Le vespres per l’assumpsió de la Mare de Déu Riom 581
Afanya’t a ajudar?
Senyor vine de pressa a socórrer-me!
Glòria al Pare, al Fill i a l’Esperit sant.
Com era al principi, ara i sempre,
Pels segles dels segles amen.
Elevat en la joia, més enllà de les muntanyes i els turons,
Més bella i adorable Reina.
El tronc refusa a barrar-te el pas,
Com l’espina no gos ferir-te,
Com la teva marxa és bella i plena d’encís, Maria,
Estrella i aurora del món,
Il·lumines els boscos amb la teva claror.
I la teva radiant presència,
Els castors, que descansen s’alegren,
Les muntanyes de joia exulten,
Tot no és res més que joia i rialles,
Maria el paradís és per a tots.
Àngels inclineu-vos, flora inclineu-vos,
Dolços pastors canteu amb alegria amb les vostres flautes i flautins,
I lloeu al mateix temps la vostra Reina.
Senyor
El senyor ha dit al meu senyor:
“Asseu-te a la meva dreta mentre jo faré dels teus enemics,
Un escambell pels teus peus”
De Sió, el senyor estendrà el ceptre del teu poder, senyor entre els teus enemics!
“Príncep el dia del teu naixement, en l’esplendor de la santedat
Davant l’aurora, com la rosada, jo t’he engendrat”
El senyor ho ha jurat i no se’n penedirà:
“Tu ets sacerdot per sempre, segons l’ordre de Melchisédech”
El senyor és a la dreta, el dia de la seva còlera ferirà als reis,
Farà justícia entre les nacions,
I amuntegarà una pila de cadàvers:
Enterrarà els caps sota terra,
I beurà en el torrent que hi ha en el camí,
És perquè redreçarà el cap,
Glòria al Pare, el fill i a l’Esperit Sant,
Com era al principi, ara i sempre, pels segles dels segles.
Antífona
Maria es rebuda al cel,
Els àngels s’alegren i lloen al Senyor.
Elogis sense fi dels nens
La Verge Maria és rebuda a la cambra celestial,
On el Rei de reis s’asseuen al tron estrellat.
Glòria
Lloem, servidors del Senyor: lloeu en nom del Senyor,
Beneït sigui el nom del Senyor, ara i per sempre més!
De llevant fins a ponent, lloat sigui el nom del Senyor.
Gran és el Senyor per damunt de tots el pobles,
La seva glòria ultrapassa l’alçada dels cels.
Qui és com el Senyor nostre Déu,
Qui s’asseu a les altures. i qui abaixa la seva mirada sobre el cel i la terra?
Lleva al pobre i pobresa, de la immundícia fa redreçar a l’indigent,
Per fer-lo asseure prop dels prínceps,
Amb els prínceps del seu poble,
I la dona estèril la fa habitar a la seva casa, mare nombrosa d’alegres infants.
El Capellà músic.
Des de l’inici dels anys 1710, Antonio Vivaldi, virtuós i reputat compositor de concerts, fou sol·licitat per les esglésies o congregacions religioses de Brescia, de Pàdua o de Venècia, per alimentar en peces sacres les seves cerimònies festives o commemoratives. A la mateixa època, els llocs sants de Venècia, la seva ciutat natal quedaven en rebenta molt recent a la seva mirada. En les esglésies de la Llacuna, i marcadament en les cúpules Bizantines de la Basìlique de S. Marc, la polifonia majestuosa d’un Grabieli o l’auster cant a cappella d’un Legrenci semblaven desafiar-se en tornades assossegades, unes orquestracions acolorides o uns contrastos exacerbats, que caracteritzaven les obres innovadores del “capellà roig”.
En l’estat dels nostres coneixements està doncs lluny de la “Sereníssima” a la ciutat de Brescia, bressol de la seva família, on Vivaldi va debutar com a compositor sacre el 1712. Tot just un any abans de fer els seus debuts oficials de compositor d’òpera amb “Ottone in villa“. I igualment representat a part de la Llacuna a la petita ciutat de Vizencia. Es a la Congregació dels Oratorians de Brescia, que nosaltres devem aquestes primeres parts sagrades de les “Quatres estacions” acomplides amb l’escriptura del “Stabat Mater”, avui preservat en el fons Giordano 233 de la Biblioteca Nacional de Torí. Aquesta obra, que devia ser el 1939, una de les primeres composicions de Vivaldi, ha estat desvelada al públic el segle XX. . Fou creada a l’església de la Congregació , la Chiesa Santa Maria della Pace, probablement el 18 de març de 1712, en ocasió de la festa del Set Dolors de la Verge Maria.n
Pels Oratorians de Brescia, que sol·licitaven rarament obres noves, i quin repertori estava essencialment compost de peces antigues arranjades, la comanda era tan excepcional com la despesa i testimonia la reputació ja adquirida per Vivaldi, quina música instrumental irrigava llavors tota la Itàlia del Nord i una bona part d’Europa. Sens dubte els responsables de la institució havien estat ja conquerits per aquest capellà-músic tan extraordinari, qui un any més tard havia tingut l’ocasió de produir-se davant d’ells.
Hom imagina sense esforç l’aspecte que va produir sobre l’auditori, la creació d’aquesta obra mestre, servida per una petita orquestra, quatre violins un violoncel, un contrabaix i un orgue, la presència d’una viola, sent possible però no testimoniada, interpretada per un castrat, o més probablement amb una veu de falset, pot ser pel reputat Fillippo Sandri, que la congregació tenia el costum de contractar amb una gran despesa debuts oficials de compositor d’òpera amb “Ottone in villa“. I igualment representat a part de la Llacuna a la petita ciutat de Vizencia. Es a la Congregació dels Oratorians de Brescia, que nosaltres devem aquestes primeres parts sagrades de les “Quatres estacions” acomplides amb l’escriptura del “Stabat Mater”, avui preservat en el fons Giordano 233 de la Biblioteca Nacional de Torí. Aquesta obra, que devia ser el 1939, una de les primeres composicions de Vivaldi, ha estat desvelada al públic el segle XX. (RRR). Fou creada a l’església de la Congregació , la Chiesa Santa Maria della Pace, probablement el 18 de Març de 1712, en ocasió de la festa del Set Dolors de la Verge Maria.
Pels Oratorians de Brescia, que sol·licitaven rarament obres noves, i quin repertori estava essencialment compost de peces antigues arranjades, la comanda era tan excepcional com la despesa i testimonia la reputació ja adquirida per Vivaldi, quina música instrumental irrigava llavors tota l’Itàlia del Nort i una bona part d’Europa. Sens dubte els responsables de la institució havien estat ja conquerits per aquest capellà-músic tan extraordinari, qui un any més tard havia tingut l’ocasió de produir-se davant d’ells.
Hom imagina sense esforç l’aspecte que va produir sobre l’auditori, la creació d’aquesta obra mestre, servida per una petita orquestra, quatre violins un violoncel, un contrabaix i un orgue, la presencia d’una viola, sent possible però no testimoniada, interpretada per un castrat, o més probablement amb una veu de falset, pot ser pel reputat Fillippo Sandri, que la congregació tenia el costum de contractar amb una gran despesa.
El text medieval del “Stabat Mater” de qui Jacoponte da Todi i el papa Innocenci III es disputen encara la paternitat, Vivaldi no posà la música més que les deu primeres estrofes, talment una pràctica establerta quan la seqüència, encara no oficialment admesa al Missal Romà, era interpretada durant les Vespres. Deu estrofes, quines tres primeres presentaven un material musical subtilment contrastat, reproduït idènticament per les tres estrofes següents.
Aquest sublim cant d’amor, de dolor i de pietat, sostingut per una orquestració minimalista d’una prodigiosa intensitat, modulant en l’univers lúgubres de fa menor al do menor alternant els temps (largo, adagìssimo, lento) o moderats (andante) arrabassà probablement tantes llàgrimes als fidels de l’església com a la mare de Crist al mont Golgotha. Fins a l’Amen final remolí eteri acabant amb un acord major radiant, no arriba a obrir les portes del Cel… Lluny de la seva Venècia natal el cop d’assaig del capellà roig, ara revelat un mestre.
Va ser necessari per tant un accident de la història perquè aquest mestre fos cridat a compondre les seves primeres obres sacres a la seva ciutat natal. Aquest accident fou un any després de la creació del “Stabat Mater”, gracies a Francesco Gasparini, el mestre del cor de “l’Ospedale della Pietat”, una de les grans institucions caritatives de a ciutat que tenia un cor i una orquestra reputats, i en la qual Vivaldi ocupava el càrrec prestigiós de “Maestro di violino”.
En la seva qualitat de mestre del cor, Gasparini era el encarregat de dirigir el repertori sacre de la institució. El 23 d’abril de 1713 sol·licita dels governadors de la Pietà l’autorització d’absentar-se entorn de sis mesos, per raó de salut i de problemes familiars. El “maestro” s’encarregava de proveir a la Pietà de noves composicions, però després d’haver anat a Florència, s’estaria definitivament a Roma, i no tornaria mai més a reprendre el seu càrrec.
És en aquestes condicions que les funcions de Gasparini, foren definitivament adjudicades a Vivaldi, en espera de la nominació d’un substitut. Aquest “interí” havia de durar tres anys i permetre al compositor donar-li un panell magistral de la seva producció sacra.
El juny de 1715, els governadors de la Pietà acordaren una gratificació de 50 ducats (pràcticament el seu salari anual) corresponent a la prima excepcional assignada tradicionalment al mestre de cor. En la seva deliberació justificaven aquesta mesura per l’aplicació coneguda i els fructífers treballs de Vivaldi, no només en ensenyament dels instruments del quals resultats han estat universalment aplaudits, sinó també per les excel·lents composicions musicals que ell ha compost després de la sortida de Gasparini, com una missa sencera, unes vespres, un Oratori, més de trenta motets i altres peces.
La missa evocada pels governadors comportava molt probablement, el glòria en la major Riom 589 tan famós com els seus concerts. Una obra mestre luxuriant elaborada en l’estil “concertato“, és a dir amb una alternança d’àries i d’uns cors en el temps i les tonalitats contrastades. Fresca i magistral quina pulsació rítmica jubilaria coneix una de les seves parades més sublims amb la dolça siciliana “Domine deus” acompanyat en aquest enregistrament per un oboè solista ( en el manuscrit autògraf de Vivaldi ofereix escollir entre un oboè i un violí solista) aquest moment d’eternitat revela a l’auditor, segons la fórmula de Michales Talbot “La quinta essència del lirisme de Vivaldi“
Els governadors lloaven igualment Vivaldi per la seva producció de “més de trenta motets”. El músic devia efectivament il·lustrar-se al llarg de la seva carrera en aquest tipus de composició que permetia als canta’ns de música sacra rivalitzar amb els canta’ns d’òpera. Va saber tal vegada sublimar l’estructura convencional (dues àries al tempo contrastat separat per un recitatiu i seguit d’un Al·leluia brillant i insuflant la marca inimitable del seu geni melòdic i rítmic, descartant així tot risc d’estandardització.
Entre els motets mencionats dels governadors el 1715, figurava pot ser el motet “Clarae stellae, scintillate” sens dubte compost amb vista a la celebració de la festa de la Visitació, festa patronal de la Pietà, el 2 de juliol de 1715, i que fou cantada aquest dia per un hoste de la institució anomenada Geltrude. Una peça lluminosa de pretensions modestes però d’eficàcia ben certa, encara que prou allunyada dels motets virtuosos que Vivaldi componia a partir dels anys 1720, i quina “Mala ombrae terrones” ofereix una satisfactòria il·lustració. Obra espectacular de dramatisme punyent, aquest tipus de motet el si de l’Ofici la llengua esplendorosa de l’òpera, testimoniant així un apropament aconseguit entre els universos sacres i profans.
Però tornem al 1715. Al rang de les “Excel·lents composicions musicals” lloades per governadors de la Pietà en la seva resolució podien haver figurat igualment dues “Introduzione al Miserere” sens dubte acompanyat per un o més “Miserere” són avui dissortadament perduts, les dues introduccions, totes dues per viola i orquestra ens han arribat com l’extraordinari “Fillae maestae Jesusalem“.
Compost durant el fructífer “interim” de Vivaldi a la Pietà, i pot ser igualment cantada per Geltrude, aquesta introducció conduïa als fidels a més profunda inspiració sacre del capellà-músic. De la lamentació esglaiada de les “Filles afligides de Jerusalem” en el recitatiu d’obertura, a la figuració espectacular del basculament de l’univers al moment de la mort de Crist, Vivaldi havia esculpit una obra força, potent, quin fervor autèntic no es difumina mai, en els efluvis més arcàdies de l’ària central. Com en la Jerusalem anihilada el peu de les roques trencades i del rierol esquinçat, és un sol negre que d’un moment al altre banya de la seva lluentor glaçada aquesta obra mestre absoluta de l’art sacra vivaldià.
Fins a la seva sortida de Venècia el 1740 sota uns estatus diversos i en unes condicions variades Vivaldi continuaria composant obres sacres. per la pietà des de el principi que li encomanarà esporàdicament salms, himnes i motets durant la seva llarga associació animada. Però també per a altres esglésies o congregacions de Venècia o altres ciutats ciutats a Itàlia com Europa.
No obstant no és possible relacionar amb precisió les obres que ens han arribat donat a una comande precisa. Així del “Salve regina” Riom 618 conservat al Giordano 33 de la Biblioteca Nacional de Torí. Aquesta magnífica versió de l’Antífona mariana cantada a la trinitat al principis d’Advent fent menció a una orquestra jugant amb dos cors reforçats per dos oboés, semble haver estat composada entre mitjans dels anys 1720 o a principis de 1730. Podia haver estat interpretada a la Pietà però no necessàriament connectada a la institució.. Al llarg dels sis versets, la potència expresiva i la riquesa melòdica li disputen el refinament de l’escriptura instrumental, anunciada des de els primers compassos de l’obertura fugada i afirmada en el detectable joc en “Repons” dels dos cors.