El 1733 Vivaldi presentà per primera vegada Montezuma, opera exòtica posada en vers per Alvise Giusti, per la temporada de tardor al teatre Sant Angelo de Venècia. A partir d’aquest moment fins 1724, la fascinant història posant en escena Miltrena i Montezuma i Teutile i Ramiro, però sobre tot, la sed de conquesta i de glòria de Fernando Cortés, en oposició a l’amor de Montezuma pel seu poble, excita l’apetit de nombrosos musics. A l’època, Vivaldi tenia cinquanta-cinc anys i una carrera pràcticament acomplida. Més de quaranta òperes representades i un gran nombre de llibres de música instrumental, ja apareguts, sense comptar la imponent quantitat de peces instrumentals i vocals, pels efectius més desconeguts, que ressonaven en els palaus Venecians, que demanen poder copiar nombrosos músics i visitants europeus, desitjosos d’executar-los en els seus països d’origen. Defensor infatigable de l’estil venecià, en oposició a l’estil napolità cada cop més expandit, Vivaldi afegeix l’estructura tradicional del melodrama, aprofitant-se de les experiències de Händel, que havia debutat a Venècia, el 1709 amb “Agripina”, però sense menysprear l’estructura dramàtica adoptada per Alessandro Scarlatti.
Fort en els seus coneixements instrumentals, enriquí, no obstant l’arquitectura de la simfonia inicial i les àries, afegint-hi entre altres coses una densitat tìmbrica i un brio rítmic excepcional. La forma tripartita, com de costum, les àries són no obstant revivades per un interludi instrumental de certa amplitud; el recitatiu és netament més variat en el pla rítmic i d’una més gran densitat dramàtica, el conjunt es dóna més coherent per un patró harmònic molt original, amb progressives seqüències pràcticament estandarditzades. Les àries presenten les habituals tipologies cantables, patètiques, marcades a l’escriptura poc adornada, o són caracteritzades per una agilitat i una brillantor, que en fan un terrible banc de proves pels cantants. Els passatges virtuosos (Que presenten en unes frases, no solament llargues i denses, sinó també uns alts difícils de realitzar i uns intervals, imposats a la veu, revelen naturalment el caire instrumental de l’invent, quin segons Tartini no li convenia fiar-se’n perquè “la gola no és un mànec de violí”. Però Vivaldi valorava molt els admirables recursos de les veus dels castrats igual, que subratllava la capacitat expressiva i dramàtica dels altres registres per l’esbiaix d’onomatopeies llargues i complexes i d’una rica orquestració. Tots aquestos, des d’ara perfectament consolidats, Vivaldi composà Montezuma havien fet del melodrama vivaldià independent de les expressions napolitanes de l’època, i les va imposar com a portador d’innovacions. És més la història del cap indígena vençut pel conqueridor Cortés, presenta altres motius de novetat i de sorpresa degut d’una part del motiu del llibret i la fastuositat de la posada en escena (sens dubte inhabitual per un petit teatre com el St Angelo) i d’altra per la presència de dos castrats i molts recitatius acompanyats d’una gran intensitat dramàtica però per damunt de tot domina l’originalitat del material musical emprat.
Contràriament a altres casos, en efecte Vivaldi, no recicla pas d’altres compositors modificant les àries i passatges instrumentals; els composa expressament fent prova d’una inventiva considerable. Només una ària de Mitrena “La figlia, lo sposo”, semble haver estat presa de Farnace (1732). Una part de la partitura (precisament dues àries “D’ira e furor armato” ll,8 i “Dov’è mia figlia” lll) semble que la utilitzar en Bajazet. La història no està pas centrada sobre l’amor de dos joves, sinó sobre el drama de dos homes poderosos vençuts en la seva temptativa d’obtenir els seus objectius.
Nosaltres sabem avui que la versió actual de Montezuma està basada en el manuscrit trobat el 2002 a l’arxiu de la Biblioteca Musical de la Singakademia de Berlin provinent de Kiev. Solament disset números dels vint-i-vuit. Del segon acte sencers i certes àries del primer i tercer acte, han sobreviscut, però es compren no obstant quin era l’objectiu que havia fixat Vivaldi i quins eren els medis contava per utilitzar i poder-hi arribar. El feliç desenllaç exigia prèviament una una reconciliació entre Montezuma i Fernando, que té lloc gràcies a la unió de la filla del primer Teutile, amb germà del segon, Ramiro, però això no determina els sentiments ni actituds il·lògiques. Les àries expressen, sentiments diversos i tots els rols tenen l’actitud d’exprimir el curs de la història. La més significativa: Asprano s’indigna durant l’ària (ll,8) a través de passatges virtuosos i llargs refilets, sovint en competició o imitant la trompeta; en l’ària “Brilleran per noi più belle” (ll,1), en revenja, rivalitza amb els violins, però el seu to és més serè i confiat; Montezuma expresa el seu temor descrivint els seus sentiments en “Dov’e la figlia” (lll,10) on la exitació està produïda per l’oposició entre les paraules, el joc imparable dels violins. Ramiro palesa un temperament sagaç i dominador a “Quel rossor ch’in volto miri” (ll,3) que deu ser sense clavecí, quan s’expressa la veu amb llargs refilets uns ornaments i i unes progressions profundament evocadores, però es mostra ansiós, com convé a l’ària de comparació en ” In mezzo alla procella” (ll,10) subrallat per una instrumentació descriptiva molt eficaç. Els recitatius acompanyats presenten igualment una una gran potència teatral. Al principi de la història Montezuma entona tristament “Son vinto eterni dei!” però Mitrena expresa més que tots les mutacions dels seus estats d’ànim a través de tres passatges acompanyats “Parte l’affito sposo” (ll,16); “Dunque è un errore”, cantat amb Teutile (lll,12) i “Ed hocor di soffrir” (lll,9). Vivaldi li reserva igualment unes àries molt fortes en les quals els sentiments són expressats pel patetisme i la intensitat expressiva i no pas per les nombroses figuracions. A “La figlia io sposo”, notablement l’angoixa, perquè a través de les figuracions acèfales i les frases tallades. L’obra no conté més que un sol moment de conjunt. El trio a “A battaglia” (ll,5) cantat per Montezuma, Fernando i Miltrena, en el qual les seccions imitatives seguides de passatges rítmics evolucionant per graus, permeten una perfecta comprensió del text, malgrat la novetat del motiu, semble què Montezuma no s’hagués representat a Venècia ni a altres ciutats on Vivaldi era cridat per posar en escena noves obres, o representar més o meing profundament òperes ja conegudes.
Primera part
Acte primer
El sobirà asteca, Montezuma, trastornat per la greu derrota, que li han infligit els espanyols, decideix feroçment resistir a l’enemic, sostingut per la seva filla Teutile, la seva esposa Mitrena, dona a aquesta última un punyal, perquè mati i apunyalarà a la seva filla, quan elles cauran a les mans dels espanyols.
Teutille està enamorada de Ramiro, germà del conqueridor, però ella veu que s’ha equivocat i es declara dis, renuncia al seu proposada a morir. No obstant caiguda a les mans de Cortés, renuncia al seu propòsit, perquè les paraules del guerrer l’han convençut. Montezuma, que assisteix amagat a l’entrevista entre la seva filla i Fernando, intenta aturar-lo llançant-li una fletxa, quan l’home ordena al seu germà prosseguir l’atac contra els asteques.
Teutile acusa a Ramiro de haver-la encantat, i li suplica d’aturar les tropes espanyoles, però l’home sacrifica el seu amor a l’honor militar.
Durant aquest temps, Montezuma disfressat de soldat espanyol, s’apropa a casa de Fernando; Havent sentit la conversa entre Teutille i Ramiro, davant de es troba immers en un desig irresistible de matar la seva filla amb les seves pròpies mans per ser tan feble. Ramiro el detura i sentint, que Fernando s’apropa, envia a Montezuma al seu amagatall. Fernando pensa que, els Asteques preparen un nou atac i ordena a Ramiro, que verifiqui si els seus temors són fonamentats.
Un cop a soles amb Teutilie, el guerrer espanyol li pregunta quines són les intencions de Ramiro. Quan aquest últim torna, molt agitat, anuncia que Mitrena ha pres el comandament de l’exèrcit. La Reina Asteca arriva davant de Fernando per demanar-li, que el seu poble sigui salvat. Havent sentit les paraules de la seva esposa, Montezuma surt de l’amagatall brandint la seva espasa per matar Cortés, però Ramiro el desarma i l’obliga a tornar al seu amagatall. En el rei Asteca descobreix ser-ne l’autor. Veure al seu germà amb l’espasa de l’enemic a la mà Fernando, creu a la vegada haver estat traït, però amb la revolada d’orgull, Cortés dona l’ordre d’empresonar Montezuma, i davant les precs de Miterna es vanta del bon fonament del seu comportament abans d’allunyar-se amb companyia del seu germà. Destrossat pel pes de la humiliació Montezuma exhorta Mitrena, perquè ella es vengi. La reina amb el suport de les paraules del general Asprano, invoca el suport dels déus per punia a l’enemic.
Acte segon
Ramiro retreu al seu germà la crueltat vers Montezuma, però Fernando no comprenen aquesta generositat i ho atribuexen al seu amor per Teutille. Mitrena retorna per una altre confrontació decisiva amb Cortés. L’acusa d’haver usurpat en nom d’Espanya tots els drets del poble asteca, però el guerrer defensa amb força la seva obra. Montezuma intervé de nou i proposa a Fernando d’arranjar la qüestió amb un duel a mort. L’espanyol accepta el desafiament, mentre que Mitrena intenta en debades de convèncer al seu espòs a renunciar al seu propòsit.
Segona part
Després d’haver ordenat a Ramiro a començar els preparatius de la batalla i haver mesurat a Asprano, Fernando apressa Montezuma, però aquest últim sent declinar les seves forces i crida els seus guerrers a ajudar-lo. El duel es transforma en un enfrontament entre els combatents dels dos pobles.. La batalla dona avantatge als asteques, que fan presoner a Fernando. Teutile suplica a Ramiro de salvar la seva vida fugint de Mèxic, però el soldat espanyol dona l’ordre d’incendiar els navilis enemics. Desesperada Teutile intenta llançar-se a les flames però la seva mare la detura.
Asprano apareix i anuncia que l’oracle dels déus exigeix el sacrifici de Teutille i d’un comandant espanyol perquè el reialme dels ascetes retrobi la pau. Mitrena consent encara que destrossada de dolor, a condició, que la seva filla sigui sacrificada amb Fernando, culpable d’haver provocat la còlera del déus. Dona l’ordre de cremar la presó de Cortés
Acte tercer
Ramiro i els seus soldats alliberen el seu cap abans d’amagar-se tots a l’arribada de Montezuma. La còlera d’aquest explota quan descobreix la fuita de Fernando. Ramiro torna a tancar a la garjola amb el rei dins i se’n va.
Asprano apareix al cap del grup de guerrers asteques per executar l’ordre de Mitrena i posa foc a la presó donant-se compte massa tard, que el presoner no és Cotés sinó Montezuma. Convençut d’haver estat traït pels seus el rei asteca maleeix al seu general.
Al mateix moment els sacerdots condueixen Teutille a l’altell per complir el sacrifici manat pels déus. Les lamentacions de Mitrena són interrompudes per l’arribada d’Asprano qui contrariat, compte, que ha sentit els crits de Montezuma provenint de la presó en flames. Durant aquest temps Ramiro força l’entrada del temple per salvar Teutile de la mort, sense preocupar-se de les lamentacions de Mitrena. En el moment, que la Reina en el seu desesper decideix donar-se la mort, de sobte apareix Montezuma, que s’ha pogut escapar de les flames de la presó per un passatge secret. Els esposos estan disposats a afrontar junts, no sense acomplir primer la seva venjança.
Mentre que hom celebra la victòria del conqueridor espanyol, és proclamat cabdill del poble asteca en nom del Rei d’Espanya, Montezuma i Mirena intenten matar Fernando i Ramiro però Teutile i Asprano aconsegueixen desarmar-los.
A despit d’aquest darrer acte de violència Fernando decideix fer prova de clemència i anunciar que els reials esposos poden continuar regnant a Mèxic, amb la condició de jurar fidelitat al Rei d’Espanya. Cortés vol tornar a la seva pàtria deixant el país conquerit en mans del deu germà, que podrà finalment casar-se amb Teutila. Ramiro afirma, que aquesta unió satisfà als déus. Més serenats, Montezuma i Mitrena donen el consentiment a les noces, en l’esperança d’una futura renaixença de la seva terra.
Mariateresa Dellaborra
Traduïr per Cécile Viars.