LUDWIG van BEETHOVEN Lieder WoO 153-155

WoO 153 (20)  WoO 155/26

Vint cants irlandèsos  WoO 153
Per a una o dues veus amb acompanyament de piano, violi i violoncel
Any  1814/6

WoO 153/1

When eve’s last rays in  twilight die/Quan morin els últims raigs de la nit al crepuscle  

Any 1814/6
Cant irlandès en clau de  mi bemoll major
Indicació de temps.-  Andante con molto, espressivo en mi bemoll major
Llibretista.-David Thomson
Per a una o dues veus amb violí, violoncel i piano

When eve’s last rays in  twilight die

When eve’s last rays in twilight die
And stars are seen along the sky,
On Liffy’s banks I stray;
And there with fond I regret I gaze,
Where oft I’ve pass’d the fleeting days
With her that’s far away.

When she would sing some lovely strain,
How sweet the echoes gave again
In fainter notes the lay;
Tho’ mute the echoes of the grove,
In fancy still I hear my love.
Though now she’s far away.

Her from the stream reflected clear,
And still it seem’d, when she was near,
To move with fond delay;
But though its wave no trace retains,
Her image in my heart remains,
Tho’ now she’s far away.

Wenn Tages letzte Strahlen fliehn

Wenn Tages letzte Strahlen fliehn
Und droben Stern auf Stern erschien,
Schweif’ich an Liffys Strand.
Dort weilt mein Blick in Traurigkeit,
Wo mir so pfeilschnell oft die Zeit
Mit ihr, die fern jetzt, schwand.

Wenn sie ein holdes Liedchen sang,
Wie lieblich drang der Widerklang
In sanftrem Ton zu mir;
Ob Zeit das Echo längst vertrieb,
Doch hör’im Geist ich noch mein Lieb’,
Ob fern es weilt von hier.

Ihr Bild, vom Strom gespiegelt klar,
Schien oftmals, wenn sie nahe war,
Zögernd zu flieh’n vor ihr;
Ist auch ihr Bild im Strom verzischt
Im Herzen bleibt mir’s unverwischt,
Ob fern sie weilt von hier.

Quan morin els últims raigs de la nit al crepuscle

 Quan morin els últims raigs de la nit al crepuscle
I es veuen estrelles al llarg del cel,
Als bancs de Liffy m’he desviat;
I allà amb afecte em penedeixo de mirar,
On sovint he passat els dies fugaços
Amb ella queda lluny.

Quan cantava un ritme encantador,
Que dolços van tornar a donar els ecos
En notes més tènues el laic;
Encara que silencii els ecos de l’arbreda,
Amb la fantasia encara escolto el meu amor.
Encara que ara està lluny.

Ella del rierol reflectia clarament,
I encara semblava, quan estava a prop,
Moure’s amb afecte retard;
Però encara que la seva onada no en conserva cap rastre,
La seva imatge al meu cor roman,
Encara que ara està lluny.

WoO 153/2

No riches from scanty store/ Sense riqueses els escassos magatzems

Any 1814/16
Cant irlandès en clau de re major
Indicació de temps.- Amoroso con moto en re major
Llibretista.-David Thomson
Per una o dues veus amb violí, violoncel i piano

Cançó en què la jove explica l’ansietat i el dolor mentre el seu home marxa a la recerca de diners.

WoO 153/3

The Bristish light dragoons/Els dracs lleugers britànics

Any 1814/16
Cant irlandès en clau de re major
Indicació de temps.- Vivace scherzando en re major
Llibretista.- Sir Walter Scott
Per a una o dues veus amb violí, violoncel i piano

The Bristish light dragoons

‘Twas a Marechal of France, and he fain would honour gain,
And he long’d to take a passing glance at Portugal from Spain,
With his flying guns this gallant gay,
And boasted corps d’armée,
O he fear’d not our dragoons with their long swords boldly riding.
Whack fal de ral la la la la la la la,
And Whack fal de ral la la la la la la la.

To Campo Mayor come, he had quietly sat down,
Just a fricassee to pick, while his soldiers sack’d the town,
When ’twas peste! Morbleu! Mon General,
Hear th’English bugle call!
And behold the light dragoons with their long swords boldly riding.
Whack fal de ral la la la la la la la,
And Whack fal de ral la la la la la la la.

Three hundred British lads they made three thousand reel,
Their hearts were made of English Oak, their swords of Sheffield steel,
Their horses were in Yorkshire bred,
And Beresford them led;
So huzza for brave dragoons with their long swords boldly riding.
Whack fal de ral la la la la la la la,
And Whack fal de ral la la la la la la la.

There here’s a health to Wellington, to Beresford, to Long,
And a single word of Bonaparte before I close my song:
The eagles that to fight he brings
Should serve his men with wings,
When they meet the brave dragoons with their long swords boldly riding.
Whack fal de ral la la la la la la la,
And Whack fal de ral la la la la la la la.

Die englischen leichten Dragoner oder die Ebene von Badajos
Ein Marschall von Frankreich, der auf Lorbeern sehr erpicht,
Er woll’t im Flug sie pflücken an Spaniens Sonnelicht;
Und stolzen Muts marschierte der
Mit dem gepriesnen Heer,
Nicht fürchtend die Dragoner, mit dem Flammberg sturmgleich reitend.
Whack fal de ral la la la,
Und Whack fal de ral la la la la la la la.

Als Pest! Morbleu! Mon Général!
Der Briten Hörnerschall!
Und seht dort die Dragoner, mit dem Flammberg sturmgleich reitend.
Whack fal de ral la la la,
Und Whack fal de ral la la la la la la la.

Dreihundert Briten schlagen dort dreitausend an der Zahl,
Ihr Herz britisch Eichenholz, ihr Schwert aus Sheffield Stahl;
Die Rosse nährte Yorkshires Korn,
Und Beresford war vorn;
Ein Hurra den Dragonern, mit dem Flammberg sturmgleich reitend!
Whack fal de ral la la la,
Und Whack fal de ral la la la la la la la.

Jetzt Wellington und Beresford und Long ein laut’ Hurra,
Und ein Wort noch von Napoleon, denn des Liedes Schluß ist nah:
Mit Flügeln statte jeder Aar
Im Kampf aus seine Schar,
Wenn sie trifft auf die Dragoner, mit dem Flammberg sturmgleich reitend!
Whack fal de ral la la la,
Und Whack fal de ral la la la la la la la.

Els dracs lleugers britànics

Era un Marechal de França, i voldria honrar el guany,
I desitjava fer una ullada passatgera a Portugal des d’Espanya,
Amb les seves armes voladores aquest gai galant,
I van presumir de cos d’exèrcit,
Oh, no temia els nostres dracs amb les seves espases llargues cavalcant amb valentia.
Whack fal de ral la la la la la la la,
I Whack fal de ral la la la la la la la la.

Vine al Camp Major, s’havia assegut en silenci,
Només una fricassea per escollir, mentre els seus soldats saquejaven la ciutat,
Quan era peste! Morbleu! Dl General,
Escolteu la trucada de corneta anglesa!
I vet aquí els dracs lleugers amb les seves espases llargues cavalcant amb valentia.
Whack fal de ral la la la la la la la,
I Whack fal de ral la la la la la la la la.

Tres-cents nois britànics van fer tres mil rodets,
Els seus cors estaven fets de roure anglès, les seves espases d’acer de Sheffield,
Els seus cavalls eren criats a Yorkshire,
I Beresford els va conduir;
Així que huzza per als dracs valents amb les seves espases llargues cavalcant amb valentia.
Whack fal de ral la la la la la la la,
I Whack fal de ral la la la la la la la la.

Aquí hi ha salut a Wellington, a Beresford, a Long,
I una sola paraula de Bonaparte abans de tancar la meva cançó:
Les àguiles que per lluitar porta
Hauria de servir els seus homes amb ales,
Quan es troben amb els valents dracs amb les seves espases llargues cavalcant amb valentia.
Whack fal de ral la la la la la la la,
I Whack fal de ral la la la la la la la la.

WoO 153/4

Since greybeards inform us that youth will decay/Ja que les barbes grises ens informen que la joventut decaurà

Any 1814/16
Cant irlandès en clau de re menor
Indicació de temps.-Vivando scherzando en re menor
Llibretista.-Trevor Toms
Per a una o dues veus amb violí, violoncel i piano

Since greybeards inform us that youth will decay

Since greybeards inform us that youth will decay,
And pleasure’s soft transports glide swiftly away:
The song, and the dance, and the vine, and the fair,
Shall banish all sorrow and shield us from care.
Away with your proverbs, your morals, and rules,
Your proctors, and doctors, and pedants, and schools:
Let’s seize the bright moments while yet in our prime,
And fast by the forelock catch old father Time.

Tho’ spring’s lovely blossoms delight us no more,
Tho’ summer forsake us, and autumn be o’er;
To cheer us in winter, remembrance can bring
The pleasures of autumn, and summer, and spring:
So when fleeting seasons bring life’s latest stage,
To speak of youth’s frolic shall gladden our age:
Then seize the bright moments while yet in our prime,
And fast by the forelock catch old father Time.

Die Graubärte lehren, daß Jugend vergeht

Die Graubärte lehren, daß Jugend vergeht,
Und Lust und Entzücken wie Mailuft verweht:
Sollen Lieder und Tänze und Mädchen und Wein
Von Sorgen uns heilen und schirmen vor Pein.
Fort! Phrasen und Regeln hochweiser Moral,
Fort! Zopf und Pedanten und Schulzwang einmal!
Genießt, weil es Lenz noch, bald liegt er verschneit,
Und hascht nach den flüchtigen Freuden der Zeit!

Wenn Lenz uns mit Blühen nicht länger entzückt,
Wenn uns Sommer verraten und Herbst uns entrückt:
Dem Winter zum Trost bring’ Erinnrung herbei
Die Wonnen vom Herbst uns und Sommer und Mai.
Und deckt unsre Schläfen einst silberner Schein,
Wird uns Lust noch der Traum unsrer Jugend verleihn;
Genießt, weil es Lenz noch, bald liegt er verschneit,
Und hascht nach den flüchtigen Freuden der Zeit!

Ja que les barbes grises ens informen que la joventut decaurà

Ja que les barbes grises ens informen que la joventut decaurà,
I els suaus transports del plaer s’allunyen ràpidament:
La cançó, el ball, la vinya i la fira..,
Bandejaran totes les penes i ens protegiran de les preocupacions.
Fora els proverbis, la moral i les regles,
Els seus proctors, i doctors, i pedants, i escoles:
Aprofitem els moments brillants mentre estem a la flor de la vida,
I prenem de la forquilla el vell pare Temps.

Encara que les belles flors de primavera ja no ens delectin,
Encara que l’estiu ens abandoni, i la tardor s’acabi;
Per alegrar-nos a l’hivern, el record ens pot portar
Els plaers de la tardor, de l’estiu i de la primavera:
Així que quan les estacions fugaces porten la darrera etapa de la vida,
Parlar dels jocs de la joventut alegrarà la nostra edat:
Aleshores aprofita els moments brillants mentre encara ets a la flor de la vida,
I agafar per els cabells al vell pare Temps.

WoO 153/5

I dream’d I lay where flow’rs were sprinning/Vaig somiar que jeia on brollaven les flors

Any 1814/16
Cant irlandès en clau de do menor
Indicació de temps.- Andantino en do menor
Llibretista.-Robert Burns
Duet amb violí, violoncel i piano

I dream’d I lay where flow’rs were sprinning

I dream’d I lay where flow’rs were springing,
Gaily in the sunny beam;
Tho’ to the wild birds singing,
By a falling crystal stream.
Staight the sky grew black and daring,
While through the woods the whirlwinds rave,
The trees with aged arms were warring,
Across the swelling drumlie wave.

Such was my life’s deceitful morning,
Such the pleasures I enjoy’d;
But long ere noon loud tempest storming,
All my flow’ry bliss destroy’d.
Tho’ fickle fortune has deceiv’d me,
She promised fair, and perform’d but ill,
Of many a joy and hope bereav’d me,
I bear a heart shall support me still.

Mir träumt’, ich lag, wo die Blumen springen

Mir träumt’, ich lag, wo die Blumen springen
Lustig in dem Sonnestrahl;
Ich hörte wilder Vöglein Singen
Am kristallnen Wasserfall.
Da plötzlich wird der Himmel düster,
Hohl durch den Wald schnaubt Sturmeswut,
Mit greisem Arm kämpft Ulm’ und Rüster
Quer über wild erregter Flut.

So trügend war mein Lebensmorgen,
So die Lust, die mich erfreut,
Bis lang vor Mittag Sturm und sorgen
All mein blumig Glück zerstreut,
Hat Schicksal treulos auch gelogen,
Mir süß verheißen, kalt versagt,
Mich Lust und Hoffnung gleich betrogen,
Schlägt doch mein Herz noch unverzagt.

Vaig somiar que jeia on brollaven les flors

Vaig somiar que jeia on brollaven les flors,
Alegrement al raig de sol;
Mentre els ocells salvatges cantaven,
Al costat d’un rierol de vidre que queia.
El cel es tornava negre i atrevit,
Mentre a través dels boscos els remolins bramaven,
Els arbres amb braços envellits guerrejaven,
A través de la torçada onada del tambor.

Així va ser l’enganyós matí de la meva vida,
Tals els plaers que vaig gaudir;
Però molt abans del migdia, una forta tempesta es va desfermar,
Tota la meva felicitat va destruir.
Tot i que la voluble fortuna m’ha enganyat,
Va prometre ser bella, i no va complir sinó malament,
De moltes alegries i esperances em va privar,
Porto un cor que encara em sosté.

WoO 153/6

Sad and luckless was the season/Trista i desafortunada va ser la temporada 

Any 1814/16
Cant irlandès, en clau de do menor
Indicació de temps.- Andante affettuoso e semplice assai en mi bemoll major
Llibretista.-William Smyth
Per a una o dues veus amb violí, violoncel i piano

WoO 153/7

O soothe me, my lire/Oh calma’m, la meva lira 

Any 1814/16
Cant irlandès en clau sol menor
Indicació de temps.- Andantino grazioso
Per a una o dues veus violí, violoncel i piano

WoO 153/8

Norah of Balamagairy/Norah de Balamagairy

Any 1814/16
Cant irlandès en clau de fa major
Indicació de temps.- Allegretto grazioso en fa major
Per a una o dues veus amb violí, violoncel i piano

WoO 153/9

The kiss, dear mais, thy lip has left/El petó de la teva boca

Any 1814/16
Cant irlandès en clau de mi bemoll major
Indicació de temps.- Andante amoroso e teneramente en mi bemoll major
Llibretista.-George Gordon Noel Byron, Lord Byron
Per una o dues veus amb violí, violoncel i piano

The kiss, dear mais, thy lip has left

The kiss, dear maid, thy lip has left,
Shall never part from mine,
Till happier hours restore the gift
Untainted back to thine.

Thy parting glance, which fondly beams,
An equal love, may see;
That tear that from thine eyelid streams
Can weep no change in me.

I ask no pledge to make me blest
In gazing when alone;
Nor one memorial for a breast
Whose thoughts are all thine own.

Nor need I write – to tell the tale
My pen were doubly weak:
Oh! What can idle words avail,
Unless the heart could speak?

By day or night, in weal or woe,
That heart, no longer free,
Must bear the love it cannot show,
And silent ache for thee.

Der Scheidekuß von deinem Mund

Der Scheidekuß von deinem Mund
Wird nie von meinem fliehn,
Bis unentweiht dir bessre Stund’
Zurückerstattet ihn.

Dein Scheideblick, der zärtlich glüht,
Schau Lieb’ gleich der von dir,
Die Zähre, die dein Auge sprüht,
Kann ändern nichts in mir.

Du sollst kein Pfand zi Trost und Lust
In Einsamkeit mir weihn,
Kein Angebinde einer Brust,
Die dir nur klopft allein.

Bei Tag und Nacht, in Lust und Schmerz
Muß im Verborgnen sich
Um Liebe härmen dieses Herz
Und still vergehn um dich.

El petó de la teva boca  

El petó, estimada donzella, el teu llavi ha deixat,
Mai se separarà del meu,
Fins que hores més felices tornin el regal
Sense taca als teus.

La teva mirada de comiat, que afectuosament brilla,
Un amor igual pot veure;
Aquesta llàgrima que de la teva parpella brolla
No pot canviar res en mi.

No demano penyora que em beneeixi
En mirar quan estic sol;
Ni un record per a un pit
Els pensaments dels quals són tots teus.

No necessito escriure per explicar-ho.
La meva ploma és doblement feble:
Oh! De què poden servir les paraules ocioses,
Llevat que el cor pugui parlar?

WoO153/10

Oh thou hapless soldier/Oh, desgraciat soldat

Any 1814/16
Can irlandès en clau de fa major
Indicació de temps.- Andante con molto espressivo en fa major
Duet amb violí, violoncel i piano

WoO 153/11

Wen far from homeof our youth we have rang’d/Lluny de casa de la nostra joventut hem trucat   

Any 1814/16
Cant irlandès en clau de do menor
Indicació de temps.-Andantino amoroso
Per una o dues veus amb violí, violoncel i piano

WoO 153/12

I’ll praise the Saints with early song/Lloaré els sants amb la cançó primerenca

Any 1814/16

Lloaré els sants amb Early Song”, és una cançó d’agraïment d’una dona perquè la guerra finalment s’ha acabat. El marit ha tornat a casa amb cicatrius de batalla, però viu, i ella, tot i que la patia llargs anys de preocupació i dolor, per fi pot esperar la pau i la felicitat domèstica.

Cant irlandès en clau de sol menor
Indicació de temps.- Andantino en sol major
Per una o dues veus amb violí, violoncel i piano

Lloaré els sants amb cançons primerenques

Lloaré els sants amb cançons primerenques
Per ara s’han acabat les guerres;
Lloaré la Mare de Déu tard i llarg,
Això té el meu Amor defensat.
Sí, ha arribat a casa, estimat Patrick,
De mi no més per tallar;
I en la seva mirada, ho veig clar:
M’estima més que mai.
Seu al nostre foc de la tarda al costat,
La topografia ronda de la cabina,
I mira amb tot l’orgull de pare,
Mentre a prop el nen està jugant.
Fins i tot a mi ell es gira per mirar,
Com en la meva bellesa donzella,
Abans que la meva floració es desgastés i desaparegués
Per molts deures penosos.
“Amor meu, crida, no pots endevinar,
“Per molt amable i tendre,
“El que he sabut de trista angoixa,
“Des de l’última part de tu em vaig separar.
“I poc pots suposar ara
“Com s’infla el meu pobre cor,
“Per trobar-me a la fi de la tarda
“En aquest meu habitatge tranquil.”
I, és cert, ara té la galta blava,
Allò una vegada era brillant i vermellós;
Una cicatriu espantosa té al seu front,
La marca de la batalla sagnant.
I sovint en el son molestat sembla,
Mentre sobre ell estic inclinat;
Ell fa la creu mentre en els seus somnis,
Com si fos per la vida lluitant.
Però les hores més feliços arriben ràpidament,
Sir Phelim – els àngels el beneeixen –
Diu que Patrick Toole per fi descansarà,
I res més l’angoixa.
Atorga una granja, amb gespa prop,
Atorga un arrendament per sempre;
I el cel beneirà, no he de tenir por,
L’esforç del cor honest.

WoO 153/13

Sunshine: ‘tis sunshine at last,come,my Ellen/Sol: per fi fa sol, vinga, Ellen

Any 1814/16
Cant irlandès en clau de sol major
Indicació de temps.- Allegretto grazioso en sol major
Per una o dues veus amb violí, violoncel i piano

WoO 153/14 

Paddy O’Rafferty

Any 1814/16
Indicació de temps.- Allegretto scherzando en sol major
Llibretista.- Anònim
Per a una o dues veus amb violí, violoncel i piano

WoO  153/15

Tis but in vain/És en va, perquè res prospera

Any 1814/16

Cant Irlandés en clau de fa major
Indicació de temps.- Andante amoroso, languidamente en fa major
És un relat desgarrador de la pobresa que expulsa els joves de les seves llars i famílies. Beethoven ho tracta amb molta tendresa i compassió.
Llibretista.-William Smyth
Per a una o dues veus amb violí, violoncel i piano

Tis but in vain

‘Tis but in vain, for nothing thrives,
Where Dermot has to do,
Ill-fortune seems, howe’er he strives,
His footsteps to pursue!
But one by one, when friends are gone,
Must I forsake him too.

O poverty! Full sure thou art
A foe the most unkind;
And weary, weary is the heart
That feels thee still behind.
But one by one, when friends are gone,
Must I forsake him too.

Next month he sails to find a home
Beyond the western tide;
And heav’n knows where he means to roam,
His houseless head to hide.
But one by one, when friends are gone,
Must I forsake him too.

Oh! Breathe it not thou passing wind,
I tell it thee alone,
My Dermot is not always, kind –
He breaks my heart, I own,
But one by one, when friends are gone,
Must I forsake him too.

Vergebens ist’s

Vergebens ist’s, um Dermot schweb
Beständig Ungemach,
Denn was auch immer er erstrebt,
Ein Unstern folgt ihm nach.
Wenn alle ihn auf Erden fliehn,
Muß ich ihn lassen auch.

O Armut, bitter ist dein Schmerz,
Ein Feind, der hart uns drängt,
Und elend, elend ist das Herz,
Daran dein Fluch sich hängt.
Wenn alle ihn auf Erden fliehn,
Muß ich ihn lassen auch.

Bald geht er fremder Heimat nach
Jenseits des Westens Flut,
Gott weiß es, unter welchem Dach
Sein müdes Haupt bald ruht.
Wenn alle ihn auf Erden fliehn,
Muß ich ihn lassen auch.

Verschweig es Windhauch, deiner Hut
Vertrau’ich mich allein;
Mein Dermot ist nicht immer gut,
Er wird mein Tod noch sein.
Wenn alle ihn auf Erden fliehn,
Muß ich ihn lassen auch.

És en va, perquè res prospera

És en va, perquè res prospera,
On Dermot ha de fer,
Sembla que la mala fortuna, com s’esforci,
Els seus passos a seguir!
Però, un per un, quan els amics se’n van,
Jo també l’he d’abandonar.
Oh pobresa! Totalment segur que ets
Un enemic el més cruel;
I cansat, cansat és el cor
Això et sents encara enrere.
Però, un per un, quan els amics se’n van,
Jo també l’he d’abandonar.
El mes que ve navega per trobar una llar
Més enllà de la marea de ponent;
I el cel sap per on vol vagar,
El seu cap sense casa per amagar-se.
Però, un per un, quan els amics se’n van,
Jo també l’he d’abandonar.
Oh! No ho respiris, vent passatger,
T’ho dic a tu sol,
El meu Dermot no sempre és amable…
Ell em trenca el cor, en tinc,
Però, un per un, quan els amics se’n van,
Jo també l’he d’abandonar

WoO 153/16

O might I but my Patrick love/Oh, potser, però el meu amor Patrick!.

Any 1814/16
Cant irlandés en clau de mi bemoll major
Indicació de temps.-Andante amoroso con espressione teneramente en mi bemoll major
Llibretista.- William Smyth
Per a una o dues veus amb violí, violoncel i piano

O might I but my Patrick love

O might I but my Patrick love!
My mother scolds severely,
And tells me I shall wretched prove,
Because I love him dearly!
In vain she rates me o’er and o’er
With lessons cold and endless;
It only makes me love him more,
To find him poor and friendless.

Refrain:
Oh! Patrick, fly from me,
Or I am lost for ever –
Oh! Fortune kinder be,
Nor thus two Lovers sever.

What bliss, to me my Patrick cries,
In splendour and in riches?
He says, we love too little prize,
That gold too much bewitches!
More blest the lark, tho’ hard its doom
Whene’er the winter rages,
Than birds, he says, of finer plume,
That mope in gilded cages.

(Refrain)

He tells me when the bosom’s warm,
We mock the storm that’s blowing,
That honest hearts can take no harm
Tho’ hard the world be going.
He says – ah me! I’m sore afraid
Lest I from duty falter;
I wish he could as soon persuade
The mother as the daughter.

(Refrain)

O dürft’ ich Patrick Liebe weihn!

O dürft’ ich Patrick Liebe weihn!
Die Mutter grollt dem Triebe
Und prophezeiht mir bittre Pein,
Weil ich so heiß ihn liebe.
Sie schilt umsonst mich Tag um Tag
Und gibt mir weise Lehren,
Mir, die nur lieber Patrick mag,
Je mehr er muß entbehren

Refrain:
O Patrick, gib mich frei!
Bin elend sonst für immer –
O Gott, barmherzig sei
Und laß uns scheiden nimmer!

Main Patrick sagt, der Schein betrügt,
Daß Reichtum Glück nur spende,
Er spricht, daß wenig uns genügt,
Und Gold zu leicht verblende.
Die Lerche fühlt mehr Seligkeit
Im Frost und Winterschauern
Als Vögel, die mit schönrem Kleid
In goldnen Kerkern trauern.

(Refrain)

Er sagt mir, daß in Sturmeswehn
Die Liebe nicht darf beben,
Daß wackre Herzen furchtlos gehen
Durchs dornenvolle Leben.
Weh mir – wo nehm’ich Kraft noch er,
Mich vor der Pflicht zu beugen?
O könnte, gleich der Tochter, er
Die Mutter überzeugen.

(Refrain)

Oh, potser, però el meu amor Patrick

Oh, si no fos pel meu amor Patrick!
La meva mare em renya severament,
I em diu que seré dissortada,
Perquè l’estimo molt!
En va em qualifica una vegada i una altra
Amb lliçons fredes i interminables;
Només em fa estimar-ho més,
trobar-lo pobre i sense amics.

Tornada
Oh! Patrick, vola de mi,
O estic perduda per sempre.
Oh! Que la fortuna sigui més bondadosa,
No separis així dos amants.

Que dita, em crida el meu Patrici,
En esplendor i en riqueses?
Diu que estimem massa poc,
Que l’or encanteri massa.
Més feliç és l’alosa, encara que dur sigui el seu destí.
Quan l’hivern fa estralls,
que els ocells, diu, de ploma més fina,
que es lamenten en gàbies daurades.

(Tornada)

Em diu quan el pit és calent,
Ens burlem de la tempesta que bufa,
Que els cors honestos no poden suportar el mal
Encara que el món vagi malament.
Ell diu – ah jo! Tinc molta por
Que vacil·li en el meu deure;
Desitjaria que pogués persuadir tan aviat
la mare com la filla.

Tornada

WoO 153/ 17

Come, Darby dear/Vine, Darby estimada

Any 1814/16
Cant irlandés en clau de la major
Indicació de temps.-Allegretto più tosto vivace en la major
Llibretista.-William Smyth
Per a una o dues veus amb violí, violoncel i piano

Come, Darby dear

Come, Darby dear! Easy, be easy,
So be sure, and it may not well please ye;
But she’s gone, as I said,
With young Pat to be wed,
And in vain will we fret,
‘Till we’re crazy.
And troth! He’s proper fine creature,
Of mighty good figure and feature,
And our daughter Kitty,
Why she’s young and pretty –
O Darby dear! Is not nature?

They’re tied before this, never fear them,
So love and good luck ever cheer them,
And faith in a crack
They’ll be all coming back –
By the virgin! – The Piper!
I hear them.
And it was, and it is always thus now,
So no longer be making a fuss now:
Cross words and uncivil
Och, pitch to the devil!
And give your old woman a buss now

Comm, Darby! Gelassen, Gelassen

Komm, Darby! Gelassen, gelassen;
Ja freilich, es will dir nicht passen!
Doch es hat, wie gesagt,
Ihr ein andrer behagt,
‘s hilft kein Toben dir, such dich
Zu fassen.
Und scheint es nicht Pat zu verdienen,
Sein stattlicher Wuchs, seine Mienen?
Und Kitty ist zierlich,
Jung, hübsch und manierlich.
O Darby, verdenkst du es ihnen?

Schon längst hat ihr Herz er genommen,
Drum heiße sie freundlich willkommen,
Bald jauchzend vor Glück
Kehren alle zurück,
Bei der Jungfrau! Der Pfeifer!
Sie kommen!
Ja so geht’s, und so ging es hienieden,
Nun lustig, sonst sind wir geschieden,
Die Zänker und Schreier
Soll holen der Geier!
Komm, küß mich und gib dich zufrieden.

Vine, Darby estimada

.Vine, Darby estimada! Tranquil·la, tranquil·la,
Així que assegura’t, i potser no t’agradi;
Però ella se n’ha anat, com vaig dir,
Amb el jove Pat per casar-se,
I en va ens preocuparem,
Fins que ens tornem bojos.
I troth! És una bona criatura,
De molt bona figura i trets,
I la nostra filla Kitty,
És jove i bonica…
Oh Darby estimat! No és la naturalesa?

Ells estan lligats abans d’això, mai els temes,
Així que l’amor i la bona sort sempre els animen,
I la fe en una esquerda
Tornaran tots –
Per la verge! – El flautista!
Els sento.
I així va ser, i així és sempre ara,
Així que no armeu més enrenou ara:
Paraules creuades i incivils
Vuit, al diable!
I dóna-li a la teva vella una pallissa ara

WoO 153/18

No more, my Mary

Any 1814/16
Cant irlandés en clau de mi bemoll major
Indicació de temps.- Andante amoroso con molto espressivo en mi bemoll major
Llibrteista.-William Smyth
Per a una o dues veus amb violí, violoncel i piano

Genug Mary-Mia

Genug Mary-Mia-Seufzer für Pracht
Und die Freuden des Aufruhrs sind nicht länger eine Belohnung
In dir spiegle ich mich mit dreifaltigen Visionen
oder betrachte deine zärtlichen Augen
Ach, sie sind keine Gelehrten mit pedantischen Seiten
die mich weise gemacht haben
Als die Illusionen des Lebens mich verließen
Mit gesättigtem Herzen kam ich zurück, um zu schmachten
Eine verschwundene Welt, von der ich dachte, sie hätte mich verlassen
Und jetzt gehört die Welt mir
Oh Stunden des Wahnsinns und der Melancholie
Wie hat sich die Liebe zu dir in Glückseligkeit verwandelt

Prou Mery mia

Prou mary meu sospir per esplendor
I els plaers de l’enrenou ja no són un premi
En tu refelxio amb triernes visions
O contemplo els teus ulls afectuosos
Ai no són erudits amb pàgines pedants
Les que m’han fet savi
Com que la il·lusions de la vida m’han abandonat
Amb el cor saciat vaig tornar a llanguir
Un món esvaït pensava que m’havia deixat
I estalvi el món és meu
Ai hores de bogeria i de malenconia
Com va canviar per a aquesta l’amor per tu

WoO 153/19

Judy, lovely, matchless creature/Judy, criatura encantadora i inigualable

Any 1814/16
Cant irlandés en clau de si bemoll major
Indicació de temps.- Andante amoroso en si bemoll major
Llibretista.- Sir Alexander Boswell
Per a una o dues veus amb violi, violoncel i piano

Judy, lovely, matchless creature

Judy, lovely, matchless creature,
Beauty shines thro’ ev’ry feature,
Like yon light, the pride of nature,
Thro’ the morning dew.
Come, then, to your Patrick’s dwelling,
All around the buds are swelling,
Ev’ry little linnet’s telling,
‘Tis the time to woo.

Dame o’ Flyn, sweet Judy’s mother,
Would you bid me passion smother!
Sure I’ll speak as well’s another
Tho’ poor Pat O’ Doyle.
Love within my breast is teazing,
Where I dumb ‘twould be amazing;
Sooner, when the coals are blazing,
Bid your pot not boil.

Reinste, herrlichste von allen

Reinste, herrlichste von allen,
Schönheit sieht man dich umwallen
Gleich dem Lichtstrahl, der gefallen
Auf betauten Rain.
Komm, und sei mein Weibchen, Ellen,
Sieh die Rosenknospen schwellen,
Vöglein singt, es flüstern Quellen:
‘s ist die Zeit zu frein!

Mutter Ellens, mein Versprechen,
Meine Schwüre soll ich brechen?
Für sein Recht kann jeder sprechen,
Selbst ein armer Tropf.
Liebe quält mich, soll ich schweigen,
Soll in Demut ich mich neigen?
Hindre, daß, wenn Flammen steigen,
Überschäumt dein Topf.

Judy, criatura encantadora i inigualable

Judy, encantadora, criatura incomparable,
La bellesa brilla a cada tret,
Com aquesta llum, l’orgull de la natura,
A través de la rosada del matí.
Vine, doncs, a l’estada del teu Patrici,
Al voltant els capolls s’inflen,
Cada petit passerell parla,
És el moment de festejar.

Dama de Flyn, dolça mare de Judy,
Em demanaries que la passió m’ofega!
Segur que parlaré tan bé com un altre.
Encara que el pobre Pat O’ Doyle.
L’amor dins del meu pit es burla,
On mut seria sorprenent;
Aviat, quan les brases estiguin cremant,
Que la teva olla no bulli.

WoO 153 /20

Thy ship must sail/El teu vaixell ha de navegar, estimat Henry

Any 1814/16
Cant irlandés en clau de re menor
Indicació de temps.- Andante con espressione en re menor
Llibretista.- William Smyth
Per a una o dues veus amb violí, violoncel i piano

Thy ship must sail 

Thy ship must sail, my Henry dear,
Fast comes the day, too soon, too sure;
And I, for one long tedious year,
Must learn thy absence to endure.
Come let me by my pencil’s aid
Arrest thy image ere it flies;
And like the fond Corinthian maid,
Thus win from Art what Fate denies.

And I will hang with fondness warm
O’er all that there I pictur’d see;
To others but a mimic form, –
But oh! My life, my love to me.
Or let me sing the song so dear,
The song that told thy bosom’s fire,
When first, our favorite willows near,
I bade thee wake thy ready lyre.

Yes, o’er and o’er, I’ll sing and play
The song beneath those willow trees,
When thou, alas! Art far away,
And nought but thoughts of thee can please.
Dear sister Arts! Of power divine,
To soothe the heart when cheerless found,
And near, with moonlight gleam to shine,
When all the world is darkness round.

Zur Abfart liegt dein Schiff bereit

Zur Abfart liegt dein Schiff bereit,
Bald bricht der Tag, zu bald, herein,
Und ich auf lange, bange Zeit
Muß lernen, ohne dich zu sein,
Komm, laß mit meines Pinsels Strich
Dein Bild mich bannen, eh’es flieht,
Und laß der Kunst entringen mich,
Was Schicksal neidisch mir entzieht.

Und brünstig hängen wird gewiß
Mein Blick an jeder Linie hier,
Für andre nur ein Schattenriß,
Ach Leben doch und Liebe mir!
Laß singen mich den teuren Sang
Der kund mir deine Liebe tat,
Als ich im schatt’gen Weidengang
Ein Erstlingslied von dir erbat.

Ja, klingen wird zu mancher Frist
Die Melodie vom Weidenbaum,
Wenn du, Geliebter, fern mir bist,
Und mich beseligst nur im Traum.
Heil! Schwesterkünste, eurer Macht,
Die tröstend zu Verlassnen fliegt
Und leuchtend naht mit Mondespracht,
Wenn rings die Welt im Schlummer liegt.

El teu vaixell ha de navegar, estimat Henry

El teu vaixell ha de salpar, el meu estimat Enric,
Ràpid arriba el dia, massa aviat, massa segur;
I jo, durant un llarg i tediós any,
He d’aprendre a suportar la teva absència.
Vine, deixa’m amb l’ajuda del meu llapis
Aturar la teva imatge abans que voli;
I com la carinyosa donzella coríntia,
Així guanyaré de l’art allò que el destí nega.

I penjaré amb càlid afecte
Sobretot el que allà vaig imaginar;
Per a altres només una forma mímica…
Però, oh! La meva vida, el meu amor per a mi.
O deixa’m cantar la cançó tan estimada,
La cançó que va explicar el foc del teu pit,
Quan primer, els nostres salzes favorits a prop,
Et vaig demanar que despertessis la teva lira.

Sí, una vegada i una altra, cantaré i tocaré
La cançó sota aquests salzes,
Quan tu, ai! estiguis lluny,
I només els teus pensaments em puguin complaure.
Estimada germana Art! De poder diví,
Per calmar el cor quan es troba trist,
I a prop, amb la llum de la lluna per brillar,
Quan tothom és a les tenebres.

WoO 154

Dotze cançons irlandeses

Any 1812/13

WoO 154/1

The Elfin Fairies/Les fades dels elfs

Any 1812/13
En clau de re major
Indicació de temps.- Vivace en re major
Llibretista.- David Thomson
Per una o dues veus amb vioí, violoncel i piano

The Elfin Fairies

We fairy elves in secret dells,
All day contrive our magic spells,
Till sable night o’ercast the sky,
And trough the airy regions fly,
By Cynthia’s light so clear:
Around the earth ere dawn of day,
On high we win our easy way;
Sometimes the lawns to earth inviting,
On the velvet turf alighting;
So light, so light,
So light o’er pliant stalks we fleet,
The blade scarce bends beneath our feet,
But shakes as if for fear.

Refrain
So light, so light,
So light o’er pliant stalks we fleet,
The blade scarce bends beneath our feet,
But shakes as if for fear.

And if no bus’ness calls from home
Around the wheeling globe to roam;
We to some flow’ry meadow stray,
And sing and dance the night away,
Around our Fairy Queen.
Then we our mushroom board prepare,
The gather’d sweets of flow’rs our fare,
The dewy nectar round distilling,
All our hairbell goblets filling;
Good night, good night:
Good night we say, then sink to rest
Upon some lily’s downy breast,
By mortal eyes unseen.

Refrain
Good night, good night:
Good night we say, then sink to rest
Upon some lily’s downy breast,
By mortal eyes unseen.

Die Elfen

Wir Elfenvolk, versteckt im Hag,
Ersinnen Zauberspuk bei Tag,
Bis Nacht den Äther Schwarz befällt,
Dann ziehn wir durch die luft’ge Welt,
Vom Mondlicht klar umschwebt.
Im Flug ums All, vor Tagesnahn,
Verfolgen wir die steile Bahn,
Manchmal hinab von unsern Pfaden
Zum grünen Erdenplan geladen;
So sacht, so sacht,
So sacht streift unser Fuß den Saum,
Daß kaum der Hahn sich neigt im Traum,
Und wie vor Furcht erbebt.

Refrain
So sacht, so sacht,
So sacht streift unser Fuß den Saum,
Daß kaum der Hahn sich neigt im Traum,
Und wie vor Furcht erbebt.

Und wenn kein Werk uns treibt von Haus
Ins All, ins wirbelnde, hinaus,
Versingen und vertanzen sacht
Auf blum’ger Wiese wir die Nacht,
Um unsrer Fürstin Thron.
Vom Pilztisch schlürfen wir die Kost,
Der Blumen süßen würz’gen Most,
Von Hyazinthenbecher nippen
Wir Nektartau mit durst’gen Lippen;
Schlaft sanft, schlaft süß:
Wir flüstern’s, bettend uns voll Lust
An einer Lilie weiche Brust,
Dem Menschenblick entfloh’n.

Refrain
Schlaft sanft, schlaft süß:
Wir flüstern’s, bettend uns voll Lust
An einer Lilie weiche Brust,
Dem Menschenblick entfloh’n.

Les fades dels elfs

Nosaltres, els follets de les fades, en dells secrets,
Tot el dia tramem els nostres encanteris màgics,
Fins que la nit cobreixi el cel,
I a través de les regions aèries volem,
Per la llum de Cynthia tan clara:
Al voltant de la terra abans de l’alba,
A dalt guanyem el nostre camí fàcil;
De vegades la gespa convida a la terra,
Sobre la gespa vellutada ens posem;
Tan lleuger, tan lleuger,
Tan lleugers sobre les tiges flexibles que volem,
La fulla amb prou feines es doblega sota els nostres peus,
però tremola com per por.

Tornada
Tan lleuger, tan lleuger,
Tan lleugers sobre les flexibles tiges correm,
La fulla amb prou feines es doblega sota els nostres peus,
Però tremola com per por.

I si cap negoci truca des de casa
Al voltant del globus giratori per a vagar;
Ens desviem a algun prat fluid,
i cantem i ballem tota la nit,
Al voltant de la nostra Reina de les Fades.
Aleshores preparem la nostra taula de bolets,
Els dolços recol·lectats de les flors el nostre menjar,
El nèctar de rosada destil·lant,
Omplint les nostres copes de campanetes;
Bona nit, bona nit:
Bona nit diem, després ens enfonsem a descansar
Sobre el vellut pit d’algun lliri,
Per ulls mortals invisibles.

Tornada
Bona nit, bona nit:
Bona nit diem, després ens enfonsem a descansar
Sobre el pit suau d’algun lliri,
Per ulls mortals invisibles.

WoO 154/2

Oh harp of Erin/Oh arpa d’Erin

Any 1812/13
Cant irlandés en clau de mi bemoll major
Indicació de temps.- Andantino semplice espressivo en mi bemoll major
Llibretista.- David Thomson
Per a una o dues veus amb violí, violoncel i piano

Oh harp of Erin

O harp of Erin thou art now laid low,
For he the last of all his race is gone:
And now no more the minstrel’s verse shall flow,
That sweetly mingled with thy dulcet tone:
The hand is cold that with a poet’s fire
Could sweep in magic change thy sounding wire.

How lonely were the minstrel’s latter days,
How of thy string with strains indignant rung;
To desert wilds he pour’d his ancient lays,
Or to a shepherd boy his legend sung:
The purple heath of ev’ning was his bed,
His shelter from the storm a peasant’s shed!

The gale that round his urn its odour flings,
And waves the flow’s that o’er it wildly wreathe,
Shall thrill along thy few remaining strings,
And with a mournful chord his requiem breathe.
The shepherd boy that paus’d his song to hear,
Shall chant it o’er his grave, and drop a tear.

O Harfe Irlands

O Harfe Irlands, stumm nun ruhst du dort,
Set er, der letzte seines Stammes schied;
Und nimmer tönen wird des Sängers Wort,
Das hold vermählt sich deinem Himmelslied.
Die Hand ist kalt, die einst mit Flammenglut
Durchrauschte deiner Töne Zauberflut.

Wie war des Sängers Abend so allein,
Wie ließ er grollen oft dein spiel im Wind;
Von grauer Vorzeit sang er wildem Hain
Und von Legenden einem Schäferskind.
Die Purpurheide war zur Nacht sein Pfühl
Des Landmanns Dach vor Stürmen sein Asyl.

Der Wind, grüßt er sein Grab mit duft’gem Wehn,
Die wilden Blumen beugend auf dem Hang,
Soll dumpf durch deine letzen Saiten gehen
Und traurig flüstern seinen Leichensang.
Der Hirt, der seinem Lied zu lauschen stand,
Sing’ es mit Tränen noch vom Grabesrand.

Oh arpa d’Erin

Oh arpa d’Erin, ara estàs abatuda,
Perquè ell, l’últim de tota la raça, se n’ha anat:
I ara ja no fluirà el vers del joglar,
Que dolçament es barrejaven amb el teu to dolç:
La mà és freda que amb el foc dun poeta
Podia canviar màgicament el teu sonor filferro.

Quins solitaris van ser els últims dies del joglar,
Com la teva corda amb indignats acords va sonar;
A les terres desertes va abocar les seves antigues cançons,
O a un pastoret la seva llegenda va cantar:
La bruguera porpra de sempre va ser el seu llit,
El seu refugi de la tempesta era el cobert d’un pagès.

El vendaval que al voltant de la seva urna llança la seva olor,
I les onades que la cobreixen salvatgement,
Estremirà les poques cordes que et queden,
I amb un acord lúgubre el seu rèquiem respirarà.
El pastoret que va aturar la seva cançó per sentir-la,
La cantarà sobre la seva tomba i deixarà caure una llàgrima.

 

WoO 154/3

The Farewell Song/La cançó de comiat

Any 1812/13
Cant irlandés en clau de sol major
Indicació de temps.- Andantino con espressione en sol major
Llibretista.-William Smyth
Per a una o dues veus amb violï, violoncel i piano

The Farewell Song

O Erin! To thy harp divine
I bid adieu:
Yet let me now its sounds resign
With homage due.
Thy gen’rous sons, that know not fear,
Their feelings, genius, fire:
O blest be all! But Erin dear,
Be blest thy lyre.

O where the heart that would not bound
With answering beat,
To hear thy Planxty’s dancing sound,
And numbers sweet.
And where the heart that sinks not low,
And musing melts away,
To hear thy harp’s deep lonely flow,
When mourns the lay.

No toil can e’er such sweets supply
No chymic power,
As brings me bee, with honied thigh,
From wild heath flower:
And Science, that could wake the strings
To chords of rapture high.
May envy, while she smiling sings
Thy minstrelsy.

Abschiedsgesang

O Irland! Deinem Saitenspiel
Biet’ ich Ade;
Doch huld’gen noch laß ohne Ziel
Dir, eh’ ich geh’!
Den Deinen, trotzend Schwert und Pfeil,
Magst Flammenmut du weihn;
Heil ihnen! Doch vor allem Heil
Der Harfe dein!

Wo ist das Herz, das hoch nicht fliegt
Und Antwort schlägt,
Wenn deine Harfe, lustgewiegt,
Die Schwingen regt?
Und wo das Herz, das nicht erbebt,
Nicht jäh zu springen droht,
Wenn Klage deinem Lied entschwebt
Um sie, die tot?

La cançó de comiat

Oh Erin! De la teva arpa divina m’acomiado:
No obstant això, permet-me ara renunciar als seus sons
Amb l’homenatge degut.
Els teus genials fills, que no coneixen la por,
Els seus sentiments, geni, foc:
¡Beneïts siguin tots! Però Erin estimada,
Beneïda sigui la teva lira.

Oh, on el cor que no va voler
Amb batec de resposta,
Per sentir el so dansaire del teu Planxty,
I els números dolços.
I on el cor que no s’enfonsa,
I la meditació s’esvaeix,
Per sentir el profund i solitari fluir de la teva arpa,
Quan plora el llec.

No hi ha feina que pugui subministrar aquests dolços
Cap poder químic, com el que em porta l’abella, amb la cuixa honrada,
De la flor del bruc silvestre:
I la ciència, que podria despertar les cordes
A acords d’èxtasi.
Podeu envejar, mentre somriu cantant
La teva joglaria.

WoO 154/4

The pulse of an Irishman/El pols d’un irlandès

Any 1812/13
Cant irlandés en clau de fa major
Indicacióde temps.-Vivace scherzando en fa major
Llibretista.-Sir Alexander Boswell
Per a una o dues veus amb violí, violoncel i piano

The pulse of an Irishman

The pulse of an Irishman ever beats quicker,
whan war is the story, or love is the theme;
and place him where bullets fly thicker and thicker,
you’ll find him all cowardice scorning.
And tho’ a ball should maim poor Darby,
light at the heart he rallies on:
“Fortune is cruel, but Norah, my jewel,
is kind, and with smiling, all sorrow beguiling,
shall bid from our cabin all care to be gone,
and how they will jig it, and tug at the spigot,
an Patrick’s day in the mornin’.”

O blest by the land in the wide western waters,
sweet Erin, lov’d Erin, the pride of my song;
still brave be the sons, and still fair be the daughters
thy meads and thy mountains adorning!
And tho’ the eastern sun seems tardy,
tho’ the pure light of knowledge slow,
night and delusion, and darkling confusion
like mists from the river shall vanish for ever,
and true Irish hearts with warm loyalty glow;
and proud exaltation burst forth from the nation
on Patrick’s day in the mornin’.

Das Blut eines Iren

Das Blut eines Iren wird Feuriger wallen,
So oft es um Krieg oder Liebe sich dreht;
Und just wo die Kugeln am Dichtesten fallen,
habt ach, wie am kühnsten er Glühe.
Macht auch die Kugel ihn zum Stelzfuß,
Er trällert leichten herzens fort:
“Schicksal hat Mängel, doch Nora, mein Engel,
Die sanft aus dem Herzen mir lächelt die Schmerzen,
Scheucht jegliches Leid durch ein trauliches Wort;
Und hei, wie sie springen und trinken und singen
An Patricks Tag in der Frühe!”

O Heil dir, du Perle der westlichen Meere,
Mein liebliches Eiland, du Stolz meines Sangs;
Daß ewig der Mut deiner Söhne dich mehre,
Der Reiz deiner Töchter durchglühe!
Säumt scheinbar auch des Ostens Sonne,
Wird Weisheitslicht auch spät gesehn,
Nacht und Beirrung und dunkle Verwirrung
Wird spurlos entweichen wie Nebel von Teichen,
Und Irland, die Ketten zerbrechend, erstehn;
Und hell wird, wie Glocken, die Heimat frohlocken
An Patricks Tag in der Frühe!

El pols d’un irlandès

El pols d’un irlandès sempre batega més ràpid
Quan la història és de guerres o el tema és amor;
Posa-li on les bales xilun incessants
I el trobaràs menyspreant tota covardia.
I encara que una bala mutilés el pobre Darby,
Amb alegria al cor diria, resolt:
“Cruel és la fortuna, però Norah, el meu tresor,
És amable i, amb el seu somriure que tot ho guareix,
Farà desaparèixer tots els pesars de la nostra llar.
I com dansarem, a l’aixeta li donarem,
El dia de Sant Patrici, al matí!

Beneïda sigui la terra a les àmplies aigües de l’oest,
Dolça Erín, estimada Erín, orgull de la meva cançó;
Que els teus fills segueixin sent braus i les teves filles belles,
Els teus prats i muntanyes fèrtils i bonics!
Si el sol de l’est t’arriba tard,
Si la llum de la saviesa és lenta,
Nit, desemparament i desassossec s’esvairan
Per sempre, com boires que pugen del torrent,
Doncs els nobles cors irlandesos brillaran amb
Ardent lleialtat i tota la nació traspuarà orgull
El dia de Sant Patrici, al matí

WoO154/5

Oh! who, my dear Dermot/Oh qui, el meu estimat Dermot

Any 1812/13
Cant Irlandés en clau de si menor
Indicació de temps.- Andantino con espressione en si menor
Llibretista.-William Smyth
Per a una o dues veus amb violí, violoncel i piano

Oh! who, my dear Dermot 

O who, my dear Dermot,
Has dar’d to deceive thee,
And what’s the dishonour
This gold is to buy?
Back, back to thy tempter,
Or Norah shall leave thee,
To hide her in woods,
And in deserts to die.

O look at yon lark,
Where the sky shines so brightly,
Say why does it carol
Its echoing lay:
Is’t singing so gaily
And mounting so lightly,
Because it finds gold
In the dawn of the day?

O Dermot, thy heart is
With agony swelling,
For once it was honest,
And honour its law.
An Irishman thou, and
Have bribes in thy dwelling!
Back, back, to thy tempter,
Go, Erin go Bragh!

Die Verlockung

O Dermot, wer war’s, der
Dein Herz so verblendet,
Und kennst du die Schmach, die
Dies Blutgeld erwirbt?
Züruck, zum Verführer,
Eh’ Nora sich wendet,
Dich flieht und, in Öden
Versteckt, um dich stirbt.

O schau jene Lerche
Im Äther so sonnig,
Was treibt sie zu trillern
So selig im Hag?
Sprich, hebt sie so leicht sich,
Frohlockt sie so wonnig,
Weil Gold sie erbeutet
Im dämmernden Tag?

O Dermot, dein Herz scheint
Mir ängstlich zu pochen,
Denn einst war es redlich,
Und ehre sein Glück;
Ein Irländer du? Und
Vom Sachsen bestochen?
Geh, Irland, für immer!
Das Blutgeld zurück!

Oh qui, el meu estimat Dermot

Oh qui, el meu estimat Dermot, s’ha atrevit a enganyar-te,
I quina és la deshonra
Aquest or és per comprar?
Torna, torna al teu temptador,
O Norah et deixarà,
Per amagar-la als boscos,
I en deserts per morir.

Oh, mira aquesta alosa,
On el cel brilla tan intensament,
Digues per què canta
El seu cant ressonant:
Està cantant tan alegrement
I puja tan lleugera,
Perquè troba or
A l’alba del dia?

Oh Dermot, el teu cor està
Amb agonia inflant-se,
Perquè una vegada va ser honest,
I l’honor la seva llei.
Un irlandès tu, i
Tens suborns a la teva estada!
Torna, torna, al teu temptador,
Vés-te’n, Erin vés-te Bragh!

 

WoO 154/6

Put round the bright wine/Posar al voltant el vi brillant

Any 1812/13
Cant irlanddés en  clau de fa major
Indicació de temps.-Allegretto quasi vivace (F major)
Llibretista.-William Smyth
Per a una o dues veus amb violí, violoncel i piano

Put round the bright wine

Put round the bright wine,
for my bosom is gay,
the night may have sunshine
as well as the day.
Oh welcome the hours!
when dear visions arise
to melt my kind spirit,
and charm my fond eyes.
When wine to my head
can its wisdom impart,
and love has its promise
to make to my heart;
when dim in far shade
sink the spectres of care,
and I tread a bright world
with a footstep of air.

Yes, mirth is my goddess,
come round me, ye few,
who have wit for her worship,
I doat upon you:
delighted with life,
like a swallow on wing,
I catch ev’ry pleasure
the current may bring:
the feast and the frolic,
the masque and the ball,
dear scenes of enchantment!
I come at your call;
let me meet the bay beings
of beauty and song,
and let Erin’s good humour
be found in the throng.

If life be a dream,
’tis a pleasant one sure,
and the dream of tonight
we at least may secure.
If life be a bubble,
tho’ better I deem,
let us light up its colours
by gaiety’s beam.
Away with cold vapours,
I pity the mind
that nothing but dullness
and darkness can find:
give me the kind spirit
that laughs on its way,
and turns thorns into roses,
and winters to May.

Den Goldwein kredenzt,

Denn mein Herz ist voll Lust,
Hat Nachtzeit nicht Sonnen
Wie Tag sie hat just?
O Heil jenen Stunden,
Wo traumhaft gewiegt
Die Seele mir schmilzt,
Und dem Zauber erliegt!
Wenn Wein, mich erleuchtend,
Die Schatten beschwor,
Und Liebe verheißend
Mir flüstert ins Ohr;
Wenn Sorgengespenster
Wie Nebel entfliehn,
Und strahlende Welten
Mein Flug mag durchziehn.

Ja, Lust ist mir Göttin:
Folgt, Lieblinge, mir,
Du Häuflein, das Witz hat
Zu huldigen ihr.
Von Leben durchjauchzt,
Wie ein Vöglein beschwingt,
Schlürf?ich jegliche Lust,
Die der Zeitstrom mir bringt:
Ergötzen und Fest,
Maskerade und Ball,
Entzückende Bilder
Mich lockt euer Schall!
Begegne uns Schönheit,
Die Leier in Arm,
Und irischer Frohsinn
Beseele den Schwarm.

Ist Leben ein Traum,
Wie ist lieblich sein Glühn,
Und der Traum dieser Nacht
Wird uns sicherlich blühn.
Ist Leben ein Trugbild?
Doch gilt es mir mehr?
So gieß ihren Lichtschein
Die Freude umher.
Hinweg mit den Grillen!
Wie arm ist die Brust,
Die finster und traurig
Und abhold der Lust;
Gebt Frohsinn mir, lächelnd
An allem vorbei,
Der den Dorn macht zur Rose
Und Winter zum Mai.

Posar al voltant el vi brillant

Posa al voltant del vi brillant,
Perquè el meu pit és alegre,
La nit pot tenir sol així com el dia.
Oh benvingudes les hores!
Quan sorgeixen estimades visions
Per fondre el meu esperit amable,
I encisa els meus ulls afectuosos.
Quan el vi al meu cap pot impartir la seva saviesa,
I l’amor té la seva promesa fer al meu cor;
Quan està fosc a l’ombra llunyana
Enfonsar els fantasmes de la cura,
I trepitjo un món brillant amb un pas d’aire.

Sí, l’alegria és la meva deessa,
Vine al meu voltant, pocs,
Que tenen enginy per al seu culte,
Et congrat: encantat de la vida,
Com una oreneta a l’ala,
Agafo cada plaer el corrent pot aportar:
La festa i la festa, la màscara i la pilota,
Estimades escenes d’encant!
Vinc a la teva crida;
Deixa’m conèixer els éssers de la badia
De bellesa i cançó,
I deixem el bon humor d’Erin
Trobar-se entre la multitud.

Si la vida és un somni,
Segur que és agradable,
i el somni d’aquesta nit almenys podem assegurar.
Si la vida és una bombolla,
Encara que millor crec, il·luminem els seus colors pel raig de la alegria.
Lluny amb els vapors freds,
Em compadeixo de la ment
Això no és més que avorrit
I la foscor pot trobar:
Dóna’m l’esperit amable que riu pel seu camí,
I converteix les espines en roses,
I els hiverns fins al maig.

WoO 154/7

From Garyone, my happy home/Des de Garyone, la meva llar feliç

Any 1812/13
Cant Irlandés en clau de re major
Indicació de temps.- Allegretto amoroso en re major
Llibretista.-William Smyth
Per a una o dues veus amb violí, violoncel i piano

From Garyone, my happy home

From Garyone, my happy home,
Full many a weary mile I’ve come,
To sound of fife and beat of drum,
And more shall see it never.
‘Twas there I turn’d my wheel so gay,
Could laugh, and dance, and sing, and play,
And wear the circling hours away
In mirth or peace for ever.

But Harry came, a blithesome boy,
He told me I was all his joy,
That love was sweet, and ne’er could cloy,
And he would leave me never:
His coat was scarlet tipp’d with blue,
With gay cockade and feather too,
A comely lad he was to view;
And won my heart for ever.

My mother cried, dear Rosa, stay,
Ah! Do not from your parents stray;
My father sigh’d, and nought would say,
For he could chide me never:
Yet cruel, I farewell could take,
I left them for my sweetheart’s sake,
And came, ’twas near my heart to break
From Garyone for ever.

Buit poverty is hard to bear,
And love is but a summer’s wear,
And men deceive us when they swear
They’ll love and leave us never:
Now sad I wander through the day,
No more I laugh, or dance, or play,
But mourn the hour I came away
From Garyone for ever.

Den Goldwein kredenzt

Den Goldwein kredenzt,
Denn mein Herz ist voll Lust,
Hat Nachtzeit nicht Sonnen
Wie Tag sie hat just?
O Heil jenen Stunden,
Wo traumhaft gewiegt
Die Seele mir schmilzt,
Und dem Zauber erliegt!
Wenn Wein, mich erleuchtend,
Die Schatten beschwor,
Und Liebe verheißend
Mir flüstert ins Ohr;
Wenn Sorgengespenster
Wie Nebel entfliehn,
Und strahlende Welten
Mein Flug mag durchziehn.

Ja, Lust ist mir Göttin:
Folgt, Lieblinge, mir,
Du Häuflein, das Witz hat
Zu huldigen ihr.
Von Leben durchjauchzt,
Wie ein Vöglein beschwingt,
Schlürf?ich jegliche Lust,
Die der Zeitstrom mir bringt:
Ergötzen und Fest,
Maskerade und Ball,
Entzückende Bilder
Mich lockt euer Schall!
Begegne uns Schönheit,
Die Leier in Arm,
Und irischer Frohsinn
Beseele den Schwarm.

Ist Leben ein Traum,
Wie ist lieblich sein Glühn,
Und der Traum dieser Nacht
Wird uns sicherlich blühn.
Ist Leben ein Trugbild?
Doch gilt es mir mehr?
So gieß ihren Lichtschein
Die Freude umher.
Hinweg mit den Grillen!
Wie arm ist die Brust,
Die finster und traurig
Und abhold der Lust;
Gebt Frohsinn mir, lächelnd
An allem vorbei,
Der den Dorn macht zur Rose
Und Winter zum Mai.

Des de Garyone, la meva llar feliç

Des de Garyone, la meva llar feliç,
He recorregut moltes milles cansades,
Al so del pífano i del tambor,
I mai no ho veuré més.
Va ser allà on vaig girar la meva roda tan alegre,
Podia riure, ballar, cantar i jugar,
I passar les hores fent voltes
En alegria o pau per sempre.

Però Harry va venir, un noi meravellós,
Em va dir que jo era tota la seva alegria,
Que l’amor era dolç, i mai no podria empalagar,
I que mai em deixaria:
El seu abric era escarlata amb puntes blaves,
Amb alegre escarapel·la i ploma també,
Era un noi atractiu a la vista;
I es va guanyar el meu cor per sempre.

La meva mare va cridar, estimada Rosa, queda’t,
No t’allunyis dels teus pares;
El meu pare va sospirar, i no va dir res,
Doncs mai em va poder reprendre:
No obstant, cruel, vaig poder acomiadar-me,
Els vaig deixar pel meu amor,
I vaig arribar, el meu cor va estar a punt de trencar-se
De Garyone per sempre.

Però la pobresa és difícil de suportar,
I l’amor no és res més que un desgast d’estiu,
I els homes ens enganyen quan juren
Que estimaran i mai no ens deixaran:
Ara trist deambulo pel dia,
Ja no ric, ni ballo, ni jugo,
Però ploro l’hora en què me’n vaig anar
De Garyone per sempre.

 

WoO 154/8

Save me from the grave and wise/Salvem de la tomba i savi

Any 1812/13
Cant Irlandés en clau de fa major
Indicació de temps.- Allegretto molto grazioso en fa major
Llibretista.-William Smyth
Per a una o dues veus amb violí, violoncel i piano

Save me from the grave and wise

Save me from the grave and wise,
For vainly would I tax my spirit,
Be the thing that I despise,
And rival all their stupid merit.
On! My careless laughing heart,
O dearest Fancy let my find thee,
Let me but from sorrow part,
And leave this moping world behind me.
Refrain
Speak ye wiser than the wise,
Breathe aloud your welcome measure,
Youthful Fancy well can prize
The words that counsel love and pleasure.

Is it merry look, or speech,
Or bounding step that thus displeases?
Go and graver movements teach
To yon light goss’mer on the breezes:
Go where breathes the opening spring,
And chide the flowers for gaily blowing,
Tell the linnet not to sing
In jocund May, when noon is glowing.
(Refrain)

Hence with wisdom, dull and drear,
And welcome folly at a venture:
Cease my song, a sound I hear,
The planxty comes, the dancers enter.
In yon throng, if I should see
Some gallant, giddy, gay adviser,
Who trough life might counsel me,
He indeed might make me wiser.
(Refrain)

Ernst und Weisheit sei verscheucht

Ernst und Weisheit sei verscheucht!
Denn wenig mag es mir behagen,
Das zu sein, was Tand mich deucht
Und eitlen Lorbeern nachzujagen!
Auf! Mein arglos lächelnd Herz,
Der Phantasie Gefild durchmessen!
Laß mich scheiden nur vom Schmerz
Und dieser faden Welt vergessen!
Refrain:
Du, der mehr als Wesie weißt,
Sing dein Lied aus voller Brust;
Dankbar lauscht der Jugend Geist
Dem Wort, das Liebe rät und Lust.

Kränkt mein froher Blick euch? Fliehen
Wort und Schritt mir zu geschwinde?
Geht und lehrt bedächt’ger ziehn
Die Sommerfäden dort im Winde.
Geht zum jungen Frühlingshang
Und schmält der Blumen lustig Blühen,
Schweigen laßt des Hänflings Sang
Im lust’gen Mai, beim Mittagsglühen.
(Refrain)

Fort mit Weisheit, trüb und alt,
Ha! Narretei nur mag uns frommen;
Still mein Lied, ein Laut erschallt,
Der Reigen naht, die Tänzer kommen.
Wird dort einer, der mich sieht,
Mir Lust und Narrheit taumelnd preisen,
Er nur, der mich so beriet,
Beim Himmel! Machte mich zum Weisen.
(Refrain)

Salva’m de la tomba, savi

Salva’m de la tomba, savi,
Doncs en va tributaria el meu esperit,
Ser la cosa que menyspreu,
I rivalitzar amb tot el seu estúpid mèrit.
Endavant! El meu descurat cor rialler,
Oh estimada fantasia, deixa que et trobi,
Deixa que em separi de la pena,
I deixar aquest món abatut darrere meu.
Tornada
Parla més savi que els savis,
Respira en veu alta la teva benvinguda mesura,
La fantasia juvenil bé pot apreciar
Les paraules que aconsellen amor i plaer.

És la mirada alegre, o la parla,
O el pas saltarí el que tant disgusta?
Veu i ensenya moviments més greus
A aquesta lleugera goss’mer a la brisa:
Veu on respira la primavera,
I reprèn les flors per bufar alegrement,
Digues-li al passerell que no canti
Al jocundo maig, quan brilla el migdia.
Tornada

Per tant, amb saviesa, avorrit i lúgubre,
I dóna la benvinguda a la bogeria en una aventura:
Cesa el meu cant, un so sento,
El planxty ve, els ballarins entren.
En aquesta multitud, si veiés
Algun galant, vertiginós, alegre conseller,
Que a través de la vida em pogués aconsellar,
Ell em podria fer més savi.
Tornada

WoO 154/9

Oh! would I were but that sweet linnet/Oh, si jo fos aquest dolç passerell!

Any 1812/13
Cant Irlandés en clau de sol menor
Indicació de temps.- Andante amoroso en sol menor
Llibretista.-William Smyth
Duet amb violí, violoncel i piano

Oh! would I were but that sweet linnet

O would I were but that sweet linnet!
That I had my apple-tree too!
Could sit all the sunny day in it,
With nothing but singing to do!
I’m weary with toiling and spinning;
And Dermot I never can see,
Nor sure am I Dermot of winning,
There’s never good luck for poor me!

I tried with my sweetest behaviour
To tell our good priest my distress;
And ask’d him to speak in my favour,
When Dermot came next to confess.
But he said I was but a beginner,
And from love and temptation must flee!
So if love will but make me a sinner,
There’s never good luck for poor me!

Ye Saints, with the Virgin! Believe me,
I join with the priest in your praise!
Contrive but my Dermot to give me,
And I’ll love you the length of my days.
In vain would they bid me be wiser,
And never my Dermot to see,
Bad luck to advice and adviser!
Good luck! To dear Dermot and me!

Das verliebte Mädchen

O wär’ ich der Hänfling im Hag dort,
Und wäre ein Birnbaum mein Haus,
Zu sitzen den sonnigen Tag dort
Und singen und ruhen mich aus!
Bin satt dies Sichplacken und Spinnen,
Und Dermot, wo find’ ich ihn, ach?
Fast fürcht’ ich, ihn nie zu gewinnen,
Überall folgt ein Unstern mir nach!

Ich malte, ergreifend die Hände
Des Paters, mein Leid ihm getreu;
Und daß er für mich sich verwende,
Käm’ Dermot zur Beichte aufs neu’!
Doch er sagte, ich sei noch nicht mündig,
Müsse Lieb’ und Verlockungen fliehn.
Macht wirklich denn Liebe mich sündig?
Ein Unstern scheint mit mir zu ziehn.

Marie und ihr Heil’gen! Euch neigen
Soll stets sich mein dankbarere Sinn;
Meinen Dermot nur gebt mir zu eigen,
Und ich lieb’ euch so lang’ wie ich bin.
Umsonst rät Verstand und der Pater,
Mein Dermot, zu lassen von dir;
Folge Unglück dem Rat und dem Rater,
Und Glück meinem Dermot und mir!

Oh, si jo fos aquest dolç passerell!

Oh, si jo fos aquest dolç passerell!
Si jo també tingués la meva pomera
Podria asseure’m-hi tot el dia assolellat,
Sense fer res més que cantar.
Estic cansada de treballar i fer voltes;
I mai no puc veure Dermot,
Ni estic segur que Dermot guanyi,
Mai no hi ha bona sort per a mi.

Vaig intentar amb el meu comportament més dolç
De dir-li al nostre bon sacerdot la meva angoixa;
I li vaig demanar que parlés a favor meu,
Quan Dermot va venir a confessar-se.
Però va dir que no era més que una principiant,
I que de l’amor i la temptació he de fugir.
Així que si l’amor em fa pecador,
Mai no hi haurà bona sort per al meu pobre!

Sants, amb la Verge! Creieu-me,
M’uneixo al sacerdot en la vostra lloança.
No em doneu més que al meu Dermot,
I t’estimaré per la resta dels meus dies.
En va em demanarien que fos més savi,
I mai veure el meu Dermot,
Mala sort al consell i al conseller!
Bona sort! Pel volgut Dermot i per mi!

WoO 154/10

The hero may perish/L’heroi pot morir per salvar el seu país

Any 1812/13
Cant Irlandés en clau de re major
Indicació de temps.-Andante con moto en re major
Llibretista.-William Smyth
Duet amb violí, violoncel i piano

The hero may perish

The hero may perish his country to save,
And he lives in the records of fame;
The sage may the dungeons of tyranny brave —
Ever honour’d and blest be his name!
But virtue, that silently toils [or]1 expires,
No wreath for the brow to [entwine]2,
That asks but a smile — but a fond sigh requires —
O woman! that virtue is thine!

Der Held mag erliegen im streit für sein

Der Held mag erliegen im streit für sein Land,
Und ihn feiert der Nachwelt Gesang;
Den Weisen mag knebeln tyrannische Hand,
Und sein Ruhm trägt unsterblichen Klang!
Doch Tugend, die schweigend sich müht und vergeht
Nicht um Kränze von ewigem Schein,
Die ein Lächeln, sein zärtliches “Ach” nur erfleht:
O Weib, solche Tugend ist dein!

L’heroi pot morir per salvar el seu país

L’heroi pot morir per salvar el seu país,
I viu als registres de la fama,
Els savis poden desafiar els calabossos de la tirania,
Per sempre el seu nom serà honorat i beneït!
Però la virtut que en silenci treballa [o] 1 expira,
Sense corona, sense corona per adornar el front,
Qui només demana un somriure, que només necessita un sospir afectuós;
Oh dona, aquesta virtut és teva!

WoO 154/11

The Soldier in a Foreign Land/El soldat en terra estrangera

Any 1812/13
Cant Irlandés en clau de fa major
Indicació del temps.- Andantino amoroso en fa major
Llibretista.-Joanna Baillie
Duet amb violí, violoncel i piano

The Soldier in a Foreign Land

The piper who sat on his low mossy seat,
And piped to the youngsters so shrill and so sweet;
The far distant hum of the children at play,
And the maiden’s soft carol at the close of the day.

Ah! This was the music delighted my ear,
And to think of it now is so sad and so dear!
Ah! To listen at ease by my own cottage door,
To the sound of my own native village once more!

At night as I keep on the wearisome watch,
The sound of the west wind I greedily catch,
And the shores of dear Ireland then rise to my sight,
And my own native valley, that land of delight.

Divided so far by a wide stormy main,
Shall I ever return to our valley again?
Ah! To listen at ease by my own cottage door,
To the sound of my own native village once more!

Der Soldat in der Fremde

Vom niedrigen Moospfühl des Pfeifers Gesang,
Der so tönend und süß unsern Jünglingen klang;
Fern spielender Kinder Gesumme vom Hag,
Und der Mädchen Gesang ging zur Rüste der Tag.

Oh, dies war Musik, die das Herz mir entzückt,
Und an die jetzt zu denken so schmerzt und beglückt;
Oh, zu lauschen daheim noch ein einziges Mal
Dem Klang meines Dörfchens im friedlichen Tal!

Mein Ohr, steh’ ich Posten in einsamer Nacht,
Schlürft gierig den Wind, der im Westen erwacht,
Und zu Irlands Gestad’ trägt im Traum er mich fort
Und zum Tal meiner Heimat, den seligen Ort.

Geschieden so weit durch ein stürmisches Meer,
Ob zu dir je, mein Dörfchen, wohl wieder ich kehr’?
Oh, zu lauschen daheim noch ein einziges Mal
Dem Klang meines Dörfchens im heimischen Tal!

El soldat en terra estrangera

El gaiter que s’asseia al seu seient baix i molsós,
I els cantava als nens tan aguda i dolçament;
El llunyà brunzit dels nens jugant,
I la suau nadala de la donzella al final del dia.

Aquesta era la música que delectava les meves orelles,
I pensar-hi ara és tan trist i tan estimat!
Ah! Escoltar tranquil·lament a la porta de casa meva,
El so del meu poble natal una vegada més.

A la nit, mentre faig la fatigosa guàrdia,
El so del vent de l’oest capto amb avidesa,
I les costes de la volguda Irlanda s’alcen a la meva vista,
I la meva pròpia vall nativa, aquesta terra de delit.

Dividida tan lluny per un ample i tempestuós riu,
Tornaré alguna vegada a la nostra vall?
Ah! Per escoltar tranquil·lament a la porta de casa meva,
El so del meu poble natal una vegada més.

WoO 154/12

He promised me at parting/Em va prometre al comiat

Any 1812/13
Cant Irlandés en clau de si bemoll major
Indicació de temps.- Allegretto con moto en si bemoll major
Llibretista.-William Smyth
Duet amb violí. violoncel i piano

He promised me at parting

He promised me at parting,
To meet me at springtime here;
Yet see yon roses blooming,
The blossoms how they disappear.
Return my dearest Dermot!
Or sure the spring will soon be o’er;
Fair long have blown the breezes,
Oh! When shall I see thee more.

He went to look for treasures,
They’re found they say in London town;
And ’tis for me ha means them,
Both golden store and silken gown.
I want but thee, my Dermot!
Nor silken gown, nor golden store;
Fair long have blown the breezes,
Oh! When shall I see thee more.

Why go to that great city,
Oh why so far from Norah roam,
Return to those that love thee,
There’s little love so far from home.
Thou art not faithless, Dermot,
Yet sure the spring is almost o’er,
Fair long have blown the breezes,
Oh! When shall I see thee more.

Er schwur es mir beim Scheiden

Er schwur es mir beim Scheiden,
Im Frühling sei er wieder hier;
Doch sieh die Rosen blühen,
Schon schwindet ihre Blütenzier.
Kehr wieder, teurer Dermot,
Sonst wird der Frühling bald vergehn;
Es wehten längst die Winde,
O wann kommst du, mich zu sehn?

Reichtümer ging er suchen,
In London, sagt man, sei ihr Platz;
Und meinetwegen sucht er
So seiden Kleid und goldnen Schatz .
Ich will nur dich, mein Dermot,
Nicht Gold noch Kleid mag ich ansehn,
Es wehten längst die Winde,
O wann kommst du, mich zu sehn?

Warum nur zogst zur Großstadt
Von Nora du so fern hinaus?
Kehr heim zu deinen Lieben,
Karg nur ist Liebe fern von Haus,
Du bist nicht treulos, Dermot,
Doch will der Frühling fast vergehn;
Es wehten längst die Winde,
O wann kommst du, mich zu sehn?

Em va prometre al comiat

Em va prometre al comiat
Que em trobaria aquí a la primavera;
No obstant això, veure roses en flor,
Les flors com desapareixen.
Torna el meu estimat Dermot!
O la primavera s’acabarà aviat;
Fa molt que bufa la brisa,
Quan tornaré a veure’t?

Va anar a buscar tresors,
Diuen que es troben a la ciutat de Londres;
I és per mi que els busca,
Tant la botiga d´or com el vestit de seda.
Només t’estimo a tu, el meu Dermot!
Ni vestit de seda, ni botiga d’or;
Fa molt que bufa la brisa,
Oh! Quan et tornaré a veure.

Per què anar a aquesta gran ciutat,
Oh per què tan lluny de Norah vagar,
Torna a aquells que t’estimen,
Hi ha poc amor tan lluny de casa.
No ets infidel, Dermot,
Però segur que la primavera gairebé s’ha acabat,
Les brises han bufat durant molt de temps,

Oh! Quan et tornaré a veure.en Goldwein kredenzt

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

26 Cants gal·lesos, per a una o dues veus amb acompanyament de piano, violí i violoncel WoO 155

WoO 155/1

Sion,the son og Evan/Sion, el fill d’Evan

Any 1810/15
Cant gal·lès en clau de si bemoll major
Indicació de temps.- Maestoso e con molto spirito
Llibretista.-Anne Grant
Duet amb violí, violoncel i piano

Sion,the son og Evan

When the heathen trumpet’s clang
Round beleaguered Chester rang,
Veiled nun and friar gray
Marched from Bangor’s fair Abbaye;
High their holy anthem sounds,
Cestria’s vale the hymn rebounds,
Floating down the sylvan Dee.
O miserere, Domine!

On the long procession goes,
Glory round their crosses glows,
And the Virgin-mother mild
In their peaceful banner smiled;
Who could think such saintly band
Doomed to feel unhallowed hand!
Such was the Divine decree,
O miserere, Domine!

Bands that masses only sung,
Hands that censers only swung,
Met the northern bow and bill,
Heard the war-cry wild and shrill;
Woe to Brockmael’s feeble hand,
Woe to Olfrid’s bloody brand,
Woe to Saxon cruelty,
O miserere, Domine!

Weltering amid warriors slain,
Spurned by steeds with bloody mane,
Slaughtered down by heathen blade,
Bangor’s peaceful monks are laid;
Word of parting rest unspoke,
Mass unsung and bread unbroke;
For their souls for charity,
Sing, O miserere, Domine!

Bangor! o’er the murder wail!
Long thy ruins told the tale,
Shattered towers and broken arch
Long recalled the woful march:
On thy shrine no tapers burn,
Never shall thy priests return;
The pilgrim sighs and sings for thee,
O miserere, Domine!

Der Mönche Ausmarch von Bangor

Als der Heiden Hörnerschall
Rings umdröhnte Chester Wall
Zog im feierlichen Chor
Nonn’ und Mönch aus Bangors Tor.
Festlich schwoll der Hymne Sang,
Die durch Cestrias Tal sich schwang,
Über Waldstrom hin und See:
O miserere Domine!

Fürbaß zieht die Prozession,
Flammen jedes Kreutz umloh’n,
Und der Mutter Gottes Bild
Lächelt nieder, friedlich mild
Auf der Pilger fromme Schar,
Die dem Tod verfallen war;
Vorbestimmt war solches Weh,
O miserere Domine!

Volk, das Mess’ und Psalm nur sang,
hand, die nur das Rauchfass schwang,
Traf die Streitaxt aus dem Nord,
Traf der Schlachtruf, schnaubend Mord.
Wehe Brockmaels schwacher Hand!
Wehe Olfrieds Schwert und Brand!
Weh’ den Sachsenschlächtern, weh’!
O miserere Domine!

Wälzend sich im Blachgefild,
Jäh zerstampft von Rossen wild,
Wünd vom Heidenschwert und Speer
Liegt der Mönche friedlich Heer,
Scheidend aus dem Erdenthal,
Ohne Mess’ und Abendmahl.
Für ihr Heil zum Himmel fleh’,
Sing’ miserer Domine !

Bangor! ob des Mordes klag’,
Oede lagst du manchen Tag;
Thurm und Hall’ in Trümmern lang
Mahnten an den Unheilsgang;
Kerzenglanz ist dir verwehrt,
Und züruck kein Priester kehrt;
Der Pilger seufzt und singt dir Weh,
O miserere Domine!

Sió, el Fill d’Evan

Escolteu els tancats del fill d’Evan!
Mira com comença la galant persecució!
El cérvol espantat corre
Al vessant de la muntanya.
Comproveu la vostra velocitat, cérvol timorat,
Descansa amb seguretat i deixa de tenir por,
O apareixen audaçment als teus penya-segats
I porteu ben alts les vostres cornaments!
Profund a través d’aquell bosc embullat
Mira el llop criminal perseguit,
Esforçant-se amb força i corrent sang,
Els gossos de Sion són a prop!

Mira el bosc salvatge trist,
Ossós, demacrat i de extremitats grans,
Submersió furiosa i natació sense por
Sobre l’aigua ample.
Escolteu el bosc ressonant lluny,
Escolteu el soroll llunyà de la guerra,
Mireu com un caçador impacient s’atreveix
La marea creixent de Conway.
El fill d’Evan persegueix l’enemic;
Mira com brilla el seu rostre ardent!
Ara accelera el cop mortal,
Veure morir el salvatge!

De cau fosc i fre espinós,
Els renys persegueixen els ecos,
Els presoners encoberts del bosc tremolen,
I el triomf esquinça l’aire.
Alguna vegada va ser jove com el fill d’Evan,
Alguna vegada el curs ha estat tan noble?
Alguna vegada es va guanyar un premi tan gloriós,
És Winifred la fira!
A fets resistents i armes vencedores,
Que salva el plec dels danys de mitjanit,
L’antic cap decreta els seus encants
La minyona sense comparació!

WoO 155/2

The monks of Bangor’s march/La Marxa dels Monjos de Bangor

Any 1810/15
Cant gal·lès, en clau de do menor
Indicació de temps.- Maestoso, ma con espressione
Llibretista.- Sir Walter Scott
Per a una o dues veus amb violí, violoncel i piano

The monks of Bangor’s march

When the heathen trumpet’s clang
Round beleaguered Chester rang,
Veiled nun and friar gray
Marched from Bangor’s fair Abbaye;
High their holy anthem sounds,
Cestria’s vale the hymn rebounds,
Floating down the sylvan Dee.
O miserere, Domine!

On the long procession goes,
Glory round their crosses glows,
And the Virgin-mother mild
In their peaceful banner smiled;
Who could think such saintly band
Doomed to feel unhallowed hand!
Such was the Divine decree,
O miserere, Domine!

Bands that masses only sung,
Hands that censers only swung,
Met the northern bow and bill,
Heard the war-cry wild and shrill;
Woe to Brockmael’s feeble hand,
Woe to Olfrid’s bloody brand,
Woe to Saxon cruelty,
O miserere, Domine!

Weltering amid warriors slain,
Spurned by steeds with bloody mane,
Slaughtered down by heathen blade,
Bangor’s peaceful monks are laid;
Word of parting rest unspoke,
Mass unsung and bread unbroke;
For their souls for charity,
Sing, O miserere, Domine!

Bangor! o’er the murder wail!
Long thy ruins told the tale,
Shattered towers and broken arch
Long recalled the woful march:
On thy shrine no tapers burn,
Never shall thy priests return;
The pilgrim sighs and sings for thee,
O miserere, Domine!

Der Mönche Ausmarch von Bangor

Als der Heiden Hörnerschall
Rings umdröhnte Chester Wall
Zog im feierlichen Chor
Nonn’ und Mönch aus Bangors Tor.
Festlich schwoll der Hymne Sang,
Die durch Cestrias Tal sich schwang,
Über Waldstrom hin und See:
O miserere Domine!

Fürbaß zieht die Prozession,
Flammen jedes Kreutz umloh’n,
Und der Mutter Gottes Bild
Lächelt nieder, friedlich mild
Auf der Pilger fromme Schar,
Die dem Tod verfallen war;
Vorbestimmt war solches Weh,
O miserere Domine!

Volk, das Mess’ und Psalm nur sang,
hand, die nur das Rauchfass schwang,
Traf die Streitaxt aus dem Nord,
Traf der Schlachtruf, schnaubend Mord.
Wehe Brockmaels schwacher Hand!
Wehe Olfrieds Schwert und Brand!
Weh’ den Sachsenschlächtern, weh’!
O miserere Domine!

Wälzend sich im Blachgefild,
Jäh zerstampft von Rossen wild,
Wünd vom Heidenschwert und Speer
Liegt der Mönche friedlich Heer,
Scheidend aus dem Erdenthal,
Ohne Mess’ und Abendmahl.
Für ihr Heil zum Himmel fleh’,
Sing’ miserer Domine !

Bangor! ob des Mordes klag’,
Oede lagst du manchen Tag;
Thurm und Hall’ in Trümmern lang
Mahnten an den Unheilsgang;
Kerzenglanz ist dir verwehrt,
Und züruck kein Priester kehrt;
Der Pilger seufzt und singt dir Weh,
O miserere Domine!

La Marxa dels Monjos de Bangor

Quan sona la trompeta pagana
Chester va sonar assetjat,
Monja velada i frare gris
Va desfilar des de la fira Abbaye de Bangor;
Alt sona el seu himne sagrat,
La vall de Cestria rebota l’himne,
Flotant per la silva Dee.
Oh miserere, Domine!

En la llarga processó va,
La glòria al voltant de les seves creus brilla,
I la Verge-mare suau
En la seva pancarta pacífica somreien;
Qui podria pensar una banda tan santa
Condemnat a sentir la mà no santificada!
Tal era el decret diví,
Oh miserere, Domine!

Bandes que només cantaven en masses,
Mans que els encensaris només balancejaven,
Va conèixer l’arc i el bec del nord,
Va sentir el crit de guerra salvatge i agut;
Ai de la mà feble de Brockmael,
Ai de la sagnant marca d’Olfrid,
Ai de la crueltat saxona,
Oh miserere, Domine!

S’enfonsa enmig dels guerrers assassinats,
Rebutjat pels cavalls amb crinera sagnant,
Sacrificat per una fulla pagana,
Els pacífics monjos de Bangor són posats;
La paraula de despedida resta sense dir,
Missa no cantada i pa sense trencar;
Per les seves ànimes per caritat,
Canta, oh miserere, Domine!

Bangor! sobre el lament de l’assassinat!
Durant molt de temps les teves ruïnes van explicar la història,
Torres trencades i arc trencat
Long va recordar la marxa dolenta:
Al teu santuari no cremen ciris,
Els teus sacerdots no tornaran mai;
El pelegrí sospira i canta per tu,
Oh miserere, Domine!

WoO 155/3

The cottage maid/La minyona de casa

Any 1810/15
Cant gal·lès, en clau sol major
Indicació de temps.- Andantino quasi allegretto en sol major
Llibretista.-William Smyth
Per a una o dues veus amb violí, violoncel i piano

The cottage maid

I envy not the splendour fine
That glitters in Sir Watkyn’s hall;
I ask not for the gems that shine
Om lady fair at Wintley ball:
I wish but for a ribbon gay,
Which I might on a Sunday wear;
Unseen which I might kiss, and say,
‘Twas Owen’s gift from Wrexham fair.

O Owen, I believe thee kind,
And love is surely on thy tongue …
But would that I could read thy mind,
For hope betrays the maiden young.
Last night I saw thee loth to part,
I watch’d thy looks – so bright the moon –
And know not but my simple heart
Might own too much, or own too soon.

Unhappy fate, oh doubtful maid!
Her tears may fall, her bosom swell.
But even to the desert shade
She never must her secret tell.
And is it Love, – his softer mien?
And is it Love, – his whisper low?
And does he much, or nothing mean?
Ah! She that loves, how can she know!

With Owen I the dance have led,
And then I thought that sure he seem’d
To dance with lighter, livelier tread …
Oh! Was it so, – or have I dream’d?
Today he goes with merry glee,
And all are going to the fair …
O may I by some ribbon see
He thought of one that was not there.

Das Hirtenmädchen

Ich neide nicht den stolzen Schein,
Der Watkyns Hallen füllt mit Glanz;
Begehre nicht den Edelstein,
Der Wintleys Lady schmückt zum Tanz.
Ein Band nur ist’s, war mir behagt,
Das Sonntag schmückte mein Gewand,
Das ungesehn ich küßt’ und sagt’:
“Von Wrexhams Markt, von Owens Hand!”

Auf Owens Treue möcht’ich baun,
Und Liebe atmet, was er spricht,
O könnt’ ich klar ins Herz ihm schaun,
Denn blind vertrauen darf ich nicht.
Du schiedest gestern, Freund, im Schmerz,
Ich sah dich an … der Mond schien grell -,
Ich weiß nicht, ob mein arglos Herz
Gehofft zuviel, gehofft zu schnell.

O Mädchenbrust, die zweifelnd bricht!
Ihr Seufzer steig’, die Träne flieh’.
Doch selbst den Waldesschatten nicht
Darf künden ihr Geheimnis sie.
Ob wohl sein sanftes Mienenspiel,
Sein leises Flüstern Liebe sind?
Ach, meint er nichts? Ach, meint er viel?
Mich Ärmste macht die Liebe blind!

Als ich mit ihm zum Tanze schritt,
Mir war’s, als schwebte durch den Raum
Beseelter, feuriger sein Tritt …
O war es Wahrheit oder Traum?
Zum Markte will er heute gehen,
Und jauchzend ziehen alle fort …
O möchte’an einem Band ich sehn,
Er dacht’an eine, die nicht dort.

La minyona de casa

No envejo l’esplendor fi
Que brilla a la sala de Sir Watkyn;
No demano les gemmes que brillen
Om lady Fair al ball de Wintley:
Només desitjo una cinta gai,
Que podria portar un diumenge;
Sense veure que podria fer un petó i dir:
“Va ser el regal d’Owen de la fira de Wrexham”.

Oh Owen, crec que ets amable,
I l’amor és segurament a la teva llengua…
Però voldria llegir-te la ment,
Perquè l’esperança traeix la jove donzella.
Ahir al vespre et vaig veure amb ganes de separar-te,
Vaig mirar la teva mirada, tan brillant la lluna,
I no ho sé, però el meu cor senzill
Podria tenir massa, o tenir massa aviat.

Destí infeliç, oh minyona dubtosa!
Les seves llàgrimes poden caure, el seu pit s’infla.
Però fins i tot a l’ombra del desert
Ella mai ha de dir-ho el seu secret.
I és Amor, el seu aspecte més suau?
I és Amor, – el seu xiuxiueig baix?
I vol dir molt, o res?
Ah! Ella que estima, com pot saber-ho!

Amb l’Owen he portat la dansa,
I llavors vaig pensar que segur que semblava
Ballar amb un pas més lleuger i viu…
Oh! Va ser així, o he somiat?
Avui se’n va amb alegria,
I tots van a la fira…
Oh, per alguna cinta,
Va pensar en un que no hi era.

WoO 155/4

Love without hope/Estimar sense esperança

Cant gal·lès, en clau de mi bemoll major
Indicació de temps.- Andante espressivo, assai amoroso en mi bemoll major
Llibretista.- John Richardson
Per a una o dues veus amb violí, violoncel i piano

Love without hope

Her features speak the warmest heart,
But not for me its ardour glows;
In that soft blush I have no part
Thet mingles with her bosom’s snows.
In that dear drop I have no share
That trembles in her melting eye;
Nor is my love the tender care
That birds her heave that anxious sigh.

Not fancy’s happiest hours create
Visions of rapture as divine,
As the pure bliss which must await
The man whose soul is knit to thine.
But ah! Farewell this treacherous theme,
Which, though’tis misery to forego,
Yields yet of joy the soothing dream,
That grief like mine thou ne’er shalt know.

Liebe ohne Hoffnung

Ihr Blick verrät die wärmste Glut,
Doch nicht für mich ihr Funken sprüht;
Nicht mir quillt des Errötens Flut,
Das ihrer Schultern Schnee umglüht.
Nicht mir der Tropfen gilt, der warm
In ihrem sanften Auge bebt;
Noch mir der bange Liebesharm,
Der ihren Busen angstvoll hebt.

Der schönsten Traumwelt Zauberreich
Kann nicht so paradiesisch sein,
Nicht halb der Wonne dessen gleich,
Der ihr sein ganzes Herz mag weihn.
Doch still von falscher Seligkeit,
Die, ob am Mark sie nagt wie Gift,
Den süßen Trost mir doch verleiht,
Daß nie dich Gram wie meiner trifft.

Estimar sense esperança
Els seus trets parlen el cor més càlid,
Però no per a mi la seva ardor brilla;
En aquest rubor suau no hi participo
Es barreja amb les neus del seu pit.
En aquesta estimada gota no tinc part
Que tremola en el seu ull de fusió;
Tampoc el meu amor és la tendra cura
Que els ocells la seva alçar aquell sospir ansiós.

No creen les hores més feliços de fantasia
Visions de l’extació com a diví,
Com la felicitat pura que ha d’esperar
L’home l’ànima del qual està lligada a la teva.
Però ah! Adéu aquest tema traïdor,
Que, encara que és una misèria renunciar,
Dona encara d’alegria el somni calmant,
Aquest dolor com el meu no ho sabràs mai.

WoO 155/5

The golden robe/La,túnica daurada

Cant gal·lès, en clau de si bemoll major
Indicació de temps.- Allegretto en si bemoll major
Llibretista.- Anne Hunter
Per a una o dues veus i piano

The golden robe

He:
A golden robe my Love shall wear,
And rubies bind her yellow hair;
A golden robe those limbs enfold,
So far above the worth of gold.
No courtly dame in gaudy pride,
Shall e’er outshine my lovely bride;
Then say, my charming maiden say,
When shall we name the happy day?

She:
Can golden robes my fancy bind,
Or ruby chains enslave the mind?
Not all the wealth our mountains own,
Nor orient pearls, nor precious stone,
Can tempt me by their idle shine,
Or buy a heart that’s form’d like mine!
My choice it is already made,
I shun the glare, and court the shade.

He:
Your scorn, proud girl, I well can bear,
There’s many a maid my robes would wear,
And thank me too; so take your way,
But you’ll repent another day.

She:
Go with your robes and gifts of gold
To those whose hearts are to be sold;
For me, I have no other pride
But Evan’s love my choice to guide!

Das golden Wams

Er:
Ein goldnes Wams mein Liebchen kleid’,
Ihr Goldhaar schmück’ Rubingeschmeid’;
Ein Goldwams ihre Glieder hold,
An Wert so überstrahlend Gold.
Kein Grafenkind im Goldbrokat
Soll je verdunkeln ihren Staat;
Sag an denn, holdes Mägdelein,
Wann soll der Tag der Hochzeit sein?

Sie:
Kann fesseln mich ein goldnes Kleid?
Kann blenden mich Rubingeschmeid’?
Nicht unser Berge reichstes Gut,
Nicht Indias Gold noch Perlenglut
Besticht mein Herz mit eitlem Schein,
Verlockt mein Lieben, feil zu sein.
Getrofen schon ist meine Wahl,
Mich lockt der Schatten, nicht der Strahl.

Er:
Verschmähst du stolz mich? Immerhin!
Wohl steht noch mancher Dirne Sinn
Nach meinem Staat … so geh, ich trag’s,
Doch dich noch reut es eines Tags!

Sie:
Geh du mit Kleid und Schmuck und Gold
Zu Herzen, die da feil für Sold;
Mir bleib’ wie alles andre fern
Als Evans Lieb’, mein Schatz und Stern!

La,túnica daurada

Ell:
Una túnica daurada el meu Amor lluirà,
I els rubis lliguen els seus cabells grocs;
Una túnica daurada envolten aquests membres,
Tan per sobre del valor de l’or.
Cap dama cortès amb un orgull cridaner,
Mai eclipsarà la meva encantadora núvia;
Aleshores digues, la meva encantadora donzella digues:
Quan anomenarem el dia feliç?

Ella:
Poden les robes daurades lligar la meva fantasia,
O les cadenes de robí esclavitzar la ment?
No totes les riqueses que posseeixen les nostres muntanyes,
Ni perles d’orientació, ni pedres precioses,
Em poden temptar amb la seva brillantor ociosa,
O comprar un cor que és com el meu!
La meva elecció ja està feta,
Evito l’enlluernament i cortejo l’ombra.

Ell:
El teu menyspreu, nena orgullosa, ho suporto bé,
Hi ha moltes minyones que portarien les meves túnices,
I gràcies també a mi; així que seguiu el vostre camí,
Però us penediràs un altre dia.

Ella:
Vés amb les teves vestidures i regals d’or
A aquells els cors dels quals s’ha de vendre;
Per a mi, no tinc cap altre orgull,
Però l’amor d’Evan és la meva elecció per guiar!

WoO 155/6

The fair maid of Mona/La bella donzella de Mona

Any 1810/15
Cant gal·lès en clau de fa major
Indicació de temps.- Andante espressivo en fa major
Llibretista.-William Smyth
Per a una o dues veus amb violí, violoncel i piano i piano

The fair maid of Mona

How, my love, could hapless doubts o’er take thee,
Was my heart so little known?
Could’st thou think thy Mary would forsake thee?
Thou wast lov’d, and thou alone!
Cruel Fortune! Rash! Mistaken Lover!
May I … must I not complain:
Never, never may’st thou now discover,
All that now were known in vain.

Mine the grief, alas! That knows no measure,
Thou wast lov’d, and thou alone:
Thine the life that now can feel no pleasure,
Wreck’d my bliss, and lost thine own.
Sometimes will my lonely sighs accuse thee,
But thy heart was not unkind.

Das schöne Mädchen von Mona

Konntest an der treusten du der Frauen
Zweifelnd so betrüben mich?
Deiner Mary konntest du Mißtrauen?
Dich nur liebt’ich, einzig dich!
Armer, hast’ger Freund! O Los voll Schrecken!
Nimmer, nimmer magst du nun entdecken,
Was umsonst jetzt käm’ ans Licht.

Mein der Gram, unsäglich, ohne Schranken,
Dich nur liebt’ich, einzig dich;
Dein mein Herz voll quälender Gedanken,
Hin das Glück für dich und mich.
Manchmal wird’ ich seufzend, schmerzzerrissen,
Hastig nennen dich und blind;
Hastig, traun … ich muß dich ewig missen,
Doch dein Herz war weich und lind.

La bella donzella de Mona

Com, amor meu, podrien portar-te els desgraciats dubtes,
Era tan poc conegut el meu cor?
Podries pensar que la teva Maria t’abandonaria?
Et vas estimar, i tu sol!
Fortuna cruel! Erupció! Enamorat equivocat!
Puc… no m’he de queixar:
Mai, mai no podràs descobrir ara,
Tot això ara se sabia en va.

Mina la pena, ai! que no sap mesura,
Vas ser estimat, i tu sol:
La teva vida que ara no pot sentir plaer,
He destrossat la meva felicitat i he perdut la teva.
De vegades t’acusaran els meus sospirs solitaris,
Però el teu cor no era desagradable.

WoO 155/7

Oh let the night my blushes hide/O Deixa que la Nit s’amagui els meus rubors 

Any 1810/15
Cant gal·lès en clau de mi bemoll major
Indicació de temps.- Andante quasi Allegretto en mi bemoll major
Llibretista.-William Smyth
Per a una o dues veus amb violí, violoncel i piano

Oh let the night my blushes hide

O let the night my blushes hide
Oh, che la notte nasconda il mìo rossore
O let the night my blushes hide,
While thus my sighs reveal,
What modest love and maiden pride
For ever would conceal.
What can he mean, how can he bear,
Thus falt’ring to delay;
How can his eyes so much declare,
His tongue so little say?

Our parents old, – for so I guess,
His thoughtful mind alarm;
A thousand spectres of distress,
The ruined crops and farm!
But must we wait till age and care
Shall fix our wedding day;
How can his eyes so much declare,
His tongue so little say?

The times are hard, an odious world,
I’m wearied with the sound,
A cuckoo note, for ever heard
Since first the sun went round,
Well pleas’d a happier mind I bear,
A heart for ever gay;
How can his eyes so much declare,
His tongue so little say?

What recks it that the times are hard,
Try fortune, and be blest –
Set hope still cheer and honour guard,
And love will do the rest.
Far better load the heart with care,
Than waste it with delay;
How can his eyes so muche declare,
His tongue so little say?

O hülle mein Erröten, Nacht

O hülle mein Erröten, Nacht,
Wenn ich der Liebe Weh,
In scheuer Mädchenbrust erwacht,
Mit Seufzen dir gesteh?.
Was meint er nur? Was vor wie nach
Schleicht stumm er aus der Tür?
Was sagt sein Blick so vieles, ach!
Sein Mund so wenig mir?

Daß hochbetagt die Eltern schon,
Mag rauben ihm dem Mut,
Und rings Gespenster sieht er droh?n?
Missernten, Wasserflut!
Doch sollten erst, wenn alt und schwach,
Zum Altar schreiten wir?
Was sagt sein Blick so vieles, ach!
Sein mund so wenig mir?

Die Zeit ist schlecht? verhasstes Wort,
Ermüdet ist sein Schall,
Wie Kuckucksruf tönt fort und fort
Er schon seit Adams Fall.
Gern wär? ich fröhlich Tag und Nacht
Und jubelte wie ihr;
Was sagt sein Blick so vieles, ach!
Sein Mund so wenig mir?

O Deixa que la Nit s’amagui els meus rubors

Oh, deixa que la nit s’amagui el meu rubor,
Mentre així es revelen els meus sospirs,
Quin amor modest i orgull de donzella
Per sempre s’amagaria.
Oh, deixa que la nit s’amagui el meu rubor,
Mentre així es revelen els meus sospirs,
Quin amor modest i orgull de donzella
Per sempre s’amagaria.
Què pot dir, com pot suportar,
Així falt’ring a retardar;
Com poden els seus ulls, els seus ulls declarar tant,
La seva llengua tan poc diu, la seva llengua tan poc diu?

Els nostres pares són grans, perquè suposo,
La seva alarma mental pensativa;
Mil fantasmes d’angoixa…
Els cultius i la granja en ruïnes!
Els nostres pares són grans, perquè suposo,
La seva alarma mental pensativa;
Mil fantasmes d’angoixa…
Els cultius i la granja en ruïnes!
Però hem d’esperar fins a l’edat i la cura
Fixarem el dia del nostre casament;
Com poden declarar tant els seus ulls,
La seva llengua tan poc diu?

Els temps són durs, una paraula odiosa,
Estic cansat del so,…
Una nota de cucut, escoltada per sempre
Des que el sol va donar la volta,
Els temps són durs, una paraula odiosa,
Estic cansat del so,…
Una nota de cucut, escoltada per sempre
Des que el sol va donar la volta,
Bé, si us plau, tinc una ment més feliç,
Un cor per sempre gai;
Com poden declarar tant els seus ulls,
La seva llengua tan poc diu?

Què fa que els temps siguin durs,
Prova la fortuna i sigues beneït…
Estableix l’esperança encara anima i guàrdia d’honor,
I l’amor farà la resta.
Què fa que els temps siguin durs,
Prova la fortuna i sigues beneït…
Estableix l’esperança encara anima i guàrdia d’honor,
I l’amor farà la resta.
Molt millor carregar el cor amb cura,
Que malgastar-lo amb retard;
Com poden declarar tant els seus ulls,
La seva llengua tan poc diu?

WoO 155/8

Farewell, farewell, thou noisy town/Adéu, adéu, poble sorollós

Any 1810/15
Cant gal·lès en clau de re major
Indicació de temps.- Allegretto con anima
Llibretista.-William Smyth
Per a una o dues veus per a violí, violoncel i piano

Farewell, farewell, thou noisy town

Farewell, farewell, thou noisy town,
Thou scene of restless glare;
Thine hours no real pleasures crown,
No peace, no love is there.
How dull thy splendid ev’nings close!
How sad thy joys to me!
Thy hollow smiles, thy rival shows,
And all thy misery.

But welcome to my longing eyes,
Dear objects ever new,
My rural cot, you varying skies,
Streams, woods, amd mountains blue!
With these my humble spirits finds
Health, liberty, and rest,
The silent joys of simple minds,
And leisure to be blest.

Fahrwohl, fahrwohl, du lange Stadt

Fahrwohl, fahrwohl, du lange Stadt,
du Welt voll eitlem Glanz;
dein Schmuck ist Tand, dein Schimmer matt,
welk deiner Liebe Kranz.
Wie öd’ ist deiner Feste Schluß
Wie herb dein Freudenwein!
Dein hohler Pomp, dein Scheingenuß
bringt Elend nur und Pein.

Wie anders hier – da strahlt die Welt
In ewig holder Schau,
Mein ländlich Haus, das Himmelszelt,
Strom, Wald und Berge blau.
Hier findet die bescheid’ne Brust
Ruh’, Freiheit, Heiterkeit,
Einfacher Seelen stille Lust,
Und sel’ge Mussezeit.

Adéu, adéu, poble sorollós

Adéu, adéu, poble sorollós,
Escena d’enlluernament inquiet;
Les teves hores no coronen cap plaer real,
No hi ha pau, no hi ha amor.
Què tan avorrits els teus esplèndids vespres!
Que tristes les teves alegries per a mi!
Els teus somriures buits, el teu rival mostra,
I tota la teva misèria.

Però benvinguts als meus ulls enyorats,
Estimats objectes sempre nous,
El meu bressol rural, cels diferents,
Rierols, boscos, i muntanyes blaves!
Amb aquests els meus esperits humils troben
La salut, la llibertat i el repòs,
Les alegries silencioses de les ments senzilles,
I l’oci per ser beneït.

WoO 155/9

To the Aeolian harp/A l’arpa eòlica

Any 1810/15
Cant gal·lès, en clau de mi bemoll major
Indicació de temps.- Andante espressivo en mi bemoll major
Llibretista.-Anne Hunter
Per a una o dues veus amb violí, violoncel i piano

To the Aeolian harp

Harp of the winds! In airy measure
Thy strings when viewless fingers move,
Unfolding all thy tuneful treasure,
Thy cadence wild I dearly love.

Refrain:
The sounds, all earthly sounds excelling,
Our wand’ring thoughts to heav’n recall;
Now softly sighing, loudly swelling,
Lost in many a dying fall.

Harp of the winds! While, pensive musing,
I mark thy deep impassion’d strain,
When trees their summer beauty losing,
With yellow leaves bestrew the plain.
(Refrain)

Harp of the winds! While, faintly beaming,
Yon moon hangs o’er the ruined tower,
And flitting shadows dimly gleaming,
Seem subject to thy magic power.
(Refrain)

Un die Äolsharfe

Harfe des Winds! Rührt leis und klangreich
Dein Saitenspiel verborgner Schlag,
Wird Zauber wach dort süß und sangreich,
Wie lauscht’ entzückt ich dir vom Hag

Refrain:
Betrauschender als Erdenlieder
Hebt es der Seele Flug zum Herrn,
Bald seufzend, wild bald jauchzend wieder,
Bald sanft ersterbend in der Fern’.

Harfe des Winds! Hier deine Töne,
Der wilden, lausch’ich traumgewiegt,
Indes, beraubt der Sommerschöne,
Im gelben Schmuck die Herbstflur liegt:
(Refrain)

Harfe des Winds! Schon zu ermatten
Beginnt der Mond auf ödem Plan,
Und jene Schar von flücht’gen Schatten
Scheint deinem Zauber untertan:
(Refrain)

A l’arpa eòlica

Arpa dels vents! En mesura airejada
Les teves cordes quan els dits invisibles es mouen,
Desplegant tot el teu tresor melodiós,
La teva cadència salvatge estimo molt.

Abstern :
Els sons, tots els sons terrenals excel·lents,
Els nostres pensaments de vareta per recordar-los;
Ara sospirant suaument, inflant-se fort,
Perdut en moltes caigudes moribundes.

Arpa dels vents! Mentre, pensativa,
Noto el teu esforç profundament apassionat,
Quan els arbres perden la seva bellesa estival,
Amb fulles grogues s’apoderava de la plana.
( Retirada )

Arpa dels vents! Mentre, lleugerament radiant,
Una lluna penja sobre la torre en ruïnes,
I les ombres voladores que brillen tènument,
Sembla subjecte al teu poder màgic.
( Retirada )

WoO 155/10

Ned Pugh’s farewell/L’adéu de Ned Pugh 

Any 1810/15
Cant gal·lès, en clau de fa major
Indicació de temps.- Andantino con moto en fa major
Llibretista.-Anne Hunter
Per a una o dues veus amb violí, violoncel i piano

Ned Pugh’s farewell

To leave my dear girl, my country, and friends,
And roam o’er the ocean, where toil never ends;
To mount the high yards, when the whistle shall sound,
Amidst the wild winds as they bluster around!
My heart aches to think on’t, but still I must go,
For duty now calls me to face the proud foe:
And so to my Winny I must bid adieu,
In hopes when I’m gone she will think of Ned Pugh.

That still she will think she is near to my heart,
Tho’ far from each other, alas! We must part,
That next to my duty, my thoughts she will share,
My love and my glory both centre in her!
And should I return with some hits from Mountseer,
I know I shall meet with a smile and a tear;
Or if I should fall then dear Winny adieu!
I know when I’m gone you’ll remember Ned Pugh.

Seemanns Abschied

Zu scheiden vom Liebchen, von Herd und Kam’rad,
Durch Meerflut zu schweifen auf mühsamen Pfad;
Zu klettern am Tau, wenn die Bootspfeife schrillt,
Beim Heulen des Sturms, der den Mastkorb umschwillt:
Mit Kummer bedenk’ich’s, und doch muß ich gehen,
Weil Pflicht ruft dem trotzigen Feinde zu stehn;
So sag’ich ade meinem Lieb hier am Port
Und hoffe, daß mein sie gedenkt, wenn ich fort.

Daß immer sie nach meinem Herzen sich träumt,
Ob zwischen uns bergetief Meerflut auch schäumt,
daß nächst meiner Pflicht sie das Heiligste mir,
Daß Liebe und Ruhm sich vereinigt in ihr.
Und bringt einst zurück mich ein günstig Geschick,
So grüßt mich durch Tränen ihr lächelnder Blick;
Und fall ich … ade denn, auf Wiedersehn dort,
Ich weiß, daß du meiner gedenkst, wenn ich fort.

L’adéu de Ned Pugh

Per deixar la meva estimada noia, el meu país i els amics,
I vaga per l’oceà, on la feina no s’acaba mai;
Per muntar els patis alts, quan soni el xiulet,
Enmig dels vents salvatges mentre s’escampen!
Em fa mal el cor per no pensar-hi, però encara he d’anar,
Perquè ara el deure em crida a enfrontar-me a l’enemic orgullós:
I per tant, al meu Winny, he d’acomiadar-me,
Amb l’esperança que quan jo me’n vaig, pensarà en Ned Pugh.

Que encara creurà que està prop del meu cor,
Que lluny l’un de l’altre, ai! Ens hem de separar,
Que al costat del meu deure, els meus pensaments ella compartirà,
El meu amor i la meva glòria se centren en ella!
I si tornaria amb alguns èxits de Mountseer,
Sé que em trobaré amb un somriure i una llàgrima;
O si hagués de caure, adéu estimat Winny!
Sé que quan me’n vagi recordaràs a Ned Pugh.

WoO 155/11

Merch Megan

Any 1810/15
Cant gal·lès, en cla de mi bemoll major
Indicació de temps.- Allegretto en mi bemoll major
Llibretista.-Anne Hunter
Per a una o dues veus amb violí, violoncel i piano

Merch Megan

In the white cot where Peggy dwells,
Her daughter fair the rose excels
That round her casement sweetly blows,
And on the gale its fragrance throws.
O were she mine, the lovely maid!
She soon would leave the lonely shade.

I’d bear her where the beams of morn
Should with their brightest rays adorn
Each budding charm and op’ning grace,
That moulds her form and decks her face.
O were she mine, the lovely maid!
I’d bear her from the lonely shade.

But, should the sultry orb of day
Too fiercely dart his fervid ray,
The rose upon its stalk might die,
And zephyr o’er its ruins sigh!
No — I would keep my lovely maid
Secure beneath the friendly shade.

Tochter de Peggy

Im kleinen Haus, wo Peggy wohnt,
ihr holdes Kind, die Rose thront,
die rings verbreitend süssen Duft,
mit Balsam würzt die Morgenluft.
O wäre mein das holde Kind,
dem Schatten raubt’ich Sie geschwind!

Ich böte Sie dem Morgenschein,
Der all’ sein Gold lhr
sollte weih’n;
Der all’ den holden
Liebreiz weckt’,
Der tief im Kelche schläft versteckt.
O wäre mein das holde Kind,
Dem Schatten raubt’ich Sie geschwind!

Doch träf der schwüle Sonnenstrahl
Zu heiss und senkrecht Sie einmal;
Leicht welkte da am Stengel sacht,
Vom Wind umseufzt, der Rose Pracht.
Nein, blühen sollt’ Sie fort und fort
An einsam sichern,
schatt’gen Ort.

Merch Megan

Al bressol blanc on habita la Peggy,
La seva filla justa la rosa sobresurt
Que al voltant de la seva finestra bufa dolçament,
I sobre el vendaval llança la seva fragància.
Oh si fos meva, la encantadora minyona!
Aviat abandonaria l’ombra solitària.

La portaria on els raigs del matí
Haurien de adornar amb els seus raigs més brillants
Cada encant incipient i gràcia d’op’n,
Això modela la seva forma i engalana la seva cara.
Oh si fos meva, la encantadora minyona!
La suportaria des de l’ombra solitària.

Però, si el globus sensual del dia
Amb massa ferotge llança el seu raig fervent,
La rosa sobre la seva tija podria morir,
I el zefir sobre les seves ruïnes sospira!
No, em quedaria amb la meva encantadora criada
Assegureu-vos sota l’ombra amistosa.

WoO 155/12

Waken Lords and Ladies gay/Desperta, senyors i dames alegres 

Any 1810/15
Cant gal·lès en clau de re major
Indicació de temps.- Allegretto spiritoso en re major
Llibretista.-Sir Walter Scott
Per a una o dues veus amb violí, violoncel i piano

Waken Lords and Ladies gay

Waken, lords and ladies gay,
On the mountain dawns the day;
All the jolly chase is here.
With hawk and horses and hunting-spear!
Hounds are in their couples yelling,
Hawks are whistling, horns are knelling,
Merrily, merrily mingle they,
“Waken, lords and ladies gay.”

Waken, lords and ladies gay,
The mist has left the mountain gray,
Springlets in the dawn are steaming,
Diamonds on the brake are gleaming,
And foresters have busy been
To track the buck in thicker green;
Now we come to chant our lay,
“Waken, lords and ladies gay.”

Waken lords and ladies gay,
To the greenwood haste away;
We can show you where he lies,
Fleet of foot and tall of size;
We can show the marks he made
When ‘gainst the oak his antlers frayed;
You shall see him brought to bay;
Waken, lords and ladies gay.

Louder, louder chant the lay,
Waken, lords and ladies gay!
Tell them youth and mirth and glee
Run a course as well as we;
Time, stern huntsman! who can balk,
Stanch as hound and fleet as hawk?
Think of this, and rise with day,
Gentle lords and ladies gay!

Auf, ihr Herrn und schmucke Fraun

Auf, ihr Herrn und schmucke Fraun,
Rosig dämmern schon die Au’n;
Lärmend harrt der lust’ge Troß
Mit Jägerspieß und Falk und Roß;
Die Meute kläfft, das Hifthorn gellt,
Der Jagdschrei steigt zum Himmelszelt;
Und lustig, lustig ist’s zu schaun,
Wacht auf denn, Herrn und schmucke Fraun!

Auf, ihr Herrn und schmucke Fraun.
Nebelfrei sind schon die Au’n;
Demant’ner Tau schmückt Busch und Tal,
Auf Quellen tanzt der Morgenstrahl;
Die Jäger spürten auf der Pirsch
Im grünen Forst schon nach dem Hirsch;
Nun jauchzen wir ins Morgengraun:
Auf, auf, ihr Herrn und schmucke Fraun!

Und lauter tönt’s von Zaun zu Zaun,
Erhebt euch, Herrn und schmucke Fraun;
Jugend, Lust und Freude hier
Welkt dahin … so schnell wie wir;
Der Jäger Zeit, der uns beschleicht
Wie Windspiel schnell, Wie Falken leicht,
O sein denkt, und mit Tagesgraun…
Auf, auf, ihr Herrn und Schmucke Fraun!

Desperta, senyors i dames alegres

Desperteu, senyors i dames alegres,
A la muntanya alba el dia;
Tota la persecució alegre és aquí.
Amb falcó i cavalls i llança de caça!
Els gossos estan a les seves parelles cridant,
Els falcons xiulen, les banyes s’agenollen,
Alegrement, alegrement barreja-los,
“Desperteu, senyors i dames alegres.”

Desperteu, senyors i dames alegres,
La boira ha deixat gris la muntanya,
Els espigells a l’alba estan fumant,
Els diamants al fre brillen,
I els forestals han estat ocupats
Per fer un seguiment del dòlar en verd més gruixut;
Ara venim a cantar la nostra laica,
“Desperteu, senyors i dames alegres.”

Més fort, més fort canta el laic,
Desperteu, senyors i dames alegres!
Digues-los joventut i alegria i alegria
Fer un curs tan bé com nosaltres;
Temps, sever caçador! qui pot resistir,
Estirar com un gos i una flota com un falcó?
Pensa en això, i aixeca’t amb el dia,
Gentils senyors i dames alegres!

WoO 155/13

Helpless Woman/Dona indefensa

Any 1810/15
Cant gal·lès, en clau de la major
Indicació de temps.- Andantino con moto en la major
Llibretista.-Robert Burns
Per a una o dues veus amb violí, violoncel i piano

Helpless Woman

How cruel are the parents
Who riches only prize,
And to the wealthy booby
Poor woman sacrifice !
Meanwhile the hapless daughter
Has but a choice of strife :
To shun a tyrant father’s hate,
Become a wretched wife !

The rav’ning hawk pursuing,
The trembling dove thus flies :
To shun impending ruin
A while her pinions tries;
‘Till of escape despairing,
No shelter or retreat,
She trusts the ruthless falconer,
And drops beneath his feet.

Kalt ist der Eltern Busen

Kalt ist der Eltern Busen
Und hart wie Stein und Erz,
Die schnödem Mammon opfern
Ein armes Frauenherz.
Dieweil der Unglücksel’gen
Nur bleibt die bittre Wahl:
Hier eines harten Vaters Zorn,
Dort lebenslange Qual.

So vor dem grimmen Falken
Sicht Schutz die Taube bang,
Den Mörder hart im Nacken,
Flieht sie und duckt sich lang;
Bis sie zuletzt verzweifelnd,
Wenn nirgends Rettung winkt,
Dem wilden Falkner sich vertraut
Und him zu Füßen sinkt.

Dona indefensa

Que cruels són els pares
Qui només riquesa premi,
I al boc ric
Pobre sacrifici de dona!
Mentrestant la desgraciada filla
Només té una opció de lluita:
Per evitar l’odi d’un pare tirà,
Converteix-te en una esposa desgraciada!

El falcó devorador perseguint,
El colom tremolós vola així:
Defugir imminent ruïna
Una estona els seus pinyons ho intenten;
‘Fins a escapar desesperat,
No hi ha refugi ni retir,
Ella confia en el falconer despietat,
I cau sota els seus peus.

WoO 155/14

The dream/El somni

Any 1810/15
Cant gal·lès, en clau de si bemoll major
Indicació de temps.- Andantino en si bemoll major
Llibretista.-Rev. Roberts of Pentre after Dafydd ap Gwilym
Duet amb violí, violoncel i piano

The dream

Last night worn with anguish that tortur’d my breast,
When my senses benumb’d I at length sank to rest;
The passion that waking has ruled o’er my mind
Still woke in my dreams where it rov’d unconfin’d.

Methought that my fair one, o’ercome by my pain,
Assented at length to reward her fond swain;
And soon at the altar she stood by my side,
To the priest I already “I will” had replied.

Her reply I awaited with transport of soul,
When, death to my hopes! did the matin bell toll,
I started, awoke, and with horror I found,
‘Twas a dream that maliciously fled at the sound.

O Vision that thus hast beguiled my poor heart!
Fly to her and shew all the truth without art;
Present me the victim of love and despair,
And incline to compassion the obdurate fair.

Der Traum

Gestern Nacht, als mein armes, gefoltertes Herz
Seiner Sinne beraubt lag, vergessend den Schmerz,
Blieb die Glut, die des Wachenden Seele verwirrt,
Mir wach noch im Traum, wo sie schrankenlos irrt;

Mir war’s als ob endlich besiegt und gerührt
Von der Qual meiner Seele sie Mitleid verspürt:
Und bald am Altar mir zur Seit’ ich sia sah,
Wo dem Priester ich freudig erwidert’ mein “Ja”.

Ich harrt’ ihrer Antwort, beseligt und bang,
Als, Tod meiner Hoffnung, die Frühglocke klang:
Ich fuhr aus dem Schlaf, und, o Grausen! Ich fand,
Daß ein Traum es gewesen, der boshaft entschwand.

El somni

Ahir a la nit desgastat amb l’angoixa que em torturava el pit,
Quan els meus sentits es van adormir, finalment em vaig enfonsar per descansar;
La passió que despertar m’ha dominat la ment
Encara em vaig despertar en els meus somnis on no era confinat.

Vaig pensar que la meva bella, vençuda pel meu dolor,
Va assentir llargament per recompensar el seu afectuós swain;
I aviat a l’altar es va posar al meu costat,
Al mossèn ja li havia contestat “ho faré”.

La seva resposta la vaig esperar amb transport d’ànima,
Quan, mort a les meves esperances! va tocar la campana matinal,
Vaig començar, em vaig despertar i amb horror em vaig trobar,
“Va ser un somni que va fugir maliciosament davant el so.

Oh Visió que així has ​​enganyat el meu pobre cor!
Vola cap a ella i mostra tota la veritat sense art;
Presenta’m la víctima de l’amor i la desesperació,
I inclina a la compassió la fira obstinada.

WoO 155/15

When mortals all to rest retire/Quan els mortals tots a descansar es retiren

Any 1810/15
Cant gal·lès, en clau de la menor
Indicació de temps.- Andante affettuoso con molta espressione en la menor
Llibretista.-William Smyth
Per una o dues veus amb violí, violoncel i piano

When mortals all to rest retire

When mortals all to rest retire,
o Moon! Thou hear’st my
whisp’ring lyre:
to thee I wake the mpurnful lay;
for sure thou lookst as if thy ray
would confort, if it could,
convey, and happier songs inspire.
And I will happier be;

my heart, though late, shall wisdom learn,
from love’s delusions free:
my siprit shall in dignant burn,
and I with maiden pride will spurn
his strange inconstancy.

Roll on ye hours! And back restore
the peaceful thoughts I knew before,
when smil’d the arts, when charm’d the muse,
when morn for me had beauteous hues,
and evening could her calm
diffuse my ardent bosom o’er.
But Love! Thou fiend of pain!
I feel the tears
of anguish start how hard my peace to gain!
O fiend and tyrant as thou art!
That wring’st from my unwilling
heart the sighs that I disdain.

Wenn tief im Schlummer liegt das All

Wenn tief im Schlummer liegt das All,
Hörst, Mond, du meiner Harfe Schall,
Ihr Klagelied steigt auf zu dir,
Denn freundlich strahlt dein Schimmer hier,
Der, Könnt’ er’s, Tröstung
Brächte mir
Und ihrem Klagehall.
Auch mir soll Freude nah’n,

Auch mir, ob spät, soll Weisheit blühn,
Befreit vom Liebeswahn;
Mein Herz, in edlem Zorn soll’s glühn,
Mein Mädchenstolz Verachtung sprühn
Ihm, der mir wehgetan.

O Strom der Zeit! Bring wieder Lust
Und Glück, empfunden unbewußt,
Als Kunst and Herz mich zärtlich schloß,
Als Morgen zaubrisch mich umfloß
Und Abend seinen Frieden goß
In meine heiße Brust.
O Liebe, Höllepein!
Mein Busen klopft, die Träne sinkt,
Wie schwer zieht Frieden ein!
Lieb’ist’s allein, die Elend bringt,
Lieb, die mich wider Willen zwingt
Zu Seufzern obendrein!

Quan els mortals tots a descansar es retiren

Quan els mortals tots a descansar es retiren,
o Lluna! Tu escoltes el meu lira xiuxiuejant:
A tu desperto el laic impúdic;
Segur que semblas el teu raig
Seria còmode, si pogués,
Transmetre, i les cançons més alegres inspiren.
I seré més feliç;

El meu cor, encara que tard, aprendrà la saviesa,
Lliure dels deliris de l’amor:
El meu siprit cremarà dignament,
I jo amb orgull de donzella menysprearé
La seva estranya inconstància.

Passeu hores! I tornar a restaurar
Els pensaments pacífics que coneixia abans,
Quan va somriure les arts, quan va encantar la musa,
Quan el matí per a mi tenia matisos preciosos,
I el vespre la podia calmar
Difon el meu pit ardent.
Però Amor! Tu dimoni del dolor!
Sento les llàgrimes
D’angoixa comença com de difícil guanyar la meva pau!
Oh diable i tirà com ets!
Aquesta escletxa és per la meva falta de voluntat
Cor els sospirs que menyspreo.

WoO 155/16

The damsels of Cardigan/Les damiseles de Cardigan

Any 1810/15
Cant gal·lès, en clau de sol major
Indicació de temps.- Allegretto en sol major
Llibretista.- Sir William Jones
Per a una o dues veus amb violí, violocel i piano

The damsels of Cardigan

Fair Tivy how sweet are thy waves gently flowing,
The wild open woods and green eglantine bow’rs,
Thy banks with the blush rose and amaranth glowing,
While friendship and mirth claim these labourless hours.

Refrain:
Yet weak is our vaunt, while something we want,
More sweet than the pleasures which prospects can give:
Come, smile, sweet damsels of Cardigan!
Love can alone make it blissful to live.

How sweet is the odour of jasmine and roses,
That Zephyr around us so lavishly flings!
Perhaps for Bleanpant fresh perfume he composes,
Or tidings from Bronwith auspiciously brings.

Refrain:
Yet weak is our vaunt, while something we want,
More sweet than the pleasures which odours can give:
Come, smile, sweet damsels of Cardigan!
Love can alone make it blissful to live.

No longer then pore over dark Gotich pages,
To cull a rude gibberish from Neatheam or Brooke;
Leave your books and your parchments to grey-bearded sages,
Be nature and love, and fair woman, our book!

Refrain:
Yet weak is our vaunt, while something we want,
More sweet than the pleasures that learning can give:
Come, smile, sweet damsels of Cardigan!
Love can alone make it blissful to live.

Das Mädchen von Cardigan

Strom Tivy! Wie süß ist das Lied deiner Wogen,
Dein rauschender Eichwald, dein Anger so grün,
Dein Kiesstrand, von Tausendschön blühend umzogen,
Wo Freundschaft und Lust dich jetzt tändelnd umglühn!

Refrain:
Doch prahlen wir nicht, wenn noch eins uns gebricht,
Mehr lieblich als Lust, wie Natur sie gewährt:
Kommt! Lächelt, Mädchen von Cardigan,
Liebe allein ist’s, die Leben verklärt.

Wie süß ist der Dufthauch von Rosen und Linden,
Mit dem uns verschwendrisch Zephyr umstreut;
Will frisches Parfüm er für Bleanpant erfinden?
Bringt günstige Zeitung von Bronwith er heut’?

Refrain:
Doch prahlen wir nicht, wenn noch eins uns gebricht,
Mehr lieblich als Wonne, die Weihrauch gewährt:
Kommt! Lächelt, Mädchen von Cardigan,
Liebe allein ist’s, die Leben verklärt.

Vertieft euch nicht länger in gotische Lettern,
Was findet ihr klassisch das Kauderwelsch nur?
Laßt Graubärte eure Folianten durchblättern,
Unser Buch sei der Liebe, das Weib und Natur.

Refrain:
Doch prahlen wir nicht, wenn noch eins uns gebricht,
Mehr lieblich als Wonne, die Weisheit gewährt:
Kommt! Lächelt, Mädchen von Cardigan,
Liebe allein ist’s, die Leben verklärt.

Les damiseles de Cardigan

Bella Tivy que dolços són les teves ones fluint suaument,
Els boscos oberts i salvatges i els bow’rs verds eglantines,
Els teus bancs amb la rosa rubor i l’amarant brillants,
Mentre que l’amistat i l’alegria reclamen aquestes hores sense feina.

Abstern :
No obstant això, feble és la nostra gràcia, mentre que alguna cosa volem,
Més dolç que els plaers que poden donar les perspectives:
Vine, somriu, dolces noies de Cardigan!
Només l’amor pot fer que la vida sigui feliç.

Que dolça és l’olor de gessamí i roses,
Aquell Zèfir que ens envolta tan profusament!
Potser per al perfum fresc de Bleanpant compon,
O les notícies de Bronwith de bon auguri.

Abstern :
No obstant això, feble és la nostra gràcia, mentre que alguna cosa volem,
Més dolç que els plaers que poden donar les olors:
Vine, somriu, dolces noies de Cardigan!
Només l’amor pot fer que la vida sigui feliç.

Ja no estudieu les pàgines fosques de Gotich,
Eliminar un galimatisme groller de Neathem o Brooke;
Deixa els teus llibres i els teus pergamins als savis de barba grisa,
Sigues natura i amor, i dona justa, el nostre llibre!

Abstern :
No obstant això, feble és la nostra gràcia, mentre que alguna cosa volem,
Més dolç que els plaers que pot donar l’aprenentatge:
Vine, somriu, dolces noies de Cardigan!
Només l’amor pot fer que la vida sigui feliç.

WoO 155/17

The dairy-house/La lleteria

Any 1810/15
Cant gal·lès, en clau de en fa major
Indicació de temps.- Allegretto piu tosto vivace en fa major
Llibretista.-Anne Hunter
Per a una o dues veus amb violí, violoncel i piano

The dairy-house

A spreading hawthorn shades the seat
Where I have fix’d my cool retreat;
And when the spring, with sunny show’rs,
Expands the leaves, and paints the flow’rs,
A thousands shrubs around it bloom,
And fill the air with wild perfume;
The light winds through the branches sigh,
And limpid rills run tinkling by.

There, by the twilight dimly seen,
The fairies dance upon the green,
And as they glide in airy ring,
The beetle plies his drowsy wing;
And watching’till the day retires,
The glow worm lights her elfin fires;
While Mab, who guards my milky store,
Her cream bowl finds before the door.

The grateful Fay! she is so kind
No caterpillar there you find,
No creeping thing, nor wasp, nor fly
The lattic’d windows dare come night;
No long legg’d Spinner nightly weaves
Her flimsy web beneath the eaves;
But clean and neat, as by a charm,
The fairies keep my dairy farm.

Die Meierei

Ein Weißdorn, weithin schattend, deckt
Die Zuflucht, die mich kühl versteckt;
Und wenn der Lenz mit Regensprüh’n
Die Knospe sprengt, das Blatt malt grün,
Dann blüht dort üppig Busch und Strauch
Und füllt die Luft mit süßem Hauch;
Im Laubwerk seufzt der Zephyr
Und murmurmelnd flieht vorbei der Bach.

Dort tanzt im Abenddämmerschein
Das Elfenvolk auf grünem Rain;
Und wenn es huscht im Luft’gen Kreis
Streckt sich zur Ruh’ der Käfer leis’:
Der Glühwurm harrt, bis Tag verrann,
Und steckt sein Elfenfeuer an,
Da Mab … sie schützt den Milchschatz mir …
Den Rahmnapf findet vor der Tür.

Die gute Fee dankbar mir,
Nicht eine Raupe gibt es hier,
Kein schleichend Tier, kein Wespenschwarm
Naht sich dem Umkreis meiner Farm;
Nicht sieht zur Nacht man am Kamin
Ihr Netz langbein’ge Spinnen zieh’n;
Nein, wie durch Zauber hält die Fee
Die Wirtschaft nett und rein wie Schnee.

La lleteria

Un lledoner que s’estén fa ombra al seient
On he arreglat la meva fresca retirada;
I quan la primavera, amb espectacles assolellats,
Expandeix les fulles i pinta els flors,
Milers d’arbusts floreixen al seu voltant,
I omple l’aire de perfum salvatge;
La llum sospira per les branques,
I els rierols límpids corren tintinejant.

Allà, pel crepuscle poc vist,
Les fades ballen sobre el verd,
I mentre llisquen en un anell airejat,
L’escarabat plega la seva ala adormida;
I mirant fins que es retiri el dia,
El cuc resplendent encén els seus focs elfs;
Mentre Mab, que guarda la meva botiga de llet,
El seu bol de nata es troba davant de la porta.

La Fay agraïda! ella és tan amable
No hi trobis cap eruga,
Ni insectes, ni vespa, ni mosca
Les finestres enreixades s’atreveixen a arribar la nit;
No hi ha teixits nocturns de Spinner amb cames llargues
La seva fràgil teranyina sota el ràfec;
Però net i net, com per encant,
Les fades tenen la meva granja lletera.

WoO 155/18

Sweet Richard/Dolç Ricard

Any 1810/15
Cant gal·lès, en clau de fa major
Indicació de temps.- Andante affettuoso en fa major
Llibretista.-Amelia Alderson Opie
Per a una o dues veus amb violí, violoncel i piano

Sweet Richard

Yes, thou art chang’d since first we met,
But think not I shall e’er regret,
For never can my heart forget,
The charms that once were thine.
For Marian, well the cause I know
That stole the luster from thine eye,
That prov’d thy beauty’s secret foe,
And paled thy cheek’s carnation dye:
What made thy health, sweet Marian, fly,
Was anxious care of me.

Yes, o’er my couch I saw thee bend,
The duteous wife, the tender friend,
And each capricious wish attend
With soft incessant care.
Then trust me, Love, that pallid face
Can boast a sweeter charm for me,
A truer, tenderer, dearer grace
Than blooming health bestow’d on thee:
For there thy well-tried love I see,
And read my blessing there.

No, nicht wie damals

Nein, nicht wie damals prangst du hehr,
Doch wähne nicht, mich schmerzt’es sehr,
Vergiß mein Herz auch nimmermehr
Den Reiz, einst schmückend dich.
Weil allzugut mein Herz belehrt,
Was dir getrübt der Augen Strahl,
Welch Gift an deinen Reiz gezehrt
Und deine Wangen machte fahl:
Was schleichend dir Gesundheit stahl,
War banger Gram um mich.

Ich sah auf meine Kissen dich
Gebeugt so treu, so minniglich,
Dich jeder Laune fügend sich,
Und nie ein murrend Wort.
O Lieb’, dein blasses Angesicht
Beut einen süßen Reiz mir dar,
Strahlt mir ein holder, treuer Licht
Als einst, da es noch blühend war;
Dort strahlt mir Liebe engelklar,
Mein Himmel strahlt mir dort!

Dolç Ricard

Sí, has canviat des que ens vam conèixer,
Però no pensis que mai em penediré,
Perquè el meu cor mai no podrà oblidar,
Els encants que abans van ser teus.
Per a la Marian, bé la causa la conec
Que va robar la brillantor dels teus ulls,
Això va demostrar l’enemic secret de la teva bellesa,
I va pal·lidir el color de clavell de la teva galta:
Què va fer volar la teva salut, dolça Marian,
Estava preocupada per mi.

Sí, al meu sofà et vaig veure doblegar,
La dona humil, la tendra amiga,
I cada capritxós desig assisteix
Amb una cura suau i incessant.
Aleshores, confia en mi, Amor, aquesta cara pàl·lida
Pot presumir d’un encant més dolç per a mi,
Una gràcia més vertadera, més tendra, més estimada
Que la salut florida que t’ha donat:
Perquè allà veig el teu amor ben provat,
I llegiu la meva benedicció allà.

WoO 155/19

The vale of Clwyd/La vall de Clwyd

Any 1810/15
Cant gal·lès, en clau de sol menor
Indicació de temps.- Andante lamentabile en sol menor
Llibretista.- Amelia Alderson Opie
Per a una o dues veus amb violí, violoncel i piano

The vale of Clwyd

Think not I’ll leave fair Clwyd’s vale;
To me ’tis fondly dear!
For still its scenes those hours recall
When I was blest and Henry here.

Long, long, to part our willing hands
An angry father strove;
While sorrow press’d on Henry’s health,
A sorrow nurs’d by hopeless love.

His Ellen’s cheek was also pale,
But Hope my spirits cheer’d;
Methought beneath a father’s frown,
A father’s pard’ning smile appear’d.

Nor was the idea vain:
How sad thou art, he cried;
But smile again, my darling child;
For thou shalt be thy Henry’s bride.

At that glad sound, on wings of love,
To Henry’s cot I flew:
But, ah! The transient flush of joy
From his wan cheek too soon withdrew.

‘Twas doubtful bliss, ’twas sure alarm;
I only smil’d through tears:
But soon we hailed the bridal day,
And Love’s fond hopes o’ercame its fears.

Ah! Hopes too false; ah! Fears too true,
Nor love nor joy could save:
I can no more, – but mark you turf
With flow’rs o’erspread, – ’tis Henry’s grave!

Das Tal von Clwyd

Wähnt nicht, daß Clwyds Tal ich ließ,
Zu teuer ist es mir;
Es ruft zurück das Paradies,
Das mich umstrahlt, als Heinrich hier.

Ein zorn’ger Vater hatte lang
Dem Liebesbund gewehrt,
Von Gram verzehrt ward Heinrichs Brust,
Verzweiflung war’s, die ihn genährt.

Auch Ellens’s Wange wurde bleich,
Doch war noch Hoffnung mein,
Denn unter Zorn des Vaters schien
Ein Lächeln mild mir zu verzeih’n.

Auch trog die süße Hoffnung nicht;
Gerührt von meiner Pein,
Sprach er, sei froh und lächle, Kind,
Sollst deines Heinrichs Bräuchten sein.

Beglückt auf Liebesschwingen flog
Zu Heinrichs Hüttchen ich,
Wo ach! Zu bald der Freuden rausch
Im Wangenrot, zu bald verblich.

Es war ein Glück, mit Furcht vermischt,
Ein trüber Sonnenschein,
Doch bald erschien der Hochzeitstag,
Und Hoffnung scheuchte Furcht und Pein.

O Traum zu falsch! O Furcht zu wahr!
Gebrochen ist mein Muth;
Ich kann nicht mehr … im Blumenschmuck
Prangt dort das Grab, wo Heinrich ruht.

La vall de Clwyd

No pensis que abandonaré la bonica vall de Clwyd,
doncs m’és molt estimat.
Els seus paisatges encara em recorden aquells moments
Quan jo vaig ser beneïda i Henry era aquí.

Durant molt de temps un enfadat pare va voler
Separar les nostres mans unides;
Mentrestant, els pesars acuitaven la salut d’Henry,
Pesars alimentats per un amor infortunat.

Les galtes d’Ellen també van empal·lidir,
Però l’esperança encara satisfeia el meu esperit;
Vaig pensar que sota les celles arrufades d’un pare
Apareixeria un somriure de perdó.

I l’esperança no va ser en va:
Com n’està de trist! va exclamar;
Somriu de nou, la meva estimada nena,
Perquè seràs la promesa del teu Henry.

Davant d’un so tan grat, en ales d’amor
Cap a la cabana d’Henry vaig volar;
Però ai! l’efímer rubor de la felicitat
Tan aviat de les seves fràgils galtes va desaparèixer.

Era una dita incerta, una angoixa fundada,
Mentrestant, jo somreia a través de les meves llàgrimes.
Però aviat va arribar el dia de les núpcies
I la dolça esperança de l’amor va vèncer els temors.

Ai, falses esperances! Ai, temors tan certs!
Ni amor ni dita el van poder salvar.
No puc per més que marcar aquest lloc,
Escampant flors – és la tomba de Henry!

WoO 155/20

To the blackbird/A la merla

Any 1810/15
Cant gal·lès, en re major
Indicació de temps.- Andantino piu tosto Allegretto
Llibretista.-Roberts de Pentre, Reverend
Per a una o dues veus amb violí, violoncel i piano

To the blackbird

Sweet warbler of a strain divine,
What woodland note can equal thine?
No hermit’s matins hail the day
More pure than fine from yonder spray.
Thy glossy plumes of sable hue,
Retiring from the searching view,
Protect the like, the leafy screen
Beneath whose shade thou singst unseen.

What ermine vest was e’er so warm
As plumes of down that clothe thy form!
Thy graceful crest, thy sparkling eye,
And slender bill of coral dye,
Are still less charming than thy song
Which echoes through the woods prolong:
Thy mellow strain delights the ear
Of the sweet maid my soul holds dear.

Thou to the poet art allied,
Be then thy minstrelsy my pride:
Thy poet then, thy song I’ll praise,
Thy name shall grace my happiest lays;
To future lovers shall proclaim
Thy worth, thy beauty, and thy fame,
And when they hear thee in the grove,
Thy’ll own thee for the bird of love.

Un die Amsel

O Sängerin aus Himmelshöhn,
Kein Waldlied tönt wie deins so schön;
Kein Frühlied singt der Ermit,
Das fromm wie deins zum Himmel zieht.
Dein glänzend schwarzer Fittich hält
Dich Fern dem Späherblick der Welt,
Gleich wie da Dach, das rings dich deckt,
Wo du im Schatten singst versteckt.

War je ein hermelinen Kleid
So warm wohl wie dein Samtgeschmeid’!
Dein Aug’so hell, dein Busch so steil,
Dein Schnabel, ein Korallenpfeil,
Sind minder süß doch als dein Sang,
Der schmelzend tönt von Hang zu Hang.
Dein weiches Lied entzückt das Ohr
Der Holden, der ich Treue schwor.

Verwandt bist du dem Sängertum.
Sei denn dein Lied mein Stolz und Ruhm,
Dein Lobgesang mein höchstes Glück,
Mein frohstes Lied dein Name schmück’!
Noch künftig Liebenden se kund
Dein Ruhm, mit Liebreiz hold im Bund,
Und wenn dein Klang den Hain durchstrich,
Nennt man “der Liebe Vogel” dich!

A la merla
Dolç curruca d’una varietat divina,
Quina nota de bosc pot igualar la teva?
No hi ha matinades d’ermità
Més pur que fi d’aquell ruixat.
Els teus plomalls brillants de to sable,
Retirant-se de la vista de cerca,
Protegiu el semblant, la pantalla frondosa
Sota l’ombra del qual cantes invisible.

Quina armilla d’ermini era tan càlida
Com plomes de plomall que vesteixen la teva forma!
el teu graciós cresta, el teu ull brillant,
I un esvelt bec de color de corall,
Encara són menys encantadors que la teva cançó
Que ressona pel bosc perllonga:
La teva suau tensió delecta l’oïda
De la dolça minyona que estima la meva ànima.

Tu ets aliat del poeta,
Sigues doncs el teu joglar el meu orgull:
El teu poeta, doncs, la teva cançó lloaré,
El teu nom donarà gràcia als meus més feliços llaços;
Als futurs amants proclamaran
El teu valor, la teva bellesa i la teva fama,
I quan t’escolten al bosc,
Seràs teu per l’ocell de l’amor.

WoO 155/21

Cupid’s kindness/La bondat de Cupido

Any 1810/15
Cant gal·lès, en clau de re major
Indicació de temps.- Vivace e  scherzoso en re major
Llibretista.-William Smyth
Per a una o dues veus amb violí, violoncel i piano

Cupid’s kindness

Dear brother! Yes, the nymph you wed
Must be of loveliest feature,
The finest heart, the finest head,
The sweetest dearest creature.
This matchless maid go find and woo,
And heav’n for you preserve her!
I only ask, where is in you
Te merit to deserve her?

We girls, I own, are just the same,
Talk folly just as blindly;
And did not Cupid take his aim
And rule the world more kindly,
Fair maids to find with ev’ry grace,
How vain were your endeavour?
And we might in another place
Lead apes, alas! for ever.

Macht de Cupido

Das Mädchen, das du einst wirst frein,
Muß, sprichst du, auserlesen,
Voll Anmut, Geist und Schönheit sein,
Ein fehlerfreies Wesen.
Geh, suche solche Perle dir,
Solch Weib mit Engelsmienen!
Doch frag’ich nur, wo ist in dir
Der Wert, sie zu verdienen?

Wir Mädchen sind nicht besser viel,
Auf Torheit auch gerichtet,
Und triebe Amor nicht sein Spiel,
Der alles besser schlichtet:
Vergebens würdet Engel ihr
Auf dieser Welt erstreben,
und in die Hölle müßten wir
Als alte Jungfern schweben.

La bondat de Cupido

Estimat germà! Sí, la nimfa amb qui et vas casar
Ha de ser de la característica més bonica,
El cor més bonic, el cap més bonic,
La criatura més dolça i estimada.
Aquesta donzella inigualable vés a buscar i cortejar,
I el cel perquè la preserves!
Només pregunto, on és en tu
El mèrit de merèixer-la?

Les noies, jo soc igual,
Parlem de bogeria igualment a cegues;
I Cupido no va prendre el seu objectiu
I va governar el món més amablement,
Belles donzelles per trobar amb tota gràcia,
Com va ser el vostre esforç?
I podríem en un altre lloc
Conduir els simis, ai! per sempre.

WoO 155/22

Constancy

Any 1810/15
Cant gal-lès, en clau de sol menor
Indicació de temps.-Andante espressivo en sol menor
Llibretista.-Robert Burns
Duet amb violí, violoncel i piano

Constancy

Tho’ cruel fate should bid us part
As far’s the pole and line,
Her dear idea round my heart
Would tenderly entwine.
Tho’ mountains frown, and deserts howl,
And oceans roll between;
Yet, dearer than my deathless soul,
I still would love my Jean.

Beständigkeit

Ob Schicksal rau mich von dir triebe
Zum fernsten Meridian,
Doch würde dein Gedenken, Lieb’,
Mir herberauschend nahn.
Im Wüstenland, am Bergschlund steil,
Trotz Meer und Sturmeswehn,
Ach, mehr als mein unsterblich Teil
Noch liebt ich meine Jean.

Constància

Tot i que el cruel destí ens ha de dir que ens separen,
pel que fa al pal i la línia,
la seva estimada idea al voltant del meu cor
s’entrellaçaria amb tendresa.
Tot i que les muntanyes arruïnen les celles, i els deserts udolen,
i els oceans roden entre ells;
No obstant això, més estimat que la meva ànima immortal,
encara estimaria el meu Jean.

WoO 155/23

The old strain/El vell cep

Any 1810/15
Cant gal-lès, en clau de mi menor
Indicació de temps.-Andante espressivo amoroso en mi menor
Llibretista.-William Smyth
Per a una o dues veus amb violí, violoncel i piano

The old strain

My pleasant home be side the Dee!
I often sigh to think of thee,
dear scenes of love and peace and ease,
how diff’rent all from scenes like these!
My soldier brave l’ve follow’d far
but sicken at these sights of war.

The nod at church,
the conscious smile,
The haste to help me at the stile,
The pleasant walk at summer eve,
The parting kiss at taking leave:
O hours!
That once with Tom were past,
Dear happy hours! too sweet to last.

Now converse short with Tom I hold;
“Come, Sue” he cries, “ue’er fear the cold
“The fare is scant – but never mind –
“On, on my Sue, nor lag behind.”
And come what will, and come wat may,
Poor Sue must be alert and gay.

Yet Love, I know always cure
The ills that we from Love endure;
And Tom can with a single smile
The weariest of my thoughts beguile,
Dear pleasant home beside the Dee!!
I must not – will not – thinks of thee.

Das alte Lied

O süsser Heimathstrand des Dee,
– wie oft beschwört die Phantasie
mir dein versunk’nes Paradies,
das ich um Leid vertauscht wie dies!
Treu folgt’ ich Tom zu Kampf und
Sieg,
doch o wie grauenvoll ist Krieg!

Tom’s Kirchgruss –
sein bewusst Erglüh’n,
Sein früh und spät um mich sich Müh’n,
Des Sommerabends Stelldichein,
Der Abschiedsktüsse süsse Pein, –
O Zeit, die hold mit
Tom verstrich,
Zu hold, zu Währen ewiglich!

Nun halten kurze Zwiesprach wir;
“Komm” ruft er, “Frau! Was zagst du mir?
Rauh ist der Pfad – doch mag es sein,
Komm Frau, und schleich nicht hinterdrein!”
Und flink muss und mit frohem Blick
die arme Frau durch Dünn und
Dick.

Doch Lieb’, ich weiss es, heilt und pflegt
Die Wunden, die uns Liebe schlägt;
Und Tom – mir kann ein einz’ger Blick
Fortlächeln all mein Missgeschick!
O süsser Strand der Heimat – nein,
Ich darf nicht – will nicht denken dein!

El vell cep

La meva agradable llar al costat de la Dee!
Sovint sospir de pensar en tu,
Estimades escenes d’amor, pau i tranquil·litat,
Com de diferents escenes com aquestes!
El meu soldat valent, he seguit lluny,
Però em fa malalt d’aquestes vistes de guerra.

L’assentament a l’església,
El somriure conscient,
La pressa per ajudar-me a l’estil,
El passeig agradable a la vigília d’estiu,
El petó de comiat en acomiadar-se:
Oh hores!
Que una vegada amb Tom eren passat,
Estimades hores feliços! massa dolç per durar.

Ara converseu breument amb Tom, tinc;
“Vinga, Sue”, crida, “tens por del fred
” La tarifa és escassa, però no importa –
“Amb, per la meva Sue, no et quedis enrere”.
I passi el que passi, i passi el que passi,
La pobre Sue ha d’estar alerta i  alegre.

Però l’Amor, sé que sempre guareix
Els mals que patim des de l’Amor;
I Tom pot amb un sol somriure
El més cansat dels meus pensaments enganyar,
Estimada casa agradable al costat del Dee!!
No he de pensar en tu.

WoO 155/24

Three hundred pounds/Tres-centes lliures

Any 1810/15
Cant gal-lès, en clau de re major
Indicació de temps.-Allegretto piu tosto  vivace en re menor
Llibretista.-Richard Litwyd
Per a una o dues veus amb violí, violoncel i piano

Three hundred pounds

In yonder snug cottage, beneath the cliff’s side,
And close to the pebbles that limit the tide,
Were five little fellows, a couple’s fond care,
Who’d barely enough, not a morsel to spare.
They sometimes were hatless when summer was hot
And shoeless when winter in snow wrapt their cot;
Yet up grew the boys that no hardship could break,
And one of the five is my lad of the lake.

That rivals were mine I had once to deplore,
And every new day made their number one more;
No maiden beheld him but glaz’d for a while,
Bewitch’d by his figure, entranc’d by his smile:
And what gave each motion additional grace,
My Hywel’s good heart might be read on his face;
At church, at the playfield, the fair, or the wake,
Unmatch’d was my Hywel, the lad of the lake.

My father, o bless him! Few better, or such,
Yet loves his dear money a little too much,
Declar’d, if by fancy alone I was sway’d,
Nor his wealth, nor his blessing, my Hywel should aid!
I answer’d, my Hywel has vigour and health,
And these to the children of Nature are wealth;
Tho’ my heart were a dozen, they’d all of them break,
If still he denied me the lad of the lake.

Now hear how my troubles and sorrows are past,
How my father himself grew a convert at last;
‘Twas when his foot slip’t as he enter’d the boat,
My Hywel uprais’d him as quick as a thought.
He ey’d him with kindness, and gave me a kiss,
And said, Kate, I should like to have grandsons like this;
Be happy, my girl, and the treasure now take,
Tho’poor, yet a prize is thy lad of the lake.

Der Knabe vom See

Im Hüttchen, das sicher am Felsen dort ruht
Und nahe den Muscheln, begrenzend die Flut,
Barg fünf kleine Knaben ein zärtliches Paar,
Bei dem keine Rinde zum Beißen oft war.
Meist gingen in Sommerglut barhaupt sie aus
Und barfuß, wenn Schneefall bedeckte ihr Haus.
Doch wuchsen heran sie trotz Hitze und Schnee,
Und einer der fünf ist mein Knabe vom See.

Daß andre ihn liebten, war einst meine Qual,
Und jeglicher Tag hat vermehrt ihre Zahl;
Kein Mädchen, das jäh nicht sein Anblick entzückt,
Sein Anstand bezaubert, sein Lächeln berückt,
Und was an ihm doppelt entzückt und besticht,
Sein liebreiches Innre verrät sein Gesicht:
Beim Kirchgang, zum Markt und zur Kirchweih … war je
Ein zweiter wie Hywel, mein Knabe vom See?

Mein Vater … kaum trägt einen bessern die Welt,
Nur hält er ein wenig zu sehr auf sein Geld -,
Er schwur mir, bestimmte mich Laune allein,
So sollte enterbt und verstoßen ich sein.
Ich sagte: “Mein Lieb’hat Gesundheit zwar nur,
Doch Reichtum ist solches dem Kind der Natur;
Und hätt’ich zwölf Herzen, sie brächen vor Weh,
Blieb’ ewig versagt mir mein Knabe vom See!”

Nun hört, wie ein Ziel meinem Gram ward gesetzt,
Und selber mein Vater bekehrt ward zuletzt;
‘s war jüngst, als er ausglitt beim Eintritt ins Boot,
Blitzschnell sprang mein Hywel ihm bei in der Not.
Froh hat er, mich küssend, auf ihn gesehn.
“Ich wünschte”, so sprach er, “mir Enkel wie den!
Sei glücklich, mein Kind, sei sein Weib, ich gesteh’,
Ob arm, doch ein Schatz ist dein Knabe vom See.”

Tres-centes lliures

A aquella caseta còmoda, sota el costat del penya-segat,
I prop dels còdols que limiten la marea,
Eren cinc nois, la cura afectuosa d’una parella,
Que amb prou feines en tindria prou, ni un bocí de sobra.
De vegades eren sense barret quan l’estiu era calorós
I sense calçat quan l’hivern a la neu embolcalla el seu bressol;
No obstant això, van créixer els nois que cap dificultat no podia trencar,
I un dels cinc és el meu nen del llac.

Que els rivals eren meus, vaig haver de lamentar una vegada,
I cada nou dia feia el seu número u més;
Cap donzella no el va contemplar sinó esglaiat durant un temps,
Embruixat per la seva figura, fascinat pel seu somriure:
I el que donava a cada moviment una gràcia addicional, el
Bon cor de My Hywel es podia llegir a la seva cara;
A l’església, al camp de jocs, a la fira o al despertar,
Unmatch’d era el meu Hywel, el noi del llac.

Pare meu, beneïu-lo! Pocs millors, o tal,
Tanmateix estima una mica massa els seus estimats diners,
Declar’d, si només per la fantasia em va influir,
Ni la seva riquesa, ni la seva benedicció, el meu Hywel hauria d’ajudar!
Vaig respondre: el meu Hywel té vigor i salut,
I això per als fills de la natura són riquesa;
Encara que el meu cor fos una dotzena, tots es trencarien,
Si encara em negués el noi del llac.

Ara escolteu com han passat els meus problemes i penes,
Com el meu pare es va convertir finalment;
Va ser quan el seu peu no va relliscar quan va entrar al vaixell,
My Hywel el va aixecar tan ràpid com un pensament.
El va mirar amb amabilitat i em va fer un petó
I va dir: Kate, m’agradaria tenir néts com aquest;
Sigues feliç, nena meva, i ara agafa el tresor,
Pobre, però un premi és el teu nen del llac.

WoO 155/25

The parting kiss/El petó de comiat

Any 1810/15
Cant gal-lès, en clau de la menor
Indicació de temps.-Andante espressivo en la menor
Llibretista.-William Smyth
Per a una o dues veus amb violí, violoncel i piano

The parting kiss

Laura, thy sighs must now no more
My falt’ring step detain,
Nor dare I hang thy sorrows o’er,
Nor clasp thee thus in vain:
Yet while thy bosom heaves that sigh,
While tears thy cheek bedew,
Ah! Think tho’ doom’d from thee to fly,
My heart speaks no adieu.

Thee would I bid to check those sighs,
If thine were heard alone …
Thee would I bid to dry those eyes,
But tears are in my own.
One last, long kiss … and then we part,
Another and adieu!
I cannot aid thy breaking heart,
For mine is breaking too.

Der Scheidekuß

Laura, o hemmen darf dein Schmerz
nicht länger meinen Schritt:
vergebens sinkst du mir an’s Herz,
du darfst, du kannst nicht mit!
Ob Seufzer deiner Brust entflieh’n,
ob ich zum fernen Pol
von dir, mein weinend Kind, muß zieh’n,
mein Herz spricht kein Leb’wohl!

Gern löscht’ich deiner Seufzer Glut,
entsprühten sie nur dir;
gern stillt’ ich deiner Thränen Flut,
versiegten meine hier.
Ein langer Kuß – o Trennungsschmerz!
ein letzter und ade!
Kann trösten nicht dein brechend Herz,
mein eig’nes bricht vor Weh!

El petó de comiat

Laura, els teus sospirs ja no han d’aturar-me més
El meu pas descarat,
Ni m’atreveixo a penjar-hi els teus dolors,
Ni t’agafar així en va:
Tanmateix, mentre el teu pit aixeca aquell sospir,
Mentre llàgrimes la teva galta,
Ah! Penseu que, encara que estiguis condemnat a volar,
El meu cor no diu adéu.

T’agradaria que controlessis aquells sospirs,
Si els teus s’escoltessin sols…
T’agradaria que eixuguessis aquells ulls,
Però les llàgrimes són les meves.
Un últim, llarg petó… i després ens separem,
Un altre i adéu!
No puc ajudar el teu cor trencat,
Perquè el meu també s’està trencant.

WoO 155/26

Good night/Bona nit

Any 1810/15
Cant- gal-lès, en clau de sol major
Indicació de temps.-Vivace scherzando en sol mejor
Llibretista.-William Robert Spencer
Per a una o dues veus amb violí, violoncel i piano

Good night

Ere yet we slumber seek,
Blest Queen of Song, descend!
Thy shell can sweetest speak
Good night to guest and friends.
‘Tis pain, ’tis pain to part
For e’en one fleeting night;
But Music’s matchless art
Can turn it to delight.

How sweet the farewell glass,
When Music gives it zest!
How sweet their dreams who pass
From harmony to rest!
Dark thoughts that scare repose,
At Music’s voice give place;
And Fancy lends her rose,
Sleeps poppy wreath to grace.

Komm, Göttin des Gesangs

Komm, Göttin des Gesangs,
Eh’ Schlaf uns ruft zur Rast,
Du flüsterst holden Klangs
“Schlaf wohl!” für Freund und Gast.
Wohl Schmerz bringt Trennung schon
Für eine flücht’ge Nacht,
Doch Schmerz in Wonneton
Verkehrt Gesangesmacht.

Süß ist der Abschiedstrank,
Gibst du den Beigeschmack,
Wie sanft dann Übergang
Zum Traum vom Tagesplack.
Wo du geflüstert kaum,
Ist Sorge schon entflohn,
Und Rosen bringt der Traum,
Zu schmücken Schlummers Mohn

Bona nit

Abans que busquem el son,
Benaventurada reina de la cançó, baixa!
La teva closca pot parlar més dolçament
Bona nit als convidats i amics.
És dolor, és dolor per separar-se
Per una nit fugaç;
Però l’art inigualable de la música
Pot convertir-lo en delit.

Que dolça la copa de comiat,
Quan la Música li dóna el gust!
Que dolços els seus somnis que passen
De l’harmonia al descans!
Pensaments foscos que espanten el repòs,
A la veu de la Música ceden lloc;
I Fancy presta la seva rosa,
Dorm la corona de rosella a la gràcia.