorat d’ella, hom se sent incapaç de privar-lo del que ell estima. La donzella es conforma.
A la arribada de Taxile, Alessadro li anuncia la bona nova. Roxane ve a prevenir-lo; Clitus i Leonato han fomentat una rebel·lió. Taxile surt de pressa per anar a cridar les seves tropes índies. Alessandro assegura a Roxane que en tindrà prou per sotmetre els seus enemics. Ella li desitja la victòria, però expressa la seva inquietud en quant a al final del enfrontament.
Els caps rebels entren i Alessandro els desafia. Tremolant davant ell i Taxile anuncia que ha capturat els rebels d’Oxydraque. Amb sorpresa dels traïdors, Alessandro acorda el seu perdó a tots doncs vol mostrar la noblesa del seu temperament.
En el temple de Júpiter tots lloen el déu i preguen per la pau. Alessandro li demana a Lisaura amistat i la seva mà a Roxane. Tots tres canten per la seva felicitat i els altres s’alegren amb ells.
!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! eren altres temps!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!