TOPI LEHTIPUU Tenor
ROBERTA MAMELI Soprano
ANN HALLENBERG Mezzosoprano
SONIA PRIMA Contralt
ROMINA BASSO Mezzosoprano
EMÖKE BARÁTH Soprano
COMPLESSO BARROCO
Director ALAN CURTIS
Acte Primer
Obertura (Allegro, Andante, Allegro)
Escena primera (Sala d’armes. Cató, Marzia, Arbace)
Marzia
Per què aquesta tristor, pare?
Roma està oprimida, si la teva mateixa constància vacil·la,
Parla al cor de la teva filla.
La més gran dissort de totes és el teu dolor.
Arbace
Senyor, amb qui penses? En aquest silenci, gairebé no reconec a Cató, on rau la indignació.
Fill de la teva virtut? On és el teu valor?, on és la teva ànima intrèpida i fervent?
Cató
César ens enfronta, i ens assetja:
Els nostres exèrcits són dèbils i poc fidels a Roma,
Posa en mi la confiança que li queda,
I gemega als braços del tirà, i vosaltres em demaneu per què i faig?
Marzia
Cèsar no s’apresta pas a venir-te a veure?
Arbace
Demana parlar-te, vol la pau.
Cató
Espereu en debades que abandoni per fi, el desig de regnar, li costaria massa, renunciar al poder.
Marzia
Qui o sap? Cèsar encara és fill de Roma
Cató
Si, però un fill sense pietat,
Que la vol esclava; un fill ingrat que per dominar-la del tot
No tem pas ferir-li el cor.
Arbace
Tota Roma, no és encara de Cèsar,
Li manca vèncer l’obstacle més fort a la seva fúria.
Cató
Que li manca doncs?
Arbace
Li manca el teu cor. I, si seran guiats pels teus consells, el meus Numides no seran la nostra darrera esperança.
Cató
Conec bé el que tu amagues, i no parles del teu valor
La teva ànima noble a la qual no li falta res
Si no és ser filla de Roma.
Arbace
Ai, senyor corregeix.
Aquesta mancança que no és pas la meva.
Des de fa molt de temps, adoro la teva virtut en el cor de Marzia,
Afegeix un nou lligam a la nostra amistat; sofreix, que li ofereixo la meva mà
No em refusis la teva filla, i seré Romà.
Marzia
Com, quan la nostra llibertat està amenaçada de desaparèixer.
Que el món es dirigeix contra nosaltres,
Animat d’un furor bel·licós, Arbace ve a parlar de noces i d’amor?
Cató
Filla meva, aquestes noces han de servir per la pau pública
Més que els desitjos d’una persona
Príncep, no tinguis por. Marzia serà ben aviat teva, als teus braços (Cató abraça Arbace)
Rebi del meu amor patern ara la millor peça,
I recorda que Roma és des d’ara la teva pàtria.
El teu deure com a romà, és de salvar-la o caure amb ella.
El front cenyit d’un nom tan noble,
Tu seràs més fort en el combat;
La sort respectarà, en tu un fill de Roma, viuràs lliure i si el destí
T’havia de rebutjar, tu aprendràs de mi, al menys com és la mort.
Escena segona (Marzia, Arbace)
Arbace
Els més pobres sospirs
No saben obtenir del teu bon cor la pietat, sinó l’amor.
Marzia
Tu m’estimes Arbace?
Arbace
Si t’estimo? les meves mirades parlen tan poc que,
Si els meus llavis no diuen res, tu encara no saps res?
Marzia
Però quina prova he tingut fins aquí, del teu amor?
Arbace
Tu no m’has demanat res.
Marzia
I si et demanés, príncep, ara aquesta prova?
Arbace
Estic disposat a tot, llevat de deixar-te.
Marzia
Ja saps, quina obligació ha d’acomplir, si m’obligues a parlar.
Arbace
Parlaven veus tu la incertesa?
Per la meva fe i pel meu nom t’asseguro,
Ho juro als déus, ho juro als teus bells ulls.
Marzia
Desitjo que aquest dia no se’n parli de noces: que el teu requeriment
El meu pare hi consent; que no sàpiga el que jo he escollit, i estaré contenta.
Arbace
Ah, bé, conec quina és la raó. Cèsar encara!
Marzia
No més ara.
Arbace
Si les meves paraules, bella meva,
T’ofenen o et desplaent, no t’indignis, partiré i callaré.
Marzia
No he dit això, Arbace, m’has endevinat tot, o quasi tot, del meu amor.
Però com es pot dissimular els sentiments
Quan hom els amaga sempre a la mirada dels altres.
Amant fidels, és una pura bogeria amagar la vostra passió.
Perquè una pal·lidesa sobtada, un enrogiment que t’inflama la cara.
Amb una mirada i un sospir, n’hi ha prou per a desvetllar el què calleu,
Si en manca tan poc, és que s’oculta
Per què perdre la tranquil·litat o amagar aquests turments?
Escena tercera (Arbace sol)
Arbace
Que he jurat? que he promès?
Quina ordre he d’obeir? hi ha algú més miserable que jo?
El tirà del meu cor, esvaeix fins sota els meus ulls, traïdora,
I li ofereixo les armes amb les quals em condemna.
Quina llei sense pietat, quina sort cruel, per una ànima masegada,
Per un cor fidel que serveix, pateix, calla i es consumeix.
I si el dissortat demana una recompensa,
Se’l menysprea, hom li diu que exigeix massa
I ha d’aprendre a estimar.
Escena quarta (Cató, després Cèsar i Fulvius)
Cató
Que ve doncs Cèsar. No comprenc gens quina raó el condueix.
És un engany? és la por.
No, en cor romà
L’ambició de l’Imperi no va fins això,
Fins alimentar tants vils pensaments.
Cèsar
No vinc a tu amb cents i cents legions armades per defensar-me
Desarmat i sol, segur de la teva lleialtat.
Marxo entre aquests murs hostils
Cèsar honora tant, la virtut de Cató, i encara l’admira.
Cató
Tu em coneixes bé, i per tant reconciliant-nos,
Tu no m’ofereixes res de més del que és degut.
Cèsar
És veritat: et conec d’ençà de la meva jovenesa,
He après a venerar el teu noble nom:
Sento cent llavis nomenar-te pare de la pàtria,
Sostenidor i ferotge defensor de les nostres antigues lleis.
El destí fou de seguida generós en vers mi:
Però el bé més preciós.
Pel que jo renunciaria content a tot. és la teva amistat: jo te la demano.
Fulvius
El senat la reclama: jo soc el missatger de les seves voluntats.
Ja és temps. A partir d’ara que la pàtria turmentada, per unes disputes privades, retrobi la pau.
Cató
Qui desitgi l’amistat amb Cató
La tindrà fàcilment
Però que sigui fidel a Roma.
Fulvius
Que dius, senyor? (tanta virtut el torna massa amarg)
Cèsar
(Jo l’admiro, per tant, malgrat les ofenses)
El món dividit depèn d’una senyal teva i una de meva
Segellen la nostra amistat i la pau tornarà.
Si per la sang llatina tu sens quelcom de pietat
Escolta calmada les meves paraules.
Escena cinquena (Emilia, Fulvius, Cató i Cèsar)
Emilia
Que veig déus!, és aquest el refugi,
Que esperava trobar en Cató?
Un mateix indret acull la dissortada vídua de Pompeu i el seu enemic?
On són doncs les promeses?
On és la meva venjança?
És així com tu defens Emilia?
És així com mates el tirà?
Goses parlar de pau davant d’ella?
Fulvius (colpejat encara per un destí cruel, és formosa)
Cèsar
Si la teva ira envers ni, és encara tan forta, ets massa injusta
Emilia
Injusta! no ets tu la causa de la meva dissort?
El meu espòs, no fou pas la teva víctima?
Fulvius
No em sembla pas, el moment de parlar de pau.
Aquest afer demana més calma i uns esperits més serens
Cató
Us espero aviat als meus apartaments.
I tu Emilia, pensa que no has d’alliberar tots els teus turments,
Perquè la sort t’ha donat Escipió per pare i Pompeu per espòs.
Escena sisena (Cèsar, Emilia i Fulvius)
Cèsar
Tu et calles, Emilia? en aquest silenci
Espero veure un començament d’apaivagament.
Emilia
T’equivoques: si callo és perquè penso en la venjança.
Fulvius
Tu no t’apaivagues, davant d’un vencedor tan generós?
Emilia
Apaivagar-me? igual que si estigués envoltat de mil legions.
Li diria encara que l’odio, i que vull la seva mort.
Cèsar
Ets formosa dins la teva ira;
Si el teu cor es palesa romà, és cruel i barbar aferrissar-se sobre els innocents
Veig en tu aquesta constància, que no crec pas venir d’un destí advers;
Però, una ànima forta ha d’aprovar una ira justa i no pas la fúria.
Escena setena (Emilia i Fulvius)
Emilia
Com has canviat Fulvius! què ha fet de tu un partidari de Cèsar i no un enemic?
Fulvius
Jo soc fidel a Roma, no soc pas el teu. Ànima meva, tu coneixes massa bé les teves virtuts.
Emilia
L’amic de Cèsar, i l’amant d’Emilia, no estan d’acord.
Defensa’l o venja al meu espòs:
És aquest preu que et permeto estimar-me.
Fulvius
(Què exigeix de mi! se’n vanegi)
Emilia
Què penses?
Fulvius
Penso que tu no hauries de dubtar de la meva fe.
Emilia
Seràs tu, doncs l’ambaixador de la meva ira?
Fulvius
Demana, i en tindràs la prova.
Emilia
Vull veure Cèsar mort. Puc contar amb tu?
Fulvius
Cap altra mà es més segura que la meva.
Emilia
Amb això en tinc prou, per ara.
Fulvius
No has d’esperar tot d’aquell que t’adora
Caurà com el llamp sobre el cap de l’impiu.
Quan la sort s’abatrà sobre l’indigne, del cruel, qui t’ha traït.
Veuràs el crim impune amb un estrany horror.
Escena vuitena (Emilia sola)
Emilia
Si altres amors són de bogeria, i pateixo
I si respiro després de la mort perdona: estimat espòs
Perdona per venjar-te, no em queden altres armes.
T’he donat, tot el meu amor, i te’l guardo encara
I quan vindrà el darrer instant, ell serà encara lligat a aquest primer lligam.
Si és veritat que l’amor sobreviu a la mort, en el si d’un astre
O sobre les ribes de l’oblit, si tu m’esperes, ben estimat meu,
No t’indignis pas, jo em reuniré amb tu,
Vindré, però abans vull que precedeixi la meva ànima,
L’ombra culpable del tirà, que va armar el món contra tu.
Escena novena (un jardí proper a la residència de Cató, Cèsar i Fulvius)
Cèsar
Emilia t’ha demanat de ser-me infidel? espera tant del teu amor per ella?
Fulvius
Sí, però per tant que jo l’estimi, estimo més el meu honor, encara
Per la teva seguretat he fingit la traïció. Així els seus designis seran coneguts.
Cèsar
En el meu estimat Fulvius, reposa tota la meva confiança.
Però veig venir a Marzia, deixem un instant sol amb ella,
Fins aquí l’he cercat en debades. Tu ho saps bé.
Fulvius
Sé que l’estimes; sé també que ella t’adora i sé quin plaer hi troba l’amant fidel,
Qui retroba la seva estimada, després d’una llarga absència.
Escena desena (Marzia i Cèsar)
Cèsar
Per fi et torno a veure, Marzia, els meus ulls quasi no s’ho creuen
I temo que acostumat a patir d’ara a imaginar-te, el meu esperit no em decebi.
Marzia
I tu, què ets tu?
Cèsar
Qui soc jo? quina pregunta! bromeges? somio, la meva ànima o el meu aspecte
Tant han canviat doncs. no em reconeixes gens?
Marzia
No t’he vist mai
Cèsar
Tu no has vist mai al Cèsar?
No reconeixes gens al Cèsar?
Marzia
He adorat un Cèsar, no ho nego pas:
Era el sostenidor de la pàtria, l’honor del Capitoli,
El terror dels enemics, el plaer de Roma.
La dolça esperança del món i el meu;
Aquest és el Cèsar que jo estimava
Aquell que em va plaure abans que el cel me’n separés
Que retorni aquest Cèsar i el reconeixeré.
Cèsar
Que més hauria de fer? suplicant vinc a tu per implorar la pau.
Marzia
Aquest és el meu Cèsar. Ara em sembla reconèixer-lo en tu.
És així que t’estimo, és així com em vas enamorar.
Estima a Cató, no en soc pas gelosa, si tal rival et parteix el cor
Encara ets més digne del meu amor.
Cèsar
Aquesta és una victòria massa gran! i abans de què es faci de nit
Pels meus actes veuràs que soc encara Cèsar i t’estimo
Obre els ulls i veu el meu amor constant.
Per tu sospira el meu cor i tu no ho sents encara.
I en silenci només dels meus sospirs
Et cobreixo, bella flama que crema dins del meu cor.