Fidelio
Fidelio, la gran Òpera de la revolució francesa de 1789, fou escrit per un alemany no pas gaire consagrat a l’òpera, i sobretot un text que en definitiva exaltava el “costat dolent” (l’heroïna, Leonora, així com el marit, que ella aconseguiria salvar, són uns aristòcrates en lluita contra la tirania dels revolucionaris.). Encara més, Beethoven que havia après el que en sabia de l’òpera gaudint de les obres franceses dins del fossar de l’orquestra de Bonn- degué a instàncies de Bruckner. Resistir a una onada de consells certs ben intencionats però, inevitablement, d’esperit conservador al llarg de la seva confrontació amb les tres versions obra enarborant un títol que no volia pas ell.. El resultat hauria de dividir violentament l’opinió, del costat dels amants de l’òpera com dels Beethovians, i això des de la creació de la primera versió, produïda a Viena el 1805, no sense dificultats, davant d’un pati de butaques constituït per tropes franceses d’ocupació.
En la mateixa raó de la formació adquirida a Bonn per Beethoven i de la seva indefectible passió per l’òpera còmica (ell intentà de compondre’n una amb l’empresari vienès Emmanuel Schikaneder, llibretista de Mozart per “La flauta màgica”, Fidelio estava destinat a comportar uns diàlegs parlats, el que el segle XIX dona lloc- veritable bèstia negre de l’exercici lírica- a moltes controvèrsies. Aquest text parlat, de gran amplitud, fou sovint condensat severament, així com transformat en recitatius. De tota evidència, no obstant Beethoven l’estimava i construeix un element d’accés de primera importància a la seva música. I aquesta música creu a través del drama al mateix temps que ella esdevé més universal i menys local, passant del context (francès) i de les proporcions que s’hauria d’esperar d’una òpera-còmica de principis del segle XIX, amassat d’un previsible amor a la família, a la presa de posició de tota una altra envergadura de Beethoven, filosòfica i moral, sobre la qüestió de la llibertat a l’acte II. No és gaire sorprenent que directors d’orquestra, de Gustav Maler a Otto Klemperer, haguessin cercat aquí una grandesa interpretativa, més i més Wagneriana (Malher inicia la tradició d’incorporar l’obertura Leonora III, entre les dues escenes de l’acte II, amb la idea d’anticipar la irrupció de la llibertat a l’escena final), ni que el mateix Wagner, en el preludi de l’acte II de “Götterdämmerung”, hagués directament robat tàctiques i dinàmica orquestral el preludi corresponent de Fidelio, el qual ens situa en presència de Florestan encadenat.
Fidelio no ha estat mai una òpera popular, com “Die Zauberflöte”, resulta difícil produir en raó de la delicada mescla d’allò que Michael Tippet n’ha justament dit “El quotidià i el meravellós”. El meravellós de Fidelio compren segurament la alliberació de Folrestan- i també dels presoners de l’opressió, a través d’una música que sembla recórrer a unes imatges dignes de Judici Final (El ministre, don Fernando apareixent perillosament a prop de la figura de Crist). Per tot el que és quotidià, Beethoven dibuixà el retrat de la banalitat del treball dins d’una presó en la què, com va il·lustrà una vegada el director d’escena alemany Harry Kipfer, per a personatges com Rocco te, que li porta a Marzelline és tan important com la llibertat pel presoner.
Tractant-se d’un compositor que hom l’ha sovint tractat mandrosament de no “operatiu”, Beethoven respon a totes les situacions amb una música
d’una precisió esclatant, prevenen cada situació o part dramàtica al peu de la lletra, divertint-se de la comèdia d’un Jaquino constantment interromput en el festeig que li fa a Marzelline, tant que ens horroritza suggerint-nos l’audàcia despietada d’un d’un Pizarro animat d’intencions assassines mentre que s’ha aproxima a Florestan encadenat.
El text original de l’historia de Fidelio, titulat “Leonore”, pel seu autor, Jean-Nicolas Bouilly, fou concebut per a una de les noves companyies del període revolucionari, quin innovador repertori de “Teatre musical”, literalment exigia un nou tipus, superior, d’actor i cantant en una mateixa persona. No hi ha dubtes que algunes de les excentricitats de l’única òpera completa de Beethoven- i gran part de la seva frescor- radica en el seu intent de recrear dit teatre musical.
Traducció- Carlos Fernàndez Aransay
Traducció al català Lluïsa-
Baix-baríton WALTER BERRY
Mezzosoprano CHRISTA LUDWIG
Tenor JON VICKERS
Baix GOTTLOB FRICK
Soprano INGEBORG HALLSTEIN
PHIULHARMONIA ORQUESTRA I CORS
Director OTTO KLEMPERER