Ercole sur Termodonte
Simfonia
Acte primer
Escena primera
Bosc atapeït a les ribes del Termodonte, Hipolita, Antiope, Martesia i una colla de amazones caçadores amb corns i gossos de caça.
Antiope
Aneu companyes meves.
Despobleu el bosc.
En l’oci i el repòs
Que no es perdi l’ús i l’art de les armes
Cor
Oh , filla de Júpiter Gran deessa de les estrelles
Per tu desafiem
Les besties salvatges.
Amb les despulles horribles
De les bèsties caigudes
Adornarem
El teu fullatge.
Tu ens has ensenyat a disparar
Les fletxes d’aquest arc.
Antiope
Deessa de “Délos”
Que en el cel
Brilles entre les ombres,
Ensenya el meu braç
A disparar
Sobre les bèsties salvatges.
Anem, perquè tardar encara?
Que hom dona la senyal,
Deslliurem els nostres llebrers, penetrem entre els senders
Els més ombrívols del bosc,
Antiope. Martesia
El cel seré Daurat amb els seus raigs
I el “Zéphyr amorós
Se’n va bromejant amb “Flora”
De la seva branca
El petit ocell
De les seves onades
El petit rierol,
Esperem un noble botí.
Escena segona
Antiope i Martesia
Martesia
Antiope, mare meva, deuré jo doncs
Entre els murs d’aquesta casa
Fer sempre una vida mandrosa i obscura?
Antiope
El teu pit és encara massa jove
Per vestir una armadura,
Massa pesat és l’elm
Pel teu front, filla meva,
I la teva mà no sap encara
Brandir la llança i fer rodar l’espasa.
Martesia Serien doncs els homes
Envers nosaltres més ferotges que les bèsties?
Antiope Tu vols saber massa, i el teu esperit És incapaç encara de comprendre-ho,
Però un dia , “Martesia”, tu ho sabràs.
Martesia
El meu cor és curiós
I ple de desig de veure
Aquesta bèstia ferotge.
Antiope
Sota el seu aspecte afalagador
A l’home amenaça quan riu
Quan ell és agradable, és quan és més cruel,
I quan ell sedueix, llavors ell mata.
Escena tercera
Martesia
Si he de trobar aquest monstre,
Que sedueix per la seva bellesa i que mata seduint,
Jo sabré protegir-me dels seus afalacs
Que suara conec,
I sabré així frustrar l’astúcia amb astúcia..
Aquest pensament que tinc dins del meu cor,
És com una brisa que s’enlaira,
Se’n va, torna i retorna
I aquest mateix objecte
Que jo he desitjar foragitar,
Suscita en mi temor i plaer.
Escena quarta
Simfonia
Al so dels clarins, unes naus s’acosten a la riba. En desembarquen nombrosos soldats grecs, Alceste, Teseus, Hèrcules i després Telamon.
Hèrcules
Amics meus, ja som aquí
Sobre aquesta riba bàrbara on la dona
En contra de la natura,
Usurpa i furta les raons de l’home.
Aquí no neix més que el sexe feble,
I tot nou nat mascle
Abans d’obrir els ulls per plorar,
Ha de tancar-los eternament al sol.
Estimat “Teseu”, he vingut aquí,
No solament per obeir
Les ordres del rei “Eurysthée,
Sinó també per anihilar aquestes dones,
Enemigues del sexe masculí.
Teseus
Seria una glòria per “Hèrcules
Combatre contra el sexe feble?
Amic meu et confesso
Que sento pel sexe feble
Una dolça pietat néixer dins del meu cor.
Alceste
Sovint la pietat engendra l’amor
Teseu
L’amor no és pas covardia en el cor d’un guerrer
Hèrcules
No és covardia, és veritat,
Sinó un prompte obstacle al valor
Telemon sortint
Senyor, una fidel claror
D’aquestes boscúries m’ha recordat
Que la reina “Antiope”
Hi caça les bèsties salvatges;
Una colla de caçadores amazones la segueix
Armades només dels arcs i les fletxes.
Hèrcules
“Telamon”, abans que caigui la nit
Espero arrabassar les armes fatals
A aquesta orgullosa, amics meus, mentrestant
Encercleu el bosc i deixeu-me l’honor
I la proesa de desarmar a la reina.
Ella veurà, la cruel, ella veurà
Que jo se donar l’orgull
I fer caure a terra
Tota ànima superba
Pel meu braç poderós.
Ella caurà, si no deixa les armes;
Si ella es vol batre amb mi,
Veurà amb horror
Que endebades el destí
S’oposa al valor.
Alceste
Jo et segueixo, oh gran Hèrcules;
En el cor d’un guerrer, l’amor és una falta per qui no sent pietat.
Unes dones tan cruels no són dignes d’amor,
Jo no m’he sentit mai atret per una bellesa cruel,
Per què un cor ferotge corromp sempre una bella cara.
Només és digna d’amor
La bellesa
Que posseeix un cor
Fet per estimar.
Mai un cor
Que no sap estimar
Trobarà en mi
Un amor tendre.
Escena cinquena
Teseu, desprès d’Hipolita
Teseu
No. L’amor no és pas una falta
En el cor d’un guerrer,
Al contrari, inspira explosions heroiques
I valeroses del meu títol que la gloria
Hipolita (dintre)
Companyes, ajudeu-me, ajudeu-me!
Teseu
Que veig. oh cel, una noble dona
Atacada per un horrible monstre,
Lluita endebades; el valor i la pietat
M’impulsen a portar-li socors.
(Ell se’n va)
Hipolita (a defora)
Quin Déu em defensa!
Qui em torna a la vida!
Teseu
Bellesa, deteniu-vos. La bèstia és morta.
Hipolita
(Un home m’ha portat socors!
Quina cara tan bella!)
Diguem qui ests tu.
Teseu
Jo soc Teseu,
Fill del rei d’Atenes.
Hipolita (dins)
Qui t’ha conduit?
A aquestes infaustes arenes?
Teseu
Un noble desig
D’honor i glòria.
Hipolita
Quin?
Teseu
L’orde del rei Eurysthée
Que ens mana d’apoderar-nos
De les armes d’Antiope.
Hipolita
(Oh! com en són de dolces les mirades;
Però convé d’advertir la reina del perill)
Adéu Teseo.
Teseu
És així com m’abandones?
Hipolita
Suma als teus trofeus
Haver salvat a Hipolita
Teseu
I tu, cruel
Per tota recompensa, m’has trencat el meu cor
Hipolita…
Hipolita
Teseu…
Els dos
Quin dolor! Adeu!
Escena sisena
Teseu (sol)
L’ardor que inflama el meu cor
Baixa d’un astre tan noble
Que jo no sabria cremar per una flama més bella.
Els ulls que observen el sol,
Si giren a un altre lloc la mirada,
No veu més que horrors,
I a causa d’aquest boig error
Pateixen i turmenten.
Així em veig tot al meu entorn;
El dia sembla fosc i lúgubre
Als meus tristos ulls.
Després que he contemplat
El meu bell sol.
Escena setena
Antiope i Orizia, acompanyades de les amazones caçadores.
Antiope
A les armes, ales armes,
Oritza, germana meva:
Amb els seus millors guerrers,
Sobre nou vaixells grecs,
Hècules ve avui a desafiar-nos.
Orizia
Amb quina missió?
Antiope
Per apoderar-se de les meves armes
I donar-les a “Eurysthée” com a trofeu;
Hipolita acaba de dir-m’ho
Orizia
El cel l’envia sens dubte
Per donar un més gran premi
Al meu valor.
A les armes doncs, i a la seva gran vergonya
Jo cremaré les naus
Per obstaculitzar el seu retorn.
Tu, germana meva, quedat aquí, i tingues cura
Protegir les muralles de “Temiscira”.
Escena vuitena
Antiope, després Hipolita amb altres amazones caçadores.
Antiope
La generosa Orizia
Corre davant del perill,
I jo covarda i vil,
Deixaré el bosc per refugiar-me entre aquests murs?
Hipolita
Germana meva… Oh Déus! Martesia presonera!
Antiope
Que estàs dient?
Hipolita
Escolta.
Després d’haver descobert l’enemic,
La colla de dones caçadores
Ha seguit el seu rastre a un pas ràpid,
Quan ja fora del bosc, allí on el pont
Travessa el Thermodonte
Martesia va aturar-se i quedà captiva
Com una presa innocent.
Antiope
I jo visc encara?
No he de precipitar-me al camp de batalla?
Deessa triforme, et juro que,
Per venjar-me, jo el mataré al grec,
En homenatge a la teva divinitat.
Escena novena
Hipolita sola
Per tornar a veure la cara
D’aquell que, ple de pietat, m’ha arrabassat a la mort,
Jo canviaré el meu destí amb Martesia
No tindrà cap pena
Si estigués encadenada
Per aquell que ja ha pres el meu cor.
I el meu turment
Entre tots,
Seria menys dolorós
Que l’absència de l’home que cerco.
Escena desena
Campanya amb un magnífic pont sobre el Thermodonte hom veu de lluny les naus gregues que comencen a creuar. Alcestes, Martesia, Telamon i després Hèrcules amb uns soldats.
Alcestes
Martseia és meva
Telamon
Jo l’he vista primer
Alcestes
Però ella s’ha defensat de tu
Telamon
Defensa debades i ben fràgil.
Alcestes
Ella m’ha cedit les armes i s’ha rendit a mi.
Telamon
Al final ella serà meva
Alceste
No, a menys que tu em treguis la vida.
Martesia
Bàrbars! esteu tan
Assedegats de la meva sang
Fins el punt de barallar-vos cruelment?
Alceste
No, no és pas el desig
De la teva sang sinó del teu rostre.
Martesia
Tu m’estimes?
Alceste
T’adoro
Telamon
I jo moro per tu.
Martesia
Que sento? Ah, jo estic morta!
Alceste
Que tems tu?
Telamon
Que tens por?
Martesia
Temo, el vostre mateixos favors.
Alcest, Telamon
Per què?
Martesia
Perquè a través d’ells
Vosaltres ens porteu a la mort
Hèrcules entra
Hola, atureu-vos!
Quina discòrdia fratricida us posseeix
Oh prínceps, per creuar les espases?
Alceste
Telamon pretén que aquesta dona
És d’ell en tant que ella fou la meva presa.
Telamon
No, ella fou la meva conquesta.
Martesia
Senyor, si tu lamentes
Que ells hagin pres per mi les armes,
Abans d’anar-vos-en jo sabré pacificar-los.
Hèrcules
Ho consento: Alceste, Telamon,
Hèrcules no pretén tenir cap dret
Sobre les vostres conquestes; jo la reservo
Al més digne d’entre vosaltres;
El que farà la més gran proesa,
L’obtindrà com a recompensa.
(Ell se’n va)
Alceste
Avui, bellesa meva,
Tu seràs el premi al meu valor
Martesia
Així ho espero
Telamon
La teva bellesa serà al cap i a la fi
La recompensa al meu coratge
Martesia
Es això el que la meva ànima creu.
Una mirada, una carícia, un somriure (a Telemon)
Ha d’adreçar-se aquest bell rostre (a Alceste)
Que expressa tant d’amor.
Al final res impedeix (a Telemon)
De ser menyspreativa
Envers aquell que m’ha ofert el seu cor.
Escena onzena
Alceste sol
Per una tan bella esperança
Que no gosaria jo temptar? Amb una ànima valenta,
Aniria davant de les fletxes,
A retrobar la mort amb alegria.
Sento, amb gran plaer
El meu pensament que em diu
D’esperar l’alegria,
D’esperar la felicitat.
El meu dolç sentiment
Abandona ja tota la por
I fa que el turment
Sigui agradable al meu cor.
Escena dotzena
Hèrcules, després Teseu amb nombrosos soldats, després Orizia sobre el pont amb les amazones; mentre tant es veuen cremar sobre el Termodonte les naus dels grecs.
Teseo
Hèrcules, ai!
Hèrcules
Teseo, de quina funesta nova
N’ets el missatger?
Teseo
Mira al teu darrera
Les flames que de prompte
Cremen les nostres naus.
Hèrcules
Qui ha gosat?
Teseo
La cruel Orizia; i veig
Que ella es mostra a nosaltres sobre el pont.
Hèrcules
A les armes!
Soldats, les nostres naus han cremat, traient-nos
Tota esperança de retorn; hem doncs,
Amb em el coratge que s’imposa
O vèncer o morir.
Orizia sobre el pont
Vine, grec orgullós,
Terror del món i domador de monstres.
Les fulles esmolades de les nostres espases
Obriran el teu pit.
Hèrcules
Tal orgull, oh grecs
No ha de quedar sense càstig, ataqueu
Captureu i desarmeu aquesta cruel dona.
Orizia
Anem companyes, batem-nos, a les armes
A les armes!
Segueix la batalla sobre el pont, al so dels clarins, els timbals i els tambors