Acte segon Galeria que porta a diversos apartaments. Grifone es dirigeix a una dona, després Trigrinda.
Escena primera
Grifone
El pensament d’una dona, quan surt de sobte del cor és sovint prudent;
Vaig seguir els pensaments d’Origille i ella volia ferma passar per una donzella,
He vestit els vestits de dona i penso servir a la bella Tigrinda..
De tal manera així precipitaré el destí, desitjant que el meu amor, sigui vist, que la cruel vol la meva mort,
Moriré als seus peus, però en principi destruiré a Ersilla.
Tigrinda
(A ella mateixa, Argillano presoner?)
Grifone
Molt bella Tigrinda (Amor ajuda’m),
Léodilla als teus peus.
Tigrinda
Alçat i expressa el teu desig.
Grifone (Llavis encisadors)
L’eco del teu il·lustre mèrit m’ha fet venir vers aquestes platges;
I servint-te vinc a tu, gran i poderosa, digna i formosa.
Tigrinda
T’agraeixo el teu amor, la teva bondat penetra a la meva ànima,
I en testimoniatge del meu afecte t’estenc la mà.
Grifone (a part) Que afortunat que soc)
Escena segona
Origile disfressada d’home, i els mateixos.
Origille
(Així canviant de nom i de sexe, enganyaré Tigrinda i Grifone i també a Ersilla) a ella mateixa.
Què veig? és Grifone) a part.
Tigrinda
Lèodilla. On has nascut?
Grifone
Vaig néixer a Bactre, de sang noble.
Origille
(Ingrat! el vaig confondre) Tigrinda!
Grifone (A si mateix). Ai las cel! no és pas Orgille?)
Origille (A si mateixa, si el confonc, la seva mort és certa)
Tigrinda A Orgille
Qui ets tu? que vols)
Origille
Em dic Ordauro i vinc a tu amorós, a oferir el meu cor en sacrifici.
Grifone (a part)
És Ordauro, el germà bessó d’Origille)
Origille (a part)
(El traïdor s’ha tornat pàl·lid)
Tigrinda
No s’ofereix sacrificis cada dia a tots els déus.
Origille
(Orgullosa), i per tant Júpiter suprem rep els vots de tots els cors.
Tigrinda
Cupido, és un déu diferent, que de vegades desdenya cruelment tot tribut.
Grifone (a part)
(Si Ordauro em reconeix estic perdut)
Tigrinda
Una certa pressa em reté aquí.
Lèodilla: vine a aquestes estances i escoltem:
Tu tindràs aviat estimada, una prova del meu acontentament.
Origille (A part)
Pobre de mi-
Grifone
Jo esperaré com fa l’oreneta amorosa, que ansiosa espera el seu sol adorat.
Ària
Aquest ardor m’és tan estimat,
Ella m’és tan dolça, que consumint-me d’amor, per tu, ella fa sofrir el meu cor.
Sóc una dona i tinc esperança de despertar, en tu, amor,
Perquè la semblança comuna, és mare de l’amor.
(Da capo)
Escena tercera
Origille, Tigrinda, després apareix Ersilla
Origille (a part)
(Quin esser tan deslleial! per tant Cupido estén la torxa de la meva còlera i la dissimula.)
Tigrinda (a part, es parla així mateixa)
Origille
Observo el meu destí, que li deu molt a la teva bondat.
Tigrinda
Què? pot ser, que t’afalaguis de tenir aquest cor.
Origille
… un amor compartit (A part). L’insultaré.
Sé que tu m’estimes, perquè tocat per aquests ulls cap cor no és prou dur, fins al punt de no sentir pena.
Tigrinda
M’irrites i em fas riure, tot a la vegada. (Apareix Ersilla)
Ersilla
(Quin xicot més encantador, és un estranger)
Origille
I doncs…..
Tigrinda
Audaç, és en debades, que tu esperis el meu amor, jo estimo Argillano.
Ersilla
Estimes Argillano, Tigrinda?
Tigrinda
Jo l’estimo i vull per a ell la llibertat.
Orgille
Bella Ersilla, perdonem, un cor amorós és sempre un cor il·lustre.
Ersilla
Desitges, doncs per a ell la llibertat,(com n’és d’encisador) (apart)
Orgille
Ordauro no gosaria pas expressar aquest vot seu, perquè no ho mereix.
Ersilla
Perquè ho vegis, Tigrinda, que jo estimo abans els precs d’un jove desconegut, que les seves amenaces;
He refusat i refuso encara donar la llibertat al teu Argillano;
Vull confondre el teu superb orgull; que hom el alliberi, però no pas per tu, orgullosa, el lliuro al noble Ordauro.
Orgille (a Tigrinda)
Mira de què és capaç un cor humil.
Tigrinda (a si mateixa)
Observo el gran poder que tinc sobre el seu orgull
Ària
Quan agitada, en mig dels llamps i les tempestes,
La mar desencadenada, tremola rugint, sota els vents i els trons,
I rugeix tremolant.
El pilot atrevit no pot fer res en contra, i tem
Però l’ona del mar tranquil·la i calmada, tremola quan travessa sense temor. (Da capo)
Escena quarta
Orgille i Ersilla, Argilano
Ersilla
Diguem, Ordauro has tu estimat?
Orgille
Ai las! mol.
Ersilla
Potser, que el teu amor fou ingrat o infidel?
Orgille
Ingrat i deslleial.
Ersilla
I per tant, aquí hi ha una bellesa que t’adora.
Orgille (a part) (Ja comprenc)
Com una burla si ve de tu, m’és agradable. (Arriva Argillano)
Ersilla (a part) (Sempre m’enamora més)
Ai las, no comprens tu el llenguatge d’ aquests ulls amorosos?
Argillano (a part), pobre de mi, que he sentit?)
Origille
El llenguatge dels ulls és estrany al cor; de vegades, es veu però no es comprèn.
Argillano (a part). (Home intrèpid, vaig a trastornar-lo)
Confús i trist, Ersilla, aquí està Argillano als teus peus.
Ersilla (Arribada poc oportuna) (a part)
És aquest déu, que tu la teva llibertat
Argillano (Un déu ben funest) (a part)
De la seva clemència jo adoro en tu……. (a Origille)
Origille
Aquí està el déu Argillano, que garanteix els meus precs en favor teu.
Jo et deixo amb ell, ves a l’altell de la seva bondat.
Ersilla (a ella mateixa)
(Tu te’n vas Ordauro, i així em condemnes a mort.)
Orgille
Ària
La fletxa disparada per uns ulls, no ha mai encès la foguera,
Demana a tots els amants i veuràs que és així.
Cadascú usa i espera de l’art del missatge, cadascú diu que llangueix, dissortat i que es mor,
Saps per què? perquè volen una recompensa, de la bellesa que els enardeix. (da capo)
Escena cinquena
Argillano i Ersilla
Argillano
Cruel és el meu destí…..
Ersilla
El destí Argillano, no és més que una paraula vana,
Oblida la teva vergonya, jo et comprenc.
Argillano
Doncs hauria…..
Ersilla
Tu hauràs, cor vil, pel teu deshonor enterrar la teva flama.
Aegillano
Si tu et dignes amb la teva clemència, tornar la teva mirada vers mi,
Veuràs que el meu cor no ha fallat mai el seu deure:
El destí ha traït el meu valor i el meu ardor;
Amb coratge, he pres part en el combat, i seré culpable perquè un destí advers, m’ha fet fallar.
Ersilla
Ària
No et compadeixis de mi, perquè tu no pots esperar pietat.
El destí rebel, els astres contraris, et tornen sense pietat, impiu, ingrat,
Cruel amor.
Pobre cor, lamento que, tu sempre sofreixis en silenci,
Perquè ser dissortat, acusar al destí, no és digne del teu gran cor.
Escena sisena
Argillano sol
Argillano
Espolsat el jonc tirànic, trenca la cadena culpable.
Oprimides les belleses són totes al final per un cor, els estels d’un mateix cel?,
I si una te una mala influència sobre ell,
L’altra no en pot tenir una de més dolça?
Recompensaré pel menyspreu, aquell que m’és cruel i abandonaré aquesta cara?
L’abandonaria i seria i fes falta, infidel, per venjar-me, ja he pres la meva decisió.
Ària
Com la ser fera i verinosa, que s’amaga entre les flors i el fullatge,
I esdevé llavors més terrorífica, al qui passeja, que no ho espera,
Així la fúria es dissimula entre les esplendors, d’un bell rostre,
Pobre amant, pobre cor!
Escena setena Una sala subterrània consagrada a Venus, on es veu, al mig l’estàtua; dues perspectives al fons de l’escenari, una condueix als apartaments d’Ersilla, i l’altre a diversos apartaments. (Orlando i Bradimante)
Orlando
Aquí està la temuda entrada als apartaments on Ersilla invoca als seus esperits malèfics.
Bradimante
Veurem per quina perillosa empresa, indicada en els papers, podrem acabar amb ella.
Orlando
Guanyarem, tant si he d’extirpar del sol Abila i Calpe.
Bradimante
No t’exposis, el seu esperit està encara ple d’odi que ella palesa per a tu.
Orlando
Em detesta; jo estic d’incògnit, i no sap que hi soc.
Bradimante
És necessari que et comportis així i que amaguis sempre prudentment la teva identitat.
Orlando
És un savi consell, que seguiré amb rigor; entrem ara,
Pertany als nobles cors, complir l’empresa i tenir l’esperança que vagi bé.
(Entren als apartaments d’Ersilla)
Escena vuitena
Argillano i Tigrinda
Tigrinda
Ja, tan d’amor en tan poc temps?
Argillano
Un gran torrent pot córrer impetuosament llarg temps sense desbordar-se del seu llit i les seves ribes,
Però en un moment l’ona orgullosa i ferotge xoca amb l’escuma i trenca els dics,
S’instal·la, s’allarga, s’estén, i el què fins aquí era l’obra de centenars d’anys, cau en un breu moment.
Tigrinda (a part) ai las quina felicitat)
Ersilla?
Argillano (a part) (La detesto, el meu cor ho sap)
Ai las, si jo tingués poders.
Tigrinda
Tu en tens a través dels meus.
Argillano
Tu, mare suprema de l’amor, rep la fidelitat, que jo prometo a la bella Tigrinda,
I que a ella l’abraci un lligam d’etern afecte.
Escena novena
Origille surt dels apartaments i veu Tigrinda, però a causa de l’estàtua col·locada entre ella i Argillano, no pot veure aquest últim.
Origille (A si mateixa) (és Tigrinda, l’estàtua m’impedeix veure si Grifone és amb ella)
Tigrinda
A aquesta deessa de l’amor, juro una fe i un amor indefectible.
Origille (a si mateixa) (ai las, aquest ha de ser ell).
Aquesta fe és en debades.
Argillano
Quina audàcia!
Origille (a part) ès Argillano.
Tigrinda
Tu arribes inoportuna, per revifar el sofriment d’aquest cor?
Argillano
Et faré lamentar jove imprudent, aquesta audàcia insensata.
Origille
Calmat (Vull trobar-la), tu creus, que aquests accents, són sincers, a Argilano, són conformes al seu cor?
A cada sentiment amorós, com una branca que es tomba amb els vents,
La bella torna a cada sospir…
Tigrinda
Què dius?
Origille
La veritat, ho saps bé, és sovint amarga, si bella meva, cada sospir,
Ho sé per experiència, et fa jurar una fe eterna!
Al principi, al meu parer, davant del seu, ben aviat és un altre motiu,
Ai las, amorosa fidelitat, amor molt fidel!
Tigrinda
Quins són aquests missatges, felló?
Argillano (a part) es posa nerviosa, és culpable)
Origille
Missatges? al jardí vull ser discret, i no et vull pas enrojoli.
Tigrinda
I tu suportes això?
Argillano
Tigrinda, un gran amor nodreix grans dubtes
Tigrinda
Cupido, sap que guardo el meu cor per a tu sol.
Origille (a part) si em roba el meu amant, al meu torn, li robaré els seus
Tigrinda
Ària
Amor meu. A Argillano, (Traïdor)
(A Origille) Per a tu, jo no sóc més que amor,
Per a tu cremo de còlera (A Orgille).
Estimat meu felló, sol meu, veus en el meu rostre la torxa de la tempesta,
Que s’anuncia per a tu,
(A Origille), amor meu mirem als ulls, i veuràs de quina ferida pateix el meu cor. (A Argillano)
I veuràs de quina ferida pateix el meu cor,
Da capo.
Escena desena
Argillano i Origille, després Bradimarte i Orlando, que han sortit dels apartaments d’Ersilla
Brandimarte (A Orlando a part)
Guardem el secret.
Orlando
Que veig? ai las, Orgille, Orgille!
Origille (a part)
Ai las
Argillano (a part)
Origille!
Bradimarte (a Orlando a part)
Que dius?
Orlando
Estàs doncs perduda. A Origille: ara que ets la presa d’Orlando?
Bradimarte (a part) el perill que corre em fa ingenu.
I sempre sotmets folies a altres folies? perdoneu-lo senyor, Argillano està boig
Orlando
Jo tornar-me boig? el seu cor té el costum de mentir, igual com el seu sexe.
Goses encara, perjur, mirar-me a la cara?
Mirem, soc Orlando.
Bradimarte
Està boig.
Origille
Delira.
Bradimarte
El guerrer ha sentit sovint, l’il·lustre llegenda, que va fer cèlebre a Orlando.
La folia s’apresta a imitar-lo, de vegades delira, i la seva fúria s’esdevé llavors unes armes: unes gelosies, còleres i uns amors..
Tu ets el castell d’Ersilla (en veu baixa a Orlando)
Orlando (a part) (La còlera no m’ha portat mai lluny de la raó)
Origille
Veig, que el dissortat s’equivoca, després d’haver perdut la raó.
Argillano (a part) Sospito que aquest és Orlando.
Orlando (a part) convé fingir
T’he escollit per jutjar si he perdut la raó, i si la meva còlera és justa,
Seu i escolta: A Argillano
Origille estava per les seves trenes a un pi batut pels vents, Ariante, Lucrino, Uldano,Oringo, contra ella eren els justos campions:
Dir-ten les raons, seria una llarga història, posa un ull als seus ulls,
Són bells, és veritat, però tu no en trobaràs pas de més deshonestos, astuts i enganyosos.
Argillano (apart)
És això possible?
Origille (a part)
Pobre de mi!
Bradimante
Perdona’l.
Orlando
El so dels sospirs, ella es posa a dansar a la italiana per l’aire,
I demana pietat a tots el déus que els ancians han adorat en els temples.
Vaig tenir pietat i vaig dir-li, cauré amorós, perquè en el cor d’un heroi com Orlado,
A l’extrem del buf, del foc i del llumí i ha sempre l’amor com en el teu….
Dona, dona….(la fúria m’ha envaït),
La crueltat, la traïdoria es troben com en la seva cas, sense pagar lloguer.
Origille (a part)
Foll o lúcid, narra la meva pròpia història.
Orlando
Desafio a Uldano i l’abato, venço a Oringo, faig caure Lucrino al terra,
Li tallo la cama i li dono dos cops tallants al cap.
Origille
M’allunyo, perquè aquí la raó és lleugera i la ma pesada.
Orlando
Aturat. Em basten quatre cops per deixar-los morts a terra.
La baixo de l’arbre i la col·loco sobre el meu cavall Brigliadoro, au, au al galop.
Bradimarte
Retorna als teus sentits, on has somiat semblants extravagàncies.
Orlando
Els cavallers errants compleixen nobles empreses.
Que ha pogut prop de tu salvar-se d’una mort segura?
Per una força inaudita (la ingrata, el record em farà enrojolí i sofrir eternament)
Em roba Durlindana i Brigliadoro.
Argillano
Les meves sospites són certes. Ersilla ho ha de saber.
Orlando
Ell ha marxat
Bradimarte
Estem sols.
Orlando
Prudent, malvat, que no deliro pas.
Origille
Si el teu cor és de pedra, hauria d’entendrir-se davant del torrent de les meves llàgrimes.
Aquí, estic agenollada als teus peus, abraço el teu bell genoll,
I humilment et prego, amor meu, d’obrir-me de nou el teu noble cor.
Bradimarte (a part) (Llavors la dona és més astuta, perquè vol enganyar un amant crèdul.)
Orlando
Podria venjar-me de les teves faltes i dels meus errors (però un cavaller no lluita contra una dona)
Però no vull venjar-me.
Ersilla i Tigrinda s’odien i el seu odi serà la teva defensa: o voldria treure’t fins el menor remordiment,
I com a home generós, seria així del tot venjat.
Bradimarte
Ària
Aquestes gotes de llàgrimes, aquestes pupil·les enrojolades,
Són com els plors de l’alba, que regant els arbres i ls flors,
No penetra pas el sol, es ponderen d’alternar la mirada,
Però no passen pas dins del cor i el dolor no és més que aparent.
(Da capo)
Escena onzena
Origille sola
Origille
I per qui ignori el què guardo en el meu esperit, el meu pla final a punt, fingit si fa falta.
El dolor en el meu cor i sobre els meus llavis,
La rialla que simula la joia?
Adoro (com pateixo) ingrat Grifone:.
He simulat uns sentiments per Orlando, això fou una joia de veure’l decebut en les seves esperances.
Ara vaig a transvestir-me: el meu plaer és fingir uns sentiments,
Variant l’amor u canviant l’objectiu.
Ària
Si sempre pel meu plaer, havia fingit uns sentiments,
El meu cor podria alegrar-se plenament.
Però, un dia imprudentment, el meu cor ha cremat, d’un amor vertader
Que no fou per mi més que dolor, cruel destí,
Que trèieu al meu cor el seu tresor,
Si troba al final, la pau d’antany, diré llavors “Ai las ardor afortunat”
Escena dotzena
Ersilla, Argillano, uns guàrdies.
Argillano
Però si era Orlando?
Ersilla
Llavors morirà.
Argillano
Aquesta no és pas una feina fàcil:
El noble guerrer, que hom el pren com un boig,
És certament un guerrer notable.
El valent Grifone ha transvestit el seu nom i la seva disfressa.
Ersilla
Aquí, jo sóc la reina.
Argillano
Ell és poderós, és veritat, però podem nosaltres quelcom contra la voluntat del cel?
Contra els decrets del cruel destí?
Ersilla
Quin cel, quin destí? si no som covards, nosaltres som el nostre cel i el nostre propi destí.
Enviem a Leodilla. Als guàrdies.
Argillano
És Grifone, ho entens, que el guerrer estranger, que tu tens captiu l’ha reconegut.
Ersilla
Prou, deixem sola.
Argillano
Ària
L’amor menystingut, deixa el meu cor en còlera.
“Fugim d’aquest amor cruel i bàrbar”
Però quan ell ha vist el perill que tu corries, ha fet néixer la tendresa en el meu cor.
Crema, tu el veus centellejà; observa Ersilla.
Fou una breu centella, que feu néixer una flama eterna.
(da capo)
Escena tretzena
Ersilla, Grifone i uns guàrdies.
Ersilla
Aquells que tenen el futur, fan néixer en el seu pit, sense raó, la dissort del present.
Grifone
Ersilla…
Ersilla (apart)
Seu-te (ajudem al poder reial).
Grifone (a part)
Què li passa?
Ersilla
Has estat descobert Grifone, no perdis el coratge:
Els sentiments dels homes canvien amb el temps igual que l’odi minva.
Si la raó ho demana, la seva obscura torxa.
Grifone
A prop de la mort, el cor esdevingut sincer no diu més que la veritat.
Si jo Grifone, veig la meva mort i veig que la flama del teu odi no s’ha pas extingit.
I que un vel polític l’ombreja, per dissimular alguna estratègia.
Ersilla
Dubto de tenir Orlando tan temut, en el meu poder.
Grifone
Tu l’haurás traït, i un guerrer fort com ell, no podia ser vençut, només que per traïdoria.
Ersilla (a part) (Com n’és de ferotge!)
Escolta el meu destí i no m’aclaparis d’una culpa, que mai he gosat somiar:
Un cavaller que s’assembla a Mars i que té quelcom en la mirada,
Que sap (perdona aquesta feblesa del meu cor), tocar les ànimes, vingui aquí i afirmà ser Orlando,
Ai las Déu! el vaig veure, Grifone, i el poderós Cupido transformà el meu odi,
D’ençà, que el vaig veure’l en un sentiment vital, mare de l’afecte, em veus confusa,
I llegeixes en la pal·lidesa del meu rostre el dolor interior que em turmenta,
I aconsegueix fins als meus ulls unes llàgrimes mal contingudes.
Grifone
Si aquest gran guerrer és en poder teu i tu l’estimes, jo no seré el què atií la flama ni l’ona que l’extingeixi.
Igual que si un mantell cobreix d’amor el teu odi, ni el missatger que rebel·larà la teva crueltat.
Ersilla
Qui abusa de la meva clemència real, arma la meva reial còlera.
Grifone
I tu creus poder fer-me espantar per aquesta còlera, de la que tu et vantes tant?
Sàpigues, cruel, remola a partir d’ara, que jo soc tan invencible com tu ets sense pietat.
Ersilla
Arresteu-lo, de moment vas a morir, perquè tanta fúria, orgull i obstinació, t’han tornat culpable.
Grifone
Ària
El cor d’un brau, obté la victòria,
Si no tem pas el destí, els turments i les penes, són la joia de qui té el cor gran.
(da capo)
Escena catorzena
Ersilla sola
Ersilla
És debades, que la clemència i el rigor neixin d’un cor furiós:
No es tem gaire si hom abusa d’aquesta i de l’altre.
Trobaré una altra manera de descobrir, just cel, el meu cor amorós,
Tu continus a plànyen-te d’aquest ingrat que t’inflama?
Ànima meva, fes silenci, però per què?,
Dius al cor, que el temor i l’ardor són fill de Cupido.
Ària
Quan l’oreneta crida, creus que també rebutja al seu estimat.
El seu poc amor i la seva manca de fe.
Es posa damunt del turó, davalla fins el prat,
I lliure de les seves penes cruels, el seu cor trist i agitat,
Cercant com apaivagar el dolor.
(da capo)