FRANZ PETER SCHUBERT Lieder per a veu sola i piano D114 – D 126

D 114 “Romanze”

Any 1814

Indicació de temps.- Ziemlich langsam en sol menor

Llibretista – Friedrich von Mattisson

Per a veu i piano

“Romanze”

Ein Fräulein klagt’ im finstern Turm,
Am Seegestad erbaut.
Es rauscht’ und heulte Wog und Sturm
In ihres Jammers Laut.

Rosalia von Montanvert
Hieß manchem Troubadour
Und einem ganzen Ritterheer
Die Krone der Natur.

Doch ehe noch ihr Herz die Macht
Der süßen Minn’ empfand,
Erlag der Vater in der Schlacht
Am Sarazenenstrand.

Der Ohm, ein Ritter Manfry, ward
Zum Schirmvogt ihr bestellt;
Dem lacht’ ins Herz, wie Felsen hart,
Des Fräuleins Gut und Geld.

Bald überall im Lande ging
Die Trauerkund’ umher:
»Des Todes kalte Nacht umfing
Die Rose Montanvert.«

Ein schwarzes Totenfähnlein wallt’
Hoch auf des Fräuleins Burg;
Die dumpfe Leichenglocke schallt
Drei Tag’ und Nächt’ hindurch.

Auf ewig hin, auf ewig tot,
O Rose Montanvert!
Nun milderst du der Witwe Not,
Der Waise Schmerz nicht mehr!

So klagt’ einmütig alt und jung,
Den Blick von Tränen schwer,
Vom Frührot bis zur Dämmerung,
Die Rose Montanvert.

Der Ohm in einem Turm sie barg,
Erfüllt mit Moderduft!
Drauf senkte man den leeren Sarg
Wohl in der Väter Gruft.

Das Fräulein horchte still und bang
Der Priester Litanei’n,
Trüb in des Kerkers Gitter drang
Der Fackeln roter Schein.

Sie ahnte schaudernd ihr Geschick;
Ihr ward so dumpf, ihr ward so schwer,
In Todesnacht erstarb ihr Blick;
Sie sank und war nicht mehr.

Des Turms Ruinen an der See
Sind heute noch zu schaun;
Den Wandrer faßt in ihrer Näh’
Ein wundersames Graun.

Auch mancher Hirt verkündet euch,
Daß er bei Nacht allda
Oft, einer Silberwolke gleich,
Das Fräulein schweben sah.

Romança

Una donzella es planyia en una fosca torre
Bastida a la riba d’un llac.
Les onades i la tempesta bramulaven
Junt amb el so dels seus laments.

Rosalia de Montanvert
Era anomenada per molts trobadors
I una host de cavallers,
La corona de la natura.

Però abans que el seu cor pogués
Sentir el poder del dolç amor,
El seu pare morí en batalla
Al ribatge dels sarraïns.

Son oncle, un cavaller anomenat Manfry,
Fou designat com el seu tutor;
El seu cor, dur com la pedra, s’alegrà
Al pensar en la fortuna i l’or de la donzella.

Aviat, arreu al país, corregué
La trista notícia:
“La gèlida nit de la mort ha envoltat
La Rosa de Montanvert.”

Una senyera negra de morts onejava
A dalt del castell de la donzella;
La sorda campana tocà a difunts
Tres dies i tres nits.

Enllà per sempre, morta per sempre,
Oh Rosa de Montanvert!
Mai més alleujaràs la fretura de les vídues,
Ni el sofriment dels orfes!

Així es planyien unànimes, joves i vells,
Amb els ulls plens de llàgrimes,
Del matí al capvespre,
Per la Rosa de Montanvert.

L’oncle l’havia tancat en una torre
Plena d’olor de podrit!
I després s’enterrà el fèretre buit
A la cripta del seu pare.

Silenciosa i angoixada, la donzella
Sentia la lletania dels sacerdots,
Per les reixes del calabós penetrava
La vermella resplendor de les torxes.

Amb horror, es feu compte de la seva sort,
Se sentí feixuga, oprimida,
El seu esguard s’apagà en la nit de la mort,
Caigué a terra i deixà d’existir.

Les ruïnes de la torre vora el llac
Es poden veure encara avui;
Als vianants que passen a prop
Els agafa una estranya basarda.

Àdhuc, més d’un pastor us dirà
Que, de nit, es veu sovint
Un núvol d’argent
I la donzella surant damunt d’ell.

D 115, An Laura, als sie Klopstocks Auferstehungslied sang

Any 1814

Indicació de temps.- Sehr langsam en mi major

Llibretista.-  Friedrich von Mattersson

Per a veu i piano

An Laura

Herzen, die gen Himmel sich erheben,
Thränen, die dem Auge still entbeben,
Seufzer, die den Lippen leis’ entfliehn,
Wangen, die mit Andachtsglut sich malen,
Trunck’ne Blicke, die Entzückung stralen,
Danken dir, o Heilverkünderin!

Laura! Laura! horchend diesen Tönen,
Müssen Engelseelen sich verschönen,
Heilige den Himmel offen sehn,
Schwermuthsvolle Zweifler sanfter klagen,
Kalte Frevler an die Brust sich schlagen
Und wie Seraph Abbadona flehn!

Mit den Tönen des Triumphsgesanges
Trank ich Vorgefühl des Ueberganges
Von der Grabnacht zum Verklärungsglanz!
Als vernähm’ ich Engelmelodien
Wähnt’ ich dir, o Erde, zu entfliehen,
Sah’ schon unter mir der Sterne Tanz!

Schon umathmete mich Himmelsmilde,
Schon begrüßt’ ich jauchzend die Gefilde,
Wo des Lebens Strom durch Palmen fleußt!
Glänzend von der nähern Gottheit Strale,
Wandelte durch Paradiesesthale
Wonneschauernd mein entschwebter Geist!

A Laura

Cors que s’enlairen vers el cel,
Llàgrimes tremoloses i silents que cauen dels ulls,
Sospirs que s’escapen suaument dels llavis,
Galtes acolorides amb la rojor del recolliment,
Esguards embriagadors radiants d’encís,
Et donen les gràcies, missatgera de salut.

Laura! Laura! Escoltant aquests sons
Les ànimes dels àngels es deuen tornar més formoses,
Els sants veuen obrir-se les portes del cel,
Els escèptics, plens de melangia, es planyen més suaument,
Els malfactors impassibles es colpegen el pit
I supliquen com el serafí Abbadona!

Amb els sons d’aquest cant triomfal,
He begut un tast de la transició
De la nit sepulcral a l’esclat de la transfiguració!
Com si sentís melodies dels àngels,
Imaginava que fugia de tu, oh Terra,
I ja veia la dansa dels estels al dessota!

La dolçor del cel ja alenava al meu entorn,
Joiós, ja saludava els camps
On el corrent de la vida flueix entre palmes!
Resplendent per els raigs de la divinitat propera,
El meu esperit passejava per la vall del paradís
Meravellosament transportat!

D 116  Der Geistertanz   D15 (1812) D15A (1812) D116 Octubre 1814

Any 1814

En do menor

Indicació de temps- Etwas geschwind

Llibretista.- Friedrich von Mattisson

Der Geistertanz
Die bretterne Kammer
Der Toten erbebt,
Wenn zwölfmal den Hammer
Die Mitternacht hebt.

Rasch tanzen um Gräber
Und morsches Gebein
Wir luftigen Schweber
Den sausenden Reihn.

Va ser winseln die Hunde
Beim schlafenden Herrn?
Sie wittern die Runde
Der Geister von fern.

Die Raben entflattern
Der wüsten Abtei
Und fliehn an den Gattern
Des Kirchhofs vorbei.

Wir gaukeln, wir scherzen
Hinab und empor,
Gleich irrenden Kerzen
Im dunstigen Moor.

O Herz, dessen Zauber
Zur Marter uns ward,
Du ruhst nun in tauber
Verdumpfung erstarrt.

Tief bargst du im düstern
Gemach unser Weh;
Wir Glücklichen flüstern
Dir fröhlich: Ade!

La dansa dels esperits
La cambra de fusta
Dels morts tremola
Quan el martell s’aixeca dotze vegades
I colpeja la mitjanit.

Ballem ràpidament al voltant de les tombes
I els ossos podrits.
Suspès en l’aire
Revoltem en formació.

Per què els gossos ploren
Pels seus amos adormits?
Poden sentir els
Esperits que circulen a la distància.

Els corbs volen
Lluny de l’abadia deserta
I passen volant per sobre de les baranes
Del cementiri.

Aletegem, ens burlem,
Avall anem i amunt
Com espelmes enganyoses
En un aiguamoll boirós.

Oh cor, la màgia del qual
Ens es va convertir en turment,
Ara estàs en repòs, en
Putrefacció adormida, paralitzat.

L’has enterrat profundament en una
Cambra ombrívola, la nostra agonia.
Els afortunats et xiuxiuegem
Alegrement: Adéu!

D 117 Das Mädchen aus der Fremde

Any 1814

En la major

Indicació de temps.- Mässig langsam

Llibretista.-  Friedrich Schiller

Per a veu i piano

Das Mädchen aus der Fremde

In einem Tal bei armen Hirten
Erschien mit jedem jungen Jahr,
Sobald die ersten Lerchen schwirrten,
Ein Mädchen, schön und wunderbar.

Sie war nicht in dem Tal geboren,
Man wusste nicht, woher sie kam,
Doch schnell war ihre Spur verloren,
Sobald das Mädchen Abschied nahm.

Beseligend war ihre Nähe
Und alle Herzen wurden weit,
Doch eine Würde, eine Höhe
Entfernte die Vertraulichkeit.

Sie brachte Blumen mit und Früchte,
Gereift auf einer andern Flur,
In einem andern Sonnenlichte,
In einer glücklichern Natur;

Und teilte jedem eine Gabe,
Dem Früchte, jenem Blumen aus,
Der Jüngling und der Greis am Stabe,
Ein jeder ging beschenkt nach Haus.

Willkommen waren alle Gäste,
Doch nahte sich ein liebend Paar,
Dem reichte sie der Gaben beste,
Der Blumen allerschönste dar.

La noia de l’estranger
En una vall, entre pobres pastors,
Apareixia, cada cop que l’any era jove,
Tan bon punt trinaren les primeres aloses,
Una noia bella i meravellosa.

No va néixer a la vall.
La gent no sabia d’on venia,
Però tot rastre d’ella es va perdre ràpidament
Tan bon punt la noia es va acomiadar.

Estar a prop d’ella feia feliç a la gent
I tots els cors se li van obrir,
Però hi havia una dignitat i una alçada
Que impedia la familiaritat.

Ella portava amb ella flors i fruits
Que havien madurat en un altre lloc,
On la llum del sol era diferent,
On la natura donava més fortuna;

I va compartir un regal amb tothom,
Repartint fruita a uns i flors a altres.
Tant si eres jove o vell amb un bastó,
Cadascú de vosaltres va anar a casa amb un regal.

Tots els convidats eren benvinguts
Però si una parella estimada s’acostava
Ella va oferir les millors ofrenes,
La més bella de les flors.

D 118, Opus 2  Gretchen am Spinnrade

En re menor

Llibretista.-Johann Wolfgang von Goethe

Per a veu i piano

Gretchen am Spinnrade
Meine Ruh ist hin,
Mein Herz ist schwer,
Ich finde sie nimmer
Und nimmermehr.

Wo ich ihn nicht hab,
Ist mir das Grab,
Die ganze Welt
Ist mir vergällt,

Mein armer Kopf
Ist mir verrückt,
Mein armer Sinn
Ist mir zerstückt.

Meine Ruh ist hin,
Mein Herz ist schwer,
Ich finde sie nimmer
Und nimmermehr.

Nach ihm nur schau ich
Zum Fenster hinaus,
Nach ihm nur geh ich
Aus dem Haus.

Sein hoher Gang,
Sein’ edle Gestalt,
Seines Mundes Lächeln,
Seiner Augen Gewalt,

Und seiner Rede
Zauberfluss,
Sein Händedruck,
Und ach, sein Kuss!

Meine Ruh ist hin,
Mein Herz ist schwer,
Ich finde sie nimmer
Und nimmermehr.

Mein Busen drängt
Sich nach ihm hin,
Ach dürft’ ich fassen
Und halten ihn,

Und küssen ihn,
So wie ich wollt’,
An seinen Küssen
Vergehen sollt’.

Maggie a la roda que gira

 

 

 

 

 

 

Maggie a la roda que gira
He perdut la tranquil·litat, el meu cor pesa,
Mai el trobaré, mai més.

On no el tinc és la tomba per a mi, el món sencer
S’ha tornat amarg com la fel per a mi.

El meu pobre cap em sembla boig,
El meu pobre cap em sembla destrossat.

He perdut la tranquil·litat, el meu cor pesa,
Mai el trobaré, mai més.

Només el busco
Quan miro per la finestra,
Només vaig per ell
Quan surto de casa.

La seva caminada majestuosa,
La seva forma noble,
La manera com somriu la seva boca,
El poder dels seus ulls,

I la seva manera de parlar – Riu màgic –
La pressió de la seva mà,
I, oh, el seu petó!

He perdut la tranquil·litat, el meu cor pesa,
Mai el trobaré, mai més.

El meu pit s’empeny cap a ell.
Oh si només pogués agafar-lo i agafar-lo

I besa’l,tal com m’agradaria,
Els seus petons em fan morir!

D 119  Nachtgesang

Any 1814

La bemoll  major.

Indicació de temps.-Langsam

Llibretista .- Johann Wolfgang von Goethe

Per a veu i piano

Nachtgesang

O gib, vom weichen Pfühle,
Träumend, ein halb Gehör!
Bei meinem Saitenspiele
Schlafe! was willst du mehr?

Bei meinem Saitenspiele
Segnet der Sterne Heer
Die ewigen Gefühle;
Schlafe! was willst du mehr?

Die ewigen Gefühle
Heben mich, hoch und hehr,
Aus irdischem Gewühle;
Schlafe! was willst du mehr?

Vom irdischen Gewühle
Trennst du mich nur zu sehr,
Bannst mich in diese Kühle;
Schlafe! was willst du mehr?

Bannst mich in diese Kühle,
Gibst nur im Traum Gehör.
Ach, auf dem weichen Pfühle
Schlafe! was willst du mehr?

Cançó de nit

O doneu, des del mar suau,
Somiant, mig escoltant!
Quan toco les meves cordes
Dorm! què més vols?

Quan toco les meves cordes
Beneïu l’hoste de les estrelles
Els sentiments eterns;
Dorm! què més vols?

Els sentiments eterns
Aixeca’m, alt i noble,
De l’enrenou terrenal;
Dorm! què més vols?

De l’enrenou terrenal
Si em separes massa,
Desterra’m en aquesta fredor;
Dorm! què més vols?

Desterra’m en aquesta frescor,
Només escoltes en somnis.
Oh, al llit suau
Dorm! què més vols?

D 120 Trost in Tränen

Any 1814

En Fa major

Indicació de temps.- Etwas geschwind

Per a veu i piano

Llibretista.- Johann Wolfgang von Goethe

Trost in Tränen

Wie kommt’s, daß du so traurig bist,
Da alles froh erscheint?
Man sieht dirs an den Augen an,
Gewiß, du hast geweint.

“Und hab ich einsam auch geweint,
So ists mein eigner Schmerz,
Und Tränen fließen gar so süß,
Erleichtern mir das Herz.”

Die frohen Freunde laden dich,
O komm an unsre Brust!
Und was du auch verloren hast,
Vertraue den Verlust.

“Ihr lärmt und rauscht und ahnet nicht,
Was mich, den Armen, quält.
Ach nein, verloren hab ichs nicht,
So sehr es mir auch fehlt.”

So raffe dich denn eilig auf,
Du bist ein junges Blut.
In deinen Jahren hat man Kraft
Und zum Erwerben Mut.

“Ach nein, erwerben kann ichs nicht,
Es steht mir gar zu fern.
Es weilt so hoch, es blinkt so schön,
Wie droben jener Stern.”

Die Sterne, die begehrt man nicht,
Man freut sich ihrer Pracht,
Und mit Entzücken blickt man auf
In jeder heitern Nacht.

“Und mit Entzücken blick ich auf,
So manchen lieben Tag;
Verweinen laßt die Nächte mich,
Solang ich weinen mag.”

Consol en les llàgrimes

Com és que estàs tan trist
Quan tot es presenta tan joiós?
Es pot veure en els teus ulls
Que certament has plorat.

“I si jo solitari he plorat,
És la meva pròpia aflicció,
Les llàgrimes que he vessat són tan dolces
Que m’assuaugen el cor.”

Els amics alegres et conviden,
Vine al nostre recer!
I sigui el que sigui que hagis perdut,
Confia en nosaltres la teva pèrdua.

“Vosaltres feu soroll i fressa i no podeu albirar
El que, pobre de mi, em turmenta.
Ai no, jo res he perdut
Que no sigui el que em manca.”

Doncs prest, pren ànims, tens la sang jove
I a la teva edat hom té forces
I coratge per assolir el que un vol.

“No, no puc assolir el que vull
Perquè rau molt lluny de mi.
És una cosa tan elevada, resplendent i bella
Com les estrelles allà dalt.”

Hom no pot cobejar les estrelles,
Només gaudir de llur esplendor
I esguardar-les amb encís, en les nits serenes.

“I amb encís esguardo el cel més d’un sant dia;
Les nits em deixen plorar
Mentre que llàgrimes pugui vessar.”

D 121a Schäfers Klagelied Opus 3 nº1 

Any 1814

En do menor

Indicació de temps.-  Moderat

Llibretista.- Johann Wolfgang von Goethe – Dedicada a Ignaz Edlen von Mosel

Per a veu i piano

Schäfers Klagelied

Da droben auf jenem Berge,
Da steh ich tausendmal,
An meinem Stabe hingebogen
Und schaue hinab in das Tal.

Dann folg ich der weidenden Herde,
Mein Hündchen bewahret mir sie.
Ich bin herunter gekommen
Und weiß doch selber nicht wie.

Da stehet von schönen Blumen
Die ganze Wiese so voll.
Ich breche sie, ohne zu wissen,
Wem ich sie geben soll.

Und Regen, Sturm und Gewitter
Verpass ich unter dem Baum.
Die Türe dort bleibet verschlossen;
Doch alles ist leider ein Traum.

Es stehet ein Regenbogen
Wohl über jenem Haus!
Sie aber ist fortgezogen,
Und weit in das Land hinaus.

Hinaus in das Land und weiter,
Vielleicht gar über die See.
Vorüber, ihr Schafe, nur vorüber!
Dem Schäfer ist gar so weh.

El cant planyívol del pastor

Allà dalt, a aquella muntanya,
Hi he estat mil vegades,
Recolzat en el meu bastó
Mirava cap baix a la vall.

I seguia el ramat que pasturava
Però me’n tenia cura el meu gos.
Vaig baixar a la vall
I jo mateix no sé com.

Allà, de formoses flors
N’estava plena la prada.
Jo les collia, sense saber
A qui les podria donar.

Sota un arbre m’aixoplugava
De pluges, tronades i tempestes.
Les portes allà baix resten tancades
Però tot això és malauradament un somni.

Potser hi ha un arc de Sant Martí
Damunt aquella casa!
Però ella ha marxat
Lluny, fora del país.

Lluny del país i encara més enllà,
Qui sap si a l’altra banda del mar.
Aneu, ovelles, aneu!
Afligit està el vostre pastor.

D 122  Ammenlied

Any 1814

En sol menor

Indicació de temps.- Mässig

Llibretista.- Michael Lubi

Per a veu i piano

Ammenlied

Am hohen, hohen Thurm,
Da weht ein kalter Sturm:
Geduld! die Glöcklein läuten,
Die Sonne blickt von weiten.
Am hohen, hohen Thurm,
Da weht ein kalter Sturm.

Im tiefen, tiefen Thal,
Da rauscht ein Wasserfall:
Geduld! ein Bißchen weiter,
Dann rinnt das Bächlein heiter.
Im tiefen, tiefen Thal,
Da rauscht ein Wasserfall.

Am kahlen, kahlen Baum,
Deckt sich ein Täubchen kaum:
Geduld! bald blühn die Auen,
Dann wird’s sein Nestchen bauen.
Am kahlen, kahlen Baum,
Deckt sich ein Täubchen kaum.

Dich friert, mein Töchterlein!
Kein Freund sagt: komm herein!
Laß unser Stündchen schlagen,
Dann werden’s Englein sagen.
Das beste Stübchen gibt
Gott jenem, den er liebt.

La_Nourrice_by_Henri_Michel-Levy

Cançó de la dida

A l’alta, alta torre,
Hi bufa una freda tempesta:
Paciència! Repiquen les campanes,
Al lluny ja brilla el sol.
A l’alta, alta torre,
Hi bufa una freda tempesta.

A la profunda, profunda vall,
Un saltant d’aigua hi fa fressa:
Paciència! Una mica més lluny
Hi corre alegre un petit rierol.
A la profunda, profunda vall,
Un saltant d’aigua hi fa fressa.

A l’esfullat, esfullat arbre,
Un petit colom a penes s’hi arrecera:
Paciència! Aviat les prades floriran
I ell hi farà el seu niuet.
A l’esfullat, esfullat arbre,
Un petit colom a penes s’hi arrecera.

Filleta meva, tens molt fred!
Cap amic et diu: entra!
Deixa que soni la nostra hora,
Aleshores t’ho diran els angelets.
Déu dóna la millor cambra
A aquell que ell estima.

D 123 Sehnsucht

Any 1814

En sol major

Indicació de temps.- Mässig (Moderat)

Llibretista.- Johann Wolfgang von Goethe

Per a veu i piano

Sehnsucht

Era zieht mir das Herz així?
Era zieht mich hinaus
Und windet und schraubt mich
Aus Zimmer und Haus?
Wie dort sich die Wolken
Am Felsen verziehn,
Da möcht ich hinüber,
Da möcht ich wohl hin!

Nun wiegt sich der Raben
Geselliger Flug,
Ich mische mich drunter
Und folge dem Zug.
Und Berg und Gemäuer
Umfittigen wir;
Sie weilet da drunten,
Ich spähe nach ihr.

Da kommt sie und wandelt,
Ich eile sobald,
Ein singender Vogel
Im buschigten Wald.
Sie weilet und horchet
Und lächelt mit sich:
“Er singet so lieblich
Und singt es an mich”.

Die scheidende Sonne
Vergüldet die Höhn,
Die sinnende Schöne,
Sie läßt es geschehen.
Sie wandelt am Bache
Die Wiesen entlang,
Und finster und finstrer
Umschlingt sich der Gang.

Auf einmal erschein ich,
Ein blinkender Stern.
“Was glänzet da droben,
So nah und so fern?”
Und hast du mit Staunen
Das Leuchten erblickt,
Ich lieg dir zu Füßen,
Da bin ich beglückt!

Enyorança

Què m’atrapa així el cor?
Què em dibuixa fora?
Què és el cabrestant i el preu de mi
Fora de l’habitació i de la casa?
Igual que els núvols d’allà
Estant retorçats sobre el penya-segat!
M’agradaria pujar-hi,
M’agradaria molt anar-hi!

Ara els corbs es balancegen
En vol col·laboratiu;
Em barrejo amb ells
I segueixo el seu curs.
I muntanya i maçoneria
Volem al seu voltant;
Ella roman a sota,
Intento detectar-la.

Allà ve ella, anant a passejar;
Em precipito de seguida,
Un ocell cantant
Al bosc arbustiu.
Ella fa una pausa i escolta
I somriu per a si mateixa:
“Ell està cantant d’una manera tan amorosa
I ho canta per a mi”.

El sol que marxa daura les altures,
Aquella bellesa meditativa,
Ella ho deixa passar.
Ella camina per la riera pels prats.
I cada cop més fosc es converteix en el seu camí entrellaçat.

De seguida, aparec, una estrella centellejant.
“Què brilla allà dalt, tan a prop i tan lluny?”
I quan, meravellat, hagis vist aquesta llum,
Em posaré als teus peus.
Aleshores seré feliç!

D 124 Am See

Any 1814

En sol menor

Indicació de temps.- Moderat

Llibretista.- Johann Mayrhofer

Per a veu i piano

Am See

Sitz’ ich im Gras am glatten See,
Beschleicht die Seele banges Weh,
Wie Äolsharfen klingt mich an
Ein unnennbarer Zauberwahn.
Das Schilfrohr neiget seufzend sich,
Die Uferblumen grüßen mich,
Der Vogel klagt, die Lüfte wehn,
Vor Schmerzenslust möcht’ ich vergehn!

Wie mir das Leben kräftig quillt
Und sich in raschen Strömen spielt.
Wie’s bald in trüben Massen gärt
Und bald zum Spiegel sich verklärt.
Bewußtsein meiner tiefsten Kraft,
Ein Wonnemeer in mir erschafft.
Ich stürze kühn in seine Flut
Und ringe um das höchste Gut.

O Leben, bist so himmlisch schön,
In deinen Tiefen, in deinen Höh’n!
Dein freundlich Licht soll ich nicht sehn,
Den finstren Pfad des Orkus gehn?
Doch bist du mir das Höchste nicht,
Drum opfr’ ich freudig dich der Pflicht;
Ein Strahlenbild schwebt mir voran,
Und mutig wag’ ich’s Leben dran!

Das Strahlenbild ist oft betränkt,
Wenn es durch meinen Busen brennt,
Die Tränen weg vom Wangenrot,
Und dann in tausendfachem Tod.
Du warst so menschlich, warst so hold,
O großer deutscher Leopold,
Die Menschheit füllte dich so ganz
Und reichte dir den Opferkranz.

Und hehr geschmückt sprangst du hinab,
Für Menschen in das Wellengrab.
Vor dir erbleicht, o Fürstensohn,
Thermopylae und Marathon.
Das Schilfrohr neiget seufzend sich,
Die Uferblumen grüßen mich,
Der Vogel klagt, die Lüfte wehn,
Vor Schmerzenslust möcht’ ich vergehn!

Wohl weiß ich, was das Schilfrohr sagt,
und was das Lied des Vogels klagt,
ach Luft und Flut und Feld und Hain
sind all erfüllt von gleicher pein!
Zu folgen wähnt ich dir, Natur,
und geh auf eigner Leiden Spur,
es kommt die Nacht mit leisem Schritt
und nimmt uns Alle, Alle mit.

A la vora del llac

Quan sec a l’herba a la vora del llac d’aigües calmes,
Una pena angoixant sobta la meva ànima,
Com una arpa eòlica, ressona en mi
Una inefable il·lusió màgica.
Els joncs es vinclen sospirant,
Les flors de la riba em saluden,
L’ocell es plany, bufa l’oreig,
D’aquest joiós patiment voldria morir!

Que vigorosa corre la vida dins meu
I es plasma en devessalls rabents.
Que aviat fermenta en una massa tèrbola
I tot seguit s’aclareix com un mirall.
Consciència del meu poder més profund,
Crea en mi un mar de delit.
Jo em llanço audaç a les seves ones
I maldo per el bé més elevat.

Oh vida, tu ets tan divinament bella,
En els teus bons i dolents moments!
No haig de veure la teva benèvola llum
Si segueixo el fosc camí de l’Orc?
Però, per a mi, tu no ets el súmmum,
De bon grat et sacrificaria per el deure;
Una imatge radiant flota davant meu
I valerós voldria arriscar la meva vida!

La imatge radiant sovint és plena de llàgrimes
Quan ardent em travessa el cor,
Eixugant les llàgrimes de les galtes vermelles
I després morint mil vegades.
Tu eres tan humà, tan benvolent,
Oh Leopold, gran teutó,
La humanitat et reblí del tot
I et donà la corona del sacrifici.

I esplèndidament abillat et llançares,
Per als humans, al sepulcre de les ones.
Davant teu empal·lideixen, oh fill de prínceps,
Termòpiles i Marató.
Els joncs es vinclen sospirant,
Les flors de la riba em saluden,
L’ocell es plany, bufa l’oreig,
D’aquest joiós patiment voldria morir!

Jo sé ben bé el que diuen els joncs
I de què es plany el cant de l’ocell,
Ai, l’oreig i l’aigua i el camp i el boscatge,
Tots són plens de la mateixa pena!
Jo m’imagino d’anar darrere teu, natura,
I segueixo el meu propi rastre de dolor,
Arriba la nit amb pas silenciós
I amb ella se’ns emporta a tots, a tots.

D 126  Szene aus ‘Faust’

Any 1814

En do major

Indicació de temps.- Molt lent (Sehr langsam)

Llibretista.- Johann Wolfgang von Goethe

Per a veu i piano

Szene aus Faust
Dom. Amt, Orgel und Gesang. Gretchen unter vielem Volke. Böser Geist hinter Gretchen.

Böser Geist:
Wie anders, Gretchen, war dir’s,
Als du noch voll Unschuld
Hier zum Altar trat’st,
Aus dem vergriffnen Büchelchen
Gebete lalltest,
Halb Kinderspiele,
Halb Gott im Herzen!
Gretchen!
Wo steht dein Kopf?
In deinem Herzen
Welche Missetat?
Bet’st du für deiner Mutter Seele, die
Durch dich zur langen, langen Pein hinüberschlief?
Auf deiner Schwelle wessen Blut?
Und unter deinem Herzen
Regt sich’s nicht quillend schon?
Und ängstigt dich und sich
Mit ahndungsvoller Gegenwart?

Gretchen:
Weh! Weh!
Wär ich der Gedanken los,
Die mir herüber und hinüber gehen
Wider mich!

Chor:
Dies irae, dies illa,
Solvet saeclum in favilla.

Böser Geist:
Grimm fasst dich,
Die Posaune tönt!
Die Gräber beben,
Und dein Herz,
Aus Aschenruh
Zu Flammenqualen
Wieder aufgeschreckt,
Bebt auf!

Gretchen:
Wär ich hier weg!
Mir ist, als ob die Orgel mir
Den Atem versetzte,
Gesang mein Herz
Im Tiefsten löste.

Chor:
Judex ergo, cum sedebit,
Quidquid latet adparebit,
Nil inultum remanebit.

Gretchen:
Mir wird so bang!
Die Mauerpfeiler
Befangen mich,
Das Gewölbe
Drängt mich, Luft!

Böser Geist:
Verbirg dich, Sünd und Schande
Bleibt nicht verborgen!
Luft! Licht!
Wehe dir!

Chor:
Quid sum miser tunc dicturus?
Quem patronum rogaturus?
Cum vix justus sit securus.

Böser Geist:
Ihr Antlitz wenden
Verklärte von dir ab.
Die Hände dir zu reichen,
Schaudert’s den Reinen,
Weh!

Chor:
Quid sum miser tunc dicturus?
Quem patronum rogaturus?

Escena de Faust

Catedral. Oficina, orgue i cant. Gretchen entre molta gent. Esperit maligne darrere de Gretchen.

Fantasma dolent:
Què diferent va ser per a tu, Gretchen
Quan encara estaves ple d’innocència
Aquí has ​​vingut a l’altar,
Del llibret exhaurit
vas difuminar les oracions,
Mig jocs infantils,
Mig Déu de cor!
Gretchen!
On és el teu cap?
Al teu cor
Quina mala fe?
Pregues per l’ànima de la teva mare?
A través de tu vas dormir en el llarg, llarg turment?
A la teva porta, la sang de qui?
I sota el teu cor
No està ja remenant?
I et fa por a tu i a tu mateix
Amb una presència premonitoria?

Gretchen:
Dolor! Dolor!
Si estigués lliure de pensaments,
Que van una i altra vegada cap a mi
En contra meva!

Cor:
La ira abandonada, abandonada
Perdrà el segle de les brases.

Fantasma dolent:
Grimm s’apodera de tu,
Sona la trompeta!
Les tombes tremolen,
I el teu cor,
Des d’Ashrest
A l’agonia de les flames
Sorpresa de nou,
Sacsejar!

Gretchen:
Si jo fos d’aquí!
Sento que l’orgue és meu
em va treure la respiració,
Canta el meu cor
Dissolt en el més profund.

Cor:
Així que el jutge, quan s’asseu,
tot allò que s’amaga serà revelat
Res quedarà sense venjar.

Gretchen:
Estic fent tanta por!
Els pilars de la paret
Soc conscient de mi mateix,
La volta
M’anima, aire!

Fantasma dolent:
Amaga’t, pecat i vergonya
No et quedis amagat!
Aire! Llum!
Ai de tu!

Cor:
Què dic llavors?
A quin mecenes hauria de preguntar?
Quan amb prou feines podia seure dret.

Fantasma dolent:
Gira la teva cara
Transfigurat de tu.
Per donar-te les meves mans,
Els purs tremolen,
Dolor!

Cor:
Què dic llavors?
A quin mecenes hauria de preguntar?