Passacaglia
BWV 582
Any 1708-12?
En clau de do menor
Indicació de temps.-Passacaglia- 21 variacions i fuga començant immediatament després de l’última variació.
Per a orgue
Schumann descriu les variacions de la Passacaglia com: «Mesclades amb tant d’enginy que un mai no pot deixar de sorprendre’s»
Es comenta que en aquesta obra Bach recull influències de diversos països. Per exemple, el tema de la passacàglia i de la fuga sembla pres d’un compositeur francès (André Raison). Abans d’aquesta fuga, utilitza fins a vint-i-una versions del baix inicial fins a l’últim totalment florit que condueix a la fuga. Aquesta té 124 compassos i Bach ens hi mostra el seu art amb el contrapunt i com feia amb aquest el que volia. La fuga (Thema fugatum a l’original) no es diferencia de la passacàglia, per la qual cosa sovint és només aquest nom el que apareix titulant la peça
Trios
BWV 583
Any 1723–29?
En clau de re menor
Indicació de temps.- Adagio -Trio
Per a orgue a dos teclats i pedal
No queda cap autògraf d’aquest Trio en re menor, BWV 583. Totes les fonts d’aquesta obra són còpies escrites en algun lloc després de la mort de Bach. Tot i que abans hi havia 11 manuscrits amb una versió d’aquest Trio, actualment només sobreviuen quatre manuscrits. Alguns dels manuscrits ara perduts es van utilitzar per a edicions de Breitkopf o de Griepnkerl, de manera que tenim una font per al text d’aquells manuscrits ara perduts.
Tots els manuscrits encara existents, i els manuscrits perduts dels quals encara tenim les edicions que es basaven en ells, tenen una lectura diferent d’aquest Trio. El nucli és el mateix en totes les versions, però es diferencien en els ornaments i en alguns petits detalls. A grans trets, com més recent és el manuscrit i, per tant, com més temps es van escriure després de la mort de Bach, més ornaments s’escriuen al manuscrit.
I com que no existeix cap autògraf, és impossible dir per cert quina versió és la més autèntica. Tot i que una hipòtesi raonable és que la font manuscrita més antiga, potser és la més fidel a la versió original.
BWV 584
Any 1685-1750
En clau de sol menor
Indicació de temps.- Trio
Trio, en sol menor
Per a orgue
Dubtosa autenticitat- Arranjament de la
partitura BWV 166/2 (Adagio)
BWV 585
Any 1685-1750
Trio, en do menor
Indicació de temps.- Largo – Allegro un poco – Largo – Allegro
Per 2 violins, continu.
Basat en el segon moviment d’una sonata a tres, de Johann Friedrich Fasch (1688-1758)
Fasch fou un del coetanis més notables de Bach, sobretot en la música instrumental, i aquell el tenia en molta estima, com ho demostra el que en l’Escola de Sant Tomàs es trobessin les parts d’orquestra de cinc de les seves obertures copiades de la mateixa mà del gran compositor. Les seves obres comprenen gran nombre d’obertures franceses, d’un gran agosarament de concepció, extraordinari per la seva època: sonates, quartets, misses, cantates i motets.
BWV 586
Any 1730 -1740
En clau de sol major
Indicació de temps.- Trio -Allegro
Transcripció d’una sonata a tres. De Georg Philipp Telemann.
BWV 587
Any després 1726
En clau de fa major
Indicació de temps.- 4 Suits o Ordre
Per a orgue
Premier Ordre «La Françoise»
(Sonade)
Gravement – gayement – rondement – gayement – gravement – vivement
Air. gracieusement – gayement
Allemande (sans lenteur)
Première Courante (noblement)
Seconde Courante (un peu plus viste)
Sarabande (gravement)
Gigue (gayement)
Chaconne ou Passacaille (modérément)
Gavote
Menuet
Second Ordre «L’Espagnole»
(Sonade)
Gravement, et mesuré – très lentement
Vivement – doux et affectueusement
Légèrement – gayement – air tendre – vivement et marqué
Allemande (gracieusement)
Courante (noblement)
Seconde Courante (un peu plus vivement)
Sarabande (gravement)
Gigue lourée (modérément)
Gavote (tendrement, sans lenteur)
Rondeau (affectueusement)
Bourée (gayement); double
Passacaille (noblement et marqué)
Troisième Ordre «L’Impériale»
(Sonade)
Gravement – Vivement – Gravement et marqué
Rondeau légèrement – rondement – Vivement
Allemande (sans lenteur)
Courante
Seconde Courante (plus marquée)
Sarabande (tendrement)
Bourée (gayement)
Gigue (d’une légèreté modérée)
Rondeau (gayement)
Chaconne
Menuet
Quatrième Ordre «La Piémontoise»
(Sonade)
Gravement – vivement – Gravement
Vivement, et marqué
Air, gracieusement
2e air; Gravement et marqué, légèrement
Allemande (noblement, et sans lenteur)
Courante
Seconde Courante (plus gayement)
Sarabande (tendrement)
Rondeau (gayement)
Gigue (affectueusement, quoy que légèrement)
Basat en “L’Imperiale” quart moviment de “Les Nations” de François Couperin.
Això amb prou feines compta com una composició de Bach , ja que és una transcripció molt senzilla del quart moviment de la sonata en trio L’imperiale de Les Nations de François Couperin . Ni tan sols és segur que Bach va fer la transcripció ell mateix, però si ho va fer, és probable que va crear aquesta versió al mateix temps que escrivia les seves pròpies sonates en trio per a orgue, cosa que suggereix que hauria d’haver tingut les seves mans. en l’original de Couperin poc després de la seva publicació el 1726.
Deliciosa peça de Trio en la forma típica (amb recapitulació), que ens va arribar a partir de còpies manuscrites propietat de Griepenkerl.
BWV 588
Any 1705
En clau de re menor
Indicació de temps.- Canzona (Dues Fugues)
Per a orgue
Mentre que els gustos musicals al seu voltant es rejoveneixen, Bach va continuar revisant elements de la seva joventut musical (i anteriors) al llarg de la seva vida. Si fos només per persistir en el seu contrapunt constantment brillant, va mostrar un cert arcaisme. Però aquest geni, és clar, no va sorgir del no-res. Al contrari, havia de madurar a fons. Per a una visió d’aquest procés, tenim la sort de poder consultar alguns dels primers treballs supervivents. Sovint són exercicis d’estil, com aquesta Canzona, i demostren l’esperit camaleònic de Bach.
És una peça en estil fugat en què Bach barreja sàviament tècniques del nord i del sud d’Alemanya. Sembla que el model seria les cançons de Frescobaldi; sembla que fins i tot el tema d aquesta obra està relacionat amb un altre del mestre italià. Bach construeix l’obra en forma de fuga a tres veus, però amb un tema fosc i misteriós, que de mica en mica es va desenvolupant. Avançada l’obra, el compàs canvia a ternari i la melodia que acompanya aquest canvi baixa cromàticament. Sembla que és una mirada als començaments del Barroc però el mestre se les arregla per donar-li un toc actual ple de color, de manera que l’obra es converteix en una cosa moderna. Les arcaiques fugues tenen aquí en una altra visió amb un aire nou. Per tant, podem dir que a l’auster estil alemany li aporta una nova coloració gràcies a la influència italiana.
BWV 589
Any 1708-1717
En clau de re major
Indicació de temps.- Allabreve
Per a orgue
És molt probable que es pugui datar en els seus anys de Weimar (1708-1717). Com que allí era l’organista de la cort va haver de compondre moltes obres, sobretot per als serveis religiosos. Aquesta obra presenta un gran interès tot i que hi ha qui ha dubtat de la seva autoria. És una composició duna sonoritat especial, grandiosa. El terme alla breu significa un compàs binari ràpid, és a dir, 2/2. Tot i això, l’obra no porta un tempo especialment veloç. El seu tema principal està deliberadament situat a la veu de soprano, que de mica en mica es va completant, amb la mà esquerra. L’obra progressa mitjançant una escriptura contrapuntística brillant, gairebé triomfant, però també d’una pau que només es pot qualificar de serena. És una obra que està composta de manera especialment rica.
BWV 590
Any 1720 o després
En clau de fa major
Indicació de temps.- Pastorella – Quatre moviment – Alla Siciliana – Allemande – Ària
Alla Gigue
Per a orgue
No es coneix com va ser originada aquesta obra. Està dividida en quatre seccions i molts estudiosos pensen que va ser escrita per a algun nadal de Leipzig, potser al voltant de 1720, i durant temps la seva autoria ha estat qüestionada. Sí que pot ser datada al final de la seva vida a causa de la presència de cert estil galant. Es caracteritza per la introducció amb aquesta característica nota sostinguda del pedal, que fins i tot trobem a l’«Oratori de Nadal». Destaca el tercer moviment que té forma d’ària, d’un simbolisme especial, en ritme ternari i bemoll. Aquest ritme es feia servir per representar els àngels, per la qual cosa es pensa que aquí Bach va voler retratar els àngels davant els pastors. La secció final és una giga en forma fugada. Hi ha algun erudit bachià (concretament Christoph Wolff) que sosté que està basada en la melodia de l’himne medieval «Resonet in laudibus», també cantat per Nadal com a lloança al nen Jesús.
BWV 591
Any 1714?
En clau de do major
Indicació de temps.- Petit laberint harmònic amb tres parts
Introitus – Centrum – Exitus – Andante
Per a orgue
Sembla que cada vegada hi ha més dubtes de la seva autoria, però segueix al catàleg. Sol afirmar-se que va ser composta per Johann David Heinichen (1683-1729), contemporani de Bach i a poc a poc recuperat. Al final de la peça apareix el nom BACH en notació alemanya, cosa que va poder causar la seva atribució. La peça està dividida en tres seccions: Introitus, Centrum i Exitus, i s’obre de manera espectacular i íntima, plena de trinos. A poc a poc, aquest ambient gairebé màgic evoluciona cap a un altre de més alegre, gairebé en forma d’himne solemne. El centre és més viu i ple d’un contrapunt més clar. La secció final té l’extensió de la meitat de l’obra i ens recorda al començament pel seu ambient. En final, però, és triomfant i té una sonoritat plena i potent. Una delícia, sigui o no de Bach.
Johann Sebastian Bach
El seu llenguatge musical era distintiu i extraordinàriament variat, reunint i superant les tècniques, els estils i els èxits generals de la seva pròpia i de les generacions anteriors i conduint a noves perspectives que les edats posteriors han rebut i entès de moltes maneres.