Fantasies
BWV 570
Any 1705–08
En clau de do major
Indicació de temps.- Fantasia
Per a orgue
És una obra primerenca probablement composta a la seva època d’Arnstadt (1703-1706) o potser una mica posterior, quan era a Mühlhausen. La peça va ser així composta, de forma independent, sense una fuga (cosa que faria més tard quan estava a Weimar). Bach la va compondre a quatre veus, per a dos teclats i es pot tocar sense pedals; per tant, perfectament podria ser tocada en una clau de dos teclats, encara que sembla que s’adapta més a l’orgue. El mestre va triar una harmonia i un ritme de forma molt curosa, amb fragments espaiats que cada cop es fan més densos, mentre les durades de les notes es fan menors i creix tant el ritme com la imitació de les veus. Es tracta d’una obra desconeguda que preludia el que serà una cursa plena de maduresa, ben aviat assolida.
BWV 571
Any 1720
En clau de sol major
Indicació de temps.-Fantasia ( Concert) amb tres moviments – Allegro – Adagio – Allegro
Per a orgue
El desenvolupament d’aquest concert, les harmonies, l’estil, em deixen dubtar de l’atribució a Bach.
Aquesta peça es va trobar en un manuscrit antic propietat de Griepenkerl.
Se sap que Bach, quan copiava la música de compatriotes i d’autors estrangers amb finalitats d’estudi, tenia el costum de signar els exemplars; no es pot excloure, doncs, que d’això sorgeixi el malentès d’atribuir-li la seva composició. Tanmateix, el caràcter de la composició recorda molt al Concerto Grosso.
La primera part té un caràcter viu i viu. Acaba amb una cadència virtuosa sobre la dominant. El segon moviment és un Adagio curt i bonic: seguit d’un Allegro final construït sobre un ostinato de baix.
A la gran edició de les obres de Bach (Bachgesellschaft) porta el títol “Fantasia”.
BWV 572
Any 1712?
En clau de sol major
Indicació de temps.- Fantasia amb tres moviments- Tres Vitement – Gravement –
Lentament
Per a orgue
Els estudiosos de la seva obra sembla que estan d’acord que la peça va ser composta abans del 1712, mentre treballava a Weimar. Aquí veiem com Bach pren molt per a aquesta obra de la música per a clau, amb clara influència de Buxtehude, sobretot a la part del pedal. S’obre la composició amb una introducció transparent en forma d’arpegis, que donen pas a una part més densa. Aquesta està escrita per a cinc veus i hi trobem Bach en estat pur. Després d’un desenvolupament dels motius, el pedal entra en escena fent que l’obra guanyi tensió i dissonància. Té un caràcter general de tipus improvisatori, però amb un intens contrapunt.
BWV 573
Any 1722
En clau de do major (inacabat)
Indicació de temps.- Fantasia
Per a orgue
Fugues
BWV 574
Any 1708
En clau de do menor
Indicació de temps.- Fuga sobre un tema de Giovani Legrenzi (1626-1690)
Per a orgue
En alguns manuscrits aquesta fuga té el següent afegit al títol: «Thema Legrenzianum elaboratetum cum subjecto pedaliter J. S. Bach». No és improbable que el tema provingui de Giovanni Legrenzi, mestre de Lotti i Gasparini.
Amb raó o equivocadament, aquesta fuga es coneix generalment com la «Fuga sobre el tema de Legrenzi». Per molt que s’hagin examinat moltes obres d’aquest compositor, no ha estat possible trobar aquest tema en cap d’elles.
La «Fuga» es desenvolupa en tres parts, amb dos temes. La primera part consisteix en una fuga.
En la seva conclusió comença una segona fuga composta sobre el segon tema.
Un cop conclòs també això, es repren de nou els dos temes al mateix temps, començant així els estrets (tercera part). El tancament és molt diferent de totes les altres fugues de Bach, ja que un cop acabada la part científica, per dir-ho així, s’inicia una cadència grandiosa a l’estil de Buxtehude.
És un llarg passatge virtuós que no conté cap element temàtic que es pugui vincular, ni de lluny, amb els temps principals.
BWV 575
Any 1708-17
En clau de do menor
Indicació de temps.- Fuga-Adagio
Per a orgue
És una peça en si mateixa que no té res a veure amb la fantasia anterior. No està ben establert si aquesta “fuga” va ser composta per a clavicèmbal amb pedals o per a orgue. L’únic indici que especifica l’ús de la pedalera apareix cap a la conclusió, on es col·loquen unes notes repetides al baix i després una curta cadència virtuosa.
Pel que fa a l’estil, es diria que pertany més a la literatura del clavicèmbal, però, en tot cas, també té un efecte excel·lent en l’orgue.
El tema és viu i es presta molt bé al desenvolupament d’una composició dinàmica i viva.
Una altra còpia manuscrita data aquesta “Fuga” al període de Weimar.
Un tema notable, una obra de passatges inquieta i un estat d’ànim inequívoc, però amb un final sorprenent; segurament aquesta deu ser una de les primeres obres de Bach.
BWV 576
Any desconegut
En clau de sol major
Indicació de temps.- Fuga
Per a orgue
L’autoria és dubtosa segons la majoria dels estudiosos. Tanmateix, l’escriptura fugal és força semblant a la que es troba als 8 Petits Preludis i Fugues;
La va escriure quan encara era un jove estudiant. És interessant com Bach s’aproxima a la forma de la fuga, que és plena del seu incipient art. S’obre amb un subjecte que podem qualificar de juganer i desenfadat. Qualsevol altra persona se les veuria i les desitjaria per treure’n partit, però Bach ja començava a demostrar com dominava el contrapunt i ho reflecteix aquí. Encara no és present aquest estil madur dels grans preludis corals però sí que veiem com prometia molt. Una cadència dóna pas a una conclusió brillant d’una bella obra.
BWV 577
Any 1750
En clau de sol major
Indicació de temps.- Fuga
Per a orgue
Se li posa el subtítol de «a la Gigue». És perquè comença amb un ritme força ingenu ple de puntets i amb ritme, precisament, de giga; aquí l’ambient que escoltem ens recorda plenament Pachelbel o Buxtehude. Tot i això, el que comença a desenvolupar-se és una peça que necessita gairebé d’un organista amb dos cervells, per no dir amb tres. La part del pedal és dificilíssima, de manera que sembla que l’organista està ballant davant dels teclats. En aquest cas, l’habilitat de l’organista no només és aconseguir un ritme trepidant sinó també una registració adequada.
BWV 578
Any 1707
En clau de sol major
Indicació de temps.- Fuga
Per a orgue
Evoca una imatge de Bach escrivint amb entusiasme i gaudint del seu propi tema mentre compon.
La obre ser molt publicada, sent una peça molt popular. La música és alegre i té tot el sabor bachià, amb una escriptura optimista. L’estil general és italià i el subjecte gairebé ens recorda una melodia per al violí. La peça, però, no és un mer exercici musical del mestre i l’adjectiu de petita se li dóna per no ser confosa amb altres i no perquè sigui una obra breu.
BWV 579
Any 1710
En clau de si menor
Indicació de temps.- Fuga
Sobre un tema d’Arcangelo Corelli
Bach va afegir un toc alemany a Corelli
Per a orgue
Aquest tema està pres del segon moviment de la «Sonata da chiesa, op. 3 nº4″ L’obra de Bach procedeix del seu període de Weimar, durant el qual va compondre grans obres per a orgue. Bach alenteix el tempo de Corelli i el presenta de manera ombrívola i amb textures lleugeres. Podem dir que així aconsegueix despullar-lo del seu caràcter italià. Les veus internes es fan més actives i crea una tensió tan subtil com a preciosa. Acaba la composició en un ambient ambivalent, amb una escriptura brillant, especialment a la meitat de la mateixa. Aquí apreciem el Bach més introspectiu i meditatiu.
BWV 580
Any 1751
En clau de re major
Indicació de temps.- Fuga
Per a orgue
La seva autenticitat no està provada i l’obra sembla en molts aspectes gairebé obra d’un aprenent, fins i tot com és una obra de qualitat. El subjecte ens recorda l’Alla breu, BWV 589 i se suggereix que va poder ser composta per un dels deixebles del mestre imitant, evidentment, el seu estil; o potser Bach li va proporcionar un tema inicial i després va ser desenvolupat per l’aprenent.
BWV 581
Any 1786
En clau de sol major
Indicació de temps.- Fuga
Per a orgue
Que se sap és de Gottfried August Homilius . No requereix l’ús del pedal i és tan breu que la partitura que es conserva només ocupa una pàgina. Hi ha qui hi veu el pas del corall «Wir glauben all» i, per tant, es qualifica de fugida coral. El que sí que sembla clar és que quan més se l’estudia menys sembla de Bach ja que el seu estil peculiar no apareix gaire per l’obra. Homilius, el seu autor, va ser un compositor alemany que se sap va prendre lliçons de Bach tant de composició com de teclat, cosa que va aprofitar perquè va aconseguir imitar el gran mestre d’una manera especial.
Certament també es va dedicar a les obres profanes, sobretot al Collegium Musicum, que habitualment tocava al Cafè Zimmermann. Per la zona també viatjava per fer concerts d’orgue, així com per examinar nous instruments. La seva activitat era frenètica i, malgrat tot aquell volum de treball, era capaç de compondre una cantata a la setmana. Actualment només de pensar-ho ens estresaríem però Bach era una persona fora del comú.