La intriga
El drama, té per marc el castell i els jardins de la Màgica Ersilla, en el cor del reialme d’Organa.
L’acció comença en el moment que el Paladí Orlando, encarregat per Angèlica de destruir el regne d’Ersilla, que arriba a les terres de la seva enemiga on es trobarà amb el seu mentor Brandimarte, el seu company Grifone, i la seva anciana ama Orgile.
Aquesta crema d’amor sempre per Grifone, el qual de la seva part desitja Tigrinda, la Sacerdotesa de les pocions d’Ersilla. Triginda de la seva part està enamorada d’Argillano (capità de la guàrdia) i adorador d’Ersilla.
Acte primer
Brandimar inte, Grifone i Origile s’introdueixen a la caiguda de la nit al domini d’Ersilda, mentre que la màgica acompanyada d’Argillano i de Tigrinda , envoltada dels ministres del Temple de Plutó i de les sacerdotesses d’Hécate penetren en el Temple de Demogorgon i de Plutó. Ersilia encanta l’espasa màgica destinada a destruir els poders d’Orlando i la confia a Argillano, el què ella ha fet el seu cavaller.
La cerimònia acabada; i les intrigues i les equivocacions amoroses prenen plaça. En aquesta ocasió, una astúcia de la gelosa Origille fa passar Grifone per la seva germana Leodilla. L’alba s’aixeca sobre el castell d’ Ersilla, guardat per una porta tallada a la roca i protegida per un arbre em les branques d’or. Orlando que Argilliano en debades ha combatut, destrueix l’arbre encantat i l’escenari es transforma tot seguit en un magnífic jardí adornat de petites cabanes cobertes d’herba.
Deixant d’uns turons rocosos, un cor de nimfes i de faunes cantant al só d’instruments rústics. Apareix Ersilla i ignorant que es troba de cara Orlando, es desfà de l’inoportú per no caure en un son màgic. Brandimarte que ha observat l’escena es presenta a Ersilla. La màgica, de seguida seduïda, es deixa convèncer d’alliberar el seu desconegut presoner em la fi de fer-lo el seu aliat. Un cop a soles, assaboreix el seu nou amor i la seva retrobada esperança.
Acte segon
Les intrigues amoroses es desenvolupen sobre un fons de transvestisme. Origille passant des d’ara en davant per un home amb el nom d’Ordauro. Al seu costat, Orlando i Bradimarte evoquen el seu objectiu i convenen en amagar a Ersilla la vertadera identitat d’Orlando fins a la posta de sol, moment previst per l’assalt final. Orlando comet una terrible equivocació revelant el seu nom i el d’Origille davant d’Argillano. Brandimarte intenta salvar la situació pretenent que Orlando és un cavaller boig, que pretén ser cèlebre Paladi. Orlando compren l’astúcia del seu mentor i deixa lliure curs a la seva fingida follia en un recitatiu incoherent. Però Argillano endevina la maniobra i prevé a Ersilla, aquí revela igualment la vertadera identitat de Grifone.
Aquest últim tancat a la presó refusa no obstant de trair Orlando. Ersilla, furiosa per aquesta resistència, es promet trobar una altra via per vèncer al seu enemic.
Acte tercer
Origille/Ordauro trenca el mur de la presó on està tancat Grifone i allibera aquest últim, originant una serie de peripècies amoroses intrigants.
Amenaçat el cor del seu poder, Ersilla envoltada dels ministres de Plutó i de les sacerdotesses d’Hécate, invoca les divinitats infernals, invitant-les a cercar Orlando. Intenta atraure el Paladí dins d’una gruta creant un homònim de la seva estimada Angèlica. Orlando penetra a la gruta acompanyat de Brandimarte. Però aquest últim apercep tot seguit Ersilla, i comprenent la trampa, decideix fer-se passar per Orlando, i declarant el seu amor a la falsa Angèlica. Ersilla comprenent amb espant que d’aquell que ella està enamorada és Orlando, es descobreix, deixant esclatar el seu furor i la seva gelosia. El vertader Orlando, fingint sempre la bogeria, el deixen a la guàrdia d’Argillano, que el turmenta amb els seus propòsits incoherents.
Orlando i Brandimarte són conduïts davant d’Ersilla, però en aquest moment el sol desapareix. L’hora de la caiguda de la màgica ha sonat. Orlando trenca les seves cadenes, desarma Argillano, allibera Brandimarte i destrueix la columna màgica, anihilant també els poders d’Ersilla.
L’escenari es transforma llavors en un jardí il·luminat en el quals es desperten els cavallers presoners del sortilegi d’Ersilla. Aquest s’escapa després d’haver jurat venjança. Orlando perdona a Argillano que uneix Tigrinda abans d’unir a la vegada Grifone i Orgille. Tots celebren la felicitat retrobada.
Acte primer
Escena primera Temple de Démogorgon i de Plutó, il·luminat de nit. Al mig un altell, d’altres als costats l’un a Hécate i l’altre a Palegeton, sobre el quals crema una flama ardent.
Escena primera
Brandimarte, Grigone i Origille
Brandimarte
Observa Grifone, observa Origille l’escena horrible i fosca, ai las Tigrinda…..
Grifone (a part) Nom estimat i adorat)
Brandimarte
….. i Ersilla d’una sola veu ha jurat en el decurs d’aquesta nit funesta vostra pérdua i la d’Orlando,
Als déus de la negra ciutat infernal.
Grifone
Ai las, Brandimarte, gràcies aquest preciós document els farem perjurs.
Brandimarte
Tots els perills d’aquest lloc encantat i són descrits.
I la manera com el valor pot combatre l’infern.
Grifone
Gràcies a aquests impius tindran la prova que un cor no pot esperar re defora del cel.
Brandimarte
Ves, Orgille, valor, pel sexe feble la gràcia i la bellesa tenen més premi que la virtut,
I el valor en són els nobles ornaments.
Orgille
És sempre dolç ser fidel i constant, igualment si perilla la vida.
Vers aquell de qui esperem l’amor i cap dolor ens faria entristir;
Però he trobat menys penós i menys difícil el camí tortuós.
O sense desembeinar l’espasa, hem trobat l’entrada secreta del reialme,
Però si el nostre ànim llangueix, la menor sospita afebleix el vigor original.
Grifone (a part)
(És el destí que ella prediu)
Bradimarte
He, compte en el teu valor per sostenir les teves esperances amoroses.
Ària
Com l’escuma de l’onda amenaça debades fa tremolar l’escull ben sòlid,
Així l’ànima no tem res si el cor és fort, i ella és més constant de cara l’orgull del destí
(da capo)
Escena segona
Grifone i Orgille
Grifone
Orgille, estàs a punt del moment tan esperat de la venjança.
(Ai las, cor meu, estem a prop de la felicitat tan desitjada) (a part)
Orgille
La venjança és dolça per aquell que l’aconsegueix, ho és menys que és un altre qui se n’encarrega
Però Grifone, si les pregàries d’ Orgille, tenen encara un poder sobre el teu cor,
Quan tu tindràs els secrets dels cruels sortilegis a las teves mans,
Amor meu, m’ho donaràs.
Grifone
Ersilla, Ersilla, amagueu-nos , Triginda
Grifone
Ho prometo Arsilla, vull ser el senyor de Tigrinda.
Orgille
Amaguem-nos, Tigrinda!
Grifone
(Arquer amorós del meu cor, negre nineta dels meus ulls)
Escena tercera
Ersilla, Trigrinda, Argillano i guàrdies. Un d’ells porta una espasa, un altre una copa. Grifone i Orgille apartats)
Cor
No voles pas amb la ràpida, amable filla primogènita de l’Erebus,
Però que les teves ales romanguin immòbils, per recobrir totes les tenebres,
Fins que el ritu de Cocyte s’acabi,
(Da capo)
Recitatiu acompanyat
Ersilla
Prometo marcar sobre una pedra negre, la sort d’aquesta nit.
Ai las Déu! suprem del Tartat que mescla en el meu pit, a la meva sang indigna,
Que consagra Achèron la teva divinitat suprema.
Si tu dones suport a la meva venjança, Orlando ennegrirà la seva reputació, les seves faltes culpables en la seva pròpia sang.
Dona suport a la teva venjança a través de la meva, i arma aquesta espasa i aquest braç.
(Deixa l’espasa damunt l’altell)
Tigrinda
La pèrfida Origille, causa de la meva vida errant i solitària i l’orgullós Grifone..
Origille A Grifone apart.
(Ho has sentit?)
Grifone (a part)
(Ho he sentit)
Tigrinda
…. com el seu enemic Orlando, moriran per l’espasa de Tigrinsa, en un triple sacrifici davant el teu altell, ai las Hécate.
A part (Ai las Déu meu que bell és Argillano)
Ersilla
Ai las, Tigrinda, ofereix a l’impetuós Phlégéton aquesta cosa fatal.
Però tu no et mous pas? no dius ni un mot?
Tigrinda
Ai las, Cupido sosté el meu braç i el meu cor,
Si, si aboco una gota d’aquest líquid fatal per augmentar l’ardor de l’Avern,
I et consagro, ai las Déu del Phlégéton aquesta beguda del Léthé.
(Posa la copa a l’altell)
Ersilla
Argilliano
Argillano
Deessa meva.
Tigrinda (apart)
Ai las, quin dolor!
Ersilla
L’espasa, que tu veus aquí està consagrada al rei Styx, ella podrà ferir Orlando, el meu invulnerable enemic;
Manca el braç que la sabrà brandir, i el valor que podrà i gosarà afrontar aquest guerrer invencible.
Ersilla escollirà el braç d’Argillano i el seu valor exemplar.
Li donaré l’espasa i faré el meu cavaller i que recordi aquí li deu aquest honor suprem.
Argillano
Il·lustre cor amorós, que nodreix el seu ardor d’esperança,
Si tu ho permets, deessa meva…
Ersilla
Una ànima invencible ho pot esperar tot dels déus
Orgille (a part)
Quin cor orgullós!.
Grifone (a part)
Aquest és el cor dels éssers cruels!
Tigrinda
He perdut el meu amor, Ersilla
Ària
Que els teus bells ulls es tranquil·litzen,
A Tigrinda, que el teu cor i la teva ànima tornin al repòs,
I que cessin els sospirs d’ara endavant, l’esperança és dolça a Argillano i consola tots els cors.
Perquè el cor que espera la felicitat té més raó per sofrir.
(Da capo)
Escena quarta
Grifone i Orgille parlen apart, Argillano parla sol, mirant a Ersilla i Tigrinda que està pensativa.
Grifone (a part)
(Deixem!)
Orgille (a part)
(En front de tal perill)
Grifone (a part)
(No em coneix)
Argillano (a ell mateix)
(Aquell que és constant amb el dolor aprofitarà millor la pau d’una bona fortuna, que no l’esperava pas)
Tigrinda (a ella mateixa)
(L’ànima es consumeix en la flama de Cupido)
Origille a Grifone (a part)
(Cruel, ja comprenc, la seva bellesa t’ha embruixat)
Grifone a Origille (a part)
(Miserable és el cor, que tot i que amant sempre no canvia mai a Cupido.
Tigrinda (a ella mateixa)
(Com el destí, estima a Cupido les audàcies. Anem-nos Argillano)
Ai las, llavis meus, calleu-vos……)
Argillano
Tigrinda.
Trigrinda
Jo cremo (ja ho he dit)
Cremo, Argillano d’amor.
Argillano
El foc no manca pas, però si surt de la seva esfera, que no surti mai,
Has sentit mai tu, l’ardor de l’amor?
Tigrinda
Ai las, no he gosat mai.
Origille (a Grigone, a part)
(Vinga va, no esperis res d’un cor enamorat d’un altre)
Grifone (a Orgille a part)
(Un cor que s’enamora fàcilment. s’extingeix també fàcilment)
Argillano
Un temor imperatiu no tindria cap raó.
Que la torxa que ha abraçat la teva ànima, amb l’ardor de la teva flama tota poderosa, faci fondre el glaç del teu inoportú temor,
Amb la fi que els teus llavis….
Tigrinda
Cremo en silenci i guardo l’esperança, que en un instant la situació cavi,
Així com la cara del destí cruel que ens amenaça.
Ària
El verí del temor i l’esperança de l’amor, són dos vents,
Que turmenten la meva ànima i injurien el meu cor,
Tot sospirant, espero que les estrelles em seran favorables,
En mig de les tempestes i en elles, el meu cor espera trobar la calma.
(de capo)
Escena cinquena
Argillano, Grifone i Orgille
Origille A Grifone (a part)
LLavors m’abandones?)
Grifone A Origille (a part)
Vull seguir-la)
Argiliano
Aturat, guerrer, a qui el destí t’ha conduït al castell d’Ersilla,
Hauràs de morir per aquesta espasa o emprar-la contra Orlando,
El teu cor, el teu braç i la teva espasa.
Origille (a part)
(Jo no fujo davant el perill)
Grifone
No temo morir per la teva mà, però no vull jurar com el teu orgull vol obligar-me-li.
Argilano
Ales armes, doncs.
Grifone
A les armes!
Origille
Ai las, Leodilla. (a Grifone) Cupido ajudem, no deixis el teu braç tan tendre tocar el dur acer d’aquesta espasa, ai las senyor!
Quin mèrit tindria la teva espasa prodigiosa de triomfar a una dolça donzella?
Argillano
És una dona, aquest home?
Grifone
Tu delires? Sóc un home que té el costum de triomfar en combat.
Orgille
Ella està desesperada per haver perdut el seu estimat,
I segueix el cruel destí que porta cap a la mort. (A Griffone) Leonida te’n recordes del teu amor,
Germana meva; i no em privis de l’únic bé al qual, a través teula meva ànima aspira.
Grifone
Argillano, defensa’t, ella delira, i si jo soc una dona, llavors una dona et desafia.
Argillano
Si tu ets una dona, em fa riure la teva fúria
Ària
Si cada una de les teves mirades, t’envia una fletxa pels teus única ulls,
Podràs sotmetre milers de cors.
Però si, la belles suprema cerques a ferir, armada amb una espasa, sota l’afecte de la còlera,
És endebades que tu intentaràs triomfar,
(Da capo)
Escena sisena Orgille i Grifone
Orgille
Cor massa ingrat!
Grifone
Aquí parles? soc una dona, soc Leodilla
Orgille
Cruel, endemés que ets un monstre, la infidelitat infidel i discordant,
Havies jurat que m’estimaves bastarà un buf per portar el teu jurament.
Grifone
Pobra insensata!
Orgille
Els cruels i amargs turments, susciten la teva pietat, no la bellesa, que tu en deies el teu sol?
No són aquest punt els ulls, plens de dolor, carregats de llàgrimes,
De la teva estimada Orgille, que abans cruel, tu estimaves tendrament.
Grifone
Admetem que soc un home, escolta Orgille, si un dia l’estimat, això ha de bastar.
Ària
Saps per tant, que per fer la seva mel l’abella vola, vers la rosa matinera,
Vers l’arbust i la violeta.
Ai las, bellesa aprèn doncs de l’abella, com la constància en l’amor
Pot ser amarga per un cor.
(Da capo)
Escena setena Orgille sola
Orgille
Què penses? reacciona, cor traït i surt d’aquesta cruel presó,
Per què si la vida continua, és una vida de turment, revelaré a Tigrinda,
Que jo soc Orgille, aquella que el gran guerrer d’Aglante, tot i estar menyspreat amant d’aquest cor,
Va destruir el seu poder, i revelaré que tu ests una traïdora.
Odiat Grifone! una dona enamorada pot nodrir en el seu tendre cor tant desdeny?
Però per ser pietosa seré abandonada?
Amorosa o furiosa, vull ser venjada.
Ària
Sentir que el seu cor està unit per l’amor,
I que l’esser que he estimat, no et demostra la pietat, veure’s abandonat, per qui vas ser fidel,
I no poder esperar un retorn de l’infidel,
Això és d’un rigor extrem que t’és ben injusta, Cupido.
Cadenes i penes, serien més dolces al meu cor,
Si aquell que fou amant, palesava al menys pietat pel meu dolor.
Escena vuitena Argillano sol
Argillano
L’alba s’aixeca, ai las Argillano, i guiarà, pot ser, el teu braç i el teu coratge vers l’esser que tu adores.
Mare de Cupido, que a l’orient brilla d’amor,
Abraçant els cors que et són devots, ofereix a la meva il·lustre espasa l’ocasió,
De merèixer la suprema bellesa que adoro.
Ària
Jo diré llavors de tu, que ets l’esplendor de tots el déus,
Que entre tantes estrelles brillants, tu ets la més bella entre les belles.
Que….. vet aquí un guerrer que s’avança.
Escena novena Orlando i els mateixos.
Orlando
Ai las, Cupido, tu que fas créixer la virtut en el cor dels homes,
Gràcies a tu, ella s’afirma en mi; tu ets el meu déu.
Per satisfer el il·lustre desig d’Angèlica, el sol es dona pressa per acabar el dia,
Vet aquí, ho endevino el lloc culpable on la màgica, orgullosa del seu poder,
Vol aterrar-me, i vet aquí l’arbre del qual he d’arrancar el ram d’or per poder accedir al seu reialme.
L’arrancaré, llavors els meus braços ben forts, vosaltres ministres del meu cor,
No em falleu en aquesta tasca.
Argillano
Hola, guerrer. Aturat perquè el teu braç àvid no ha de robar el tresor dels rams d’or.
Orlando
No he vist mai un boig més audaç, que tu, aprenc a esdevenir més prudent,
Perquè un cop hagi arrancat el ram d’or el serviré com amant a la bellesa que adoro.
He decidit obeir les dolces demandes i per qui vol obeir, tota acció pesada s’esdevé lleugera.
Argillano
Per guarir-te d’una follia tan gran necessitaria arrabassar-te-la, al mateix temps, que la teva ànima.
Però si tu tens l’excusa del teu amor. Sàpigues ( i abandona amb prudència aquesta empresa), sàpigues que com amant,
També serveixo a la meva estimada:
Que aquest bell i afortunat arbre pertany a la meva estimada Ersilla i que obeint a Ersilla,
Soc jo, Argillano, qui la defensa.
Orlando
I defensa-la bé, necessitaràs molta valentia i arrogància
Argillano
Les meves paraules no són pas vanes, tinc per costum en concretar-les.
(Es baten)
Orlando
Encara resisteixes? (deixa anar l’espasa)
Argillano
Quina sort cruel és la meva!
Has vençut, però que estimes saps com pot sofrir el cor d’un amant,
Que per dissort serveix l’esser estimat, per pietat estalviem el dolor.
D’horror he estat vençut i enrojolat davant d’Ersila, havent-la defensat,
Tan malament amb l’espasa, que ella m’ha donat, aquesta espasa fatal, temperada a les aigües de l’Styx,
Per vèncer al seu enemic Orlando, però al ser vençut, estarà decebuda,
Ai las, per pietat, matem guerrer, perquè matant a Argillano, el deshonor no tacarà la teva victòria.
Orlando
El vencedor triomfa doblement, quan té pietat del vençut.
Posa fi a les teves tristes lamentacions,
Et torno l’espasa, i que el teu braç serveixi per anihilar Orlando.
Viu amb aquesta esperança, mentre jo vaig a complir els desitjos de la meva estimada.
Argillano
Si la noble espasa donada per Ersilla, fou del meu braç endebades ornament,
El braç d’Argillano no ha pas de brandir-la ni regalar-te-la, l’abandono a terra;
Si tu, noble i prudent guerrer, arranques el cor del teu pit,
Perquè havent tingut pietat de mi, has vençut per partida doble.
Ària
El destí, que m’aclapara,
Basta per fer culpable, la pietat.
La mort és l’única esperança,
L’únic bé del desesperançat,
Gràcies a ella, hom escapa així de la crueltat del destí.
(A capo)
Escena desena
Orlando sol
Orlando
Aquesta seria una sort massa feliç, desitjar i obtenir la mort,
Té un cor ben miserable aquell, que vencedor, s’acarnissa sobre el vençut,
Arranquem el ram d’or, l’agafo el sacsejo, ai las, com resisteix profundament plantat dins del tronc,
Però acabaré per arrancar-lo si el meu habitual no em falla, l’arrancaré finalment.
Un cop arrancat el ram d’or el arbres desapareixen sota terra,
I l’escenari es transforma en un magnífic jardí ondulat adornat de cabanes amb sostre verd.
Escena onzena
Orlando i Brandimarte en una cabana coberta de verd, un cor de nimfes i els faunes sobre els petits turons tocant els seus instruments rústics: Ersilla.
Cor
En el regne del plaer cantem les lloances de Cupido,
I qui els contesta: Amor, les branques, amor, les ones, amor, les flors.
Orlando
Ai las, quina bona vista, ai las, dolça harmonia que m’encisa!
Bradimarte
(Orlando?) a ell mateix.
Ersilla
Ai las, déus, que feu en els cels?
Heu abandonat a Ersilla?
Argillano ha estat vençut i la temuda espasa tirada inútilment, a terra.
El ram d’or ha estat arrancat. De moment que he de fer?
Brandimarte
Ersilla és aquí, on el valor no pot res.
Ersilla
(Poders deixeu-me) a part.
Ai las, gloriós i afortunat cavaller,
Aquí el destí propici permet l’accés a aquest palau dels plaers,
Si ho desitges, pren plaer al escoltar l’harmonia de les esferes del cel,
Així com els cants de les meves sacerdotesses.
Brandimarte
(A part), pugui al menys aprendre gràcies al preciós document, i defendre’m del seu cant total)
Orlando (s’asseu al costat d’Ersilla)
Estic prest a escoltar.
Soprano primera
I una torxa o un dard en una bella mirada, inflama les ànimes o fereix els cors,
La bellesa llavors s’aprecia per la seva supèrbia del seu ardor.
Soprano segona
Cada turment és una glòria, cada rancor una dolçor,
I la vertadera felicitat esdevé de les penes que dona l’amor.
Cor
En el reialme del plaer, cantem les lloances de l’amor.
Orlando
Els meus sentits i la meva ànima estan embriagats de joia.
Brandimarte (a part) (Sense el document de la prudència, és endebades resistiria al somni)
Ersilla
Així és com l’acte s’ha de conformar al meu desig.
Brandimarte (a par, s’ha dormit)
Ersilla
Ja dorm, (s’alça)
Que hom l’atregui a baix, i que expiri víctima del meu furor (Orlando és atret)
Bradimarte (a part) m’ha apropo
Ersilla
Juro prendre el meu partit contra Orlando, o be l’espasa fatal que jeu per terra serà la ministra de la seva mort,
O sigui en la seva mà, la de la meva defensa.
Bradimarte (a part)
Ajudeu-me just cel en la trampa que li poso.
Ersilla Veu Bradimarte
Vet aquí un nou ocell imprevist, que trobo enganxat a la meva xarxa.
Bradimarte
Ersilla, Ersilla.
Ersilla
Parla i reposa, en suau sopor.
Bradimarte
Tu ets prou encisadora.
Ersilla
Quina cara! ai las, no, cor meu;
L’amor no fa pas divagar el cor d’Ersilla.
Com la torxa de l’Amor aclareix tot el seu esser!
Cremo, transpiro i tremolo, empal·lideixo, ai las llavis adorats,
Ai las, rostre noble i serè..
Bradimarte
No partiràs abans que t’abraci.
Ersilla
Els ulls són la part més bella del seu rostre.
Bradimarte
És el cor ple d’una gran confusió, bella meva, que demano humilment perdó,
Sobre aquests llavis i als teus peus, per aquesta falta involuntària.
Ersilla
Aixecat, diguem noble guerrer, que contes somiant?
Bradimarte
És un fantasma i el somni s’esvaneix amb la son.
Déu meu, unes cadenes per un tan noble guerrer.
Ersilla
Això et contraria? que hom desperti el cavaller.
El teu somni s’ha esvanit quan dormies?
Bradimarte
No em facis, per la teva gentilesa, més audaç del què m’està permès.
Ersilla
Hi on està el permís, si es cerca el plaer?
Orlando
Belles, seguiu cantant… a mi unes cadenes? em lligueu les mans i els peus?
Bradimarte
Amic meu…
Orlando
I tu li permets (a Bradimarte), tu i tu inflames la meva còlera contra una ofensa tan greu (a Ersilla)
Bradimarte
Redimeix la teva còlera torna a raonar.
Orlando
Redimir la meva còlera? per quina raó?.
Però tu delires, en aquest nou amor que tu tens per a ella.
Ersilla
Dona gràcies a aquest amor que et protegeix, faria bé…….
Bradimarte
Si un sentiment fidel pot pot obtenir una gràcia o un regal de la teva bondat,
Deix ell lliure i et prometo que parlant-li apart, el convenceré,
De servir-te i veuràs la seva invencible espasa, contra aquest Orlando que tu detestes tant,
Triomfar amb glòria al camp de batalla.
(A part, hauria de comprendre-ho)
Ersilla
(A part. Quin potent discurs ofereixen aquests llavis adorats.)
Bradimarte
(A part, però per la teva dissort)
Orlando
(A part) Basta un únic gest per comprendre bé, cor meu prudent)
L’ultratge, noble reina, esdevé el tirà d’un cor magnànim;
Però la gràcia i el favor substitueixen l’ultratge,
I llavors un noble cor no danya pas acabar vençut.
Pel teu favor, triomfes de la meva còlera, però no triomfes pas del meu cor,
Seré el teu campió, en tant que ho acordi l’honor i la fe d’una ànima generosa.
Bradimarte A Ersilla
L’has sentit? anem-hi Orlando.
Ersilla
On, amor meu?
Beadimarte A Ersilla
Deixem la llibertat de parlar-hi.
Ersilla
Ai las, déu! recorda que el meu cor no viu feliç més que en els teus ulls.
Bradimarte
I la meva ànima en els teus
Orlando (a part)
Algunes vegades per triomfar la trampa és permesa.
Ària
Bradimarte
Cupido, no vol pas que un cor morós visqui afligit,
Sense que un altre no conegui igualment el dolor,
Dolça és la meva cadena, i per tant convé sofrir, l’únic sospir del teu bon cor.
(Da capo)
Escena dotzena
Ersilla sola
De moment ara tu ets feliç, i forta, Ersilla.
Els bells ulls d’aquell que adoro són dos estels límpids,
Que només sobre els meus vots, sinó sobre el món sencer,
Fan ploure un destí daurat.
El braç i el cor del meu nou campió, respiren la força i el valor, al punt que ell podria als meus peus,
Només Orlando, sinó tots els cavallers cèlebres, per la seva grandesa.
Faré la propera nit ofrena a les divinitats infernals:
Després armaré el seu braç amb l’espasa temuda, estigues tranquil·la,
Perquè de moment aquí està la feliç i forta Ersilla.
Ària
L’esperança verdosa avivada pel plaer va murmurant, de què l’amor he de gaudir.
La constància per satisfer en els seus desitjos, la meva voluntat,
Amb les ales del meu tresor, avança les ales de Cupido.
(A capo)