Andromea Liberata
Una Serenata Veneciana enigmàtica.
Drama musical en tres actes
La serenata Andròmeda Liberata ha estat a punt de viure la trista sort dels innombrables manuscrits que dormen al fons de les biblioteques: sense nom d’autor, una obra tant bella que és – i Andromeda desplega una música d’una riquesa esplèndida i d’una bellesa rara – té poca sort per atreure l’atenció dels intèrprets, per sort, el manuscrit d’aquesta serenata ha revelat recentment un dels seus secrets: un examen minuciós ha palesat que una de les seves àries “Sovvente il sole” és absolutament idèntica a la que figura en un manuscrit autògraf d’Antonio Vivaldi, conservat en els mateixos arxius. Aquest descobriment ha suscitat immediatament un immens interés per l’obra, però el misteri continua enter: és necessari deduir que l’ària de Vivaldi “Sovvente il sole” que tota la serenata és de Vivaldi? o bé es tracta d’una partitura composta, d’un “Pasticcio” semblant a trossos de diferents compositors?. Si nombrosos punts apunten cap a la primera hipòtesi, alguns detalls fan si més no considerar la segona i a l’hora actual ningú s’hi pot pronunciar definitivament. Manca afegir a això que l’autor del text, que s’inspira molt lliurament en la mitologia grega, és ell mateix un desconegut. Tenim doncs de cara una obra enigmàtica, però un cert nombre ens ho poden aclarir, apleguem les peces del trencacaps.
En principi, que és una serenata? Aquest gènere musical, apareix a mitjans del segle XVII, situant-se a mig camí entre la cantata i l’òpera. Sovint interpretada a l’aire lliure, generalment cap al vespre, (d’aquí el seu nom), acompanyada d’esplèndids bufets lliures (s’anirà a construir, en ocasió d’una festa a l’ambaixada de França a Venècia, una font d’on va rajar vi durant dos dies), i de divertiments variats i ball de disfresses, focs artificials, jocs…., una serenata tenia per objecte celebrar un esdeveniment particular- unes noces, un aniversari, un naixement, l’arribada d’un personatge il·lustre- i en conseqüència devia fer referència, a través del tema del seu llibret, del text de la música al personatge que era el centre de l’esdeveniment.
Tractant-se de la serenata “Andromeda Liberata”, tot ens hauria de fer suposar que fou composta en honor del cardenal venecià Pietro Ottoboni 1667- 1740 en ocasió del seu retorn a la seva ciutat natal el 21 de juliol e 1726. Ottoboni havia estat desterrat de Venècia el 1712 per haver transgredit la llei de la Sereníssima República acceptant el càrrec de protector dels afers francesos al Vaticà. És l’arribada a Venècia, el 1723, d’un ambaixador de França, Jaques Languet, qui li permet tornar a la llacuna. Aquest esdeveniment és el pretexta de nombroses activitats festives i sobretot de concerts perquè Ottoboni tenia un gust pronunciat per la música: mecenes de Corrlli, Allessandro Scarlatti i de Händel, el cardenal era membre eminent de l’Academia Arcadiana de Roma, dedicatori de nombroses obres, llibretista de diversos compositors de renom i gran col·leccionista de partitures musicals.
La data del manuscrit d’Andromeda liberata, 18 de setembre de 1726, correspon a l’estada d’Ottoboni a Venécia i el llibret retorna en diversos indrets al cardenal. Per exemple, els mots Arcadia i Fenice semblen uns “ullets” a l’Academia Arcadiana i a la Fenice, pastoral composta per Ottoboni per Costanzi el seu mestre de capella, igualment l’expressió Amato ben (a l’ària Non ha tranquillo il cor) fa probablement al·lusió a l’ària de Vivaldi Amato ben sei la mia esperanza provinent de “Ercole sul Termodonte, representada a Roma el 1728- una ària per la que el Cardenal tenia aparentment una predilecció atès que tenia en la seva col·lecció un concert per a violí de Vivaldi titulat Amato bene, d’altra banda si la música d’Andromeda és típicament veneciana, adopta de vegades l’estil a la francesa, com en la Simfonia, que imita certes característiques rítmiques o instrumentals de l’obertura a la francesa i introdueix aquí o allà una miaa de contrapunt d’imitacions de l’estil a la romana- al·lusions probables de les funcions franceses del cardenal al Vaticà i a la seva ciutat de residència.
El mateix argument de la serenata reflexa indirectament el retorn d’Ottoboni a Venècia interpreten molt lliurament la mitologia grega relativa a les noces d’Andromeda i Perseu. La mare de D’Andromeda, Casiopea, reina d’Etiòpia, havent irritat les Néréides ventan-se de ser més bella que elles. Sol·licitat per venjar aquesta insolència, Poseido envia un monstre marín a devastar el país, però els etíops s’assabenten per un oracle que ells se’n salvaran sacrificant la seva princesa; encadenant doncs a Andromeda a una roca dominant la mar. Adromeda liberata comença just després que l’heroi Perseu, enamorat d’Adromeda i veient-a sobre una roca ha matat el monstre i deslliura la donzella de la seva terrible sort. El salvador és glorificat pel poble i la reina, però quan ell declara el seu ardor a Andromeda ella li respon que està enamorada d’un cert Daliso, personatge inventat completament. Després d’alguns desviaments arriba tant mateix el feliç desenllaç, el casament d’Andromeda i Perseu. En aquesta intriga Perseu podria tornar a enviar al cardenal Ottobone i Andromeda a Venècia, finalment reconciliats, el contratemps de Dalisio personificant els problemes diplomàtics que degueren ser pal·liats per fer tornar Ottoboni a Venècia. Es pot demanar perquè el comanditari ha triat com a motiu Andromeda : seria per recordar a Ottoboni una escena particular del Giustino de Vivaldi, fet a Roma el 1724, en la qual Arianne personifica Andromeda encadenada a una roca, lliurada a l’apetit d’un monstre marí?.
Llavors, en la seva estada veneciana (que dura fins el 24 de desembre de 1726), Ottoboni s’allotja el deu palau de Sant Sever. Si la seva activitat principal consisteix a celebrar la missa en diverses esglésies venecianes i en visitar diverses institucions religioses, l’empreu del temps musical, està igualment carregat: un oratori a cinc veus i una gran simfonia són interpretades al seu palau el 18 d’agost a la nit; és present a la festa organitzada el 25 d’agost per l’ambaixador Jaques Languet on unes simfonies, uns concerts de música, una serenata és part de les festivitats; el 2 de setembre una pastoral a tres veus: música instrumental sobre una barca de cara al seu palau; el 13 de setembre a l’Hospital de la Pietá- que llavors Giovanni Porta per mestre de cor i es beneficia des de fa temps dels serveis de Vivaldi- decideix organitzar una diversió musical (concert) en el seu honor; el 10 d’octubre si sent un oratori….
Podria tractar-se que l’oratori a cinc veus del 18 d’agost fos Andromeda- altrament dit que hi havia hagut un lapsus en el mes, en la data de 18 de setembre indicada en el manuscrit? El tema de l’oratori sorprèn i una negligència del cronista no era pas normal a l’època que sovint es voldria creure. Si el 18 de setembre es refereix a l’acabament del treball de la copia (i no a l’execució de la peçe) , Andromeda podria ser la serenata tocada a l’ambaixada de França el 25 d’agost. D’altre banda l’estil a la francesa ja evocat, l’amplitud instrumental i la distribució vocal, excepcional per una serenata, subratlla un esdeveniment important i il·lustraria perfectament aquesta ocasió.
Però la instrumentació fa també pensar al context de la Pietà i el trattemiento di musica organitzat per aquesta institució, que disposava d’una orquestra d’excepció únicament composta d’òrfenes, aquestes noies educades a càrrec de l’estat i exercitades únicament a sobre sortir de la música. De totes maneres, és estrany que cap instrument més exòtic que el violi o el violoncel no fos utilitzat com a solista, com tantes obres tocades a la Pietà en ocasió de la visita de personatges importants.
Si hi ha a Adromeda un desplegament de pompa, així com de vius contrastes de colors instrumentals, no hom sabria reduir l’obra a uns efectes instrumentals perquè les seves qualitats musicals són múltiples. Cada una de les àries desenvolupa una atmosfera ben particular. Els recitatius, simples i lacònics, relliguen perfectament els moments de l’acció, i els cors, molt dansants puntuen per la seva brillantor el refinament general de la peça. Testimonis de la riquesa i diversitat d’aquesta música, els grans moments que són l’ària d’Andromeda “Un occhio amabile, amb violoncel obligat, l’ària de Daliso,”Se una sorta di strali”, al contrapunt treballat, el delicat airós Madre, que condueix Andromeda a sa mare, a l’oposat so furiós “Lo so, barbari fati” , l’enègic “Peni chi vuol penar” de Daliso, el líric “Sovvente il sole” amb violí obligat, de Perseu, i el duo final on les veus dels dos esposos es contesten, es persegueixen, i s’embrollen.
Reconsiderem ara el problema de la paternitat de l’obra. Una cosa és certa l’ària Sovvente il sole és de Vivaldi. Com que no hom disposa avui de cap exemple de Serenata pasticcio (és a dir agafades d’altres compositors), es pot pensar que tota l’obra és de Vivaldi.Certs punts s’ inclinen a favor d’aquesta hipòtesi: els principals copistes d’Andromeda han copiat altres obres de Vivaldi, el dibuix de l’abast és idèntic a la del manuscrit de Les quatre estacions conservada a la col·lecció de Ottoboni a Manchester; diversos detalls estructurals, gràfics i contextuals retornen cap a Vivaldi, i finalment, l’estil musical d’Andromeda és generalment representatiu de Vivaldi. Tanmateix altres arguments inclinen a favor d’un pasticcio , atès que el manuscrit de la serenata és anònim; de seguida, el retorn d’Ottoboni a Venècia hauria pogut motivar excepcionalment un homenatge col·lectiu dels compositors de la llacuna; un manuscrit aïllat anònim de l’ària “Un occhio amabile” podria ser d’un altre compositor; finalment és veritat que certs aspectes de l’obra poden semblar arcaics i fan pensar sobretot en Albinoni o Porta més que amb el Vivaldi de 1726.
L’últim punt important, l’ària atestada a Vivaldi comporta una part de violí sol que molt versemblantment ha estat executada pel compositor en persona, al qui feia joia desplegar el seu talent de virtuós en les seves pròpies obres improvisant amb amb molt de gust una cadenza lunghissima. Una brillant demostració solista de Vivaldi seria difícilment compatible amb una obra col·lectiva (que en principi hauria de posar tots al mateix nivell d’igualtat), o amb un pasticcio d’un altre compositor, llavors seria necessari deduir que l’ elaboració general de la peça (igualment si es tracta d’un pasticcio) es deu a Vivaldi.
Olivier Fourés