Farnace
Drama musical en tres actes
Llibret Antonio Maria Luchini
El darrer decenni de l’activitat lírica de Vivaldi, els anys 1730 s’inicia per un forat negre en la biografia del compositor. Omnipresent en els escenaris Italians des de 1713, desapareix dels teatres de la península després de crear “Atenaide” a Florència. Al mes de gener de 1729. Per no reaparèixer fins dos anys i quatre mesos més tard, el 4 de maig de 1731, amb la represa del seu “Farnace” al teatre Omodeo de Pavia. Durant aquests llargs mesos, l’activitat teatral del capellà roig al seu país estava en un punt mort igual que diverses obres seves es representen, sens dubte, fora del seu control, en petits teatres de Venècia.
El compositor-empresari tant actiu no ha abdicat pas per tant de les seves ambicions líriques., però el seu horitzó ha esdevingut Austríac, d’ençà que va trobar Carles sisè a Trieste el setembre de 1728 i aquest va fer-se el seu escollit protector, la seva ambició s’afecciona vers Viena, cor, i pulmó d’una vida musical, idealitzada, on s’imagina poder finalment ampliar el seu art a part de coaccions comercials del mercat peninsular.
Vivaldi s’apropa a aquest somni agafant-se als favors de l’Emperador, gran amant de la música qui, segons un testimoni contemporani, no n’ha parlat, en dos anys als seus ministres. És molt probable que una invitació a Viena fos aquest retrobament i de fet, el forat negre biogràfic dels anys 1729-1731 és aclarit amb molta esplendor per sobre de l’Europa central; d’ençà de l’inici, el 30 de setembre de 1730, Giovanni Battista Vivaldi, el pare del compositor, obté per uns anys més el càrrec de violinista a l’orquestra de la Basílica de Sant Marc de Venècia, amb la finalitat de poder acompanyar un dels seus fills “in Germania”. Certament Antonio, l’únic dels seus fills susceptible d’emprendre tal viatge, després alguns mesos més tard, potser en el camí cap a Viena, dona el seu “Farnace” a Praga; novament a la tardor de 1730: a la primavera de 1731 (en el camí de retorn a Venècia) crea en el mateix escenari dues noves òperes “Argippo i Alvilda regina dei Goti”. Així malgrat que la prova definitiva encara fes falta, sembla molt probable que el compositor es trobés a Viena en el decurs d’aquell mateix any. Un índex determinant en aquest sentit serà d’altra banda abastat pel llibret del “Farnace” de Pavia, en el qual Vivaldi reclamarà el patronatge de dos nous protectors vienesos: el Duc Françoise de Lorraine, futur espòs de l’Emperadriu Thérese i el príncep de Liechtenstein.
En aquest començament de 1731, Vivaldi no obstant no ha fet una tirada vers Venècia. Les seves mirades convergeixen en efecte de nou vers els teatres de la seva ciutat natal i és segons un mètode provat que va prepara minuciosament el seu restabliment en la Sereníssima per una serie d’etapes sobre la terra ferma :Pavia amb la representació del seu “Farnace” a la primavera de 1731. Màntua amb la represa de la mateixa obra, i la creació de “Seramide” al teatre Arxiducal durant el carnaval de 1732, i al final Verona amb la seva “Fida ninfa” en el decurs del mateix carnaval, en el preludi del seu retorn al teatre “Sant Angelo” a la tardor de 1733, celebrat par la creació de “Montezuma”.
Amb tal context biogràfic, el “Farnace” de Pavia, quina partitura es conserva al fons “Giordano 36 de la biblioteca Nacional de Turi”, s’imposa com un poderós símbol, inaugurant la llarga llista d’obres mestres d’alta maduresa que jalonen el darrer període creatiu del teatre líric vivaldià. Emperò, el manuscrit Torinès, fa igualment de figura simbòlica constituint l’única versió completa arribada fins a nosaltres al qual Vivaldi testimonia la seva profunda atracció. Entre 1727 i 1738 sis versions diferent de “Farnace” van sortir en efecte de la ploma vivaldiana, en favor d’altres dels seus drames, ni tampoc les obres d’èxit i represes com “Armida al campo d’Egitto” o “La comstanza trionfante”, se’n beneficiaren mai. Sense resposta al si de l’obre lírica vivaldiana; “Farnace” s’imposa com òpera mascota del capellà roig.
Un passable plagiat
La retrobada de Vivaldi amb el llibret del poeta venecià Antonio Maria Lucchini, va ocòrrer al decurs del carnaval de 1724, en l’ocasió de la creació de l’obra al “Teatre Alibert” amb una música del napolità Leonardo Vinci, el capellà roig quin “Giustino” triomfava al mateix temps a la mateixa ciutat sobre l’escenari rival del “Teatre Capranica” anà probablement a una de les representacions d’aquesta primera òpera de Vinci donades fora de Nàpols, quina distribució estava dominada pel jove prodigi Farinelli.
Més que l’equilibri de conjunt incert d’una obra dramàticament força modesta, és probablement el ric potencial psicològic dels dos personatges que formen la parella reial Faenace-Tamiri, que va seduir a Vivaldi. La força dels ressorts dramàtics sostenint a la vegada les relacions i el seu enfrontament a l’enemic, feu sens dubte passar al compositor sobre més d’una falla d’aquest llibret matusser de Lucchini. Un llibret que a l’abat devia estimar “passable revelant fins i tot la presència d’un episodi contrari a la versemblança.
És veritat que Lucchini no es distingia gaire com orfebre del seu art, però s’elevava més bé de la categoria d’honest a preu fet, en la reescriptura d’obres antigues, que en la creació original i coherent d’un univers poètic i dramàtic i personal. A l’època del seu servei a la cort de Dresden, els seus dons de llibretista devien per altra banda, fer-lo objecte de serioses reserves per part del futur príncep Elector de Saxonia, Frédéric Auguste II, que jutjà preferible acantonar-lo a les tasques subalternes tals com les escriptures de textos de serenates o cantates. Lucchini en va escriure nombrosos llibrets d’òperes i oratoris, que es reflecteixen en música de compositors també reconeguts com Lotti, Albinioni o Caldara, i Vivaldi hi col·labora si més no en dues representacions, posant-hi successivament en música dos dels seus llibrets originals “Tieteberga i Dirilla in Tempe”, Farnace, per la seva part no en tenia res del llibret original. Ben al contrari Lucchini l’havia escrit inspirant-se directament de “La Pace Generosa”, del poeta Antonio Salvi representant al teatre Sant Salvatore de Venècia el 1700 amb una música de de “Marc’Antonio Ziani”.Com a plagiari perfecte, Lucchini es limitava a l’essencial tranplantant en el temps i l’espai la intriga imaginada pel seu col·lega i modificant els noms dels personatges, tot i conservar l’estructura de l’obre i recopilant quasi idènticament alguns diàlegs. la epopeia del príncep alemany Arminio enfrontat als seus rivals Segeste i Germanico, deixava així plaça al conflicte que oposa l’expansionista rei de Pont Farnace II, fill de Mithridate Eupatore a la Roma de Cèsar i a la seva bel·licosa bella mare Berenice, reina de Capadocia.
Per tant a desgrat de totes les seves imperfeccions, el llibret de Lucchini devia conèixer un èxit real, l’endemà de la seva representació a Roma i li fou posada música a les seves múltiples represes, tal com modificar notablement el títol de Berenice. Diversos contemporanis de Vivaldi, l’adaptaren a la imatge de “Orlandini, Porta o Corselli, i la carrera de “Farnace” prosseguí fins l’era clàssica amb musiques signades per Traetta Myslivecek i Puccinni.
Sublim i tendre
Es al teatre Sant Angelo de Venècia, en el carnaval de 1727, que Vivaldi n’oferí la seva primera versió original, avui perduda, una carta adreçada el 27 de febrer de 1727 per l’abat Conti i la comtessa de Caylus us lliure un testimoni preciós. Després d’haver donat a la seva corresponsal el seu poc entusiasme per les òperes donades al curs de la temporada on S. Giovanni Grisostomo, Conti declara en efecte amb favor: “La meva òpera és la nova de Sant Angelo, Vivaldi és coautor de la música, és tendra, variada i sublim”. El noble venecià, no oblida recordar, entorn d’una frase, l’esdeveniment més gran d’aquesta creació, constituïda al si de la distribució per la presència de la famosa alumna de Vivaldi, Ana Girò, aleshores al llindar de la seva carrera vivaldiana. “La seva alumna” fa meravelles, revela així, afegint cada vegada, encara que la seva veu no sigui pas de les més belles”…. Tradicional nota de reticència que prosseguirà “l’Annina del capellà roig al llarg de tota la seva carrera.
Aquesta primera versió de “Farnace” fou francament un èxit sublim-“El sublim i tendre de la música vivaldiana”, aportades per les meravelles del joc i del cant de Girò, conquerin el públic de Sant Angelo i conduïren Vivaldi a reprendre la seva obra en una versió més profundament revisada d’ençà la temporada de tardor següent. En 1730, Praga aclamava la tercera versió de l’obra de nou profundament retocada, especialment per permetre afegir a l’obra el personatge còmic de Grillone, concebut específicament pel cèlebre cantaire d’intermedi Bartolomeo Cajo. L’èxit de l’obra, representada al teatre del compte Sporck, fou una vegada més complerta, com ho testifica la inscripció autògrafa com va dir el compte Johann Joseph Wrtby, mecenes bohemià de Vivaldi en el seu exemplar del llibret “Diese Opera Farnace hot eine Geosse approbation gehab”. Una “approbation”, que prengué d’altra banda una forma particularment aguda, atès que les representacions de l’opera donaren lloc a un vertader avalot en el recinte del teatre, motivada pels servidors dels nobles titulars de les llotges als quals els havien rebutjat l’entrada de franc. Penetrant a la força dins l’edifici, van destruir, algunes llotges i obligaren a fugir molts espectadors per posar-se estalvis. En record d’aquest incident, els “Statthalters” de Praga demanaren a la capitania de la ciutat que posaren dos granaders d’ara en davant les portes de l’òpera amb motiu de les representacions…… Vivaldi sorprenentment invitava a l’avalot en els concerts…… Farnace feia un cop més ingressos, i aquest èxit escandalós fou en gran part l’origen, i sens dubte, de la decisió del compositor de reprendre la seva partitura un any més tard a Pavia, per celebrar el seu retorn als escenaris d’Itàlia.
Farnace sul ticino
En 1731 Pavia havia perdut molta de la seva supèrbia i a partir d’ara no era més que una plaça secundària d’aquesta Llombardia de la que en altra temps n’havia estat la capital. Charles de Brosses, que va anar-hi vuit anys després de la creació de “Farnace” al teatre Omodeo, havia d’escriure en les “seves cartes d’Itàlia, una ciutat mediocrement gran més llarga que ample, mal i tristament bastida de llambordes, de carrers llargs i deserts, i desproveïda d’atractius arquitectònics. La modèstia política i turística de la ciutat es reflectia naturalment naturalment en el seu teatre, escenari menor de l’Itàlia lírica, vivint a l’ombra prestigiosa del del “Regio Ducal teatro de Milà”. Com la major part dels escenaris menors, “El teatre Omodeo”, no obria les seves portes sinó en les petites temporades de primavera, d’estiu, no podent assumir la competència dels grans teatres veïns en les temporades de carnaval o tardor. Emperò Vivaldi estimava aquestes places desdenyades pels principals concurrents on la seva llibertat de compositor i empresari podia exercir-se plenament, lluny de les imposicions dels propietaris, els “Impresarios” dels cantants dels escenaris del primer rang. El lloc doncs era escollit per posar els jalons de la seva reconquesta dels escenaris italians i experimentar un idioma d’alta maduresa marcit per més de dos anys d’absència lírica de la península.
Concebuda per una companyia mesclant cantants de feble renom, a la imatge dels castrats Fracassini i Rapparini, i fidels reconeguts, tals com la gran Anna Girò en “Tamiri” i el tenor Antonio Barbieri en el paper principal. La partitura de Farnace de Pavia, il·lustra de fet l’expansió del llenguatge líric de Vivaldi al principi dels anys 1730. El compositor, renunciant quasi totalment a les experimentacions i a les fórmules arcaiques que espargien en cara sempre més notable el llenguatge napolità en unes àries virtuoses de vasta envergadura, tot afirmant a l’ensems la seva pròpia personalitat per un tractament particularment refinat de l’orquestració, la reserva del paper principal a unes veus masculines greus i de rebuig de l’omnipotència dels esquemes “de capo”, Vivaldi imposa la seva singularitat en el paisatge líric guanyat per la informatització de l’escriptura orquestral, de l’art vocal i de les estructures poètic-literàries. No obstant, si el compositor condueix als conjunts (divers cors, un quartet i un duet); el recitatiu acompanyat de notables incursions, les àries no en constitueixen menys la quinta essència de la seva partitura. que ho testimonia la cèlebre “ària d’ombra” de Farnace de l’acte II “Gelido in ogni vena”, represa de “Siuroe re di Persia”, composició d’una sublim intensitat on el “ritornello” dissonant evoca el tema de les quatre estacions. Igual de commovedora és “Combattorio qu’est alma” de Tamiri, composada par Anna Giró, de l’ària virtuosa de “Gilade” al primer acte, “Nell’intimo del peto”, en la que l’orquestra és sostinguda sense interrupció (ni respiratòries!), per dos cors en notes tènues tocant a poc a poc, o encara l’ària embruixadora de Selina “Alvezzeggiar d”un volto”, acompanyada només per les cordes en sordina. En absència de testimoniatges o d’arxius, l’acollida reservada per Pavia a aquesta ora mestra vivaldiana segueix sent un misteri. L’èxit de la reconquesta conduïda per Vivaldi en el mesos següents fa pensar, no obstant que aquest primer pas fou també un èxit, fos el què fos, Vivaldi conservà en Farnace el seu estatut d’òpera mascota al llarg de tot el decenni, revisant-lo de nou a Màntua el 1732 per Treviso el 1737 i al final per Ferrare el 1838. Prova de la seva atracció a una obra gran de la seva producció lírica, emmascarant la fragilitat de la seva trama dramàtica darrera majestuositat brillant la seva música, sublim i tendre.
Frédéric Delaméa abril 2008.
Sinopsi Acte primer
Farnace, rei del Pont, fill i successor de Mitriades, gran opositor de l’Imperi Romà, és vençut i expulsat de Héraklea, capital del seu reialme. La seva esposa Tamiri no pot fer-lo renunciar a les seves idees de revenja però, veient-se perdut, li ordena de donar-se la mort, després d’haver mort el seu fill abans de caure en mans de l’enemic. Bérenice, reina de Cappdoce i mare de Tamiri s’ha aliat, per odi a Farnace, que li ha pres la filla, amb Pompeu, cap de les tropes romanes victorioses. Desitja la mort de Farnace més que tot. Selinda, germana de Farnace empresonada pel romà Aquilius, pretén seduir-lo, així que Gilade, capitana de Berenice, te la intenció de fer-los afrontar per ell i de servir així la causa del seu germà. Mentre tant Tamiri decideix salvar el seu fill amagant-lo en el mausoleu d’una piràmide del rei de Pont, al temps que ha escollit la mort am un coltell que li ha deixat el seu espòs. Berenice intervé i ho impedeix. Mare i filla s’enfronten i l’arrivada de Pompeu i el seu seguici porta el conflicte a seu paroxisme.
Acte segon
Entre Gilade i Aquillius el cor de Selinda juga i fingeix de rebutjar ambdós amb la fi de treure millor partit de la seva ajuda. Berenice que ha enviat els seus guàrdies a la recerca de Farnace i el seu fill, descobreix que la seva capitana està enamorada. Farnace, desesperat intenta suïcidar-se, però l’aparició de Tamiri ho impedeix, ell descobreix que no és pas morta i li retreu de no haver-lo obeït , tot i que ella li fa creure que ha respectat les seves ordres respecte al seu fill. Berenice apareix al moment que Farnace s’amaga, ordena la destrucció de mausoleu. Tamiri es veu obligada a descobrir el seu fill i deixar-lo a Bérénice. En l’espai d’un instant, Tamiri es repudiada per la seva mare i després pel seu espòs. En els apartaments reials Selinda suplica a Gilade que salvi el fill del seu germà, i després proposa la seva ajuda a Farnace, que és introduït secretament al palau per Giliade i Aquilius- però Farnace no en té cura. Els dos capitans supliquen a Pompeu i Berenice que salvin l’infant, quina innocència toca el cor de Pompeu. El petit és confiat a Aquilius per Pompeu.
Acte tercer
El pla d’Héraklea es tornen a tobar Berenice, Gilade, Pompeu i Aquilius amb les tropes romanes. Berenice demana a Pompeu la mort del fill de Farnace, atès que no troba el Rei de Pont, i li ofereix la meitat del seu reialme. Tamiri fa el mateix si salva la vida del seu fill. Selinda, per altra banda es guanya la confiança de Gilade, que trairà a Berenice, mentre que ella convenç Aquilius d’assassinar el seu general. Farnace i Aquilius es tornen a trobar disposats tots dos a matar Pompeu. Després de fracassar en les dues empreses Farnace intenta dissimular la seva identitat.
És finalment Berenice qui desemmascara Farnace, aquest és encadenat i després alliberat per Gilade i Aquilius que intenten junts de matar a Berenice i Pompeu. Pompeu salva la vida de la reina, i Farnace la de Pompeu. Aquest darrer, fent valer la clemència els perdona a tots, i demana la seva clemència a Berenice. Ella acaba per reconciliar-se amb tots i desitgi per tots un regne feliç.
Acte primer
Escena Primera
Les ribes de l’Euxin. Un bosc espès ocupa tot l’escenari, Farnace, sostenint l’espasa, després Tamiri.
Recitatiu
Farnace
Tot i que vençut i abatut, astres pèrfids, encara soc Farnace,
El fill de Mithridates, Que al puny té encara l’espasa de Mithriades,
Guarda encara al seu pit el cor d’aquell
Per destruir els llorers sobre el front de l’arrogant Roma.
Ressorgiré encara l’enemic més acarnissat,
Sorgint de les seves cendres en dur esperit venjatiu.
Tamiri
Espòs meu, el meu rei, aturat, atura els teus peus.
Farnace
Tu no m’estimes bé, si el meu honor no estimes
Tamiri
Si. Estimo el teu honor, però sento ensurt i l’horror d’un gran i imminent perill.
Farnace
Vèncer sense perill, és vèncer sense glòria
Tamiri
Ves aleshores, cruel, abandonat a les mans del teu orgullós vencedor,
La teva afligida esposa, i déu, el teu jove fill dissortat.
Farnace
Agafa aquesta funesta espasa, oh reina,
I jura davant d’ella de respectar
La llei que pronunciaran els meus llavis.
Tamiri
Estic a punt
Farnace
La tirana del món, encara por ser vençuda,
Però si un destí impiu li esdevingué sotmès,
Lluitant al seu favor i fent planar sobre el meu cap les àguiles abominables
Tu hauries d’enfonsar al teu pit i al del teu fill
Aquesta espasa fins el puny
Amb el fi d’evitar-vos l’indigne esclavatge
I que l’ultratge de l’espasa, l’arrabassi l’espasa.
Tamiri
Dues grans proves em demanes senyor, del meu valor.
Una és digna de mi en en tant que esposa,
L’altre és indigna de mi en tant que mare.
Farnace
Jo també soc pare, i t’ho demano!
No són pas aquests títols els que poden eximir-nos
D’obrar segons el nostre rang
Torna de seguida a la ciutat, Tamari, adeu
Amb aquest petó, segello la teva obediència.
Sotmet-te a la llei que has jurat al meu amor i a la meva glòria
Penso que no pots ser esposa de Farnace sense ser forta.
Ària
Farnace
Recorda bé que tu ets reina, mare i esposa,
Que gelosa del teu honor, guanyes la majestat
Més aviat que sofrir la pena d’una servil cadena
Has d’acomplir els teus deures
Aquesta pietosa crueltat!
Escena segona
Recitatiu
Tamiri
Que per espada escapi a la ignomínia del triomf
És justícia i raó; Aquest noble acte era ja previst en el fons del meu pensament,
Però quan per una mateixa espasa
Vessi la sang d’un fill estimat, d’un fill adorat,
És la ferotge crueltat d’un injust destí.
Ària
Tamiri
Combaten dins de la meva ànima, la gloria i la pietat, l’amor, l’espòs i el fill,
Trairé el meu espòs? Donaré la mort al meu fill?
Ah, la palma de la injustícia,
No se pas a qui retornarà!
Oh, déus aconselleu-me!
Escena tercera
Arriben els aclaridors que trenquen ràpidament la selva, transformant-la en una planura i permetent veure la mar al fons la mar; damunt la flota de Berenice i a un costat la ciutat d’Hareclea, amb un pont que hi porta. Els vaixells s’acosten i baixen les passarel·les, l’exèrcit desembarca a la platja. De seguida, d’un sumptuós vaixell davallen Berenice i Gilade acompanyades d’un nombrós seguici. Berenice i Gilade.
Cor
De l’Euxin, aprofitant l’aurora,
Desembarca a la platja.
La Reina guerrera, l’excel·lent,
Aquí la glòria, a una altra la venjança l’invita
I la darrera ruïna de l’enemic l’espera.
Recitatiu
Gilade
De l’hostil Farnace aquí està l’Imperi,
I aquí hom percebien les torres veïnes,
La ciutat del seu reialme en ruïnes.
Si els rumors no menteixen, ha fugit
Sobre un camp de batalla proper
Vençut pel coratge romà.
Berenice
Ha estat vençut, és veritat, però no és pas mort.
Gilade
Si a les armes de Roma, uneixes tu les teves,
El teu triomf serà cert.
Però qui són aquests que avancen?
Bérénice
Veig onejar les ensenyes de les Àguiles invictes.
Escena quarta
Pompeu, el seu seguici, Berenice, Gilade.
Recitatiu
Pompeu
Amazona reial de l’Orient!
Bérénice
Vencedor dels més ferotges imperis!
Pompeu
Bérénice
Berenice
Pompeu
Pompeu
Roma t’acull entre els meus braços.
Berenice
I entre els meus l’Àsia rep la teva abraçada.
Pompeu
Contra el rebel a la glòria romana, nosaltres lluitem units.
Berenice
Que mori Faenace! això és tot el què espero de tu.
Escena cinquena
Pompeu, Farnace Gilade,Aquilio
Recitatiu
Pompeu
Guerrers: davant vostre està la més orgullosa de les ciutats,
Aquella on regna Farnace, on va regnar el nostre gran enemic Mithridates.
Allí es troba el darrer bastió de la decadent Àsia,
La darrera defensa de l’Orient.
Cor
Aneu campions, aneu! guerrers valents,
Audaciosos i ferotges, combateu, fulmineu!
Pel foc i per les armes.
L’odi horrible es prepara
Per travessar aquesta muralla.
Recitatiu
Farnace
En un moment tan crucial, temptem la fortuna o morim.
Escena sisena
Aquilius amb Selinda a un costat de la ciutat desprès els mateixos.
Recitatiu
Selinda Encadenada a Pompeu
Senyor, si a desgrat de la guerra, on és la pietat i la cortesia
Cap defensor al l’incendi marcial,
Jo noble jove filla no em salvo ni em defenso de l’ardor militar.
Aquilius
Quanta bellesa!
Selinda
Quanta noblesa!
Bérénice
Selinda , és l’orgullosa germana de Farnace.
Pompeu
Trobaràs en el nostre campament, bella Selinda, seguretat i refugi,
Gilade, et confio la nostra il·lustre presonera.
Berenice
Que sigui ben guardada tant com el llamp romà
Sobre el contumaç germà, no és abatut. (Surt)
Pompeu
La muralla és abatuda, la victòria ens crida, partim doncs.
Berenice
Al final d’aquest bàrbar estic venjada.
Escena setena (Selinda, Gilade, Aquilius i alguns soldats)
Recitatiu
Selinda
Armats contra nosaltres, retorna encara Bérénice,
I pot la mare amb les tropes romanes conspiren contra la seva filla?
Gilade
Res frena, bella meva, les raons de l’odi
Aquilius
I davant d’elles cedeixen, las raons de la sang i de l’amor.
Selinda (a Gilade)
Tu has lluitat per ella? d’una reina cruel i iniqua?
Gilade
He lluitat per Bérénice, abans de veure a Selina.
Odio a Bérénice i detesto la meva victòria, el meu coratge i la meva glòria
Ària
Gilade
En el més íntim del meu pit, la dolça tendresa,
S’empara del meu cor,
No me’n defenc ni me’n guardo,
Perquè gaudeixo de la delícia que l’amor em permet.
Escena vuitena
Selinda, Aquilio i alguns soldats
Recitatiu
Aquilius
El meu cor es sorprèn, bella Selinda,
De veure brillar en a teva bella mirada,
La més serena perfecció que, davallada de les altes esferes ve a il·luminar la terra.
Selinda
Escolta, vaig néixer lliure,
I per aquestes venes corra una sang que mil vegades ha fet tremolar el front,
De la teva Roma els llorers combatuts,
Aquesta sang mai pateix l’afronta del destí.
Intenta alguna cosa digna de tu, digna de mi.
Aquilius
Però si tu m’amagues el teu desig?
Selinda
Ves-te’n i pensa-hi-bé, Aquilius adéu.
Ària
Aquilius
Penso… que aquests bells ulls i aquesta mirada graciosa,
Que devoren el meu cor, he d’escollir i adorar.
Només tu ets en els meus pensaments i en cap penso, que poder-te contemplar.
Escena novena
Selinda sola.
Recitatiu
Selinda
Com la visió imprevista de Gilade ha cegat les meves pupil·les!
Si mai fos l’amor! No Selinda, serveix, serveix al teu rang,
Deixa a cada un afalago d’ell, per la llibertat d’estimar-te.
De l’amor naixerà la gelosia,
I de la gelosia les còleres i els menyspreus
I així armaràs Roma contra Roma, Berenice contra Berenice.
I és així que pot ser els meus ulls d’una fletxa fatal a mi mateix donaran venjança.
Ària
Selinda
Del moviment d’un gir o de la inflexió d’una pestanya
Arriba la ferida al cor d’aquell que no tem res de l’amor la fletxa fatal.
I així en els petits fils de la dolça mirada,
Es troba pres el valor d’un afalago ardor.
Escena desena
A la vista dels mausoleus, en mig dels quals es troba la gran piràmide destinada a sepulcre dels reis de Ponto. Tamiri amb el seu fill agafat a la mà d’un esclau..
Recitatiu
Tamiri
El meu fill no te esperances de salvació, Roma la impia triomfa.
És necessari morir, ha arribat l’instant fatal, que faré jo?
Que la llei de Farnace s’acompleixi,
Però que sobre ella no s’acompleixi,
Ell fruit innocent de les meves entranyes, obre servidor fidel, aquest fúnebre i sagrat temple de les ombres,
Que si amagui aquest fill (pren l’infant de la mà i el servidor obre la piràmide)
Recitatiu acompanyat
Tamiri
Fill meu has nascut massa tard
Per la pàtria afligida, i massa aviat per aquesta mare dissortada!
Et dono un camí que el teu pare condemna;
Guardat de tot perill d’una servil cadena,
Si és pietat, agafa-la bé, perdona això és crueltat, anem fill meu.
Potser vindrà el temps que tu retrobis el temperament coratjós,
I prens a la lloba tirànica el domini usurpat.
Avui en tens prou d’enganyar la fortuna,
Rep ara aquest tendre petó, el darrer del meu pobre amor.
Tota la meva ànima es troba en els meus llavis,
Qui va aprendre a seguir-te.
V es doncs, que en un instant, jo hi aniré també.
I m’amagarà aquesta mateixa tomba que a tu t’amaga,
Estaré sempre al teu costat i vetllaré la teva sort com una ombra gelosa.
Ves-hi, ves-hi, estimat meu, amagar-hi i reposa.
(l’infant entra dins la piràmide i l’esclau tanca la porta)
M’he tornat a vestir de mare, ara necessito vestir-me d’esposa,
Fer útil la meva mort d’aquesta dissort un remei extrem,
Obro el meu pit i escric amb la meva sang,
Que he vençut com a reina lliure i coronada, he sabut també morir.
(Al moment de matar-se, l’atura Berenice)
Escena onzena
Berenice uns guàrdies i Tamiri
Recitatiu
Berenice (prenent-li la daga)
Aturat ingrata! quina audaç folia! disposar d’una vida
De la que Roma és la mestressa?
Tamiri
Però tu, l’amiga de Roma, vens a mi com a mare o com enemiga?
Berenice
Filla de Berenice, la mare et veu esposa de Farnace i enemiga meva,
Parla: on s’amaga la llavor del meu ferotge enemic!
Parla, on és el teu fill?
Escena dotzena
Pompeu i seguici Tamiri i Berenice
Recitatiu
Berenice a Pompeu
Senyor, observa l’audàcia d’aquella que ha omplert les venes de la meva sang,
Però no guarda en el seu cor més que la imatge del seu Farnace,
Que sigui ella doncs la teva presonera.
Pompeu (a Tamiri)
Bé, es reflecteix en la teva mirada,
La llum de la teva sang i també de la teva ànima, no vull res de tu
Ets presonera de la teva generatriu.
Davant d’ella inclinat i reconeix, el teu vencedor i la teva reina.
Berenice
No, no que la iniqua, es quedi sempre a les teves mans,
Fins que rebel·li on obstinada, té amagat el seu fill indigne
Per la vergonya del meu afecte i de la meva dignitat.
Ària
Berenice
D’aquesta espasa que ha ofegat de sang el meu dissortat espòs,
He aprés la crueltat contemplant un fill exsangüe i banyat amb la meva sang,
He oblidat la pietat.
Escena tretzena
Tamari i Pompeu
Recitatiu
Pompeu
L’Àsia ni és pas encara sotmesa,
I la meva pietat estúpida seria motiu d’un gran perill
Si el pare i el seu fill ressorgissin.
Tamiri
Així Roma ens tem?, benaurades siguin les nostres caigudes!
Ell viu, si, si, ell viu, l’infant de qui teniu tanta por, heroi i llatí
Viu, però protegit pels vots de la pàtria i la meva amorosa cura,
Amb ell trec a Roma d’una noble despulla,
Amb ell trec el seu trofeu més gran,
Al vencedor d’Àsia, al gran Pompeu.
Ària
Tamiri
Si un ferotge lleó cau tremolant, no és temible
Però si trenca reixes i nusos, farà tremolar els seus guardians.
De les seves dents ferotges, per muntanyes i valls trencarà bri a bri a l’herba,
I serà endebades demanar-li pietat,.
Escena catorzena
Pompeu sol
Recitatiu
Pompeu
Amb fa bé veure aquesta gran dama, insolent arbitrària del destí
No té poder sobre les ànimes nobles,
I una alta virtut travada de gestos
Va sempre amb passes lliures franquejades.
Ària
Pompeu
Sorgeix el núvol amenaçador i la fatal tempesta,
Que porta l’onada furiosa i agita i confon, cel i terra i mar,
Després amb un llamp se’n va l’horrible núvol rabiós
I una plaent serenor reapareix al cel.