FRANZ PETER SCHUBERT Lieder per a veu sola i piano D 97 -113

D 97, “Trost. An Elisa”

D 97, “Trost. An Elisa”

Any 1814

En do major

Indicació de temps .-  Andante en do major

Llibretista.- Friedrich von Mattisson  Escrit l’any 1783. Publicat per primera vegada a finals de 1785.

Per a veu i piano

Trost. An Elisa
Lehnst du deine bleichgehärmte Wange
Immer noch an diesen Aschenkrug?
Weinend um den Toten, den schon lange
Zu der Seraphim Triumphgesange
Der Vollendung Flügel trug?

Siehst du Gottes Sternenschrift dort flimmern,
Die der bangen Schwermut Trost verheißt?
Heller wird der Glaube dir nun schimmern,
Dass hoch über seiner Hülle Trümmern
Walle des Geliebten Geist.

Wohl, o wohl dem liebenden Gefährten
Deiner Sehnsucht, er ist ewig dein!
Wiedersehn im Lande der Verklärten,
Wirst du, Dulderin, den Langentbehrten,
Und wie er unsterblich sein.

Consol. A l’Elisa
Encara estàs inclinada la galta, pàl·lida de dolor,
Contra aquest pot de cendres? Encara?
Encara ploreu pel difunt, aquell que fa temps que
Està entre els serafins cantant de triomf
I ha portat les ales de la salvació?

Pots veure allà l’escriptura de Déu resplendent en les estrelles,
Prometent consol als dolents angoixats?
Ara la fe brillarà amb més intensitat per a tu,
Ja que molt per sobre de les seves restes exteriors, mortals,
El seu esperit estimat puja!

Benediccions per al teu estimat company.
L’objecte del teu anhel és teu per sempre!
El tornaràs a veure a la terra dels il·luminats
Oh sofridor, veuràs el que tant trobes a faltar
I, com ell, seràs immortal!

D  98 “Erinnerungen”

Any 1814

En si bemoll major

Indicació de temps.- Andante moderato en si bemoll major

Llibretista.- Friedrich von Mattisson

Per a veu i piano

“Erinnerungen”

Am Seegestad’, in lauen Vollmondnächten,
Denk’ ich nur dich!
Zu deines Namens goldnem Zug verflechten
Die Sterne sich.

Die Wildniß glänzt in ungewohnter Helle,
Von dir erfüllt;
Auf jedes Blatt, in jede Schattenquelle
Malt sich dein Bild.

Gern weil’ ich, Grazie, wo du den Hügel
Hinabgeschwebt,
Leicht, wie ein Rosenblatt auf Zephyrs Flügel
Vorüberbebt.

Am Hüttchen dort bekränzt’ ich dir, umflossen
Von Abendgluth,
Mit Immergrün und jungen Blüthensprossen
Den Halmenhut.

Bei jedem Lichtwurm in den Felsenstücken,
Als ob die Feen
Da Tänze webten, riefst du voll Entzücken:
Wie schön! wie schön!

Wohin ich blick’ und geh’, erblick’ ich immer
Den Wiesenplan,
Wo wir der Berge Schnee mit Purpurschimmer
Beleuchtet sahn.

Ihr schmelzend Mailied weinte Philomele
Im Uferhain;
Da fleht’ ich dir, im Blick die ganze Seele:
Gedenke mein!

Recordances

A la riba del llac, a les nits tèbies de lluna plena,
Només penso en tu!
En el traç daurat del teu nom s’entrellacen les estrelles.

La forest resplendeix amb insòlita claror reblerta de tu;
A cada fulla, a cada font ombrívola,
Es representa la teva imatge.

Romanc feliç, xamosa, on tu des del tossal davalles surant,
Lleugera, com un pètal de rosa que tremola
Al pas de les ales del zèfir.

Allà, a la petita cabana, he guarnit per a tu, envoltat
De la vermellor del capvespre,
Amb vinca i rebrots de flors novelles, el teu barret de palla.

A cada lluerna que veies, a les clivelles del rocam, com si les fades
Formessin allà una dansa, cridaves plena de delit:
Que bonic! Que bonic!

Arreu on miro, arreu on vaig, hi albiro sempre l’esplanada de gespa,
On vèiem la neu de les muntanyes il•luminada de besllum purpuri.

Filomela cantava plorant la seva melodiosa cançó de maig a la vora del bosc;
Allà és on et vaig suplicar, amb l’esguard de l’ànima sencera: recorda’t de mi!

D 99Andenken

Any 1814

En fa major

Indicaciò de temps.- Allegreto en fa major

Llibretista .-Friedrich von Mattisson

Per a veu i piano

Andenken

Ich denke dein,
Wenn durch den Hain
Der Nachtigallen
Akkorde schallen!
Wann denkst du mein?

Ich denke dein
Im Dämmerschein
Der Abendhelle
Am Schattenquelle!
Wo denkst du mein?

Ich denke dein
Mit süßer Pein,
Mit bangem Sehnen
Und heißen Thränen!
Wie denkst du mein?

O denke mein,
Bis zum Verein
Auf besserm Sterne!
In jeder Ferne
Denk’ ich nur dein!

Records

Jo penso en tu
Quan a través del bosc
Ressonen els acords
Del rossinyol!
Quan penses tu en mi?

Jo penso en tu
En la llum crepuscular
Del capvespre
A la font ombrívola!
Quan penses tu en mi?

Jo penso en tu
Amb un dolç turment,
Amb ansiós deler
I llàgrimes fervents!
Quan penses tu en mi?

Oh, pensa en mi
Fins que estem units
En un millor destí!
En els llocs més remots.

D 100 “Geisternähe”

Any 1814

En si bemoll major

Indicació de temps.- Adagio molto en mi bemoll major

Llibretista.- Friedrich von Mattisson

Per a veu i piano

“Geisternähe”

Der Dämmrung Schein
Durchblinkt den Hain;
Hier, beim Geräusch des Wasserfalles,
Denk’ ich nur dich, o du mein Alles!

Dein Zauberbild
Erscheint, so mild
Wie Hesperus im Abendgolde,
Dem fernen Freund, geliebte Holde!

Er sehnt wie hier
Sich stets nach dir;
Fest, wie den Stamm die Eppichranke,
Umschlingt Dich liebend sein Gedanke.

Durchbebt dich auch
Im Abendhauch
Des Brudergeistes leises Wehen
Mit Vorgefühl vom Wiedersehen?

Er ists, der lind
Dir, süßes Kind,
Des Schleiers Silbernebel kräuselt,
Und in der Locken Fülle säuselt.

Oft hörst du ihn,
Wie Melodien
Der Wehmuth aus gedämpften Saiten,
In stiller Nacht vorübergleiten.

Auch fesselfrei
Wird er getreu,
Dir ganz und einzig hingegeben,
In allen Welten dich umschweben.

La proximitat dels esperits

La lluïssor del capvespre
Il·lumina el boscatge;
Aquí, a la remor del saltant d’aigua,
Tan sols penso en tu, tu que ets el meu Tot!

La teva encantadora imatge
S’apareix, tan dolça
Com Hèsper, en l’auri besllum del capvespre,
A l’amic llunyà, aimia encisadora!

Com aquí, ell es deleix
Sempre per tu;
Ferm, com l’heura que s’arrapa al tronc,
Els seus pensaments t’envolupen amb amor.

Et fa fremir, a tu també,
En l’hàlit del capvespre,
El buf suau de l’esperit fratern
Pressentint de reveure’ns?

És aquell que, suaument
A tu, dolça criatura,
Et fa crespar el vel de boirim d’argent
I xiuxiueja en l’abundor dels teus rínxols.

Sovint el sents,
Com melodies nostàlgiques
De cordes esmorteïdes
Que passen lliscant.

Àdhuc lliure de cadenes
Et serà fidel
Sotmès total i únicament a tu,
Volant al teu entorn en tot l’univers.

D 101 “Erinnerung”

Any 1814

Indicació de temps.- Andante en mi major

Llibretista.-Friedrich von Mattisson

Per a veu i piano

“Erinnerung”

Kein Rosenschimmer leuchtet dem Tag zur Ruh;
Der Abendnebel schwillt am Gestad empor,
Wo durch verdorrte Felsengräser
Sterbender Lüfte Gesäusel wandelt.

Nicht schwermutsvoller tönte des Herbstes Wehn
​​Durchs tote Gras am sinkenden Rasenmal,
Wo meines Jugendlieblings Asche
Unter den trauernden Weiden schlummert.

Ihm Tränen opfern werd ich beim Blätterfall,
Ihm, wenn das Mailaub wieder den Hain umrauscht,
Bis mir, vom schönern Stern die Erde
Freundlich im Reigen der Welten schimmert.

 Ofrena als difunts

Cap resplendor rosat il·lumina el dia mentre descansa.
La boira del vespre s’infla a la platja,
On, entre les herbes seques entre les pedres,
Les brises moribundes xiuxiuegen mentre passen.

Els vents de la tardor no sonaven tan malenconiosos com aquest
Per l’herba morta al costat del monticle herbós que s’enfonsa
On les cendres de la estimada de la meva joventut
Dormen sota els salzes plorants.

Oferiré llàgrimes per ell quan caiguin les fulles,
I també quan el fullatge de maig torni a fregir per l’arbreda,
Fins que, des d’una estrella més bella, la terra
M’il·lumini d’una manera amistosa en el ball de les esferes.

D 102  “Die Betende”

Any 1814

En si major

Indicació de temps.- Adagio en si major

Llibretista.- Friedrich von Mattisson

Per a veu i piano

Die Betende

Laura betet! Engelharfen hallen
Frieden Gottes in ihr krankes Herz,
Und, wie Abels Opferdüfte, wallen
Ihre Seufzer himmelwärts.

Wie sie kniet, in Andacht hingegossen,
Schön, wie Raphael die Unschuld malt!
Vom Verklärungsglanze schon umflossen,
Der um Himmelswohner strahlt.

O sie fühlt, im leisen, linden Wehen,
Froh des Hocherhabnen Gegenwart,
Sieht im Geiste schon die Palmenhöhen,
Wo der Lichtkranz ihrer harrt!

So von Andacht, so von Gottvertrauen
Ihre engelreine Brust geschwellt,
Betend diese Heilige zu schauen,
Ist ein Blick in jene Welt!

La dona pregant

La Laura prega! Arpes angèliques fan ressonar
La pau de Déu en el seu cor malaltís
I, com flaires de l’ofrena d’Abel,
Els seus sospirs s’enlairen cap el cel.

Com s’agenolla, embadalida de devoció,
Bella, tal com Rafael pintava la innocència!
Està ja impregnada per l’esclat de la transfiguració
Que transmeten els que viuen al cel.

Oh, ella percep la lleugera, dolça alenada,
Amb joia, la presència dels éssers sublims,
En el seu esperit ja veu els cims de palmes,
On l’espera la seva aurèola lluminosa!

Així, de devoció i de confiança en Déu
S’eixampla el seu cor, pur com un àngel,
Veure aquesta dona pregant
És com fer una ullada en l’altre món!

D 107, “Lied aus der Ferne”

Any 1814

En mi major

Indicació de temps.- Allegretto en mi major

Llibretista.- Friedrich von Mattersson

Per a veu i piano

Lied aus der Ferne
Wenn in des Abends letztem Scheine
Dir eine lächelnde Gestalt
Am Rasensitz im Eichenhaine
Mit Wink und Gruß vorüberwallt:
Das ist des Freundes treuer Geist,
Der Freud’ und Frieden dir verheißt.

Wenn in des Mondes Dämmerlichte
Sich deiner Liebe Traum verschönt,
Durch Zytisus und Weimutsfichte
Melodisches Gesäusel tönt,
Und Ahndung dir den Busen hebt:
Das ist mein Geist, der dich umschwebt.

Fühlst du beim seligen Verlieren
In des Vergangnen Zauberland
Ein lindes, geistiges Berühren,
Wie Zephyrs Kuss an Lipp und Hand,
Und wankt der Kerze flatternd Licht:
Das ist mein Geist, o zweifle nicht!

Hörst du beim Silberglanz der Sterne,
Leis im verschwiegnen Kämmerlein,
Gleich Äolsharfen aus der Ferne,
Das Bundeswort: Auf ewig dein,
Dann schlummre sanfts es ist mein Geist,
Der Freud’ und Frieden dir verheißt.

Cançó de lluny

Si al darrer resplendor del vespre
Veus un rostre somrient
Mentre estàs assegut a l’herba de l’alzinar
I assenteix i et saluda al passar,
Aquest és l’esperit fidel del teu amic
Promet alegria i pau.

Si, a la suau llum de la lluna,
El teu somni es fa bell pel teu amor,
I a través de les escombras i els pins de Weymouth
Sonen sons melodiosos,
I el teu pit s’infla de presentiments,
Aquest és el meu esperit que t’envolta.

Si sents, feliçment perdut,
A la terra màgica del passat,
Un toc suau i espiritual,
Com un petó de zefir als llavis i a la mà,
I si la llum parpellejant de la vela es balanceja,
Aquest és el meu esperit, no ho dubtis. això!

Si sents, per la resplendor platejada de les estrelles,
Suaument a la teva petita habitació aïllada,
Una cosa semblant a les arpes eòliques a la llunyania,
La paraula de compromís: “Tu per sempre!”
Llavors pots dormir tranquil. És el meu esperit
Que us promet alegria i pau.

D 108 “Der Abend”

Any 1814

En re menor

Indicació de temps.- Andante con moto en re menor

Llibretista.- Friedrich von Mattersson

Per a veu i piano

Der Abend

Purpur malt die Tannenhügel
Nach der Sonne Scheideblick,
Lieblich strahlt des Baches Spiegel
Hespers Fackelglanz zurück.

Wie in Todtenhallen düster
Wirds im Pappelweidenhain,
Unter leisem Blattgeflüster
Schlummern alle Vögel ein.

Nur dein Abendlied, o Grille!
Tönt noch, aus bethautem Grün,
Durch der Dämmrung Zauberhülle
Süße Trauermelodien.

Tönst du einst im Abendhauche,
Grillchen, auf mein frühes Grab,
Aus der Freundschaft Rosenstrauche
Deinen Klaggesang herab:

Wird mein Geist noch stets dir lauschen,
Horchend wie er jetzt dir lauscht,
Durch des Hügels Blumen rauschen,
Wie dies Sommerlüftchen rauscht!

El capvespre

El tossal dels avets es tenyeix de porpra
Després de l’esguard de comiat del sol,
Amb formosor, el mirall del rierol
Reflecteix la torxa brillant d’Hèsper.

Com a les estances dels morts,
Es fa fosc a la pollancreda,
Enmig del suau murmuri de les fulles,
Tots els ocells s’adormen.

Tan sols es teu cant vespertí, oh grill!
Ressona encara, des de l’herbam cobert de rosada,
A través del vel encantat del crepuscle,
Com una melodia de tristor.

Si mai cantessis, en l’hàlit del capvespre,
Oh petit grill, damunt la meva tomba recent,
Des dels rosers plantats pels amics,
Amb el teu cant planyívol:

El meu esperit sempre t’escoltaria,
Amatent, com ell ara t’escolta,
A través del murmuri de les flors del tossal,
Com la remor d’aquest oratge d’estiu.

D 109,  “Lied der Liebe”

Any 1814

En fa major

Indicació de temps.- Allegretto en fa major

Llibretista.- Friedrich von Mattersson

Per a veu i piano

“Lied der Liebe”

Durch Fichten am Hügel, durch Erlen am Bach,
Folgt immer dein Bildniß, du Traute! mir nach.
Es lächelt bald Wehmuth, es lächelt bald Ruh’,
Im freundlichen Schimmer des Mondes, mir zu.

Den Rosengesträuchen des Gartens entwallt
Im Glanze der Frühe die holde Gestalt;
Sie schwebt aus der Berge bepurpurtem Flor
Gleich einsam elysischen Schatten hervor.

Oft hab’ ich, im Traum, als die schönste der Feen,
Auf goldenem Throne dich strahlen gesehn;
Oft hab’ ich, zum hohen Olympus entzückt,
Als Hebe dich unter den Göttern erblickt.

Mir hallt aus den Tiefen, mir hallt von den Höh’n,
Dein himmlischer Name wie Sphärengetön.
Ich wähne den Hauch, der die Blüthen umwebt,
Von deiner melodischen Stimme durchbebt.

In heiliger Mitternachtsstunde durchkreist
Des Äthers Gefilde mein ahnender Geist.
Geliebte! dort winkt uns ein Land, wo der Freund
Auf ewig der Freundin sich wieder vereint.

Die Freude sie schwindet, es dauert kein Leid;
Die Jahre verrauschen im Strome der Zeit;
Die Sonne wird sterben, die Erde vergehn:
Doch Liebe muß ewig und ewig bestehn.

La cançó de l’amor

A través dels avets del tossal, a través dels verns del rierol,
Em segueix sempre la teva imatge, estimada!
Ella em somriu, adés melangiosa, adés serenament,
En l’amable besllum de la lluna.

Els rosers del jardí són sacsejats,
A l’esclat del matí, per aquesta figura encisadora;
Sura des de la florida purpúria de les muntanyes,
Endavant, tota sola, com una ombra elísia.

Sovint, en somnis, t’he vist com la més bella de les fades,
T’he vist resplendir damunt un tron daurat;
Sovint t’he vist al cim de l’alterós Olimp
Com Hebe entre els déus.

Des de les fondàries, des les alçàries, em ressona
El teu celestial nom, com música de les esferes.
M’imagino l’alenada que embolcalla les flors
Fremir sentint la teva veu melodiosa.

A l’hora santa de mitjanit, el meu esperit,
Ple de pressentiments, sondeja els camps eteris.
Estimada! Allà ens fa signes una terra on l’amic
Resta de nou eternament unit amb la seva amiga.

La joia s’esvaneix, cap pena perdura;
Els anys s’escolen en el corrent del temps;
El sol s’extingirà, la terra perirà:
Però l’amor ha d’existir per sempre.

D 113,  “An Emma”

Any 1814

Indicació de temps.- Andante en fa major

Llibretista.- Friedrich Schiller

Per a veu i piano

An Emma

Weit in nebelgrauer Ferne
Liegt mir das vergangne Glück,
Nur an einem schönen Sterne
Weilt mit Liebe noch der Blick.
Aber, wie des Sternes Pracht,
Ist es nur ein Schein der Nacht.

Deckte dir der lange Schlummer,
Dir der Tod die Augen zu,
Dich besäße doch mein Kummer,
Meinem Herzen lebtest du.
Aber ach! du lebst im Licht,
Meiner Liebe lebst du nicht.

Kann der Liebe süß Verlangen,
Emma, kann’s vergänglich sein?
Was dahin ist und vergangen,
Emma, kann’s die Liebe sein?
Ihrer Flamme Himmelsglut,
Stirbt sie wie ein irdisch Gut?

A Emma

Lluny, en la gris i boirosa distància
Rau la meva felicitat perduda,
Tan sols en una formosa estrella
Roman encara amorós el meu esguard.
Però, com l’esplendor d’un estel,
És només una lluïssor de la nit.

Encara que el son etern t’embolcallés
I la mort et tanqués els ulls,
La meva pena et posseiria,
Viuries en el meu cor.
Però, ai! Tu vius en la llum,
No vius per al meu amor.

Pot, el dolç deler de l’amor,
Emma, ser efímer?
Allò que se’n va i passa,
Emma, pot ser l’amor?
El diví ardor de la seva flama,
Mor com una cosa terrenal?