Vivaldi. Les òperes
Per una d’aquestes paradoxes, que la història musical en té el secret de l’obra de Vivaldi, segueix poc coneguda, malgrat la fulgurant rehabilitació de que ha estat beneficiada en el decurs dels últims cinquanta anys. Com un prisma deformat, l’extraordinari èxit trobat per un petit nombre de concerts ha eclipsat unes cares senceres de la producció proteïforme del venecià, tancat avui en la imatge d’un compositor instrumental. Sorprèn, caprici del destí, a la imatge d’un compositor, qui fou mestre incontestable del seu temps en el domini del concert, no en consangrà pas menys a l’essència de la carrera a l’opera. La lenta redescoberta de l’òpera vivaldiana casa no obstant amb la biografia del compositor del compositor, que enceta la seva carrera pública lluny dels teatres, acumulant unes funcions pedagògiques a La Hospedale de la Pietat, en una activitat de violinista independent, Però des de un principi, Vivaldi, percebre una una atracció irreprimible per la veu i el teatre, en unes obres on cada moviment, concebut com una veritable escena dramàtica, “anuncia un mestre del “drama per la música”.
Aquest mestre es revelarà el 1713 amb la creació a Vicenca en “Ottone in vila”, la seva primera òpera coneguda, que havia de donar la sortida a una de les formidables carreres líriques del “Settecento”, a partir d’aquesta data, durant més de de trenta anys, Vivaldi, travessà en efecte tota l’Itàlia septentrional, fen representar totes les seves obres a Venècia, però també a Milà, a Màntua, a Pavia i el Regne Emilia a Roma. Les seves òperes no tardaran pas gaire a ser representades a l’estranger i representades per altres compositors per nodrir les seves pròpies composicions.
Entre 1713 i 1714, Vivaldi farà una altre colossal òpera, on la Biblioteca Nacional universitaria de Torí, on es conserva els més importants vestigis. Les recerques musicològiques conduïdes fins avui dia, han permès així identificar quaranta-nou llibrets d’òpera posats en música per Vivaldi, i destacar el seu nom en certesa a seixanta-set produccions diferents.
Aquestes xifres incloent represes i arranjaments, fan de Vivaldi el compositor d’òpera més prolífic de la seva època al costat d’Alessandro Scarlatti. L’allargada i fecunda de la carrera lírica de Vivaldi testimoniant l’important èxit trobat per les seves obres, malgrat alguns fracassos ressonants. El testimoniatge dels èxits abunden al començar per les comandes rebudes de teatres de renoms. Els contemporanis seran també nombrosos aplaudint al compositor d’òpera.
Si Vivaldi no reformà pas l’òpera del seu temps a la mesura dels canvis que ell imposà en l’univers instrumental instrumental, no tardà pas en saber afirmar la seva originalitat més enllà dels codis i convencions del drama de la música. Tot des del principi pel seu influx dramàtic excepcional imprimint a les seves composicions. De seguida del caràcter inimitable de les seves àries, sublimant l’esquema tant desacreditat de l’ària de capo, gràcies a la vitalitat rítmica, que fan dels seus concerts i sonates unes obres úniques no conegudes entre totes.
Restituint al compositor de les cèlebres “Quatre estacions”, aquest aspecte essencial del seu geni, la revelació de les partitures de Torí, assegurà així la rehabilitació d’una part capital del seu aporto al patrimoni musical comú.
Frederich Delamea.
L’acte del naixement de l’òpera Vivaldiana
La creació de “Ottone in villa” a Vicenza el 17 de de maig de 1713, marca el punt de partida oficial de la carrera lírica de Vivaldi: El prelat roig tenia llavors 35 anys, una edat avançada. Si hom el compara a l’edat que els seus contemporanis, havien començat a debutar a l’òpera. Però una edat coherent amb la voluntat del músic de concentrar les seva activitat teatral a Venècia, i d’implantar-se duradors, a la vegada com a compositor i com empresari d’òpera.
En aquesta plaça forta “del drama per música”, que era llavors la “Serenissima”, on els èxits fulgurants eran tan nombrosos com també efímers i els éxits duradors rarament ho eren pels debutants, la precipitació no estava pas de més. Un nombre de victòries com la de Carlo Francesco Pollarolo i Frnacesco Gasparini.
Els dos mestres de l’òpera veneciana del principi del ” Settecento”, no havien, per altre banda afrontat La Laguna, que a l’hora de la maduresa i conquerir el seu lloc en els teatres venecians, més quan havien obtingut un lloc de prestigi en una gran institució de la ciutat.
Des d’aquest context local singular, desproveït de fortuna i proteccions, Vivaldi, no podia fer la seva entrada oficial en el món teatral sense haver alliberat de moltes etapes preparatòries, que foren meticulosament ordenades pel seu pare “carrabina”, violinista reputat i un coneixedor de la vida musical veneciana. La primera etapa fou la de la formació eclesiàstica, conferint a un jove un estatus social. La segona, la d’obtenir un lloc convocat de “Maestro di violino” d’orquestra de “la Pietà” garantint-li una feina prestigiosa i remunerada. Desprès vingué l’edició impresa dels seus primers opus de música instrumental assegurant-li projecció del seu llenguatge musical. Així es trobava constituït el fonament sòlid, sobre el qual, després d’una llarga espera, el capellà roig, havia pogut donar suport al llançament de la seva carrera lírica oficial.
Ottone in villa, Òpera teatral vol 14
Drama en tres actes
Llibret de Domenico Lalli.
Sinopsi
Acte primer
La voluptuosa Cleonilla, amant de l’Emperador Ottone, s’ha enamorat del bell Caio Sillo abans d’apassionar-se del seu patge Ostillo. Aquest últim no és altre que Tullia, l’amant deixada per Caio Sillo, disfressada d’home decidida a venjar-se del seu amant voluble. Mentre que Cleonilla enganya al càndid Ottone, i Caio es burla de la credulitat del seu amo, i que Decio, confident de l’ Emperador, el posa en guàrdia contra el descontentament del Senat, Tullia prepara la seva venjança, jugant amb la bruixeria de Cleonilla, li obliga a fer un jurament d’amor, demanant-li de jurar la seva aversió per Caio. Aquest, amagat, assisteix a l’escena i deixa explotar la seva fúria de gelosia.
Acte segon
Ottone segueix sord als consells de Decio, que intenta de nou advertir-li contra els paranys de Cleonilla i les repercussions polítiques de la seva relació. Caio per la seva part tem haver estat desemmascarat i sempre aclaparat per l’abandonament de Cleonilla, expressa el seu sofriment. Tullia, oculta en una gruta, juga de nou amb ell, gent eco de la seva queixa.
Caio es reuneix llavors amb Cleonilla en els seus apartament, però és cruelment rebutjat per la seva antiga senyora, aquí envia una carta d’amor. mentre que Cleonilla s’apressa a llegir la carta, apareix Ottone i llegint les paraules de Caio, compren que aquest és el seu rival. Però l’astuta Cleonilla, torna de nou a enganyar a l’Emperador assegurant-li, que la carta li ha estat confiada per Caio amb el fi, que li retorni Tullia, la seva dona infidel. Caio està salvat i Tullia, quins plans han estat descoberts, dona lliure curs al seu desesper.
Acte tercer
Mentre que, la despreocupada persistència d’Ottone fa predir a Decio la seva eminent caiguda. Cleonilla, Tullia i Caio continuen en debatre en plena equivocació amorosa. La seducció, la venjança i el dolor aguditzen els seus trets, i quan Caio, un cop més rebutjat per Cleonilla, veu aquesta a punt de caure als braços D’Ostillo/Tullia, es precipita sobre el traïdor intentant-li pegar-li cops de puny, sortosament és impedit i Ottone cridat el lloc, el sotmet a explicar-se. L’amant rebutjat porta llavors l’escena a la qual ha assistit i jura haver volgut salvar l’honor de l’Emperador. Ottone l’invita a acabar la seva obre matant a Ostillo qui, retirant la seva disfressa, revelant-se a tots amb els trets de Tullia, conta la infidelitat de Caio sense denunciar en cap moment la de Cleonilla. Tan magnànim com crèdul, Ottone demana a Cleonilla, que perdoni la seva injusta sospita, i invita a Caio a unir-se a Tullia.
Les parelles, es tornen a formar amb la gatzara general. Res s’ha acabat, llevat l’honor.
Frédéric Delamea.
OTTONE IN VILLA
Acte primer
Escena primera
Un indret encantador als jardins de la ciutat imperial a l’ombra de cedres, estanys i fonts adornades de vasos de flors. Cleonilla sola, cull unes flors per adornar el seu pitram.
Recitatiu
Cleonilla
Les grandeses destinades si, vaig néixer, ai las déus!
Per posar el meu front amant de Cèsar,
D’un august llorer el gloriós ornament.
Però això és bo, quan la meva ànima, el meu cor,
No estan enamorats sinó de la seva llibertat?.
No vull or ni joies, sinó sense destorb pretenc seguir l’Amor,
S’ha fet tirà del meu pit, la seva estança i m’apressa sense parar,
Als atractius d’amables jovenívols,
Així vaig sempre d’una flama a una altra, a la recerca de nous amants.
Estimava de Cairo la cara i l’estimo encara,
Però tant bon punt he vist, jo, Grans Déus!,
Les galtes blanques del meu tendre Ostillo,
Els seus ulls, les pestanyes, els seus llavis encisadors,
Que un nou amor ja em consumeix, i contra els seus assalts, no trobo escapatòria.
Ària
Cleonilla
Com em plau, aquesta fresca herba,
Com m’encanta l’amable flor,
L’una pel seu perfum, m’inspira amor
L’altre del seu color, que omple d’esperança,
El meu tendre cor,
Com em plau….
Escena segona
Cleonilla i Caio
Recitatiu
Cleonilla
Caio, Caio….
Caio
Cleonilla, sola aquí?
Cleonilla
Ai las, com se n’alegra el meu cor de collir aquestes flors,
Tan encisadores, per posar sobre el meu pit,
Un deliciós pom dels més tendres perfums.
Caio
Ai las, quin error el teu! aquestes flors amb la seva bellesa,
En aquest prat verd, però prop del teu pit tan blanc,
Perden el seu encís i no tenen cap més atractiu.
Cleonilla
Per afalagar el meu amor, estan bé aquests compliments!, jo t’estimo i prou,
Saber que el meu cor sempre serà teu.
(Ai las, però Ostillo és més atractiu)
Ària
Llum del meus ulls,
Tu ets la meva adorada,
I la teva encisadora cara,
Al meu cor està gravada, la radiant bellesa,
Que abraça el meu pit,
És tan digna de ser adorada,
Que no visc només per a tu.
Recitatiu
Caio
Però aquí arriba Cèsar.
Cleonilla
Usem els fingiments acostumats,
I d’un amor gelós, fem-li veure la imatge.
(Anem, cor meu, anem. Prepara les teves moixaines!)
Escena tercera
Els mateixos i Ottone
Recitatiu
Ottone
Cleonilla, vinc a prop teu per gaudir, en la pau d’aquests llocs solitaris,
Oblidant les moltes pesades càrregues del poder.
L’amable plaer de les teves gràcies.
Cleonilla
Cèsar, per què mentir?
No veig massa bé de quin vel de l’oblit ara et cobreixes,
De la imatge estimada d’un primer amor!
Ottone
Quines greuges inoportunes, quines paraules insensates,
Sento dels teus llavis encantadors!
Cleonilla
No ho veig pas, ai las cel!,
Con en són de fugitius els instants, que avui reserves a la meva tendresa?
Llavors quan m’estimaves, oblidant tota mena de capteniment,
Passaves amb mi dies sencers consolant les penes del teu cor amorós.
Ottone
Ai las, para, t’ho prego, d’injustos retrets,
D’acusar-me de coses, que jo mai he comès,
Però, si he negligit, al menys per un moment,
D’adorar-te i de ser tot teu,
Et demano gràcia d’una falta que talment me’n penedeixo ja.
Caio
(Quina dona astuta! Ai las Cèsar traït)
Cleonilla
Aquestes dolces mirades i aquest somriure,
Aquests sospirs ardents, aquestes paraules tant estimades i tant tendres.
En què m’omples, on són,
Emportades per l’aire al caprici dels vents?
Ottone
Ai las, per què turmentar-me?
Caio parla per mi, d’una ànima gelosa.
Caio
Senyor, aquests són els signes d’un amor vertader,
Que sempre prop d’ell,
Tenen el temor per única companyia.
Ottone
Bé meu, el meu únic tresor, saps be que el meu cor,
Al foc dels teus bells ulls sempre més es consumeix.
Cleonilla
Ai las, Cèsar. Tu m’enganyes, no ets aquest fidel amant.
Ària
Cleonilla
Ai las, amor meu,
Si vols consolar la meva pena,
Palesem una mica més d’amor,
Saps que el meu cor,
No pot trobar la pau,
Només si la teva fe és pura.
Escena quarta
Caio i Ottone
Recitatiu
Ottone
S’ha vist mai un amant més fidel?
Només un instant passat lluny d’ella és un motiu d’alarma,
Per això creu que no l’estimo més.
Caio
Així, fa qui estima de veritat.
Ottone
Jo també l’adoro i per tant no sabria dubitar de la seva fe,
Per tu Caio, que tens sovint la insigne honor de servir-la,
Expulsa del seu cor gentil aquestes fredes i geloses temences.
Caio
Els teus manaments Cèsar,
La meva lleialtat, se’n fa un honor d’obeir.
(Quina és doncs la seva joia, quina credulitat!)
Ària
Ottone
Hom creia un turment,
Per tant és un plaer veure que la persona que adoro,
No és objecte de dubtes, ni alarmes.
És un plaer perquè es pot veure,
Quin amor sosté la seva constància,
I quina constància el seu amor.
Escena cinquena
Caio, Tullia disfresada d’Ostillo
Recitatiu
Caio
Com el cor d’una dona amorosa pot abusar a un altre d’ingenuïtat
A cadascun Cleonilla avui ho palesa.
Tullia
Caio, entre aquesta herba tendra, potser te’n vas recordant,
A la dissortada Tullia, al seu amor traït i a la fe jurada?
Caio
Quan sento Ostillo, les teves paraules, que veig la teva cara,
El teu port i els teus gestos, és de Tullia, que jo admiro els trets,
Si no fossis home, et creuria Tullia,
Perquè cada cop que parlo amb tu,
Del primer amor sento la mossegada.
Tullia
Si aquest amor et posa vermell, llavors,
Diguem, ai las cel!, per què no vas a consolar-la?
Caio
La força d’un nou foc ha extingit el primer,
Però, perquè els teus llavis sempre la defensen,
Necessito sentir el seu nom?
Tullia
La conec fa temps, i sovint i al sentir el teu nom,
Els seus plors fan vessar els meus,
I quan recordo els seus tristos sospirs,
Sento trencar-se el meu cor de pietat.
(Ai las, he de descobrir-me o vaig a defallir)
Caio
Que puc fer?, vertaderament, si no l’estimo més!
Potser és aquest moment, dels seus mals,
Consolada als braços d’un altre amant,
Ella oblida el seu antic martiri.
Tullia
No, això no pot ser! i sempre fidel tot i que traïda,
És a tu que encara estima.
(Cruel i pèrfid! ai las, traïdor!)
Caio
No sabria pas, com explicar aquest misteri.
(Només Cleonilla és el motiu dels meus desitjos.)
Ària
Caio
Qui jura obediència a la fidelitat,
Renuncia a la seva felicitat o traeix els seus plaers,
No és pas lleialtat, sinó un costum estimar a una sola persona.
El mateix amor es fa un turment,
Si no consent a variar els seus plaers.
Escena sisena
Tullia sola, sota l’aparença d’Ostillo.
Recitatiu
Tullia
Ai las! traïdor, et sento bé!
Cedeix a l’amor d’una dona pèrfida,
La meva venjança ja per a tu està preparada.
Els encants d’una cara, ai las, que tu negligeixes,
La meva rival es mostra sensible.
I d’un jove xicot, creu pretendre els favors,
Jo vull, per causar-li un dolor igual,
Als mals que jo he sofert, segueix fidel els seus passos,
Amb la fi que a la teva consideració, ella canviï el seu cor:
Doncs mor, inhumà, de gelosia!.
Ària
Tullia
Amb l’amor d’una dona amant,
La meva ànima i el meu cor,
Sabran utilitzar encants i astúcies,
I el pit de l’infidel, pels suplicis de la gelosia,
Sabré castigar la inconstància.
Escena setena
Canvi de decorat a l’endemig d’un encisador bosquet, una rotonda per banyar-se, en què hi ha instal·lat un llit de campanya. En darrer pla un salt d’aigua. Cleonilla sortint del bany, Ottone agafant-la de la mà, i Decio.
Recitatiu
Ottone
Com em plau estimada veure abandonat sobre les teves blanques espatlles,
Flotar aquests ornaments espargits i els negligés:
És per agafar-los, no sabria dir-ho per delícia dels meus ulls,
Acaronant la teva bellesa?
Cleonilla
Si aquestes belleses t’encanten tant com tu dius,
Per què no les estimes més?
Decio
Jo m’inclino davant Cleonilla i venero el gran Ottone.
Ottone
Quines noves portes?
Decio
Roma, senyor està descontenta, de seguir lluny dels teus ulls.
Ottone
Així, Roma m’enveja, aquests moments molt curts,
Que consagro a prendre un dolç descans.
Cleonilla
Potser els seus desitjos, són també els teus?
Ottone
Que Roma s’impacienti, a prop del meu únic bé, vull quedar-me aquí.
Espera Decio, que a partit d’ara escriuré unes paraules al Senat.
Decio
Obeeixo les teves ordres.
(Com el seu amor és enganyat!)
Ària
Ottone
Que Roma s’impacienti,
I s’indigna, per no veure el seu amo,
Que s’indigni, prop de l’estimada em quedo.
No, Cèsar amorós no veu altra corona sobre el seu august front,
Que el resplendor del seus ulls, i no volgué un més bell ornament.
Escena vuitena
Decio, Cleonilla, Tullia amb l’aparença d’Ostillo
Recitatiu
Cleonilla
Tinc un gran desig Decio: saber, que se’n diu de mi a Roma,
I si hom està content de com porto a Cèsar.
Decio
Et respondré, que Roma, només té alabances per a tu,
Seria d’un vil adulador i no d’un servidor fidel.
Cleonilla
Què he fet doncs per merèixer la reprovació?
Decio
(És la teva lascívia, que t’ha fet indigna!)
Tullia
Et porto aquest abric per cobrir-te
Cleonilla
Arribes a punt (a Decio)
En un lloc més propici reprendrem, amic la nostra conversa.
Decio
Els teus manaments augustos,
Obeeixo, i deixo aquest lloc.
Cleonilla
Prou per ara, dir a qui vol, sobre el meu nom
Llançar una abjecta reputació.
Que jo no estic encara asseguda al tron.
Soc estimada pel sobirà de Roma.
Decio
Ària.
Estàs vivint un fals….
Escena novena
Cleonilla, Tullia amb aparença d’Ostillo
Recitatiu
Cleonilla
Donem aquest abric amic, la teva cara té trets d’amor.
(Tullia posa l’abric sobre les espatlles de Cleonilla)
Cleonilla
No, no és per burlar-me, sinó per dir les teves belleses celestials.
Tullia
Per favor, no em facis enrogir
Cleonilla
Ai las, de tal rubor, no sabria pas prevenir-me.
Diguem després, confidencialment puc dir-te un secret?
Tullia
Et basta voler el meu silenci, doncs obeeixo les teves ordres.
Cleonilla
Fas bé, dons trair-me seria la teva mort.
Tullia
Amb principi no m’insultes, de les regles de l’honor del el què dec fer.
Cleonilla
Sàpigues, doncs que t’estimo, i després de veure eles teus ulls,
Sense remei cremo par tu i em turmentes.
Tullia
Déus!, quin suprem honor m’heu reservat!
Puc creure-ho?
Cleonilla
Ai las! adorat bé meu, el meu cor avui només depèn de tu,
Voler el triomf.
Tullia
(Vet aquí, el millor per aconseguir la meva venjança).
Cleonilla
T’ha quedat mut: que aquest insigne honor,
Nom sorprèn, les teves divines belleses.
Tullia
El dubte que sento neix…
Cleonilla
De què? parla doncs.
Tullia
Caio, Caio…
Cleonilla
Segueix…….
Tullia
Caio t’adora, i del teu estimat amor n’està gelós.
Cleonilla
Vinga, que estàs botja!.
Si és veritat, que per ell he tingut algun sentiment,
Mai ha vist el meu cor consumir-se,
D’un foc tan devorant.
Tullia
No obstant…
Cleonilla
Ni una paraula més, et prometo menystenir a Caio.
Aquesta que t’adora te’n dona la seguretat.
Tullia
Ai las, promesa ben dolça, que em fa feliç.
Cleonilla
Perquè del meu amor no puguis dubtar,
Et fai de la meva fe, el jurament solemne!,
De la seva mà fidel que L’AMOR mateix grava,
La promesa sagrada, el meu jurament:
No vull adorar ningú més que Ostillo,
I seguir-lo, en tant que viuré, avorriré Caio.
Ària
Cleonilla
Fe i amor, només per a tu,
Ho juro, no dubtis pas,
Que jo et vulgui estimar sempre,
Igualment ferida,
Per l’esclat vermell dels teus llavis,
T’estimaré sempre, no ho dubtis.
Escena desena
Caio, que està ocult i ho ha sentit tot. Tullia
Caio
“En tant que viuré avorriré Caio!
Que he fet per merèixer això?
Tullia
(Caio ha sentit la conversa;)
El teu cor trenca el meu, que al mateix temps el seu es trenca!.
Caio
Aturat Ostillo!
Tullia
No puc.
Caio
Només un moment.
Tullia
Vaig, on el meu deure em reclama.
Caio
Ai las, no t’entenc massa!
Tullia
(El teu cruel cor compensarà el meu,)
Tullia
Ària
Si, si, he de partir,
No no puc sentir-te.
No vull dir-te el per què .
No t’escoltaré,
Quan veuré,
Que és el moment,
No veig res en tu.
Si, si he de partir……..
Escena onzena
Caio sol
Recitatiu
Caio
“En tant que viuré avorriré Caio”?)
Ostillo el meu rival?. Bé Ostillo del meu amor dolor s’haurà de justificar.
Ai las, abans que jo mori.
En quant a Cèsar, al infern, a l’univers, als cels,
Semblant traïdoria, sigui finalment revelada!
Ària
Caio
Gelosia, causes a la meva ànima,
Un turment més esfereïdor, que els mals de l’infern.
Però abans, si no puc assumir la meva venjança,
No em facis mori, no no.
La meva cruel, la meva amarga pena.