Venus i Adonis és una de les grans paradoxes de l’òpera anglesa. Aquest drama enterament musical en tres actes, amb el seu pròleg pastoral encisador i el seu final tràgic impressionant, sembla als ulls de l’oient d’avui ser una obra del tot convencional. Per tant, és aquest convencionalisme justament aparent que la fa excepcional. Escrita en una època on es designava Anglaterra pel terme “òpera”, ja fos una peça parlada en anglès amb intermedis musicals (molt semblant a la comèdia musical de Broadway d’avui dia), ja sigui una llarga peça pomposa en francès totes dues concloent amb una gran escena d’apoteosi i una celebració de l’esperit de la festa, Venus i Adonis destaca per la seva brevetat, la seva posta en escena senzilla i pot ser sobre tot pel seu final profundament melangiós. De fet no és pas del tot una òpera: el manuscrit més antic la titula clarament “Una mascarada per divertiment de rei”. Aquesta titulació no ens ajuda de cap manera a comprendre veritablement la peça: el gènere teatral conegut com “a mascarada de la cort” que havia vist la llum a l’Anglaterra de principis del segle XVII, era una forma artística més elaborada que combinava diàleg parlat i cançons quina principal finalitat era la de lloar la gloria del monarca a l’endemig d’efectes escènics espectaculars i una retòrica ampul·losa. Aquesta forma havia estat tramesa a l’honor durant el regne del rei restaurat Carles II 1660 a 1885, notablement en la grandiosa mascarada “Calisto” interpretada amb gran pompa al Whitehall Palace el 1675. Menys de deu anys més tard, no obstant, seguint la interrupció dels espectacles d’entreteniment imposats a la cort el 1678 a 1681 per, “L’Exclusion Bill, un projecte de llei que va posar el reialme anglès en una profunda crisi política, quin objectiu era excloure’l germà de Carles II (el futur rei Jaume II) de la successió al tron en raó de la seva adhesió a l’església catòlica i romana”, aquesta forma sembla haver estat completament rebuda i donà naixement a un nou gènere d’obres tràgiques totalment en música com Venus i Adonis de Blow i Dido i Eneas de Purcell, són els únics exemples que han arribat a nosaltres.
Venus i Adonis doncs és difícil de classificar dins la història del drama musical anglès. Ofereix un accés nou tant a la mascarada com a l’òpera, però sembla quasi haver tingut impacte sobre l’evolució d’aquestes dues formes a l’Anglaterra, a desgrat de tota l’atenció que li aportaren les generacions ulteriors. És més, els autors de l’obra no estaven vistos gaire bé com uns innovadors. John Blow era una de les figures avançades de l’establiment musical, però la seva contribució al teatre musical, es resumeix a Venus i Adonis. L’única indicació més llargament interessada pel drama musical és una petició que ell va enviar l’abril de 1682 al seu col·lega Nicholas Staggins (el compositor de la música de Calisto), per la creació d’una acadèmia o òpera de música, per tocar o fer-hi tocar les seves composicions musicals, una demanda que no sembla pas haver aconseguit.
El llibretista de Venus i Adonis ha estat recentment identificat pel cèlebre musicòleg JamesWinn, probablement com Anne Kingsmill, llavors dam d’honor de la duquessa de York (cunyada del rei) i futura comtessa de Winchilsea sota el nom d’AnneFinch. La seva producció poètica era vasta i diversificada, i força apreciada pels seus contemporanis-ella no va permetre de seguida si no més bé tard a la seva vida 1714 que el seu nom fos citat en les edicions publicades dels seus escrits.
Llevat d’això, no se’n sap pas gran cosa de les circumstàncies en que l’obra ha estat produïda. Es pensa que fou tocada a la cort entorn de 1683, el paper principal encarregat a Mary Davis, una vella actriu professional que havia breument estat una de les concubines de CarlesII abans de retirar-se. Cupido el va representar Mary Tudor, l’ infanta semi real il·legítima d’aquesta unió, que certament no tenia més de deu anys en aquesta època. No se sap pas on ni en quines condicions la mascarada fou presentada al rei. Gilbert Blin, suggereix que el tema subjacent de la caça que domina una part important de la peça trobada probablement el seu parió en la situació real de la època , perquè la caça era una activitat importantíssima en la vida cortesana del segle XVII i per l’atlètic i vigorós Carles II en particular. De la mateixa manera que tal hipòtesi no pot ser provada, és cert que la posada en escena excepcionalment sobre la retòrica arcadiana de l’obra porten el context d’una execució en relació amb una partida de caça, no obstant plausible. Desprès d’ haver omplert el seu paper a la cort, Venus i Adonis fou reprès en espectacle semi públic a l’internat per noies joves de Josias Priest a Chelsea, el 17 d’abril de 1684, la pròpia filla de Priest interpretant el paper d’Adonis (certament transformada en aquesta ocasió en veu de dona). Després l’obra sembla haver arrelat a Oxford, on una versió revisada fou assajada, no obstant no queda cap traça certa d’una interpretació. Contràriament a “Dido i Eneas”, quins orígens encara més obscurs són contrabalançats pel testimoniatge de diverses representacions públiques al segle XVIII, Venus i Adonis desaparegué completament de l’escena musical fins que al principi del segle XX doncs fou impresa per Godfrey Arkwright en una versió lleugerament abreujada.
Es compara sovint aquesta obra amb Dido i Enees. Totes dues treuen el seu motiu d’una història familiar de la mitologia clàssica. Totes dues són cantades del principi al final i inclouen nombroses musiques de ball. Igualment totes dues foren manllevades per Josies Priest per la seva escola dels barris de moda. i subratllant-les, elles valoren més els caràcters femenins, àdhuc destinats, ja que les relacions amb els homes més mal·leables comporten un resultat tràgic. Aquestes similituds aparents no van sense moltes diferències importants. Així, llavors, que Dido es desenvolupa en un marc del tot terrestre poblat únicament d’humans que hom de la vida de la cort preocupen i a la política imperial, Venus proposa un escenari bucòlic en el que els Déus i Gràcies es mesclen sense discriminació als pastors i caçadors. A Dido és la malvolença de les germanes capricioses -que les bruixes- que precipiten el desenllaç tràgic de l’acció; a Venus és un consell dissortat encara que ben intencionat, una manca de discerniment i la dissort que comporta la mort precoç de l’heroi.
L’obra teatral Dido integra uns elements espectaculars, com decorats diferents i diversos efectes escènics, maquines i objectes volants. Per contra Venus es desenvolupa amb un sol decorat rústic i no necessita més que un mínim de accessoris (un arc i unes fetges, un divan, una màscara, una pinta i un braçalet de perles) – això no és vertaderament l’extravagància que caldria esperar d’una peça que pretén ser “Una mascarada per l’entreteniment del Rei”.
Més important encara Dido i Enees és una obra plantejada sòlidament en la traïció èpica, mentre que Venus i Adonis representa el gènere pastoral. Contràriament al poder i a la insistència dramàtica de la seva “cosina” més cèlebre, Venus desplaça la seva intriga quasi mandrosament per una seqüència de quadres semi-autònoms, El pròleg i el segon acte no contribueixen gens a l’avançament de la història; presenten únicament un ordre idíl·lic arcadià, uns personatges rústics canten el poder de l’amor, en tant que llencen algunes observacions gentilment burlesques contra la corrupció i depravació de la vida a la cort. El segon acte impressiona sobre tot per l’escena dels “petits amors” una colla de querubins ingenus escolten la seva lliçó. Segueixen alegrement les instruccions del seu guia imitant, amb una incongruència intencionalment còmica. La pronunciació síl·laba a síl·laba, de la paraula “Mercenari”. La substància narrativa de l’obra es presenta en alternança amb aquests encisadors moments moments de treva de la tensió dramàtica. El primer acte és de bones a primeres el preludi esllanguit, sensual dels personatges principals, que és interromput brutalment per l’arribada dels caçadors; es transforma en una baralla entre els enamorats sobra la qüestió de saber si Adonis faria millor de passar el seu temps al llit o ambicionar una glòria marcial per una activitat més masculina, i al tercer acte, hom assisteix al resultat catastròfic dels seus actes, quan la ferida feta pel “senglar” Idolien comporta un final fatal.
El caràcter episòdic de Venus i Adonis i el contrapunt estructural entre els elements estàtics i dinàmics de les diferents escenes, ens permeten assaborir cada moment independentment, un poc com si hom deambulés en una galeria reial de quadres amb la seva varietat de pintures al·legòriques i històriques de retrats i quadres de gènere. Presa en el seu conjunt, l’obra, crea una atmosfera artificial, aconseguida amb art, que molt bé es podria qualificar de cortès; la vida luxuriant aristocràtica i costera les responsabilitats més serioses que incumbeix les persones de poder d’un alt rang. El pastor fidel i amant Adonis pot ser vist com un home del mateix tipus que Carles II, quins amors (com la seva relació amb Mary Davis) eren llegendàries, i quina aparent indolència havia causat prou preocupació als seus ministres a l’inici del seu regnat. Des del principi del primer acte Blow per la seva encisadora descripció musical de l’escena d’amor, es condueix a quest univers pastoral ple de gràcia amb les invocacions sensuals que es llencen els dos amants Venus i Adonis i el joc ric de flautes de bec, que acompanyen les paraules de la deessa. Però l’escena dissoluta és rudement interrompuda per l’arribada dels caçadors brillantment descrits per l’empreu del ritme de “Scotch snap” o ritme lombard, una doble corxera seguida d’una corxera puntejada, als instruments i per una bateria de salts melòdics en un “solo” (A mighty Boar our Spears and Darts defies) i el cor (lachne has fasten’d first, but she is old) que succeeixen escenes fent al·lusió a la violència física i a una set de sang mal dissimulada. Nosaltres trobem aquí una altra faceta de la vida de la cort; la caça en tant que teatre de proeses militars, però també sinècdoque de les batalles tant polítiques com físiques, en les que la classe dirigent des dels principis dels temps estava obligada a comprometre’s per la seva “raó de ser”.
El públic de segle XVII coneixia segurament la història i era perfectament conscient de les conseqüències doloroses que era necessari atendre. Però el llibret de Finch aporta un element nou, desconcertant. El compte original escrit Ovidi en les seves “Metamorfosis” tracta de l’egocentrisme insensat d’Adonis que abandona les carícies de la seva divina amant en profit dels plaers de la caça, més enèrgiques, però a fi de comptes fatals. El missatge d’Ovidi és múltiple: l’amor és la caça més gran, ultrapassa totes les temptacions mentideres de l’honor; l’ardor de la joventut hauria d’escoliar els consells de l’ edat i l’experiència; i pot ser sobre tot, no és pas prudent desfiar el destí. A Venus i Adonis, tot i les motivacions dels personatges principals són invertides. Adonis expressa clarament el seu desig de quedar-se als braços de la seva estimada, i es Venus qui insisteix a què vagi de caça. La primera justificació que dona la Deessa, “Absecce kindles new desire, I would not have my Lover’s tire” “L’absència inflama nous desitjos; no voldria que estigués cansat el meu amor” sembla raonable, però la seva explicació següent és sorprenentment profunda ateses les seves temptatives cada cop més vehement d’exercir el control sobre la seva relació: “rarament fereixo l’oïda d’un amor amb futileses o amb gelosies de la temença; jo li dono lliurament totes les delícies, amb dies de plaer i nits afortunades”. L’escena al principi plena de tendresa evoluciona cap una discussió a la qual Venus posa el final abruptament deixant l’escenari, tot i que Adonis no té cap altra tria que aplegar als seus companys pel seu passat temps funest.
A desgrat del caràcter fortament dramàtic del primer acte, és no obstant en el segon que Blow desplega més generosament el seu geni de compositor. El discurs plaent i lleuger de Venus i de Cupido, així com l’encantadora “lliçó dels amors” ofereixen una repetició aparent després del ritme precipitat de l’escena precedent. Però, irònicament, aquest quadre pacífic decau al moment mateix que Adonis corre cap el seu destí funest sobre el camp de batalla veí, llavors que Venus es prepara a acollir el retorn del seu amant. La música que acompanya les encisadores vacuïtats del text es fa cada cop més obscur. Quan Cupido aconsella maliciosament sa mare, vertaderament malament a Adonis per mantenir el seu defecte, la deessa esclata amb un riure sinistre que traeix el malestar de haver tractat de manera tan mesquina.
El compositor, desprès d’haver així desvelat les sospites dels auditors, prossegueix de manera més posada en el cor (mortals aquí a baix, Cupido aquí a dalt), quin llenguatge harmònic, sòrdid de presagis prefigura encara més clarament la dissort que s’apropa. Això condueix directament a una seqüència impressionant de seccions instrumentals (quatre danses en un entreacte programàtic) on un motiu descendent progressivament a la lírica base està tibada a cada nova secció, per acabar per transformar una sèrie d’intervals per graus sencers de mal auguri en un lament esquinçador que ens prepara, abans mateix que ens adonem, al gran dolor per la mort del jove Adonis.
El tercer acte posa la tragèdia al dia, i Blow subratlla magníficament per uns retards de sospirs i salts melòdics inesperats els laments de desesperació de Venus. Quan el cor final “Mourn for thy servant” espera a poc a poc la nostra consciència realitzem gràcies a les hàbils característiques musicals de Blow que nosaltres som ja immersos dins d’una emoció tràgica.
Malgrat , o més probablement a causa del seu caràcter excepcional, Venus i Adonis no para de qüestionar-nos, Des del punt de vista de la seva identitat en tan que òpera i obra per la cort, respon a les nostres esperances per simultàniament commoure-les, i fa prova d’una profunditat i d0una sofisticació amb contradicció a la aparent simplicitat de l’obra. En demés, admet diverses lectures: política/al·legòrica, tropològica, psicològica, feminista. La cort de CarlesII acabava tot just d’afirmar les seves reivindicacions a l’autoritat política basada sobre els principis de l’absolutisme, i es pot molt bé que la imatge d’una felicitat arcadiana destruïda per per una violència inesperada estava destinada a reflectir unes circumstàncies particulars en un moment precís de la història.
Però malgrat totes les incerteses- concernint a la seva significació ambigua, la seva complexitat, la seva complexitat estructural, la seva brevetat i la seva gènesi obscura- Venus i Adonis és un triomf de la forma lírica, així com quan desplega tot el seu poder musical i dramàtic per conduir-nos des de les altures de la beneïda innocència a la profunditat del desesper humà, transformant els “dolços boscos” del pròleg bucòlic al “boscos desèrtics” de la lamentació coral final, ens proposa una meditació profunda sobre els temes universals de l’amor, la bellesa, la joventut, i sobre el fràgil equilibri entre el candor i la prudència- una prudència que arriba massa tard pels personatges principals de la mascarada, però que, pot ser arriba a temps justament per ser útil al rei i a la cort, als que aquesta obra fora del comú estava destinada.
Com que venus i Adonis és una peça relativament breu , és del tot raonable pensar que una migdiada o una sessió nocturna destinada al divertiment del rei ha pogut incloure altres divertiments musicals, avant de les peces més més formals a les més lascives per satisfer els gustos eclèctics de l’hoste reial. És per això em afegit ala mascarada de Blow tres peces més curtes: una peça instrumental i dues peces vocals datades una mica més tard en la carrera del compositor.
“Welcom er’ry Guest” apareix en primer lloc (sota el títol de Pròleg), en el recull de cançons titulat “Amphion Anglicus de 1700. El seu origen és incert: la peça sembla estranyament incompleta.