Ballo delle Ingrate
Ottavio Rinuccini
Amor
De l’impecable Déu
Heus aquí el fosc regne.
Suporta, oh, bella mare, el meu prec.
Venus
No callarà la meva veu,
Ni les meves dolces lloances i súpliques,
Fins que l’ànima ferotge
Del rei no cedeixi al teu desig.
Amor
Atura, mare, el formós peu, no traspassis
El tenebrós imperi,
Perquè l’aire totalment negre
No embruti el candor del teu bell rostre;
Entrar sol a la mansió obscura,
I pregaré al gran rei perquè vingui a davant teu.
Venus
Ves doncs com et plagui, jo t’esperaré aquí,
Discret xicotet
Simfonia
Escolteu, dames, escolteu, i que les sàvies paraules,
D’aquest discurs celestial siguin gravades en els vostres cors;
Aquella que enemiga de l’amor amb cruels sentiments
Armi el seu cor a l’edat florida.
Simfonia
Sentirà la cremada de les seves fletxes
Quan ja no tingui ni gràcia ni bellesa
I en debades recorrerà massa tard penedida,
A la falsa ajuda de bàlsams i ungüents.
Plutó
Bella mare d’Amor, que amb la teva bella cella
Fa brillar l’infern, serena i pura,
Quin destí, quin consell
Et portà des del cel fins aquest abisme obscur?
Venus
Oh, terrible rei de l’ innombrable munió
Dels morts, des del lluminós cel
L’amor matern em portà fins aquest horrible lloc;
Sap que a poc a poc
El meu únic fill arquer menyspreat
Arma amb fletxes i arc la seva espatlla i la seva ala.
Plutó
Qui pugui prendre poder a les daurades fletxes
Que tantes i tantes vegades
Abastaren el cor de l’immortal Déu del Tro?
Venus
Unes dames, quina bellesa i valor
Ultrapassen l’alt nom de les dignes,
Allà a l’imperi Germànic
Amb tant de rigor van armades
Que, dels dards daurats
I del foc de les seves torxes
Se’n riuen i se’n burlen.
Plutó
No es pot menysprear la torxa i l’arc d’Amor.
Bé ho saben la terra, el mar, l’infern i el cel.
Venus
No, dels més fidels amants,
Elles no escolten les veus ni les queixes.
Amor, constància i fe,
Ja no tenen esperança de tenir recompenses.
Aquest compte amb rialles
Els turments d’altri.
I aquella se n’alegra de ser bella
Només quan n’extrau d’un cor plors i sospirs.
En debades el noble guerrer
Es mou en el camp de l’honor, formós i fer.
En debades el poeta enginyós
Vol adornar amb eterns càntics
La bellesa que l’escolta i no l’aprecia.
Oh! bàrbara feracitat!
Oh! cor de tigre i de serp!
! Mirar sense dolor
A un amant fidel vessar llàgrimes i sang!
Per ventar la seva glòria i la de tants altres,
Amor, ha guardat en el seu buirac una fletxa.
Plutó
Si endebades tenses l’arc
Amb poderosos dards,
Amor, quina és la teva esperança, quina ajuda esperes?
Amor
Defora de la fosca caverna
On ploren debades, privades de tota esperança,
Arrossega Senyo a aquelles impies i cruels!
Que cada ànima brava sobre l’Istro
Pugui contemplar
Quin càstig espera a una bellesa cruel!
Plutó
Savi el monarca que sap limitar el seu poder.
Venus
Llavors, no te’n recordes
De la bella Proserpina, recollint flors,
Que guiava jo en el monte dels eterns desitjos?
Ai, per aquestes ànimes contentes,
Ai, per aquells dolços amors.
Fes que el món pugui veure aquestes ombres dolençoses.
Plutó
Massa, massa poderosos,
Bella mare d’Amor, són els teus precs
Quins dards abasten al meu cor.
Escolteu, escolteu, escolteu!
Vosaltres, de l’informal cort
Els inflexibles ministres, escolteu!
Ombres de l’infern.
Ombres de l’infern
Que vols. Quines són les teves ordres?
Plutó
Obriu, obriu, obriu
Les tenebroses portes
De la presó negra caliginosa,
Porteu aquí la banda condemnada
De les ànimes ingrates.
Venus
No sense delit a cap altre igual
Posaràs el peu en la llar admirable
De magnànims prínceps.
Allí admiraràs la increïble obra
Dels insignes artesans
I els frisos de marbre.
En la porpra i l’or
Brillen ostentosos els superbs murs
I gràcies a una cura digna de Dédal,
Podràs contemplar en el sostre daurat
Les palmes i els triomfs d’innumerables avantpassats.
I no menor meravella que aombraran la teva mirada
Són aquests teatres i aquestes escenes plenes de gents
Enveja de Tíber i de la docta Atenes.
(Aquí comença a aparèixer les dames Ingrates, i Amor i Venus diuen de questa manera.)
Amor i Venus
Aquí s’apropa la tropa dolorosa
D’aquestes ànimes infelices
Oh! dissortades
Ai, espectacle massa obscur!
Felices haurien estat si el destí os hagués fet
Menys cruela i feres o menys formoses i belles!
(Plutó dirigint-se a Venus i Amor d’aquesta manera)
Plutó
Torneu al cel seré, celestials Déus!
(Desprès dirigint-se a les Ingrates, diu d’aquesta manera)
Veniu amb mi, vosaltres, que vau ser enemigues d’Amor
(Amb gestos de lamentació, les ingrates, de dos en dos, comencen amb passos a ballar la present “Entrata” a l’entorn de Plutó, que avança amb passes naturals i greus. Un cop que totes són al seu lloc, comença el ball com segueix)
Simfonia
(Ballen la dansa fins a la meitat. Plutó, amb un gest noble, es dirigeix a la princesa, i diu d’aquesta manera)
Plutó
Del tenebrós horror del meu gran regne
Foragiteu, princesa, el temor de la vostra tendre sina!
Cremant amb nova flama, al cel seré
No vinc per raptar cap dama ni donzella.
I quan pels vostres ulls abastat en el pit,
Esllangueixo immortalment amb el cor ferit,
Plutó no gosarà pertorbar
L’alegria que impregna el noble rostre de la Reina.
Dama, quina noble cabellera no accepta el vil adorn
I només pot ser coronada per les eternes llums del cel,
Que té l’ànima virtuosa i la conducta àuria,
Els monarques, i els reis haurien d’inclinar-se davant vostre!
Havent davallat a posta el regne obscur,
Amor, em prega que us ensenyi
A aquelles infelices que, en perpetues plors
Es planyeren debades per no haver estat prudents.
L’antre és aquí abaixi, privat de lluna i d’aire.
On un espès fum gira sense parar;
En debades de la seva insensatesa passada es plany
L’ànima ingrata que rebutjà cada amant.
Després les trec de les tenebres i us les ensenyo,
Amb el rostre tan pàl·lid i l’ull llagrimós,
Amb el fi que canvieu de ganes i d’idea,
Per no plorar-vos també en el negre claustre.
Tingueu si més no el temor d’eterns turments
Si noteu la força dels sospirs e dels precs.
Però, quina cega raó vol que us negueu
Al que a pesar vostre us roben els anys?
Fruit no és que pugui guardar-se fins el final
Creieu el què us dic, mortal bellesa.
(Desprès dirigint-se a les ànimes ingrates, diu:)
Però no podeu quedar-vos aquí, ànimes ingrates
Torneu a plorar al Regne Infernal!
(Aquí les ànimes ingrates tornen a ballar la segona part del ball sobre la música anterior, i quan acaba, Plutó diu d’aquesta manera.)
Torneu a l’ombrívol claustre,
Ànimes dissortades,
Torneu a on el vostre error us obliga anar!
(Aquí, tornen a l’infern sobre la música de la primera entrada. Amb els mateixos gestos i passos anteriors, restant una ànima a l’escenari, per oir el plany següent, i desprès torna a l’infern)
Una de les ingrates
Ai, és massa, ai, és massa dur!
Cruel és la sentència, i encara més cruel la pena!
Tornar a plorar a l’antre obscur!
Aire seré i pur
Adeu per sempre! Oh sol, oh cel, adeu brillants estels!
Aprengueu la pietat, dames i donzelles!
Quatre ingrates juntes
Aprengueu la pietat, dames i donzelles!
Una de les ingrates
Al fum, als crits i als plors,
Al sempitern turment!
Ai, on són les sumptuositats, on els amants!
A on van
Aquestes dames que foren antany tan estimades pel món?
Aire seré i pur
Adeu per sempre!
Oh sol, oh cel, adeu brillants estels!
Aprengueu la pietat, dames i donzelles!