IL RE PASTORE – EL REI PASTOR
Llibret Pietro Metastasio. Pietro Antonio Domenico Trapassi, més conegut pel seu pseudònim Pietro Metastasio o simplement Metastasio, fou un escriptor i poeta italià molt conegut pel gran nombre de llibrets que va escriure per a les òperes del seu temps.
S’estrenà al Palau de l’arquebisbe de Salzburg el 23 d’abril de 1775.
En dos actes.
Jerry Hadley – Alessandro Rei de Macedonia – Tenor
Angela Maria Blasi Aminta – Pastor, amant de Elisa – Soprano
Sylvia McNair Elisa- Noble nimfa de Fenícia, amant de Aminta – Soprano
Iris Vermillon Tamiri – Filla del tiran Stratone, amant d’Agenor – Mezzosoprano
Claes H. Ahnsjö – Noble de Sidone, amant de Tamiri – Tenor
Academy of St Martin in the Fields
Director Sir Neville Marriner
Un divertiment pastoral a la cort
En 1775 Mozart només tenia 19 anys, quan va rebre la comanda de “Il Re Pastore”. Havia ja compost una desena d’obres líriques, divertiments, òperes serioses (Mitridate) 177o, “Lucio Silla) 1772 Bastian i Bastiana) Singspiel i dues òperes còmiques ( La finta semplice9 1768 i (La finta giardinera) 1775. Amb les seves àries separades, lied, Oratoris, obres religioses, la veu prenia després de la seva tendra infantesa, una part molt important en la seva vida de compositor. És doncs amb el coneixement i una maestria perfecta de l’escriptura vocal, que Mozart es posa a composar aquesta obra, sense sospitat, que faltaria esperar sis anys abans de tenir la comanda de la seva propera òpera, per altre banda “Il Re Pastore” fou l’última obre lírica del que se’n pot dir el seu període de joventut. Quasi també desconegut com les seves precedents òperes, el què les diferència d’aquestes, nogensmenys, i li reprotxe sobre tot obres com la “Serenata Ascanio in Alba” 1771 i l’acció teatral,” Il sogno di Scipione” 1771, és la circumstància molt particular per la qual fou composada i que justifica l’estil adoptat en aquesta obra.
Una serenata en honor a un arxiduc
Mozart va tenir, per contra, un gran èxit a Munic després de la primera representació de la seva “òpera buffa” ¨¨La Fiinta Giardinera“, el 13 de gener de 1775. Encara que l’òpera només es va representar dues vegades, el príncep arquebisbe Hieronymus Colloredo, el “cap” de Wolfgang, deu haver sentit parlar de la popularitat del seu súbdit a la cort de l’elector de Baviera. Potser va ser per portar-la de tornada a Salzdourg que li va encarregar una obra que s’havia de lliurar a la cort a l’abril, en honor de l’arxiduc Maximilià Franz. El fill petit de l’emperadriu Marie-Thérèse, de 19 anys com Mozart, s’havia d’allotjar a Salzburg durant un viatge a Itàlia i l’arquebisbe va voler marcar aquest esdeveniment amb un espectacle musical digne de l’apreci de Maximilià, ell mateix violinista. Colloredo va fer la mateixa petició al seu mestre de capella, el napolità Domenico Fischietti, sota la direcció del qual Leopold i Wofgang Mozart van tocar a la cort, i que després va compondre “Gli orti esperidi” sobre un llibret de Matastase (com “Il re pastore”)). Per a la mateixa ocasió, l’arquebisbe va cridar dos músics de renom de Minuich: el castrat Tommaso Consoli, que probablement acabava d’interpretar el paper de Ramiro a “La finta giardinera” de Mozart, i el flautista Johann Baptist Becke: Per tant, no és casualitat que Fischietti i Mozart hagin confiat el paper principal de la seva obra a un castrat. Els dos compositors també es van haver de beneficiar de la presència dels mateixos cantants, probablement empleats a la cort, ja que “Gli orti esperidi” i (“Il re pastore” van ser escrits per al mateix nombre d’intèrprets i la mateixa distribució vocal (un castrat, 2 sopranos i 2 tenors).
Un llibret de circumstàncies
Escriure una obra en honor a un alt personatge formava part del paper i dels deures del músic al segle XVIII. A la cort o al teatre, els músics només podien compondre quan rebien un encàrrec, i Mozart gairebé sempre complia amb aquest requisit. Així, uns anys abans, havia escrit la “acció teatral” “Il sogno di Scipione” previst per a l’aniversari del predecessor de l’arquebisbe Colloredo l’any 1771, i la “serende” Ascano a Alba “, el mateix any. en honor al matrimoni de l’arxiduc Ferran, un altre fill de l’emperadriu Maria Teresa. Per esperar rebre encàrrecs futurs, estava de moda, i quasi obligatori, escollir llibrets en què el príncep que rep l’orde pogués reconèixer-se i en què s’exaltessin les seves qualitats polítiques i humanes. Probablement és per aquest motiu que el llibret de “Il re pastore” de Metastase va tenir tant d’èxit al segle XVIII, perquè el poeta u exaltava la grandesa i la clemència d’Alexandre el Gran així com la noblesa innata, la intel·ligència i la bondat. del pastor de sang reial. El llibret va ser musicat almenys 13 vegades abans de Mozart, per Hasse, Gluck, Jommelli et Piccinni entre d’altres, i es va continuar utilitzant fins a finals de segle! Fins i tot va ser traduït i adaptat per a compositors francesos, cosa que el baró Friedrich Melchior Grimm va deplorar en una crònica literària i artística a París (Le roi berger! Quel titre! Quel subject!”)
Hasse -(Bergedorf, 25 de març de 1699 – Venècia, 16 de desembre de 1783) fou un compositor alemany
Christoph Willibald von Gluck) (Erasbach, 2 de juliol de 1714 – Viena, 15 de novembre de 1787). de la seva època, principalment al camp de l’òpera seria. Va escriure nombroses obres religioses)
Piccinni- Bari, 16 de gener de 1728 – Passy- lès-Paris, 7 de maig de 1800) serà un compositor clàssic italià, membre de l’escola napolitana, principalment al camp de l’òpera buffa.)
Jommeli -Niccolò Jommelli fou un compositor italià, membre de l’escola napolitana, un dels que va tenir més renom dels molts compositors d’òpera de la seva època, principalment en el camp de l’opera seria. Va escriure nombroses obres religioses
Friedrich Melchior, Baron von Grimm va ser un periodista francès d’origen alemany, també va ser crític d’art,
Metastase
Pietro Trapassi (1698-1782), veritable nom de Metastasi, el poeta oficial de la cort vienesa va ser el principal proveïdor de llibrets per a òperes i festes teatrals dels compositors del seu temps. “Les seves obres eren interpretades per arxiducs i arxiduqueses”, ens diu Stenedhal. Des de 1770, el comte Firmian li va cedir a Milà Mozart les seves obres completes. La majoria de les seves àries de concert i algunes de les seves obres líriques utilitzen els versos o temes del poeta italià (“Il sogno di Scipione”, “La Betulia liberata”, “Il re pastore”, i més tard, “La clemenza di Tito” ). En escollir el llibret d'”Il re pastore”, Mozart va estar segur de agradar a l’arxiduc Maximilià, i al mateix temps a Colloredo, sobretot perquè Metastasi l’havia escrit amb motiu de l’aniversari de l’emperadriu Maria- Teresa l’any 1751. D’altra banda, el llibret havia estat musicat per Galuppi l’any 1769 amb motiu de l’estada privada de l’emperador Josep II, un altre fill de Maria Teresa i germà gran de Maximilià, i per aquesta ocasió reduït en dos actes en comptes de tres. Totes aquestes circumstàncies fan pensar que el jove arxiduc devia conèixer el llibret o almenys n’havia sentit a parlar.
(Galuppi-Baltassare Galuppi (Burano Vèneto 18 d’octubre de 1706-Venecia 3 de gener de 1785) va ser un compositor venecià famós per les seves òperes principalment en el camp de l’òpera buffa. Les seves obres se situen entre el barroc tardà i el Classicisme incipient)
Per a la seva intriga, Metastasi va citar com a fonts clàssiques Justin i Cursius que relaten la posada al tron de Sidó per part d’Alexandre el Gran d’un pobre jardiner, descendent llunyà de la casa reial i que es deia Abdolonymus. No obstant això, era digne d’honor perquè se suposava que era guapo i noble. Metastasi va decidir transformar el jardiner en un pastor i va donar al seu heroi el nom fals d’Aminta. Efectivament, el poeta no es va atrevir a utilitzar el seu nom real, que suposava un autèntic problema literari, perquè li feia pensar en un hipocondríac que patia alguna malaltia abdominal! Es va declarar: “Qui podria tolerar una òpera titulada “Abdolònimo”? i “Intentava esmentar el menor nombre possible…” (en el llibret de Mozart només el trobem citat dues vegades!).
“Il re pastore” de Mozart
Mozart devia començar a compondre la partitura al seu retorn a Salzburg el 7 de març de 1775, quan el seu llibret potser ja havia estat escollit a Munic. Potser va ser el mateix castrat Tommaso Consoli qui li ho va suggerir, ja que havia cantat el paper d’Elisa a “Il re pastore” de Guglielmi a la cort de Munic l’any 1774 i havia d’interpretar el paper del pastor. Aminta a l’obra de Mozart. Sabent que hi hauria poc temps dedicat als assajos, Wolfgang podria haver pensat que seria un avantatge afegit que el seu intèrpret principal ja conegués el llibret; és a més el llibret de Munic de 1774, en dos actes com el de Venècia (1769), que va servir de font al de Mozart. Algunes addicions de textos (en particular el del recitatiu acompanyat anterior al duet final del primer acte) probablement foren fetes pel futur llibret de “Idomenee”, capellà de l’arquebisbe Gianbattista Varesco.
L’obra de Mozart es titula curiosament “Dramma per musica” com ho va ser “Lucio Silla” (1772) i com serà “Idomeneo” (1781), mentre que els seus contemporanis, i en particular el regidor municipal de Salzburg, Schiedenhofen en el seu diari, el títol “serenata”, i fins i tot “cantata” (diari de viatge de l’arxiduc Maximilià), aquesta confusió s’explica pel fet que l’obra de Mozart, interpretada el 23 d’abril de 1775, l’endemà de la de Fischietti, no hauria d’haver estat representada. a l’escenari ja que la pista no disposava dels aparells escènics que ho permetessin. D’altra banda, sabem que les “serenates” eren peces puntuals destinades a cantar els elogis d’una família nombrosa amb motiu d’algun fet feliç. El text i la música estaven vinculats en aquestes obres a costa d’una acció teatral força descuidada. L’encàrrec fet a Mozart era, doncs, restringir-lo a un marc molt concret. Mentre que en les seves primeres òperes, obres destinades a la representació escènica, ja havia pogut demostrar les seves qualitats dramàtiques, sobretot a “Mitriadate” i “Lucio Silla”, qualitats que esclatarien a “Idomenn” uns anys més tard, a ” IL re pastore”, Mozart va aprofitar per afinar la seva escriptura, sabent que l’acció es produiria a les oïdes dels oients i no a l’escenari. Aquest fet és molt important per apreciar les qualitats d’aquesta partitura, que és menys dramàtica que les seves altres obres líriques, és cert, perquè en la ment del compositor no era precisament una òpera! (En una carta escrita al seu pare el 10 d’octubre de 1777, ell es va titular “serenata”).
Diversitat musical
Trobem en la música d'”Il re pastore” una varietat força notable de formes i estils, Mozart no dubta a inspirar-se tant en “opera seria” com en “opera buffa” i la música instrumental.
Dels gèneres “seria” i “buffa”, Mozart va agafar manllevada l’estructura de la successió d’àries intercalades amb intervencions en “recitativo secco” acompanyades del clavicèmbal, els sentiments s’expressaven en les àries i l’acció es desenvolupava en les recitatius. Cadascun dels personatges principals (Alessandro, Aminta i Elisa) té assignades diverses melodies en cada acte, mentre que els personatges secundaris (en aquest cas Agenore i Tamiri) només en canten una.
La majoria de les àries, especialment les d’Alessandro, recorden l’estil de les primeres òperes del gènere “seria”: per la seva estructura (“dóna capo” truncat o variat), pel tractament de la línia melòdica amb la presència de línies virtuoses sobre paraules que s’hi presten, pel dramatisme subratllat per l’orquestra i les modulacions expressives (per exemple a l’única ària en menor de l’obra, la 2a ària destinada a Agerone “Sol puo dir” “Sol va poder dir” que anuncia directament “Idomenee”) etc. ..
Algunes àries són d’inspiració pastoral d’acord amb el llibret que canta goigs bucòlics (l’ària d’entrada d’Aminta, la primera ària d’Elisa “Alla selva, al prato”, etc.). Altres peces prenen manllevats elements de la música instrumental: l’ària d’Aminta en el primer acte “Aer tanquillo” suggereix un concert per a veu i orquestra (el tema inicial, a més, el rep Mozart uns mesos més tard en el primer moviment del Concert per a violí en sol major Köchel 216 amb la seva part central el “gracioso”, els “rondeaux” (sic) d’Aminta “L’amero, saro constant” amb violí obligatori, etc. Molt sovint, la segona part de l’Àries es tracta com un concert o desenvolupament de la sonata derivada expressament de la primera.
Si la majoria de les àries s’ajusten a l’estructura tripartida, també trobem que amb quatre parts (ABA’B’ a l’ària d’Elisa del segon acte “Barbaro, o Dio”, i la forma rondó (ària d’Amina ja citada i el final del segon acte “Viva! Viva l’invitto duce” on s’alterna el cor homofònic a 5 veus amb seccions en solistes). Això demostra que cap de les dotze cançons de la partitura s’assembla estructuralment a una altra, cosa que demostra fins a quin punt Mozart va tenir especial cura en la seva obra i en cadascun dels personatges que li van donar. caracteritzar amb la seva música.
La poesia musical dels personatges
Aminta es presenta amb un ària d’extrema simplicitat d’acord amb la seva posició de pastor cantant la seva joie de vivre. La transició entre l’obertura dinàmica i brillant i aquest ària es fa per una seqüència subtil. Mozart estira els valors de les notes, fa aparèixer les flautes i així ens fa entrar gairebé sense saber-ho en l’univers pastoral del pastor. El ritme equilibrat a 6/8 així com les flautes i les trompes donen un color rural al conjunt. L’arribada de l’Elisa, la seva estimada, interromp bruscament el retorn al principi de l’ària.
En la seva segona melodia “Air tranquillo“, precedida d’un recitatiu acompanyat de cordes, la felicitat del personatge en saber-se estimat s’expressa amb un virtuosisme jubilós. Amb la seva part central en un tempo diferent, aquesta ària recorda l’estructura de les primeres òperes de gènere “seria” de Mozart, mentre que els “rondeaux” (sic) del segon acte (L’amero, saro costante” no es refereixen a cap gènere vocal. Els colors destil·lats pels vents (les flautes, les trompes en mi bemoll així com les trompes angleses i els fagots per la seva única aparició a tota la partitura), la presència d’un violí solista que dialoga en resposta a la veu, el altres cordes apagades i la tonalitat de mi bemoll major donen a aquesta peça un caràcter excepcional dins de tota l’obra, fet que explica la seva popularitat fins als nostres dies.
El personatge d’Elisa es caracteritza pel color orquestral de l’oboè, la corda i les cordes, però les seves dues àries estilísticament molt diferents exposen dos aspectes oposats del personatge de l’heroïna. Si la primera ària, després d’una llarga introducció, expressa les alegries de la natura i els vents que hi responen discretament contribueixen a donar aquest fluir pastoral), la segona ària “Barbaro, o Dio“, en canvi, ens submergeix en un univers “serà“. També anuncia, entre altres coses per les seves belles vocalitzacions expressives, els aires de concert escrits per a Aloysia Weber,(germana Constanze) de el primer amor de Wolfgang, o per a la seva gran amiga Josepha Dusek. Fins i tot veiem algunes heroïnes de la natura òperes emergint en aquesta peça.
En el duet que fa de colofó al primer acte, precedit d’un recitatiu acompanyat molt bonic, el músic té com a resultat diferenciar molt subtilment Amina i Elisa, en l’acompanyament i el traç melòdic de les seves frases dialogades.
Des de la primera ària “Si spande al sole in faccia“, el personatge d’Alessandro afirma el seu caràcter reial, la seva importància i el seu grau per la presència de les trompetes (és l’únic que es beneficia d’aquest color, aquí i en l’última ària, “Voi che fausti”). La seva primera ària fa referència a l’estil d'”òpera seria” amb els trets imitatius dels instruments ( escales ascendents per descriure els raigs del sol i notes octaves repetitives per representar la pluja a la segona part). És l’únic que canta tres àries, amb trets virtuosos molt particulars (intervals grans, etc.) que mostren un rang inusual per a un tenor (presència d’un “la greu”, entre d’altres, a la tercera ària). A “Se vicendo vi rendo felici“, la seva segona ària, veiem l’aparició, per primera i última vegada, de versos de flauta solista (potser escrits per al flautista de Munich Johann Baptist Becke, flautista alemany 1743-1817), que dialoga amb la veu i la rivalitza en virtuosisme.
Els personatges secundaris de Tamiri i Agenore també estan ben definits musicalment. Cadascun d’ells canta una ària en cada acte que presenta evidents semblances en la seva senzillesa (acompanyament de cordes sols i indicació de tempo “grazzioso”: “Per me rispondete” per a Agenore en el primer acte i “Se tu di me fai dono” per a Tamiri al segon). A Agenore se li dóna una ària de gran intensitat dramàtica en el segon acte, en do menor, com hem assenyalat anteriorment, i justificada pels sentiments expressats en el llibret. El turment interior s’expressa en nombroses modulacions, una línia melòdica intercalada de silencis, així com la presència de tonalitats menors.
Una obra estimada per Wolfgang
Així, malgrat la limitació exercida sobre Mozart per l’encàrrec d’aquesta obra de circumstància, el compositor va aprofitar tots els seus coneixements en l’àmbit de la música vocal i dramàtica així com la seva experiència de les possibilitats expressives de l’orquestra i els seus diferents instruments. A més, diverses pistes ens demostren que a Mozart li agradava especialment aquesta obra. En primer lloc, el fet de reprendre el tema de l’ària d’Aminta “Aer tranquillo” en el seu Concert per a violí Köchel 216 uns mesos després. A més, durant el mateix any, va afegir un final a l’obertura per formar una simfonia (en do major Köchel 102/213c). Després va enviar la seva partitura, el 9 de setembre de 1775, a un amic músic, Josef Myslivecek. Més tard, el febrer de 1778, a Mannheim, Mozart va fer quatre àries extrets de “Il re pastore” assajat per Aloysa Weber, que va interpretar “Aer tranquillo” el 12 de març, mentre Wolgang tocava l’obertura, al final del concert, el 13 febrer del mateix any. Finalment, coneixem diverses cadències destinades a l’àries amb violí obligatori “L’amero, saro costante”, compostes probablement l’any 1784.
Una interpretació sense futur
Es podria pensar que l’Arxiduc aprecia la música composta per a ell. No hi havia cap comentari, excepte aquest reportatge en el seu diari del silenci, excepte aquest reportatge en el seu diari de viatge que portava un dels seus cortesans: “…Com el dia abans, la tarda acaba de nou amb un concert i un sopar a palau. (..) mentre que el dia abans la música havia estat escrita pel famós mestre de capella Firschietti, per a la cantata cantada aquell vespre, la música era del no menys reconegut Mozart. Després d’aquesta única actuació, Mozart va tornar a la rutina de la cort de l’arquebisbe Colloredo. Com ell mateix va confessar un any després al pare Martini: “Visc en un país on la música té molt poca fortuna (;;;;). Mentrestant, em diverteixo escrivint música de cambra i música sacra”. Anhela poder reescriure per a la veu i per al teatre. “Sempre que se m’ocorre que estaria bé escriure una òpera, sento un foc en tot el meu cos”, va tornar a escriure més tard.
Malauradament, no va ser a Salzburg on va poder complir el desig. L’arquebisbe Colloredo, que el va contractar, no era gaire aficionat a l’òpera. El mateix any en què va compondre “Il re Pastore”, va tancar el teatre principesc per raons d’economia i perquè el convencia l’austeritat. El mateix Mozart ens dóna una idea de l’estat d’ànim en què es devia trobar després d’escriure “Il re pastore”, quan va confessar uns anys més tard: “Odio Salzburg! En primer lloc, la gent de la música no en té cap respecte, i en segon lloc, allà no es pot escoltar res; ni teatre, ni òpera”. Ara només esperava un llibret per exaltar les seves facultats dramàtiques, i un encàrrec per a “Idomenee” va veure la llum tres anys més tard a Munic…
ACTE PRIMER
ESCENA PRIMERA
Obertura
Ària
Aminta
Rierol amic meu,
Sento el teu dolç murmuri,
Demanes, en la teva llengua,
On és la nostre estimada?.
Recitatiu
Aminta
Bella Elisa, dolça amiga, on vas?.
Elisa
Cap a tu, estimat Aminta.
Aminta
Ai las, no saps que el camp d’Alexandre, és prop d’aquí?
I que el Macedonià armat, infesta aquest país somrient?
Elisa
Ho sé.
Però tu estàs equivocat,
De la virtut d’Alexandre. Les seves tropes,
Que tu tems, són les guardianes de la nostre seguretat.
Ha vingut a alliberar, Sidon, d’un tirà. No vol tan mateix,
Cap recompensa per la seva acció:
Ha trencat el jou, i refusa el tron.
Aminta
Qui serà doncs el nostre rei?
Elisa
Hom pensa, que l’hereu legítim viu amagat i desconegut per ell mateix.
Aminta
Però on?
Elisa
Deixa, que Alexandre el cerqui,
Adeu, corro cap a casa de la meva mare i torno aviat,
No et deixaré mai, el sol ens veurà sempre junts,
Quan se’n vagi i quan retorni,
Ai las, dolça vida, ai las dies feliços!
Ària
Elisa
Aniré al bosc, al prat a la font amb el meu ramat,
I el meu estimat vindrà amb mi,
Al bosc, al prat, la font,
Sota el modest sostre, que ens donarà cobert,
Habitarà la innocència, amb la joia i el plaer.
ESCENA SEGONA
Recitatiu
Aminta
Us dec tan encantadores campanyes meves,
Els meus boscos solitaris, la meva pau, el meu repòs,
I uns dies serens plens de tota joia,
De tot vertader plaer,
Perquè rebutjaria, sempre content,
La pompa d’un tron;
Tot això, ho reconec, és el vostre regal,
Si vaig tot sol entre vosaltres,
Mirant les passes del tendre ramat.
El so rústic del meu sac de gemecs tan humil,
Trobo més dolça la pastura i a l’ensems,
Trec defora l’enuig del meu cor, i canto alegrament.
Canto els tendres amors de la meva nimfa,
Qui, ho sé, sospira quan no és el meu costat,
Tot l’amor que ella inspira, i tota la seva passió,
Són per nosaltres. com el fènix, em consumeixo i reneixo,
Digueu-me pastors, hi ha entre vosaltres,
Algun de més feliç i més content, que jo?
Cada rierol xerraire us dirà a tots,
Que la bella Elisa m’és fidel,
El mont cavernós ho repeteix alegrement,
I cada branca corbant-se ho afirma,
Els mateixos ocells èmuls del nostre amor, ells també s’estimen.
I es separen, entre abraçades i petons,
El testimoniatge vertader del gran exemple,
Dels dos pastors Elisa i Aminta,
Perquè el repòs, la pau, el vertader amor s’amaguen dins la vida del pastor.
Ària
Aminta
Un aire tranquil, dels dies serens,
De les fonts fresques, de les verdes praderies,
Són allí els desitjos del ramat e del pastor,
I si el destí havia de canviar els meus deures,
Llavors, que els déus tinguin cura de canviar el meu esperit i el meu cor.
Recitatiu
Aminta
Perdoneu-me déus amics meus!
He estat massa injust barallant-me amb vosaltres,
En el cel no brilla pas un astre més bell, que l’astre que em guia.
Si hi ha un esser més feliç sobre la terra, soc jo.
Agenore
(Aquí està el pastor)
Aminta
Però amb la meva felicitat, oblido el meu pobre ramat.
Alexandre
Escoltem amic meu.
Aminta
(Un guerrer) Que vols?
Alexandre
Només parlar-te.
Aminta
(Què vol?
Alexandre
Com et dius?
Aminta
Aminta.
Alexandre
I el teu pare?
Aminta
Alcée
Alexandre
Encara és viu?
Aminta
No, ja fa molt de temps, que el vaig perdre
Alexandre
Has heretat quelcom del teu pare?
Aminta
Un petit jardí, del que em nodreixo,
Algunes ovelles, una cabra i un cor feliç.
Alexandre
Vius de manera pobre.
Aminta
La meva estrella amb sembla favorable,
No desitjo cap sort més bella.
Alexandre
Però la teva sort és humil….
Aminta
Tot el què vull és encara més humil.
Alexandre
Qui et pot assegurar, que en mig d’aquestes tropes armades que t’envolten?….
Aminta
Aquest pobre destí obscur,
Que jo afalago i que tu menysprees,
Però, que el cel protegeix.
Agenore
(En cara tens dubtes?)
Alexandre
(Aquestes paraules em sorprenen i m’encanten.)
Aminta
Si no desitgeu res més, adeu.
Alexandre
Escolta , si tu vols, et conduiré vers Alexandre.
Aminta
No.
Alexandre
Per què?
Aminta
Si m’aparteu de les meves tasques,
Usurparia al món un instant del feliç i benèfic valor.
Cadascú es deu a la seva condició.
El deure d’Aminta és diferent del de’Alexandre.
Per ell tota la terra és massa estreta,
Una cabanya és per a mi molt gran,
Guardo els anyells, ell és el cap dels guerrers,
I jo cultivo el meu petit camp, ell funda imperis.
Alexandre
Però el cel pot en un instant canviar el curs de la teva sort.
Aminta
Si, però el cel, fins ara vol que sigui pastor.
ESCENA TERCERA
Recitatiu
Agenor
Que en penses Alexandre?
Alexandre
A dessota d’aquest jove pastor,
S’amaga, segurament, l’hereu desconegut del tron de Sidon.
Les teves proves eren ja convincents,
Però les seves paraules, la seva cara, ho són més encara,
Quin noble cor, quina virtut, quina serenor!
Segueix-me, anem a complir aquesta gran obra.
Serà la més bella de les meves victòries.
Abatre els murs, posar en fuita els exèrcits,
Sacsejar els imperis,
Entre les revoltes de la guerra,
Això són els plaers que agraden als herois a la terra.
Alleugerir els oprimits, fer feliços els reialmes,
Coronar la virtut, retirar el vel injuriós que l’amaga,
És el plaer que els déus de cel agraden.
Ària
Alguna vegada un núvol apareix així, sobre la cara del sol.
Llença unes clarors, i amenaça la terra àrida,
Però, quan ha acumulat humitat d’aquesta manera,
Es dissol en pluja i fertilitza el si de la terra.
ESCENA QUARTA
Recitatiu
Tamiri
Agenor? aturat! escolta…..
Agenor
Perdona-m, bella pastora, però he de seguir Alexandre.
Ai las déus! però si és Tamiri)
Princesa!…
Tamiri
Benvolgut meu!
Agenor
Ets tu?
Tamiri
Si
Agenor
Amb aquests vestits?
Tamiri
Dec fer-ho, l’únic que em queda (la meva llibertat, Alexandre m’ha robat el meu pare i el meu reialme)
Agenor
Vols tu princesa, seguir un consell més prudent?
Vine amb mi vers Alexander.
Tamiri
Vers l’assassí del meu pare?
Agenor
Straton, s’ha matat ell mateix, ha refusat la clemència del vencedor,
Tamiri
Aniré jo mateixa a oferir-me que m’encadeni?
Aniré ha suportar els insults de les esposes gregues
Agenor
T’equivoques: no coneixes pas a Alexandre,
I de moment no puc desenganyar-te,
Adeu, aviat tornaré amb tu,
Tamiri
Mira allí baix, l’habitacle d’Elisa.
Agenor
Ja ho he notat
Tamiri
Escolta.
Agenor
Què desitges?
Tamiri
Quin lloc tinc en el teu cor?
Agenor
Que no ho veus? demana-ho als teus bells ulls, princesa.
Ària
Agenor
Responeu per mi astres d’amor:
Si tu no ho saps, qui ho sabrà,
Has après a conèixer, tots els camins del meu cor
Quan tu has vençut la meva llibertat.
ESCENA CINQUENA
Recitatiu
Tamiri
Tu no ets pas, ai las déus, tan cruel amb mi,
Com jo he cregut fins ara.
Has canviat el meu tron en cabanya i la porpra reial,
En tela grollera, però he retrobat,
El meu estimat encara fidel.
Déus caritatius, meu abandonat molt!.
Ària
Tamiri
La meva ànima ja ha oblidat,
Les seves nombroses tempestes:
Ha retrobat la calma, en el rostre del meu estimat.
Si mentre, en les còleres dels estels,
El meu cor ha palpitat d’horror,
Ara batega de joia dins del meu pit.
ESCENA SISENA
Recitatiu
Aminta
On t’avances a la sort, Elisa?
Elisa
Ai las, a la fi has tornat, anem!
Aminta
A on?
Elisa
A casa de mon pare.
Aminta
Ha donat el seu consentiment?
Elisa
El meu cor no s’ha pas equivocat.
Tu seràs el meu espòs, abans que el sol no marxi.
El meu pare està tan impacient com nosaltres,
És feliç de tenir un fill amable..
T’ho dirà i veuràs la seva acollida…. vine.
Aminta
Estimada, deixem respirar, tingues pietat d’un cor,
Que té una joia extrema.
Elisa
No tardem, tots dos respirarem junts.
ESCENA SETENA
Recitatiu
Agenor
Noble rei, rebi el primer homenatge del teu vassall més fidel.
Elisa
Què pensa?
Aminta
A qui t’adreces?
Agenor
A tu Senyor.
Aminta
Deixem en pau! i burla-te’n d’un altre,
Jo he nascut lliure i igualment no soc pas el rei,
I no mereixo pas homenatges, tinc un cor que no suporta els ultratges.
Agenor
Aquesta noble indignació et descobreix,
I dona suport a la meva defensa.
Escolta: deixem revelar-te qui ets tu.
Elisa
Com, no és Aminta?
Agenor
No!
Aminta
Doncs, qui soc jo?
Agenor
Tu ets Abdolonimo, l’únic hereu del tron de Sodon
Aminta
Jo?
Agenor
Si. Castigat pel cruel Straton,
El teu pare quan eres infant, et va remetre al meu.
Aquest, al moment de morir el confià a la meva fidelitat, amb el secret i les proves.
Elisa
I el vell Alcee?
Agenor
El va pujar com un infant trobat.
Aminta
I tu, fins el present?
Agenor
Callat, fins ara he obeït la llei del teu pare.
Em va ser prohibit de parlar fins que,
Amb l’ajuda dels déus, algun camí es va obrir vers el tron.
Jo, l’he cercat en las noble cort d’Alexadre,
I l’he trobat.
Elisa
Quina alegria, quina joia!
El meu estimat, és el meu rei.
Aminta
On és Alexandre?
Agenor
T’espera i amb la seva mà et vol coronar.
Et vol coronar, jo et porto el mantell reial,
La gent que veus aquí són els servents i els guàrdies,
Vine ara, ja fa temps que espero aquest dia.
ESCENA VUITENA
Recitatiu
Aminta
Elisa!
Elisa
Aminta!
Aminta
És això un somni?
Elisa
Ai las, no!
Aminta
Creus que……
Elisa
Si, aquest descobriment, no és pas estrany per a mi,
Sempre he vist el cor d’un rei en el teu rostre.
Aminta
Què sigui així. He d’anar a veure el teu pare.
Elisa
No, ara els déus exigeixen els més alts propòsits,
De part teva. Ves regna i després….
Aminta
Què? et dones pressa per abandonar-me?
I poc t’importa, que el teu pare, ai las déus,
Aquí deus la teva felicitat i la meva.
Sigui informat d’aquestes noves sorprenents,
El lloc de quedar tot sol sense saber-ho?
Perdona’m Elisa, no et puc obeir,
Em prohibeixes el teu amor, la més gran de les felicitats,
M’impedeixes el respecte, el deure,
Abans que altres l’informin,
Vull que senti dels meus llavis la joiosa novetat,
I després aniré vers Alexandre i em pujaré al tron.
Després, el teu fidel pastor, una mica més tard,
Tornarà com a rei i com espòs,
Permet que hi vagi…
Ai las, si tu sabessis, estimada meva,
Com pateix el meu cor amorós,
Quan, només per un moment, estic lluny de tu!
Elisa
Ai las, si tu veiessis, com està el meu cor!
Exultant de joia. Però pensa que, Aminta és el rei.
Ves-hi Alexandre podria indignar-se.
Aminta
Déus benaventurats, jo us reconeixo:
Però a aquest preu, el tron és massa car.
Duo
Elisa
Va a regnar el meu estimat,
Però guarda el teu cor fidel, si pots a aquella que t’estima
Aminta
Tan mateix, si he de regnar, estimada meva,
Damunt del tron, seré encara el teu fidel pastor
Elisa
Ets el meu rei.
Aminta
Quin temor!
Elisa i Aminta
Protegiu déus, aquest innocent amor.
ACTE SEGON
ESCENA PRIMERA
Recitatiu
Elisa
Aquí està la tenda principal del camp grec .
Aquí, retrobaré certament, el meu estimat.
Agenor
On vas tan de pressa?
Elisa
Vers el rei.
Agenor
Perdonem, ara no el pots veure.
Elisa
Per quina raó?.
Agenor
En aquests moments, està amb els seus consellers grecs.
Elisa
Amb els seus consellers grecs?
Agenor
Si.
Elisa
Llavors ja me’n puc anar, aquest no és pas el meu rei.
Agenor
Atura’t no està permès anar més vers el teu rei.
Elisa
Per què?
Agenor
És necessari, que esperi a Alexandre.
Elisa
Que l’esperi!, jo només desitjo veure’l
Agenor
No. No està permès d’apropar-te més.
Elisa
Em serà permès al menys esperar-lo.
Agenor
Estimada Elisa, ves creu-me.
Elisa
Me’n vaig, no t’indignis més, però ets cruel.
Ària
Elisa
Bàrbar! em veig separada del meu estimat,
No permets, que m’informi d’ell.
Com no cedeixes a la pietat de tant d’amor?
Tu tens per tant un cor dins del teu pit i una ànima dins teu!.
ESCENA SEGONA
Recitatiu
Aminta
He vist de lluny la bella Elisa, per què s’amaga?
On és?.
Agenor
Se n’ ha anat
Aminta
Sense veure’m, vull anar a cercar-la.
Agenor
Quedeu-vos senyor.
Aminta
Per què?
Agenor
No pots.
Aminta
Què no puc? qui mana a un rei?
Agenor
La seva grandesa, la dignitat, el bé dels altres, la raó i el deure.
Aminta
Com a pastor, era menys esclau.
ESCENA TERCERA
Recitiu
Alexandre
Per quina raó el rei de Sidon,
Va envoltat d’aquests hàbits de llana.
Aminta
Quina glòria. ai las déu, sabria merèixer,
Jo que fins ara només he aprés a conduir el meu ramat?
Alexandre
Tu seràs un bon rei, si has sigut un bon pastor.
Aminta
Si, però com un pastor, pot esperar una glòria tan gran?
Alexandre
Del cel, que il·lumina, aquell que ha escollit per regnar,
Ara ves i abandona aquesta vestimenta rústica,
I posa-te’n una altra i tornem a veure,
És l’hora de presentar-te als meus fidels vassalls.
Aminta
Ai las destí, ai las déus!
Feu que, Aminta en el seu tron faci honor a ell mateix,
El donador, i el do.
ESCENA QUARTA
Recitatiu
Agenor
(Ara és el moment de parlar per la meva Tamiri)
Alexandre
La meva glòria no pateix, Agenor,
Permet-me que descansi algun temps.
Avui donaré a Sidon el seu rei.
A l’albada partiré, però t’adverteixo,
Que no marxo plenament satisfet,
Tamiri, ai las déu, només Tamiri enfosqueix la meva reputació.
On que ella estigui fugitiva i errant, què hom dirà de mi,
Que sóc un impiu, bàrbar i cruel.
Agenor
(Valor)
Alexandre
Hauria de palesar a altri, si Tamiri no s’hi ha fugat,
Que sàpiga distingir l’innocent del culpable
Agenor
No et faci por, tu podràs
Alexandre
Com?
Agenor
Ella és aquí.
Alexandre
Qui?
Agenor
Tamiri.
Alexandre
I me l’has amagat?
Agenor
L’he agafat just abans de venir-te a veure i voldria…
Alexandre
Corre donat pressa, condueix-la cap a mi.
Agenor
I vaig, torno de seguida.
Alexandre
Espera! (Ai las l’amor no ha fet un lligam més bo)
Podré partir plenament content.
Ves cap a Tamiri i digueu-li, que avui donaré la corona al nou sobirà,
I la seva mà en matrimoni.
Agenor
La seva mà?
Alexandre
Si, amic meu. Amb una sola diadema, coronaré la virtut de dues belles ànimes.
Ell pujarà al tron sense que ella n’hagi de davallar;
Així restauro la pau i la victòria al meu nom. ho garanteixo.
Agenor
(Ai las déu)
Alexandre
T’has posat pàl·lid i calles!
Estàs en contra de la meva decisió?
Tamiri està be…
Agenor
La més digna del tron.
Alexandre
Aquesta decisió és….
Agenor
Del tot digna de tu.
Alexandre
Llavors, quina emoció traeix el teu silenci i la pal·lidesa?
Agenor
És de respecte i d’estupor.
Ària
Alexandre
Si en vèncer et faig feliç
Si partint no deixo enemics,
Quin dia tan bo serà per a mi!
No demano més bella recompensa,
Per la suor que veso en el combat.
ESCENA CINQUENA
Recitatiu
Aminta
Dissortadament el sol se’n va.
El temps que Agenor m’ha donat per les meves penoses dubtes,
S’ha acabat. Tremolo, vacil·lo, em turmenta, el risc de semblar vil,
O de mostrar-me infidel, no em decideixo,
Què és això de regnar?
És així com hom viu entre la porpra i l’or.
Que dissortat que soc.
Arriba Agenor. Què dir-li?
ESCENA SISENA
Recitatiu
Agenor
Et trobo encara irresolut, rei meu?
Aminta
No
Agenor
Has pres una decisió?
Aminta
Si
Agenor
Quina?
Aminta
Estic disposat a complir el meu deure.
Agenor
No refuses doncs, anar a veure Alexandre.
Aminta
Al contrari, estic a punt per anar-hi.
Agenor
Comprens que, Elisa i el tron no poden anar junts,
Aminta
És veritat, aquell que ha rebut un reialme,
No pot oposar-se als designis d’un heroi generós.
Agenore
Afortunat Aminta, que les estrelles t’acompanyin,
Estima-la, ella és digna de l’amor d’un rei.
Comprenc amic meu, tota la meva joia,
Però no em dius que estimi la meva promesa,
L’estimo fins a ta l punt, que regnar sense ella no em plauria.
Rondó
Aminta
L’estimaré! seré constant;
L’espòs fidel, i fidel amant,
Sospiraré només per ella.
En una criatura dolça i estimada,
Trobaré la joia, el plaer i la pau.
ESCENA SETENA
Recitatiu
Agenor
Derrameu sospirs retinguts,
Ai las déu, bella Tamiri
ESCENA VUITENA
Elisa
Escolta Agenor, quines folles històries hom s’inventa,
Aquí per turmentar-me.
Es diu que Aminta donarà avui la seva mà a Tamiri.
Agenor
Dissortadament no, ningú t’enganya.
Elisa
I tu? t’ho creus?
Agenor
No sabria dubtar-ne.
Elisa
Així Aminta m’abandona?
On has aprés tan dolça novetat?
Agenor
D’ell.
Elisa
D’ell.
Agenor
Si d’ell mateix.
Elisa
On.
Agenor
Aquí
Elisa
I quan?
Agenor
D’aquí un moment.
Elisa
I què ha dit ell?
Agenor
Que a la voluntat d’Alexandre, aquell que reb un reialme no s’hi deu oposar.
Elisa
Déu del cel! com Alexandre donarà la mà de Tamiri a Aminta?
Agenor
La mà i el cor.
Elisa
Com Aminta pot trair-me així!
Agenor
És necessari, que canviïs els teus pensaments,
Cedeix al destí
Elisa
Això no pot ser veritat.
Agenor
Però atès que ja no és més teu,
A que venen aquests arravataments.
Elisa
Què puc fer? li demanaré pietat, gràcia i justícia a Alexandre,
Als homes i a déu; vull que Aminta ho assabenti de cara a tots,
Que n’ha fet do del seu cor.
I si l’ingrat pretén cedir-ho a altri,
Vull morir de dolor, i que ell ho vegi.
ESCENA NOVENA
Recitatiu
Agenor
Pobra nimfa, et planyo, i amb la meva pena, comprenc la teva,
És necessari, que faci fugir a Tamiri.
Per què no espero trobar per la meva feblesa,
Cap altre recurs.
Tamiri
Agenor, espera.
Agenor
(Ai las déus veniu a socórrer-me)
Tamiri
És doncs a un amant tan digne,
Que Tamiri ha de deure un reialme?
Agenor
El deute és el reialme.
Tamiri
Perquè no em portes una gran nova?
Agenor
És veritat, però pot ser, que la idea de trobar-me de cara amb tu….
Tamiri
On vas corrent?
Agenor
A recordar-me, que tu ets la meva reina.
Tamiri
Et vull present en les meves noces.
Agenor
Ai las! no. Perdonem, però és el darrer adeu.
Tamiri
Exigeixo l’obediència d’un súbdit fidel.
Agenor
(Ai las déu)
Tamiri
Em sents.
Agenor
Ets cruel, però t’obeiré.
Ària
Tamiri
Si tu fas don de mi a un altre,
Si tu vols, que sigui d’un altre, per què és culpa meva?,
Per què soc la cruel?
Imita la meva dolçor, jo soc l’abandonada,
I no t’insulto pas, dient que ets infidel.
ESCENA DESENA
Recitatiu
Agenor
El meu pobre cor!, tu creies haver sofert totes les tiranies de l’amor,
Això no es pas veritat, et resta encara, pobre cor,
Suportar el més funest.
Ària
Agenor
Només puc dir com és troba un amant en aquest estat,
Un amant dissortat que suporta les mateixes penes que jo.
Aquest turment que sento,
És més cruel que cap altre.
És un turment desesperat, que no es pot suportar.
ESCENA ONZENA
Ària
Alexandre
Vosaltres que, favorables, sumeu sempre llorers a la meva corona,
Déus amics, secundeu-me també en els moviments del meu cor.
Recitatiu
Alexandre
Per què es tarda tant? el sol s’apaga,
Per què no es presenta el rei?
On és Tamiri,
Tamiri
Està als peus d’Alexandre.
Alexandre
Ets tu la princesa?
Tamiri
Soc jo.
Agenor
Senyor, no ho dubteu pas, és ben bé ella.
Tamiri
Escolteu! Agenor, que m’estima,
Posa la meva grandesa abans que el seu amor.
He de preferir la meva grandesa a un cor tan fidel?
Pensa en això Alexandre, i pren una decisió!
Alexandre
Déus! quina virtut! quina fidelitat!
Escena dotzena
Elisa
Ai las, justícia Senyor, pietat, gràcia!
Alexandre
Qui ets tu? què desitges?.
Elisa
Elisa vol, implora, l’ajuda d’Alexandre,
Per un cor injustament oprimit.
Alexandre
Contra qui doncs?
Elisa
Contra el mateix Alexandre.
Alexandre
Què t’ha fet doncs Alexandre?
Elisa
M’ha robat la meva pau i tot el meu be.
Vol veure’m morir de pena.
Em pren Aminta.
Alexandre
Aminta! quina raó tens per tenir-lo?
Elisa
La què quan infant em va donar el seu cor.
Alexandre
Aquell qui t’ha donat el seu cor, noble nimfa, era Aminta el pastor,
Però Abdolonimo, el rei,
No t’ha donat mai el seu cor.
ESCENA TRETZENA
Aminta
Senyor, jo soc Aminta i soc un pastor.
Alexandre
Com?
Aminta
Diposito el mantell reial,
Amb els meus vestits de llana.
Tornaré al meu ramat i a la meva pau.
Agenor
Què és el què sento?
Alexandre
On soc jo, doncs?
Elisa
Agenor, ja t’ho havia dit, Aminta és meu.
Alexandre
Alexandre no separarà pas a uns amants tan nobles.
Aminta, pren la bella Elisa, i també el teu fidel Agenor.
Vosaltres no sereu uns vassalls.
Jo empenyo la meva fortuna en donar-vos un tron,
Perquè tanta virtut mereix un reialme.
Elisa, Aminta, Tamiri i Agenor
Quina grandesa i quina justícia!
Alexandre
Que Sidon vegi per fi coronat el seu rei.
Aminta
Però, amb aquests vestits.
Alexandre
El cel no t’ha pas guiat aquí amb aquests vestits per atzar.
El cel prediu potser així el què serà el teu feliç regne.
És una sort meravellosa, per un reialme, tenir un rei pastor.
Final
Tots
Visca el nostre rei invicte, visca pel do del cel,
El més estimat al nostre cor.
Elisa i Aminta
Que en aquests dies feliços, els estels brillin més bells,
Sota uns auspicis de felicitat, i que l’amor somrigui amb joia.
Tots
Visca el do del cel, el més estimat al nostre cor.
Elisa
Adorant-te sempre,
Estimat meu, l’amor no donarà pas un més dolç ardor.
Alexandre
Tot això em posa content.
Agenor
El meu cor és ple de joia.
Elisa, Tamiri, Aminta i Agenor.
No hi ha pas cap cor que pugui resistir-se a l’amor.
Elisa
Tendres mirades del meu tresor,
Contemplant-te,
Em fas sospirar dolçament.
Tamiri i Alexandre
Ànimes joioses, ànimes estimades,
Sigueu feliços en l’amor.
Elisa, Tamiri, Aminta i Agenor
No hi ha cap cor, que pugui resistir-se a l’amor.
Tots
Visca el nostre cap invicte.