Deidamia HWV 42
Any 1740
Melodrama en tres actes per a solistes
Soprano.- Deidamia- Nerea- Achile- Ulisses
Baix.- Fenice- Lycomede i cor SATB
Orquestra.- Dos oboès, fagot, dues trompes, dues trompetes, timbales, tres violins, viola, violoncel i baix continu.
Llibret.- Paolo Antonio Rolli
SIMONE KERMES Soprano (Deidamia)
DOMINIQUE LABELLE Soprano (Nerea)
ANNA MARIA PANZARELLA Soprano (Achille)(Aquil·les)
ANNA BONITATIBUS Mezzosoprano (Ulisses)
FURIO ZANASI Baríton (Fenice)
ANTONIO ABETE Baríton (Licomede)
IL COMPLESSO BAROCCO
Director ALAN CURTIS
Deidamia, l’última de les òperes de Hándel fou composta entre el 27 d’Octubre i el 20 de novembre de 1740. Händel no havia compost cap òpera durant la temporada de 1739-1740, en la que només feu una sola obra lírica,”Semi pasticio” titulat Giove in Argo”, representat en dues úniques represes el maig de 1739. Händel consagrava llavors més energies en la composició d’obres corals angleses: entre gener de 1739 i febrer de 1740, creà els oratoris Saul i Israel en Egipte, l’Oda per Santa Cecília i Allegro, Il Penseroso ed il Moderato. Aquestes obres mestres consolidaren l’èxit aconseguit per unes obres angleses anteriors-així “Esther” Deborah, Athalia, o Alexander Feast”- semblen indicar que Händel podia llavors deixar l’òpera per altres institucions, per exemple la companyia fundada per Lord Middlesex, qui entre el 1739 i 1740 havia produït obres lítiques de petites dimensions. Hándel no estava disposat a abandonar una forma en la qual havia destacat durant gaire bé quaranta anys. El 22 de novembre de 1740 dos dies després d’acabar Deidamia, i inaugurà el teatre de Lincoln’s Inn Fields una sessió limitada amb el seu “Imeneu” compost el 1738, revisat i completat. No hi hagué de tota manera cap altre representació abans del 13 de desembre, “Imeneo” estan llavors donat per segona i tercera vegada (excloent una representació en versió concert a Dublin el 1742). L’interval de temps, explicaria per la malaltia de la primera soprano Elisabeth du Parc, dita la “Francesinaa”. La primera de Deidamia tingué lloc el 10 de gener de 1741, sent donada altre cop una setmana més tard. El 31 de Gener Händel proposava una reposició de l’Allegro, il Penseroso ed il Moderato, obre pensada per concert i i per la circumstància augmentada amb molts àries, essencialment destinades al castrat Giovanni Andreoni, qui cantà la seva part en italià. No hi hagué més que una representació de Deidamia, el 10 de febrer que tingué lloc al Little Theatre de Haymarket i que Händel no utilitzà en cap altre circumstància. Cinc altres representacions concertants d’obres angleses (Andreoni, cantat de nou amb italià) foren donades al Lincoln’s Inn Fields, l’última- versió escurçada de l’Allegro, completada pel l’Oda de Santa Cecília- tingué lloc el 8 d’abril de 1741.
La malaltia de la “Francesina” no sabria pas explicar del tot el caràcter extravagant d’aquesta cessió, en tant que cap altre teatre no proposava òperes al mateix temps. de tota manera hi han diversos indicis que tendeixen a demostrar que Händel era objecte d’un boicot deliberat a conseqüència d’un enfrontament amb els seus “patrons”, quin suport era per tant indispensable per beneficiar-se d’un públic important. Una carta publicada al London Daily Post l’abril de 1741 deixa suposar que les publicacions de Händel foren desdenyades, en raó d’un profund ressentiment d’un “pas en fals” que hauria comés, pot ser no intencionat, sense donar per tant cap explicació pel pas en fals en qüestió. Si al final de la sessió l’esdevenidor de Händel semblava incert, els seus pensaments estaven no obstant vers Dublin on era invitat a produir els seus oratoris. Compongué el Messies sobre un sortit de texts bíblics agenciats per Charles Jennens al final de l’estiu de 1741, seguida l’obra dels esbossos de “Samson”. Al seu viatge a Irlanda del 1741 al 1742, així com la seva primera temporada d’oratoris a Londres el 1743, el va convèncer que la composició d’oratoris podia a l’ensems satisfer les seves aspiracions artístiques i construir una bona font de recursos, que mai no havia obtingut amb l’òpera italiana. El llibret de Deidamia és obra de Paolo Atonio Rolli. (1687-1765) poeta italià distingit resident a Anglaterra d’ençà de 1716. Ja havia entregat, els anys 1720, a Händel , així com a altres compositors llibrets d’òperes (essencialment adaptant d’uns texts anteriors d’altres autors), la seva reaparició en tant que col·laborador en aquesta època resta sorprenent. Les seves relacions amb Händel no havien estat mai fàcils i, durant els anys 1730, s’havia posat al costat de “l’òpera de la noblesa”, companyia explícitament constituïda per l’objectiu de rivalitzar amb Händel. Un cert apropament havia tingut lloc clarament, Rolli havent igualment fet les traduccions italianes cantades per Andreoni en “L’allegro”. A diferència dels precedents llibrets londinencs de Rolli, Deidamia sembla ser una obra original més que una adaptació, tot i que existeixen versions líriques anteriors d’aquesta història, com la de Metastasi en “Achille in Sciro”, posada en música per primera vegada per Caldara a Viena el 1736. La història reposa sobre el mite posterior a Homer, de la infantesa d’Aquiles (Aquil·les), comptada notablement per l’Achilleide, poema èpic inacabat de Stace. El jove Achille (Aquil·les), sota l’amenaça d’una predicció anunciant-li que moriria durant la guerra de Troia, s’ha vist disfressat de noia amb el nom de Pyrrha i enviat a una illa de Scyros. Fou acollit per les filles de Licomedes, rei de Dolopes, , però la seva vertadera identitat inevitablement, no podia més que ser descoberta-esdevingué en secret l’amant de la més gran de les noies, Deidamia. Mentrestant els grecs sabedors de què no podien guanyar la guerra sense Achille (Aquil·les), enviaren una expedició comandada per Ulisses, per retrobar-lo. Esdevingut adult i no suportant més la seva disfressa femenina, l’heroi cau en la trampa d’Ulisses: estant ell mateix desemmascarat, abandona Deidamia, i marxa cap a la guerra. En Deidamia, Rolli sembla haver evitat deliberadament la manera noble que es podria esperar en el cas d’un drama basat en una mística clàssica, aproximat en perfecte acord amb l’estètica de les obres de Händel, havent immediatament precedit “Serse” i”Imeneo”. Aquesta distància a la consideració del drama heroic seria fet certament pel mateix Händel-el seu gust per la integració d’elements còmics o irònics, era ja manifest en “Agripina”, “Flavio” i “Partenope” però la pobra acollida reservada a les seves últimes òperes fa pesar nogensmenys que el mateix gust del seu públic no havia conegut al mateix temps d’evolució comparable. El cercle més exigent dels amics que envoltaven Händel, entre el que, a més de Jennens, el filòsof James Harris i el quart comte de Shaftesbury-tots havien encoratjat calorosament a compondre odes i oratoris anglesos es revela ambigu tractant-se de les seves òperes italianes. Jennens digué a Shaftesbury que segons ell “Imeneo “era la “pitjor de les composicions de Händel, encara que la meitat de les àries siguin bones” i de prosseguir, escrivint abans que l’obra no sigui creada, tenia una bella òpera per venir… Titulada Deidamia, i poden pot ser obtenir un èxit acceptable, però qui es dirigirà a la farsa de la senyoreta Edwards, petita donzella encarregada d’encarnar Achille (Aquil·les). (“S’ignora quina fou l’opinió de Jennens després de veure l’obra”). Edwards era una protegida de la cantant i actriu còmica Kitty Clive i no tenia encara vint anys, de manera que pel fet d’haver-la escollit per personificar el jove Achille (Aquiles), el qual passa l’essencial de l’òpera disfressat de noia, erta sens dubte encertat.
La interferència entre comèdia separada i seriosa, es troba en tota l’obra. Més sensibles a unes qüestions d’honor i de preservació de la seva reputació que a la condició de Deidamia, tots els personatges masculins cauen en el cinisme, veient tots en la donzella un obstacle al seu gran projecte de destrucció de la ciutat troiana. El mateix Achille (Aquil·les) es prest a renunciar a ella quan sona el crit a la batalla, i el mateix rei Licomedes sembla utilitzar la seva edat com excusa per la seva debilitat moral. La música de Hándel, confereix als homes un toc de noblesa que els fa simpàtics i plausibles en tant que herois mítics. El disgust expressat per Licomedes en la seva ària “Nel riposo e nel contento” de veure que l’edat li impedeix gaudir de la caça, no quedant-li més plaer que el repòs, és sorprenentment emotiu i potser revela en part els sentiments provats per un compositor de 55 anys, no estant llavors en la mesura de sentir la febril activitat de l’època una òpera rere l’altra. Hándel és el millor en la manera de tractar les natures contrastades dels dos rols femenins. Nerea encarna la tradicional confident , no sense testimoniar un cert cinisme, però sempre encisador i ocasionalment vigorós. El retrat de Deidamia és dels més aconseguits evidenciant en el decurs de l’òpera d’una reial maduresa: el despreocupant èxtasis de l’amor naixent, tal com apareixia en la seva ària d’entrada cedirà davant el sentiment d’una pèrdua irreparable. Dues àries expressant aquest dolor acompanyen aquesta progressió. En “Se’l timore (Acte II), quan Deidamia per primera vegada percep que podria perdre Achille (Aquil·les) per sempre, Händel crea una gran intensitat de sentiment just amb la veu i una única part de violí, una tensió irresistible que sovint es veu en harmonia. n “M’hai resa infelice” (Acte III), Deidamia es desespera, mentre culpa a Ulisses d’arruïnar la seva felicitat. Aquesta pàgina renuncia a la forma convencional de l’ària da capo en favor d’una alternança sessions lentes i vives que acaba en un final abrupte. L’òpera és en el seu conjunt sòbriament instrumentada, oboès i fagots reforçant les cordes de rigor, un llaüt afegeix un importat color al continu en la primera escena fent sentir a Deidamia i les seves companyes.
A més de Miss Edwards en Achille (Aquil·les) (ella esdevé per la suite Mrs Mozeen, però el seu prenom pot ser Mary, resulta incert) la distribució original comprenia la Frasesina en Deidamia. Maria Monza en Nerea, Andreoni en Ulisses, Henry Reinhold en Licomedes i William Savge en Fenice. Händel havia ja acabat la partitura de l’òpera quan Monza arribà a Londres però, sigui que Händel tenia al principi un altre paper per Nerea, sigui que Monza es revelés com una cantant millor del que esperava, la seva part fou substanciosament revisada abans de la primera representació. Tres de les seves àries foren recompostes completament i una quarta (Quanto ingannata) es va incrementar, tot això per reforçar una part de la virtuositat vocal. Aquestes revisions lluny de desequilibrar la relació entre els dos rols femenins, els originals més simples, de “Non vuo perdere i Quanto ingannata” han estat preferits durant l’enregistrament.. El primer fa sentir una melodia particularment seductora que Händel no es mostrà gens inclinat en abandonar-la: havent-la descartat de Deidamia, la reutilitzà immediatament per “Straight mine eye hath caught new pleasures” una de les noves àries afegides a “L’allegro. Händel repetí dues àries de Deidmia el 1742 en la versió de “Imeneo” estrenada a Dublin, però l’òpera fou de seguida oblidada fins a les primeres produccions modernes de Halle el 1953 i de i de la Händel Opera Society de Londres el 1955. Quelcom oblidada els darrers anys mereix un reconeixement entre les òperes de Hándel.
Sinopsis
L’Orecle ha predit que Achille (Aquil·les) morirà si pren part en la Guerra de Troia . Per contradir el destí, el seu pare Peleas l’ha fet disfressar-se de noia i l’ha enviat a viure al palau del seu amic Licomedes a l’illa de Scyros; és allí que creixent entre les filles del rei, s’ha fet gran i ha esdevingut l’amant de la més gran entre elles, Deidamia. Quan els grecs es preparen per llançar la seva ofensiva contra Troia, el sacerdot Calchas revela que la ciutat no podrà ser presa sense l’ajuda d’Achille (Aquil·les). Uns ambaixadors són enviats a Scyros amb la finalitat de retrobar-los.
Acte primer
Ulisses (que es fa passar per Antiloque), Phoenix i Nestor (paper mut), ambaixadors d’Agamemnon, arriben a Scyros. Ulisses demana a Licomedes que aporti la seva contribució a l’expedició -ell consent de seguida- li demana tot seguit de confiar-li Achille (Aquil·les), indispensable per la victòria dels Grecs, que implica estar amagat a l’illa. Lleial envers el seu amic Peleas, Licomedes, nega amagar Achille (Aquil·les) però els autoritza als seus convidats a cercar-lo.
A l’interior del palau Deidamia es llangueix ” del seu estimat Pyrrha, que ha de tornar a la caça. Pyrrha,- nom femení d’Achille (Aquil·les) a Scyros- retorna entusiasmat per l’esforç fet i es deixa emportar contra les dones que s’asseuen als seus apartaments per passar el temps. les dones deixen junts a Achille (Aquil·les) i Deidamiali diu amablement, que li sembla que estima més la caça que no pas a ella. Achilles reconeix estimar-la, però no està disposat a sacrificar la seva llibertat.
La confident de Deidamia, la princesa Nerea, anuncia l’arribada d’estrangers a Grecia continental a la recerca d’Achille (Aquil·les) . Deidamia de seguida s’inquieta-quines seran les conseqüències per Achilles? (Aquil·les)Una breu conversa amb Ulisses ni ha prou per convèncer que estarà segur entre els seus guàrdies.
Acte segon
Deidamia al jardí del palau.
Achille veu Deidamia conversant amb Ulisses qui des del principi impressiona per la seva cuirassa i el seu manteniment viril. Escolta el que diuen, Ulisses fent la cort a Deidamia per guanyar la seva confiança., amablement però ferma li rebutja tot. Achille, gelós encoratja a Deidamia a per afavorir les atencions d’Ulisses.
Nerea ve a anunciar que Licomedes a organitzar una cacera per divertir als seus invitats. Deidamia s’alarma: l’entusiasme i l’atenció d’Achille (Aquil·les) per la caça només podrà trair la seva identitat. Nerea estan cortejada per Phoenix ella suggereix a Deidamia de distreure els grecs semblant que l’una i l’altre respondre a les atencions. Deidamia accepta tot preguntant-se si l’escena de còlera d’Achille que l’ha molestat no amagaria una resolució real d’abandonar-la.
Licomedes es vanta davant Ulisses de les caceres fetes en els seus dominis, ell mateix no obstant és massa ancià per tal esport. Havent començat la cacera, Nerea s’uneix a Phoenix retraient-li que s’interessa més per la cacera que per ella mateixa. Després d’observar a “Pyrrha”, Ulisses s’uneix a Phoenix: la força d’aquesta noia estranya l’han convençut que no pot ser altre que Achille disfressat. Trobant una ocasió de parlar a part amb “Pyrrh”, Ulisses es llança a una fingida declaració d’amor; Achille afalagat i divertit, percep Deidamia ho sent. Quan Ulisses marxa ella es donà compte del comportament irreflexiu d’Achille, és ell mateix que es posa en perill així com la seva felicitat.
Achille desdenya la seva còlera i es presta a reprendre la cacera quan de cop Phoenix el reté i de la mateixa manera inicia la conversa. La manca d’interès per l’amor que Achille testimonia, convenç a Phoenix de la perspicàcia d’Ulisses: “Pyrrha és ben bé un home.
Acte tercer
Phoenix intenta persuadir Nerea de la seriositat dels seus sentiments: en tant que dona grega, hauria d’estar orgullosa i no pas gelosa de saber que està a punt de partir cap a la guerra de Troia. Nerea es dóna compte que aquí té una ocasió per no deixar-la escapar. Ulisses i Phoenix s’imaginen un pla per desemmascarar Achille. Ofereixen a les dones de la cort un cofre ple de cintes, teixits i altres foteses. Mentre que Deidamia, ordena amb frenesí a Achille de manifestar un interès del tot femení, , ell tendeix instintivament la mà vers un casc, un escut i una espasa col·locats amb astúcia entre la quincalla. En sentir un “crit a les armes” ha brandit l’espasa prest a l’acció. Havent-se traït ell mateix , Ulisses s’adreça l’heroi sota el seu vertader nom, invitant-lo a unir-se a les forces gregues aplegades davant Troia. Achille accepta amb entusiasme . Destrossada per la idea de perdre’l, Deidamia maleeix Achille que ha destruït la seva felicitat.
Deidamia s’acosta al seu pare i confessa el seu amor per Achille. Tot i que atorgant la benedicció a aquesta amor, li diu que la marxa d’Achille serà el límit- i de revelar la predicció= Achille morirà davant Troia. Vestit d’home Achille retroba Deidamia i li proposa de casar-se al camp. Malgrast la còlera i l’angoixa de la donzella, davant la seva imminent partida fa que es barallin. Ulisses els tranquil·litza revelant la seva pròpia identitat: ell també ha hagut de deixar, tothom ho sap, la seva esposa Penèlope per anar a la guerra, i per la seva glòria; preveu que Deidama i Achille coneixeran una fama semblant. Res, no obstant reconforta a Deidamia.
Nerea acusa a Phoenix de fingir per descobrir Achille i eliminar-lo. Ell afirma que el seu amor és sincer i li ofereix la seva mà que ella accepta. Licomedes és feliç de restituir Achille a la causa grega. Ulisses uneix les mans d’Achille i Deidamia mentre que el cor final els compromet.