Tolomeo, Re di Egitto HWV 25
Cd Archiv – Deutsche Grammophon 477 7106
Any 1728
Drama musical en tres actes per a solistes
Soprano.- Seleuce – Elisa
Mezzosoprano-Tolomeo
Contralt.- Aslessandro
Baix.- Araspe
Orquestra.- Dues flautes, flauta travessera, dos oboès, fagot, dues trompes, tres violins, viola i baix continu.
Llibret.- Niccolo Francesco Haym sobre un llibret de Carlo Sigismondo Capece
Soprano KARINA GAUVIN
Mezzosoprano ANN HALLENBERG
Mezzosoprano ANNA BONITATIBUS
Mezzosoprano ROMINA BASSO
Bariton PIETRO SPAGNOLI
IL COMPLESSO BAROCCO
Director ALAN CURTIS
Quan Händel arribà a Londres el 1710, la capital del reialme no disposava d’un teatre d’òpera permanent. Per remeiar aquesta llacuna i proposar regularment uns espectacles d’òpera italiana amb uns cantaires de qualitat, alguns aristòcrates fundaren el 1719 la Royal Academy of Music. No es tractava com el seu nom pot suggerir d’una acadèmia de música sinó d’una societat per accions: és a la vegada els plaers de l’òpera i la perspectiva d’un profit financer que incitava als futurs membres a comprar unes parts i la casa reial encoratjà amb una important subvenció. Händel tingué confiada la responsabilitat artística de la institució, mentre que la gestió li correspongué a diversos directors, quines pràctiques costoses causaren immediatament dissensions. Nou temporades en les quals Händel va ser capaç de muntar el King‘s Theatre de Haymarket unes produccions impressionants de les seves pròpies òperes i obres d’altres compositors. Però ell percep ben aviat que una gran part del públic anglès continuava hostil a la idea d’una peça de teatre integralment cantada, jutjant el cant ornat contra natura, i els amants de l’òpera amb un horitzó més ample no eren nombrosos per fer viure llarg temps el Royal Academy. Els esforços dels directors per fer venir a Londres el 1726 després del castrat Senesino i la primera cantant Francesca Cuzzoni, la més gran rival d’aquesta Faustina Bordoni coneguda com “Faustina” no fou pas un gran recurs ben al contrari: la qüestió de saber quina de les dues era la millor cantaire va dividir el públic en dos camps irreconciliables i va enverinar la situació.
A la tardor de 1727 els admiradors de Händel veien el futur de manera pessimista: dubto que l’òpera sobrevisqui aquest hivern, està en la seva última inspiració“, escrivia Mary Pendarves, una bona amiga del compositor a la seva germana. “La subscripció ha caducat i ningú la vol renovar. Els directors no paren de barallar-se i regna entre ells tal desacord que jo estic astorat que ells no s’hagin separat després de tant de temps. Senesino deixa l’òpera aquest hivern i que jo sàpiga Faustina també: com veus l’harmonia és gairebé passada de moda”.
Malgrat tots aquests problemes, Händel feu representar tres noves òperes de la seva composició per la temporada 1727-1728:”Ricardo Pri mo” “Siroe” i “Tolomeo” (30 abril 1728). El llibret de Tolomeu porta una dedicatòria del seu autor, Nicola Francesco Haym, al compte d’Albemarle, qui evoca sense ambigüitats, tot i que amb un llenguatge poètic de circumstàncies, la necessitat vital de trobar un nou mecenes. El fet és que si la Royal Academy volia sobreviure, li era absolutament necessari un suport financer. Tres mesos més tard, John Gay havia muntat al Lincoln’s Inn Fields Theatre la seva Beggar‘s Opera, i aquesta insolent sàtira de la bona societat i de l’òpera seriosa havia aconseguit un èxit sensacional. El públic estava alterat en aquest petit i antiquat teatre per veure l les disputes hilarants entre els protagonistes Polly Peachum i Lucy Lockit– una presa de pel divertida de la rivalitat entra la Cuzzoni i la Faustina. Les dues dives “originals” que havien arribat a les mans en ocasió d’una representació de “Astianatte de Bononcini el 6 de juny de 1727, havien ara de lluitar el concert amb Senesino contra la deserció del públic al Teatre de Haymarket.
Amb Tolomeo, Händel responia al Beggar’s Opera amb un personatge extret de l’història de la conca mediterrània. L’heroi que dóna títol és en efecte un personatge històric: Ptolomeu IX Soter II, faraó d’Egipte i rei de Xipre (116-81 AC) amb algunes interrupcions obligat a compartir el tron amb la seva tirànica mare Cleopatra III (no pas l’amistançada del César, sinó una de les nombroses reines que portaven aquest nom) i el seu germà petit Ptomeu X i Alexandre primer. Els fets principals de l’òpera , principalment el seu exili a Xipre i el seu retorn al tron després de la mort de la seva mare, estan inspirats en esdeveniments autèntics. Una lectura de la biografia de Ptolomeu SoterII mostra que aquest monarca i la seva família tingueren una existència molt més dramàtica que qualsevol personatge d’òpera. Però per fer de l’assassinat, de la guerra i de la rebel·lió, els ressorts de l’acció no corresponia pas a l’estètica teatral del segle XVIII, així com els conflictes polítics del regne de Tolomeu Soter no són en Tolomeu més que el darrer pla d’una intriga sentimental que condueix a l’indispensable “Happy end“. Haym dona sopor en l’ocurrència sobre el llibret de Carlo Sigismundo Capece “Tolomeo et Alessandro, overo La corona disprezzata” (sobre la qual Domenico Scsarlatti havia escrit una òpera representada a Roma el 1711)
Toloneo afecta per la seva economia de mitjans: l’acció es desenvolupa en un petit nombre de gràfics personatges de manera succinta “Campanya al passeig marítim, un bosc, etc..“, no hi ha màquines i el repartiment es requereix cinc personatges. Seria aquest un signe de declivi de la Royal Academy?. El musicòleg Reinhard Strohmm analitza diferentment aquest contrast amb les òperes de gran format com “Ricardo Primo”; segons ell Tolomeo seria una mena d’alternativa a l’òpera italiana barroca la qual el públic anglès retreia la seva manca de credibilitat. L’obra s’orienta més cap al drama clàssic respectant per exemple la unitat del lloc i tots els decorats mostren dues vistes variades del mateix lloc, la ciutat d’Araspes a Xipre i els seus entorns immediats. Dels apartaments d’Araspes. Es tracta altre cop de llocs naturals neutres sense cap risc de desviar l’atenció de l’espectador. L’acció no fa intervenir en cap moment poders ocults, progressa seguint un mecanisme lògic articulant sentiments i malentesos de manera fàcilment comprensible.
La música de Händel va també en el sentit d’una més gran credibilitat: les àries, sense llargues introduccions i en conjunt relativament curtes no alenteixen pas el curs de l’acció. El compositor renuncia quasi per complet als instruments obligats, que serveixen habitualment per caracteritzar els sentiments i per concentrar-se més en la veu cantada: així el missatge de casa ària és expressat exclusivament pel personatge “parlant”. És justament a causa d’aquesta concentració en l’essencial que les àries de “Tolomeo“, permeten millor que en altres òperes, construir “el marc vocal” dels interpretes de Händel. Si sembla que Händel i el castrat Senesimo es detestaven, aquest no cantà pas menys tots el rols masculins principals en les produccions de la Royal Academy. Hándel sabia que la seva “vedete” atreia l’òpera les dames de l’alta societat i Senesimo sabia que les àries de Händel donaven més valor a la seva veu. Les característiques d’aquesta veu han estat descrites per Johann Joachim Quantz (1754) “Senesinmo tenia una agradable veu de soprano greu, penetrant, clara amb una entonació perfecta i un bell refilet. Ell no sobrecarregava pas l’adagi d’ornaments arbitraris, ans el contrari, executava les línies principals amb una suprema elegància. Cantava l’allegro amb molta fogositat i sabia projectar els trets ràpids (és a dir les vocalitzacions) amb el pit amb una velocitat agradable i de manera respectable. El seu físic era avantatjós pel teatre i el seu joc natural. E el paper d’heroi li anava millor que no pas el d’amant.
D’altres documents vanaven la seva “veu de mezzo” expressiva en els moviments lents- una qualitat de la que podrà fer us en Tolomeo, sobre tot en la gran escena del verí (Acte tercer, escena sisena) Tolomeno acaba de beure’s una copa (un verí que es revelarà que no és res més que un somnífer); en el decurs d’un recitatiu acompanyat, crida als seus enemics i als déus, ple de despit els convida a delectar-se amb la seva mort. Després invoca de nou el seu amor per Seleucis. L’ària d ‘adéu que ve tot seguit “Stille amare” és notable per la seva orquestració veritablement espectral: es creia sentir el verí escolar-se gota a gota per les seves venes. Tolomeo es desploma abans d’acabar el seu “da capo”. Händel va crear aquí un efecte de sorpresa teatral i musical particularment fort, és la cimera dramàtica que precedeix l’escena final.
De cara al gran i meticulós Senesino, el preferit del públic, la soprano Francesca Cuzzoni, petita i grassa, no podia semblar més que una caricatura d’heroïna. Però ni hi havia prou que ella es posés a cantar perquè hom oblidés el seu físic ingrat. Al cim dels seus mitjans vocals abans de 1730, ella tenia un agut pur i tendre, es distingia per una seguretat del gust en l’ornamentació i una entonació irreprotxable i era considerada sense rival en la interpretació de les àries patriòtiques, emocionants i sensuals. Totes aquestes qualitats són requerides d’ençà del primer acte que Händel destina al personatge de Seleucis: “Mi volgo ad ogni fronda” (1,3) escrita en un 12/8 líric, on l’entrada de la veu- que ha hagut encantar als incondicionals de la cantaire- es fa sobre un sol agut amb només amb el suport fet per les cordes “pianissimo” en el registre greu. L’altre ària de Selencis, “Diter, chef, dov’e (11/6) acompanyada delicadament de violins i les violes, oboès i baixos amb pizzicato, presenten un caràcter semblant. Rarament Händel ha compost un quadre de la natura tant encantador que aquesta escena del bosc, realçant encara el joc en eco amb Tolomeo en “el de capo”.
Faustina Bordoni, especialista en els papers de mezzosoprano dramàtica s’havia sovint obert pas a “cops de colze” amb la seva rival Cuzzoni en els escenaris italians abans de 1726. Era admirada pel seu “Allegro fogós” com per les seves brillants vocalitzacions i el seu talent com a actriu. El personatge d’Elisa, ple de temperament, no desproveït d’agressivitat, fins i tot malvada, devia ser ideal pel seu tipus de veu. Händel que sempre s’esforçava a ser equitatiu en les seves dues “Primes dones” fa justícia a la qualitat de Faustina des la primera ària d’Elisa,”Quell’onda che si frange (1.2) en la major: el mi agut de la Faustina considerada la seva millor nota, Händel escriví la major part de les àries a la seva atenció en les tonalitats de la o de mi, i fins a l’avorriment el mi agut. Després d’aquest “escalfament” del primer acte cadascuna de les dues dames interpreta una gran ària en les escenes següents, el principi Elisa “Se talor miri un fior“, després Seleucis “Fonti amiche“.En aquestes àries les cantants podien desplegar tota la seva virtuositat i omplir les atencions dels seus respectius partidaris.
Respecte al trio Senesimo–Cuzzoni-Faustina, els altres rols semblen de menys pes: Araspes fou cantat el 1728 pel baix-baríton Giusepe Maria Boschi, que havia fet ja part del plató de l’Agrippina de Händel el 1708 i que era cèlebre encarnant malvats o tirànics. Hom sap poques coses del castrat Antonio Baldi que fou el personatge D’Alexandre: emprat per la Royal Academy el 1725 fins al 1728, que era considerat un cantant de mitjana qualitat.
Un mes després de la “premiere” de Tolomeo, el director de la Royal Academy decidí cessar totes les seves activitats i la seva dissolució a partir del juny de 1728. Händel obtingué l’autorització per utilitzar el teatre i tots els seus accessoris per cinc anys suplementaris i es llençà amb l’empresari John Jacob Heidegger a un nou projecte finançat per uns aristòcrates. Tolomeo fou afegit al programe el 1730 amb Sanassin en el paper titular, el 1733. L’obra va caure de seguida en l’oblit i no va tornar a reviure fins que el 1938, que Fritz Lehmann la montà en el festival Händel de Göttingen. Encara avui Tolomeo resta a l’ombra de es operes més espectaculars del compositor, és comprensible tant perquè ens ofereix, per la urgència de la seva acció i les seves àries reduïdes a l’essencial, el que hom pot considerar com la quinta essència del teatre musical de Händel.
Resum de l’acció
Acte primer
Desterrat d’Egipte per la seva mare Cleòpatra, qui havia col·locat al tron el seu germà petit Alexandre, Tolomeo ha trobat refugi a Xipre. Aquest exili no és res comparat a la pèrdua de la seva esposa Seleucis que ell creu desapareguda en un naufragi: des de la riba, acusa la mar d’haver robat el seu bé i tot desesperat es disposa a llençar-se a les ones quan percep un nàufrag que cerca arribar a la riba. Dona suport a l’estranger que perd el coneixement i és llavors que Tolomeo reconeix al seu germà Alexandre. Pensa venjar-se de l’usurpador, però finalment decideix estalviar-li la seva vida e se n’allunya.
Apareix Elise, la germana del sobirà a Xipre. Araspes, qui es lamenta perquè ella s’ha enamorat d’un simple pastor. Alexandre que torna en si, la veu i cau immediatament sota els seus encants. Quan ell li explica ser un príncep egipci, la donzella ordena als seus servents a portar-lo a la seva tenda de campanya. La passió que ella ha desvetllat en Alexandre no si l’hi ha escapat pas, però el seu cor pertany del tot al pastor Osmin (qui no és altre que Tolomeo) .
Seleucis no és pas mort, es troba a Xipre sota la identitat de la pastora Delie que des de fa tres mesos busca el seu marit Tolomeo, sense èxit. Araspes travessa la seva ciutat i la fa una declaració d’amor.
En l’escena següent, Elisa que nota que Osmin és dissortat, li proposa de fer tot el possible perquè tingui una vida més bella. Estant sol, ell medita sobre la situació: l’amor d’Elisa no li és oportú, la mort de Seleucis ha de ser venjada, però la moralitat l’impedeix d’aixecar la mà sobre la seva mare i el seu germà. Per aquesta situació irresoluble, cerca un instant de repòs amb el son.
Seleucis, sempre a la recerca del seu espòs s’apropa a l’home adormit i reconeix a Tolomeo. Araspes espia l’escena i dedueix de l’actitud de la jove que ha desdenyat el seu amor que ella és l’amant del pastor. Per castigar-la decideix fer eliminar el seu rival. Seleucis fuig, Tolomeo desperta i nega conèixer una dona de nom Délie. Araspes decideix deixar-lo viure, però li ordena de mantenir-se a distància si no vol pas ser víctima de la seva gelosia.
Acte segon
Sempre a la mà de la seva passió amorosa, Elisa cerca Osmin. Tolomeo apareix amb aire agitat, només té una idea al cap, enfrontar-se als seus enemics. Directament interrogat per Elisa, ell revela que no és Osmin, sinó el famós Tolomeo, que tot el món cerca. Araspes arriba en aquest moment i la seva còlera és gran perquè constata que Osmin no ha marxat. Accepta que Elisa organitzi una confrontació entre Osmin i la pastora Delie per establir la seva identitat.
Seleucis no arriba pas a consolar-se d’estar separada del seu espòs, quan arriben Elisa i Tolomeo. Aquest reconeix de seguida la seva dona i vol abraçar-la però, per prudència, Seleucis fingeix no conèixer pas “el pastor” i s’allunya. Elise sap a partir d’ara tot el que volia saber. Fa una proposta a Tolomeo: si ell accepta estimar-la, salvarà la seva vida i tornarà a pujar al tron. Tolomeo contesta que no pot estimar més que a Seleucis. Estan sola, Elise abandonada a la còlera, furiosa d’haver estat desdenyada. En aquest moment arriba Alexandre i explica que Araspes és favorable al seu amor per Elisa i que ara és ella la que ha de decidir. Elisa li reclama a canvi de l’amor que mati a Tolomeo Deixa sol a Alexandre i comparteix entre sentiments conflictius: Un amor que no coneix la llei i la raó, no és digne del seu cor i que no té pas la intenció de matar a Tolomeo, ans el contrari tornar-li la llibertat i el poder, per tant ell resta sota l’encís d’aquesta dona tot odiant la seva crueltat.
Seleucis i Tolomeo recorren un bosc a la recerca d’un a l’altra, Araspes arriba amb el seus guàrdies i cau sobre Seleucis. Intenta abraçar-la quan apareix Tolomeo qui es precipita per defensar la seva esposa. Araspes que coneix a partir d’ara la vertadera identitat de Delia i Osmin, es mostra sense pietat. Seleucis i Tolomeo es diuen commovedors adeus abans de ser conduïts separats a una bona guàrdia.
Acta tercer
Alexandre acaba de saber la mort de la seva mare Cleòpatra i desitja tornar a Egipte amb Tolomeo, retingut presoner per Araspes. Aquest aconsella a Alexandre de matar al seu germà però aquest refusa. Araspes creu llavors que Alexandre és reticent a l’idea de cometre un fratricida, però que ell apreciaria que un altre s’encarregués d’assassinar-lo.
Durant aquest temps, Elisa insisteix a Seleucis que renuncií a Tolomeo i aquest s’haurà de casar amb Elisa sinó morirà. Seleucis intenta llavors de convèncer al seu espòs de cedir a Elisa, esperant així salvar-li la vida, però el seu diàleg arriba al punt de nous juraments de mutu amor. Elisa jura de venjar-se cruelment.
Alexandre que s’ha trobat amb els seus partidaris dins del bosc, veu de sobte a Seleucis, que els esbirros d’Elisa condueixen a la mort. Ell s’interposa immediatament i posa en fuita als guàrdies. Amb gran astorament reconeix a Seleucis que ell creia que s’havia ofegat i li rendeix homenatge en considerar-la la reina d’Egipte.
Mentre tant Tolomeo, amb un gest de desafiament beu una copa de verí que Elisa li ha fet arribar. Abans de perdre el coneixement desencadena la seva ira sobre els homes i el déus. El seu únic consol és pensar amb Seleucis.
Araspes arriba per presentar a Alexandre el cos de Tolomeo. Alexandre està terroritzat en tant que Araspes es felicita amb la idea que, Tolomeo mort ningú més podrà prendre-li a Seleucis. Però Elis confessa haver fet assassinar Seleucis: i afegeix que Tolomeo és encara viu, perquè fou un somnífer no pas un verí el que li va fer arribar. I en efecte Tolomeo es desperta en aquest instant. Després arriba Seleucis sana i estalvia conduïda per Alexandre, que ofereix a Tolomeo el reialme d’Egipte i la seva submissió. Tolomeo oblida tota ofensa i s’apresta a pujar al tron.