Faramondo HWV 39 Cd Virgin Clasics 509992 2 1661129
Any 1737
Drama musical en tres actes per a solistes.
Soprano.- Clotilde-
Mezzosoprano .- Rosimonda
Contratenor- Gernando
Baix.- Gustavo-
Orquestra.- Flauta travessera, dos oboès, dues trompes, tres violins, viola i baix continu.
Llibret. Desconegut, sobre un llibret d’Apostolo Zen
Faramondo Introducció de Markus Cer
L’òpera és amb l’oratori el gènere musical més important que il·lustrà en George Friederich Händel. L’òpera acompanyà la vida de Händel amb gran nombre d’èxits i triomfs, però també de derrotes, fins que al final de la seva vida deixa l’escena per no composar res més que oratoris. Segurament que no fou decisió malbona en la mesura que nombroses obres mestres rellevants probablement no haurien pas vist el dia. Les quaranta- dues òperes de Händel (de les quals cinc estan perdudes e es conserven de forma fragmentària), segueixen en essència l’esquema de “l’òpera seria”, en el que s’entén perquè l’aspecte teatral i la composició musical tenen la mateixa importància. Així segons Händel l’òpera es desenllaça de les convencions del teatre parlat de la tradició alemanya. Segons la norma de de “l’òpera seria”, els temes tractats son sovint de naturalesa heroica i mitològica, i alguns cops també pastoral. El “lieto fino” (nosaltres diríem “Final feliç” i és posat.. Si sobre el conjunt creatiu del seu recorregut Händel, no surt pas fermament de l’esquema formal de l’òpera seria amb una estructura alternant de recitatiu tipus “secco” i àries de tipus “da capo”, ell també sap deslliurant-sen o sotmetre a la situació dramàtica. Això condueix, notablement en les òperes tardívoles composades per Londres (com passa amb “Faramondo” a una organització en quadres successius on, com l’especialista de Händel Reinhard Strohm l’ha formulat com “agençament d’unitats musicals de més gran format”. No és gairebé més que a les pàgines musicals d’introducció, o simfonies (sent la simfonia l’ancestre de l’obertura clàssica”), que Händel s’allunya de l’òpera seria típica. Des de llavors opta per l’obertura a la francesa en una primera part lenta sobre un ritme puntejat, en oposició a l’obertura napolitana que comença sempre amb un “Allegro”. Quan s’observa l’activitat creadora de Hándel, sovint hom té la impressió que en principi era consagrat a l’òpera desprès que principalment composés oratoris. De fet aquesta impressió és enganyosa, nombroses òperes i oratoris s’alternen encadenant-se el uns amb les altres, si be una mena d’interacció s’instaura entre els dos gèneres. Els oratoris “Esther, Alexander’s Feast o “Il triomfo del Tempo” van ser composades al mateix temps que les òperes “Berenice, Giustino o Faramondo” això no vol pas dir que Händel hagués mesclat els llenguatges específics de l’un i de laltres formes musicals, però una fecundació recíproca no és pas menys perceptible.
L’opera Faramondo no va veure la llum sota una bona estrella. El maig de 1737, a causa d’una crisi reumàtica, Händel es trobava molt malalt i no podia, de fet per un trastorn reumàtic, utilitzar la seva ma dreta. Händel llavors es trobava atacat per una apoplexia, i va anar a Aix-la -Chapelle per fer-hi una cura termal de sis setmanes. Poc desprès del seu retorn, es posà d’acord amb l’empresari John Jacob Heidegger del King’s Theatre de Haymarket per escriure dues noves òperes i un “pasticcio”. L’empresa podia semblar tant sorprenent que, desprès de “guerra” en les regles de l’art que s’havien lliurat entre Nicola Porpora i Händel i els danys financers que havien perjudicat els dos teatres d’òpera, les perspectives de futur de l’òpera italiana sobre l’escena londinenca eren fràgils.
Berenice, Giustino, Arminio foren un desengany. El públic londinenc havia ja començat a girar-se més cap el teatre més plebeu, on una obra com The Dragon of Wantley, sàtira en forma d’acerba paròdia del Giustuno de Händel, n’oferia un exemple característic. És encara més sorprenent que Händel i Heidigger haguessin fet negoci tan ràpidament. El 15 de novembre, Händel enceta la composició de “Faramondo” però d’ençà del 20 de novembre li fou necessari suspendre el treball. Morta la Reina Carolina, Hándel es consagra a la composició de l’oda fúnebre “The Ways of Zion do mourn”. A desgrat d’aquesta interrupció, Händel acaba Faramondo el 24 de desembre de 1739 i dos dies més tard comença a escriure immediatament “Serse”. Heus aquí el que bastà per mostrar que Händel no estava massa malalt i novament motivat, ple d’ímpetu i de creativitat. Aquells que pretenen que el temps de compondre Faramondo Händel estava dèbil i que Faramondo no seria des de llavors més que una obra mitjana, son uns mentiders.
Qualsevol que escolti l’òpera no tindria certament la idea de col·locar Faramondo darrera de les altres grans “òpera serie” de Händel.
El llibret descansa sobre Faramondo o l’historia de França 1661 de Gautier de Costes senyors del Calprenède 1610-1663 i s’alça de l’univers mític entorn del rei Artur. El príncep dels poetes Apostolo Zeno va escriure la base del llibret que de seguida devia ser arranjat
(i mutilat per diferents llibretistes).
Faramondo fou musicat en moltes representacions, sobre tot per Nicola Porpora i Francesco Gasparini, pecant tots no gens menys que per una diferència més o menys marcada si hom fa esguard de l’obra original i coherent de Zeno. El llibretista de Händel sentit la versió de Gasparini va procedir a nous talls i modificacions que no segueixen gaire bé el drama i fan l’historia quelcom difícil de seguir. Certament era habitual a l’Anglaterra limitar els recitatius (pel fet que el públic anglès naturalment, no comprenia pas perfectament la llengua italiana), però en el cas de Faramondo, es va anar massa lluny. Paul Henry Lang, biografia de Hándel, resumeix força la situació: “El llibret original de l’òpera”, escrit per Zeno (….) era indiscutiblement, de qualitat, però, l’arranjador anònim de Händel hi aportà tants talls i modificacions confuses, que els refusà tota restitució raonable”.
La creació de Faramondo tingué lloc el 3 de gener de 1738 amb el concurs d’un remarcable conjunt de cantants. La jove soprano francesa Elisabeth Dupare “anomenada “La Francesina” cantava “Clotilde”. Duparc, ha col·laborat moltes vegades amb Händel i va ser membre del conjunt fins l’última de les seves sessions d’òpera. La mezzosoprano Maria Marchesina “La Lucchesina” encarnava Rosimonda. A Antonio Montagnana baix habitual de Händel així com el cor participà des del principi de Tolomeo Orlando, Ezio i Sosarme, feia el paper de Gustavo. La soprano Margherita Chimenti (en Adolfo), Antonia Merighi (Gernando) contralt de veu profunda i el baix Antonio Lottini (Teobaldo) completaven la distribució. És interessant el paper de Childerico atorgat a William Savage, que el tal Childerico te un paper de soprano. D’ara endavant Savage no seria en cap cas un castrat, en el decurs de les properes representacions els anys següents, sinó que seria un tenor. No podem determinar si Savage canta com a nen soprano o veu de falset (molt estès en la tradició anglesa de cant però poc habitual en l’òpera seria italiana, de contratenor. Les diferents fonts mencionant Savage es contradiuen respecte a la seva tesitura vocal.
Tots aquests cantants no eren tan mateix les estrelles de la producció. Aquest era el castrat Gaetano Majorano-més conegut amb el nom artístic de Caffarelli- a qui havia estat confiat el rol de Faramondo. La reputació del deixeble de Nicola Porpora i el company d’estudis de Farinelli l’havia precedit. Caffarelli passava certament per un remarcable cantant- alguns informes de l’època el lloen més que Farinelli- però igualment com un esser llunàtic i difícil. Händel ja havia conegut a traves de la seva estrella Senesino, el comportament de “diví” dels castrats. Va ser ell que va fer venir a Caffarelli a Londres.
Llavors quan en Farinelli hi residia encara, Händel va proclamar “Senyalem que els directors de l’òpera Royal de Haymarket han compromès al el cèlebre Cafarelli (sic) del qual han dit queèseria el millor cantant italià. Quan Farinelli va conèixer aquell compromís deixà Londres i anà a Espanya tement un enfrontrament amb el seu company d’estudis, no ha pogut ser demostrat. Seria més aviat el contrari que Cafarelli refusarà anar a Londres fins tenir la certesa que
Farinelli havia marxat d’Anglaterra. L’ombra de Farinelli no va deixar
de ser-hi. La petjada d’aquest cantant d’excepció deixada a Londres fou de les més perdurables, i tots els castrats que van succeir-lo van tenir grans dificultats per imposar-se atesa la seva gran empremta.
Per Hándel, Caffarelli significava igualment en el plan de la composició un gran canvi. Si els castrats més famosos havien estat fins aleshores contralts, la tessitura de Caffarelli era manifestament més aguda, fen d’ell un un veritable mezzosoprano. Havia de ser en Hándel per poder confeccionar unes àries a mesura, en funció de cada tipus de veu i les seves qualitats. Händel va composar pel seu “divo” tota una sèrie d’àries a traves de les quals Caffarelli podia brillar, donant-li l’ocasió de posar de relleu la qualitat de la seva veu.
“Rival ti sono”, la primera ària de Faramondo, es farcida de cadències, de passatges de tipo “coloratura” i d’ornaments. Adoptant la forma d’una cavatina (en mi major) , amb delicioses melodies confiades al violi, “Si tornero a morir” és d’una altra profonditat. El primer acte es tanca sobre” Se ben mi lusinga” amb un meravellós “ritornello” que sembla quelcom poc apropiat pel drama- tot com l’ària següent de Faramondo, “Poi che pria”- però que no constitueix pas la cimera de “L’art del cant barroc”. De fet el llibret i estructura dramatúrgica semblen ben obligats a arreglar-se darrera de la magnificència de la música de Händel. Ja l’excepcional “Simfonia” obre el camí. La tonalitat inhabitual de mi major, el “larghetto” i els seus passatges de violi de caràcter íntim i retingut així com el graciós minuet, en fa unes de les més belles obertures de Händel.
Pel altres solistes vocals, Hándel va escriure igualment una música magnifica, però l’èxit no devia pas ser una cita. Es pot preguntar si Caffarelli estava particularment en condicions de fer justícia a geni musical de Händel. Sembla, durant el seu sojorn londinenc, no haver estat en el millor de la seva forma. Nombrosos cantants italians havien ja patit el clima humit de Londres. Tot i que Caffarelli, algun temps desprès, havia esdevingut amb “Serse”, el preferit del públic, no va tardar gaire a donar-li l’esquena a l’Anglaterra.
De fet, desprès d’un cert temps, els aplaudiments del públic foren convenients però no frenètics.
“Com que era la primera vegada que Händel apareixia en el curs d’aquesta temporada, fou honorat amb signes extraordinaris i repetits d’aprovació” , va escriure la premsa l’endemà de la “Premiere”. L’informe d’un contemporani n’ofereix una altra imatge. El 14 de Gener de 1738, el jove Lord Wentworth escrivia: Dupto que la pobra òpera pugui marxar bé perquè si algú ha lloat tant Caffarelli més que l’obra, mai ha fet encara curulla la sala i si és així ara, d’ençà del principi, es trobarà amb la sala buida abans d’acabar l’hivern, el seguici devia donar-li la raó, Faramondo només va conèixer vuit representacions i va desaparèixer desprès del cartell. Charles Burney
biograf de Händel, fa remarcar, no sense amargor, que allò llençava una llum més dolenta sobre el públic que no pas sobre el compositor.
Els londinencs dissortadament, s’interessen més per “Dragon of Wantley”, prenent a l’assalt les representacions. El mateix Händel apreciava fortament la seva la seva composició fins a tant punt que, poc temps desprès, el feu imprimir, pot ser també per a millorar la seva situació financera. El 23 de gener de 1738 va fer aparèixer ak “Daily Post” una oferta de subscripció: 1- “L’obra serà imprimida en paper de qualitat- 2-”El preu de la subscripció és d’una guinees que ha de ser adquirida al moment de la subscripció- 3- L’autor vetllarà per les correccions personalment”.. El setembre següent Händel publicà una sèrie d’àries manllevades a Faramondo en un recull “D’àries favorites”. L’enorme èxit de Serse que va seguir a Faramondo, va fer-lo oblidar ràpidament. El problema no estava en el pla musical, sinó que el llibret era molt feble segons li semblava a Paul Henry Lang: L’elaboració és tota lleugera i elegant, les pàgines vocals i instrumentals estàn plenes d’esperit (…) Faramondo ofereix nombroses àries d’amor que sedueixen (i) unes escenes d’una arquitectura ben ordenada en les que s’integra el cor: El mateix Händel estava convençut de la qualitat musical de la seva òpera. Una raó suficient per descobrir Faramondo.
Markus Carenak 2009
Sinopsi
Acte primer
En un bosquet de xipressos, Gustavo , rei dels Cimbres, compleix davant l’altar, un sacrifici solemne, jurant guerra eterna contra Faramondo, rei dels Francs, el qual ha matat en el camp de baralla el fill de Gustavo, Sveno. Qui porti a Gustavo el cap de Faramondo serà recompensat amb la mà de la seva filla Rosimonda, i el tron de Cimbria.
El general de Gustavo, Teobaldo, porta Clotilde, germana de Faramondo, que ha estat capturada. En ser parenta sanguínia de Faramondo, ella és condemnada a mort- no obstant Gustavo vacil·la en veure-la i desprès ordena alliberar-la. Adolfo, fill supervivent de Gustavo, s’enamora de Clotilde i promet de provar la seva fe defensant el germà de la jove encara que va jurar de fer-ho tot per matar-lo.
Al palau reial, Childerico defensa Rosimonda contra les forces de l’invasor Faramondo. Aquest últim demana una suspensió de les hostilitats i es presenta a Rosimonda. Impressionada per la seva presencia i noble conducta, ella invectiva, no veient en ell res més que l’assassí del seu germà. Faramondo, igualment atret, ofereix la seva vida en reparació de la mort de Sveno, el que ella refusa, preferint exigir la seva pròpia venjança.
El rei dels Suecs Gernando, amic i alliat de Faramondo, agraeix aquest últim d’haver-lo guanyat, en desprendres Gustavo de Rosimonda com esposa. Faramondo, somiador, digué a Gernando que ara necessitarà guanyar el cor de Rosimonda- i reconeix que ell mateix també s’ha enamorat d’ella. Sol, Gernando proclama el seu determini de guanyar l’amor de Rosimonda, i deslliurar-se del seu nou rival fent matar Faramondo, anant fins i tot a dir a Rosimonda que hores d’ara el fet ja s’ha produït. Rosimonda no repel·leix pas la seva oferta i, de seguida, semble alleujada de veure aparèixer ben viu Faramondo, davant d’ella, llavors que ell acaba d’apoderar-se del palau de Gustavo. Ell acorda perdonar a Gernando i desprès ell mateix es lliura a Rosimunda, proposant-li de restituir a Gustavo el seu regne; Rosimonda d’ara en davant està lligada pel seu jurament, i és a contracor que refusa el seu amor. Faramondo la deixa, prometent de tornar a morir als seus peus. Ella queda desconcertada i desesperada.
En el camp del Cimbres, Gustavo declara el seu amor a Clotilde, però ella rebutja amb còlera. Teobaldo aporta que Faramondo torna des de les muralles de la ciutat sol i sense armes – Gustavo prepara una emboscada. Tement una traïció, Clotilde demana de nou a Adolfo que defensi el seu germà, de manera que quan Gustavo aixeca la seva espasa contra Faramondo, Adolfo és allà per interposar-s’hi. Els soldats de Faramondo sobreviuen i Gustavo i Gustavo cau ell mateix en la trampa.Faramondo, generós ofereix de nou a Gustavo el seu regne i a Rosimonda la llibertat, el que Gustavo rebutja amb furor abans d’exiliar Adolfo per la seva deslleialtat. Conscient que les seves probabilitats d’èxit son escasses, Faramondo retorna els seus soldats i mira de tornar a veure sol a Rosimonda.
Acte segon
Gernando s’acosta al seu vell enemic Gustavo i proposa una treva, suggerint-li unir les seves forces per, anorrear Faramondo. Gustavo li ofereix a Rosimonda a canvi del cap de Faramondo, però ella el rebutja un altre cop. Faramondo posa en perill la seva vida, tornant al camp enemic a fi de veure Rosimonda. Ell s’amaga quan ella s’apropa i pot així sorprendre la seva agitació a la sola evocació del seu nom.
Ell es mostra davant d’ella i ofereix morir als seus peus; tot i que ella es sent cada cop més desitjosa de salvar-lo, no pot tanmateix oblidar el seu jurament: Faramondo ha de morir, tanmateix si ella impedeix.
Teobaldo de matar-lo al camp, confiant-lo a la guàrdia de Childerico en els seus propis apartaments, Clotilde s’apresta a demanar un gest de clemència a Gustavo.
Adolfo sentirà que Faramondo ha estat capturat i condemnat a mort;
Prenent el risc de descomplaure al seu pare, s’acosta a Gustavo i li demana que tingui pietat. Per tota resposta, Gustavo fa arrestar Adolfo, que és conduït sota custòdia. Clotilde eludeix llavors per intercedir davant Gustavo en favor del seu germà i del seu amant, ell accepta de fer-li aquesta gràcia per Adolfo però no pas per Faramondo, si ella accepta casar-s-hi. Indignada per la seva tirania, ella ordena Gustavo de conduir a be el seu projecte de matar el seu propi fill.
Els apartaments de Rosimonda, Gernando intenta sense èxit d’arribar fins a Faramondo. Rosimonda demana de seguida a Childerico que l’introdueixi a la cambra de Faramondo. Ella li dóna l’espasa i li recorda que ell no ha estat pas fet presoner reglamentàriament en el camp de batalla, sinó que ell s’ha posat voluntàriament en perill per amor a ella. El seu propi honor, persegueix Rosimenda i l’imposa d’ajudar Faramondo a escapar i salvar així la seva vida, fent-ho, ella el deixa esperar que ella mateixa respon al seu amor.
Acte tercer
Gustavo està furiós amb els seus fills: Adolfo per ser arrestat a fi de salvar la vida a Faramondo. Rosimonda per haver-lo alliberat renunciant a tot reste d’afecte, tant vers Adolfo com vers Rosimonda. Gustavo els condemna a tots dos a enfrontar-se junts a la mort.
A alguna distància del camp de Faramondo, el traïdor Gernando sorprès per Faramondo, projecta raptar Rosimonda i encoratge Teobaldo a atènyer-lo per apressar Gustavo. (Teobaldo envia llavors una carta a Faramondo amenaçant de Gustavo plena de conseqüències nefastes si ell no torna de bon grat a captivitat). Faramondo accepta tornar al camp de Gustavo, be que tenint el seu propi pla, i ordena els seus soldats d’acompanyar-lo, frenant el seu furor davant la tirania de Gustavo, pensant que és el pare de la seva molt estimada Rosimonda.
Teobaldo vol dir a Gustavo que Faramondo accepta venir. Adolfo ha estat perdonat i reporta que les forces de Gernando han arrestat Rosimonda; ell s’ofereix d’anar a salvar-la en comptes del seu pare. No obstant, mentre que ell parteix amb els soldats de Gustavo, les forces Sueques entren per una altra porta i agafen presoner Gustavo d’ara en endevat sense protecció. Teobaldo desarma i apresa el seu propi rei; està a punt d’encadenar-lo quan apareix Faramondo amb l’armadura i la visera baixa, seguit d’Adolfo i les forces de Gustavo.
(Els soldats sueves s’escapen, deixant Teobaldo aïllat); és fet presoner i encadenat pels homes de Faramondo, aquell, amb la mirada baixa, rendeix la seva espasa, i Gustavo abraça el seu salvador desconegut- es posa furiós en descobrir que hom tracta del seu mortal enemic, Faramondo. El fet, no obstant que Faramondo s’hagi prestat a morir així com arriscar la seva pròpia vida per salvar el seu enemic, acaben per incitar Gustavo al seu vell odi; no obstant no pot renunciar al seu jurament. Es necessari, doncs, que Faramondo mori, al mateix temps que Rosimonda, igualment deslliurada de les urpes de Gernando per Faramondo, acaba finalment per reconèixer que l’estima: ella s’ofereix a morir amb ell. Gernando es conduït sota una bona escorta. Faramondo demana a Gustavo que beneeixi la unió d’Adofo i Clotilde i demana perdó Gernando per haver-lo ofès a, amb el seu amor a Rosimonda. Gernando s’entera massa tard quan generós amic i aliat per el ha estat Faramondo. Aquest és conduït per ser executat, però Adolfo i Clotilde, tenen el pressentiment que la sort pot canviar.
En un amfiteatre del camp dels Cimbres, Gustavo, invocant la deessa de la venjança perquè ella li doni forces per dur a terme l’execució, aixeca la seva espasa per decapitar Faramondo. És en aquest moment crucial que rep un correu de Teobaldo, que es troba al seu llit de mort a Sarmazia: Sveno, en definitiva, no era pas el fill de Gustavo, si be que Faramondo, es a l’ensems, innocent de tot crim vers la família de Gustavo. (La missiva de Teobaldo revel·la que ell mateix era el vertader pare d’Esveno; anys abans Teobaldo havia canviat el fill i hereu de Gustavo pel seu propi fill. El fals Sveno que Faramondo ha matat era doncs el fill de Teobaldo, i el fill perdut de Gustavo no és altre que Calderico).
Rosimonda que sobreviu així a la mort, quan espera morir, es veu, per contra oferta a Faramondo, el qual celebra el triomf de la generositat sobre l’odi.
Contratenor MAX EMANUEL CENCIC-Faramondo
Soprano SOPHIE KARTHÄUSER- Clotilde
Mezzosoprano MARINA de LISO-Rosimonda
Baix IN-SUNG SIM-Gustavo
Contratenor PHIPIPPE JAROUSSKY-Adolfo
Contratenor XAVIER SABATA- Gernando
Bariton FULVIO BETTINI-Teobaldo
Contratenor TERRY WEY- Childerico
COR DE LA RÀDIO SVIZZERA
I BAROCCHISTI
Primer violí DUILIO GALFETTI
Director DIEGO FASOLIS