Brockes-Passion
El poema de Barthold Heinrich Brockes “Der für die Sünde der Welt gemarterte und sterbende Jesus” és part dels llibrets de la passió més influents i més coneguts de principis del segle 18. Händel no fos pas l’únic en posar música al text de Brockes, poeta i futur conseller de la ciutat d’ Hamburg. Poc després de la publicació del llibret i l’Oratori el 1712, el director del teatre Gänsemarkt, Reinhard Keiser estava interessat pel poema. El 1716 Telemann presenta la seva Brockes Passion per una representació de la passió a Frankfort; dos anys més tard, Johann Mattheson, cantor de la catedral d’Hamburg es decidí també en favor del text. La composició de Händel donada el 3 d’abril de 1719 per primera vegada en publicar al refectori de la catedral d’Hamburg, sota la direcció de Mattheson s’inscriu així en el context de tota una sèrie de composicions sobre el llibret de Brockes, d’altres compositors ho van fer fora d’Hamburg.
Händel acabà sense dubta la Brockes–Passion el 1716 a Londres. No tardà pas a enviar-la a Hamburg perquè no trobà acollida a Anglaterra on fou donada per primera vegada a la casa de Brockes tot i que extremadament productiu, Händel havia manifestat que no havia d’encarar-se a unes dificultats financeres els primers anys a Londres que van veure néixer l’Oratori de la Passió. Potser esperava amb la Brockes Passion obtenir una millor situació professional al si de la vida musical molt dinàmiques d’Hamburg. Les condicions li eren aquí familiars perquè havia viscut molts anys a Hamburg, havia tocat a l’orquestra del teatre com a violinista i clavecinista, representant la seva primera òpera “Almira” i tenia contactes importants. L’estreta amistat amb Mattheson i la relació amb Keiser data a l’ensems d’aquesta època. Per contra Händel i Brockes s’havien conegut a Haley. En relació de els seves múltiples relacions no és d’estranyar que Händel hi hagués escrit l’únic oratori en llengua alemanya per Hamburg.
L’obra s’inscriu en un corrent evolutiu de les músiques de la Passió que havia pres el seu desenvolupament igualment a Hamburg el 1704 amb la composició de Keiser del llibret “Der blutige und sterbende Jesus” per Christian Friedrich Hunold. Contràriament al tipus tradicional de la dita Passió oratori,, el relat bíblic està lliurament parafrasejat en forma de vers en els oratoris de la passió. En l’estil d’un drama espiritual, la Brockes Passion introdueix endemés de fora dels actors del relat bíblic, igualment la Filla de Sion i les Ànimes creients com a personatges dramàtics suplementaris de l’acció.
Malgrat l’objectiu de respondre a una pietat conforme a l’època per la dramatització del desenvolupament de la Passió, per arribar a tocar i commoure directament en el pla emocional de cara a la Passió i la mort de Jesús, l’oratori de la Passió fou rebutjat en el seu conjunt per les autoritats eclesiàstiques. Tenien entre altres la derivació vers una música d’església “Teatral” en pro de la proximitat de la il·lustració dramàtiques de la Passió cap a unes evolucions musicals modernes per exemple de l’oratori italià i de l’òpera. La possibilitat d’integrar uns oratoris de la Passió a les misses dels del temps de la Passió, com havia esdevingut el costum d’Hamdurg amb unes músiques de la Passió des de el segle XVII estava doncs pràcticament exclosa. Els oratoris de la Passió només podien donar-se a la catedral, que no estava sota pas sota l’autoritat eclesiàstica i política de la ciutat hanseàtica en tant que zona exterritorial així com a les esglésies secundàries a més de la música de la Passió tradicional endemés existien a Hamburg ui els seus entorns unes sales on les obres d’aquest gènere podien ser donades a títol concertant.
És així que la sala del Drill-Haus acollí les represes de la Brockes–Passion de Händel els anys 1720, així com el Refectori, una sala en l’edifici annex a la catedral. És així com fou donada l’obra en el quadre d’un concert de pagament, com fos el cas dels oratoris de Händel a Londres.
L’obra de Händel es va difondre ràpidament a partir d’Hamburg. A Leipzig, Johann Sebastian Bach, el més tard el any 1740 va confrontar-se a la Brockes_Passion de Händel, després que unes parts del llibret havien trobat el seu lloc en la “Passió segons Sant Joan” unes desenes abans. Llavors va repetir l’oratori de la Passió de Händel combinant set àries a la “Passió segons Sant Marc” atribuïda Friedrich Nicolaus Brauns cantor de la Catedral d’Hamburg. Així foren donats uns extractes de la Brockes Passion de Händel com un plagi entre 1746 i 1748 en el curs de les vespres del divendres Sant en les esglésies Saint–Thomas o Saint– Nicolas Leipzig. Es mesura l’amplada de la difusió de l’Oratori de la Passió el fet que Bach comença vers 1746-1747 una còpia manuscrita de l’obra, la qual restà inacabada en un principi. És només l’estiu de 1748 que Johann Nathanael Bammler, col·laborador de Bach que l’acabarà.
Hom no sap exactament si Bach copià “La Brockes–Passion de Händel perquè volia representar-la o era més el fet de la seva passió de col·leccionista com testifica la seva biblioteca musical a finals de la seva vida. Podia Bach de veritat donar l’oratori de la Passió en les dues esglésies principals de Leipzig. Les seves tres pròpies passions corresponen al tipus de Passions-Oratori que s’havia establert manifestament en les esglésies principals de Leipzig i Hamburg. per contra les autoritats polítiques i eclesiàstiques de Leipzig semblen haver estat partidàries de permetre unes representacions d’oratoris de la Passió en el decurs de la missa en l’església de Saint-Thomàs, quin director pertanyia al partit dels consellers absolutistes que adoptaven una actitud d’obertura respecte a les corrents musicals modernes, ho testimonia una representació d’un Oratori de la Passió que fou donat per primera vegada en 1734 amb “Der Gläubigen Seele geist–liche Betrachtungen” de Gottfried Heinrich Stötzel. Cinc anys més tard no obstant una música de la Passió prèvia fou prohibida. Devia tenir lloc al seu torn a Saint Nicolas on una part del consell conservador rebutjava entre altres les influències teatrals sobre la música sacra. Com Bach preparava el 1739 una representació de la Brockes Passió de Telemann, la prohibició podria tenir relació amb el text com Bach suposava.