Ardo e scoprir, ahi lasso
Cremo i a revelar, ai, no m’atreveixo
Aquell ardor que porto amagat el pit.
És un dolor que creix mentre passen les hores
I és quan més amagat és l’ardor, més gran llangueixo el dolor.
Dins de mi mil projectes ordeixo,
Perquè la meva llengua, àdhuc allunya el temor
I desprès enardit ja no temo cridar
Demanant socors pel mortífer turment.
Però si esdevingués que em trobi amb ella
Per apaivagar el meu mal en pau i delit,
Ela meu rostre empal·lideix sobtadament
I a fixar la meva mirada a terra em veig obligat.
Voldria parlar, però no goso, desprès tremolant,
Començo i retinc al final el meu sentiment.
Al cap i a la fi, missatgera del cor, la llengua vol moure’s,
I es deturen sobre els llavis les paraules.
Dolcissimo uscignolo
Giovanni Batista Guarini
Dolcíssim rossinyol
Crides a la teva estimada companya
Cantant: vine, vine, ànima meva!
Ami no em val cantar
I no tinc com tu ales per volar.
Oh! feliç ocellet,
Sabés recompensar la teva ànima la natura:
Si no et va donar saber et donar ventura.
Chi vuol haver felice e lieto il core
Giovanni Batista Guarini
Qui vulgui tenir el cor ple de felicitat i alegria
No ha de seguir el cruel Amor,
Aquell adulador que mata
Quan més bromeja i riu,
Però has de témer la bellesa de la formosor
L’Aura fal·laç o roí.
Als precs no ha de contestar, a les promeses
No ha de creure, i si s’apropa
N’ha de fugir, doncs brillant com un raig és aquell que segueix
Per Amor mai brilla com un raig sense llançar una fletxa.
O sia tranquillo il mare
Ja estigui tranquil·la la mar o plena d’orgull,
Els meus peus no deixen mai de tornar a aquell lloc:
Jo aquí t’espero i aquí de la reva felicitat,
Amant traït em lamento i em dol,
Sovint acostumo a pujar sobre aquestes roques
Per veure si torna la teva nau;
Aquí m’assec i ploro tant que la mar,
Em pren per una font i el navegant per un escull.
I sovint t’envio encara per medi de missatgers,
Per tornar a dir-te la meva pena i el meu turment,
De l’aire formós els zèfirs lleugers,
Però tu no tornes, oh Fillis i el meu lament
El vent el dispersa i aquesta és la sort que pot esperar
Al qui confia el seu cor a una dona i els seus precs al vent.
Lamento della Ninfa
Ottavio Rinuccini
Febus no havia encara
Revelat al món el dia,
Quan una nia sortí
De casa seva.
Sobre el seu pàl·lid rostre
Aflorava el seu dolor,
I sovint provenia del seu cor un gran sospir.
Caminant sobre les flors
Anava vagarejant d’ací, d’allà,
Plorant d’aquesta manera
El seu amor perdut.
Amor, deia, deturant el peu,
Mirant el cel
On està la fidelitat
Que el traïdor em jurà?
Pobreta, no pot més, ai,
Ja no pot suportar tant de sofriment,
Fes que torni el meu amor
Tal com antany se’n va anar
O deixem morir
Per no patir més.
No vull ja que ell sospiri
Sinó estant lluny de mi.
No, no vull
Que em doni més dolors.
Doncs el saber que per ell cremo
Satisfà el seu orgull, Potser, potser enlluernar-me
Ell, tal vegada, començarà a pregar-me.
Si ell té per a ella més serena
Mirada que la meva
No obstant no acull a la seva sina
Un amor que sigui tan fidel com el meu.
No tindrà mai
Petons tan dolços d’aquesta boca,
Ni més tendres. Ai, calla,
Calla, ell bé ho sap.
Així, entre amargues llàgrimes,
Omplia el cel amb la seva veu;
Així mescla el foc amb el gel.
Nimfa che scalza il piede
Nimfa que amb els peus descalços i la cabellera
Desfermada vas, alliberada de tot dolor,
Per aquestes planures, alegre,
Canten i ballant,
No agitis la fresca rosada de l’herba.
Aquí, eh, deturat amb mi, on amb flors
S’adorna la cabellera nova,
D’aquella bella pradera
Que un fresc rierol
Engalana les seves aigües vives i límpides.
Al so de les meves cordes familiars podràs,
A de sota l’ombra d’aquell om
Moure els peus amb ritme al seu entorn
Sense que els ardents raids
T’ombregin la pell.
Però sense ni tan sols mirar-me precipites el pas
Potser seguint el teu Lillo estimat.
Ai! qui volgués veure
Canviar-se aquell ingrat peu
Cruel fugitiva, en una dura roca.