Es trobaran aquests personatges i els gossos que els acompanyen en el primer acte de Venus i Adonis de Blow, quan els caçadors venen a retirar l’amant dels braços de la deessa per anar a caçar. Blow va escriure igualment per senyalar el seu accés a una música de caçadors que queda com un dels primers exemples de tractament instrumental del llenguatge de les trompes de caça. Els versos “Vos que odieu les joies mandroses de la ciutat” i cada matí cerqueu els plaers més rudes, s’adreçaven certament per les orelles dels contemporanis a Carles II. El rei era en efecte conegut per ser matiner, i en llevar-se era seguit d’activitats físiques, entre les quals la caça era la preferida. El sobirà trobà un teòric dels seus hàbits en la persona de Richard Blome que en el seu llibre “The gentelman’s Recreation”, començada el 1682 amb el suport del rei, recorda que “La caça és un plaer recomanable, que ha estat sempre practicat pels homes de tots els rangs i qualitats, tal com, reis, prínceps, que és un gran conservador de la salut, un exercici, un exercici viril que augmenta l’activitat”.
El tema de la caça, a l’ensems treball i plaer, així com la història d’Adonis, havien ja constituït el divertiment de la família reial d’Anglaterra durant la seva estada a França. L’espectacle de pati o codi no era pas cap cosa nova a la Gran Bretanya, però ençà de la restauració és acolorit d’una influència francesa. No és improbable que la memòria dels divertiments sumptuosos de la nova reialesa de Lluis XIV del anys 1650 hagués influït en la concepció dels divertiments a la cort d’Anglaterra tals com Venus i Adonis. A partir de 1660 fins el 1688, músics i poetes circulaven ambdós reialmes i la intensa vida teatral i musical francesa servia d’inspiració als poetes i compositors anglesos. Les representacions a la cort, lluny d’acomplir únicament una funció de divertiment, eren també l’ocasió d’expressar la imatge d’una situació lligada al poder, ateses les estructures de les relacions socials del moment. L’espectacle reial, perquè s’inscrivia en una política més vasta, era una ocasió pels participants d’adquirir una visibilitat creixent i una llegibilitat renovada del seus rangs.
La col·locació dels espectadors era expressiva del rang de cadascun. L’estatus social fent-se públic, però el favor del monarca estava també explicitat per la tria dels dels intèrprets i de fet, si hom vol comprendre la tria de la història d’Adonis per aquesta representació, és també, vers el context necessari per tornar-se amb el fi d’assajar de desenredar els fils de l’obra i intentar comprendre millor el llibret. Certament les condicions polítiques i públiques de l’any 1683 a Anglaterra no semblaven gaire propícies als divertiments. Però és remarcable que cap document de l’època no menciona encara que sigui breument la representació de Venus i Adonis.. Aquest silenci pot tenir nombroses raons, però és probable que l’obra tingué un caràcter íntim que no fou jutjat bo ni a propòsit per fer-ne un reportatge per les detallades circumstàncies la naturalesa privada de la representació està de fet corroborada pel que hom sap de la distribució dels papers.
El manuscrit menciona l’ efecte que la peça ha estat creada a la cort per “Mary Davis” una antiga amistançada de Carles III, en paper de Venus i amb la seva filla “Lady Mary Tudor”, en el paper de l’amor. A la restauració Mary “Moll” Davis fou una de les primeres actrius angleses a beneficiar-se de l’aixecament de la prohibició a les dones d’aparèixer els escenaris anglesos. membre de la “Duke Theatre Company” que estava sota el patronatge del duc de York, el es troba amb Carles III, i abandona l’escena professional el 1668, però continua prenent part dels espectacles que tenien lloc a la cort. La seva filla Mary Tudor nascuda el 1673, tenia doncs deu anys quan la representació a la cort de Venus i Adonis. Fer interpretar a una antiga amistançada del rei el paper de deessa de la bellesa, era certament molt galant, però aquesta delicadesa tenia altres atribucions com el paper de l’amor infant de Venus a la seva filla. Volen atribuir a Mary Tudor el paper d’un Déu, que alguns poetes deien fruit dels amors il·legítims de Mart i Venus, l’auditori podia en certa manera completar un mara al·legòric familiar. Contràriament a moltes altres versions del mite, el Déu Mart està efectivament absent a l’òpera de Blow, o per dir-ho millor, absent de l’escena. La presència de Carles II a la sala sembla donar-li el, paper de testimoni de la història, veure al Déu inflexible que hom venja de l’infidel Venus, en efecte, nombroses variants de la faula mencionen que és el mateix Mart, que prenent l’aparença del furiós senglar, qui mata Adonis ferint-lo sota la cintura. Baldament com sigui, Carles II no podia més que somriure de les observacions enganyoses de Déu de l’amor, sobre els cortesans volubles. Totes les rèpliques de Mary Tudor són plenes d’ humor per un auditori de la cort, i les seves paraules infantils devien acolorar-se de sornejaria suplementaria per la presència del seu august pare.
Aquesta aproximació entre pare i filla tenia quasi el valor de reconeixement públic, fou ric en conseqüències del futur de lady Mary i a la vista dels costums de les corts reials del segle XVIII, permet pensar que l’espectacle fou l’ocasió per la presentació de lady Mary Tudor a la cort. Era en efecte costum de presentar oficialment un infant en ocasió d’una festa i fou sens dubte la primera vegada que Mary tingué visible dins d’un esdeveniment social. Aquesta presentació oficial coincideix amb un reconeixement més material de Carles II de la seva filla il·legítima i el setembre de 1683, lady Mary Tudor rebé del rei el benefici d’una pensió de 1500 lliures que, devia assegurar-li la possibilitat de tenir una posició digna del seu il·lustre pare i esdevenir un partit interessant per un possible marit. En un del reialme del segleXVIII, una primera aparició a la cort tenia sovint lloc en ocasió d’un ballet on l’infant podia fer prova de mestressa de la seva conservació i així palesar la seva aptitud per unir-se al món dels adults que era la cort. La manera com la petita Mary ho aconseguir superar l’allargada i les dificultats relatives del paper de l’amor resta un misteri d’aquest ritu de passatge. Els seus començaments degueren estar coronats pel èxit, perquè hom sap que lady Mary Tudor dansa brillantment en el ball a la cort l’any següent i que es va casar el 1687 abans dels seus catorze anys.
Aquest context familiar amb els seus efectes mirall el llibret pot també suggerir un lligam estret entre el caçador renunciant a la seva amant amb el fi d’anar de caça amb Carles II, sempre a la persecució de nous plaers. El rei d’Anglaterra, era en efecte com la majoria dels monarques del seu temps un caçador inveterat i un amant voluble. La passió del monarca pels gossos, de caça i de companyia. era ja ben coneguda, i la raça dels Spaniel nans (Cavalier Rei Carles Spaniel) és un testimoni encara viu d’aquest últim. Venus i Adonis conté així nombroses claus, que pels jocs de referències, sonen com una advertència al home voluble: fugir dels plers de l’amor per la caça i els gossos pot ser fatal. Aquesta evocació del destí fatal del caçador es sosté per un detall que en aquest context pren una importància poètica: a Venus i Adonis, els caçadors criden a tres dels seus gossos per perseguir el senglar. Aquests porten els noms dels terribles gossos d’Acteon, aquest altre caçador dissortat de les “Metamorfossi d’Ovidi que acaba transformat en cérvol i devorat per la seva gossada. Entre el quaranta gossos de l’horda d’Acteon citats per Ovidi, el llibretista de Blow n’escull que ell dota de nous trets, el gos de Sparte Mélampus, d’un olfacte subtil, és acompanyat de “Ladon de Sycone quins flancs magres descriuen com fort i audaç”. Lachné, que Ovidi, descriu com hirsut esdevé una vella gossa. Aquests petits tocs, subratllats per la música de Blow, fan pensar que el gossos de la faula estaven representats a l’escenari per uns conillets provinents probablement de la gossada del rei, el “Privy Pack”.
L’ història d’Adonis presenta la sortida i el retorn de la caça i éss probable, segons les pràctiques de les corts Europees de l’època que l’obra hagi estat representada al final d’una partida de caça, com un espectacle curt desprès d’una jornada d’exercici. El dret de caça era, d’ençà de l’edat mitjana, signe de pertànyer a un Elite, i el 1671 Carles II reforçà aquest privilegi aristocràtic per una llei coneguda amb el nom de “Geme act”. La caça era certament un plaer per la cacera dominant, però segons certs pensadors era també una sana ocupació moral que desviava l’home de la vanitat de la seva condició. Era també doncs un treball que implicava que els homes s’assemblen i compartien, però la munteria al segle XVII era també un art envoltat d’esdeveniments diversos en relació amb ella: dinar en comú, cerimònies religioses, vetllades. Tots els escrits d’aquesta època estan d’acord amb l’aspecte de relació de la caça i insisteixen sobre l’amistat que ha d’unir els caçadors. La sociabilitat de la caça s’expressava igualment en l’assemblea que la precedia, tot com en l’àpat que la succeïa; tal festa era en efecte l’ocasió de cantar les llegendes de la caça, un entorn apropiat per una representació de Venus i Adonis, mascarada pel divertiment de rei, presentat en el quadre festiu d’una partida de caça, la història de Adonis esdevenia un ritual i tronava a dir que si la caça podia semblar un plaer de la vida, ella era abans que tot un traball en que la mort devia ser el desenllaç. Veus i Adonis noi s’han pas acabat de desemmascarat, però la memòria d’un amor de juventud, la presencia d’una petita filla i l’evocació de la caça, tres motius plens de ressonàncies diverses del reial espectador de 1683, no ofereixen forces pistes per apreciar-ne la preciosa sofisticació.
Traduït per Gilbert Blin