Il Pastor fido –Primera versió HWV 8a
Any 1712
Òpera seriosa en tres actes per a solistes.
Soprano.- Mirtillo – Amarilli – Eurilla
Contralt.- Sivio – Dorinda
Baix.- Tirenio
Cor SATB
Orquestra.- Dues flautes travesseres, dos oboès, fagot, dos violins, viola, violoncel i baix continu.
Llibret .- Giacomo Rossi, sobre el argument de una tragicomèdia de Battista Guari
LUCY CROWE Soprano (Amarilli)
ANNA DENNIS Soprano (Mirtilllo)
KATHERINE MANLEY Soprano ( Eurilla)
MADALEINE SHAW Mezzosoprano (Dorinda)
CLINT VAN DER LINDE Contratenor (Silvio)
LISANDRO ABADIE Baix-Baríton (Tirenio)
Cor
HELEN-JANE HOWELLS Soprano
CLINT VAN DER LINDE Contratenor
SIMON WALL tenor
JONATHAN SELLS Baix
LA NUOVA MUSICA
Director DAVID BATES
El setze de juny de 1710 Händel fou nomenat mestre de capella de l’Elector de Hanover. Tornat després del seu llarg periple italià, el compositor, tenia 25 anys, no havia pas encara apagat la seva set de viatjar. No accepta les noves funcions més que a canvi d’anar a Londres. La demanda no era pas per disgustar a l’Elector: la reina Anna no tenia un hereu i la família protestant de Hanovre era la millor col·locada en l’ordre de de successió al tron Britànic. Poc després d’arribar a Anglaterra al final de 1710, Händel rebé la comanda de “Rinaldo” pel teatre de la reina a Haymarket. Creada el 24 de febrer de 1711, aquesta espectacular epopeia de Croisés, màgic i cavaller, fou la primera òpera italiana original concebuda del tot per l’escenari londinenc. Fins al juliol de 1711 Hándel va tornar a Hanovre per reprendre les seves funcions oficials, i treballar amb assiduïtat la llengua anglesa. Entusiasme sovint per la filologia? Esperança de veure el seu patró al moment d’esdevenir el rei Jordi I de la gran Bretanya? Senyal d’un desig profund de deixar Hanovre i prosseguir una carrera independent a Anglaterra?. A meitat d’Octubre de 1712 que el compositor retornà a Londres. L’estada va ser la seva residència permanent.
Händel acabà “El Pastor Fido” el 24 d’Octubre de 1712. El llibret de Gicomo Rossi era una adaptació de la cèlebre peça epònima de Battista Guarini (1538-1612), successor de Tasso poeta de la cort de Ferrare el 1577. En aparèixer el 1585 conegué immediatament un èxit immens. La seva influència sobre els poetes i compositors de madrigals de finals de Renaixement (Philippe de Monte, Giaches de Wert i Claudio Monteverdi) imposà la tragicomèdia pastoral com gènere literari respectat. Rossi condensà els cinc actes de Guarini en tres actes breus i reduí el nombre de protagonistes de divuit a sis (dels quals el sacerdot Tirenico no apareix fins a l’escena final, en qualitat de (Pontífex ex machina). Només alguns versos originals de Guarini ens retroben en els recitatius. I l’intriga havia sofert tants seriosos retalls que el programa havia de fornir uns aclariments al públic: Rossi tingué la bona idea de inserir-hi vint-i-quatre versos extrets de diversos recitatius dels quals Händel havia utilitzat, però que donaven una explicació indispensable per a comprendre el tractament i les motivacions dels cinc personatges principals. Malgrat que la seva complicitat la intriga era pot ser familiar a certs espectadors perquè existia una traducció anglesa de la peça original, deguda a Sir Richard Fanshawe i publicada el 1647. El llibret de Rossi reciclava també, adaptant-les molt directament, diversos texts, sortits de les innombrables cantates pastorals datats de l’estada a Roma del compositor . En aquestes obres de comanda, Händel havia fet les primeres inversions al reialme imaginari de “Arcadie” on pastors fidels i nimfes estimades, els uns a les altres es llangueixen sofrint o exultant al fil de les seves passions amoroses, però també, i sovint coneixent el dolor dels dubtes i són víctimes de subterfugis i de la concupiscència dels rivals gelosos.
La segona òpera de Händel per l’escenari londinenc és més íntima que la primera, l’extravagant “Rinaldo“. La sobrietat dels medis s’explica pot ser per la recerca deliberada d’un idioma pastoral concís, però podria ser també un efecte col·lateral de les condicions materials precàries resultant de la mala gestió financera del Teatre de la Reina. Sigui com sigui aquesta representació d’una elegant tradició arcadiana difereix també de la segona obra (Teseo) composta a la marxa i representada en el decurs de la mateixa temporada (1712-1713). Color dels sentiments, caràcter musical i literari: tot separa “El Pastor Fido” de “la tragèdia posada en música” en cinc actes a la francesa, posició en honor a Teseo. Una teoria vol veure en la breu òpera pastoral de Händel un simple tapar el forat esperant acabar Teso, de factura més complex, però la mateixa distribució. En tot cas, la composició de dues òperes tan diferents del decurs d’una mateixa temporada prova sense resposta la varietat dels talents de Händel.
L’orquestra del “Pastor Fido” no te res de molt extraordinari: instruments de fusta cordes i continu: Els sis moviments de l’obertura en re menor (pot ser una composició autònoma del període de Hanovre) jugant magistralment el contrast de l’alternança de moviments ràpids i de magnífics diàlegs lents entre les cordes i les fustes (un oboè, com en el melancòlic adagio, un trio d’oboès i fagots en el Largo en fa major) Les àries acompanyades només amb el baix continu són generalment breus, les exquisides tornades de cordes eren reservades als compassos finals. Les quatre àries amb baix continu que passen en les primeres escenes pinten un retrat dels amants Mirtil i Amarillis. Directa sense afectació i d’excel·lent factura la seva composició utilitza diverses tècniques: l’agitació turbulenta de l’acompanyament de “Son come navicela” (Amarilis) subratlla l’al·lusió a la tempesta, mentre que la felicitat de “Lontan dal mio tesoro” expressa tendrament l’amor i l’esperança de Mirtol. Després Händel canvia tot sovint de registre i passa a unes sonoritats més enèrgiques: tornades orquestrals i coloratures florides caracteritzen l’ària “d’Eyrilla “di goder il bel ch’adoro” en la que ella acaba per retrobar la dolça tranquil·litat d’Arcadie.
Que l’acompanyament sigui simple o luxuriant, Händel expressa les situacions i caracteritza els seus personatges amb una finor i una delicadesa desarmant. Llavors igual que el caçador apassionat ve a rebutjant-la brutalment, Dorinda proclama tristament el seu amor etern per Silvio. Una ària ben senzilla amb baix continu, que exposa el cor del problema (Mi lasci, mi fuggi). En l’encisadora escena del somni que obra el segon acte, l’ària de Mirtil “Caro amor, sol per momenti” és una adaptació de la lamentació de Maria Magdalena, extret de l’oratori “romain” “La Resurrezione“. Després l’ària de Eurilla “Occhi belli, voi sol siete“, un adagio en do menor, tot a mitges tintes . La seva extraordinària orquestració (violins, violoncels en puntejà a l’octava i clavecí notat “arpeggiato per lutto“ ) acompanya els desplaçaments de puntetes durant el somni del ingenu Mirtil. Al mig de l’acte segon, unes àries més exuberants subratllen perfectament entre l’abatiment d’Amarilis i la despreocupació de Silvio. La primera e “Finte labbra, stelle ingrate” (amb un oboè solista i una alternança amb concertino) expressa tristament una fràgil esperança de veure Mirtil ser fidel. La segona, bromista, despreocupada, se’n riu de la follia de l’amor i reafirma la seva preferència per la caça en una ària a tres veus (violins a l’unison, veu i baix continu) quin compàs a 12/8 i l’estil evoquen llunyans ecos de corns de caça: “Sol nel mezzo risona del core“. Altres àries juxtaposen els sentiments amb molt poca perspicàcia. En “Ritorna a desso amor” la mescla d’agitació sobreexcitada i de sornegueria que expressa Eurilla quan anticipa la mort de la seva rival , es reflecteix en un doble “fugato” complex per orquestra i concertino (dos oboès, violí i violoncel).
A l’acte tercer, trobar l’expressió justa per triomf prematur d’Eurilla no fou pas senzill. A l’origen “D’allor triomfante” (Acte tercer, escena 5) on trasllueixen la maldat i l’esperit combatiu d’Eurilla, és una breu cavatina repetida a l’escena 6. Però Händel escollí finalment canviar aquesta reposició per una altre ària (la divertida “Secondaste al fine, oh stelle” i feu “D’allor trionfante” una veritable ària de capo.
L’introducció de l’ària de Dorinda “Hò un non sò che nel cor” (Acte tercer escena primera) durant les primeres representacions no era cap altre que l’explotació de la popularitat d’una ària ja sentida en la “Resurrezione” i d’una òpera de l’etapa veneciana: Agrippina”. L’acte tercer reserva alguns canvis inesperats. Tots són l’objecte de declaracions solemnes en sol menor: el penediment apassionat de Silvio i la seva sorpresa en descobrir la profunditat del seu amor per Dorinda “Tu nel piagarmi il seno”, la trista simfonia i el recitatiu acompanyat de la innocent Amarillis, just abans del seu càstig, després el seu tràgic duo de l’ adeu amb Mirtil “Per te, mio dolce bene”. Feliçment el gran sacerdot de Diana (primera aparició del baix) intercedeix just a temps i restaura la pau i l’harmonia en Arcadia.
Creada al Teatre de la reina el 22 de Novembre, “Il Pastor Fido” no conegué més que set representacions al curs de la temporada. Un espectador de l’època a qui l’obra va deixar fred anota lacònicament en el seu diari: El decorat no representava Arcadia. Els costums eren a l’antigor- l’obre breu – De fet l’obra següent “Dorunda” (Pasticcio pastoral arranjat per Nicola Hayym) reutilitza els mateixos decorats i vestits. Händel no repeteix mai “Il Pastor Fido” en la seva forma original concisa. El maig de 1734 una versió revisada conegué més èxit i fou representada tretze vegades. El compositor havia guardat set de les onze àries de l’original. El novembre del mateix any fa cinc representacions. Aquesta nova versió comprenia un pròleg inèdit en forma de ballet titulat “Terpsicore” (destinat a valorar els temps d’un conjunt de ballarins sota la direcció de Marie Salle) i de noves àries virtuoses pel castrat Carestini. La versió original de Händel, al encís tan particular, no fou llençat a l’oblit més que el 1971 a Abingdon.