HENRY PURCELL Òpera Diocleciá

 

Els Profetes o l’historia de Dioclecià

Fou adaptada per Thomas Betterton director-actor del “Dorset gardenTheatre of an Opera”, de la peça del mateix nom escrita per Fletcher i Massinger. La peça original fou autoritzada a ser tocada el 1622, però la més antiga versió impresa estant conservada, es trona a la “Beaumont i Fletcher primer foli de 1647″, època a la que la monarquia de dret diví estava qüestionada, per no dir res més. L’heroi-soldat surt de la seva categoria per esdevenir emperador i la profetesa “Delfia” el declara digne d’aquest estat. Tot i que la noció de sobirania fundada sobre tot pel mèrit que no pas pel dret hereditari no era veritablement paral·lela a la situació en la que “Guillaume et Marie” havien estat coronats l’any abans de la representació de l’òpera, el tema era abastament proper a  a la realitat per agradar. Els texts dels cants de l’acte segon, especialment, palesen que “Betterton” era conscient de la situació política que regnava; l’òpera començà la setmanes que “Guillem” se’n va anar d’Anglaterra per fer la guerra a Irlanda. El pròleg molt crític de “John Dryden” fou prohibit pel camarlenc reial després de la primera representació.

El tema principal de la peça és la lluita de Dioclecià entre l’ambició imperial i l’amor, l’ardor guerrer dominant l’acció. Betterton modifica la relació en favor de l’amor, com passa en una òpera invertint l’ordre de les dues primeres escenes. L’òpera no s’inicia amb un consell de guerra sinó per un diàleg entre Delphina i Drusilla de la manera com aquesta última pogué arribar fins el seu estimat Dioclecià.

Aquest canvi de narració entre la guerra i l’amor està remarcat pel cor dels soldats, els únics actors que actuaven i cantaven. Després que Dioclecià va matar “Aper”, ells canten “The all-charming Queen of Love inspires the God of ward ” i l’acte quart “Sound his renown, advance his crown”. No obstant al final d’aquest acte, Dioclecià renuncia al poder imperial i s’estima més l’amor dins d’una cabanya amb Drusilla. El seu nebot Maximilià obté la princesa Aurélia i ha de regnar en el seu lloc.

En el decurs d’una celebració, Delphia evoca una comèdia màgica en la que el cor proclama l’abstinència a Cupido més que a Mart i l’òpera acaba per “Trimph victorious Love, thou hast tam’d almighty Jove”. Els tres cants “When first I saw” “Since from my dear” i “Let us dance, let us sing” no es troben a la partitura d Dioclecià de 1691, tot i que les paraules del tercer es troben en el llibret, o ells formen la segona estrofa de “All our days and oue nights”, l’única ària per tenor d’aquesta òpera. Van ser musicats per Purcell en ocasió de les representacions de 1693-94. Les fonts mencionen únicament en quin acte van ser cantades, però no en quin indret, “When I first saw”, precedia probablement “What shall I do” donanse que l’equilibre dramàtic de l’òpera estaria servit per una representació de l’amor de Dioclecià per Aurelia. Només aquí atrau l’atenció sobre el fet que Maximilià també l’estima.

“Since from my dear” hauria de seguir “Let monarchs fight” (acabant-se per “Astrea’s all the world to me”. Del punt de vista d’això, el cantant és “rudely torn” i “dies” de manera ambigua abans d’enfosquir en l’oblit de les bacanals. El nou arrengament de “Let us Dance” suit “Allour days”.

 

Dioclecià

Primera música

Segona música

Obertura

Acte primer

Flauta de corn

Ària primera.-

El gran Dioclecià ha mort el porc senglar

Que causava estralls a la nostra terra;

Qui d’entre nosaltres no serà transportat,

Qui sabrà retenir la seva joia?

El nostre senglar cau,

Odiat i condemnat per tothom;

Però l’esperit dels morts ens crida

Pels rituals funeraris,

Cor

Canteu les vostres lloances a Júpiter tronant,

A Venus i Palas igualment;

Atès que la reina de l’Amor que ens tempta

Sota el seu encís

Inspira al Déu de la guerra.

Ària segona (una dona)

Carón invita a l’ombra plàcida,

Ell acudeix per fer-lo passar,

Acompleix tots els rituals requerits

Perquè a l’altre marge sigui depositat,

Feu sonar totes les trompetes de guerra,

Toqueu els vostres pífans i timbals.

Simfonia

Duo.

Que tota la humanitat

Tasti aquest dia feliç

Cor

Que sonin totes les trompetes guerreres

Que tota la humanitat

Tasti aquest dia feliç  

Cant guerrer

Que els soldats s’alegren

Amb una sola i mateixa veu,

Que el Senat els honori,

Aquells que, al cap de l’exèrcit,

On colpeja mortalment el monstre,

I així els han alliberat pel seu valor

I la seva gosadia.

Cor

Alegreu-vos amb una sola i mateixa veu….

Tornada

Trio

Que ofereixen al Déu Mart

Per llogar el seu emperador

Un trofeu, fruit dels seus esforços,

Sense oblidar a Maximià

Que participà en la gesta gloriosa.

Cor

Alegreu-vos

Retornada

Simfonia de flautes

Ària

Desprès de les atzaroses tasques de la guerra,

Abandoneu-vos als plaers de l’amor;

Les belles presentaran els dons del Senat

Completant així el present de l’Estat.

Amb danses i cant al so dels timbals i les flautes, que les gracioses donzelles porten davant d’ell. Amb címbals i arpes, violes i llaüts, que els seus esposos i amants també acullen.

Quartet

Que de les seves processions els sacerdots

Envolten els herois

I erigint estàtues a la seva glòria;

Que l’encens pugi dels altars fins ben amunt.

Cor

Que del gran Dioclecià cantin tots la història

Dansa de les fúries

Tonada del segon acte.

Acte tercer

Xacona

Ària

Quan vaig veure per primer cop els bells ulls d’Aurèlia

De sobte van tremolar tors el meus membres

Vaig sentir un fremiment córrer per cada vena

I un cargol fred entorn del meu cor

Però, oh, l’alegria profunda

I ,oh, la dolça pena

Que perdurin abmb dues durant deu mil anys.

Dansa de cadires.

Ària

Que puc fer per palesar-li lo molt que l’estimo?

Quants milers de sospirs necessitarà?

Aquells que, fins aquí han emocionat altres dones.

Té descurança dels més comuns medis de l’amor.

Jo estimaré com mai un home ha estimat,

Admirant tot el dia, fos en llàgrimes

Tota la nit.

Fins que ella m’implori

De no estimar-la menys per conservar la nostra harmonia.

Els mateixos Déus no sabran mai estimar

Els homes deuran doncs crear ells mateixos noves gaubances

Jo desitjo que el meu amor augmenti sempre,

Tot i que l’amor ardent sigui més perillós que les penes.

Deixeu-me morir als braços de la bella Aurèlia.

Que sigui embalsamat pel perfum del seu alà,

Jo romandré fins al meu darrer sospir el seu fervent amant,

I mai cap heroi haurà tingut una mort més gloriosa.

Tornada del tercer acte

Acte quart

Dansa de les papallones

Tonada de trompeta.

Soneu, soneu, trompetes de la fama!

Que el centre de l’ univers

Crideu al món atent,

Mentre que nosaltres cantarem amb belles rimes,

Amb una música subtil i artística,

Ala gloria del gra Dioclecià,

Cor

Cantem tots

Versos inspirats

A la glòria del gran Dioclecià.

Fem sonar la seva fama

I que la seva corona sigui col·locada

Per damunt de tots els monarques

Que ha beneït aquesta terra.

Oh fama sagrada

Embalsama el seu nom,

Amb honors aquí a baix i glòria al més enllà

Cantem totes les proeses,

I la glòria amb entusiasme.

Del més gran dels monarques que han beneït aquesta terra.

Tornada del quart acte.

Acte cinquè

Contradansa

La mascarada

Preludi

Cupido

Crideu les nimfes i els faunes del bosc

Cor

Les nimfes i els faunes….

Cupido

Crideu les nàiades i els déus marins

Cor

Les nàiades….

Cupido

Crideu a Flora i Comus

Cor

Flora…

Cupido

Silenus i Momus

Cor

Silenus …

Cupido

Crideu a Bacus els seus companys de festa.

Cor

Bacus….

Cupido

Silvanus , Ceres i Tellus

Cor

Silvanus….

Cupido

Han de sortir tots de la seva estada.

Cor

Tots…

Cupido

Que les gràcies i els plaers envoltin

Les joves alegres i brillants amb les seves gales,

Que dies feliços, i dolces nits,

S’expandeixin deliciosament vers l’infinit.

Per aquesta beneïda bella parella

Un seguidor de Bacus i un Silvan

Veniu no trigueu, veniu!

Tot el món sap que aquest és el seu vot

I voldrà destacar-se dels millors

Per honorar el dia que l’amor a triomfat.

Mentre L’orquestra toca una simfonia, una màquina davalla, tan gran que omple tot l’espai comprés entre el davant de l’escenari i darrera dels vestidors; tot seguit és fixada amb planxes per dues escales de núvols. Conté quatre decorats diferents representant els palaus de dos déus i dues deesses. El primer és de Flora: les columnes de marbre roig i blanc apareixen a través dels núvols; són aflautades i filetejades d’or així com les seves bases i envoltades de garlandes de tota mena de flors. El segon és el palau de la deessa Pomone. Les columnes de marbre blau, cobertes de tota mena de fruits, enriquides igualment d’or. El tercer és el de Bacus: les columnes de marbre verd, engalanades cobertes d’or i decorades amb penjolls de raïm. El darrer és el del Sol, sostingut a cada costat per fileres de caldes, quina part inferior és de marbre blanc i la superior d’or. El conjunt està coronat per un núvol lluminós, damunt el qual, en un tron enterament daurat, el Sol davalla  lentament. Dessota d’aquest tron emergeix de les profunditats de l’escenari una vista agradable de jardins grandiosos, adornats per fonts i tarongers en grans terrines: el camí central condueix al palau del Sol que hom perfila a gran distància.

Entren junts Silvanus, Bacus,Flora,Pomone, els reis riberencs, els faunes, les nimfes, els herois i heroïnes, pastors i pastores, les gràcies i els plaers, així com la resta del seu seguici. Els que ballen es col·loquen a cada nivell del decorat i els cantants entorn de l’escenari.

Preludi i cor

Vet aquí, ah tu el més poderós dels déus,

Nosaltres venim a les teves ordres!

L’alegre, el poderós

El greu i el feliç

El jove i el vell

Tots junts com al judici final,

Aquí estem, tu el poderós dels déus,

Venim a la teva ordre!

Passapied (ball de Bretanya)

Dos silvans

Ah els dolços plaers de l’amor!

Qui pot viure sense voler tastar-los?

Jo rebutjaria el tron de Júpiter

Si poder i gloria haurien d’aplegar-se

Doneu-me dubtes i pors,

Doneu-me les penes de la gelosia,

Però que l’amor les foragiti

Perquè jo les accepto,

Perquè jo les accepto

Però que l’amor les foragiti.

Un faune

Que els reis es disputin poder i gloria

Horroritzant els mortals dels llamps i les armes

Que els seus temors estiguin tot el dia a l’aguait,

I que els malts de cap assaltin el seu descans a la nit,

Mai la meva ànima desitjarà la  grandesa,

Jo sempre m’acontentaré amb el benestar.

Cor

Oh, Amor tot poderós, escolta la meva crida,

Donem Astrèe, jo rebré tot d’ella.

I destí no podrà prendre més de mi.

Si jo tinc aquesta ànima bella, dolça i tendra.

No més a ella, ella és riquesa i honors

Astrèe és l’única a donar-me la felicitat.

Un altre faune

D’ençà que he estat brutalment separat

De la meva estimada Astrée,

La meva ànima no ha conegut cap alegria

Si no és la de plorar.

Però, ai, jo resto adormit

Els ulls plens de llàgrimes, torturat el cor,

Pensant en aquella quina absència

Em fa desitjar la mort.

Dos seguidors de Bacus

Separeu-vos, feu lloc

Perquè aquí està el Déu de vi!

Han vingut les bacanals

Amb les seves divines delícies.

Bacus

Aquí estic. Aquí estic amb els meus feliços companys;

Apropeu-vos, tots junts ens alegrarem.

Trio

Que cada un agafi el seu got,

Junts brindarem, brindarem;

Bevem i deixem amb la seva ruqueria els prudents.

Cor

El gran Júpiter

Que regna sobre la terra,

Mai s’ha trencat el cap;

Ell ha sabut alçar el seu got,

I al seu amic fer festa,

I guanyar el paradís amb el vi i l’amor.

Dansa de les bacants

Un seguidor de Cupido

Sempre espero, sempre desitjo,

I com més ella em dona, més jo sospiro

I cada regal és massa modest,

I com més jo rebo,

Més protesta el meu cor.

Malgrat els seus juraments que el seu do és total.

Por Drusilla no oferir-te res més?

Dels seus tresors ha esgotat el contingut?

Les meves esperances han així d’acabar-se?

Però no, tu ignores allò que tu has retingut;

Donem més, donem més encara.

Tu no em donaràs mai un tort.

Canaris

Dialogue

Un pastor

Oh diguem tendra amiga,

Per què així em rebutges?

El desesper

I els meus tendres sospirs

Faran que Corinne se’n vagi?

Oh, diguem tendra amiga meva,

Per què així tu em rebutges?

Una pastora

O Mirtillo, la teva posició elevada

Jo respecto, però minva el meu amor,

Aquella que escolta acabarà per pecar,

Qui discuteix te ja quasi aixecat el seient;

I l’amor devorador s’introdueix ràpid,

Un cop que la muralla és destruïda,

Llavors els meus sospirs  i els meus plors,

No tindran cap valor per tu.

No Mirtillo, la teva posició elevada

Jo respecto, però ell minva el meu ardor.

Un pastor

Com aquesta bella i tendra noia

Pot pensar que Mirtillo vol enganyar-la?

Com podrà ella suposar

Que pugui un dia abandonar-la?

No, el meu afecte és massa profund

La meva posició no pot ser gaire elevada.

Que l’amor sobre l’amor es fon.

Perquè tota la meva vida jo li dono.

Que ara vingui als meus braços.

Una pastora

Com n’és de fàcil creure.

Quan el cor és Oh! tan acollidor;

Aquesta mirada, aquest somriure, com sabrien ells

Donar la mort amb amb un plaer subtil?

Ah! jo moriré si tu m’enganyes

I per tant jo et vull creure.

Ambdós

Com n’és de fàcil creure,,,,,

Dansa

Un plaer

Tots els nostres dies i les nostres nits

Les passarem amb plaers,

La nostra jovenesa exigeix aquest preu;

I que els vells i els lletjos,

Els malalts i els disminuïts

Ena retreuen de fer durar l’amor.

Cor

Foragitem la raó importuna

La saviesa i la prudència en són més oportunes.

Un altre plaer

Ballem i cantem

Durant la primavera de la nostra vida

I consagrem-nos totalment

Al gran déu de l’amor

Divertim-nos i juguem

I alegrem-nos mentre puguem

Atès que l’edat ens impedirà aviat aquestes delícies.

Cor

Foragitem la raó importuna

La saviesa i la prudència en són més oportunes.

Dansa

Trio

Triomfa, oh Amor victoriós,

Triomfa sobre tot l’univers!

Davant teu s’inclina l’heroi valerós,

Tu subjugues a tota la natura.

Tu has dominat al poderós Júpiter.

Cor

Reprenguem tots en cor,

La gloria de L’Amor tot poderós

La seva fama canta envers el firmament

Glorifiquem-lo alegrement.